Entrades amb l'etiqueta ‘Protagonistes Segle XVII’

Narcís Feliu de la Penya

dimarts, 17/07/2012

Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

LlibreFenix0.gif

Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683)

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

LlibreAnales1.gif

Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709 (1709)

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.

Pau Claris

dimarts, 3/07/2012

Màxim dirigent de la revolta catalana contra l’intervencionisme uniformista de la Monarquia Hispànica de Felip IV? L’home que va proclamar la República Catalana i va pagar-ho amb la seva vida esdevenint un màrtir oblidat de la historiografia? Un polític gris i mediocre amb l’únic mèrit de posar Catalunya sota el domini de la monarquia francesa de Lluís XIII? Pau Claris és un poliedre de la història, un personatge polèmic i en part contradictori, una figura pròpia de la Catalunya del seu temps.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt va néixer a Barcelona, l’1 de gener de 1586, dins d’una família de juristes originària de Berga i vinculada a la baixa noblesa i a la burgesia barcelonina, una família de l’oligarquia catalana amb una llarga llista de topades amb els virreis. Doctorat en ambdós drets, canònic i civil, va ser nomenat canonge d’Urgell el 1612, i des d’aquest càrrec va començar a participar en la vida política del Principat esdevenint defensor dels privilegis eclesiàstics.

Síndic eclesiàstic en les corts de Barcelona de 1626-1632, en les quals va oposar-se a les pretensions de la monarquia de Felip IV i Olivares. D’aquesta manera, Claris va presentar una actitud d’intransigència davant el projecte de la Unión de Armas i, sobretot, al cobrament dels delmes sobre els eclesiàstics. El 1634 va protagonitzar, amb d’altres membres de l’estament eclesiàstic, uns greus disturbis a Vic quan els delegats reials van pretendre cobrar aquest tribut. Igualment, va participar en els posteriors incidents armats Girona i la Seu d’Urgell (1634-1636) i va encapçalar l’oposició al nou bisbe de la Seu, Pau Duran, un reialista fervent que va intentar d’imposar per la força el cobrament dels delmes.

pau claris.JPG

Pau Claris i Casademunt

El juliol de 1638, davant l’agreujament de la situació política, va ser elegit diputat de la Generalitat, juntament amb Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana, per al trienni 1638-1641. En començar el seu mandat va aconseguir establir un acord d’actuació amb el Consell de Cent barceloní. Les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat, les lleves i els allotjaments dels terços del rei posteriors a la campanya de Salses van enfrontar-lo directament amb el virrei, el comte de Santa Coloma, qui va intentar empresonar-lo per la seva intervenció en els aldarulls contra els soldats, però Claris no va poder ser condemnat per manca de proves.

El buit de poder posterior al Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 i la decisió del comte-duc d’Olivares d’envair Catalunya van situar-lo al capdavant de la resistència catalana a la monarquia. Era la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte-duc d’Olivares. Com a president de la Generalitat, Pau Claris va ser el responsable de l’aliança militar amb França. Les converses amb el govern de Lluís XIII, iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana, acabarien amb la firma a Barcelona, el 12 de desembre de 1640, d’un pacte d’ajuda militar.

Igualment, Claris va ser el responsable de la convocatòria de la Junta de Braços que proclamaria la República Catalana el 16 de gener de 1641 i, davant l’imminent perill de setge de la ciutat de Barcelona per l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, de la posterior acceptació de la sobirania de Lluís XIII sobre Catalunya “com en temps de Carlemany”, investint el rei francès com a nou comte de Barcelona amb el pacte d’observar les constitucions catalanes. Es consumava la separació de la Monarquia Hispànica, no la independència. Catalunya s’integrava en el regne de França.

Pau Claris va morir sobtadament el 27 de febrer de 1641, al cap d’un mes de la victòria franco-catalana en la Batalla de Montjuïc. Sembla ser que feia al menys un any que presentava problemes de salut, però la sospita d’un assassinat per enverinament per part d’espies castellans va sorgir des del primer moment com pot observar-se en la carta del mariscal francès Baró d’Espenan al cardenal Richelieu. Sembla ser que Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb una mescla d’arsènic i herbes que hauria provocat una terrible agonia del president de la Generalitat mitjançant un intens dolor, fatiga i paràlisis parcials que el deixaren sense parla.

Figura històrica oblidada fins a la Renaixença del segle XIX, el naixement del catalanisme va convertir el personatge en un mite del nacionalisme cultural incorporat amb tots els honors a la història de Catalunya mitjançant les obres de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Josep Coroleu o Josep Pella i Forgas, entre d’altres. Tanmateix, l’elevació paral·lela de la figura de Rafael de Casanova com a mite del catalanisme associat a un discurs ideològic antifrancès que no encaixava bé en els fets de la Guerra dels Segadors sempre deixarien Pau Claris en un segon pla de l’imaginari català.

El comte-duc d’Olivares

dimecres, 27/06/2012

La història moderna d’Espanya no s’explica sense la figura de Gaspar de Guzmán y Pimentel, el comte-duc d’Olivares, el cortesà per excel·lència. L’home que entre 1621 i 1643 va dirigir la política de la Monarquia Hispànica de Felip IV amb autoritat. El darrer heroi de la monarquia dels Àustria i possiblement un dels màxims culpables de la seva ruïna. La seva imatge esdevé característica d’una època, representat per Velázquez amb una mirada inquisitiva, enfrontada a la multitud, sempre a la recerca de la gran passió que va moure la seva vida: el poder. La seva vida va consistir en un constant intent per convertir l’artificiós sistema polític de la Monarquia Hispànica en els fonaments d’un Estat modern.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Gaspar de Guzmán y Pimentel va néixer a Roma, el 6 de gener de 1587. Pertanyia a la rància família sevillana dels Medina Sidonia. El seu avi, Pedro, s’havia convertit en el primer comte d’Olivares i el seu pare, Enrique, havia estat ambaixador i virrei de Nàpols i Sicília, a més d’un noble força ben considerat a palau. La mort dels seus germans grans va portar-lo, tot i ser el tercer fill, a introduir-se en la cort de Felip III. Pocs anys després es convertia en l’hereu de tots els béns de la família i del títol de comte d’Olivares i en el primer duc de Sanlúcar la Mayor. És per això que va passar a la història com el comte-duc.

conde-duque_Olivares_Velazquez.jpg

El 1615, el duc de Lerma va nomenar-lo gentilhome de cambra del príncep, el futur Felip IV. Era la gran oportunitat que Olivares estava esperant des de que, el 1608, s’havia retirat a Sevilla per administrar els seus dominis andalusos. I no la deixaria escapar. El comte-duc va unir-se a d’altres nobles de la seva generació amb l’objectiu d’enderrocar el privat reial i la seva política pacifista. Després de la pau del regnat de Felip III, havia arribat el moment de recuperar la guerra com a motor de l’Estat.

En pujar al tron Felip IV, el seu oncle, Baltasar de Zúñiga, va convertir-se en el primer ministre. Un any després, el comte-duc ocuparia el seu càrrec i es convertiria en el nou valido de la monarquia. A més, era nomenat gran d’Espanya, un dels títols que més ambicionava. Havia arribat el seu moment. No va deixar d’acumular càrrecs que reforcessin la seva posició de poder i privilegi: sumiller de corps, cavaller major, cambrer major, alcaide de l’Alcàsser de Sevilla, comendador major de l’Ordre d’Alcántara, gran canceller d’Índies, general de la cavalleria espanyola, tresorer general de la Corona d’Aragó i tinent general… El seu somni polític el convertia en el Richelieu de la Monarquia Hispànica.

Hereu ideològic dels arbitristes i de la tradició imperial, Olivares va concebre un programa polític basat a mantenir l’hegemonia dels Habsburg hispànics a Europa. Ara bé, l’esgotament financer i de recursos humans al qual havia arribat Castella en el segle XVII condicionava l’èxit d’aquesta política a la realització d’una profunda reforma política, econòmica i militar de l’Estat. El seu deure polític era triple: el reforçament del poder de Felip IV, la fe en la unitat d’Espanya i la lluita contra la venalitat de l’administració.

D’aquesta manera, Olivares va iniciar un programa de reforma moral  (Junta de Reformación) i va intentar introduir una redistribució més equitativa dels tributs a Castella, l’organització d’un sistema bancari vinculat a la corona i la subjecció dels regnes no castellans a una contribució financera i militar. Davant l’esgotament de Castella calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, el principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria per primera vegada.

Conde-Duque_de_Olivares.jpg

El 1624, el comte-duc presentava el Gran Memorial, la síntesi del seu programa polític. El valido considerava imprescindible imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerís el pes de les despeses castellanes. En síntesi, el programa d’Olivares aspirava a reforçar el poder del rei, centralitzant l’administració i retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. És a dir, aquest programa implicava l’alteració del sistema institucional dels altres regnes hispànics en favor de la introducció de l’absolutisme.

Per aconseguir els seus objectius, Olivares proposava tres “caminos” en el Gran Memorial, un text adreçat directament al rei: 1. la integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres; 2. la negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força; i 3. provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

El_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpgEn qualsevol cas, la conseqüència directa d’aquest programa polític va ser la Unión de Armas, un projecte que cercava l’increment del compromís dels regnes que integraven la Monarquia Hispànica perquè Castella compartís de forma més equitativa l’esforç humà i financer de la política bèl·lica. La Unión de Armas preveia la creació d’una reserva comuna de 140.000 homes, que serien aportats de forma proporcional per tots els regnes de la monarquia. Per exemple, a Catalunya aquesta unió hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial. Tanmateix, aragonesos i valencians van rebutjar la Unión de Armas i van limitar-se a pagar una contribució extraordinària. A Catalunya ni tan sols van cloure’s les corts.

Però aquest intent de construcció de l’Estat modern segons els principis de l’absolutisme centralitzador que rebutjaven els regnes perifèrics no va ser l’únic intent reformista d’Olivares. Així, al llarg de la dècada de 1630, va anar introduint un seguit de mesures econòmiques mercantilistes, per exemple els incentius a les manufactures de la llana i la seda, així com el proteccionisme del comerç. Igualment va suprimir l’impuesto de millones, va crear eraris estatals pel finançament de les obres públiques i va reformar la política monetària acabant amb les encunyacions massives per controlar la inflació.

L’esclat de la guerra amb França, el 1635, va comportar que Olivares adoptés mesures militars a Catalunya: lleves, allotjament de tropes, etc. Una situació explosiva que va veure’s agreujada per la guerra al Rosselló (1639-1640). Contràriament a allò que Olivares havia arribat a projectar i a aconsellar al rei, la situació de guerra amb França no va domesticar l’oligarquia catalana, la qual, aprofitant-se de l’esclat social que va marcar l’inici de la Guerra dels Segadors, va capitalitzar la revolta catalana contra Felip IV i va iniciar la secessió. En paral·lel, a Portugal, el desembre del 1640, per motius semblants, també es trencaven els llaços amb la Monarquia Hispànica. I la repressió militar amb la qual Olivares va contestar a les revoltes no va fer més que intensificar la resistència separatista.

Els fracassos militars del comte-duc d’Olivares, sumats al fracàs de la seva política i a la pressió exercida per certs sectors nobiliaris (a Andalusia alguns aristòcrates havien intentat una secessió) van portar finalment al rei Felip IV a prescindir d’Olivares el 1643. El comte-duc va exiliar-se a Toro, on va ser processat per la Inquisició per la publicació d’un text reivindicatiu, el Nicandro, que no va ser escoltat per Felip IV. L’home que vivia pel poder moriria un any després, el 22 de juliol de 1645, veient com la seva política no només havia fracassat, sinó que posava en perill la mateixa integritat territorial de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

El duc de Lerma

dijous, 21/06/2012

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma (1599), fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja, durant la seva infantesa ja va vincular-se a la cort com a mení del príncep Don Carlos. Cap del seu llinatge des de 1575, el seu oncle, l’arquebisbe de Sevilla Cristóbal de Rojas-Sandoval, el va casar el 1576 amb Catalina de la Cerda, filla del duc de Medinaceli.

Francisco Sandoval Duque de Lerma.jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, primer duc de Lerma

Gentilhome de la cambra del rei, aviat es guanyaria l’amistat del príncep Felip, i les suspicàcies que aquesta relació va aixecar entre els favorits de Felip II van comportar el seu allunyament de la cort en ser nomenat lloctinent general de València (1595-1597). Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència va retornar a València una mica de la seva antiga magnificència a la vegada que va combatre el bandolerisme.

A la mort de Felip II (1598), va convertir-se, ja des del primer moment, en el privat del nou rei Felip III: s’inaugurava així la sèrie de validos dels Àustria. Quines eren les funcions del valido? Ser el primer ministre, el favorit, del rei. Així, Lerma era la figura que exercia el poder en la pràctica. Ara bé, aquest poder inusitat va fer que caigués en el deliri i la corrupció més descarades mentre que Felip III deixava fer i es refugiava en el cerimonial.

Les primeres mesures de Lerma van dirigir-se a organitzar i consolidar la seva facció i desarticulava les xarxes dels antics favorits de Felip II. L’objectiu del privat era controlar l’espai polític de decisió proper al nou rei i per extensió la cort. Ràpidament l’entorn del palau i les institucions van ser ocupats per homes propers a Lerma, teixint-se un extraordinari creuament d’interessos i de recolzaments cortesans amb gran influència sobre el rei i les seves mercès.

En la seva tàctica per controlar l’entorn de la cort era fonamental la desarticulació dels bàndols de poder que existien des del regnat anterior. Amb aquest objectiu, el 1601, va traslladar la cort de Madrid a Valladolid. Amb aquest moviment, el privat aconseguia apropar Felip III al seu territori a la vegada que l’allunyava d’influències contràries als seus interessos. A més, el trasllat de la cort va resultar un negoci rodó per a Lerma, el qual va revendre immobles que prèviament havia comprat a Valladolid i va aprofitar-se de la caiguda dels preus a Madrid per a comprar.

El control de la cort va reforçar la intervenció del privat en el govern de la monarquia, a la vegada que anava acumulant càrrecs polítics i articulava una xarxa de cortesans lleials a la seva causa. Envoltat de consellers venals, el valido va servir-se de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors. És a dir, Lerma s’havia fet amb el control de la monarquia.

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

En el plànol polític, el privat va mostrar-se partidari des del primer moment de l’expulsió dels morescos (1609), gràcies a la qual ell i els seus fills van rebre cinc milions i mig de rals de les cases de morescos de les quals van apropiar-se apropiaren en terres valencianes. D’altra banda, va impulsar una política exterior pacifista que acabava amb la pedagogia de la guerra: pau amb França (1601) i Anglaterra (1605) i treva dels Dotze Anys als Països Baixos (1609). Igualment, a la Mediterrània, no va prendre cap mesura seriosa contra els turcs, i en les possessions italianes va deixar la iniciativa als virreis.

Arribat a la cúspide del poder, des de 1606 el seu control de la monarquia va començar a desintegrar-se. La gestió de la Hisenda reial havia estat desastrosa i l’enriquiment corrupte del qual s’havia aprofitat cada cop va ser més evident. Així, tant el règim que havia articulat com la seva pròpia imatge van començar a relacionar-se inevitablement amb la corrupció. En conseqüència, va iniciar-se una reacció cortesana, encapçalada per la reina Margarida i pel pare Aliaga, el confessor reial, per desqualificar la figura del privat. Les intrigues realitzades pel seu propi fill, el duc d’Uceda, que aspirava a substituir-lo, van esclatar el 1614 i van acabar de debilitar la seva figura. Lerma va anar perdent la seva influència de forma progressiva a la vegada que la relació amb Felip III es feia més tensa.

Finalment, el privat va optar per buscar una sortida abans que el rei prescindís dels seus serveis. Així, el 1618, el papa Pau V concedia el cardenalat a Lerma, fet que va obligar-lo a abandonar tots els oficis de palau. Expulsat de la cort, el cardenal duc va retornar als seus territoris el mateix 1618. Posteriorment, sota el regnat de Felip IV, Lerma  seria desposseït de part de les seves riqueses abans de morir el 1625.