Entrades amb l'etiqueta ‘Protagonistes Revolució francesa’

Jacques René Hébert, Le Père Duchesne

dilluns, 29/04/2013

Nascut a Alençon, el 1757, aquest polític revolucionari francès, nascut en el si d’una família burgesa, va aparèixer en l’escena parisenca el 1790 amb la fundació de l’òrgan de premsa dels sectors més extremistes: Le Père Duchesne, el setmanari que, després de la mort de Marat, substituiria L’Amic del Poble en aquesta funció d’exaltació dels grups més extrems de la Revolució amb un estil groller i violent que va fer-se un important forat entre l’audiència parisenca (es calcula que la seva tirada arribava als 10.000 exemplars).

Jacques_Hebert.jpg

Membre influent del Club dels Cordeliers i segon substitut del procurador de la Comuna de París, arribats a 1792, va combatre els girondins amb força, fins el punt que va ser detingut. Tanmateix, la pressió popular va forçar el seu alliberament. És aleshores quan el seu discurs es radicalitza, especialment després de la mort de Marat, del qual va considerar-se’n hereu.

Posteriorment, arribats a la Convenció, Hébert va convertir-se en el dirigent de l’ala més revolucionària dels montagnards, coneguda com a hebertistes, controlant la Comuna de París (a través de Chaumette, el procurador), el club dels Cordeliers, la major part de les societats populars i el Ministeri de la Guerra (mitjançant Bouchotte i De Vincent). A més, des de setembre de 1793, va comptar amb dos col·laboradors al Comitè de Salut Pública –Collot d’Herbois i Billaud-Varenne–.

Indissolubricite.jpg

logo_010.jpg

Tant ell com els seus seguidors eren partidaris de l’establiment d’una taxa i del repartiment de productes alimentaris, la socialització del comerç i la política del Terror, predicant la lluita dels pobres contra els rics. És més, hi ha autors que consideren el Terror com un èxit personal d’Hébert i el seu model de periodisme incendiari.

Finalment, Hébert va ser executat, condemnat pel Tribunal Revolucionari, juntament amb alguns dels seus partidaris, perquè va organitzar una insurrecció fracassada contra Robespierre, a qui consideraven moderat, el març de 1794. En el camí cap al patíbul, Hébert estava histèric i no perdia l’esperança que una nova insurrecció popular el salvés de la mort. Aquesta no va produir-se i Hébert es va desmaiar-se en veure’s enfrontat a la guillotina. La seva dona, Marie Marguerite Françoise Hébert, va ser executada vint dies després. Era el final de l’hebertisme.

Jean Sylvain Bailly, el primer alcalde de París

dilluns, 8/04/2013

Astrònom, historiador i polític francès, Jean Sylvain Bailly va néixer a París el 1736. Fill d’un pintor i conservador de quadres del rei i de la Corona, des de ben jove ja va mostrar el seu interès per l’astronomia. Entre d’altres qüestions, a fer construir un observatori sobre el sostre del Palau del Louvre i com a grans fites va descobrir els satèl·lits de Júpiter i va escriure una voluminosa Història de l’Astronomia. Les seves observacions i estudis astronòmics van suposar-li ser membre de l’Acadèmia de Ciències de París.

bailly.jpg

Però si Bailly ha passat a la història és per la seva activitat política. Diputat pel Tercer Estat als Estats Generals, aviat esdevingué un personatge popular i fou elegit president del consell municipal de París el 1789 després del Jurament del Joc de Pilota. Així, el 17 de juliol de 1789 seria l’encarregat d’entregar la bandera tricolor al rei Lluís XVI, just després de la presa de la Bastilla.

Partidari de l’ordre social enfront de la creixent violència popular i les exigències radicals dels clubs polítics, amb l’objectiu d’evitar desordres desprès de l’evasió frustrada de la família reial a Varennes, va manar a la Guàrdia Reial carregar contra la multitud exaltada al Camp de Mart el 17 de juliol de 1791. Des d’aquest moment la seva popularitat cauria en picat fins que el novembre dimitiria dels seus càrrecs i es retiraria a Nantes.

Considerat partidari dels sectors més conservadors de la Revolució, va ser guillotinat el 12 de novembre de 1793 durant el període del Terror.

Camille Desmoulins, de visionari de la Revolució a la indulgència

dijous, 21/02/2013

Aquest publicista, polític i revolucionari francès va néixer a Guise el 1760. Va traslladar-se a París on va compartir beca d’estudis amb Robespierre al col·legi Louis-Le-Grand. Advocat des del 1785, gràcies al seu estil incendiari va esdevenir un dels més importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució francesa, abans de la qual havia escrit La Philosophie du peuple français (1788), fullet on ja anunciava l’arribada de la Revolució, i France libre (1789), una violenta acusació contra el sistema de l’Antic Règim.

En saber-se la destitució de Necker com a Ministre (el 12 de juliol de 1789), va ser un dels oradors populars més enardits –als jardins del Palais-Royal, residència del duc d’Orleans, de qui esdevindria un agent polític–, incitant a la rebel·lió anunciant que des de la Cort s’estava preparant una “nova nit de Sant Bartomeu contra els patriotes”.

Camille_Desmoulins.jpg

Camille Desmoulins

Va exercir una gran influència sobre l’opinió revolucionària amb els seus discursos al Club dels Cordeliers i les seves publicacions. Així, a l’estiu de 1789 publicà el Discours de “la Lanterne” aux Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic “Les révolutions de la France et de Brabant”, de caràcter declaradament esquerrà. Va desenvolupar un important paper en la jornada del 10 d’agost i va arribar a ser secretari de Danton.

Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), va defensar les posicions radicals jacobines, però després va fundar el Club dels Cordeliers, on s’aproparia definitivament a Danton; malgrat això, a l’hivern de 1791-92 s’arrengleraria novament amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores va publicar el text Brissot desemmascarat), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al ministeri.

Després de participar molt activament en la revolució del 10 d’agost de 1792, Danton el va nomenar secretari general del ministeri de justícia, però va oposar-se a la seva política de guerra expansionista. Posteriorment, va ser diputat a la Convenció (setembre) i va continuar lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins).

Des de l’estiu de 1793 va encapçalar una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretaria, arrenglerat novament amb Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic “Le Vieux cordelier” des del qual va denunciar els excessos del Terror. Aleshores, Robespierre va atacar-lo, fins el punt que el va foragitar del club dels jacobins i el va fer processar pel Tribunal Revolucionari (31 de març). Finalment va ser guillotinat a París, el 5 d’abril de 1794.

La seva vídua, Lucille Desmoulins (1771-1794), filla d’un cap de l’administració de finances, també va ser guillotinada al cap de vuit dies, acusada de complicitat amb la contrarevolució després d’haver enviat una airada carta a Robespierre en protesta pel procés i mort del seu marit.

Lucile Desmoulins.jpg

Lucille Desmoulins

Gracchus Babeuf, l’Igual

diumenge, 27/05/2012

Gracchus Babeuf va ser el pseudònim que va adoptar François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès, nascut a Saint-Quentin, a la Picardia, el 23 de novembre de 1760. Abans de la Revolució va ocupar diversos càrrecs a l’administració francesa de províncies, fins que el 1787 va arribar a París amb l’objectiu de promoure una reforma fiscal que canviés el sistema feudal.

babeuf.jpg

Amb l’esclat revolucionari va fundar un efímer diari patriòtic. Le Correspondant picard, des del qual va oposar-se al sufragi censatari establert per a les eleccions de 1791. El diari seria clausurat alguns mesos més tard. El 1792, Babeuf va ser escollit pel Consell General del Departament del Somme, arribant a ser administrador de districte a Montdidier.

La seva fama arribaria, però, després del cop de Termidor, quan s’instal·laria a París. Aleshores, va fundar el diari Le Tribun du Peuple, que aviat asoliria una important audiència i des del qual difondria el seu ideari precomunista igualitari. Per exemple, des de les seves pàgines va arribar a combatre la política de Robespierre per conservadora. Igualment, va teoritzar sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra.

pre_018.jpg

D’altra banda, va fundar el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795 per defensar la necessitat d’una “insurrecció pacífica”.

Al començament del 1796, juntament amb Darthé i Buonarrotti, crearia una organització secreta per tal d’enderrocar el règim del Directori. A més dels seus adeptes, en aquesta hi participaren antics jacobins i terroristes, i va arribar a tenir ramificacions dins de la policia i l’exèrcit. L’objectiu de la conjura era continuar la Revolució i culminar amb la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció per tal d’aconseguir “la perfecta igualtat” i el “benestar comú”.

Gracchus_Babeuf.jpg

L’anomenada “Conspiració dels Iguals” va ser denunciada al maig del mateix any per l’infiltrat Georges Grisel i els seus líders Carnot i Babeuf junt amb d’altres conjurats van ser detinguts. Els partidaris del babovisme intentarien encara un nou aixecament de les tropes a Grenelle que també fracassaria. L’any següent, Babeuf va ser condemnat a mort i executat a Vendôme, Orleans. Corria el 27 de maig de 1797.

Jacques-Pierre Brissot, la veu de la Gironda

diumenge, 20/05/2012

Aquest periodista, escriptor a sou i polític revolucionari francès va néixer a Chartres (Orleans) el 1754. Pamfletista i literat de segona, va ser empresonat pels seus deutes i el 1784 va ser tancat a la Bastilla per la publicació d’un pamflet en contra de la reina Maria Antonieta a Londres, ciutat a la que anava a sovint. Alliberat, va comprometre’s en una conspiració organitzada al Palais Royal i va haver de marxar als Estats Units.

brissot.gif

Retornat a França, va intentar, inútilment, ser escollit com a representant del Tercer Estat als Estats Generals. Poc abans de l’esclat de la Revolució va fundar la Societat d’Amics dels Negres (1788), denunciant la tracta d’esclaus quan aquesta era una de les principals fonts d’ingressos d’una corona abocada cap a la bancarrota. En aquesta etapa prerevolucionària, els seus escrits polítics alternaren amb obres sobre economia, dret criminal, filosofia i moral, entre les quals destaquen Théorie des lois criminelles (1781) i De la France et des États-Unis (1787).

En esclatar la Revolució, gràcies a la seva destacada tasca com a periodista radical des del periòdic Le Patriote Français, Brissot seria membre de la primera Comuna de París. Posteriorment, va ser elegit per a l’Assemblea Legislativa i, després, a la Convenció, sempre entre les fileres de la Gironda. Entre els seus principals objectius sempre estaria la defensa dels drets dels negres a França. Va exercir una important influència en la política exterior de la França revolucionària i va dirigir el Comitè Diplomàtic. Va impulsar la guerra, que va qualificar de “croada per la llibertat universal”, convençut de que tots els pobles d’Europa s’alçarien contra l’opressió de les monarquies absolutistes.

Jacques_Pierre_Brissot.jpg

La seva actuació contra l’anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l’execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins. Després dels fets de Varennes va demanar la destitució del rei Lluís XVI, però no seria partidari de la seva execució. La seva posició bel·licista va comportar-li enfrontaments dialèctics amb Robespierre que va qualificar-lo de “destructor de la llibertat” i de “vendre a França”. Va ser denunciat pels jacobins, el 1792, per haver escrit al Patriote Français que la Convenció estava dividida en dos partits i que un d’ells –el jacobí– era “desorganitzador”. Acusat i calumniat pels jacobins (Chabot, Marat i Desmoulins, entre d’altres), va dir-se que la facció brissotista havia volgut assassinar Lluís XVI per por a que aquest els assenyalés com a còmplices de la monarquia.

Després de la traïció de Dumoriez, Robespierre els acusaria directament d’haver estat els responsables de la conspiració. Acorralat per la marxa de la guerra, va cometre l’error de demanar el tancament del club dels jacobins i la dissolució del Consell Municipal de París en un pamflet (A mes commettante). Aleshores va decretar-se un processament contra ell i els seus seguidors per representar un grup conspirador contra la República. Hebert va acusar-lo d’haver redactat, d’acord amb la cort, la petició del Camp-de-Mart amb l’objectiu de realitzar una matança de patriotes. A més, va ser acusat d’amagar milions i de ser monàrquic motiu pel qual, a la fi, caigué amb els seus i fou guillotinat el 31 d’octubre de 1793.

Gilbert du Motier de La Fayette, l’heroi d’ambdós móns

diumenge, 13/05/2012

De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, el marquès de La Fayette va néixer el 6 de setembre de 1757 al castell de Chavaniac, a Alvèrnia. Aquest aristòcrata liberal i revolucionari va ser conegut, sobretot, pels seus fets d’armes durant la Guerra de la Independència dels Estats Units que el convertirien en un heroi militar a ambdós móns, França i Amèrica.

la-fayette.jpgAmic personal del ministre de finances Jacques Necker, La Fayette va ser un dels nobles de pensament liberal més actius, primer a l’Assemblea de Notables, i després en els Estats Generals i l’Assemblea Constituent. Després dels fets del 14 de juliol de 1789 va esdevenir comandant de la Guàrdia Nacional de París. En aquest context va convertir-se en el cap d’un grup de polítics moderats que intentaria una solució de compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina Maria Antonieta, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren finalment.

De la mateixa manera, el seu autoritarisme militar l’enfrontaria amb els sectors radicals dels revolucionaris parisencs, els quals asseguraven que La Fayette disposava d’una important xarxa d’espies a la capital francesa. El denominat “heroi d’ambdós mons”, finalment, s’enfrontaria amb el poble en l’afusellament del Camp de Mart (el 17 de juliol de 1791), cosa que li faria perdre definitivament la seva popularitat, posada ja en entredit per les denúncies realitzades per Marat des de L’Amic del Poble.

Així, la tardor de 1791 va ser derrotat en les eleccions a l’alcaldia de París i va veure’s obligat a retornar a l’exèrcit. Des de l’exèrcit, La Fayette afavoriria la guerra amb l’absolutisme europeu, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonaria el front bèl·lic per presentar-se davant l’Assemblea amb la intenció d’encapçalar un front antijacobí; però, sense el suficient ajut va haver de tornar-se’n. Finalment, el 10 d’agost de 1792, es passaria a l’enemic.

Empresonat fins 1797, tornaria a França el 1800, però es mantindria políticament aïllat durant l’etapa de l’Imperi Napoleònic. No seria fins a l’època de la Restauració quan esdevindria un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; i membre dels grups carbonaris) i intervindria decisivament en les accions que portarien a la Revolució del 1830: nomenat cap de la Guàrdia Nacional, afavoria l’entronització de Lluís Felip d’Orleans, però hauria de renunciar el seu càrrec i es retiraria a una oposició discreta fins a la seva mort, el 1834.

Fouquier-Tinville, l’home del Terror

divendres, 16/09/2011

Nascut a Hérouël (Aisne) el 12 de juny de 1746, va estudiar dret i va treballar com a passant d’un procurador de Châtelet (1765). El 1774 va comprar el càrrec. Un any després es casaria amb una cosina amb la que tindria cinc fills. Després de la mort de la seva dona tornaria a casar-se, però, asfixiat pels deutes creixents, va haver de vendre’s el càrrec el 1783. Posteriorment, a les portes de la Revolució, es convertiria en comissari del rei (1789).

Fouquier_Tinville.jpg

En esclatar la Revolució, gràcies a les influències de Camille Desmoulins (el seu cosí), va ser nomenat director d’un dels jurats d’acusació popular del tribunal format el 17 d’agost de 1792 per a jutjar els monàrquics detinguts el 10 d’agost.

Després de la supressió d’aquest tribunal va ser designat acusador del tribunal criminal del Sena (novembre). El març de 1793 era nomenat jutge del tribunal de Saint-Quentin.

Quan la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari (març de 1793), Fouquier-Tinville va ser escollit com a primer substitut de l’acusador públic Faure. Després de la renúncia d’aquest, Fouquier passaria a ser l’acusador públic del Terror.

Així, Fouquier-Tinville passava a ser l’actor principal del Tribunal Revolucionari, l’home que executava el Terror: escollia els jutges i els jurats, redactava les actes d’acusació, feia aplicar la llei, rebia els botxins, designava el nombre de carros pels condemnats i rendia comptes davant del Comitè de Salut Pública. La Conciergerie va convertir-se en la seva llar, sempre buscant una aplicació acurada i detallada de la llei revolucionària.

Dels casos més importants en que va intervenir destaquem el procés a Charlotte Corday (juliol de 1793), a la reina Maria Antonieta (octubre de 1793), als girondins (març de 1794) i als dantonistes (abril de 1794). També, el 9 de Termidor, seria l’encarregat de procedir a la identificació dels rebels situats fora de la llei: Robespierre, Saint-Just, Couthom i els altres jacobins que serien ajusticiats.

Fouquier-Tinville,_Accusateur_Public_au_Tribunal_Révolutionnaire.JPG

Després del cop de Termidor (juliol de 1794), el Comitè de Salut Pública s’encarregaria de renovar el tribunal. Tot i que inicialment semblava que Fouquier-Tinville mantindria el seu càrrec d’acusador públic per la seva aplicació rigorosa i minuciosa de la llei en tot moment (estava inclòs en la llista de jutges i jurats), tres dies després era arrestat.

L’acusador del Terror va ser processat en el propi Tribunal Revolucionari el desembre de 1794 per la seva actuació durant el Gran Terror. Judicis era el nou acusador públic.

En la seva defensa, Fouquier-Tinville va declarar:

“Ce n’est pas moi qui devrais être traduit ici, mais les chefs dont j’ai exécuté les ordres. Je n’ai agi qu’en vertu des lois portées par une Convention investie de tous les pouvoirs. Par l’absence de ses membres, je me trouve le chef d’une conspiration que je n’ai jamais connue. Me voilà en butte à la calomnie, à un peuple toujours avide de trouver des coupables”.

El 6 de maig, Fouquier-Tinville va ser condemnat a mort per les “maniobres i conspiracions tendents a afavorir els projectes lliberticides dels enemics del poble i la República, per provocar la dissolució de la representació nacional, i el derrocament del règim republicà, per incitar els enfrontaments entre els ciutadans, i per haver fet desaparèixer mitjançant judicis falsejats a un gran nombre de francesos”.

A la Conciergerie, Fouquier-Tiville escriuria les darreres línies:

“Je n’ai rien à me reprocher : je me suis toujours conformé aux lois, je n’ai jamais été la créature de Robespierre ni de Saint-Just ; au contraire, j’ai été sur le point d’être arrêté quatre fois. Je meurs pour ma patrie et sans reproche. Je suis satisfait : plus tard, on reconnaîtra mon innocence”.

La seva execució es produïa el 7 de maig de 1795 a la plaça Gréve de París.

Charlotte Corday, l’assassina de Marat

dissabte, 30/07/2011

Fervent seguidora de la Gironda, Marie-Anne-Charlotte de Corday d’Armont va néixer a Saint-Saturnin-des-Ligneries el 1768.

charlotte-corday.jpg

Apassionada lectora de les obres de Rousseau, Plutarc i de Corneille (de qui era besnéta), durant la Revolució va esdevenir una gran defensora de les idees republicanes revolucionàries expressades pels girondins, però va acabar indignant-se davant els excessos revolucionaris. La proscripció dels diputats girondins, el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, va portar-la a la resolució de liquidar Marat com a formar de resoldre les matances i la guerra civil soterrada, ja que el feia responsable d’aquests fets pels seus incendiaris escrits.

Així explicava ella mateixa el perquè dels seus actes en una carta de justificació:

Fins quan, maleïts francesos, gaudireu dels problemes i les divisions? Ja fa massa temps que els facciosos i els brivalls han imposat la seva ambició per sobre de l’interès general. Per què, víctimes del seu furor, s’han destruït a si mateixos, per establir el dessig de la tirania sobre les runes de França? Les faccions esclaten per qualsevol lloc, la Muntanya triomfa gràcies al crim i a l’opressió, alguns mostres banyats amb la nostra sang condueixen aquestes abominables conspiracions… Treballem en la nostra perdició amb més zel i energia del que mai abans havíem dedicat a la conquesta de la llibertat! Oh francès, una mica més de temps  i no restarà més que el record de la nostra existència!

Jacques-Louis_David.jpg

D’aquesta manera, Corday va arribar a París procedent de Caen, va aconseguir penetrar a la casa del membre de la Convenció i va apunyalar-lo mentre aquest es trobava al bany (13 de juny de 1793). Alphonse de Lamartine, a la seva Histoire des Girondins (1847) narrava així l’assassinat de Marat:

Va baixar del cotxe en el costat oposat del carrer, enfront de la residència de Marat. La llum començava a desaparèixer, especialment en aquell barri enfosquit per cases altes i estrets carrers. La portera, en un principi, va negar-se a deixar entrar la jove desconeguda al tribunal. Tot i això, aquesta va insistir i va arribar a pujar alguns esglaons de l’escala mentre la portera cridava. Arrel d’aquest soroll, la majordoma de Marat va entreobrir la porta i va negar l’entrada de l’estrangera a l’apartament. La cridòria de l’enfrontament entre les dues dones, una suplicant que la deixessin parlar amb l’amic del poble i l’altra obstinada en impedir la seva entrada, va arribar a oïdes de Marat. Aquest va comprendre que la visitant era l’estrangera que havia enviat dues cartes durant el dia. Així, mitjançant un fort crit va ordenar que la deixessin passar.

Ja fos per gelosia o desconfiança, Albertine, la majordoma, va obeir l’ordre amb repugnància i remugant. Va introduir la jove noia a la petita cambra on es trobava Marat i va deixar, en retirar-se, la porta del passadís entreoberta per poder escoltar qualsevol paraula o moviment del malalt.

445px-Charlotte_Corday.jpg

La cambra estava escassament il·luminada. Marat estava prenent un bany. En aquest descans forçat que reclamava el seu cos emmalaltit no deixava descansar la seva ànima. Un tauler matusserament col·locat a sobre de la banyera estava cobert amb papers, cartes obertes i escrits a mig realitzar. Sostenia en la seva mà dreta la ploma que l’arribada de l’estrangera havia deixat en suspens sobre la pàgina. Aquest paper era una carta a la Convenció on demanava el judici i la proscripció dels darrers Borbons tolerats a França. Al costat de la banyera, una pesada peça de roure similar a un tronc donava forma a un escriptori; la font impura des d’on havien emanat des de feia tres anys tants deliris, tantes denúncies, tanta sang. Marat, cobert en la seva banyera per un drap brut i tacat de tinta, no tenia fora de l’aigua més que el cap, les espatlles, el cim del bust i el braç dret. No hi havia res en les característiques d’aquest home que anés a estovar la mirada de la dona ni a fer vacil·lar el cop. El cabell gras, envoltat per un mocador brut, el front fugisser, els ulls descarats, el rasclet destacat, la boca immensa i burleta, el pit pilós, els membres picats per la verola, la pell lívida: tal era Marat.

Charlotte va evitar detenir la seva mirada sobre ell, per por de trair l’horror que li provocava a la seva ànima aquest assumpte. Dempeus, abaixant els ulls, les mans pendents davant la banyera, va esperar al fet que Marat la interrogués sobre la situació a Normandia. Ella va respondre breument, donant a les seves respostes el sentit i el color susceptibles d’afalagar les presumptes disposicions del demagog. Ell li demanaria a continuació els noms dels diputats refugiats a Caen. Ella els hi dictaria. Ell els escriuria, i després, quan va acabar d’escriure aquests noms: “Està bé! –dit amb el to d’un home segur de la seva venjança– En menys de vuit dies aniran tots a la guillotina!”.

corday-turba.gif

Amb aquestes paraules, com si l’ànima de Charlotte hagués estat esperant un últim delicte per convèncer-se de donar el cop, va prendre del seu pit si un ganivet i el va enfonsar fins al mànec en el cor de Marat amb una força sobrenatural. Charlotte va retirar amb el mateix moviment el ganivet ensangonat del cos de la víctima, i va deixar que caigués als seus peus— “A mi, la meva benvolguda amiga!”—, i va expirar sota el cop.

Com a conseqüència de l’assassinat de Marat, Charlotte Corday va ser condemnada a mort i guillotinada el 17 de juliol de 1793 a París.

734px-The_heroic_Charlotte_la_Cordé,_upon_her_trial,_at_the_bar_of_the_revolutionary_tribunal_of_Paris,_July_17,_1793.jpg

Madame Roland, la musa dels girondins

dilluns, 11/07/2011

Marie-Jeanne Roland de la Platerie, més coneguda com a Madame Roland, i nascuda amb el nom de Marie-Jeanne Phlipon el 17 de març de 1754, aquesta parisenca de naixement va ser una destacada partidària de la Revolució francesa i una influent membre del grup girondí.

Madame Roland.jpg

Filla de Gratioen Phlipon, un ambiciós però pobre gravador parisenc, ja des de la seva infantesa va demostrar una gran capacitat pels estudis, un esperit apassionat i un talent indiscutible. En gran part autodidacta, la seva passió per la lectura va portar-la fins els escrits de Plutarc, Bousset, Massillon, per acabar amb els clàssics de la Il·lustració i l’enciclopedisme francès Montesquieu, Voltaire i Rousseau. Si bé semblava dirigida a acabar els seus dies en un convent, la lectura d’aquests autors i la influència que van exercir en ella va suposar un canvi per a la jove Marie-Jeanne.

Madame_Roland.pngEl 1781 va casar-se amb Jean Marie Roland de la Platière, un inspector de manufactures vint anys més gran que ella però amb qui compartia lectures i inquietuds. Des dels primers moments del seu matrimoni, Madame Roland va començar a escriure articles polítics pel Courrier de Lyon, ciutat a la que s’havia traslladat. Tot i això, la seva veritable influència política va iniciar-se el 1791 quan la parella va abandonar la ciutat de Lió per traslladar-se al París revolucionari.

A París, Jean Marie Roland ocuparia el càrrec de ministre d’Interior en el gabinet del general Dumoriez (1792). En paral·lel, les inclinacions intel·lectuals de Madame Roland van portar-la a la recerca de la influència de que gaudien les amfitriones de l’Antic Règim, i amb aquest objectiu va fer servir la seva residència per coordinar les activitats polítiques dels girondins. El seu saló al carrer de Guénégaud va convertir-se en el punt de trobada de personalitats com Brissot, Pétion, Robespierre i d’altres líders del moviment popular. Un dels principals convidats al saló seria François Buzot per qui Marie-Jeanne professaria un amor platònic.

Aviat es trobaria al bell mig de tota una sèrie d’aspiracions i intrigues polítiques per la seva tendència a envoltar-se dels polítics progressistes de major influència. Seria considerada l’Egeria dels girondins i, fins i tot, va dir-se que va dirigir els afers del Ministeri d’Interior quan el seu marit va ocupar el càrrec de ministre. La popularitat de la parella, però, començaria a declinar en el moment en que el seu marit va denunciar públicament els pitjors excessos de la Revolució. Madame Roland va haver d’anar a l’Assemblea a donar resposta a les acusacions de contrarevolucionària que van anar llançant-se contra la parella des de finals de 1792.

Detinguda durant la depuració dels girondins, entre el 31 de maig i el 2 de juny, va ser empresonada i ingressada a la presó de l’Abbaye. En canvi, el seu marit va aconseguir fugir a Ruan. Alliberada pel fugaç espai de temps d’una hora, novament seria arrestada i traslladada a Sainte-Pelagie, per acabar tancada a la Conciergerie de París. Presonera de primera classe, Madame Roland podria rebre visites ocasionals i escriure les seves memòries Appel à l’impartiale postérité.

El 8 de novembre de 1793, durant la repressió de les anomenades “dones perilloses”, va ser conduïda a la mort i executada a la guillotina. En conèixer la seva mort, el seu marit va suïcidar-se.

Louis Antoine Léon Saint-Just, el Terror en la utopia per la democràcia social

dilluns, 6/06/2011

Nascut a Decize, Borgonya, el 25 d’agost de 1767, fill d’un oficial de cavalleria, Louis Antoine Léon Saint-Just provenia d’una família emmarcada en els rengles de la vella burgesia rural i era fill d’un oficial de la monarquia. Amb una joventut agitada (va ser empresonat durant sis mesos a finals de 1786), tot i que el 1789 encara era massa jove per intervenir en els aconteixements polítics del moment, aviat es veuria seduït pel moviment revolucionari i intervindria en la vida política local.

Saint_Just.jpg

Louis Antoine Léon Saint-Just

Va ser escollit membre de la Guàrdia Nacional de Blerancourt (1790), i va viatjar a París on va conèixer Robespierre, però no va poder ser escollit com a membre de l’Assemblea Legislativa. Es donaria a conèixer en l’ambient revolucionari parisenc amb la seva obra Esprit de la révolution et de la constitution de la France (1791), una obra on ja presentava el seu pensament revolucionari de forma prou madura per a la seva joventut, un pensament que imitava el rousseanisme auster de Robespierre.

El 1792, va ser escollit membre de la Convenció i aviat va ser considerat com un dels seus membres més capacitats. En el seu primer discurs va defensar l’execució de Lluís XVI com una mesura necessària per a la “salut pública” després d’haver-se posat fora de la llei i era imprescindible per a la fundació d’un nou règim republicà. Així va atraure l’atenció de la resta de diputats. Des d’aquest moment preconitzaria l’articulació d’un Estat en el qual la representació nacional –sobirana i escollida mitjançant sufragi universal– esdevingués el poder de control del poder executiu i tingués a les seves ordres un exèrcit veritablement democratitzat.

Diputat d’un radicalisme extremat i fervent partidari de Robespierre, formaria part del Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d’on propugnà la política del Terror com a defensa de la República davant les insurreccions contrarevolucionàries i federalista. A més, formaria part de diferents missions amb els exèrcits de l’est i el nord.

saint-just-i-robespierre.jpg

Des d’aquest moment, plenament lliurat a la Revolució, reorganitzaria els exèrcits del Rin i del nord, que aconseguiren èxits importants, va actuar amb decisió contra Hébert i Danton i inicià una política de reformes socials, basades en les lleis de ventós, que confiscaven els béns dels sospitosos per a donar-los als indigents (una transferència de propietat que vinculés el poble amb la naixent democràcia). Saint-just somiava, igual que Robespierre, amb una democràcia de petits propietaris, camperols i artesans. La seva acció tendia, mitjançant la pràctica del Terror, a la democràcia social.

Tota la seva obra, però, fracassaria en produir-se termidoriana que va conduir-lo a la guillotina, acompanyant el seu admirat Robespierre al qual mai va trair, el 28 de juliol de 1794.