Entrades amb l'etiqueta ‘Reconquesta’

Granada, 1492: el darrer capítol de la Reconquesta

dimarts, 27/03/2012

L’any 1492 tanca un llarg cicle de la història castellana, una etapa oberta el 711 amb la invasió musulmana de la Península Ibèrica. I és que la necessitat de conquerir el regne de Granada, el regne musulmà dels nassarites, formava part de la cultura política de la corona de Castella. Des de la memòria de la Hispània dels visigots, amb el mite de la pèrdua d’Espanya, Castella va articular una cultura política fonamentada en la conquesta d’unes terres que considerava de la seva propietat.

La conquesta de Granada va iniciar-se el 1482, un cop la guerra de successió castellana havia entronitzat definitivament Isabel la Catòlica com a reina. Signada la pau amb Portugal i restaurada l’autoritat de l’Estat en les corts de Toledo de 1480, els Reis Catòlics poden iniciar el seu projecte polític. L’objectiu: el regne nassarita de Granada. S’inicia així una guerra de conquesta, una croada contra el musulmà, una lluita en la qual el sentiment religiós i el projecte polític peninsular podran veure’s satisfets, sumats a l’atractiu del botí que les despulles del regne musulmà deixaran per repartir.

Espanya 1400.png

Els musulmans van proporcionar el pretext, el casus belli per convertir el conflicte territorial en una guerra justa. El 1481, van prendre Zahara, una petita localitat de la frontera. Els nobles andalusos, com tantes altres vegades havien fet anteriorment, van reaccionar i van conquerir la ciutat d’Alhama, localitat que els Reis Catòlics van jurar defensar. Amb la intervenció reial, l’escaramussa entre els senyors de la frontera havia donat pas a un conflicte de gran envergadura i significat. Havia esclatat la guerra de Granada, una guerra que es perllongaria durant deu anys.

La monarquia dels Reis Catòlics va haver de realitzar un esforç militar i econòmic considerable per fer front a la guerra. D’aquesta manera, van recaptar-se impostos extraordinaris mitjançant les butlles de croada (1482, 1485, 1487, 1489 i 1491), que encara subsistirien acabada la guerra. Igualment, el clergat va contribuir mitjançant diferents subsidis (1482, 1485, 1489 i 1491). A més, com que les necessitats de finançament van anar incrementant-se, el regne va endeutar-se amb la noblesa, els monestirs, les ciutats i els comerciants.

L’esperit de croada va jugar un gran paper en la conquesta. Els monarques van remarcar el deure que s’imposava a tots els cristians a l’hora de col·laborar en la propagació de la fe cristiana. Així, bisbes i sacerdots van recolzar obertament l’empresa dels reis. Però aquesta empresa també era política: calia completar la Reconquesta peninsular per fer desaparèixer l’amenaça musulmana en el sud, la qual representava l’existència d’un potencial aliat dels turcs al Mediterrani, una amenaça per a la política exterior dissenyada per Ferran el Catòlic.

És a dir, la guerra de Granada no va ser només el resultat de les ambicions de les aristocràcies locals per guanyar territoris o la continuació de l’economia de pillatge fronterera dels darrers segles. La conquesta de Granada era l’objectiu de l’Estat dinàstic, una empresa política. Ara bé, en presentar la guerra com una croada, que també ho era, els Reis Catòlics van poder beneficiar-se dels recursos de l’Església.

La planificació central de les operacions va substituir les iniciatives locals de la noblesa i va convertir els Reis Catòlics en els caps naturals de la guerra, així com en els màxims beneficiaris. El paper central jugat per l’Estat en la guerra convertia la conquesta en un objectiu irrenunciable als ulls de la monarquia. S’introduïa així una nova forma de fer la guerra. La planificació de l’acció de les forces assaltants contra els habitants de les ciutats, fossin o no combatents; la violència dels setges amb armes de foc per assegurar la destrucció de la memòria històrica islàmica en la regió; la ràpida repoblació amb colons. L’objectiu era liquidar el passat musulmà per introduir la civilització cristiana.

Reino_de_Granada.png

Durant el 1482, en la primera campanya contra Granada, els cristians semblaven controlar la situació, fins que el fallit atac a Loja va refredar l’ofensiva. La següent iniciativa no seria més encertada: l’intent de presa de Màlaga de 1483 desembocaria en una nova desfeta militar. Ara bé, aquesta derrota es veuria compensada per la captura de Boabdil, el fill del sultà, a Lucena.

I és que els Reis Catòlics van enfrontar-se a un regne de Granada en crisi, destrossat per les disputes internes entre els diferents clans musulmans. El sultà, Abu-l-Hàssan Alí ibn Saad, tenia una preferida, Zoraida,    del clan dels zeyrites, mentre que la seva dona Aixa i els seus fills Yússuf i Boabdil es recolzaven en el clan dels abenserraigs. El sultà va fer assassinar Yússuf, però Boabdil va aconseguir fugir. Aprofitant que el sultà es trobava lluitant per recobrar Alhama, Boabdil va instal·lar-se a Granada sent proclamat rei.

Boabdil.gif

Boabdil

En aquest context, en caure presoner dels Reis Catòlics, Boabdil va reconèixer-se com a vassall dels monarques cristians i va comprometre’s a lluitar contra el seu pare, reinstal·lat a l’Alhambra. Així la guerra de conquesta es combina amb una guerra civil granadina.

La reorganització de l’exèrcit cristià va derivar, el 1485, en la primera gran victòria dels exèrcits dels Reis Catòlics: la presa de Ronda. La notícia aviat s’escampa per les corts europees i l’èxit cristià atreu voluntaris d’arreu per lliurar la darrera croada de la cristiandat. En paral·lel, la lluita interna entre els musulmans s’agreuja amb l’abdicació del sultà en el seu germà Abū `Abd Allāh Muhammad az-Zaghall, El Zagal, el qual es veu obligat a refugiar-se a Còrdova acollit pels Reis Catòlics. Els monarques cristians van ajudar Boabdil a reconstruir els seus exèrcits amb el pacte de repartir-se el regne granadí. Així, Boabdil serà aliat o enemic segons les necessitats del moment.

El 1486 cauria Loja i un any després s’iniciaria l’assetjament de Màlaga que culminaria amb la caiguda de la ciutat i amb 15.000 presoners reduïts a l’esclavitud per ser venuts en benefici dels combatents. I el 1489 es produiria el setge de Loja, el més llarg i sagnant de tot el conflicte. Finalment, El Zagal capitularia i entregaria als exercits cristians les ciutats d’Almeria i Guadix.

Arribats a 1490, només Granada resisteix l’ofensiva dels cristians. Boabdil, novament enemic, es refugia a la capital per encapçalar la resistència, però ara els Reis Catòlics es disposen a acabar definitivament amb ell. Mitjançant una mobilització de recursos econòmics financers i humans extraordinària s’inicia l’ofensiva que durarà divuit mesos. Com a mostra del compromís de Castella amb l’operació, els mateixos monarques s’instal·larien, des de juny de 1491, a les portes de Granada, en el campament-ciutat del Real de Santa Fe. La llegenda ens diu que la reina Isabel va afirmar que no es canviaria de camisa fins a la caiguda definitiva de la ciutat. Hem de suposar que és una llegenda falsa, però la metàfora ens il·lustra el fet: l’esforç de la monarquia per aconseguir el seu objectiu polític i religiós. És el triomf de la religió i la devoció en la vida de la reina, el triomf de la intolerància amagada sota el dogma catòlic com a forma de vida.

Els Reis Catòlics només abandonarien el seu emplaçament al Real per entrar triomfants a Granada, el 2 de gener de 1492. S’havia escrit el darrer episodi de la Reconquesta i amb ell l’autoritat de Ferran i Isabel es veia plenament legitimada.

La_rendición_de_Granada.jpg

El ultimo lamento del moro.jpg

Conquerida Granada, el vell regne nassarita va ser vinculat a la Corona de Castella amb el privilegi d’enviar representants a les corts. Bona part de la seva població va veure’s reduïda a l’esclavitud mentre que els grans territoris van ser confiscats perquè l’Estat els repartís entre els municipis i els aristòcrates que havien participat en la conquesta. En canvi, la capital del regne va beneficiar-se d’un tractament privilegiat: els reis van comprometre’s a respectar la vida i els béns dels seus habitants, així com la religió musulmana, la llibertat religiosa, els costums i la legislació. Tanmateix, aquest compromís va ser paper mullat perquè el veritable objectiu dels Reis Catòlics era l’assimilació de la població.

Inicialment, Fray Hernando de Talavera va ser nomenat arquebisbe de Granada. El seu objectiu era convertir els musulmans a la fe cristiana. Però la seva manera d’actuar era més apostòlica que combativa: buscava el convenciment dels conversos. Massa tou pels temps de la Inquisició. Per això, el 1499, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, va prendre la iniciativa sancionant els conversos que mantenien pràctiques musulmanes. Amb la repressió s’acceleraria el procés de conversió dels granadins, però també es produirien sublevacions (Alpujarras, 1500).

El 1502 va acabar-se definitivament la tolerància. Els musulmans van ser obligats a escollir entre la conversió o l’exili. Naixia una nova minoria: els morescos.

La gran expansió castellana del segle XIII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó. Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i així va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Però després de la seva mort el regne es va tornar a dividir per qüestions d’herència.

Fernando_III_de_Castilla.jpg

Ferran III de Castella

La reunificació definitiva no es va produir fins el 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.

Castella 1210.png

Els almohades i las Navas de Tolosa. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que va ocupar la Península a causa de la pèrdua de l’embranzida militar dels almoràvits.

Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena. Aquests van ser derrotats finalment a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó. La derrota musulmana a la batalla de Las Navas de Tolosa va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians

NavasDeTolosa.jpg

L’avanç cap al sud. Després de la derrota almohade els reis cristians emprengueren l’avanç cap al sud. El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a la Reconquesta.

Aquest monarca va començar la conquesta de la vall del Guadalquivir i va conquerir Còrdova (1236) i Sevilla (1248). El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia. Mentrestant el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de l’Algarve i Faro el 1249. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.

Espanya 1484.jpg

Repoblació de la vall del Guadalquivir i coexistència de les tres cultures. A diferència de les terres conquerides a les primeres etapes de la Reconquesta, als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.

L’escassetat de pobladors va convertir en grans senyories bona part de tot aquest territori. Aquestes terres eren treballades majoritàriament per serfs. D’aquesta manera, una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. Les terres abandonades van ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos.

Com a resultat de la conquesta, els regnes cristians no tenien una població homogènia. Hi coexistien tres grups: els musulmans, els cristians i els jueus. El més habitual era que aquests grups no s’integressin: vivien en barris separats, no es casaven entre ells i mantenien els costums propis.

Els cristians eren el grup dominant. Els mudèjars eren musulmans que romanien en territori cristià. Els reis cristians es comprometien a respectar-ne els costums. Però la situació va empitjorar a partir del segle XIII i a les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.

L’expansió territorial dels regnes cristians en els segles XI i XII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó sota la Corona de Ferran I de Castella (1037-1065) i la progressiva descomposició del califat de Còrdova van permetre a aquest monarca donar un nou impuls al procés repoblador. A més, les paries que els reis musulmans de les taifes pagaven als monarques cristians per mantenir la pau van fer possible que els exèrcits fossin més nombrosos, tinguessin millor armament i que es construïssin nous castells.

Pyreneiska_halvön_historisk.jpg

L’organització dels territoris cristians. El rei tenia la màxima autoritat en els territoris cristians peninsulars. Prenia les decisions polítiques i dirigia l’exèrcit. La seva cort era ambulant, és a dir, els consellers del rei es traslladaven allà on s’establia el monarca.

Ferran I de Castella.jpg

Ferran I de Castella

D’altra banda, la guerra era una pràctica habitual. Per aquest motiu al regne asturià i lleonès es va construir una xarxa de fortaleses per defensar el territori. A la zona pirinenca, la situació de guerra contínua va mantenir el prestigi dels nobles i els caps militars, als quals s’encarregava el control de les terres repoblades per ser defensades. Tanmateix, no hi havia un exèrcit permanent, sinó que els guerrers es vinculaven al rei per mitjà del vassallatge.

Els territoris conquerits van ser poblats amb pagesos lliures als quals els reis reconeixien la propietat de les terres on s’instal·laven. Aquests pagesos practicaven una agricultura que només era capaç de produir el que les famílies necessitaven per mantenir-se. Per això el comerç gairebé va desaparèixer.

La conquesta de la vall del Tajo. Durant els segles IX i X els regnes cristians van avançar cap al sud fins a la vall del riu Duero. Aquesta zona no interessava als musulmans i havia quedat gairebé deserta. L’avenç cristià no va ser militar; es va basar en la colonització de la terra per grups de pagesos que van formar petits llogarets.

Així, Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila aprofitant la dissolució del Califat de Còrdova (1031). També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Àndalus. Els regnes cristians van aprofitar la feblesa de les taifes per expandir-se cap al sud.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

El seu fill, Alfons VI (1065-1109), va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica. Aquest fet va permetre dur la frontera del regne castellano-lleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.

La creació de Portugal. El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca. A la seva altra filla, Teresa, li va deixar el comtat de Portugal. L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores Portugal va ser un regne independent.

L’arribada dels almoràvits. L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics, que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l’afany agressor. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits.

D’aquesta manera, entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians; així van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI. Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador.

cid.jpg

Els repoblaments comunals. Després de conquerir un territori, aquest es dividia en circumscripcions, dominades per una ciutat o vila, que feia de capital, i nombrosos llogarets que en depenien. A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats.

Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van veure obligats a posar-se sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les seves terres i van convertir-se en serfs.

A partir del segle XII, quan els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans (Toledo, la vall de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar. Es va aturar el repoblament espontani dels primers segles i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal), en què es concedien privilegis i drets (furs o cartes de poblament) importants als repobladors.

Tanmateix, hi va haver territoris en què la repoblació va ser molt lenta, com ara la Manxa i les muntanyes de Terol. Els reis van lliurar aquestes terres a ordes militars, que hi van formar grans senyories.

L’origen dels regnes cristians hispànics

dijous, 9/09/2010

Després de la conquesta musulmana, les úniques zones que no van quedar sota el domini musulmà van ser les àrees cantàbriques (origen dels regne asturià i lleonès) i pirinenques (origen del regne de Navarra i els comtats aragonesos i catalans), al nord de la Península. Molts visigots que fugien dels musulmans es van refugiar en aquestes zones que serien l’origen dels nous regnes cristians que es van formar al nord de la Península entre els segles VIII i IX.

2ESOT4mapaorigen.jpgPer tant, els exèrcits islàmics que havien envaït la Península Ibèrica l’any 711 no van arribar a controlar plenament la zona de la Serralada Cantàbrica, habitada pels pobles càntabres i àsturs.

El regne d’Astúries . En aquest territori fora del control andalusí s’hi van refugiar alguns dels nobles visigots que fugien de la invasió. D’aquesta manera, en la primera meitat del segle VIII, va sorgir el regne d’Astúries. Un d’aquests nobles, Pelagi, nomenat rei el 718, sembla que va obtenir una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga (722).

Aquest fet, en realitat una simple escaramussa de resultat incert, va permetre Pelagi de consolidar el poder de què disposava i ha estat considerat tradicionalment l’inici de l’anomenada Reconquesta, és a dir, la conquesta per part dels regnes cristians de les terres que ocupaven els musulmans.

Don_Pelayo.jpg

Pelagi, primer monarca del Regne d'Astúries

Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear a poc a poc un regne al voltant d’Oviedo, conegut com a regne d’Astúries, que va manifestar la seva independència de l’emirat de Còrdova negant-se a pagar-li tributs. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia. Així, vers l’any 800 el regne d’Astúries comprenia des de Galícia, a l’oest, fins a Àlaba, a l’est. En el segle IX, moltes ciutats, com Burgos, Zamora o Coïmbra, es van incorporar al regne.

El regne de Lleó. A la segona meitat del segle IX, el rei Alfons III (866-910) va aprofitar la debilitat dels emirs cordovesos per ocupar els territoris des de la Serralada Cantàbrica fins al riu Duero, una zona despoblada i abandonada per les guarnicions militars musulmanes.

El monarca va organitzar-ne el repoblament amb gent càntabra, gallega i basca, i també amb mossàrabs que havien fugit d’Al-Àndalus. Per controlar més bé les noves terres i protegir els pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i, en conseqüència, el regne va prendre el nom de regne de Lleó.

A partir de mitjan segle IX es va fer el primer repoblament en massa de la vall del Duero. En aquestes zones s’hi van formar comunitats de pagesos lliures que tenien petites parcel·les de terra ( alous) i vivien en petites cases aïllades, però properes entre si, de manera que formaven una vila.

España 910.jpg

La Península Ibèrica l'any 910

Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interès col·lectiu: zones de guaret, conreus, pastures, aprofitament dels boscos, l’ús del molí, etc. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs, que hi anaven atrets pels beneficis que els concedien els reis: llibertat personal, exempció d’impostos i de prestacions militars, permís de comerç.

Durant el segle X, amb la proclamació del califat de Còrdova, Al-Àndalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars. Les ràtzies encapçalades per Almansor van saquejar i destruir nombroses ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa va ser frenada i els seus reis van haver d’orientar els esforços a protegir i defensar el territori.

La formació del regne de Castella. En els seus orígens Castella era la frontera oriental del regne de Lleó, la zona de defensa enfront de les incursions musulmanes procedents de la vall de l’Ebre, un territori poc poblat i molt exposat als atacs musulmans. Per això el rei Alfons III va fortificar aquest territori amb la construcció de nombrosos castells i hi va fundar la ciutat de Burgos.

Aquesta zona va rebre el nom de comtat de Castella i estava dividida en comtats governats per comtes. Un d’aquests comtes, Ferran I (Fernán González, 930-970), va aconseguir independitzar-se a la pràctica del regne de Lleó, governant de manera independent des de l’any 951, i va transmetre en herència el comtat de Castella al seu fill tot i que aquest territori continuava sent vassall dels reis de Lleó. Al final, el 1035 Castella es va convertir en un regne propi.

El regne de Navarra. Al principi del segle IX, el comte Ènnec de Pamplona, dit Aritza, va expulsar les tropes franques de Pamplona. Aquest va ser l’origen del regne de Pamplona, que més endavant es va anomenar regne de Navarra.

A partir del segle X, la dinastia Ximena va governar a Navarra i va aconseguir estendre la seva influència per la Rioja i Àlaba. El moment de més esplendor va ser el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), que va arribar a ser el rei cristià més poderós de la Península. Va incorporar al seu regne els comtats aragonesos, Castella i part de Lleó. Però el regne es va fragmentar quan ell va morir.

Els comtats d’Aragó. Més tard que a Navarra, la família del comte Asnar va aconseguir la independència per al comtat d’Aragó respecte dels francs. L’any 922 Aragó va quedar sota el domini dels monarques navarresos, dels quals es va independitzar quan va morir Sanç III, el 1035.