Entrades amb l'etiqueta ‘Protagonistes Segle XVI’

Antonio Pérez

dimarts, 5/06/2012

Un dels personatges claus per entendre les intrigues i conspiracions desenvolupades en el si de la Monarquia Hispànica de Felip II és Antonio Pérez del Hierro, secretari d’Estat des de 1568. D’origen incert, el 1542 va ser reconegut com a fill de Gonzalo Pérez (secretari d’Estat i home de confiança de l’emperador Carles V) i Juana Tobar. En la seva joventut va formar-se a Salamanca i a Itàlia i a la mort del seu pare li foren confiats els afers internacionals. Aviat va assolir la confiança de Felip II, tot i que la política mediterrània mai va recaure en les seves mans (els afers italians restaren en la figura de Diego de Vargas i posteriorment en Gabriel de Zayas).

Antonio Pérez

L’anomenat afer Escobedo marcaria la seva caiguda en desgràcia. Resumint la qüestió, el 1573, Juan Escobedo va ser  nomenat  secretari personal de Joan d’Àustria (fill natural de Carles V i peça clau de la política reial) per Felip II. Les seves instruccions ocultes eren informar el monarca de tots els actes i projectes que aquest desenvolupés. Sembla ser que durant aquest període Escobedo va obtenir proves que Antonio Pérez i la princesa d’Èboli facilitaven informació als rebels flamencs i venien càrrecs públics i secrets d’Estat.

Quan Pérez va advertir que  Escobedo l’espiava va acusar-lo d’encoratjar Joan d’Àustria a aconseguir el regne anglès casant-se amb Maria Stuart i va rebre l’autorització del monarca per a eliminar Escobedo, el qual va ser assassinat. Ara bé, Felip II liquidava un problema i a la vegada tenia l’argument necessari per actuar contra Pérez quan fos necessari. I no va trigar massa a moure peça: el 1579 era revocat del seu càrrec i empresonat. Felip II l’acusava de representar una amenaça per a la corona i ser un polític corrupte.

Antonio Perez.jpg

Antonio Pérez

Però ni l’afer Escobedo ni la suposada corrupció practicada des del seu càrrec (ni més ni menys que d’altres oficials de la monarquia) no van ser els veritables motius de la seva caiguda en desgràcia. En realitat, el càstig era conseqüència del seu posicionament polític. Pérez s’oposava a la política repressora de Felip II en els Països Baixos. És a dir, era contrari a la pedagogia de la guerra com a principal argument de la monarquia catòlica. I aquest posicionament era impresentable a ulls de Felip II.

Sense el recolzament de la corona, Pérez i els seus seguidors esdevenien vulnerables. En especial la seva amant, la princesa d’Èboli. El partit polític que encapçalava perdia la seva influència a la cort i es veia impossibilitat per a realitzar qualsevol crítica a la política internacional de la monarquia. Així, la mobilitat de Pérez per Madrid va veure’s limitada i sempre sota una estricta vigilància dels oficials reials. En paral·lel, la maquinària propagandística es posava en funcionament i proliferaven els rumors i les calumnies sobre la seva persona.

La_princesa_de_Éboli.jpg

La princesa d'Èboli

Instruït el procés, aquest va allargar-se per les vacil·lacions de Felip II. Fins i tot, el rei va arribar a plantejar-se la seva rehabilitació. Però ja era massa tard. Els sectors més intransigents del règim no volien deixar escapar la peça caçada. Així, quan van sorgir rumors que situaven al mateix Felip II com a darrer responsable de l’assassinat d’Escobedo, fet que no ens hauria d’estranyar, va iniciar-se un llarg període d’intrigues cortesanes, creuament de rumors més o menys fonamentats, escàndols i desafiaments entre les diferents faccions de la noblesa. En definitiva, una lluita pel poder.

El 1590, Pérez va fugir al regne d’Aragó tot acollint-se a la seva ascendència aragonesa. Buscava evitar el judici apel·lant al Privilegi de manifestació, però a Aragó va ser reclamat per la Inquisició. En un moment de guerra intestina a la cort, Felip II no podia deixar escapar Pérez i, violant les constitucions aragoneses, va envair el regne. Aquesta violació dels furs va desembocar en un sollevament conegut les Alteracions d’Aragó, que finalitzaria amb la liquidació dels líders constitucionalistes aragonesos i l’esquarterament del poder competencial tant del Justícia d’Aragó com de la Generalitat aragonesa. I en mig de l’aldarull, Pérez va escapar a França (1591), on moriria exiliat.

antonioperezliberacion.jpg

D’aquesta manera, la veritable personalitat d’Antonio Pérez restaria amagada sota les ombres de la llegenda que va edificar-se sobre la seva figura. Conspirador o víctima? Qüestió difícil d’esclarir. La conclusió a la que es pot arribar és que darrera de la seva persecució s’amaguen les tensions de la monarquia, una cort en guerra continuada. Dos bàndols enfrontats en pugna pel poder, el mal anomenat partit de la pau (renovadors) i el partit de la guerra (tradicionalistes). I el boc expiatori en aquest cas va ser Antonio Pérez, com també ho havia estat el mateix Escobedo.

El príncep Don Carlos

dissabte, 2/06/2012

Don Carlos, el príncep Carles d’Àustria, el fill primogènit de Felip II i de Maria de Portugal, esdevé un personatge clau per entendre algunes de les accions de Felip II en l’ordre de la política interior. Orfe de mare des del seu naixement, el 22 de febrer de 1560 es convertiria en l’hereu al tron de la Monarquia Hispànica després de jurar com a príncep d’Astúries a la ciutat imperial de Toledo. Comptava amb catorze anys i el seu pare, concentrat com estava en el seu paper de príncep del catolicisme europeu, no l’havia vist créixer. Deforme, malaltís i certament desequilibrat, Carles demostrava una profunda aversió pel seu pare.

A 2844

El príncep Don Carlos

El príncep, cada cop més desequilibrat, va convertir-se aviat en un fort maldecap per a Felip II. L’abril de 1562, Don Carlos va sofrir un greu accident en caure per unes escales quan perseguia a la filla del porter del palau dels arquebisbes de Toledo. L’hereu va caure en un estat de coma, va haver de ser operat d’urgència i, quan ja se’l donava per mort, va aconseguir sobreviure. Aquesta supervivència miraculosa marcaria l’inici del deteriorament definitiu de les relacions entre pare i fill ja que els problemes mentals del príncep no van fer més que agreujar-se.

Don Carlos.jpg

Don Carlos

Recuperat de l’accident, i en un intent infructuós perquè Carles prengués contacte amb el govern de la nació, Felip II va nomenar-lo president del Consell d’Estat i va fer-se acompanyar a Barcelona pel príncep. Fins i tot va plantejar-se la possibilitat d’encarregar-li el govern dels Països Baixos. Però tot plegat va ser un intent inútil d’incorporar Carles a la vida política. El príncep cada dia que passava es mostrava més irracional i excèntric en el seu comportament, incapaç per exercir tasques de govern.

El 19 de gener de 1568 es produiria el fet que trasbalsaria definitivament la vida política de la cort: el príncep Carles era empresonat a l’Alcàsser de Madrid per una comitiva encapçalada pel mateix Felip II. Tots els papers que tenia en les seves estances van ser requisats. Tot indicava que el príncep, enfurismat pel seu bandejament en les qüestions de govern, projectava una fugida als Països Baixos, tot i que no ha estat provat que tingués contactes directes amb els rebels flamencs.

S’ha especulat amb la seva relació amb els prínceps holandesos Egmont i Hornes i s’explica que Carles va explotar de còlera en públic quan el duc d’Alba era nomenat governador dels Països Baixos, càrrec que creia merèixer. D’aquesta manera, Don Carlos hauria preparat un pla per convertir-se en el cap d’una rebel·lió contra el seu pare. Però el seu pla va arribar a Felip II per la denúncia de Juan José d’Àustria.

Tampoc podem descartar que l’empresonament simplement fos degut al deteriorament del seu estat psíquic i als excessos comesos. I fins i tot existeix una versió rosa de l’afer segons la qual el príncep hauria tingut una aventura amorosa amb Isabel de Valois, l’esposa de Felip II, que hauria enfurismat el rei i precipitat la seva detenció.

L’empresonament del príncep va suposar l’esclat d’un escàndol que va provocar una forta oposició, fins al punt que els estats catalanoaragonesos van trametre ambaixadors al rei per conèixer de primera mà la realitat de l’empresonament. L’actitud del rei va ser fortament qüestionada, tant en els regnes de la monarquia com a l’exterior. Hi ha autors que consideren que aquest seria el naixement de la famosa llegenda negra hispànica. En qualsevol cas, la realitat és que les desavinences públiques entre pare i fill van convertir-se en un greu perill per a la monarquia i era necessari evitar que el príncep pogués fugir del país.

Pocs mesos després de l’empresonament, el 24 de juliol de 1568, el príncep Don Carlos moria aïllat a les seves estances on es trobava tancat sense rebre correspondència i amb una limitada comunicació amb el món exterior. En aquestes circumstàncies, la pregunta resulta obligada: mort natural o assassinat? La qüestió va convertir-se en una de les peces claus de la propaganda ideològica antiaustríaca del període, convertint a Felip II en un assassí que no va dubtar a l’hora de desfer-se del seu fill.

Felipe II.jpg

Felip II

Existeixen diverses versions sobre la mort del príncep. La historiografia recent generalment descarta que Felip II ordenés l’assassinat del seu fill, en especial perquè, tenint en compte el precedent de Joana la Boja, l’estat mental del príncep hauria estat suficient per apartar-lo dels drets successoris i les funcions de govern. Així, donada la debilitat física de Carles, la versió més versemblant és aquella que ens indica que les condicions del captiveri haurien delmat la seva pobra salut fins a portar-lo a la mort. És més, la versió més acceptada és que el príncep va suïcidar-se en negar-se a ingerir cap aliment.

L’empresonament i mort del príncep Don Carlos van convertir-se en un afer d’Estat, un fantasma que acompanyaria Felip II fins a la seva mort. El rei havia perdut l’hereu, però també un fill al qual mai va oblidar.

Bartolomé de las Casas

dissabte, 19/05/2012

Bartolomé de las Casas (1474-1566) va arribar al Nou Món, a La Española, el 1502. Ordenat sacerdot vuit anys després, el 1512 va convertir-se en un encomendero, moment en el qual va prendre consciència del maltractament i la injustícia que patien els indígenes americans. Aleshores va abandonar l’usdefruit dels indis i va convertir-se en un fervent defensor dels seus drets. Convençut de que el seu deure era “procurar el remedio de estas gentes divinamente ordenado”, va viatjar cap a Castella per entrevistar-se amb el regent Ferran el Catòlic i el cardenal Cisneros, el qual va nombrar-lo “protector dels indis” el 1516.

bartolome de las casas.jpg

Durant el seu primer viatge a la Península Ibèrica com a nou rei de la Monarquia Hispànica, Carles V va concedir-li el territori de Cumaná, a Veneçuela, perquè hi apliqués les seves teories del tractament just vers els indígenes. El 1522 Las Casas va ordenar-se com a frare dominic i va iniciar el seu programa de colonització i evangelització pacífica, un sistema que s’estructurava al marge de l’encomienda, desenvolupat entre 1535 i 1540.

El 1540 va retornar a la Península Ibèrica per reunir-se amb Carles V i impulsar les Leyes Nuevas de 1542. Amb la nova legislació s’esmenava el codi de 1512 que regulava els sistema colonial, es prohibia l’esclavitud dels indígenes i s’abolia el sistema d’encomienda. A més, es disposava que en la penetració dels conqueridors en les terres no explorades hi havien de participar sempre dos religiosos, els quals s’encarregarien de vigilar que els contactes amb els indis es duguessin a terme en forma pacífica per tal de propiciar un diàleg que conduís a la seva conversió. D’aquesta manera, els indígenes passaven a dependre directament de la Corona, decisió que va ser rebuda amb un rebuig visceral per part dels encomenderos de les colònies.

benjamin_f2.jpg

Nomenat bisbe de Chiapas, el 1543, va dedicar-se a combatre els abusos colonialistes i l’incompliment de les Leyes Nuevas. A continuació, el 1546, Las Casas va passar a Mèxic on va difondre Avisos y reglas para los confesores, fet que va produir un gran escàndol. Desil·lusionat pel fracàs de la seva política, ignorada pels colonitzadors, el 1547, va renunciar al seu càrrec i va traslladar el seu combat a favor dels drets del indígenes a la cort hispànica.

La gran, i darrera, oportunitat per a Las Casas arribaria amb els debats de la denominada Junta de Valladolid (1550-1551), la qual, convocada per Carles V, va congregar els defensors dels drets dels indígenes, com el mateix Las Casas, i els partidaris de la derogació de les Leyes Nuevas, encapçalats per Juan Ginés de Sepúlveda. El debat oposava una visió humanitària de la conquesta, basada en la racionalització dels indígenes i les bondats d’una colonització fonamentada en el respecte de les cultures autòctones davant del pragmatisme econòmic i el fanatisme evangelitzador. El discurs de Sepúlveda va imposar-se, marcant la política de la corona respecte d’Amèrica.

Juan_Ginés_de_Sepúlveda.jpg

Juan Ginés de Sepúlveda

El 1552 apareixia la Brevísima historia de la destrucción de las Indias, redactada deu anys abans, obra que va tenir una gran ressonància a nivell europeu. Traduïda a totes les llengües europees, molts autors situen en aquest text bona part de l’origen de la llegenda negra sobre el colonialisme hispànic a Amèrica. Aquest és un extracte:

Brevísima_relación.jpgDaremos por cuenta muy cierta y verdadera que son muertas en los dichos cuarenta años por las dichas tiranías y infernales obras de los cristianos, injusta y tiránicamente, más de doce cuentos de ánimas, hombres y mujeres y niños; y en verdad que creo, sin pensar engañarme, que son más de quince cuentos.

Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado, que se llaman cristianos, en estirpar de la haz de la tierra a aquellas miserandas naciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o suspirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen y ser resuelven o subalternan como a géneros todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas.

La causa por que han muerto y destruido tantas y tales y tan infinito número de ánimas los cristianos ha sido solamente por tener por su fin último el oro y henchirse de riquezas en muy breves días y subir a estados muy altos y sin proporción de sus personas (conviene a saber): por la insaciable codicia y ambición que han tenido, que ha sido mayor que en el mundo ser pudo, por ser aquellas tierras tan felices y tan ricas, y las gentes tan humildes, tan pacientes y tan fáciles a sujetarlas; a las cuales no han tenido más respeto ni de ellas han hecho más cuenta ni estima (hablo con verdad por lo que sé y he visto todo el dicho tiempo), no digo que de bestias (porque pluguiera a Dios que como a bestias las hubieran tratado y estimado), pero como y menos que estiércol de las plazas. Y así han curado de sus vidas y de sus ánimas, y por esto todos los números y cuentos dichos han muerto sin fe, sin sacramentos. Y esta es una muy notoria y averiguada verdad, que todos, aunque sean los tiranos y matadores, la saben y la confiesan: que nunca los indios de todas las Indias hicieron mal alguno a cristianos, antes los tuvieron por venidos del cielo, hasta que, primero, muchas veces hubieron recibido ellos o sus vecinos muchos males, robos, muertes, violencias y vejaciones de ellos mismos […].

Después de acabadas las guerras y muertes en ellas, todos los hombres, quedando comúnmente los mancebos y mujeres y niños, repartiéronlos entre sí, dando a uno treinta, a otro cuarenta, a otro ciento y docientos (según la gracia que cada uno alcanzaba con el tirano mayor, que decían gobernador). Y así repartidos a cada cristiano dábanselos con esta color: que los enseñase en las cosas de la fe católica, siendo comúnmente todos ellos idiotas y hombres crueles, avarísimos y viciosos, haciéndoles curas de ánimas. Y la cura o cuidado que de ellos tuvieron fue enviar los hombres a las minas a sacar oro, que es trabajo intolerable, y las mujeres ponían en las estancias, que son granjas, a cavar las labranzas y cultivar la tierra, trabajo para hombres muy fuertes y recios. No daban a los unos ni a las otras de comer sino yerbas y cosas que no tenían sustancia; secábaseles la leche de las tetas a las mujeres paridas, y así murieron en breve todas las criaturas. Y por estar los maridos apartados, que nunca veían a las mujeres, cesó entre ellos la generación; murieron ellos en las minas, de trabajos y hambre, y ellas en las estancias o granjas, de lo mismo, y así se acabaron tanta y tales multitudes de gentes de aquella isla; y así se pudiera haber acabado todas las del mundo. Decir las cargas que les echaban de tres y cuatro arrobas, y los llevaban ciento y doscientas leguas (y los mismos cristianos se hacían llevar en hamacas, que son como redes, a cuestas de los indios), porque siempre usaron de ellos como de bestias para cargar. Tenían mataduras en los hombros y espaldas, de las cargas, como muy matadas bestias; decir asimismo los azotes, palos, bofetadas, puñadas, maldiciones y otros mil géneros de tormentos que en los trabajos les daban, en verdad que en mucho tiempo ni papel no se pudiese decir y que fuese para espantar los hombres.

Y es de notar que la perdición destas islas y tierras se comenzaron a perder y destruir desde que allá se supo la muerte de la serenísima reina doña Isabel […].

Débese de notar otra regla en esto: que en todas las partes de las Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas, y matanzas, y tiranías, y opresiones abominables en aquellas inocentes gentes; y añadían muchas más y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento.

Miquel Servet

dissabte, 5/05/2012

Miguel Serveto Conesa (1511-1553) va ser un humanista, metge i teòleg reformat aragonès. Conegut també com a Miquel Servet o Miquel de Vilanova, va recórrer diferents països europeus, en ocasions com a conseqüència dels seus estudis i de vegades fugint de la persecució inquisitorial que va comportar-li la difusió de les seves polèmiques idees teològiques i científiques. Moriria cremat viu a la foguera per heretgia.

Michael_Servetus.jpgNascut a Vilanova de Sixena (Osca), fill d’un notari reial, l’aragonès Miquel Servet va estudiar a Barcelona on va rebre una esmerada educació en llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia. Posteriorment va estudiar dret a la Universitat de Toulouse, període en el qual va començar a interessar-se per la teologia i el dogma de la Trinitat. Durant la seva adolescència, a Barcelona, va entrar al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V des de 1529. Gràcies a aquesta relació, Servet va introduir-se en la cort imperial.

Així, el 1530, Servet va acompanyar l’emperador a la seva coronació a Bolonya, on va poder comprovar l’opulència de l’església italiana. Després viatjaria per per Basilea i Estrasburg, on va entrar en contacte amb alguns dirigents protestants (Johannes Oecolampadius, Martí Bucer). En aquell període va publicar De trinitatis erroribus libri septem (1531), obra en la qual exposava les seves idees contràries al concepte de la Trinitat sancionades pel Concili de Nicea en el segle IV. Davant la mala rebuda que va tenir la publicació tant en ambients catòlics com protestants, el 1532 va escriure Dialogorum de trinitate libri duo, un intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat i alguns aspectes de la seva obra anterior.

La reacció contra Servet va ser immediata: l’Església va retirar les seves obres i va prohibir-li el dret a visitar ciutats protestants mentre que la Inquisició va cridar-lo a declarar sota amenaça d’empresonament. Tot i que algunes de les seves doctrines el col·loquen dintre l’ampli corrent de reformadors del segle XVI, la realitat és que els protestants no acceptaven la seva teoria sobre Crist (divinitat volguda pel Pare, però no preexistent ni a la seva concepció ni al seu naixement). És a dir, no podem inscriure Servent ni amb els luterans ni amb els calvinistes, era un esperit lliure, un heterodox.

Fugit a París per escapar de la Inquisició, Servet va fer-se anomenar com Michel de Villeneuve. Esperit inquiet, a la capital francesa estudiaria matemàtiques i medecina. Va ser gràcies a les disseccions que realitzava com a ajudant de Hans Gunther que va descobrir com la oxigenació de la sang no es produïa en el cor, sinó en els pulmons, fet que contradeia l’obra clàssica de Galè de Pèrgam. Aleshores va escriure Christianismi Restitutio, obra fonamentalment teològica, però que conté en el seu llibre V una clarivident explicació de la circulació menor o pulmonar.

La publicació del llibre Discrepatio Pro Astrologia i la realització d’un curset dedicat a l’astrologia que relacionava aquesta ciència amb la medecina li portarien conflictes amb les autoritats acadèmiques, fins al punt que va haver d’abandonar París.

f3.highres.png

Instal·lat a Viena, on va exercir de metge des de 1538, Servet va iniciar una llarga correspondència amb Joan Calví al voltant dels continguts de Christianismi Restitutio. Calví, mitjançant un dels seus seguidors va denunciar Servet a la Inquisició de Lió. Examinades les proposicions heterodoxes que defensava sobre la Trinitat, Servet va ser citat a un procés, del qual va poder alliberar-se gràcies a una arriscada fugida. Una imatge seva va ser cremada a Lió.

Camí d’Itàlia, Servet va aturar-se a Ginebra, on va ser reconegut pel seu antic rival ideològic Joan Calví, que el va fer empresonar i sotmetre a un procés arbitrari i força apassionat: condemnat per heretge pel Consell de Ginebra, Miquel Servet va morir cremat el 27 d’octubre de 1553. La seva mort suscitaria una gran controvèrsia entre els protestants sobre els límits de la llibertat religiosa.

El cardenal Cisneros

dijous, 3/05/2012

El cardenal Cisneros és una de les principals figures polítiques i religioses del període fundacional de l’Estat modern de la Monarquia Hispànica. Nascut a Torrelaguna (Madrid) el 1436, Gonzalo Jiménez de Cisneros, frare franciscà, va ser assessor de l’Estat dels Reis Catòlics, inquisidor general de Castella i regent del regne a la mort de Ferran el Catòlic. Va morir el 1517 a Roa de Duero (Burgos).

Cisneros.jpgFill d’una família d’hidalgos empobrits, en la seva joventut Cisneros va estudiar teologia a Alcalá de Henares i Salamanca. Després d’ordenar-se com a sacerdot a Roma, va ser designat com a arxipreste d’Uceda, càrrec en el qual va començar a destacar per les seves idees renovadores que van portar-lo a presó. La protecció del cardenal González de Mendoza permetrien, però, que Cisneros es lliurés de complir bona part de la condemna i conservés l’arxiprestat.

Sembla ser que aquests fets van afectar profundament el jove Cisneros, el qual va patir una crisi espiritual que el portaria a ingressar en l’ordre franciscana i retirar-se en el convent de La Salceda. Allí canviaria de nom, Gonzalo deixava pas a Francisco Jiménez de Cisneros en honor de Sant Francesc d’Assís. Durant set anys la seva activitat es reduiria a la vida monacal a La Salceda.

Amb motiu de la conquesta de Granada (1492) i el nomenament de fra Hernando de Talavera com a arquebisbe de la diòcesi granadina, va restar vacant el càrrec de confessor de la reina Isabel la Catòlica. Aleshores, per recomanació del cardenal González de Mendoza, Isabel va designar Cisneros com a confessor. Cisneros aviat es guanyaria la confiança de la reina i es convertiria en un conseller oficiós. Era l’inici d’una carrera política brillant.

Nomenat provincial dels franciscans i arquebisbe de Toledo a partir del 1495, després de la mort del seu protector González de Mendoza, Cisneros va impulsar la tasca reformista per restablir la puresa de l’orde de Sant Francesc i per frenar les immunitats i els privilegis del clergat secular. Tot i que el nou arquebisbe era considerat com una persona superba, en un gest d’humilitat, sota les seves luxoses vestidures sempre va portar el seu hàbit franciscà.

El 1499, el cardenal Cisneros va traslladar-se a Granada, on va emprendre una política de conversió ràpida dels mudèjars. En un primer moment la seva política va assolir bons resultats, però aviat les coses es complicarien i el zel excessiu en la política religiosa va contribuir a desencadenar l’esclat d’una guerra de guerrilles a Las Alpujarras. Tres anys després, el 1502, Cisneros va obtenir dels Reis Catòlics l’ordre que obligava els mudèjars del regne de Castella a convertir-se o emigrar. El dogma religiós com a política d’Estat s’imposava novament.

El moment clau en la biografia de Cisneros arribaria, el 1504, a la mort de la reina Isabel. La crisi successòria derivada de l’enfrontament entre Ferran el Catòlic i Felip el Bell, amb la malaltia mental de Joana la Boja com a transfons, van convertir el cardenal en la personalitat clau de la transició, l’element moderador en el trànsit cap a l’època moderna. Així, en morir Felip el Bell prematurament, el 1506, Cisneros va constituir un govern de regència a Castella per comandar la crisi política.

cardenal cisneros.jpg

Coherent amb la seva visió de l’Estat dinàstic, el cardenal Cisneros va defensar la fortalesa de la monarquia enfront de les bandositats nobiliàries, tot aglutinant les minories dirigents castellanes mentre esperava el retorn del rei Ferran el Catòlic per exercir la regència del regne. Aquesta postura va valdre-li el capel de cardenal, atorgat pel Papa.

Durant la regència castellana de Ferran el Catòlic, Cisneros va impulsar una vigorosa política de conquestes al nord d’Àfrica (Mazalquivir i Orà). Posteriorment, el cardenal es convertiria en l’home més poderós del regne en convertir-se en Inquisidor general. Igualment, en aquest període va realitzar una gran activitat cultural, amb la fundació de la Universitat d’Alcalá, a la qual va dotar d’un temple magistral que garantia una pensió vitalícia als magisteris universitaris, i la preparació de la famosa Políglota Complutense.

Sempre fidel a la causa del Rei Catòlic i a la concepció que aquest havia defensat sobre l’estructura constitucional de la Monarquia Hispànica, Cisneros es faria càrrec de la regència dels regnes de Castella després de la mort de Ferran, el 23 de gener de 1516. Confirmat en el càrrec de regent pel futur Carles V, Cisneros es va veure obligat a afrontar diferents intrigues de palau, des de frustrades rebel·lions nobiliàries fins a intents de subversió protagonitzats pels consellers flamencs del mateix Carles V. De la mateixa manera, va desfer un intent francès per annexionar-se Navarra i va defensar la península contra el corsari Barba-rossa.

El 8 de novembre de 1507, quan es trobava de camí cap a Valladolid per entrevistar-se amb Carles V, va morir a Roa de Duero. Desapareixia un dels homes que havia contribuït decisivament en la configuració de Castella com un Estat modern.

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

Joana la Boja

dissabte, 14/04/2012

Tercera descendent dels Reis Catòlics, Joana I de Castella (1479-1555), nascuda a Toledo, va convertir-se en hereva al tron castellà després de les morts de la infanta Isabel (1470-1498) i l’infant Joan (1478-1497). Reina nominal de Castella a la mort d’Isabel la Catòlica (1504-1555), passaria a la història com “la Boja”, la reina víctima de les aliances matrimonials dinàstiques dissenyades per Ferran el Catòlic per assegurar-se l’hegemonia europea. El seu desequilibri mental la portaria a viure tancada a Tordesillas fins a la seva mort.

Com a infanta de les corones de Castella i Aragó, la petita Joana va rebre una educació intensa i acurada, pròpia del seu càrrec i de les necessitats del regne. Sota la supervisió de la mateixa reina Isabel, va convertir-se en una alumna avantatjada en comportament religiós, bones maneres i els maneigs propis de la cort, això sense desestimar les arts i el coneixement de les llengües romàniques pròpies de la Monarquia (castellà i català), el francès i el llatí. D’entre els seus preceptors destacaven el sacerdot dominic Andrés de Miranda i la vella amiga i tutora de la seva mare, Beatriz de Galindo, “la Latina”.

D’aquesta manera, tot i que com a tercera descendent dels Reis Catòlics Joana no semblava destinada a regnar, la infanta va rebre una educació pròpia d’una futura reina i, encara adolescent, va començar a intervenir en l’administració de la seva casa i de les seves possessions territorials. Pel que sabem, en aquell temps Joana no estava boja. Això sí, era una dona extravagant que practicava una espiritualitat intensa, ascètica i lliure, propera al recolliment i a la invenció mendicant.

Juana la Loca.jpg

El 1495, els Reis Catòlics van concertar el seu matrimoni amb l’arxiduc Felip d’Àustria, l’hereu de l’emperador Maximilià I i de Maria de Borgonya. Joana només tenia setze anys. El matrimoni era un instrument més de l’Estat dinàstic dissenyat per Ferran el Catòlic, una aliança que convenia a ambdues cases reials en establir un vincle entre la Monarquia dels Reis Catòlics i el Sacre Imperi Romanogermànic que es convertís en el contrapunt geoestratègic de l’emergent França dels Valois.

El 21 d’agost de 1496 es produïa el casament, a Lille. Tot i que inicialment la infanta rebutjava la idea de casar-se, sembla ser que Joana va enamorar-se apassionadament de Felip. Alguns biògrafs han suggerit que, possiblement, aquest enamorament podia ser conseqüència d’algun tipus d’obsessió mental que acabaria derivant en malaltia. El comportament de Felip el Bell cap a ella, en especial les repetides infidelitats, hauria aguditzat aquest desequilibri fins al punt d’acabar agreujant els seus problemes psicològics.

Tot i això, el matrimoni va tenir sis fills. El segon fill i futur hereu de la monarquia hispànica, Carles d’Habsburg, va néixer a Gant el 1500. L’objectiu dinàstic de l’enllaç havia estat acomplert plenament.

Phillippe-Jeanne.jpg

Aquell mateix any, la mort dels seus germans els prínceps Joan i Isabel, i del fill d’aquesta, el príncep Miquel, Joana es convertiria en l’hereva del tron castellà i aragonès. El 1502, havent tornat dels Països Baixos, amb el seu marit van jurar, a Toledo, com a nous prínceps d’Astúries. A continuació, ella sola juraria, a Saragossa (1502) i a Barcelona (1503), com a princesa de Girona, sempre sota la condició que si el seu pare tenia un fill mascle ell seria l’hereu de la Corona d’Aragó.

En morir Isabel la Catòlica, el 1504, Joana va ser aclamada com a nova reina de Castella i jurada, amb el seu marit, per les corts de Toro, on el seu pare, que era governador del regne per disposició de la reina Isabel, va declarar la seva incapacitat per al govern com a conseqüència d’un equilibri mental cada cop més dubtós. Així, per la Concòrdia de Salamanca de 1505 va acordar-se que regnarien plegats Joana, Felip i Ferran.

Però l’entesa va ser breu. D’una banda, Felip ambicionava la corona. A més, la noblesa castellana va veure en la debilitat de Joana l’arma que necessitava per tornar a fer-se forta després dels anys de govern de Ferran i Isabel, i amb aquest objectiu va promoure la Concòrdia de Villafáfila de 1506. Joana va ser declarada incapacitada per a regnar, Felip el Bell va ser declarat nou rei únic de Castella (convertint-se en el primer rei Habsburg com a Felip I) i Ferran el Catòlic va haver de retirar-se als seus regnes aragonesos. Castella i Aragó es separaven, el projecte dinàstic dels Reis Catòlics trontollava.

Don_Felipe_y_Doña_Juana.jpg

El regnat del primer Habsburg, però, va ser breu. Felip moria sobtadament a Burgos el setembre de 1506 entre rumors d’enverinament mai esclarits. La mort del marit va agreujar l’equilibri psíquic de Joana, donant lloc a un episodi que explica la seva bogeria: una processó que va començar el desembre de 1506 i es va acabar l’agost de 1507, i que va protagonitzar induïda per una “bogeria d’amor”. Seguint les voluntats de Felip, la reina va enviar el cor del Bell a Brussel·les i el seu cos va traslladar-se a Granada per a procedir a l’enterrament. Aquest trasllat des de Burgos a Granada va perllongar-se durant vuit mesos perquè Joana, que va viatjar al costat del cos embalsamat del seu marit, feia que el desplaçament només es realitzés de nit. Els cronistes explicaven com Joana no va separar-se ni un moment del fèretre i li besava els peus al difunt marit sempre que la comitiva parava a descansar.

Una llegenda misògina? Segons la historiadora Bethany Aram, Joana va fer aquesta operació tan complicada per garantir els drets de successió a les corones d’Aragó i de Castella del seu fill Carles. Així, segons aquesta autora, la processó seria una invenció simbòlica extravagant però carregada de força política per evitar un nou casament que allunyés el futur Carles V del tron.

Juana_la_Loca_de_Pradilla.jpg

En realitat, però, el desequilibri mental de Joana era evident. Víctima de la follia de l’amor o simplement malalta crònica des de feia anys, la realitat era que no estava capacitada per regnar. Davant la crisi i l’anarquia que suposava la mort de Felip per a la governabilitat de Castella, Ferran el Catòlic va tornar novament com a administrador del regne castellà. Segurament en aquest moment va prendre la decisió més difícil de la seva dilatada vida política: el rei catòlic va tancar la seva filla a Tordesillas el 1509. Joana mai més sortiria de la seva presó.

Mort Ferran el Catòlic, el 1516, Joana va heretar les corones de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília, ja que mai no va ser declarada incapaç per les Corts castellanes ni se li va retirar el títol de reina. Però el govern efectiu de les quals va passar al seu fill Carles, el qual va haver de jurar el càrrec, tant a les corts de Castella com a les de Saragossa i de Barcelona (1519), també a nom d’ella. Així, fins a la seva mort, el nom de Joana sempre precedia el del Carles en la documentació oficial. Tot un emperador universal a l’ombra de la seva mare, perquè Joana va governar nominalment els seus regnes des del 1516 fins a la seva mort el 1555.

La_Demencia_de_Doña_Juana.JPG

En definitiva, Joana la Boja va ser un instrument més de la política dinàstica practicada pel seu pare Ferran el Catòlic. Però també va ser una víctima política dels interessos del seu marit, i fins i tot del seu fill. El 1555 moria sola a Tordesillas, assistida per Francesc de Borja, duc de Gandia. Va ser enterrada a la Capella Reial de Granada al costat d’Isabel la Catòlica i el seu estimat Felip el Bell.