Entrades amb l'etiqueta ‘Primera Guerra Mundial’

El desenvolupament de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

dilluns, 13/12/2010

En el desenvolupament bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918, podem distingir quatre grans etapes.

primera_guerramundial.gif

La guerra de moviments (1914). L’estratègia inicial de la guerra va ser el desplegament d’exèrcits efectuant maniobres envoltants sobre l’enemic i obrint alhora diferents fronts continus. Els alemanys van desenvolupar el Pla Schlieffen que preveia un atac ràpid a França entrant per Luxemburg i Bèlgica. L’objectiu alemany era evitar un conflicte en dos fronts, amb França a l’est i, a continuació, amb Rússia a l’oest. Aquest atac llampec a França implicava violar la neutralitat inicial de Bèlgica.

plans-de-bataille-des-etats-majors-allemand-et-francais.png

Els francesos, per la seva banda, van idear el Pla XVII que preveia l’atac a les posicions alemanyes des d’Alsàcia i Lorena per evitar que entressin en territori francès. Aquest pla va fracassar totalment i l’exèrcit francès va haver de retrocedir a corre-cuita mentre l’exèrcit alemany avançava ràpidament conquerint Bèlgica i entrant a França. D’aquesta manera, els alemanys van complir el seu pla amb tota precisió i en poc temps van situar-se a pocs quilòmetres de París. Les previsions alemanyes d’entrar a París, però, van veure’s frenades per la victòria aliada a la Batalla del Marne el 6 de setembre de 1914.

Per la seva banda, Rússia, atenent a les peticions franceses, va llançar una precipitada ofensiva sobre Alemanya. Els russos van ser derrotats a Tannenberg i als Llacs Marsurians (setmbre de 1914), però gràcies a aquestes accions van aconseguir forçar els alemanys a desviar tropes cap a l’est, fet que va ser clau en la salvació de París. Així, la guerra llampec dels alemanys havia fracassat i els francesos van poder consolidar les seves posicions defensives.

Des d’aquest moment, el front va quedar immobilitzat des de la frontera de Suïssa fins el Mar del Nord i els exèrcits van establir una línea de fortificacions terrestres, les trinxeres. Així, la guerra giraria principalment en torn al front occidental. Els dos contendents van quedar encarats establint els seus efectius sobre una llarga línea de posicions que caracteritzaran la segona etapa del conflicte. Aquest empat bèl·lic va mostrar la impossibilitat del desenvolupament d’una guerra ràpida i curta. La guerra de moviments havia fracassat i s’havien de trobar noves formes per guanyar la guerra.

guerra-trincheras.jpgLa guerra de posicions o de trinxeres (1914-16). La segona fase de la guerra va consistir en la defensa que van dur a terme els dos bàndols de les seves posicions des de trinxeres excavades des d’on es parapetaven les tropes per refugiar-se de l’artilleria. Els fronts s’havien estabilitzat i una llarga línea de trinxeres recorria els camps de batalla. Els dos exèrcits van restar soterrats a les trinxeres, l’un davant de l’altre, durant més de tres anys. Així, el fang, el fred i la fam es van convertir en companys inseparables dels combatents.

El desenvolupament de l’artilleria i les metralladores obligarà a la construcció de més de 800 quilòmetres de trinxeres, filats i fortificacions, tota una línea contínua de front que permetia la supervivència dels soldats d’infanteria. Les ofensives d’infanteria tenien poques possibilitats d’èxit contra un front amb aquestes característiques, per això, el principal objectiu militar seria trencar un punt en el front enemic per obrir-hi una bretxa. S’iniciava una guerra basada en la tàctica de desgast de l’enemic.

Al front occidental la principal batalla d’aquest període es va lliurar a Verdum (setembre de 1916). Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front francès, però Verdum va esdevenir el mite de la resistència ja que les seves tropes van resistir durant quatre mesos enmig d’un infern de fang i foc. Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes. L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, però després de la resistència ferotge dels francesos a l’infern de Verdum els alemanys es van veure obligats a aturar la inútil ofensiva.

verdun_1916.jpgA partir del 1915 es va obrir un front sobre Itàlia (que entrava en la guerra) on van enfrontar-se durant dos anys austrohongaresos i italians lliurant cruentes batalles que finalitzarien el 1917 amb la desfeta italiana de Caporetto.

D’altra banda, al front oriental l’exèrcit rus va iniciar una ofensiva sobre Prússia Oriental. Aquest front per la seva extensió i feblesa era l’únic que permetia grans operacions mòbils. L’exèrcit alemany sota el comandament de Hindemburg va derrotar els russos però, més al sud, els austríacs no van poder contenir l’avanç rus que va ocupar la Galitzia. El 1915 una nova ofensiva austro-alemanya reconqueria els territoris perduts i ocupava Polònia i Lituània. L’exèrcit rus, com a conseqüència d’aquesta desfeta, havia sofert innombrables pèrdues humanes i materials. Es calcula que va haver-hi més d’un milió i mig de baixes, però els russos no van demanar la pau.

Als Balcans, les tropes imperials van endinsar-se en territori serbi ocupant la capital, Belgrad però, coincidint amb l’ofensiva russa, els serbis van derrotar els austríacs a Rudnik i el 1915 tornaven a ocupar les posicions inicials.

La marina britànica i l’alemanya van enfrontar-se a la batalla de Jutlàndia on ambdós contendents van patir grans pèrdues. La marina alemanya va demostrar estar ben preparada i una gran capacitat tècnica. El resultat de la batalla fou indecís, i tot i la victòria tàctica alemanya la seva marina no va tornar a entrar en combat. Al mar els britànics tenien una absoluta superioritat i com alternativa Alemanya va preparar la “guerra comercial submarina” amb la intenció d’aturar el subministrament dels aliats que, a més, havien decretat el blocatge marítim d’Alemanya.

Així, els vaixells aliats o americans que travessaven l’Atlàntic eren interceptats i atacats pels submarins alemanys. Tot i que els enfonsaments provocats pels submarins van ser superiors als previstos, la resistència britànica no va alterar-se significativament. La conseqüència directa dels atacs submarins serà el perjudici econòmic dels Estats Units i l’increment d’un estat d’ànim favorable a la intervenció. El detonant definitiu per l’entrada dels EUA a la guerra va ser l’enfonsament del transatlàntic nord-americà Lusitània.

GermanInfantry1914.jpg

La crisi bèl·lica del 1917. Davant la llarga durada i inutilitat de la guerra, tot i els esforços que ambdós contendents havien realitzat, l’any 1917 un sentiment de desengany va recórrer Europa. Els moviments pacifistes van assolir un gran ressò i es va crear un estat d’opinió favorable a la finalització del conflicte amb les proclamacions del president americà Wilson i el papa. Aquest va ser l’any més dur de la guerra però dos fets van fer que es donés un canvi en el curs de la guerra; l’esclat de la Revolució Russa i l’entrada dels Estats Units en la guerra.

De tots els contendents, el que més va patir les conseqüències del conflicte va ser Rússia. El febrer de 1917 va esclatar una revolució que va fer caure el règim del tsar Nicolau II. Tot i que el govern provisional volia mantenir el país a la guerra la situació política no va consolidar-se i la revolució va continuar. Els socialistes i, sobretot, els bolxevics mantindran una actitud contrària a la guerra que era recolzada pel poble. Al mes d’abril arribava Lenin a Rússia demanant la pau i iniciant un procés que culminaria amb la revolució d’octubre de 1917. La principal conseqüència de la Revolució Russa va ser la pujada dels bolxevics al poder. El nou govern soviètic va signar el març de 1918 el Tractat de Brets-Litovsk amb els imperis centrals per sortir de la guerra. Segons aquest tractat Rússia havia d’abandonar Ucraïna, Polònia, els països bàltics i alguns dels caucàsics i cedia territoris a Romania i a l’Imperi Turc. Rússia surt de la guerra.

En un principi, els Estats Units sota la presidència de Wilson s’havien declarat neutrals en el conflicte. El país es va veure beneficiat pel conflicte iniciant una cursa comercial per tal de subministrar armaments i proveïments als països bel·ligerants. Les forces econòmiques americanes tenien, doncs, un clar interès en el triomf dels aliats perquè subministraven mercaderies, principalment, a francesos i anglesos. Els alemanys van pensar que si tallaven el subministrament als aliats provocarien una crisi tant greu que obligaria els Britànics a capitular.

En el moment en que els alemanys van declarar la guerra submarina dificultant el transit per l’Atlàntic i impedint el comerç americà es va precipitar la intervenció dels EUA en el conflicte. Els nord-americans van intervenir en nom de la llibertat dels mars. Els alemanys, en principi, no creien que la intervenció militar dels Estats Units fos decisiva pel desenvolupament de la guerra. El gran potencial econòmic, industrial i humà dels Estats Units podia acabar per capgirar definitivament el conflicte però per reclutar, armar, entrenar i desplaçar als fronts europeus prop d’un milió d’homes feien falta mesos i els alemanys ja esperaven haver posat fi al conflicte quan arribessin els nord-americans.

1917.jpg

De l’ofensiva aliada al final de la guerra (1918). L’entrada dels EUA en la guerra va provocar un canvi en la situació dels dos bàndols. Per als aliats occidentals la situació havia millorat considerablement i Alemanya veia com els seus recursos es trobaven al límit i estava aïllada de la resta del món.

Els aliats alemanys, Àustria-Hongria i Turquia, es trobaven en una pitjor situació. Les possibilitats de les potències centrals de guanyar la guerra eren cada cop més limitades. L’última possibilitat era aprofitar el reforç de les tropes que tornaven del front rus i derrotar els anglo-francesos abans que arribés el gruix de les tropes nord-americanes que acabarien de decantar el conflicte cap a l’Entesa.

En un primer moment, entre març i juliol del 1918, els alemanys van aprofitar la superioritat numèrica que els havia donat la retirada de Rússia per intentar aconseguir la victòria definitiva. Així, van fer successives ofensives que els reportaren victòries parcials. Però al juliol els aliats enfortits per l’arribada de les tropes nord-americanes van reprendre la iniciativa.

El resultat d’aquesta ofensiva aliada va ser la segona victòria del Marne i la progressiva retirada dels alemanys que poc a poc van anar perdent tot el que havien conquerit. L’exèrcit alemany es troba en una situació límit. Els imperis estaven enfonsats i el col·lapse va acabar de confirmar-se als Balcans, on les tropes búlgares claudicaven davant de l’avanç aliat. També l’Imperi Turc es rendia després de l’ofensiva de les tropes angleses a Orient Mitjà. L’Imperi Austrohongarès estava definitivament esquarterat. La fragmentació va fer que el 13 de novembre l’emperador es rendís i després abdiqués.

A Alemanya el Reich també es trobava esfondrat. La marina s’havia amotinat a Kiel i havia esclatat una revolució protagonitzada pels consells revolucionaris d’obrers i soldats. El kàiser va abdicar i va proclamar-se la república. El nou govern socialdemòcrata alemany va signar la capitulació posant fi a la Gran Guerra.

armistici-gran-guerra.jpg

Un cop signat l’armistici, el gener del 1919, es va inaugurar a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. Aquesta conferència estava inspirada en els 14 punts proclamats pel president nord-americà Wilson. La pau per Wilson es fonamentava en la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats. Així, naixien nou estats nous sobre les cendres dels imperis Otomà, Austrohongarès i Rus.

El camí cap a la Primera Guerra Mundial: la “Pau Armada” (1893-1914)

diumenge, 12/12/2010

Els sistemes de relacions internacionals articulats pel canceller alemany Bismarck des de 1871, fonamentats en la combinació de l’habilitat diplomàtica per aïllar França i el recurs a l’amenaça bèl·lica, van començar a esquerdar-se amb la dimissió del canceller el 1890. L’ambició de l’emperador alemany Guillem II, concretada en la weltpolitik (política mundial), preconitzant l’adquisició de noves terres per part del Reich alemany, l’increment de la participació alemanya en el comerç internacional i el reconeixement d’Alemanya com a potència mundial, faria impossible mantenir l’equilibri europeu per les suspicàcies que va aixecar.

alliances_1900-1910.png

La caiguda de Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas a la “pau armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió. Ara la República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar. Així, el 1892 França i Rússia signarien una aliança defensiva.

Paral·lelament, França actuaria per la via diplomàtica per convèncer Gran Bretanya del perill que suposava pels seus interessos la potència comercial i industrial de la nova Alemanya. D’aquesta manera, els francesos també signarien un acord amb Gran Bretanya el 1904, a la qual s’uniria Rússia el 1907 formant la Triple Entesa. D’aquesta manera Europa quedava dividida en dos blocs antagonistes: d’una banda els Imperis Alemanya i Àustria-Hongria; i de l’altra la Triple Entesa formada per França, Gran Bretanya i Rússia. Així quedaven configurats els dos grans blocs que s’enfrontarien a la Primera Guerra Mundial: d’una banda els imperis, Alemanya, Àustria i Itàlia; de l’altra l’Entesa, Anglaterra, França i Rússia.

Bündnisse_Europa_nach_Bismarck.jpg

D’altra banda, durant tota la cursa colonial els enfrontaments i els conflictes entres les grans potències imperialistes havien estat freqüents. La Conferència de Berlín (1885) havia intentat establir una sèrie de mesures que portessin a l’acord i arbitressin la pugna entre els imperis per controlar els territoris, però en començar el segle XX els conflictes per la topada d’interessos imperialistes es tornarien a desencadenar amb força, provocant una crisi entre França i Alemanya.

arton631.jpg

Els enfrontaments entre imperialismes rivals tindrien com a escenari el Marroc, un dels darrers punts d’Àfrica que encara quedaven per repartir. Els alemanys estaven disposats a no deixar perdre aquesta possibilitat d’engrandir el seu imperi, perquè havien arribat relativament tard al repartiment colonial i les seves possessions no podien comparar-se amb les de Gran Bretanya o França. Amb aquesta finalitat, doncs, van adoptar una política agressiva en relació a la resta d’imperis, sobretot el francès, que era la potència hegemònica en aquesta part del nord d’Àfrica.

La primera crisi marroquina tindria lloc el 1905, quan el govern alemany va oferir el seu suport al soldà del Marroc perquè aquest pogués resistir les pressions franceses i d’aquesta manera establir un protectorat alemany sobre aquesta zona. Seria el mateix kàiser qui va desembarcar a Tànger, enmig d’una multitud que l’aclamava, i va donar el seu suport al soldà.

Per a resoldre el conflicte franco-alemany va convocar-se la Conferència d’Algeciras (1906) que no seria favorable als interessos alemanys ja que es resoldria la creació d’un protectorat franco-espanyol al Marroc. Alemanya, però, no deixaria que se la deixés al marge de la política colonial i el 1911 protagonitzaria un nou incident a la zona quan, amb motiu d’una insurrecció sud-marroquina, el govern de Berlín va enviar vaixells de guerra a Agadir. El pretext de la intervenció era la protecció dels súbdits alemanys, però el que realment es pretenia era intimidar els francesos i aconseguir així alguna compensació territorial desprès de la seva exclusió del control del Marroc. El resultat seria beneficiós per Berlín ja que Alemanya obtindria l’ampliació de la seva colònia del Camerun a canvi d’abandonar el territori ocupat al Marroc.

El segon punt important de conflicte anterior a la Gran Guerra es trobava a la pròpia Europa, als Balcans, i va acabar provocant directament l’esclat del conflicte. A la zona balcànica hi coincidien diversos interessos. D’una banda, hi havia la rivalitat entre diversos Estats pel control dels territoris europeus de l’Imperi Turc. Així, Turquia lluitava per mantenir el poc que li quedava de les seves antigues possessions; Rússia pretenia ampliar la influència en territori eslau, controlar els estrets i dominar Constantinopla; i Àustria volia assegurar-se el control efectiu dels pobles eslaus sota la seva influència. D’altra banda, els pobles balcànics (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària) lluitaven per la seva supervivència i pel seu engrandiment a costa dels imperis. A les pretensions dels imperis s’hi oposava especialment Sèrbia, que es considerava destinada a unificar els eslaus del sud en una gran Sèrbia i que veia amb preocupació el domini dels austríacs sobre els territoris del nord balcànic (Croàcia, Bòsnia, Hercegovina, etc.).

Així, en els anys immediatament anteriors a l’esclat de la Gran Guerra les crisis van succeir-se i van tenir lloc dues importants guerres balcàniques que canviarien el mapa polític de la zona a costa de l’Imperi Otomà. Abans de les guerres, Àustria va annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, protectorat seu des de 1878, sense que Rússia, que sortia de la guerra amb el Japó, intervingués. Desprès, Sèrbia, Grècia, Bulgària i Romania es repartirien els territoris balcànics pertanyents a Turquia.

guerresbalkaniques1gf.gif

A la primera guerra (1912), l’Imperi Turc seria derrotat per la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) que comptava amb el suport de Rússia. Turquia va haver de reconèixer la independència d’Albània, quedant reduïdes les seves possessions europees als estrets i a Constantinopla. La resta del territori i les illes restaven repartides entre els Estats balcànics. La segona guerra esclatava el 1913 i enfrontava Sèrbia (amb el suport dels altres Estats dels Balcans) amb Bulgària. La Pau de Bucarest confirmava Bulgària com la gran perdedora en la lluita per l’hegemonia territorial als Balcans ja que va haver de cedir territoris a Romania, Sèrbia i Grècia. Tot i la victòria, Sèrbia no quedaria satisfeta ja que no havia aconseguit la seva pretensió de tenir una sortida directa al mar ni la unificació dels eslaus del sud sota el seu domini. Així, Sèrbia miraria ara a l’Imperi Austrohongarès amb més recels que mai perquè aquest exercia encara el seu domini sobre els territoris eslaus de Bòsnia i Hercegovina.

Balkans1914GF.gif

La guerra va anar preparant-se a poc a poc i la cursa d’armaments que inaugurava el nou segle preludiava l’inici imminent del conflicte. Les crisis que van sacsejar el tombant de segle van comportar que tots els països europeus incrementessin els seus efectius militars, tant terrestres com navals, i dediquessin una part important dels pressupostos estatals a la defensa nacional i al perfeccionament de l’armament, iniciant una veritable cursa armamentística. D’aquest rearmament participarien totes les potències europees, però Alemanya va destacar-se especialment davant les pressions dels alts comandaments de l’exèrcit amb el suport dels mitjans ultra-nacionalistes i bel·licistes.

Finalment, el conflicte d’interessos entre les grans potències marcaria el camí cap a la guerra. La rivalitat franco-alemanya no va cedir i els francesos, que no havien digerit la derrota de Sedan, aspiraven a recuperar Alsàcia i Lorena. A més, la competència naval entre Alemanya i Gran Bretanya anava en augment i els anglesos recelaven de la política econòmica del Reich, fet que els apropava als francesos. Per la seva banda, la Rússia tsarista veia amb temor la possibilitat que Àustria pogués vèncer Sèrbia en el cas d’esclatar una guerra entre els dos països pel control dels Balcans i així esdevingués la potència hegemònica a la zona. Rússia no dubtaria, en aquest cas, a entrar en conflicte, defensant els seus interessos al costat de Sèrbia.

Alemanya tenia una sèrie d’interessos que la portarien a entrar ràpidament en una guerra europea. Els alemanys esperaven, en primer lloc, assegurar l’estabilitat territorial del seu Estat davant els seus rivals seculars, França i Rússia, i, si era possible, expandir-se.

D’altra banda, volia aconseguir la supeditació econòmica dels territoris veïns (França, Bèlgica, Holanda, etc.) i crear una mena d’Unió Econòmica de l’Europa Central sota la seva tutela i direcció. Finalment, desitjava forçar un nou repartiment colonial que permetés la creació d’un imperi alemany al centre d’Àfrica. Per aconseguir tot això, a l’estiu de 1914, el Reich alemany veia la guerra com a inevitable i va forçar Àustria a adoptar una política intransigent en la qüestió balcànica, abans que Rússia o França tinguessin l’oportunitat de reforçar els seus exèrcits davant una guerra ja anunciada.

Qualsevol petit incident podia desencadenar el conflicte a la convulsa Europa de 1914, i aquest arribaria el 28 de juny amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo. Aquestes maniobres coincidien amb una celebració nacionalista eslava, la qual cosa va desagradar a les organitzacions nacionalistes més radicals que van decidir atemptar contra l’hereu austríac. Àustria va veure en aquest atemptat la complicitat indirecta de Sèrbia i amb el suport d’Alemanya va declarar-li la guerra.

atemptat de Sarajevo.jpg

Alemanya va estar d’acord amb la intervenció armada contra Sèrbia. Rússia sense consultar els francesos, que eren els seus aliats, va donar suport a Sèrbia i van declarar la guerra a Àustria. El joc d’aliances va fer que Alemanya declarés la guerra a França i Rússia i Gran Bretanya, per la seva banda, declaressin la guerra a Àustria i Alemanya. La guerra a Europa havia esclatat. A finals de l’agost de 1914 l’Entesa era formada per França, Gran Bretanya i Rússia més un país petit com Sèrbia. Itàlia i Espanya van declarar-se neutrals i Bulgària, Romania i Turquia esperaven el moment idoni per prendre bàndol en el conflicte. Així l’altre bloc bel·ligerant quedava format per Àustria-Hongria i Alemanya.

guillaume-ii-declare-letat-de-guerre-le-31-juillet.jpg

Declaració de guerra signada pel kàiser Guillem II (31 de juliol de 1914)

Una onada de patriotisme va recórrer Europa, la premsa i l’opinió pública van rebre amb entusiasme una guerra que tots creien que seria curta i victoriosa. Als parlaments tots els partits –inclosos el socialistes– van votar a favor dels crèdits de guerra i la unanimitat ideològica va donar lloc a les unions sagrades en els governs. La duresa i els rigors del conflicte que acabava d’esclatar s’encarregarien d’apaivagar totes aquestes il·lusions i els estadistes polítics no serien capaços d’aturar-lo. La guerra va degenerar en una conflagració generalitzada, llarga i molt costosa.

Aires bèl·lics sobre París (1914-1918)

dimarts, 15/06/2010

Vist amb els nostres ulls del segle XXI pot semblar evident que el 1914 tot estava encaminat cap a l’esclat de la Gran Guerra, però els contemporanis dels fets no ho tenien tan clar. Les complicades relacions internacionals, les rivalitats imperialistes, el conflicte dels Balcans, la cursa d’armaments, l’expansió de nacionalisme… tot estava present, però l’opinió pública parisenca, amb el vívid record dels fets de l’ocupació de 1870, no esperava més que la pau, fet que es revelaria impossible quan el 28 de juny l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran comportava l’esclat del que coneixem com a Primera Guerra Mundial.

Abans de l’esclat del conflicte els parisencs estaven dividits, un cop més, en dos bàndols polítics: la dreta nacionalista, probèl·lica i profundament antigermànica; i l’esquerra internacionalista, obrera i pacifista. Aquesta darrera va protagonitzar, tal i com va declarar-se la guerra, una sèrie de vagues industrials encapçalades pel sector més combatiu del socialisme, que van esdevenir mobilitzacions massives contra la mobilització forçosa, que exigien la pau i amenaçaven amb la Revolució. L’estat de guerra, però, facilitaria al govern la repressió dels manifestants i l’aplicació de la llei marcial als caps del moviment. El Partit Socialista acabaria tancant files amb el govern i unint-se a la Unió Sagrada. El fet nacional va imposar-se.

Els alemanys ja s’havien fet amb el control de Bèlgica i seguien el seu avenç cap al Marne, fet que va acabar unint la població parisenca en un sentiment comú: la por a reviure l’experiència de l’ocupació prussiana de 1870 i l’exaltació antialemanya. Literats famosos com Romain Roland, Marcel Prevost o André Guide van publicar articles obertament xenòfobs contra el “dimoni alemany”. Això sí, hi havia d’altres figures que defensaven la posició bèl·lica de França de forma més racional: Jean Cocteau, que conduïa una ambulància en el front, o Madame Marie Curie, que va dedicar el muntant del seu premi Nobel de química a la compra de bons de guerra.

Les_mobilisés_parisiens_devant_la_gare_de_l'Est_le_2_août_1914.jpeg

Mobilització del poble de París a l'estiu de 1914

En el mes de setembre, els exèrcits francès i britànic van replegar-se cap al Sena, mentre els imperials ocupaven Senlis, una antiga ciutat gal·loromana en el Oise. La por va apoderar-se dels parisencs, esdevenint autèntic pànic quan van veure com el govern fugia (de forma preventiva) cap a Bordeus. Abans d’abandonar la ciutat, va nomenar-se com a governador general de París el general Joseph Gallieni, un veterà de 65 anys, heroi nacional de les guerres colonials, que encara conservava el seu esperit guerrer. Gallieni va decidir que la millor defensa de la capital passava per enviar al front els regiments aquarterats en ella. Però la batalla decisiva s’estava aproximant i el temps impossibilitava, amb les vies de comunicació blocades, l’arribada a pas de cavall, i molt menys a pas d’infanteria. Aleshores el general decomissà tots els taxis de la ciutat, hi fa pujar els soldats i els envia cap a la batalla del Marne. Amb aquest esforç, i desprès de successius combats, els francesos van frenar l’avenç alemany, convertint-lo en retirada el 12 de setembre. Ambdós bàndols havien patit un total de 500.000 baixes, en la que pot ser considerada com l’acció més sagnant de tot el conflicte. Els parisencs podien sospirar alleujats però, en realitat, la guerra no havia fet més que començar.

Battle_of_the_Marne_-_Map.jpg

La Batalla del Marme

Taxi-marne.JPG

Els taxis, protagonistes indirectes de la Gran Guerra

Els alemanys ja no tornarien a estar tan a prop de París com en aquell negre setembre de 1914 en el que seguiria de guerra. Tot i això, els seus habitants van seguir amb el temor al cos. El record de 1870 estava ben viu. Per aquest motiu es seguirien ansiosament les notícies que arribaven des del front al voltant d’una guerra que es feia interminable i amb molts tombants de rumb.

Munitions_Manufacturing.jpg

Dones facturant munició l'any 1917

Els símptomes no eren bons pels parisencs: el govern havia fet portar des del Louvre i altres museus cap a Londres i Nova York alguns del seus principals tresors, demostrant la seva poca fe en la resistència de la ciutat. Molts parisencs amb recursos havien seguit el mateix camí pel seu compte; mentre el poble no tenia més remei que empassar-se la guerra sota la por, treballant en les indústries de guerra o com a voluntaris en els hospitals i la defensa civil. L’aïllament comportaria problemes d’abastiments que, sumats al caos sanitari i a la presència de soldats amb permisos temporals, van difondre la sífilis i la tuberculosi entre la població civil, desatesa per la prioritat donada en els hospitals als ferits en la contesa bèl·lica.

Els parisencs van habituar-se, resignats, a aquests efectes secundaris o col·laterals d’una guerra que, tot i la llunyania del front, no va deixar de donar-los algun que altre ensurt en directe. Així, Alemanya va assajar sobre el cel de París els primers bombardejos aeris de la història amb els seus novíssims zèppelins, grans globus dirigibles amb forma de cigar que fabricava el comte Von Zeppelin. Per sort, els grans aparells voladors no van tenir gaire fortuna en la seva ofensiva: de prop de 200 bombes detectades per la Defensa Civil, aquestes només van provocar danys menors i algunes ni tan sols van arribar a esclatar.

Zeppelin_diagram.png

Diagrama d'un Zeppelin emprat a la Primera Guerra Mundial

D’altra banda, la primavera de 1917, la contraofensiva alemanya va comptar amb una nova arma: el canyó Krupp (la “gran Berta” en honor a l’esposa del fabricant), capaç de disparar grans projectils explosius a uns 100 km de distància, l’invent rodava per les vies del tren i París va ser el seu blanc. De 300 dispars efectuats per la màquina, Berta va provocar 205 morts, 563 ferits i importants danys materials.

Aquestes serien les úniques baixes civils patides per la capital en els quatre anys de guerra, tot i que la victòria aliada comportaria alguns altres inconvenients. Alemanya signava l’armistici el novembre de 1911, en mig d’una epidèmia de grip (l’anomenada grip espanyola) que causaria tants morts com el front de combat. Un any desprès, centenars de soldats britànics i nord-americans van protagonitzar el passeig de la victòria –i, sembla que el comportament d’alguns va ser més propi d’ocupants que d’aliats–. Aquests, junt amb els diplomàtics dels deu països implicats en la discussió dels tractats de Pau a Versalles van desfilar pels Champs Élysées davant de l’aclamació dels parisencs. Com es conegut sobradament, el tractat definitiu que posava fi a la guerra es signaria a Versalles, a la Sala dels Miralls, el 28 de juny de 1919, imposant unes condicions polítiques, econòmiques i militars humiliants pels alemanys (diktat). Possiblement, a Versalles es gestava l’origen de la Segona Guerra Mundial, però aquesta ja és una altra història.

Les conseqüències econòmiques dels tractats de pau de París

dimarts, 25/05/2010

Els tractats de pau signats a París el 1919 i que van posar fi a la Primera Guerra Mundial van tenir, a curt i mitjà termini, diversos efectes negatius per a l’economia. No solament es van imposar fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més es van fragmentar els grans imperis de l’Europa central i oriental, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

Europa abans i després de la Primera Guerra Mundial

Els països vençuts haurien de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Amb aquesta decisió es van desmantellar molts dels avenços econòmics del segle XIX: es van fragmentar grans espais econòmics unificats, es va trencar la unitat monetària, van néixer noves fronteres duaneres i es van desorganitzar els sistemes de transport.

Alemanya, per exemple, va perdre algunes de les seves regions mineres i industrials més importants (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’Alta Silèsia) mentre requeien sobre ella gran part de les reparacions de guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, va perdre les seves colònies.

alemanya 1920.jpg

D’altra banda, Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). D’aquesta manera es trencava la relació entre els territoris de l’antic Imperi.

A més, a aquestes conseqüències catastròfiques per a una economia de postguerra s’afegirien, a llarg termini, dos problemes més que dificultarien encara més la recuperació econòmica: la falta d’entesa entre Europa i els Estats Units sobre la qüestió dels deutes entre els aliats, i el pagament de les reparacions de guerra que havien d’afrontar les potències derrotades.

Els aliats no van ser capaços d’arribar a cap compromís per a resoldre conjuntament els deutes i les reparacions alemanyes. Així, mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a donar l’ajut financer necessari per a portar a terme la reconstrucció dels països europeus, en particular de França, a la vegada exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seves economies estaven en la ruïna.

Així va descriure la situació viscuda en la postguerra el periodista Frank H. Simonds la situació de la posteguerra a la seva obra Histoire de l’Europe d’après guerre. De Versailles au landemain de Locarno (1929):

Per a ells [els Estats aliats], els deutes de guerra i les reparacions eren uns obstacles per al restabliment de la vida econòmica amb normalitat al món sencer. Els Estats Units, com la Gran Bretanya, eren una nació comerciant. Estaven interessats en la reobertura dels mercats i en la restauració del poder adquisitiu a tots els països. Però aquest renaixement era impossible que es produís mentre el corrent ordinari del comerç internacional estigués travat per la situació anormal resultant d’uns pagaments tan forts com les reparacions i els deutes entre els aliats.

L’anul·lació [dels deutes] era, doncs, per als francesos un acte de justícia, i per als anglesos, gairebé un deure de bona política […].

Havent rebutjat el poble dels Estats Units la tesi francesa pel fet de considerar-la desproveïda de cap fonament moral, i la tesi britànica perquè imposava a Amèrica totes les despeses d’aquesta operació general d’anul·lació, els deutors europeus es van trobar davant del fet que Amèrica volia cobrar. Van saber, també, que Amèrica els notificava la intenció de rebutjar l’accés dels seus mercats financers a totes les nacions que refusessin consolidar els deutes concrets i començar els pagaments.

Però en aquest moment, els préstecs americans encara eren el fonament de tota la reconstrucció europea.

Davant de la falta d’entesa i en aplicació de les clàusules signades al Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions va fixar, el 1921, en 132.000 milions de marcs or (uns 33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya hauria de satisfer en 42 anualitats. Una nova imposició que inflamava encara més els ànims dels alemanys i posava per enèsima vegada la guillotina en el coll de la jove República de Weimar.

En paraules de l’economista John Maynard Keynes a la seva obra Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) aquest era un acte de “bogeria política”:

La campanya de compliment per fer pagar a Alemanya les indemnitzacions de guerra ens sembla un dels actes més greus de bogeria política de què mai hagin estat responsables els nostres homes d’Estat.

keynes.jpg

John Maynard Keynes

L’examen científic de la capacitat d’Alemanya per fer els pagaments va ser bandejada des del principi […]. La situació financera de França i Itàlia era tan dolenta, que era impossible que aquests països escoltessin raons en la qüestió de les indemnitzacions d’Alemanya, tret que se’ls indiqués al mateix temps algun altre mitjà per superar les dificultats financeres que tenien. Segons la nostra opinió, els representants dels Estats Units van cometre un greu error en no plantejar cap proposta constructiva per oferir a una Europa trastornada i malalta.

Les repercussions de la Primera Guerra Mundial per a les dones

dilluns, 26/04/2010

Durant la Gran Guerra, les dones van ocupar els llocs de treball que fins aleshores havien estat reservats exclusivament pels homes. Per tant, la guerra va donar a les dones un nou lloc dins de la societat.

D’aquesta manera, en finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Aquesta presència massiva de la dona en el món del treball durant la guerra per la mancança de mà d’obra masculina va suposar un estímul molt important perquè, en la postguerra, es reprengués la lluita organitzada per aconseguir l’emancipació femenina.

La discriminació de la dona s’estenia a totes les esferes de la vida, però arran dels canvis produïts en la postguerra la condició femenina aniria millorant, encara que molt lentament. Alguns signes externs serien un bon exemple d’això: la introducció dels vestits còmodes i lleugers, la nova moda dels cabells curts (a le garçon), el nou costum de fumar i la incorporació a la vida social (freqüentaven els cafès, conduïen cotxes i donaven les seves opinions polítiques, entre d’altres).

En un article aparegut al diari ABC de Madrid el 3 de febrer de 1918 es parlava d’aquesta manera del gran pas endavant que s’estava donant en la conquesta dels drets de les dones:

El moviment feminista es propaga victoriosament i encara ho farà més un cop acabada la guerra. Com que les dones substitueixen els homes en molts serveis urbans han arribat a adquirir pretensions molt justificades, segons diuen elles. A Rússia, Finlàndia, Hongria i Anglaterra s’està a punt de concedir el sufragi a les dones. D’altra banda, una dona ha intervingut en les negociacions de Brest-Litovsk, fet sense precedents en la Història. Al Japó […] s’obliga les nenes a assistir a les l’escola fins els catorze anys i […] s’han creat escoles superiors de noies a diverses poblacions.

Tot i això, en l’època posterior a la guerra, l’assoliment més important per a les dones va ser el progressiu reconeixement del seu dret a vot. D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Aquesta va ser l’evolució de la concessió del dret a vot a les dones en els països europeus afectats per la guerra:

País

Dret a vot de les dones

Dinamarca

1915

Rússia

1917

Gran Bretanya

1918-1928

Àustria

1918

Alemanya

1918

Hongria

1918

Països Baixos

1919

Polònia

1919

Suècia

1919-1921

Txecoslovàquia

1919-1921

Bèlgica

1920-1948

Conseqüències demogràfiques de la Primera Guerra Mundial

diumenge, 25/04/2010

La Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A més, els historiadors de la demografia consideren que a l’impacte humà dels morts causats directament pel conflicte armat s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 9 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil posterior a la Revolució) van morir uns 16 milions de persones.

Per tant, les pèrdues de vides humanes van ser més que considerables. I a això hem de sumar-hi una xifra similar de ferits i mutilats. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. Amb tot, la zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental.

A més, la guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones que haurien d’haver nodrit les generacions posteriors a la guerra.

Pèrdua de població als països europeus que van participar a la Primera Guerra Mundial:

Països

Població total el 1913

Forces mobilitzades (inclosos els contingents colonials)

Morts i desapareguts

Alemanya

64.900.000

13.200.000

2.000.000

Àustria-Hongria

50.600.000

9.000.000

1.500.000

França

39.600.000

8.500.000

1.400.000

Gran Bretanya

45.100.000

9.500.000

700.000

Itàlia

36.100.000

5.600.000

750.000

Rússia

142.600.000

13.000.000

1.700.000

Estats Units

92.000.000

3.800.000

100.000

Bèlgica

7.400.000

380.000

40.000

Total

478.300.000

63.000.000

8.900.000

A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de la mal anomenada grip espanyola de 1918 (que va provocar la mort de 6 milions d’europeus i 22 milions de persones a tot el món).

Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social per la disminució de la població activa i del nombre de consumidors potencials.

El Tractat de Pau amb Alemanya

dissabte, 24/04/2010

El més important de conjunt de tractats que van posar fi a la Primera Guerra Mundial va ser el de Versalles, signat el 28 de juny de 1919, pel qual va reglamentar-se la sort d’Alemanya. Aquest Tractat va elaborar-se partint de la base que Alemanya era la responsable del conflicte i per això no va ser el fruit d’unes negociacions, sinó que va ser una imposició sobre els vençuts, un Diktat, com dirien els alemanys.

En primer lloc, l’Imperi alemany va quedar amputat i les seves colònies van ser repartides entre els aliats. Va haver de cedir l’Alsàcia i la Lorena a França i la regió de la Posnània a Polònia. A més, es va crear un passadís o “corredor polonès”, amb la creació de la “ciutat lliure” de Danzing, que separava la Prússia oriental de la resta d’Alemanya.

D’altra banda, les colònies alemanyes a l’Orient Mitjà van passar a convertir-se en mandats de la Societat de Nacions (en la pràctica, però, van ser territoris controlats per França i Gran Bretanya).

Article 119. Alemanya renuncia, a favor de les principals potències aliades i associades, a tots els seus drets i títols sobre les seves possessions d’ultramar […].

A més, Alemanya, considerada responsable del desencadenament de la guerra, va veure com se li va imposar el pagament d’unes fortes reparacions de guerra per compensar les destruccions causades als països vencedors.

Article 231. Alemanya i els seus aliats són responsables, per haver-les causat, de totes les pèrdues i de tots els danys soferts pels governs aliats i les seves nacions com a conseqüència de la guerra […].

Alemanya va haver de lliurar immediatament la seva flota mercant i les seves locomotores, i va haver de cedir a França l’explotació de les mines de carbó del Sarre durant quinze anys, després dels quals es celebraria un plebiscit per decidir el futur definitiu de les mines.

Article 232. Els governs aliats i associats exigeixen […], i Alemanya n’adquireix el compromís, que siguin reparats tots els danys causats a la població civil de les potències aliades i associades i als seus béns […].

Finalment, a Alemanya va abolir-s’hi el servei militar i el seu exèrcit va quedar reduït a només 100.000 homes. A més, es prohibia la seva unió amb Àustria i, per prevenir qualsevol intent revengista, els aliats passaven a ocupar la riba esquerra del Rin durant quinze anys. En conseqüència, la Renània va ser desmilitaritzada.

Article 428. A títol de garantia […] els territoris situats a l’oest del Rin […] seran ocupats per les tropes de les potències aliades i associades durant un període de quinze anys […].

Clemenceau i la pau amb Alemanya

divendres, 23/04/2010

A la Pau de Versalles, França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Així s’expressava el seu president francès, George Clemenceau, en referència als Catorze Punts del president Wilson, tot reclamant el retorn de l’Alsàcia i la Lorena així com el control del Sarre:

Aixeco acta de les paraules del president Wilson i les seves intencions. Ell elimina el sentiment i el record […]. El president Wilson desconeix el fons de la naturalesa humana. El fet de la guerra no es pot oblidar. Amèrica no ha viscut el conflicte durant quasi bé tres anys, durant aquest temps nosaltres hem perdut gairebé un milió i mig d’homes. Ja no tenim mà d’obra […].

Les nostres proves han creat en aquest país [França] un profund sentiment de les reparacions que se’ns deuen, i no es tracta solament de reparacions de caràcter material. La necessitat de reparacions morals també és important. Les doctrines que acaben de ser invocades permetrien negar-nos la reincorporació de l’Alsàcia i la Lorena, de les quals formen part el Sarre i Landau […].

Vosaltres busqueu fer justícia als alemanys. No creieu que ells ens perdonaran mai; no cercaran més que l’ocasió d’una revenja; res destruirà l’odi dels que han volgut establir sobre el món la seva dominació i que han cregut estar tan a prop de l’èxit.

Vosaltres esteu disposats a fer-nos justícia des del punt de vista econòmic. Us ho agraeixo. Però les necessitats econòmiques no ho són tot. La història dels Estats Units és gloriosa, però curta. Cent anys per a vosaltres són un període molt llarg, per a nosaltres poca cosa […]. Nosaltres tenim la nostra concepció de la història, que no pot ser, evidentment, la mateixa que la vostra […].

Lloyd George i la pau amb Alemanya

dimecres, 21/04/2010

A la pau de París Gran Bretanya, a través del seu Primer Ministre Lloyd George, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic que seria en la postguerra. A més, respecte d’Alemanya i les sancions de guerra, presentava una opinió més moderada que els francesos. Aquesta era l’opinió del premier britànic respecte de la pau amb Alemanya:

Si tenim seny oferirem a Alemanya una pau que, alhora que justa, constituirà una alternativa al poder bolxevic. Jo voldria, doncs, encapçalar la Pau amb la següent idea: quan Alemanya hagi acceptat les nostres condicions, particularment les reparacions, li obrirem l’accés a les matèries primeres dels mercats mundials, en condicions d’igualtat, i farem tot el que estigui a les nostres mans per retornar al poble alemany la possibilitat de tornar a alçar-se. No podem, a la vegada, destrossar-la i esperar que ens pagui.

A la fi, hem de proposar unes condicions al govern alemany que es pugui considerar capaç de complir-les. Si presentem a Alemanya unes condicions injustes i excessivament oneroses, cap govern conscient de les seves responsabilitats ho signaria. Des de tots els punts de vista, em sembla que hem d’esforçar-nos per establir la reglamentació de la pau com si fóssim àrbitres imparcials.

Els Catorze Punts de Wilson

dimarts, 20/04/2010

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va exposar al Congrés dels Estats Units els Catorze Punts pels quals, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra.

Els seus objectius eren:

a. La supressió de la diplomàcia secreta, a la qual s’atribuïa la culpa del desencadenament de la guerra.

b. La llibertat de navegació i de comerç internacional.

c. La reducció d’armaments.

d. El desmembrament dels vells Imperis i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, a la independència a les minories ètniques i lingüístiques dels pobles que formaven aquests Imperis.

e. La consolidació del sistema democràtic.

f. La creació d’una Societat de Nacions, basada en la igualtat entre els Estats, al marge de la seva potència, i que esdevingués l’òrgan que arbitrés les relacions internacionals i garantís la seguretat de les nacions i la seva integritat territorial, i també la impossibilitat de començar noves guerres.

Aquest va ser el seu discurs:

El nostre programa és el de la pau mundial, l’únic possible tal i com el pensem, i consta dels punts següents:

1r. Tots els tractats de pau són públics i es concerten públicament, i després d’aquests no es poden concertar acords internacionals secrets de cap mena. La diplomàcia ha de ser oberta i fer-se amb publicitat davant del món sencer.

2n. Completa llibertat de navegació en els mars fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com de guerra, a banda de mars que s’hagin tancat per acord internacional.

3r. Eliminació fins on sigui possible de totes les barreres econòmiques i establiment de la igualtat en les relacions comercials entre aquelles nacions que s’afegeixen a la pau i lluiten pel seu manteniment […].

4t. Garanties mútues per reduir els armaments de cada país al mínim compatible amb les necessitats de la seguretat interior.

5è. Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar.

6è. Evacuació de tot el territori rus i regulació de totes les qüestions referents a Rússia, de manera que s’asseguri la millor i més lliure col·laboració de la resta de pobles de la Terra per donar a Rússia la possibilitat d’aconseguir, sense obstacles i sense errades, una resolució independent sobre la seva pròpia evolució política i nacional, i per tal d’assegurar a Rússia una recepció sincera en les institucions lliures, amb institucions polítiques elegides per ella mateixa, a més a més, tot el suport que necessiti i desitgi. El tracte que Rússia rebrà per part de les nacions germanes en els propers mesos serà la pedra de toc que confirmi la seva voluntat, la seva comprensió pel que fa a les necessitats russes, per diferents que aquestes siguin de les que senten les altres nacions, serà també testimoni de la seva simpatia comprensiva i altruista.

7è. Bèlgica, i en això coincideix tothom, ha de ser evacuada i restaurada, sense que ningú intenti mai limitar la seva sobirania, de la qual gaudeix en les mateixes condicions que qualsevol nació lliure […]. Si aquesta restauració no es dugués a terme, el Dret Internacional quedaria menyscabat per sempre.

8è. Tot el territori francès ha de ser evacuat i les parts que han patit la guerra restaurades. La injustícia que Prússia va cometre l’any 1871 amb França pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena ha de ser restaurada necessàriament per tal que pugui restablir-se la pau.

9è. La rectificació de les fronteres italianes s’ha de fer seguint els criteris de les nacionalitats.

10è. Als pobles d’Àustria-Hongria […] cal afavorir-los en el seu desenvolupament autonòmic.

11è. Romania, Sèrbia i Montenegro han de ser evacuades i les regions ocupades s’han de restaurar […]. Han de crear-se garanties internacionals per a la independència política i econòmica i per a la intangibilitat territorial dels diferents Estats balcànics.

12è. Per a les parts turques de l’actual Imperi Otomà s’ha d’assegurar una independència absoluta; però a les altres nacionalitats, que actualment es troben sota dominació turca, se’ls ha de permetre el seu desenvolupament autonòmic […].

13è. S’ha de crear un Estat polonès independent que abraci totes les regions ocupades per població indiscutiblement polonesa. Se’ls ha de donar accés al mar […].

14è. Mitjançant convenis adients ha de crear-se la Societat General de Nacions, de manera que s’estableixi una seguretat mútua per a la independència política i la intangibilitat territorial tant de les nacions grans com de les petites.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats en defensar els seus propis interessos que en aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. A aquesta pretensió francesa s’hi van oposar les posicions més conciliadores de britànics i nord-americans, però ja eren suficients perquè els Catorze Punts de Wilson esdevinguessin només un proposta de bones intencions que passava a ser paper mullat.