Entrades amb l'etiqueta ‘Primera República Espanyola’

Els intents de proclamació de l’Estat Català de 1873

dijous, 26/01/2012

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.

Alegoría_I_República_Española.jpg

Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.

La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:

1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.

2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.

Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.

Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.

I Republica.jpgL’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.

El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.

La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.

Estanislao_Figueras.png

Estanislau Figueras

Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.

Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.

Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.

Els orígens del catalanisme polític: un catalanisme d’esquerres?

dijous, 10/11/2011

Un dels debats recurrents de la historiografia catalana ens situa en els orígens del catalanisme polític i gira al voltant d’una pregunta que amaga un component ideològic evident: el catalanisme va ser originàriament un moviment polític d’esquerres o de dretes? Per als partidaris de la tesi conservadora, el catalanisme polític va néixer de la mà de la burgesia industrial. La realitat, però, és que el catalanisme primigeni del darrer terç del segle XIX va ser una resposta dels sectors progressistes catalans desencantats amb el fracàs del federalisme republicà, que s’articula a partir de la figura de Valentí Almirall i amb uns clars antecedents populars i progressistes. Serà a finals de segle quan la burgesia faci seu aquest moviment i, coincidint amb la diversificació de les esquerres dividides entre el republicanisme, el socialisme i l’anarquisme, el conservadorisme es faci hegemònic entre el catalanisme.

almirall.JPG

Valentí Almirall

Això no vol negar, en cap cas, l’origen polièdric del catalanisme com a moviment polític i de reivindicació nacional en el vuit-cents. El catalanisme va expressar-se a través de corrents culturals diversos i en doctrines polítiques evidentment plurals. Així, durant la Restauració borbònica apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

Ara bé, si hem de cercar els antecedents del moviment hem de remuntar-nos fins a l’esclat dels moviments populars anticentralistes (les bullangues dels anys trenta i quaranta) i al peculiar procés d’industrialització del Principat (fet diferencial fonamental respecte de l’Estat espanyol). Amb anterioritat a l’esclat d’aquests dos elements, Catalunya no havia pres consciència de cap tipus de fet nacional diferencial, fet que és compatible amb la idea de catalanitat, és a dir, el manteniment de la consciència de ser català, la pervivència de la llengua, el manteniment d’uns costums i l’existència d’un passat específic. Aquesta catalanitat, però, estava integrada dins de la naixent nació espanyola de les Corts de Cadis.

Les dificultats en l’articulació de l’Estat liberal espanyol van comportar el naixement de tendències anticentralistes, identificables amb diversos moviments que van anar des dels incipients demòcrates, passant pel naixement del federalisme o els moviments foralistes. Aquesta amalgama de tendències va trobar en la Renaixença, en l’acció cultural i historicista dels intel·lectuals del romanticisme català, una base intel·lectual gestada des de l’esquerra popular.

D’aquesta manera, les primeres aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, articulat amb el pacte de Tortosa de 1869, el qual, en el context de la Revolució Gloriosa, aspirava a unir els antics territoris de la Corona d’Aragó amb l’objectiu de reclamar una República federal en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva especificitat en el conjunt de l’Estat.

El fracàs del republicanisme federal després de la fallida de la Primera República, el 1874, seria el catalitzador que faria evolucionar aquests federalistes cap al catalanisme polític. Així, seria en el marc de la Restauració canovista, amb la imposició de la seva idea restrictiva, essencialista i dogmàtica d’Espanya i la nació espanyola, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris que identifiquem amb el catalanisme. Un moviment catalanista caracteritzat pels principis del republicanisme i el laïcisme.

lo catalanisme.jpgEn aquest sentit, va ser el dirigent republicà Valentí Almirall qui va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs de la Primera República reconduiria Almirall cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –el Diari Català– i, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular.

El moviment cantonal

dimarts, 18/01/2011

El cantonalisme va ser un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades des del republicanisme federal intransigent amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes que havien penetrat a Espanya a través de la FRE.  La proclamació dels cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seva legislació particular, va ser doncs la conseqüència d’aplicar de manera radical i directa l’estructura federal des de baix, impulsada, a la vegada, pel desig d’avançar en el procés de reformes socials.

Durant el breu govern de Pi i Margall, a les zones amb una forta implantació republicana, la població, radicalitzada per les aspiracions revolucionàries expandides pels nuclis anarquistes de la Internacional Obrera, es va revoltar formant cantons independents. Pi i Margall no va ser capaç de controlar els excessos dels federalistes més radicals que van portar les seves doctrines cap als extrems més radicals ja que va mancar-li l’habilitat i l’energia per a garantir l’ordre mitjançant l’aplicació del programa democràtic i la instal·lació del sistema federal des de dalt.

Així, el federalisme des de baix va esclatar contra la seva política legalista a causa de la desintegració de les forces d’ordre públic, que majoritàriament estaven dedicades a contenir la Tercera Guerra Carlista; el desencantament popular pel retard en aplicar el federalisme; i l’inici de la federació estatal des de baix mitjançant cantons

Revolución_cantonal_de_1873.png

Al llarg del mes de juliol de 1873 es van proclamar els cantons de Cartagena, Sevilla, Cadis, Granada, Màlaga, Bailèn, Andújar, Tarifa, Algesires, Castelló, València, Alacant, Torrevella, Alamansa i Salamanca. Tot i que la situació va poder controlar-se amb una relativa rapidesa, la insurrecció iniciada a Andalusia va extendre’s pel llevant, Extremadura i Castella. El triomf de la insurrecció anava acompanyada de la formació d’una junta revolucionària que ocupava l’Ajuntament, proclamava el cantó i destituïa a les autoritats dependents del govern central.

En el cas del cantonalisme a Alcoi, en aquesta localitat s’havia instal·lat la seu de la Comissió Federal de la Federació Regional espanyola de l’AIT. Quan una vaga general organitzada pels bakuninistes va derivar cap a una situació de violència generalitzada que va acabar amb l’assassinat de l’alcalde i l’incendi d’una fàbrica. Aleshores, el govern va haver de recórrer a l’exèrcit per a restablir l’ordre tres dies més tard. El cas d’Alcoi va ser l’únic relacionat amb l’internacionalisme i la “revolució municipal” del moviment obrer. Per tant, el cantonalisme no ha de lligar-se a l’obrerisme, tot i que en alguns casos va haver-hi una relació més ideològica que pràctica.

Després de derrotar la sublevació d’Alcoi, va esclatar la insurrecció a Cartagena, el cas més destacat del moviment cantonal ja que Cartagena va ser independent entre juliol de 1873 i gener de 1874. La proclamació del cantó de Cartagena va produir-se amb col·laboració amb el Comitè de Salud Pública de Madrid que va instar als intransigents a revoltar-se i constituir una junta revolucionària. Els insurrectes van ocupar les cases consistorials i van intentar atraure a la marineria de la base naval. El moviment cantonal va veure’s reforçat així per la col·laboració de les tripulacions dels vaixells de guerra Almansa i Vitòria i per la unió als insurrectes del regiment Iberia que el govern havia enviat per a derrotar els sublevats.

problemas republicanos.jpg

La revolució cantonal va ser un cop de mà d’una “burgesia de cafè” que ja havia protagonitzat la revolució de 1868. Els protagonistes de les insurreccions cantonalistes eren un conglomerat social format per artesans, estudiants, professors, intel·lectuals, petits comerciants i assalariats, que van ser dirigits, generalment, pels federals intransigents, decebuts pel rumb dels esdeveniments de la nova República. En definitiva, el cantonalisme va ser un moviment petitburgès que buscava la descentralització de l’Estat, la laïcització, la igualtat entre els homes i la superioritat de l’individu per sobre de la societat.

Després de la dimissió de Pi i Margall com a president del govern, Salmerón va recórrer a l’exèrcit per a derrotar la insurrecció cantonal. Així, el general Pavía va reunir un exèrcit format per uns 3.000 homes que van ser suficients per anar derrotant els desorganitzats cantons andalusos. Córdoba, Sevilla i Cádiz van caure entre els últims dies de juliol i primers d’agost del 1873, i només Cartagena va resistir l’assetjament fins el gener de 1874. Van ser els elements d’ordre els que sufoquessin la insurrecció cantonal. La repressió contra el cantonalisme va ser relativament ràpida (amb l’excepció de Cartagena) ja que aquest moviment no estava preparat per a defensar-se de l’exèrcit i en poc més de quinze dies Pavía havia acabat amb el moviment.

La Primera República (1873-1874)

dilluns, 17/01/2011

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la República, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència de monarca. La Primera República va ser aprovada per una àmplia majoria de 258 vots a favor per només 32 en contra. Per a presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras, que governaria amb membres del seu partit i amb el suport d’alguns republicans unitaris.

Alegoría_I_República_Española.jpg

A Catalunya, aquesta proclamació va espantar la burgesia, que no s’esperava aquest desenllaç després de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia. En realitat, aquest fet no era esperat ni per les mateixes forces republicanes, minoritàries dintre del parlament espanyol. Les dades de la votació del règim republicà no reflectien un suport real a la nova forma de govern ja que gran part de la cambra era monàrquica i el seu vot republicà va respondre a una estratègia que permetia guanyar temps per organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol.

I Republica.jpgAixí doncs, la República sense cultura republicana va néixer amb poques possibilitats d’èxit, fet que es va fer evident per l’aïllament internacional que va patir el nou règim: només els Estats Units i Suïssa van reconèixer la Primera República, mentre que les potències europees (la França republicana, l’Alemanya de Bismarck, l’Anglaterra victoriana, etc.) observaven el règim com un germen revolucionari que podia posar en perill l’estabilitat d’una Europa majoritàriament burgesa i conservadora. Ni van reconèixer-la perquè no es refiaven del nou sistema de govern espanyol.

La instauració de la República va suposar un esclat de radicalisme per part dels sectors més extremistes de la societat. Per exemple, a Andalusia es va estendre des dels primers dies un ampli moviment insurreccional que pretenia donar solució al problema secular de la fam de terres de la pagesia.

A Catalunya, el nou sistema va ser rebut amb l’entusiasme de les classes populars, que creien que havia arribat el moment de fer realitat les seves aspiracions de canvi social. Així, en moltes poblacions els federals van ocupar les corporacions municipals i van constituir Juntes Revolucionàries. Aquesta situació va traduir-se en una nova visibilitat del moviment obrer català que va reivindicaria la reducció de la jornada laboral i l’augment dels salaris. Fins i tot, a Barcelona, va arribar a proclamar-se l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, tot i que això no va arribar a portar-se a la pràctica. A la vegada, la instauració de la República va comportar un rebrot del carlisme català, que va arribar a ocupar Igualada i Cardedeu.

Estanislao_Figueras.png

Estanislau Figueras

Tot i aquesta eufòria d’alguns sectors de les classes populars, una gran part dels dirigents del republicanisme federal, encarregats de posar en funcionament la República, es trobaven força allunyats de les aspiracions revolucionàries de les seves bases. L’interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les Juntes i en la repressió de les revoltes populars.

Un cop pacificat el panorama, es van convocar eleccions a Corts constituents. Els republicans federals van fer-se amb la majoria a la nova cambra per una amplíssima majoria mentre que radicals i constitucionalistes, grups procedents de l’antiga Unió Liberal, progressistes, demòcrates i moderats alfonsins no van aconseguir més que alguns escons. Tanmateix, aquests resultats són enganyosos ja que un 60% de l’electorat va abstenir-se en les votacions. A més, ben aviat la major part de les forces polítiques va situar-se en contra del nou règim republicà. La disjuntiva entre monarquia i república suposava dos programes polítics i socials totalment antagònics.

Així, l’evolució de la Primera República a nivell estatal va ser caòtica per la conjunció de les divisions internes entre els mateixos republicans, escindits entre unitaristes i federalistes; l’esclat de la insurrecció cantonalista iniciada a Cartagena i estesa a Andalusia i el Llevant peninsular; les vagues obreres revolucionàries de juliol de 1873; els problemes derivats de les sublevacions carlina i cubana; i la indiferència de la major part de la població, cansada de la inestabilitat política existent.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

Les Corts es van obrir l’1 de juliol de 1873 i el dia 7 van proclamar la República Democràtica Federal, en un intent del govern per construir el sistema federal des de dalt. La presidència d’aquesta va quedar en mans d’Estanislau Figueras, però aquest va dimitir pocs dies després, deixant el càrrec en mans de Francesc Pi i Margall. Aquest intentaria buscar aconseguir a la vegada l’ordre i la federació del país emprenent grans reformes: elaboració d’una constitució federal, separació entre Església i Estat, concessió de la independència a les colònies, restauració de la disciplina en l’exèrcit, i elaboració de tot un seguit de lleis socials. Tanmateix, els pocs mesos de duració de l’experiència republicana no permetrien assolir el desenvolupament d’aquesta legislació reformista.

Al juliol es va presentar a les Corts el projecte de la nova Constitució federal, un intent de construir una nova versió federal de l’Estat, però aquest pràcticament no va arribar a ser debatut, i tampoc aprovat. La Constitució Republicana Federal de 1873 seguia la línia de la Constitució de 1869 en relació amb la implantació de la democràcia i amb el reconeixement dels drets i les llibertats civils a més d’anar acompanyat d’una àmplia legislació social (abolició de les quintes, abolició dels consums, regulació del treball dels menors, fixació de la jornada màxima de treball, ensenyament públic, etc.).

Amb tot, l’aspecte més innovador del projecte de Constitució era l’estructura de l’Estat ja que s’establia que la nació espanyola estava integrada per disset Estats, entre els quals es comptava Cuba, i es declarava que el poder emanava de tres nivells: els municipis, els Estats regionals i l’Estat federal. Els nous Estats regionals haurien comptat amb autonomia econòmica, administrativa i política, fet que havia de ser compatible amb l’existència de la nació espanyola (no qüestionada), i haurien d’haver elaborat les seves pròpies constitucions, també compatibles amb la de l’Estat federal. El president republicà seria l’encarregat de mantenir l’equilibri entre els Estats que composarien la federació. D’aquesta manera, per primer cop en la història d’Espanya, un projecte constitucional plantejava un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes.

Conflictos_en_la_I_República_Española.png

La insurrecció cantonal i la Tercera Guerra Carlina a l'Espanya de la Primera República

D’altra banda, la Primera República va haver d’enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l’acció del govern: per la guerra carlista, la guerra de Cuba i la insurrecció cantonalista. A més, quan els dirigents republicans van fer-se amb el poder, l’Estat es trobava sense diners per afrontar els problemes que patia. El deute exterior espanyol va situar-se al voltant dels 3.800 milions de pessetes.

Nicolas_Salmeron.jpg

Nicolás Salmerón

El moviment cantonal no reconeixia l’autoritat del poder central en el seu intent de construir el federalisme des de dalt i el seu intent insurreccional va portar a una guerra civil que va desgastar fortament al govern federal d’un Pi i Margall que, partidari de la negociació i contrari a sufocar la revolta per les armes, va haver de dimitir. El seu substitut va ser Nicolás Salmerón, que va iniciar un acostament a les classes conservadores del país i, mostrant una actitud de fermesa, va donar per acabada la política de negociació amb els cantons per iniciar una acció militar contra el moviment.

Amb l’excepció del cantó de Cartagena, la intervenció militar, dirigida pels els militars monàrquics Pavía i Martínez Campos, va acabar ràpidament amb la insurrecció, però va donar un poder immens als generals que havien assumit la repressió, permetent a l’exèrcit presentar-se com l’única força capaç de contenir la revolució social. El problema d’aquesta política era que els militars no donaven suport a la República i deixar el règim a les seves mans significava liquidar el projecte federal.

En aquest context, Salmerón va dimitir perquè es considerava moralment incapaç de signar les penes de mort imposades per l’autoritat militar als activistes cantonalistes. Així, el 7 de setembre, el republicà unitari Emilio Castelar, molt més conservador en qüestions socials i ben relacionat amb les forces militars, va ser proclamat nou president. Aquest nomenament va ser ben rebut per les classes benestants catalanes i de la resta de l’Estat ja que sota la seva presidència la República iniciaria un progressiu desplaçament cap a la dreta sota una política d’ordre, autoritat i govern per donar solució als problemes que patia el país.

Emilio_Castelar.jpg

Emilio Castelar

Per realitzar aquesta política, Castelar va aconseguir plens poders de les Corts per reorganitzar l’exèrcit, obtenir un crèdit i governar amb el Parlament tancat fins el gener de 1874. Com que comptava amb escassos suports a les Corts, i davant del temor de ser destituït per la majoria federal, Castelar va començar a governar de manera autoritària, fent costat als sectors polítics més conservadors i recolzant-se en l’exèrcit com a garantia d’ordre públic.

En resposta, els diputats van acordar presentar una moció de censura al govern per forçar la dimissió de Castelar un cop es reprenguessin les sessions parlamentàries i retornar així al republicanisme democràtic. D’aquesta manera, quan el 3 de gener de 1874 van tornar a obrir-se les Corts, el govern de Castelar va ser derrotat per 120 vots contra 100, el que obria pas a un nou govern federal. Davant d’aquest situació, un nou pronunciament, ara del general Pavía, capità general de Castella, encapçalant a amplis sector de l’exèrcit i la Guardia Civil, va forçar la dissolució de les Corts republicanes. L’exèrcit recuperava el paper que havia realitzat en l’Espanya liberal: davant una crisi política assumia la “responsabilitat de recuperar l’ordre i reconduir la marxa del país” segons el que ells consideraven que era la “voluntat nacional”.

General_Pavía_en_las_Cortes.png

Francisco-serrano.jpg

Francisco Serrano y Domínguez

La principal mostra de la fragilitat de la República va ser que davant el cop d’Estat de Pavía gairebé no va haver-hi resistència política ni popular. El general Serrano es situava com a president d’un règim, amb el suport d’una coalició d’unionistes i progressistes, en qual oficialment encara existia la República però que en realitat va esdevenir una dictadura autoritària amb una nova clientela política formada per l’alta burgesia, l’aristocràcia, el clergat i les classes mitjanes i populars que estaven descontentes amb la inseguretat i el desordre que patia el país.

Durant tot l’any 1874, el Serrano va tenir com a principal objectiu combatre els carlins i estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador, però els sectors de l’antic moderantisme i de la Unió Liberal que podien donar suport a aquest règim ja preparaven la tornada de la monarquia dels Borbons. Espanya havia arribat al màxim grau d’esgotament polític i, després d’una revolució, un règim provisional, una monarquia democràtica i una república inestable en només sis anys, el règim de Serrano es presentava als ulls dels espanyols amb un futur escàs.

Finalment, el 29 de setembre, el general Arsenio Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt per proclamar com a nou rei d’Espanya el príncep Alfons, fill d’Isabel II. La restauració monàrquica dels Borbons no va trobar grans dificultats i resistències. El desembre, el nou monarca signava el Manifest de Sanghurst, redactat per Cánovas del Castillo, on es sintetitzava el programa de la nova monarquia: un règim conservador i catòlic que tindria com a principal objectiu garantir el funcionament del sistema polític liberal i restablir l’estabilitat política i l’ordre social. La burgesia catalana es disposava a rebre amb joia el nou rei Alfons XII després del desgavell de la Gloriosa, a l’espera d’un període d’estabilitat i prosperitat.  Així s’iniciava el sistema de la Restauració borbònica.