Entrades amb l'etiqueta ‘Proletariat’

El sorgiment del proletariat i les seves condicions laborals a l’Espanya del segle XIX

divendres, 7/01/2011

A la primera meitat del segle XIX, el nombre d’obrers a Espanya era encara molt reduït –el 65% dels treballadors estava dedicat al món agrari i només el 14% de la població activa es dedicava a treballs propis del sector secundari–, i la gran majoria d’aquests treballava en la indústria tèxtil catalana. Per tant, els orígens de la classe obrera  van anar indiscutiblement lligats al procés d’industrialització que va produir-se a Catalunya al llarg del segle XIX.

trabajadores.jpgLa nova indústria va comportar la introducció d’una organització del treball caracteritzada per la utilització de mà d’obra assalariada, tot trencant amb el vell sistema gremial de l’Antic Règim. Així, la indústria tèxtil cotonera catalana va passar de donar feina a 10.000 persones el 1760 a donar-ne a 100.000 en la primera meitat del segle XIX. Aquest nou proletariat, format per antics artesans i jornalers urbans així com per pagesos i artesans de les rodalies, va anar concentrant-se als nuclis urbans, fet que va permetre que la ciutat de Barcelona comptés, el 1856, amb 54.272 obrers industrials. Tanmateix, Espanya era un país fonamentalment rural on la indústria era minoritària i només el 32% de la població vivia en ciutats de més de 10.000 habitants.

Les regles que regulaven les normes de treball en el món industrial no tenien res a veure amb les conegudes fins aleshores en el treball artesà. El patró, propietari d’un establiment industrial, ocupava els obrers a canvi d’un salari, normalment escàs que a penes arribava a permetre la manutenció d’una família. Els assalariats van esdevenir la força de treball a baix preu que era necessària a les fàbriques. Cada obrer participava d’una petita part del procés productiu sense la necessitat d’uns coneixements especialitzats.

revolució industrial.jpgA les noves fàbriques que estaven apareixent es treballava fins el límit de l’esgotament físic en una jornada laboral, que no estava regulada, de 12 a 14 hores diàries durant sis dies a la setmana en unes condicions terribles amb sorolls i fums asfixiants. A més, es cobrava per dia treballat o per feina a preu fet i si no es treballava per malaltia, per no tenir treball o per ser un dia festiu, no es cobrava, fet que va convertir la vida dels obrers en un seguit de feina per aconseguir uns salaris que només permetien l’estricta subsistència.

Una fèrria disciplina laboral a dins de la fàbrica era molt dura i impedia qualsevol contestació perquè la més mínima protesta comportava l’acomiadament i els càstigs i les penalitzacions eren freqüents. A més, no hi havia protecció social de cap mena en cas d’atur, de malaltia i d’accident, ni en la vellesa. Les dones i els infants, a partir dels set anys, també treballaven a les fàbriques i cobraven salaris molt inferiors als dels homes. Així, a Mataró, el 1850, el 58% de la població obrera estava formada per dones i nens. El treball infantil era una font d’ingressos miserable per a les famílies obreres que tenien una baixa esperança de vida per les males condicions en que subsistien.

il_quarto_stato_volpedo.jpg

Un cop acabada la feina, les seves condicions de vida també eren precàries. Les cases on residien eren petites i situades en barris on els carrers no estaven asfaltats i estaven mancats de servei d’enllumenat, d’aigua corrent i de clavegueram. Les malalties infeccioses, com la tuberculosi i el còlera, es propagaven ràpidament i afectaven una població molt vulnerable com a conseqüència de la mala alimentació i del treball esgotador.

Amb el decurs del segle, els obrers fabrils van augmentar a Astúries i el País Basc com a conseqüència del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica, i també en aquelles zones del territori espanyol en les quals es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades amb la construcció, amb unes condicions laborals i salarials semblants a tot arreu. En aquestes condicions, el moviment obrer espanyol, tot i ser minoritari, va existir, però concentrat geogràficament a les grans ciutats i a l’arc mediterrani. El deu desenvolupament va ser causat per les dures condicions en les que es veien condemnats a sobreviure els obrers.

Espanya en el segle XIX: la societat

dimecres, 5/01/2011

La revolució liberal i el procés industrialitzador que va viure Espanya en el segle XIX van transformar profundament la societat ja que els estaments característics d’una societat de l’Antic Règim van deixar pas a l’articulació d’una societat de classes pròpia d’una societat capitalista. Tanmateix, la societat espanyola del vuit-cents presentaria uns trets diferencials força diferents segons el territori al qual ens referim.

En el conjunt d’Espanya, la preeminència del sector agrícola i el baix desenvolupament industrial van fer que la classe burgesa fos relativament feble, mentre que la noblesa conservava molta més influència que en altres països de l’Europa Occidental. A causa d’aquest fet, la societat espanyola va evolucionar molt més lentament que d’altres societats del seu entorn perquè la pervivència de la mentalitat i els costums aristocràtics van dificultar l’arrelament de les formes de vida burgeses, mentre que l’Església va continuar exercint una gran influència social.

Duques-Montpensier.jpg

A Catalunya, en canvi, el desenvolupament industrial i el creixement urbà, preferentment de Barcelona, van donar a la societat catalana uns trets diferencials. La noblesa va anar perdent de forma progressiva la seva preeminència econòmica i social, mentre que la puixant burgesia industrial creixia tant en el nombre dels seus integrants com en rellevància social. Ara bé, aquesta burgesia va ocupar un lloc molt secundari en l’organització de l’aparell estatal liberal espanyol, que, en bona part, va continuar en mans dels grans propietaris agrícoles. També va ser a Catalunya on es concentrava la part més important del proletariat espanyol, el que va suposar que les associacions obreres i l’obrerisme hi tinguessin la seva força més gran.

Les classes dirigents:

La noblesa terratinent, que havia perdut els drets senyorials, però havia conservat bona part de la propietat de la terra, va continuar tenint un paper rellevant en la societat espanyola del segle XIX. Tot i això, cap a finals de segle, algunes d’aquestes famílies aristocràtiques, incapaces d’incorporar-se a les noves activitats econòmiques pròpies del capitalisme com la indústria i el comerç, van acabar arruïnant-se i venent bona part del seu patrimoni.

La nova classe acabalada era l’alta burgesia, que compartia amb la noblesa l’hegemonia social. Aquesta, era propietària de les noves indústries, les grans companyies empresarials i els bancs. També s’havia convertit en terratinent perquè havia comprat bona part de les terres que s’havien posat a la venta després de les desamortitzacions. Així, a Catalunya, la burgesia comercial, classe hegemònica en el segle XVIII, va anar perdent terreny davant d’una nova classe industrial, organitzada mitjançant la “Comissió de Fàbriques”, amb uns interessos propis i que s’aniria enfortint i consolidant al llarg del segle.

Ramon Casas i Carbó. Interior al aire libre.jpg

La burgesia industrial catalana va anar adquirint, a poc a poc, una cohesió ideològica i va anar organitzant-se fins a constituir, el 1889, un sol organisme que l’agrupés: el Foment del Treball Nacional, organització que tindria molta importància en les darreries de segle i inicis del segle XX. L’objectiu d’aquesta burgesia era defensar de la competència estrangera els mercats que considerava que li corresponien. D’aquesta manera, va fer del proteccionisme la seva bandera enfront del lliurecanvisme, esdevenint sovint aquesta pugna un conflicte entre els seus interessos i els de les classes dirigents de Madrid.

Les classes populars:

El proletariat era escàs en el conjunt d’Espanya i es concentrava a les grans ciutats de les zones més industrialitzades del país (Catalunya, País Basc, Astúries, Madrid). Així, a Catalunya, la industrialització va generar l’aparició d’un nombrós proletariat a les ciutats a causa de les onades d’emigrants que hi arribaven procedents del medi rural. Les condicions de vida que tenien eren precàries perquè vivien en barris que no tenien infraestructures, però també ho eren les condicions en les quals treballaven. Això va facilitar, de forma progressiva i al llarg de tot el segle, la seva presa de consciència i la seva organització.

il_quarto_stato_volpedo.jpg

La pagesia constituïa la part majoritària de la població espanyola del segle XIX i les seves condicions de vida van ser força precàries. A molts llocs no tenien terres o aquestes eren insuficients per a mantenir una família, fet que va comportar l’aparició una gran massa de jornalers, un autèntic proletariat rural que treballava per uns salaris molt baixos. Això explica que les revoltes pageses es succeïssin durant tot el segle i que, amb l’objectiu de mantenir l’ordre en les zones rurals, el 1844 es creés el cos de la Guàrdia Civil.

Imagen1.jpg

A Catalunya, les condicions de vida dels pagesos eren molt més bones que a la resta de l’Estat ja que tenien contractes d’arrendament a llarg termini (masoveria, emfiteusi, rabassa morta). La prosperitat agrícola del segle XIX i els canvis en les formes de propietat de la terra (desamortitzacions i lleis desvinculatòries) van fer perdre terreny social a l’aristocràcia en favor de la burgesia comercial i també, en alguns casos, d’una pagesia que va passar a ser propietària de la terra que tenia en arrendament. Tanmateix, com a conseqüència d’aquest procés també es va reforçar la massa de jornalers en el camp català.

La formació del proletariat i les seves condicions de vida i treball

dijous, 18/11/2010

El procés de revolució liberal burgesa va transformar les relacions socials perquè va suprimir els privilegis i va igualar tots els homes davant la llei i la fiscalitat. D’aquesta manera va sorgir un nou Estat basat en l’existència d’individus jurídicament lliures i iguals davant de la llei. La desaparició dels privilegis d’origen feudal i de les categories jurídiques estamentals va provocar l’aparició d’enfrontaments de classe que van manifestar-se especialment en el terreny econòmic.

Des del segle XIX la principal diferència entre les persones seria la riquesa. El poder econòmic va esdevenir la categoria bàsica de definició social i va organitzar la societat en dos grups contra posats: la burgesia (posseïdora dels mitjans de producció) i el proletariat (força de treball). Sorgia així un nou tipus de conflicte social, un conflicte de classes, que posava l’accent, més que no pas en la lluita per les llibertats polítiques (que també), en la lluita per la igualtat social.

fabrica.jpgLa revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Les masses d’homes, de dones i d’infants que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne uns altres, que als primers temps eren més durs per a ells i, sobretot, diferents i desconeguts.

Si bé és cert que la vida al camp no havia estat mai excessivament bona, sens dubte tenia un ritme molt més humà. Per exemple, molts dies a l’hivern no es podia treballar, les hores de sol eren poques durant molts mesos de l’any i les famílies podien tenir un descans. Així mateix, les festes religioses, les fires i els mercats permetien un temps de descans i uns hàbits de sociabilitat que la nova societat industrial faria desaparèixer. Les formes de vida pageses tenien el seu propi ritme de treball; en la família els homes, les dones, el nens i els ancians ocupaven un lloc definit; i existia una tradició i una cultura pròpia del món rural que era l’única que coneixien.

A la ciutat tot això no hi era. La família va transformar-se profundament, i el vell grup familiar ampli (avis, pares, fills, nets, oncles, cosins, etc.) propi del camp i de les tasques agrícoles va anar donant pas cap a la família nuclear (pares i fills), l’única que permetien els petits habitatges i els escassos salaris industrials. Els ingressos eren tan baixos que tots els membres havien de treballar de seguida que podien: nens i vells van esdevenir una càrrega, boques de més per alimentar. Els fills, que ara ja no podien fer petites feines auxiliars com feien al camp, calia enviar-los a treballar a les fàbriques per alimentar-los.

Les velles relacions veïnals i familiars van desaparèixer, els ritmes de treball industrial ja no distingien entre l’estiu i l’hivern, i el rellotge i les sirenes de les fàbriques imposarien uns hàbits de regularitat i puntualitat desconeguts per ells fins aleshores. Finalment, tots els seus coneixements i referents culturals provenien del món rural, per tant, durant una bona etapa els nous proletaris industrials conviurien amb el desconcert per adaptar-se a una nova i difícil forma de treballar, de viure i de relacionar-se.

revolució industrial.jpgAixí, d’aquestes masses pageses desplaçades cap a les fàbriques que es multiplicaven amb la industrialització va néixer l’obrer assalariat: el proletari, aquell que només posseïa la seva força de treball i la seva descendència. El maquinisme va fer desaparèixer lentament la figura de l’artesà que dominava tot el procés de fabricació d’un producte i que, molts cops, venia el fruit del seu propi treball. La divisió del treball imposada arran de la revolució industrial va fer que cada obrer participés d’una petita part del procés productiu. Ja no es necessitava ni una gran especialització ni una habilitat o força singulars. Els assalariats van esdevenir la força de treball necessària per moure màquines o manipular objectes que es comprava, per la seva abundància, a baix preu.

Segons els defensors teòrics del liberalisme econòmic, el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns van enriquir-se i van millorar molt el seu nivell de vida tant material com cultural, masses immenses de proletaris van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici i de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris va comportar no sol que hi hagués uns salaris baixos pels obrers assalariats, sinó també unes pèssimes condicions de treball.

movobrero.jpg

A les fàbriques es treballaria fins al límit de l’esgotament físic, durant hores i hores (12-16 hores diàries), en unes condicions ambientals terribles, amb sorolls i fums asfixiants i cap tipus de condició higiènica. Més terrible encara era la vida dels miners del carbó, ficats en galeries estretes, sense veure la llum del sol, amb el perill constant dels enderrocaments i les explosions de gas grisú.

La vida esdevenia un seguit de feina a canvi d’uns salaris que només permetien la subsistència, si és que ho permetien. A més, es cobrava per jornada treballada o per feines a preu fet, per tant, si no hi havia feina, es feia festa o s’estava malalt, no hi havia salari. Era un fet corrent que nens i dones treballessin per completar els minsos salaris, tant a les fàbriques com a les mines amb uns salaris inferiors als dels homes –per exemple, a Anglaterra el sou dels nens equivalia a un 10% del dels homes, i el de les dones al voltant del 40%–.

taller.jpg

D’altra banda, la disciplina laboral era molt dura dins la fàbrica i no existia cap tipus de legislació que fixés les condicions de feina: els obrers podien ser acomiadats en el moment en que l’amo ho desitgés i els càstigs i les penalitzacions eren freqüents. La moral burgesa imperant en el segle XIX veia als treballadors com uns mandrosos, considerava l’oci com un vici (el dels obrers, no el seu, és clar) i va elevar a virtuts gairebé sacralitzades la disciplina, la puntualitat i el treball fins a l’extenuació.

Al començament de la industrialització no hi havia cap mena de legislació laboral que regulés les mínimes condicions de treball o que garantís alguna protecció en el cas de malaltia o accident. L’Estat no donava cap protecció als obrers i tan sols intervenia quan l’ordre públic estava amenaçat per les vagues o els conflictes laborals. Les primeres lleis reguladores del treball no s’introduirien fins a 1833 quan Gran Bretanya amb la promulgació de la “Factory Bill”, va introduir una legislació que regulava la inspecció sobre les condicions de treball a la indústria tèxtil anglesa.

Quan els treballadors plegaven de la feina la vida no millorava. La majoria dels obrers provenien del medi rural i havien emigrat a les ciutats industrials a la recerca de feina, fet que els va portar a instal·lar-se en barris que no tenien les condicions necessàries de salubritat i higiene.

habitatges-obrer-burges.JPG

Els habitatges obrers eren molt petits i fins a deu o dotze persones podien amuntegar-se en habitacions insalubres. A més, els carrers on es trobaven no estaven asfaltats, eren plens de fang i no comptaven amb serveis higiènics, clavegueram, ni aigua potable. Les pèssimes condicions higièniques, la fatiga, les malalties derivades de la feina, la desnutrició o les epidèmies de còlera, posaven fi aviat a la vida de les famílies obreres ja que s’estenien amb gran rapidesa.

A l’arribar als 40 o 50 anys els obrers ja eren vells (si hi arribaven). En moltes ocasions, l’alcohol era l’únic paradís permès pels treballadors, l’única manera de fugir de la crua realitat. L’alcoholisme va estendre’s ràpidament en el segle XIX, i amb ell noves misèries, drames familiars, pèrdua del treball i famílies desfetes.

Una nova societat de classes

dissabte, 25/09/2010

El creixement demogràfic i la mecanització i concentració de les societats agrícoles va obligar la mà d’obra excedent del camp a emigrar cap a la ciutat on es convertiria en la principal força de treball de la naixent indústria. El gran nombre de treballadors i el seu agrupament van donar lloc a l’aparició d’una nova classe social: la classe obrera o proletariat, fet que alteraria profundament l’ordre social establert fins aquell moment.

Des de l’edat mitjana la societat estava dividida en estaments als quals es pertanyia per naixement, amb obligacions i aplicacions de les lleis diferents per a cadascun d’ells. Així, existien dos estaments privilegiats –clergat i noblesa– on es reunia una minoria de la població i un estament majoritari –tercer estat– sobre el que recauria la càrrega impositiva. La promoció social, tot i ser possible, era molt limitada a la pràctica. La Revolució francesa i la seva expansió a través de les guerres napoleòniques trencaria políticament aquest sistema unificant la llei i els impostos per a tots els ciutadans.

Paral·lelament, la liberalització de l’economia introduiria una nova divisió social, les classes, fonamentada en les diferències en la possessió de la riquesa. A diferència dels estaments, que eren tancats, el nou sistema permetria accedir o canviar de classe a través de d’una promoció social basada en l’enriquiment de l’individu. Així, a poc a poc, la industrialització va consolidar l’existència d’una societat de classes articulada al voltant de dos grans grups: la burgesia i el proletariat.

La classe alta, a la qual pertanyien l’aristocràcia de la terra (l’antiga noblesa) i l’aristocràcia dels diners (l’alta burgesia composada pels grans terratinents, rendistes, empresaris, banquers, grans constructors, etc.). Seria la dominadora del món financer i, en gran part, del polític. Es donaria un atansament progressiu entre els dos grups que l’integraven ja que a la vella noblesa l’interessava entrar en el món dels negocis i l’alta burgesia entroncar, per raons de prestigi social, amb el llustre nobiliari. Aquesta seria la burgesia triomfant de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX.

burgesia segle xix.jpg

La classe mitjana agruparia als representants de les professions liberals (metges, advocats, militars, artistes, entre d’altres) i a la mitjana i petita burgesia formada per empresaris i agricultors mitjans, comerciants, artesans qualificats, etc. amb un nivell de renda suficient per ser inclosos en un cens del sufragi restringit o censatari. Igual que la classe alta, tindrien accés a la cultura de forma usual. Tindran un paper relatiu en aquest període de canvi, però el seu creixement farà que des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX adquireixin un gran protagonisme.

Les classes populars o proletariat reunirien al seu si als treballadors, industrials i agrícoles, de renda baixa i que, amb prou feines, guanyaven suficient per sobreviure. Són la major part de la població. Entre els components d’aquest sector social sorgiria el proletariat urbà, format per aquells treballadors de la indústria que venien la seva força de treball a canvi d’un salari, tant baix que a penes permetia cap tipus d’estalvi. Les seves jornades laborals serien llarguíssimes i no tindrien temps ni mitjans per accedir a la cultura.

revolució industrial.jpg

La supressió dels antics gremis –corporacions professionals d’artesans d’un mateix ofici, reconegudes oficialment pels poders públics–, que regulaven l’aprenentatge i l’accés al món laboral, va deixar els assalariats a mercè de la llei de l’oferta i la demanda, la lliure contractació i acomiadament, les jornades de treball de 12 o 14 hores, les oscil·lacions salarials o la inseguretat en el treball, entre d’altres qüestions. Paulatinament, aquesta classe aniria prenent consciència de la seva força social, no sense dificultats, exigint, arribats a mitjans de segle, uns canvis en la situació laboral que els governs, sota la seva pressió, aniran regulant molt lentament.

Les condicions de vida que havien de patir els treballadors eren força degradants. La majoria dels obrers, vinguts d’un sistema de producció rural, hauran d’adaptar-se al sistema industrial i urbà amb pocs o cap mitjà. viuran acimats en habitatges petits i llòbrecs, sense aigua corrent ni comunes, en barris nascuts a l’entorn de les fàbriques i sense cap mena d’infraestructures. No arribaran a sobrepassar l’analfabetisme ja que hauran d’iniciar la seva inserció laboral des de molt joves no podran accedir a l’escola. El seu únic patrimoni serà el treball, fet que els exposava a la misèria quan emmalaltien.

Dins d’aquest grup cal ressaltar el paper de les dones. Obligades a treballar per a completar els minsos salaris dels conjugues, es veuran empleades en el servei domèstic o en feines auxiliars a les fàbriques, amb jornades de la mateixa durada que la dels homes però amb uns salaris encara més baixos. A més, hauran d’atendre, seguint la mentalitat tradicional, tot el referent a la llar i l’educació dels fills, el que suposava una doble jornada laboral. Les dones no tindrien cap mena d’accés a un ensenyament que no estigués encaminat a la preparació pel matrimoni o el servei domèstic i seran el grup social que més trigaria a aconseguir que els seus drets polítics fossin reconeguts.

Quan viure era no morir

dissabte, 4/09/2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

planella_tejedora.jpg

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.

Les condicions de vida de la classe treballadora en el segle XIX

dissabte, 4/09/2010

Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.

Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:

Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:

Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:

Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.

Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.

Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.