Entrades amb l'etiqueta ‘Pròxim Orient’

L’Índia en la primera meitat del segle XX

dimecres, 2/02/2011

El CNI anirà evolucionant fins que va convertir-se en un partit polític. Inicialment dominat per personatges moderats, acabarà sent un dels motors de procés de independència de l’Índia.

Brit_IndianEmpire.jpg

La pressió del nacionalisme indi farà que el govern britànic acabi introduint petites reformes en el sistema administratiu colonial. L’elit índia va introduir-se en el consell executiu –27 membres indis sobre 60–. Després de la Primera Guerra Mundial s’introduiran noves reformes.

La mobilització de tropes índies als fronts de guerra europeus (2 milions) va generar un fort malestar entre la població índia. El 1915, Gandhi, que havia organitzat a Sud-àfrica un moviment de resistència no violenta contra el colonialisme britànic, va retornar a l’Índia incorporant-se al Consell Nacional Indi.

Gandhi.jpg

Mahatma Gandhi

Gandhi va introduir el seu esperit de resistència no violenta al Consell Nacional Indi. Així, Gandhi promourà el boicot i la desobediència civil que va ser contestada per l’administració britànica amb la matança d’Amritjar (379 morts i 1.200 ferits) que va fer que el moviment nacionalista indi anti britànic s’expandís encara més.

La realitat és que el Mahatma Gandhi era un personatge més religiós que polític i les seves postures xocaven amb els estrategs del partit, però en els anys vint la seva autoritat moral i la seva capacitat de mobilització de les masses van fer-se indispensables per al CNI.

L’Acta Índia de 1919 va establir una relació paritària en el consell executiu del govern virregnal i va ampliar-se a dos terços electes la representació al consell legislatiu. L’elit hindú va veure com es concedia també un sufragi censatari molt restringit que no resultava satisfactori per al nacionalisme indi perquè era una reforma elitista.

L’administració britànica va separar l’Índia musulmana de l’Índia hindú, potenciant així la Lliga Musulmana Awami dirigida per Jinnah. El govern britànic instrumentalitzava així la qüestió religiosa. El Consell Nacional Indi, per contra, era un moviment no confessional.

El Consell Nacional Indi va radicalitzar les seves exigències polítiques i el 1928 de la mà de Gandhi i Nehru –de tendència socialdemòcrata– va iniciar el seu projecte independentista. El CNI es convertia en un moviment popular que iniciava una campanya de desobediència civil amb la vaga de fam de Gandhi.

Aquesta campanya no tindrà èxit i l’administració britànica practicarà una política repressiva que va portar Gandhi a la presó. Tot i la repressió britànica, el moviment independentista va anar estenent-se.

Una nova reforma institucional (1935) concedirà l’autogovern a les províncies i obrirà el sufragi a les classes mitjanes i les classes obreres amb ingressos estables. Tot i això, el Consell Nacional Indi demanarà l’abolició del sistema de castes adoptant un programa social de tendència socialdemòcrata. Serà a les eleccions de 1937 quan el CNI aconsegueixi el seu gran triomf.

El Consell Nacional Indi aconseguia el 1937 la victòria electoral i la governació de sis de les onze províncies de l’Índia. Tot i el creixement del CNI, a l’Índia musulmana la victòria electoral va ser per a la Lliga Awami. Es configurava així una forta divisió entre hindús i musulmans.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que el Consell Nacional Indi promogués una campanya contra la presència britànica a l’Índia. Gandhi i la cúpula del seu partit van ser empresonats, el que va permetre que els nacionalistes hindús de Bosse en aliança amb els japonesos formessin l’exèrcit nacional indi per lluitar contra els britànics. Esclatava així una guerra civil entre els indis.

Fenòmens similars van donar-se a Indonèsia i Indoxina perquè des de Japó es va promoure els sectors nacionalistes contra els països occidentals. Els exèrcits japonesos van avançar sobre Indoxina fent fora els ocupants francesos.

El 1944 el govern britànic va posar en llibertat a la cúpula del Consell Nacional Indi i va iniciar les converses sobre el futur de l’Índia amb dos propostes independentistes; la independència amb la permanència dins de l’Imperi Britànic proposada pels britànics i la demanda d’independència total que proposava el CNI.

Els britànics van recolzar-se en la Lliga Awami que defensava la partició de l’Índia. Gandhi defensava la necessitat d’aconseguir primer la independència i la formació d’una confederació entre hindús i musulmans. La Lliga musulmana en canvi volia aconseguir primer la partició de l’Índia.

El 1946 la divisió entre hindús i musulmans va portar a una matança genocida entre ètnies que va fer ingovernable la situació, el que va fer que finalment el 1947 el govern laborista britànic concedís la independència de l’Índia (hindú) i el Pakistan (musulmà). Es formaven així dos estats dividits i enfrontats entre si.

Partage_de_l'Inde.png

India_Pakistan1947.jpg

Gandhi serà assassinat el 1948 per un hinduista radical, grup minoritari dins del moviment nacionalista indi. L’Índia es vincularà a econòmicament a Gran Bretanya i defensarà una política neutral. L’aliança amb els britànics es trencarà quan es concedeixí la independència al Pakistan Oriental.

El Pròxim Orient després de la Primera Guerra Mundial

dimarts, 1/02/2011

El 1914 amb la derrota de l’Imperi Otomà a les guerres balcàniques aquestes postures islamistes es reforçaran. Gran Bretanya proclamarà el protectorat sobre Egipte (1914) i tindrà una base militar i política privilegiada per intervenir en el món àrab. Els turcs hauran de fer front a dos fronts perquè els britànics conspiraran amb els hachemites contra l’Imperi Otomà.

Oriente Próximo en 1914.jpg

Husseyn en contacte amb els britànics (Mac Mahon) va acordar el recolzament anglès a una rebel·lió àrab hachemita que ataqués a l’Imperi Otomà. El nou Estat panàrab amb els hachemites com a líders polítics tindria el suport i la protecció exterior britànica. El nou Estat aniria des del Iemen fins a Bagdad (incloent Palestina i Egipte).

Així, el 1916, en plena Primera Guerra Mundial, va iniciar-se la rebel·lió àrab contra els turcs amb assessorament i armament dels britànics. La rebel·lió va progressar ràpidament ocupant Jerusalem el 1917 i Damasc el 1918, el que suposava el control de Palestina. La construcció d’un estat califal dominat pels hachemites estava en marxa.

El 1916, quan esclatava la rebelió àrab, va pactar en secret amb França (Tractat Sykes-Picot) la divisió del Pròxim Orient en dues zones d’influència. Així, Síria i el Líban serien zones d’influència francesa i Palestina, Transjordània i Irak serien zones de control britànic.

Els hachemites es van trobar amb que no es reconeixia el nou Estat àrab i amb la presència militar de francesos i britànics a la zona. El 1917 Balfour declarava públicament que Gran Bretanya acceptava la constitució a Palestina d’una llar nacional jueva per donar resposta al moviment sionista que buscava el retorn a Terra Santa per instaurar un nou Estat jueu.

La immigració jueva a Palestina havia anat creixent des de l’inici del segle XX i el 1919 ja hi havia uns 70.000 jueus. A la seva declaració Balfour no es va comprometre a crear un Estat palestí.

El 1919 Husseyn va forçar Gran Bretanya a proclamar la seva sobirania sobre Aràbia i els seus fills van ser proclamats sobirans. Feysal seria sobirà de Palestina, Transjordània i Síria i Abdallah sobirà de l’Irak. L’Imperi Otomà estava en descomposició i el món àrab en una situació de conflicte polític i ocupat per tropes britàniques i franceses.

La Conferència de San Remo de 1920 va establir noves fronteres per a la Turquia republicana de Kemal Atatürk amb control sobre part del territori Kurd i va reconèixer la sobirania de Husseyn sobre l’Aràbia.

El Pròxim Orient va ser repartit entre França i Gran Bretanya segons l’acord Sykes-Picot i sota els principis de la Societat de Nacions. El desenvolupament d’aquest repartiment va permetre Gran Bretanya poder compensar els hachemites. Així, Palestina seria un protectorat britànic i es creaven els regnes de Transjordània amb sobirania d’Abda-llah i d’Irak amb sobirania de Feysal.

Irak es convertirà en un regne independent el 1930 i Transjordània aconseguirà la seva independència després de la Segona Guerra Mundial. Els hacehemites seran derrocats a l’Irak per un cop d’Estat perpetrat per Sadam Husein.

El 1947 es proclamarà l’Estat d’Israel de forma unilateral per part dels jueus que ja eren prop de 2 milions d’habitants a Palestina. El govern britànic buscarà la convivència entre palestins i jueus, però es veurà superat per la situació.

Els territoris de domini francès, en canvi, van veire com s’exercia un domini francès directe sobre ells. Va fragmentar-se el territori segregant el Líban de Síria per la presència minoritària de població cristiana. Els francesos van intentar fragmentar Síria en tres subestats: Latakia, Damasc i Drusa, però aquesta partició no va prosperar.

Finalment, no es restaurarà un Estat àrab per al Pròxim Orient. Els estats europeus tindran interès en controlar la zona per la importància creixent del petroli com a font d’energia. El nacionalisme àrab del segle XX estarà fragmentat en una sèrie de propostes antagòniques.

La política de compensació dels britànics cap els hachemites no satisfarà el nacionalisme àrab que voldrà controlar Palestina. D’altra banda, el nacionalisme àrab laic buscarà la constitució d’un Estat àrab unit que integrés tot el Pròxim Orient amb doble capitalitat a Damasc i Bagdad.

El 1930 apareixerà el Partit Baath dirigit per M. Aflaq que defensarà la creació d’una república àrab socialista no marxista. La rivalitat històrica entre Damasc i Bagdad farà que el Baath es divideixi. El nacionalisme àrab laic, estatalista i reformista acabarà imposant-se a Síria –que reclamarà el control sobre el Líban– i Irak.

El nacionalisme àrab tindrà dos enemics interns i externs. El desenvolupament del nacionalisme islàmic musulmà suposarà una dificultat perquè es fonamentarà en el fonamentalisme religiós que lluitarà contra la dominació occidental.

Sorgiran diferents moviments islàmics amb diferents interpretacions religioses. Els saudís proclamaran una República àrab a l’Aràbia Saudí constituint-se com a Estat islàmic. A Argèlia apareixerà un moviment nacionalista proletari anti-imperialista contra la dominació Francesa i crític amb les burgesies àrabs que pacten amb els estats occidentals, però no tindrà continuïtat. Els àrabs tenen com a nexe d’unió la llengua i la història, però les seves interpretacions del nou estat seran diferents.