Entrades amb l'etiqueta ‘Protagonistes Història Medieval’

Joana d’Arc, la donzella d’Orleans

dijous, 30/05/2013

Nascuda en una família camperola acomodada de la Lorena, Joana d’Arc (1412-1431) va veure en la seva infància el seu país envaït per tropes angleses i borgonyones en el context de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Quan els exèrcits invasors van assetjar Orleans i el delfí Carles va veure’s obligat a refugiar-se a Chinon, el 1428, Joana va sentir unes visions místiques que van impulsar-la a lluitar per França al costat de Carles VII. Mèdicament, aquestes veus podrien atribuir-se a al·lucinacions, alguna variant d’esquizofrènia o problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. En qualsevol cas, sembla totalment descartable que Joana mentís.

Joan_of_arc_miniature_graded.jpg

Retrat de Joana d'Arc datat el 1485 (Centre historique des Archives nationales, París, AE II 2490)

Així, amb una escorta facilitada per Robert de Baudricourt, Joana va presentar-se als quarters generals de Chinon on el delfí, desesperat, va confiar-li una força armada amb la qual, pel maig de 1429, va aconseguir de batre els anglesos i aixecar el setge sobre Orleans.

La figura de la jove, sempre vestida d’home i amb l’armadura pròpia d’un cavaller, va fascinar els seus compatriotes. No importava si es tractava de nobles cavallers o simples camperols, els francesos van caure seduïts per aquesta donzella guerrera. Les cròniques expliquen que, fins i tot, s’apropaven a la jove per a tocar el seu estendard i la seva roba, als quals van atribuir-se poders curatius. Així doncs, el mite francès per excel·lència prenia forma des de la base de la societat, però abraçava tot el ventall estamental.

Vigiles_de_Charles_VII,_fol._57v,_Prise_d'Orléans_(1429).jpg

Miniatura de les "Vigiles de Charles VII" de Martial d'Auvergne (Bibliothèque nationale de France, Français 5054, París)

El 17 de juliol de 1429, Carles VII era coronat a Reims com a nou rei de França. Aquí, però, començarien les desavinences amb Joana. La jove donzella va dirigir un atac, infructuós, contra París, mentre que el rei esperava avançar cap a la pau per la via de la diplomàcia i buscava tancar-la en un convent. Tot i la manca de suport reial, el 23 de maig de 1430, Joana va entrar a Compiègne al davant d’un escamot de soldats. Però la sort giraria l’esquena a la donzella: l’endemà era capturada pels borgonyons i venuda als anglesos.

Joana no era una presonera més per als anglesos: una dona soldat en un temps de cavallers i amb una aureola mística al seu voltat. El símbol de la resistència francesa havia caigut. Un tribunal eclesiàstic l’acusaria de bruixeria i la condemnaria per heretge. Condemnada a la foguera com a heretge relapsa, Joana moria a la plaça del mercat vell de Rouen, davant de milers de persones, el 30 de maig de 1431. Només tenia 19 anys.

Ingres_coronation_charles_vii.jpg

Jean-Auguste-Dominique Ingres: "Jeanne d'Arc au sacre du roi Charles VII" (Musée du Louvre)

La llegenda de Joana, però, acabava de néixer. Alguns presents en l’execució van afirmar haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres rumors asseguraven que aquesta va sortir del seu cos en forma de colom. Fins i tot alguns van jurar haver vist com, en el darrer moment, entre el fum, es suplantava la donzella per un cadàver. Els rumors continuarien amb la teoria que, supervivent al martiri, s’havia casat amb Robert des Armoises. Igualment hi ha testimonis que diuen que els soldats van reclamar veure la morta, carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.

Amb la victòria de Carles VII, el 1456, Joana d’Arc va ser rehabilitada solemnement pel papa Calixt III i va ser considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Arribats al segle XX, el papa Pius X la va beatificar, l’abril del 1909, basant-se en un miracle poc ortodox: haver “salvat França”. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va ser triada com a patrona nacional.

Stilke_Hermann_Anton_-_Joan_of_Arc's_Death_at_the_Stake.jpg

Hermann Anton Stilke: "Joan of Arc's Death at the Stake" (Hermitage Museum)

Joan de Canyamars i l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic

dissabte, 26/05/2012

Conquerida Granada, expulsats els jueus i amb Colom en ple viatge descobridor, l’octubre de 1492, els Reis Catòlics van dirigir-se a Barcelona per continuar amb el seu projecte polític: el següent objectiu era la conquesta de Navarra i l’articulació de la política exterior de Ferran el Catòlic per convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més potent del Mediterrani. Però durant aquesta estada a la ciutat comtal va produir-se un fet que va poder canviar de dalt a baix la història que coneixem. El 7 de desembre, Ferran el Catòlic va patir un atemptat.

Després de passar tot el matí exercint les tasques judicials pròpies del seu càrrec com a cap de l’audiència en el saló del Tinell, Ferran va decidir retirar-se a la residència reial. Passava un quart del migdia. La Plaça del Rei semblava tranquil·la i la guàrdia pretoriana del monarca va separar-se del rei i els seus acompanyants. Aleshores, mentre baixava per les escales d’entrada del Palau Reial Major, Ferran va patir un intent d’assassinat.

Joan de Canyamars, un pagès de remença que s’havia amagat tot el matí en la capella de Santa Maria, va sortir del seu amagatall en veure el monarca. Va situar-se darrera de la comitiva i, armat amb un coltell, va propinar una ganivetada a l’alçada del clatell de Ferran. La sort, però, estava de banda del rei catòlic: el collaret del qual penjava l’emblema del Toisó d’Or va desviar la fulla del ganivet, el qual va clavar-se en les seves espatlles.

Joan Canyamars 1.jpg

D’aquesta manera es narraven els fets en el Manual de Novells Ardits, el dietari de l’Antic Consell barceloní:

Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l’església de dit Palau, donà a la dita majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.

El cos malferit del rei va ser traslladat ràpidament cap a la residència reial perquè els metges guarissin la ferida mentre els agutzils detenien a Canyamars i iniciaven una investigació. En paral·lel, la notícia de l’atemptat va escampar-se a tota velocitat per Barcelona en mig de la confusió i la consternació. Alguns van donar per feta la mort del rei. La milícia urbana va haver de sortir a patrullar per carrers davant el temor a l’esclat d’una revolta. Havia estat l’atemptat el resultat d’un complot contra el monarca? I de ser així, qui podia haver estat l’instigador de la traïció?

Per aportar una mica de llum als fets, en un comentari del mateix Ferran el Catòlic, dirigit al governador d’Aragó Juan Fernández de Heredia, podem llegir:

Oy viernes VII de deziembre, saliendo de tener audiencia real en esta ciudad y viniendo hablando con nos uno de aquí, hun hombre que dicen que es enemigo de aquel que con nos hablaba, vino por las spaldas y no se sabe si conoció a nos, y tiró una cuchillada que nos alcanzó en el pescuço hun poco. A Dios sean dadas muchas gracias y a su gloriosa Madre, ello es muy poca cossa y nos hallamos bueno y esperamos en Dios que muy prestos seremos sano del todo. Toda esta ciudad ha mostrado tanto sentimiento sobre esto que bien se ha conocido su lealtad, amor y afección que tiene a nos. El hombre está presso para azer dél la justicia que merece. Acordé de os lo hacer saber porque de semejantes cosas se dize más de lo que son y sepáys que esto es lo cierto.

És a dir, segons Ferran, l’intent d’assassinat podia haver estat el resultat d’una venjança personal, però que el destinatari de la ganivetada no havia de ser ell.

Què sabem de Joan de Canyamars? Era un pagès de remença procedent de Dosrius, al Maresme. A partir d’aquí només podem especular. Segurament, com tants altres remences, va sentir-se decepcionat amb la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, promulgada per Ferran el Catòlic, mitjançant la qual s’abolien els mals usos i es donava la llibertat als remences previ pagament de 60 sous per mas. Alguns pagesos remences, com possiblement va ser el cas de Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat i van sentir-se traïts pel monarca. Això explicaria la seva acció contra el rei.

Segons les declaracions del fallit regicida, obtingudes sota la tortura en el seu empresonament, el remença Canyamars havia actuat sol i per pròpia iniciativa. El seu mòbil per atemptar contra el monarca sembla el resultat del deliri propi d’un boig: volia substituir a Ferran com a rei. Impossible de creure. Jutjat i declarat culpable, Canyamars va ser condemnat a “morir a crudelíssima mort, per ésser exemple i càstig als altres”. El que volia dir, segons els costums propis del període, que seria ajusticiat per esquarterament en la plaça pública com va narrar el cronista Miquel Carbonell:

L’han portat, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l’altre ull e l’altre puny: e anant en l’altre carrer, levarent-li l’altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou… y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra.

Canyamars era simplement un boig o darrere d’aquest fet s’amaga algun element desconegut? Realment va actuar sol o formava part d’alguna conspiració per part d’algun antic senyor feudal? És difícil de saber. Però en massa ocasions els historiadors hem donat per bona l’explicació dels crims d’Estat justificant-los en la bogeria. La realitat és que la narració de Ferran i la sentència a mort del remença resulten una explicació incompleta dels fets. Possiblement Canyamars sí que era un trastornat mental com a conseqüència de la misèria i la decepció derivada dels anys de guerra remença, però és difícil d’entendre perquè va escollir Ferran com a objectiu de la seva venjança personal i les facilitats que va trobar per actuar. És possible que darrera d’aquest atemptat existissin d’altres elements que permetrien una millor comprensió dels fets. Però avui dia encara els desconeixem.

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

divendres, 25/05/2012

El Cid Campeador, don Rodrigo Díaz de Vivar. Un personatge de llegenda, un mite de la història de Castella que realment va esdevenir un personatge intempestiu del seu temps. Enfrontat amb el rei Alfons VI de Castella, en vida ja va poder llegir sobre les seves gestes gràcies al poema llatí del Carmen Campidoctoris que va escriure un mestre de l’escola catedralícia de Barcelona el 1093. Era un primer exercici de propaganda política sorgit des de Barcelona, el primer dels molts que patiria la figura del Cid al llarg de la història. Donem un cop d’ull a la figura històrica, tot defugint el mite.

El_Cid-estatua-(Parque_de_Balboa).jpgLa tradició ens diu que Rodrigo Díaz va néixer a Vivar, localitat propera a la ciutat de Burgos, cap a 1043. La realitat, però, és que no es coneix la data exacta del seu naixement i el lloc no apareix en cap document que ratifiqui aquesta creença. Sobre la data de naixement els dubtes s’esvaeixen gràcies a la documentació posterior: sabem que cap a 1063 el Cid ja era un soldat, en conseqüència havia de néixer cap a la dècada de 1040.

El llinatge de Rodrigo Díaz era molt antic en la comarca de Vivar: era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Així, en una època en la qual la guerra era la mateixa vida, el Cid provenia d’una família nobiliària emergent que gaudia de la plena confiança del monarca castellà Ferran I, rei enfrontat amb l’alta noblesa castellana i amb la tradicional noblesa lleonesa (de la qual provindria la dona del Cid, Ximena). Alguns cronistes indiquen que el seu pare, Diego Laínez, seria descendent dels mítics jutges castellans.

Orfe des de molt jove, Rodrigo Díaz va ser criat a la casa de l’infant Sanç, fill de Ferran I de Castella. La primera fita de la vida de Rodrigo arriba amb la presumpta venjança sobre el comte de Lozano, el qual hauria ofès el seu pare. Aquest comte de Lozano seria, segons alguns autors, el pare de la futura esposa de Rodrigo Díaz, Ximena. En realitat la dada no és correcta, però serveix per engrandir la llegenda. El conflicte entre l’amor i el deure cavalleresc estava servit. Era el primer dels episodis d’una vida que ens arriba rodejada d’èpica.

Amb l’arribada de Sanç II al tron de Castella, el 1065, el Cid va convertir-se en el seu alferes reial. La relació amb el monarca és tensa, però els uneix un objectiu comú: la política de pillatge sobre les ciutats musulmanes. Sanç II tindrà en Rodrigo al fervorós cavaller que rivalitza amb tots els seus enemics per complaure el monarca i facilitar la seva política.

És en aquest període quan Rodrigo Díaz comença a assolir la seva fama. El 1066, la seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés, la batalia irurada pel domini d’uns castells va fer que Rodrigo es guanyés el sobrenom de Campeador. Aquest va ser un episodi força desfigurat per la llegenda i confús en el seu significat (va ser una batalla judicial o una escaramussa nobiliària?). Un any després, el 1067, la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa va comportar que rebés el títol de Cid. És el període daurat del personatge.

Armiger_regis_1098-1109.jpg

Sanç II de Castella

A partir de la mort de Sanç II, la trajectòria política del Cid oscil·la entre la seva vinculació al rei de Castella, al comte de Barcelona i al rei musulmà de Saragossa.

Amb l’arribada al tron d’Alfons VI, Rodrigo Díaz va perdre el seu càrrec d’alferes. Tanmateix va continuar al servei de la corona indicant al rei el camí a seguir: cobrament de pàries, compra de nous arnesos per a la cavalleria, creació d’una companyia de cavallers, subjecció de la noblesa a la política imposada des de la cort, promoció social dels infants, ocupació de la frontera amb homes de confiança… En definitiva, lleialtat al rei. En resposta, Alfons VI va afavorir la carrera del Cid possibilitant el matrimoni d’aquest amb Ximena Díaz, filla del comte d’Oviedo i neboda del mateix rei Alfons.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

L’enemistat amb el rei de Castella esclataria aviat. El Cid demostrava cada cop una personalitat més excessiva en les seves missions. Havia creat la seva pròpia mainada de soldats, educant els seus homes per a servir-lo. Massa personalitat en temps de reforçament del poder reial. Així, arran d’una cavalcada que Rodrigo va realitzar contra el regne de Toledo el 1081, sense la necessària autorització reial, el Cid va ser expulsat de Castella. Era el primer desterrament.

El nou destí del Cid seria Barcelona, malgrat que el Cantar de Mio Cid omet l’episodi. A la ciutat comtal va poder presenciar l’enfrontament entre dos germans que lluitaven pel poder des de concepcions ben diferents: Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Rodrigo Díaz oferiria els seus serveis als monarques com a recaptador de les pàries de València, Dènia i Múrcia, a més d’exercir el control sobre el tràfic d’esclaus. Els seus serveis, però, va ser rebutjats. A més, sembla que va produir-se algun episodi de violència a la cort de Barcelona, com a conseqüència del qual el Cid va ferir un nebot dels comtes i va veure’s obligat a abandonar la ciutat.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

Aleshores, el Cid va oferir els seus serveis al rei musulmà de Saragossa, Yūsuf al-Mu’tamin. S’iniciava una ambigua i interessada relació amb el món musulmà: aliança amb Saragossa i enfrontament amb València.

El rei de Saragossa estava enfrontat amb el seu germà al-Munḏir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, el qual va cercar el suport del comte de Barcelona i del rei d’Aragó. El Cid va derrotar les tropes de Berenguer Ramon II a Morella, a mitjans de 1082. Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Rodrigo Díaz s’havia convertit en el veritable dominador de la regió.

Enfrontat amb el comte de Barcelona i amb el rei de Castella, Rodrigo Díaz va veure’s obligat a romandre en l’orient peninsular. Davant la presència del perill almoràvit i davant l’ofensiva castellana sobre el territori, el Cid va edificar una sòlida entesa amb tots els sobirans d’aquestes terres. Per exemple, Berenguer Ramon II va pactar el casament de la filla del Cid, María, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

cid.jpg

En realitat, l’etapa final de la vida del Cid és una constant d’aventures cavalleresques sense cap altre objectiu que l’obtenció del botí derivat de la guerra. Així, el 1094, Rodrigo Díaz va conquerir València i va permetre’s portar des de Castella a la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Oficialment, aquesta conquesta es va realitzar en nom del monarca castellà, però en realitat Rodrigo havia actuat amb total independència respecte d’Alfons VI. Totalment desvinculat de Castella en la pràctica, el 10 de juny de 1099, el cavaller Rodrigo Díaz moria al llit com un bon cristià.

Inicialment, el cadàver del Cid va ser enterrat en la catedral de València. Tanmateix, la caiguda de València en mans dels almoràvits, el 1102, va obligar Ximena a abandonar la ciutat, tot emportant-se les despulles mortals del Cid cap a terres castellanes. Durant el camí cap a Castella, en direcció al monestir de Cardeña on havia de ser enterrat, va produir-se algun tipus d’escaramussa que donaria lloc a la llegenda de la victòria pòstuma del Campeador. Un episodi gens èpic per a la literatura posterior.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc i els ideals de la cavalleria

dijous, 22/03/2012

Cavaller i escriptor. Així es resumeix la trajectòria vital de Joanot Martorell, un personatge excepcional del segle XV amb una vida errant que el va fer viatjar per Anglaterra, Portugal o Nàpols. Una vida presidida per la curiositat sobre el valor i el significat dels ideals de la cavalleria. Un cavaller que va esdevenir un escriptor, possiblement, amb el permís del seu cunyat Ausiàs March i de Joan Roís de Corella, el més important de l’època en llengua catalana.

joanotmartorell.jpgNascut a Gandia entre 1405 i 1410, Martorell va ser un cavaller vigorós de vida agitada. El 1437 va intercanviar unes enginyoses lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, al qual acusava d’haver trencat la paraula de matrimoni donada a Damiata Martorell, la germana de Joanot. Arribats a la conclusió que les diferències entre els cosins només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, és a dir, un combat individual a mort, Martorell va haver de cercar un jutge imparcial que els proporcionés lloc i data per a la lluita. Amb aquest objectiu va viatjar a Londres, on va aconseguir que el mateix rei Enric VI d’Anglaterra acceptés la judicatura. Finalment, el conflicte va solucionar-se sense vessament de sang quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata.

L’anècdota ens defineix al personatge: un cavaller vigorós que no dubtava a l’hora de citar els seus enemics per a la lluita. Però el que realment és important aquí és la seva estança a Anglaterra entre març de 1438 i febrer de 1439. Allà va conèixer la sumptuosa vida de la cort, el cerimonial de l’orde cavalleresc de la Garrotera (Jarretière), va establir relació amb cavallers de tot Europa i, en especial, va poder llegir els llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries, destacant el vell (i bell) poema francès Guy de Warwick.

El 2 de gener de 1460 comença la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, obra que va dedicar a l’infant Ferran de Portugal, príncep que va residir a Barcelona des de l’agost del 1464 fins al març del 1465, en la la cort del seu germà Pere el Conestable, proclamat rei de la Catalunya en el context de la guerra civil del segle XV. L’obra no apareixeria publicada fins el 1490, quan, segons la teoria més estesa, Martí Joan de Galva, que la tenia en possessió com a garantia  per a satisfer un deute derivat d’un crèdit, va acabar la novel·la i va portar-la a la impremta. Va a dir que seria més plausible pensar que el veritable continuador de la història va ser en realitat Joan Roís de Corella.

IMG_3613.JPG

En el Tirant lo Blanc, Martorell imagina un món dominat pel noble joc de les regles d’honor de la cavalleria: la defensa de la justícia (i de les dones) convertida en el principal objectiu de l’existència. El personatge escollit per a desenvolupar aquesta concepció del món és un jove cavaller bretó que entra en escena cavalcant el seu cavall i adormit. És un personatge dolorosament conscient que una missió superior l’espera: està convençut que el seu destí està en l’entrada en l’ordre de la cavalleria.

Així ho confessa a un ermità que es troba al costat de la font on el cavall s’atura per beure aigua. La consciència de voler formar part d’aquest selecte grup d’homes esdevé dramàtica quan l’ermità li fa saber que tot el que necessita saber sobre l’art de la cavalleria ja ha estat escrit. És a dir, el mite de la cavalleria i el seu model de vida es relaciona amb la lectura de llibres que parlen sobre la Taula Rodona del rei Artur. De la mateixa manera, el protagonista, el jove Tirant, entén que la cavalleria és un camí per assolir la fama, una manera de trobar el lloc en el món medieval.

tirante_el_blanco_1511.jpgDes d’aquest moment, les seves aventures es convertiran en un exercici d’interiorització dels valors de la cavalleria, uns valors que en el segle XV aviat quedarien relegats a l’existència en els llibres com a testimoni de la nostàlgia del temps passat. La idea de Martorell és simple: treure de la literatura aquests valors i convertir-los en el sediment d’una nova vida social. No és exagerat pensar que Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell somiava arribar a ser i mai va aconseguir.

Per això Tirant és un heroi de ficció de “carn i ossos” que està envoltat de personatges quotidians, és a dir, personatges amb sentiments i defectes. El jove bretó executa les seves accions sota la sospita de viure una ficció en la qual està rodejat d’elements quotidians: el sexe, l’enveja, la crueltat, l’ambició… Martorell ens presenta el món tal i com era en aquella època, creant un món literari realista i allunyat del mite del Mediterrani. Així, podem presenciar la vida d’un home en lluita amb si mateix, situat en el bell mig d’una xarxa de dones (Carmesina, Viudareposada, Ricomana, Estefania…) que marquen la seva existència.

Tirant es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble on mor. Després de les seves gestes Tirant ja no és un cavaller qualsevol, ara és conegut arreu. L’extensa narració, alguns crítics parlen de l’existència d’un conjunt de novel·les dins d’una sola novel·la,  ofereix tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes propis de l’època i que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. És així com la novel·la esdevé un preciós document de l’època.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, la filla de l’emperador grec. Els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en el context de la vida cortesana de la ciutat de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica, tot presentant detalls alhora cortesans i sensuals. Aquests matisos fan que no puguem considerar el Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional. És innovador, fill de la revolució cultural del seu temps.

IMG_3607.JPG

El Tirant és la història d’un cavaller que s’enfronta amb el seu destí guerrer i amorós, un repte que esdevindrà llegenda en aconseguir allò que els reis de la seva època van ser incapaços de fer: defensar amb èxit Constantinoble de l’ofensiva turca. En definitiva, tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees de tots els temps, com ja ho va afirmar Cervantes en el Quixot quan va salvar l’obra de la crema dels maleïts llibres de cavalleries que havien fet embogir el seu protagonista, i té la primacia entre la novel·lística catalana.

Ferran el Catòlic

divendres, 16/03/2012

Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Fernando el Católico.jpgFerran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Fernando_II_entre_dos_escudos_del_Señal_Real_de_Aragón.jpgAixí, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

reis catòlics.jpgMalgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.

Joan II el Gran

dimecres, 14/03/2012

Joan II, un home gran i amb molta història a les seves esquenes, va arribar al tron de la Corona d’Aragó el 1458, després de la mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Magnànim. Tenia seixanta anys. Home reservat i circumspecte, amb tendència a les postures heroiques, procurava preservar l’aura de la seva figura i el seu càrrec. Es deia que era un home amb mal caràcter. En qualsevol cas, Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

Joan_II_d'Aragó.jpgNascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.

En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament contra la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il•legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys. En un primer cop d’ull superficial podem observar que el que s’enfrontava no era tant una forma de govern (tots els sectors defensaven d’una o altra manera la monarquia), sinó el control dels diners. Les paraules clau per entendre el conflicte sempre han estat pactisme, independència, tradició i sobirania… En realitat, però, hem d’entendre la guerra civil com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. I és cert que volien introduir un nou model polític, el propi del seu temps, però això no ens ha de fer oblidar l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. És a dir, la culpa de la guerra civil va ser dels propis catalans, els quals van portar l’odi personal cap al conflicte polític. L’adversari polític va acabar per convertir-se en enemic. Aquest és el camí cap a la guerra.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral•lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

mapaca2.jpg

L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés a Joan II com un enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV. En aquest gest podem veure una mica de llum sobre la naturalesa del conflicte: calia trobar un nou rei pel tron i era indiferent que aquest fos un altre membre de la dinastia dels Trastàmara. El problema tampoc era l’autoritarisme de Joan II perquè igual d’autoritari era Enric IV. El problema era el conflicte polític entre les velles classes dirigents i la monarquia. Així, van proclamar Enric de Castella com a nou rei de Catalunya.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

Juan_II_d'Aragón.jpgDesprés de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.

En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar un nou rei de Catalunya: Renat d’Anjou. Aquest moviment responia a la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. El sentit del conflicte estava clarament decantat cap a Joan II, especialment quan, el 1470, Aragó i València van aportar ajuda econòmica a la seva causa.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable. En canvi, si la pau arribava amb Ferran el Catòlic instal•lat en el tron la repressió i el procés de depuració seria terrible. Era la diferència entre Joan II, un monarca educat en els ideals de la cavalleria borgonyona, i Ferran el Catòlic, un príncep intuïtiu que havia de ser l’exemple citat per Maquiavel.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul•lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre.

Carles de Viana

diumenge, 11/03/2012

Carles, el príncep de Viana, és un personatge ben real amb una història ben literària. Nascut a Peñafiel el 29 de maig del 1421, era el primogènit de Joan II d’Aragó, futur rei de la Corona d’Aragó i la seva primera esposa, la reina Blanca I de Navarra. A la mort de la mare, el 1441, el testament deixava el regne navarrès en mans del fill, però sempre que el rei-consort ho consentís. Fet que mai va passar. Aquí començava la història d’un home que viuria entre la història i la llegenda de la seva figura.

Princep_carles_de_viana.jpg

Imatge de Carles de Viana que el representa com un sant

Enemistat amb el seu fill, a la mort de Blanca, Joan II no va cedir-li el regne: simplement va nomenar Carles de Viana com a lloctinent del regne de Navarra. I les relacions entre pare i fill encara passarien per moments més difícils, sobretot a partir del nou casament de Joan II, el 1447, amb Joana Enríquez, la qual aviat li donaria un nou hereu: l’infant Ferran, el futur Ferran el Catòlic.

En els anys cinquanta, esclataria la guerra civil navarresa, amb el regne dividit entre els agramontesos, partidaris del pare, i els beaumontesos, partidaris del fill. Finalment, el 1451, a la Batalla d’Oibar, Carles va ser vençut, fet presoner i desposseït de Navarra. Joan II es feia amb el poder a Navarra. Foragitat del regne navarrès, Carles es trobava refugiat a Nàpols quan va morir Alfons el Magnànim, el seu oncle. El seu pare es convertia en el nou rei de la Corona d’Aragó.

Ara, en el context del conflicte entre Joan II i l’oligarquia barcelonina, Carles de Viana es convertiria en l’arma secreta del patriciat urbà i de la Biga. L’atractiu de la figura del primogènit de Joan II fascinava tant als vells llinatges de la ciutat com a la noblesa urgellista. La bellesa natural del príncep de Viana es combinava amb qualitats com l’elegància, una veu ben articulada i un humanisme encisador. En traduir l’Ètica d’Aristòtil al castellà, Carles demostrava un coneixement de la cultura clàssica inusual en un príncep, per molt que ens trobem en una època d’humanistes. El glamour que desprenia la seva figura va fomentar la idea del patriciat urbà barceloní de trobar-se davant del príncep desitjat. Amb el seu recolzament, Carles s’enfrontaria novament amb el seu pare. Aquesta vegada amb un resultat tràgic perquè sembrava la llavor de la guerra civil.

Així, quan Joan II va rebre notícia de les propostes castellanes per casar Carles amb Isabel de Castella, la germanastra del rei Enric IV de Castella, el monarca va fer empresonar novament al príncep de Viana a Lleida. En resposta, les Corts Catalanes, reunides a Lleida, van demanar a Joan l’alliberació el seu fill. Així, la Diputació del General va exigir que el príncep fos posat en llibertat i va proclamar-lo com a príncep hereu de Catalunya. Posat contra la paret, Joan II va haver d’alliberar novament al príncep de Viana i  signar la Capitulació de Vilafranca del Penedès de 21 de juny de 1461 que atorgava a Carles la lloctinència perpètua de Catalunya.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

El príncep de Viana va exhibir la seva victòria amb una passejada triomfal per Barcelona, en la qual va ser aplaudit per tot el patriciat urbà i inclús per alguns sectors de la Busca. Un entusiasme delirant va presidir la seva arribada a la capital catalana. La multitud va aclamar-lo com a “rei de Catalunya”. Per això, el príncep va instal•lar-se a Barcelona, tot convertit en el símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. En realitat, per alguns podia ser un símbol contrari a l’autoritarisme, però sobretot era contrari al suport de Joan II a la Biga i als pagesos de remença. I al príncep tampoc li mancaven les inclinacions autoritàries, però sempre en favor dels interessos de la noblesa i l’oligarquia.

Al patriciat barceloní sempre li havien agradat els monarques glamourosos i Carles ho era. En certa manera s’assemblava a Joan I, un mal precedent. Va articular una cort brillant i refinada, en la qual s’alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música i els esplais literaris. A més, Carles era partidari d’arribar a un pacte de govern amb la noblesa i l’oligarquia urbana barcelonina i amb la seva figura omplia la crisi de lideratge que la Corona d’Aragó patia des de les absències d’Alfons el Magnànim.

carles de viana.jpg

Tot i l’entusiasme amb el qual s’havia rebut al príncep, l’alegria va durar ben poc. Emmalaltit a causa d’una tuberculosi pulmonar, Carles de Viana va morir el 23 de setembre de 1461. Aviat s’escamparien les veus que proclamaven que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estendria pel Principat considerant Carles com un sant. Igualment, entre el poble també van córrer els rumors que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra, l’odiada Joana Enríquez. I la historiografia romàntica acabaria de desorbitar la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare. Mitologia per amagar la realitat d’un personatge ben real. Un peó més en la configuració de l’Estat modern.

Alfons el Magnànim

divendres, 9/03/2012

Alfons V d’Aragó (IV si seguim la numeració catalana), fill de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo (Valladolid). Allà va passar la seva joventut fins que, el 1412, el seu pare va convertir-se en el primer rei Trastàmara de la Corona d’Aragó. Només quatre anys després, quan Ferran va morir a causa d’uns violents còlics nefrítics, es convertiria en el nou monarca catalano-aragonès. Tenia vint anys. Era un príncep del Renaixement i amb ell, Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior esclataven greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al qual s’havia arribat.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Aviat va començar a imposar el seu caràcter i les seves idees, xocant frontalment amb la noblesa i el patriciat urbà de Barcelona, que fins aleshores havien controlat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, la Generalitat, el Consell de Cent i les Corts. I amb el pas del temps les discrepàncies van anar en augment per causes diverses.

D’entrada, Alfons va introduir una evident castellanització de la cort i l’oligarquia va respondre demanant el nomenament de catalans al Principat i a Mallorca. A més, Alfons va mostrar seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava amb l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal. I finalment, tot i que el moviment dels pagesos de remença contra els mals usos encara era reduït en els anys vint del segle XV, els primers esclats camperols posaven de manifest que no tothom gaudia de la prosperitat del patriciat urbà. El monarca mostrarà el seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

I és que la crisi financera havia estat superada gràcies a les polítiques de Ferran d’Antequera. O com a mínim havia estat superada per part del patriciat urbà: xifres comercials elevades i increment de les activitats econòmiques. Ara bé, la crisi psicològica de Barcelona encara no havia estat superada. La dinàmica econòmica del regne en el seu conjunt continuava sent negativa i es concretava en el creixent descontentament social tant en el camp com en el món urbà. L’auge derivat de l’increment dels preus i dels beneficis censals invertits en la Taula de Canvi només va veure’s reflectit en la dinàmica econòmica de l’oligarquia, mentre que les classes populars seguien empobrides.

Pisanello_-_Codex_Vallardi_2481.jpg

En paral•lel, la Corona d’Aragó va començar a sentir la pressió de l’humanisme amb l’arribada al tron del Magnànim. Els humanistes no només van apropar-se al tron, sinó que van veure la bona disposició que el monarca i les escoles urbanes (en aquell temps no hi havia universitats) mostraven vers les noves idees procedents de la Itàlia del Quattrocento. Quina seria la capital humanista de la Corona? Ni Barcelona, ni València, ni Saragossa… La capital de l’humanisme encara no formava part de la monarquia: seria Napòls.

El Magnànim volia realitzar una política imperialista al Mediterrani i amb aquest objectiu va dirigir-se a les Corts catalanes per demanar el subsidi necessari. Aquestes, però, van negar-s’hi. Així començaven mesos de greuges entre el rei i la classe política del Principat. El rebuig a la guerra anava lligat a la por a la pirateria en les costes i les rutes comercials, un reflex dels anys de crisi i endeutament financer. Havien oblidat les elits del patriciat urbà barceloní que l’edat daurada de la ciutat havia estat lligada a la guerra i a la cavalleria? La realitat és que no oblidaven que en la política mediterrània també és trobaven els orígens de la crisi. D’aquesta manera, la crisi psicològica a avançar cap al futur i el recel a una monarquia autoritària, la pròpia del seu temps, podien frenar els plans del rei.

Medalla_de_Alfonso_V_de_Aragón_(Pisanello,_M.A.N._Madrid)_01.jpg

Però el monarca no va desistir i va aconseguir els 50.000 florins que necessitava per a la seva política mediterrània. D’entrada, Alfons va pacificar Sardenya, on els sards s’havien revoltat novament, i va intentar ocupar Còrsega, illa controlada per Gènova, fet que va tornar a fer esclatar el conflicte amb França. El següent objectiu seria Nàpols. El Magnànim va marxar el 1432 a la seva conquesta i mai més va tornar a trepitjar els seus regnes peninsulars.

Amb Alfons a Itàlia, la Corona d’Aragó quedava en mans de la seva esposa, Maria de Castella, lloctinent de Catalunya, ajudada per Joan, germà del monarca i rei-consort de Navarra. Tot això davant l’escàndol de les elits barcelonines, preocupades per les creixents despeses derivades d’una guerra llunyana i que no entrava entre els seus interessos. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.

Enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat, Alfons va aconseguir la conquesta de Nàpols el 1442. Va fer de la ciutat la seva capital, una cort renaixentista que va articular un nou Imperi al servei dels catalans, d’entre els quals s’havia reclutat els seus homes: almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals… Mercaders i comerciants catalans van veure’s afavorits per la creació de noves rutes comercials i per la consolidació de les existents en la Itàlia meridional. És la darrera època del gran comerç oriental de Catalunya.

mapa2.jpg

Aquest imperialisme també va resultar, però, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos d’una part dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia directament als interessos mercantils dels catalans, tot i que la van aprofitar, sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

Finalment, en el bell mig dels canvis polítics i socials introduïts per Alfons el Magnànim va desenvolupar-se una revolució cultural. El rei va rodejar-se d’humanistes i els va protegir: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i Antoni Beccadelli, entre d’altres, van integrar la seva cort napolitana. En aquest moment, les idees privades van perdre importància per posar l’accent en com expressaven mitjançant la literatura, la música i l’art. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps va ser extraordinari: va fer copiar milers de llibres. Desgraciadament, mentre que les noves formes d’expressió anaven guanyant pes en la cort de Nàpols, a Catalunya continuava el compromís amb els valors tradicionals.

Cancionero_de_Stúñiga.jpg

Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, el 27 de juny de 1458. No tenia descendència legítima, hauria estat un miracle si tenim en compte els anys d’absència, i els seus dominis van passar a mans del seu germà Joan. Ferran, el seu fill natural, nascut d’una de les seves relacions italianes, heretaria Nàpols. Moria el rei humanista, el condottiero català del segle XV. Un home llunyà, absent del seu regne. Finalment, Barcelona s’havia tret de sobre l’ombra de Nàpols i la Corona d’Aragó disposava d’un rei al qual exigir una acció de govern.

Ferran I d’Antequera

dimecres, 7/03/2012

Ferran I d’Antequera va ser el primer rei de la dinastia Trastàmara en regnar a la Corona d’Aragó. Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor de Barcelona, era nét del rei Pere el Cerimoniós. Va formar-se i va residir a Castella fins els 32 anys. Per què d’Antequera? Per la victòria, de gran ressò internacional, contra el regne de Granada, el 1410, que va comportar la conquesta de la plaça forta d’Antequera. A més, entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que va aportar-li la seva muller, Elionor d’Alburquerque, coneguda com La Ricahembra, va reunir uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpgEl 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.

La sentència del Compromís de Casp proclamaria Ferran com a nou rei de la Corona d’Aragó el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Ferran iniciava el seu regnat en les Corts de Saragossa d’aquell any, tot recompensant les fidelitats i perdonant alguns dels seus enemics polítics.

Respecte del seu rival en la successió al tron, l’octubre de 1412, Jaume d’Urgell va signar un pacte de pau i reconciliació. Tot i això, la treva dels urgellistes duraria ben poc: el maig de 1413 s’iniciava una revolta sense sentit, mancada de suport i impossible de vèncer. L’octubre del mateix any hauria de capitular a Balaguer. Ferran, que no volia crear un màrtir, en comptes d’executar el rebel va processar-lo i Jaume va ser condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Fins a la seva mort a Xàtiva, el 1433, Jaume d’Urgell va passar la resta dels seus dies anant d’una presó a una altra.

Una de les principals preocupacions del primer rei Trastàmara va ser la consolidació dels regnes de la Corona a la Mediterrània. En aquest sentit, es pot dir que la seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Reconegut per Benet XIII com a rei de Sicília, Sardenya i Còrsega, Ferran va iniciar accions diplomàtiques i bèl•liques per reforçar el domini català sobre aquests territoris, novament revoltats durant l’interregne. A més, va cercar l’establiment d’uns acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Ferrando_I_de_Aragón.jpgEn la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.

Respecte de Catalunya, a les Corts de Barcelona de 1412-1413, Ferran va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences. Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar i reforçar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat. Val a dir que és en aquest moment quan realment es va produir el canvi des d’un sistema de govern medieval fonamentat en els furs feudals a un sistema constitucional propi d’un Estat modern.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia enfrontant-se, amb precaució, a l’oligarquia barcelonina, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller quan la Casa del rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Tanmateix, aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo per evitar més tensions i enfrontaments.

No va tenir temps per més. El 2 d’abril de 1416, amb trenta-sis anys d’edat, moria a Igualada com a conseqüència d’uns violents còlics nefrítics. El seu regnat va ser breu, només quatre anys, però la seva significació història, més enllà de la lectura política que es vulgui fer, el converteix en un dels més transcendents de la història de Catalunya.

Martí I l’Humà

divendres, 2/03/2012

Martí I d’Aragó era el segon fill del matrimoni de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. Nascut el 1356, el seu pare va nomenar-lo comte de Besalú i comte de Xèrica. A la mort del Cerimoniós va ser nomenat duc de Montblanc i lloctinent de Joan I. Abans, s’havia casat amb Maria de Luna, relació de la qual havia nascut l’infant Martí el Jove (1376). Com a conseqüència de la mort de Joan I sense descendència masculina, Martí va heretar el tron el 1396. Tenia quaranta anys.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí I l'Humà

En el moment de la mort del seu germà, Martí es trobava a Sicília per consolidar la posició del seu fill, Martí el Jove, casat amb l’hereva siciliana, Maria. Així, Martí l’Humà no arribaria a Barcelona fins passat mig any de la mort de Joan I després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars. Fins aquell moment va ser la seva dona, Maria de Luna, l’encarregada de governar la regència. Aquesta, davant les greus acusacions formulades per les Corts contra l’entorn reial, va decidir l’empresonament dels consellers i funcionaris de Joan I.

Retornat a Barcelona, Martí va suavitzar algunes de les mesures preses per la seva muller, com ara el procés del Consell de Joan I. La principal preocupació del monarca era la crisi econòmica i financera del país i la corona. Per això va recuperar les convocatòries a Corts, en les quals els nobles aragonesos van recollir la iniciativa política en detriment d’uns catalans excessivament delmats per la crisi. La monarquia, amb una hisenda reial exhausta, no tenia liquiditat ni tan sols per enfrontar-se amb les despeses de la cort i va haver de recolzar-se en les ciutats per redreçar l’economia reial. El temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal del rei va afavorir aquesta recuperació del pactisme.

BreviarideMartí.jpg

Primera pàgina del Breviari de Martí l'Humà

La gran qüestió internacional del regnat de Martí l’Humà va ser el Cisma d’Occident, en el qual Martí va esdevenir el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seva muller, Maria de Luna, al qual va visitar a Avinyó, el 1397. L’Humà va proporcionar al Papa Luna ajuda militar i diplomàtica i, finalment, el 1408, va acollir-lo als seus regnes quan França va retirar-li el seu suport.

Ara bé, si observem en clau catalana, va ser a Itàlia, i en concret a Sardenya, on van desenvolupar-se els principals esdeveniments del seu regnat. El 1407, un cop Sicília semblava pacificada, Martí el Jove va desplaçar-se cap a Sardenya, gràcies a l’ajuda econòmica de les Corts catalanes i el suport de la ciutat de Barcelona, per posar ordre a la revolta dels Arborea recolzada pels genovesos. La campanya per recuperar l’illa, amb la victòria de Sanluri de 1409, va tenir un cost altíssim: el Jove va emmalaltir. Pocs dies després, unes febres infeccioses s’emportaven l’hereu de la Corona.

El cop era molt dur per a l’Estat dinàstic bastit al llarg de l’edat mitjana: Martí el Jove era el darrer mascle del casal de Barcelona que havia sobreviscut. Els seus descendents, els infants Pere i Martí, no havien superat la infantesa. La temuda crisi successòria a la Corona d’Aragó que feia anys que sobrevolava la cort semblava ara inevitable.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-sicilia-primogenit-darago.jpg

Martí el Jove, primogenit de la Corona d'Aragó

A més, el rei havia enviudat de Maria de Luna el 1406. La solució va ser tornar-se a casar amb la jove Margarida de Prades, de vint-i-cinc anys, pertanyent a una línia secundària de la dinastia comtal. El vell rei, de cinquanta-tres anys, va intentar-ho, però l’hereu no arribava. El calvari personal del monarca davant l’angoixa de l’esgotament de la dinastia va ser terrible. A més, va haver de veure com els diferents estaments començaven a posicionar-se davant la crisi successòria i l’emergència dels diferents candidats al tron.

L’Humà tenia clar qui havia de ser l’hereu en cas de no fructificar els seus intents per engendrar un fill: Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove i Tarsia Rizzari, la seva amant siciliana. Més enllà del nét bastard, Martí no va preveure cap altre alternativa al tron. D’aquesta manera, malgrat que va nomenar lloctinent i governador general dels regnes a Jaume d’Urgell, càrrec que habitualment ostentaven els hereus de la corona, mai va declarar-lo oficialment com successor. La successió en Frederic només seria possible si aquest era legitimat per Benet XIII. I no va haver-hi temps per legitimacions. El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella a Barcelona. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit.