Entrades amb l'etiqueta ‘RAH’

La Reial Acadèmia de la Història del segle XVIII

divendres, 28/09/2012

Un cop consolidada la figura de Felip V en el tron espanyol després de la victòria en la Guerra de Successió, el règim dels Borbons va topar-se amb serioses dificultats per a legitimar històricament les innovacions introduïdes en la Nova Planta. Així, en el segle XVIII, la història d’Espanya va veure’s condicionada per la tradició nacionalcatòlica del discurs hegemònic construït per Juan de Mariana en el segle XVI i que arribaria ben viu fins el vuit-cents. Per tant, als Borbons va resultar-los força difícil construir un discurs històric de modernitat que esdevingués creïble i assumible per tots els súbdits de la monarquia.

Arms_of_the_Spanish_Royal_Academy_of_History.png

El principal intent de construir una memòria històrica oficial dels Borbons, una mena de Nova Planta historiogràfica, que permetés la conjunció dels vells interessos amb la pretesa modernitat il·lustrada, va ser el naixement de la Reial Acadèmia de la Història. Aquesta institució tenia les seves arrels en les tertúlies celebrades en els anys trenta en el domicili de Julián Hermosilla. Aquestes reunions d’erudits aviat es traslladarien als salons de la Biblioteca Reial de Madrid, fins que Felip V va aprovar el projecte de creació d’una acadèmia d’història el 1738 amb l’objectiu il·lustrat d’esclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido”.

Inicialment, l’Acadèmia va viure una etapa caracteritzada per la multiplicitat de projectes regeneradors de la història d’Espanya sota la direcció d’Agustín de Montiano (1738-1764) i de l’il·lustrat per excel·lència Pedro Rodríguez de Campomanes (1764-1791). El més important d’aquests projectes era el Diccionario Histórico-Crítico Español, però aquesta obra destinada a la depuració dels falsos mites que caracteritzaven la història espanyola aviat passaria a millor vida després que Campomanes fos substituït pel duc d’Almodóvar.

Real_Cédula_(17_de_junio_de_1738).png

En paraules de Ricardo García Cárcel en la seva obra La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (2011):

Lo que hundió el Diccionario fue la propia ansiedad redentorista de la historia de España mostrada por aquellas primeras promociones de académicos (con nombres tan ilustres como los de Miguel Casiri, Vicente García de la Huerta, José Agustín Ibáñez de la Rentería, Ignació de Luzán, Pedro José Pérez Valiente, Manuel de Roda y naturalmente Campomanes), así como la pobreza de medios con que contaron.

A la Reial Acadèmia de la Història del segle XVIII va obsessionar-la la imatge d’Espanya i la necessitat d’exhibir un passat històric brillant que es contraposés a les crítiques europees i americanes que configuren la Llegenda Negra. Per això, des de la RAH va buscar-se la creació d’un nou discurs historiogràfic que seguís el mètode dels enciclopedistes de compilació dels esdeveniments històrics passant-los pel filtre de la realitat contrastada. Per això el projecte del Diccionario va iniciar-se amb un vigorós entusiasme. I és el fracàs d’aquest projecte davant del tradicionalisme nacionalcatòlic abanderat per la Inquisició on trobem el gran problema de l’articulació de la Nova Planta historiogràfica dels Borbons.

Opinions al voltant del Diccionario Biográfico

dijous, 2/06/2011

La meva opinió al voltant del tristament famós Diccionario Biográfico Español ja va quedar exposada extensament en una entrada anterior. I a mida que es van coneixent noves informacions al voltant del contingut de l’obra més em reafirmo en les meves impressions inicials. Però després de llegir algunes de les reaccions que s’han anat publicant aquests dies a la premsa no m’he pogut resistir a comentar algunes coses que em sorprenen.

L’escriptor i filòsof Fernando Savater, articulista del diari El País i membre actiu del col·lectiu antinacionalista ¡Basta Ya! ha declarat:

Me ha dejado atónito que todavía se estén discutiendo estas cosas. Y eso que, desde el País Vasco, estoy acostumbrado a ver cómo se manipula el pasado. El problema es que, si no de los políticos y periodistas, uno esperaría mayor rigor de los historiadores. También me pregunto qué hubiera pasado si la manipulación hubiera sido de orden inverso, o sea, desde la izquierda. ¿Hubiera habido la misma reacción? Con todo, no me preocupan esos 50 tomos, que irán a muy pocas estanterías. Me preocupan más los libros de bachillerato, en los que se da una visión sesgada sobre la Guerra Civil o la Constitución en el País Vasco o Cataluña. Son versiones pintorescas pero muy peligrosas porque no hay nada que las contrarreste y porque son la primera impresión -y a veces la última- que va a recibir gente con poca formación.

De la primera part de la seva valoració, compartint el fons, m’estranya com ho expressa. Com pot estranyar-se del fet de la manipulació del passat per part de determinats sectors de la dreta més rància? Els historiadors, els de veritat, són sempre rigorosos en el seu anàlisi, amb els clars matisos que cada persona aporta a la seva obra. Un membre de la Fundación Franco, i ni tan sols expert en la història contemporània d’Espanya, no és un historiador, sinó que és un apologeta de la dictadura i la figura del dictador.

Però la part que més m’ha sorprès és la reflexió final. Un cop més, el senyor Savater demostra la seva ceguesa intel·lectual i el seu fanatisme espanyolista. Quins llibres de text donen una visió parcial de la Guerra Civil? On són els manuals que manipulen la Constitució al País Basc i a Catalunya? Mai els podrà exhibir perquè no existeixen. Un estudi de la Fundació Bofill realitzat per un comissió d’experts, integrada entre d’altres per l’Andreu Mayayo, va concloure el 2000 que els llibres de text no incloïen cap tergiversació. El problema de Savater és similar al que denuncia, no accepta la disparitat d’interpretacions, no accepta l’Estat de les Autonomies. Només accepta l’espanyolisme. I amb declaracions com aquesta es posa al mateix nivell que els apologetes del franquisme. És igual de legítim defensar la unitat d’Espanya que l’independentisme basc o català. El problema és quan es fa sense arguments i recorrent només a la difamació. I aquest senyor és un dels filòsofs més reconeguts per la premsa espanyola… queda tot dit.

D’altra banda, Ricardo García Cárcel, catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona considera que:

La historia de España no empieza en 1931 ni en 1936 ni en 1939. Es lamentable que de un Diccionario Biográfico de 50 tomos se haya polarizado en un artículo concreto. Es una polémica desorbitada, hinchada y artificial. No tomaría ningún tipo de medida, porque significaría no respetar la opinión académica de un historiador como Luis Suárez Fernández. Se puede estar de acuerdo o no con él, pero me parece increíble que la ministra de Cultura pida una rectificación. No existe la Historia en singular, existen los historiadores. Lo contrario sería participar de la defensa del pensamiento único.

Aquestes paraules suposen una decepció. I molt gran. En García Cárcel és un dels millors professors que he tingut. És una persona que sempre m’ha fet reflexionar al voltant del món de les idees, ja fos per estar d’acord o en contra dels seus plantejaments. És un dels millors exponents de la història cultural i la seva darrera obra La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (Galaxia Gutenberg, 2011) em sembla una gran reflexió sobre el segrest de la història per part de totes les faccions. Dit això, aquí ha patinat. I molt. En cap cas estem davant d’una polèmica artificial, sinó davant d’un exercici de manipulació història flagrant. Un diccionari biogràfic pagat pel Ministeri d’Educació i encarregat a la Real Academia de la Historia ha de buscar la imparcialitat i la crítica. El senyor Luis Suárez mai pot ser considerat un historiador vàlid per a realitzar aquesta biografia per les seves simpaties vers la figura de Franco. Per tant la seva obra no pot ser respectada.

És indubtable que no existeix una història, sinó que existeixen els historiadors i que cadascun de nosaltres és un món, però l’historiador ha de ser honest en la seva feina. I més en una obra col·lectiva que paguem entre tots. Quan fas un article o un llibre en nom teu pots fer el que vulguis a l’hora d’emetre judicis de valors, però en un diccionari de la RAH mai ho pots fer perquè ho paga l’Estat amb els nostres impostos i ha de buscar la imparcialitat. I el que no pots fer és manipular. Per molta simpatia que puguis sentir per un personatge no pots ocultar elements claus de la seva biografia. El fet d’ometre deliberadament la repressió sobre la que s’edifica el franquisme és una manipulació de l’alçada de la catedral de Burgos. I això exigeix una rectificació. Si l’historiador no és crític i manipula dades deixa de ser un historiador per convertir-se en un element dubtós i perillós perquè s’allunya de les bases de la disciplina. I això en García Carcel ho hauria de saber millor que ningú.

En la riba contrària, Enrique Moradiellos catedràtic d’Història Contemporània de la Universidad de Extremadura, creu que:

La Real Academia de la Historia está pagando su error con un escándalo mediático en gran medida merecido por su imprevisión y falta de criterio operativo inicial. ¿Qué se debe hacer? Deberían modificar los textos en futuras impresiones. En nuevas ediciones, y en la online, habría que hacer una entrada sobre Franco más ecuánime o que recogiera las diferencias de criterio.

Totalment d’acord en la necessitat de revisar les entrades, però… Quines diferències de criteri vol incloure? Franco va ser un dictador que va instaurar un règim totalitari sobre la base de la repressió, la manca de llibertats individuals i col·lectives i el culte a la personalitat. D’això se’n diu feixisme. I això és totalitarisme si ens referim a l’Alemanya de Hitler, a la Itàlia de Mussolini o a la Unió Soviètica de Stalin. Per què no ho és a l’Espanya de Franco? El maquillatge que el franquisme va emprar per dissimular la seva condició totalitària després de la Segona Guerra Mundial no pot obviar aquest fet. Per tant, hi ha “diferències de criteri” que són inacceptables.

El Diccionario Biográfico Español, la pseudohistoriografia ataca novament

dimarts, 31/05/2011

Aquest cap de setmana la premsa començava a donar els primers tasts de l’obra amb la qual la Real Academia de la Historia (RAH) pensava fer-se un forat en el mapa de la historiografia després d’una llarguíssima temporada a l’ombra. I la veritat és que si buscava publicitat, ho ha aconseguit amb escreix. Com imagineu m’estic referent al Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que presenta la biografia dels personatges més destacats de la història d’Espanya i que va ser encarregada pel govern Aznar el 1998 i ha acabat de pagar el govern socialista fins arribar a un cost de 6,4 milions d’euros.

diccionario-biografico-espanol-real-academia-de-la-historia.jpgEn principi, que la RAH dediqui els seus esforços a l’edició d’un diccionari biogràfic hauria de ser una notícia normal. Clar que això seria normal en una institució seriosa d’un país normal. I es veu que per molt que alguns s’esforcin Espanya encara no ho és. Quin ha estat el problema? Doncs que la RAH ha mostrat un cop més que està integrada per una col·lecció de mòmies que viuen en el segle XIX. La historiografia més rància de les Espanyes, la de l’Imperi i el Cid, ha sortit del sarcòfag on s’amagava (una mica, tampoc gaire) i ha posat de manifest les mancances que la ciència historiogràfica presenta avui dia en aquest país.

D’entrada, que una obra costejada amb diners públics costi 3.500 euros ja sembla una broma de mal gust. Més encara, que en el segle XXI no es plantegi la possibilitat de crear directament una base de dades a Internet a la qual accedeixi tothom es fa més ridícul. Primer fer caixa i després ja democratitzarem l’accés a la informació.

Però és que la RAH no ha fet una obra científica. El Diccionario Biográfico Español no és una obra d’història. És un acudit de mal gust que ha estat realitzat per les restes del franquisme i el nacionalisme més oxidat de l’Estat. Qualsevol obra realitzada per una acadèmia d’un dels països del nostre entorn buscaria expressar l’estat de la qüestió respecte d’aquells personatges més polèmics o susceptibles de crear controvèrsies. Especialment si parlem de personatges del segle XX, aquells que encara estan presents en l’imaginari col·lectiu. Ara bé, resulta que per la RAH aquesta màxima no existeix. Allò que ens van ensenyar a la facultat a tota una generació d’historiadors no és vàlid per a l’acadèmia. Els fets ja no són sagrats i les interpretacions d’aquests poden ser tan subjectives, parcials i manipulables com calgui.

Resulta que l’entrada sobre el dictador totalitari Francisco Franco Bahamonde que ens presenta aquest diccionari va ser encarregada a Luis Suárez, antic president de la Fundación Franco. On pot estar present l’objectivitat en aquest text? Òbviament, no existeix. I és que gràcies ha Suárez hem descobert que Franco “Pronto se hizo famoso por el frío valor que sobre el campo desplegaba” ja que “En el parte de guerra se le describe como incomparable valor, dotes de mando i energía desplegada en combate” i si va recòrrer a l’ajuda dels totalitarismes nazi-feixistes va ser perquè gràcies a “Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania”. És a dir, sort en vam tenir d’ell, un geni militar que hauria guanyat la guerra tot sol de no ser per la conxorxa de la França del Front Popular i la URSS de Stalin.

Però l’hagiografia no es detén aquí. Resulta que Franco “Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado”. La base feixista del franquisme resulta que ara ja no és totalitària. Gràcies Suárez per il·luminar-nos! I encara més, “Anunció desde el primer momento su propósito de que las reformas por él emprendidas desembocasen en la Monarquía, pero sin partidos políticos ni sistema liberal, declarándola, sin embargo, confesionalmente católica”. I en un altre fragment parla de la Constitució espanyola del franquisme… Simplement una aberració. Un sistema polític sense partits polítics ni llibertats i fonamentat en la repressió ara ja no pot ser anomenat dictadura? S’ha de tenir la cara més dura que el ciment per publicar aquestes coses avui en dia. La RAH no coneix la llarguíssima llista d’obres que s’han vingut publicant en els darrers trenta anys? El senyor Suárez, medievalista, no ha llegit Paul Preston, el principal biògraf de Franco?

Però és que a l’Espanya de la Guerra Civil sí que hi va haver un dictador, i aquest no era Franco. Segons el diccionari de la RAH, el dictador va ser Juan Negrín, el darrer president del govern de la República. Per què? Perquè va governar en coalició amb els comunistes. Ja se sap que un “amic dels comunistes” és un dictador. Un amic dels nazi, per descomptat no.

I si parlem de Santiago Carrillo arribem al deliri. És indubtable que Carrillo, com a cap de les Joventuts del Partit Comunista d’Espanya i conseller d’Ordre Públic de Madrid, va conèixer les matances de Paracuellos i la repressió incontrolada dels dies de revolució que van acompanyar l’esclat de la Guerra Civil, la participació ja és més qüestionable perquè no hi ha proves concloents. D’això l’autor de la seva biografia conclou que Carrillo va aplicar “una política de terror revolucionario” a Madrid. Robespierre va tenir una versió espanyola! Però la repressió només va ser dels rojos, els franquistes com que no eren totalitaris no van articular un Estat al voltant del terror totalitari i contrarevolucionari.

I van apareixent noves barbaritats. Hem conegut que el 23-F no va ser un cop d’Estat, sinó un “suceso”; que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals; que Álvarez-Cascos “cuenta con un brillante recorrido”; i que el PP d’Aznar va perdre les eleccions de 2004 “por el aprovechamiento, desde la oposición socialista, del hundimiento del petrolero Prestige”, entre d’altres qüestions més que dubtoses argumentades sense cap rigor historiogràfic.

Les mòmies de l’extrema dreta han parlat i ho hem pagat entre tots. El Diccionario Biográfico Español, la vergonya més gran de la historiografia recent (els Pío Moa i companyia almenys publiquen a través d’editorials privades), és un fet. I des d’aquí només ens queda el dret a la denúncia. L’acadèmia seguirà al seu lloc i seguirà publicant escombraria sense que ningú faci res. Però jo no renuncio a creure en la meva professió. Algun dia arribarà algú valent i obrirà les finestres perquè l’olor a podrit desaparegui. La revolució dels #historiadors20 s’ha de fer present tard o d’hora. Hi ha tota una generació d’historiadors més que preparats pels reptes del futur i que han (hem) de prendre el timó. No podem estar en mans de les cendres flamejants del franquisme. La Història, la de veritat, la que s’escriu amb majúscules, ha de sortir de les aules al carrer perquè si no és així els hereus del franquisme ens menjaran. I, a més, ho seguirem pagant amb els nostres diners.

Com vaig piular a Twitter diumenge passat mentre debatia al voltant de la qüestió amb el professor Agustí Colomines: “Jo de gran vull ser un historiador honest”. Aquesta és la lluita. La de la honestedat. La pseudohistòria aquí no té ni tindrà mai cabuda.