Entrades amb l'etiqueta ‘Primera Guerra Mundial’

Otto Dix: La guerra

dilluns, 11/02/2013

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el pintor Otto Dix (1891-1969) va esdevenir un fervent patriota alemany i va allistar-se voluntàriament com a suboficial en l’exèrcit imperial. Tanmateix, l’experiència bèl·lica, la crueltat extrema de la guerra total experimentada en les trinxeres, va trastornar l’artista profundament, fet que va provocar una catarsi pacifista en la seva persona. Dix trigaria molts anys en acabar de pair el que havia viscut. Aleshores, la representació dels desastres de la guerra seria un dels grans temes de la seva obra, englobada dins de l’anomenat realisme expressionista o escola de la Nova Objectivitat.

I és que l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

El resultat de l’assimilació d’aquesta experiència el trobem en el famosíssim tríptic de Dix La guerra (1929-1932), obra que va trigar més d’un decenni en veure la llum. En aquesta composició, conservada a la Gemäldegalerie Neue Meister de Dresde, podem veure la crua realitat dels horrors de la guerra. Fins al punt que podem parlar d’una icona del pacifisme. Simbòlicament, Dix recupera la forma del retaule, però el missatge de devoció religiosa és absent. La guerra, al contrari, és el triomf de l’infern, un món abominable del qual no es pot veure la sortida.

Otto-Dix-The-War.jpg

En la imatge central domina poderosa la representació del camp de batalla. És una visió espantosa, en la qual només podem distingir una figura amb vida: un home esdevingut una imatge irreal, deshumanitzada, embossat sota la capa, el casc i la màscara antigàs. Tot el que s’aixeca al seu voltant són cadàvers, runes i devastació. És a dir, una síntesi terrible de la tràgica experiència viscuda. Els cossos abatuts són el tràgic contrapunt a aquell esperit d’ardor guerrer i patriota que havia envaït i seduït els joves de l’Europa prebèl·lica. El camí al cel dels retaules medievals desapareix per donar pas al camí cap a l’infern.

otto dix - la guerra.jpg

otto dix - la guerra 1.jpg

otto dix - la guerra 2.jpg

En el panell de l’esquerra podem observar una llarga filera de soldats que caminen sota la boira cap al camp de batalla. Mirades perdudes, inquietud, poques paraules creuades i l’equip de combat encara intacte. Aviat aquesta inquietud davant del combat es convertiria en destrucció.

Otto-Dix-The-War 2.jpg

A mà dreta, en un altre panell, emergeix la figura d’un soldat amb l’uniforme destrossat que sosté en les seves mans un company ferit de mort, amb el cap embenat i ensangonat. Als seus peus un cadàver i un soldat de mirada terroritzada ens ensenyen l’únic resultat possible de la guerra. Al fons, un incendi il·lumina l’horitzó.

Otto-Dix-The-War 1.jpg

Finalment, en la part inferior del retaule, esdevinguda una tomba simbòlica, trobem els cossos de tres soldats gaudint d’un descans més proper a la mort que al relax. Les parets de fusta i les teles que cobreixen la trinxera convertida en taüt ens indiquen el drama d’aquesta vida més propera a l’infern i la mort i a la qual els europeus s’havien llançat amb una il·lusió inconscient el 1914. Generacions senceres van desaparèixer en la carnisseria més gran provocada mai per l’home… i el drama que Dix no coneixia aleshores era que el pitjor escenari bèl·lic encara no havia arribat a Europa.

Otto-Dix-The-War 3.jpg

Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat? Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals. Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra. En definitiva, un terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

Adolf Hitler (1)

dijous, 7/07/2011

En poques ocasions la memòria col·lectiva dels pobles es mostra tant d’acord com a l’hora de jutjar el paper històric d’un personatge com en el cas d’Adolf Hitler, el Führer. Milers de pàgines s’han escrit sobre aquest dictador assassí, responsable de la mort de milers de persones i encarnació dels més deplorables instints de l’ésser humà contemporani. Hitler va portar el seu país, i a la resta de la població mundial, a la guerra més destructiva mai coneguda fins aleshores i que va anar acompanyada d’una política d’extermini i barbàrie contra aquells grups o individus que la seva ideologia assenyalava com a diferents i, en conseqüència, inferiors.

Hitler va néixer el 20 d’abril de 1889 a Branau am Inn, una ciutat fronterera de l’Àustria bavaresa. Fill d’un duaner, Alois, la professió del pare va obligar la família a canviar sovint de residència, habitualment per traslladar-se per petites localitats rurals de l’Àustria del tombant de segle. El seu pare era fill de la soltera Maria Anna Schicklgruber, i va prendre el cognom Hitler d’un familiar ja que el considerava més honrós. El fet que el seu pare fos el resultat de la unió de la seva àvia amb un estrany va pertorbar sempre el pensament d’Adolf Hitler, especialment per la possibilitat de que entre els seus avantpassats pogués existir sang jueva.

Adolf_Hitler,_Kinderbild.jpg

Adolf Hitler durant la seva infantesa

La infantesa de Hitler no va ser precisament feliç ja que el seu pare acostumava a apallissar-lo. Aquest fet es veia compensat, en part, per la relació que el petit Hitler va establir amb la seva mare, Klara Pölz, la tercera esposa d’Alois vint-i-tres anys més jove que el seu marit. L’educació de Hitler va passar per diferents escoles de poble, fins que va accedir a l’Escola d’Arts i Oficis de Linz. Persona intel·ligent, inicialment superava les assignatures sense gaires dificultats, fet que va conduir-lo cap a la peresa i l’abandonament per falta de motivació fins esdevenir un estudiant mediocre.

Alois_Hitler.jpeg

Alois Hitler

Klara Hitler.jpg

Klara Pölz

Ja fos per la mala relació personal amb el pare o pels continuats canvis de residència i escola, el petit Hitler no va ser capaç de consolidar amistats i va acabar per tancar-se en si mateix i en el somni de convertir-se en pintor. El pare, en canvi, desitjava que el seu fill es convertís en funcionari, fet que va convertir-se en un nou element de conflicte entre ambdós. Una actitud força rebel i violenta va començar a fer-se present aleshores en el jove Adolf Hitler, que en paral·lel deixava de banda els seus estudis. El 1903, la mort del seu pare i la despreocupació de la mare per la manca de disciplina del jove va atorgar-li una relativa llibertat d’acció i va abandonar els estudis d’ensenyament secundari per dedicar-se a la pintura i el seu somni d’ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. Però va ser suspès en l’examen d’ingrés.

El 1907, la mort de la mare com a conseqüència d’un càncer va suposar un cop molt dur per a Hitler. Rebutjat per segon cop per l’Acadèmia de Belles Arts, des d’aquell moment va lliurar-se a una vida ociosa a Viena on forjaria la seva concepció del món i s’impregnaria de l’antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia. Així, cada cop es comportaria d’una manera més excèntrica a la vegada que rebutjava qualsevol tipus de treball i es mantenia quasi exclusivament gràcies a una pensió estatal per la seva orfandat i per la venda d’alguns dibuixos.

Young_Hitler.jpg

El jove Adolf Hitler

Quan va ser cridat per a realitzar el servei militar a Àustria, Hitler va amagar-se perquè no volia formar part d’un exèrcit que considerava dèbil i decadent. Ell era un admirador d’Alemanya i per això el 1913 va acabar per traslladar-se a Munic on va començar a mostrar interès per les tesis racistes i pangermanistes d’alguns polítics alemanys i va convèncer-se de la necessitat d’acabar amb la socialdemocràcia.

El 1914, després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, va incorporar-se com a voluntari a l’exèrcit bavarès per a defensar l’absolutisme i el conservadorisme del II Reich. Com a soldat Hitler va destacar pel seu afany de lluitaon i va arribar a assolir el grau de caporal, però la seva unitat de xoc va ser víctima de la barbàrie de la guerra i va veure’s reduïda dels 3.500 soldats inicials a tan sols 600, fet que marcaria la visió del món de Hitler. A més, la guerra va permetre-li desenvolupar el sentiment de camaraderia entre soldats. El 1916, va ser ferit de certa gravetat al camp de batalla quan una bala va travessar-li la cama, però el 1918 va tornar a ser ferit després d’inhalar gasos tòxics. Ingressat a l’hospital de Pasewalk, va haver de passar els darrers mesos de la guerra convalescent.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Des de l’hospital va veure com el món que havia conegut es transformava definitivament. La Revolució socialista triomfava a Rússia instaurant una doctrina política que Hitler considerava abominable; el vell i decadent Imperi Austrohongarès desapareixia com a conseqüència de la derrota en la guerra; i la seva admirada Alemanya patia una humiliant derrota coronada amb el Tractat de Versalles que desmantellava el Reich.

El seu anàlisi de la situació alemanya el porta a adjudicar la derrota a una conjunció de factors com la crisi interna conseqüència de la divisió que comportava el règim de partits i la pèrdua dels valors tradicionals que havien portat Prússia al cim de les potències europees en el segle XIX. Igualment, per a Hitler, l’extensió del bolxevisme i dels “no aris” amenaçaven Alemanya i la resta d’Europa en la postguerra, fet que subvertiria l’ordre natural tradicional defensat per Hitler. A més, la finalització del conflicte el deixava, igual que a un gran nombre d’excombatents, en una situació d’indigència. Fracassat definitivament en el seu somni de ser pintor, ara Hitler no tenia cap altre ofici que el de l’exèrcit. Només s’identificava amb els seus comandaments i els seus camarades militars.

I així, Hitler va passar a exercir com a propagandista i espia militar en l’Alemanya de Weimar. Va ser gràcies a aquesta feina que, el 1919, va entrar en contacte amb el DAP, el Partit Obrer Alemany, un grupuscle d’extrema dreta creat aquell mateix any i al qual s’adheriria. Un fet que canviaria per sempre la seva experiència vital. I també la història d’Alemanya.

De la Revolució Alemanya a la República de Weimar

divendres, 25/02/2011

Una de les principals conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser l’esclat de les revolucions que van produir-se a Rússia, Alemanya i altres territoris vençuts com Hongria, Baviera i territoris de Centre-Europa i l’Europa Oriental. A partir de l’enfonsament del sistema anterior s’imposarà un procés revolucionari que portarà a Rússia a ser el primer estat comunista i a Alemanya s’imposarà un sistema democràtic. Si bé Rússia definirà un nou sistema polític entre febrer de 1917 i principis de 1918 amb la signatura de la pau de Brest-Litovsk, Alemanya, per la seva banda, iniciarà el període revolucionari amb la caiguda del II Reich el 1918 que portarà a la creació de la República de Weimar el 1919.

El procés revolucionari més important serà el que es donarà a Alemanya perquè posarà fi a la guerra. Ens trobem davant d’una revolució política que es plantejarà el dubte entre una revolució de tipus socialista o la instauració d’una república democràtica sense paral·lelismes amb el règim comunista rus. En el cas alemany no ens trobem davant d’un ensorrament del sistema social com va passar a Rússia. Localment va poder haver alguna confrontació social, però principalment ens trobem davant de l’enfonsament de l’Estat amb una forta crisi política.

Alemanya era un Estat social i econòmicament estable i en una situació d’expansió on els socialistes no eren una oposició revolucionària. El règim imperial alemany, d’altra banda era autoritari i no democràtic. Serà la crisi produïda per la derrota a la guerra i la incapacitat de l’emperador per assumir-la i iniciar un procés reformista el que precipiti la revolució. El sistema imperial alemany s’havia esgotat a causa del desgast produït pel desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. La consciència de que els Imperis centrals no podien guanyar la guerra va extendre’s tot i l’absència del front oriental després de signar la pau de Brest-Litovsk amb Rússia.

Revolution_in_Bayern,_Gefangener.jpgL’última ofensiva de les potències centrals no va prosperar i es temia una contraofensiva aliada en territori alemany. Davant aquesta situació els cercles polítics de Berlín l’octubre de 1918 van iniciar una sèrie d’accions de pressió a l’Imperi per signar la pau. Així, el Zentrum catòlic conservador i l’SPD va plantejar, amb el suport del DVP (Partit Liberal), la formació d’una nou govern de concentració que portés Alemanya cap el final de la guerra després de negociar amb els aliats.

La figura del príncep Max de Bade serà clau en la formació del nou govern al qual es sumarà el DDP (Partit Demòcrata). Era una revolució que seguia la tradició prussiana de “revolucions des de dalt”. Amb unes reformes democràtiques suaus es buscava la clemència dels aliats en unes hipotètiques negociacions de pau i evitar una “revolució des de baix”. Alemanya es convertia en una monarquia constitucional.

Aquest govern no podrà consolidar-se en el poder pel rebuig del Kàiser Guillem II i l’alt comandament de l’exèrcit alemany que encara consideraven possible guanyar la guerra i creien que una negociació suposaria la rendició alemanya davant els aliats. La realitat era que demanar un armistici era una qüestió política que no depenia dels comandaments militars. Amb aquesta oposició militar i imperial es va sabotejar la revolució des de dalt.

Max de Bade plantejava el sotmetiment de l’exèrcit i l’emperador a un règim constitucional ple que portés la democràcia a Alemanya. Segons l’estructura imperial, l’exèrcit era autònom i l’emperador era el seu únic superior, fet que reforçava la figura del Kàiser confonent autoritarisme i militarisme. Prússia era el nucli fort de l’Imperi i encara funcionava amb sistemes no democràtics que garantien el poder imperial. Max de Bade planejava unes reformes que portés el sistema alemany cap a la democràcia, però l’oposició de l’emperador va fer impossible que es produís aquesta reforma.

Així, el Kaiser va retirar-se a Spa on va conspirar amb l’estat major de l’exèrcit. L’octubre de 1918 l’alt comandament militar imperial va ordenar a la flota alemanya que ataqués a la flota aliada al Mar del Nord. Davant d’aquest fet esclatarà la revolució política. La flota va amotinar-se a Kiel i va constituir un consell de mariners que entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre van controlar la ciutat.

Aquest fet va fer esclatar una sèrie d’insurreccions locals populars que es traduïen en la formació de consells de ciutadans arreu del territori. A Munic va arribar a constituir-se un consell local i el 9 de novembre la revolució va arribar a Berlín provocant la renúncia de Max de Bade i l’abdicació del Kàiser Guillem II. A Berlín, els soldats van negar-se a intervenir contra una manifestació massiva d’obrers de les fàbriques i marins revolucionaris que exigien el final immediat de la guerra. La revolució des de baix semblava que s’estava produint.

Bundesarchiv_Bild_183-B0527-0001-810,_Berlin,_Brandenburger_Tor,_Novemberrevolution.jpg

L’ensorrament de l’Imperi va fer que Friedrich Ebert, màxim dirigent de l’SPD, intentés formar un govern capaç de controlar la situació formant un govern de coalició per evitar la revolució social i portar Alemanya cap a un règim democràtic. La seva proposta, però, es va veure desbordada perquè Scheideman, un altre dirigent de l’SPD, va proclamar la república. Davant d’aquesta situació Ebert va formar un govern revolucionari amb el suport del consell d’obrers de Berlín, anomenant-lo Consell de Representants del Poble. Aquest govern estava integrat per tres membres de l’SPD i tres membres de l’USPD. Tota Alemanya va passar a ser governada per una sèrie de consells locals amb majoria de l’SPD a la zona del sud-est alemany.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

La majoria dels consells van constituir-se en coalició entre l’SPD i l’USPD tot i que els conservadors també van formar alguns consells. L’Imperi s’havia ensorrat, però al contrari que a Rússia, immediatament va haver-hi una presa del poder local sense que es donés una confrontació oberta entre classes. Els consells alemanys no eren soviets a l’estil leninista i consideraven que la seva funció principal era legitimar democràticament el govern d’Ebert.

A més, peces fonamentals de l’Estat com l’exèrcit, amb el mariscal Groener al capdavant, van reconèixer el Consell de Representants del Poble d’Ebert com a nou govern alemany tot i l’oposició dels sectors més conservadors. La realitat es que l’exèrcit no estava disposat a que el país acabés en mans de l’esquerra revolucionària. La patronal també va reconèixer el nou govern i va arribar a un pacte amb els sindicats reconeixent-los com a representants efectius dels obrers, accedint a la jornada laboral de 8 hores i admetent la participació social dels treballadors a les empreses. Els sindicats, per la seva banda, van prometre’s a respectar les relacions de la propietat capitalista i a oposar-se a qualsevol experiment socialista. Així, Ebert aconseguia l’acatament social corporatiu i exterior per al nou règim.

Va signar-se un pacte immediat que posés fi a la guerra perquè no condicionés el procés revolucionari alemany tal com havia passat a Rússia. Així, en poc més d’una setmana els socialistes van controlar la major part del territori. L’SPD volia circumscriure el procés revolucionari alemany a la constitució d’una república democràtica que portés a la pràctica una política social progressiva. La proposta democràtica d’Ebert descartava que es produís un procés similar al rus que portés l’esclat d’un conflicte social. En front de la proposta de l’SPD, l’USPD no va poder mantenir una sola proposta de futur pel país per la seva divisió interna.

Sectors que integraven l’USPD:

  • Sector Moderat: Els seus principals dirigents eran Kautski i Bernstein. Era un sector reformista que coincidia amb els plantejaments democràtics de l’SPD demanat la formació d’una assemblea constituent i una política social reformista.
  • Sector Radical: Haase volia orientar Alemanya cap a una república de consells que donés el poder al poble.
  • Sector Espartaquista: El sector marxista amb Rosa Luxemburg i Liebknecht al capdavant proposava una república socialista de consells creant un partit revolucionari que provoqués una forta agitació revolucionària immediata. El desembre de 1918 aquest sector es constituirà en el KPD (Partit Comunista Alemany) que tot i els seus destacats dirigents va tenir poc recolzament popular.

En últim terme, era el Congrés dels consells de representants del poble qui prendria la decisió sobre el futur d’Alemanya. Així, dels 486 delegats que hi havia al Congrés, prop de dues terceres parts eren militants de l’SPD, uns cent pertanyien als socialistes independents de l’USPD i el sector espartaquista només tenia 10 representants quedant-se sense el suport necessari per poder tirar endavant la seva via política.

Tot i que els consells de treballadors i soldats no eren de tendència revolucionària i la majoria eren fidels a l’SPD, Ebert estava disposat a destruir-los. El Congrés dels consells de representants del poble finalment va celebrar-se i va rebutjar la formació d’una república de consells per plantejar una sèrie de reformes socials com la socialització de la indústria i la substitució de l’exèrcit per una milícia popular. L’SPD tenia una força que els seus rivals d’esquerra no van poder contrarestar.

Liebknecht spricht, Berlin, Tiergarten

L’SPD no volia que es produís un procés de ruptura que portés cap a un procés revolucionari armat i per això va promoure una important política social. La situació va accelerar-se i el 28 de desembre l’USPD va abandonar el Consell de Representants del Poble permitint que l’SPD controlés en solitari la situació. L’esquerra socialista havia entrat en conflicte pel control de la policia el que va trencar la coalició de govern. La sortida de l’USPD va permetre l’entrada de Noske al Consell de Representants del poble com a representant de la cartera d’interior per reconstruir la policia i l’exèrcit integrant els cossos constituïts per antics oficials de l’Imperi a l’aparell policial alemany.

Finalment, s’abandonarà la idea de les milícies populars per formar un exèrcit que es veurà molt limitat pel Tractat de Versalles. Així, Alemanya constituirà una república democràtica aprofitant l’aparell de l’Estat imperial alemanya, el que acabarà portant la República de Weimar a la crisi.

Rosa-Luxemburg.jpg

Rosa Luxemburg

El gener de 1919 va produir-se l’alçament espartaquista davant l’acomiadament del cap de la policia de Berlín, membre de l’USPD. Així, l’USPD, el KPD i els representants revolucionaris van organitzar una gran manifestació contra aquesta decisió del govern d’Ebert. Davant aquesta manifestació Ebert i Noske van enviar a l’exèrcit contra els manifestants provocant una forta repressió. Liebknecht i Luxemburg van ser assassinats juntament amb altres 150 persones. Ebert i el seu govern havien acabat eficaçment amb l’esquerra radical. L’alçament espartaquista va ser una manifestació irreflexiva i caòtica que va organitzar el Front Popular contra el gir dretà del govern d’Ebert. No hi havia plans per realitzar un alçament armat tot i que d’haver estat ben organitzat podia haver tingut èxit.

Així, el 19 de gener de 1919 es van celebrar les eleccions per constituir l’Assemblea Constituent amb l’aplicació del sufragi universal i una participació del 83% tot i que els comunistes del KPD va cridar a l’abstenció. La victòria va ser clara pels pilars de la república democràtica (SPD, Zentrum i DVP).

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (gener 1919):

  • USPD 7,6% (22 escons)
  • SPD 38% (165 escons)
  • DDP 18;5% (75 escons)
  • Zentrum 19,7% (91 escons)
  • DVP 4,4% (19 escons)
  • DNVP 10,3% (44 escons)

Així, en poc més de 3 mesos Alemanya va constituir-se en una república democràtica, amb una constitució que conduiria l’Estat alemany a la configuració d’una república federal, democràtica i parlamentària amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional que donarà lloc a una gran diversitat de partits, fet que dificultaria la formació de majories parlamentàries i la governabilitat del país. Finalment, l’onze d’agost de 1919 Ebert va signar la nova constitució alemanya.

La crisi de la democràcia italiana

dilluns, 21/02/2011

El procés d’unificació italiana va configurar una monarquia liberal constitucional bassada en un sistema censatari força restringit que potenciava els interessos industrials i comercials del nord en contrast amb el sud agrari i controlat pels grans propietaris (cacics i màfia). El nacionalisme estava molt arrelat des del segle XIX amb la proclamació de l’autoafirmació de la nació italiana.

En la primera dècada del segle XX Giolitti va impulsar una sèrie de reformes que van consolidar el sistema liberal italià i va introduir una nova política exterior que buscava l’expansió colonial. D’aquesta manera, el nacionalisme italià es convertirà en un moviment agressiu que buscava en el passat imperial romà els estímuls necessaris per justificar l’imperialisme i el colonialisme tardà. El 1911 Itàlia annexionava Líbia com a colònia tot i no tenir cap riquesa en el seu territori. Líbia seria el punt d’entrada d’Itàlia a Àfrica. Aquest fet va fer convenient una reforma electoral que obrís en part el sufragi a l’Itàlia del nord per rebre el suport popular per a l’empresa imperial.

Giolitti.jpg

Giovanni Giolitti

El 1912 s’instaurava el sufragi masculí per aquells homes de més de 21 anys que sabessin llegir i escriure i als majors de 30 anys que haguessin complert el servei militar. La política italiana s’obria així a la política de masses. El 1913 es ratificava la victòria electoral dels grups liberals i conservadors tradicionals amb un fort creixement del Partit Socialista italià (PSI) i del Partit Popular italià (PPI) catòlic i confessional que tenia un programa de reforma social que va atreure a les classes mitjanes.

Cambra de diputats del parlament italià (1913-1924):

1913 1919 1921 1924
PCI - - 16 18
PSI 52 156 122 22
PSU - - 60 25
Republicans 9 9 7 7
PPI 29 100 107 40
Constitucionalistes 410 209 - 34
Bloc Nacional - - 275 -
Llista nacional - - - 355
Partit Feixista* - - (35) (20)
Altres 8 34 8 14
TOTAL 508 535
Majoria 255 268

El control de les elits es posarà en qüestió després de la Primera Guerra Mundial quan Itàlia va declarar-se neutral en un principi però va acabar entrant en guerra al costat de l’Entesa després dels acords secrets de Londres de 1915. Els sectors bel·licistes partidaris de la participació d’Itàlia a la guerra consideraven que la neutralitat deixava el país com una potència de segona fila com Espanya i que s’havia d’actuar contra Àustria per incorporar la zona est de Venècia, el sud del Tirol i altres objectius al Mediterrani oriental (projecció cap a Grècia i la costa dàlmata). Els intervencionistes van practicar un fort nacionalisme per afavorir la participació d’Itàlia a la guerra mentre que el PSI estava dividit entre el sector maximalista majoritari i els sectors reformistes però era contrari a la participació a la guerra.

Mussolini va mostrar-se favorable a favor de l’entrada d’Itàlia a la guerra i des d’Avanti, l’òrgan de premsa del PSI, va iniciar una forta campanya favorable a la guerra. Finalment, Mussolini va abandonar el PSI per formar el seu propi moviment des del diari El Poble Italià que tenia un finançament ocult proporcionat pels grans industrials del país que tenien interessos en participar del conflicte.

Mussolini_sul_Carso.jpg

Mussolini a les trinxeres del front italià de la Gran Guerra

Finalment, Itàlia entrava a la Primera Guerra Mundial aportant 7,5 milions de soldats que majoritàriament provenien del sud del país. El saldo final del conflicte bèl·lic va ser superior als 700.000 morts i un milió de ferits. En acabar la guerra, la frustració que va produir la no concessió de les aspiracions territorials italianes amb la negativa a l’annexió del Fiume va generar una forta crisi. El nacionalisme es veia reforçat per la sensació de frustració (vittoria mutilata) i va generar una forta mobilització amb la figura de G. D’Annunzio al capdavant.

D'Annunzio.jpg

Gabriele D'Annunzio

Tot i pertànyer al bàndol dels vencedors, Itàlia no va obtenir les compensacions territorials i econòmiques que esperava. La suma d’aquests factors va crear una situació que el govern va ser incapaç de solucionar. Els tractats de pau de Paris van concedir a Itàlia el Tirol del nord i l’Alto Adigio però no van satisfer les seves pretensions a la costa dàlmata. El Fiume havia estat atribuït pels tractats de pau a Iugoslàvia tot i les pretensions del primer ministre italià Orlando i el nacionalisme italià més radical encapçalat pel poeta D’Annunzio la considerava italiana.

Així, D’Annunzio va organitzar un grup d’excombatents per ocupar el Fiume i forçar la seva annexió. El govern italià no va acceptar aquesta política de fets consumats i no va reconèixer l’annexió del Fiume el que va convertir els partits constitucionals i l’elit política italiana en un objectiu més de les crítiques nacionalistes. D’annunzio va utilitzar per ocupar el Fiume el 1919 una escenografia on proliferaven els uniformes, les formacions i les senyeres italianes, una escenografia que el feixisme faria seva de seguida. Finalment, Giolitti va signar el Tractat de Rapallo el 1920 on es declarava el Fiume com a ciutat lliure.

El sentiment de frustració s’accentuava entre els sectors nacionalistes. A més, l’economia italiana es trobava en una situació molt feble, arruïnada per la guerra, ia fragilitat dels governs italians impossibilitava el prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisi.

Mussolini_and_D'Annunzio.jpg

Benito Mussolini i Gabriele D'Annunzio

El 1919 es produïa una nova reforma electoral que universalitzava el sufragi masculí en plena crisi política, econòmica, social i d’identitat nacional. Itàlia es convertirà en un dels espais més agitats d’Europa el que el 1919 suposarà un canvi de signe polític a les eleccions. Els partits tradicionals van perdre la majoria i van veure com creixien amb força el PSI (156 escons) i el PPI (100 escons). El resultat de les eleccions de 1919 va donar lloc a un nou joc d’aliances per formar un govern amb el suficient recolzament popular i parlamentari.

Tot indicava que s’estava ensorrant el règim liberal que es trobava desbordat per l’agitació nacionalista produïda pel rebuig dels tractats de Versalles que potenciaven el regne de Iugoslàvia impedint l’expansió italiana als Balcans. Els moviments reivindicatius s’havien intensificat tant en la indústria com en l’agricultura entre 1919 i 1920, els “dos anys rojos”. La manca d’activitat industrial generava atur, el deute extern hipotecava els pressupostos, l’alça dels preus perjudicava amplis sectors socials, al sud del país els camperols ocupaven terres i les vagues obreres es multiplicaven a les ciutats del nord. L’estiu de 1920 la crisi era general.

A la forta inestabilitat social li va succeir una forta agitació política. Els sectors maximalistes del PSI va plantejar-se la sortida revolucionària a la crisi tot i no ser un grup homogeni. El sector liderat per Serrati era partidari de concentrar-se en la conquesta del poder per la via electoral per poder realitzar la transició cap a un nou estat socialista italià. Altres sectors del socialisme (Bordiga) creien que per la via electoral no s’arribaria al poder i plantejaven una insurrecció de tipus bolxevic per fer-se amb el poder. El socialisme tenia la seva base electoral al nord i al centre del país però en el sud subdesenvolupat no tenia recolzament.

D’altra banda, Turati optava per la via parlamentària creant una coalició de govern que incorporés el PPI de Dom Sturzo. Les alternatives al règim liberal italià després de 1919, però, requerien d’una política de masses que ni PSI ni PPI van aconseguir portar a terme.

La Gran Guerra com a catalitzador de la dreta radical

dimarts , 25/01/2011

L’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

ottodixflanders.jpg

L’esclat i l’evolució de la guerra semblava haver donat la raó als escepticistes de la dreta radical de finals del segle XIX. Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat?

guerra-trincheras.jpgPer a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals.

Aquella gent que havia anat a la guerra amb una ingènua alegria inicial retornaria a les seves cases amb l’esperit trasbalsat per l’envergadura de l’experiència viscuda. La violència, l’embrutiment, la mort com a experiència quotidiana, els abusos practicats sobre la població civil, la vida amb la por constant a morir instal·lada al cos… Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Això va quedar reflectit en la literatura d’entreguerres que va donar lloc a obres com Res de nou a l’oest de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque o El foc del periodista francès Henry Barbusse.

verdun_1916.jpg

Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una bona part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra.

Amb serioses dificultats per refer la seva vida normal després de passar-se quatre llargs anys de lluita en el front, molts joves van començar a sentir-se mereixedors que el nou món nascut després de la Primera Guerra Mundial fos per aquells que s’havien jugat la vida en el conflicte. Així, van començar a organitzar-se lligues d’antics combatents i associacions de cossos armats selectes. Algunes d’aquestes associacions tenien un caràcter corporatiu basat en la defensa de les situacions d’invalidesa o atur, però bona part d’elles van anar adquirint un caràcter radical fonamentant la seva ideologia en les línies que havia anunciat la crisi cultural de finals del segle XIX: rebuig dels valors propis de la Il·lustració, el liberalisme i el socialisme.

Benito_Mussolini_1917.jpg

Benito Mussolini el 1917, retratat com a combatent de l’exèrcit italià en la Primera Guerra Mundial

Aquest esperit de crisi cultural va trobar amb la postguerra un espai adequat per a l’apologia de la sublevació contra la modernitat expressada prèviament. I és que la Gran Guerra va esdevenir un catalitzador que va permetre la conversió d’unes idees que s’havien mantingut limitades a una determinada elit intel·lectual, amb escassa capacitat per arribar al conjunt de la societat, en un moviment de masses.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Adolf Hitler, a la dreta, fotografiat en companyia dels seus camarades de l’exèrcit alemany durant la Gran Guerra

Arreu de l’Europa de postguerra els joves arribats de l’exèrcit van trobar-se amb les institucions d’abans del conflicte destruïdes, amb uns imperis esquarterats, amb nuclis de població incorporats a nous Estats contra la seva voluntat, i amb l’amenaça de l’esclat de revolucions obreres que volien seguir l’exemple de la Rússia soviètica i liquidar aquell món pel qual s’havien jugat la vida en el front. Els excombatents eren persones sense una gran experiència política prèvia i ràpidament van convertir-se en terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

El Tractat de Brest-Litovsk

dimecres, 12/01/2011

La sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial va ser un altre punt de conflicte en la construcció del nou Estat socialista. El debat va plantejar-se davant les condicions que Alemanya va exigir per signar la pau. La pau amb els alemanys sota les seves condicions suposaria greus pèrdues territorials i un compromís de no desenvolupar accions polítiques hostils l’un contra l’altre.brest-litovsk-1918.jpg

L’esquerra bolxevic de Bujarin rebutjava aquest acord per la pèrdua d’Ucraïna i Bielorrússia, fet que no respectava el principi d’una pau justa i democràtica. Aquests sectors més radicals proposaven una expansió de la Revolució, a través de l’exèrcit, si els alemanys no acceptaven una pau justa.

Trotski com a cap militar compartia la visió de que era necessari estendre la Revolució i rebutjava les imposicions territorials alemanyes però no creia que una acció revolucionària pogués triomfar a Centre-Europa. A més, Rússia no estava en condicions de negociar en una situació d’igualtat amb Alemanya per la seva inferioritat militar.

Brest_treaty_Barry_Kent.jpg

Davant la indecisió russa, els alemanys van llançar una ofensiva que va portar Lenin a signar el Tractat de Brest-Litovsk el març de 1918. Així, el Consell de Comissaris va acceptar el pagament d’un alt preu a canvi de la pau: independència d’Ucraïna, cessió dels països bàltics i el compromís de no estendre la Revolució als territoris dels Imperis Centrals.

FWWruss.jpgLa pèrdua d’Ucraïna dificultava l’aprovisionament de les ciutats perquè es perdia una de les principals fonts de cereals de Rússia. L’SRI, davant aquest tractat va abandonar, el govern trencant definitivament la coalició amb els bolxevics. Posteriorment l’SRI entrarà a la guerra contra el govern bolxevic.

El juny de 1918, com a conseqüència de diferents processos de ruptura, esclatarà la guerra civil russa. Els menxevics, l’SR i l’SRI seran expulsats del Soviet formant el govern un règim de partit únic dictatorial que estendrà el terror roig per l’Imperi.

Els bolxevics van limitar l’activitat de qualsevol partit que no estigués d’acord amb la seva política i mitjançant la Txeca (policia del règim) va anar eliminat l’oposició d’anarquistes, socialrevolucionaris i menxevics. A més, l’autonomia dels Soviets cada vegada serà més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques anirà perdent força.

Progressivament, l’Estat rus i el Partit Bolxevic s’aniran identificant cada cop més consolidant un model de partit monolític sense veus crítiques i d’Estat centralitzat i autoritari que es consolidarà amb la formació de l’URSS.

A més, Rússia no va ser convidada a les negociacions de pau de París perquè els bolxevics eren considerats uns terroristes que havien fet sortir a Rússia de la guerra i no es mereixien ser presents a les conferències de pau. D’altra banda, amb la derrota d’Alemanya van sorgir veus que exigien la intervenció a Rússia per acabar amb els bolxevics i evitar que el virus revolucionari s’estengués per l’Europa Central.

La crisi de la Rússia tsarista (1905-1917)

dilluns, 10/01/2011

En els inicis del segle XX Rússia continuava emmarcada en un règim de monarquia absoluta on el tsar concentrava a les seves mans el poder suprem de l’Estat i l’exercia sense limitacions. Per governar, el monarca es recolzava en quatre grans pilars: la noblesa, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la burocràcia. Tot i que existia un parlament, la Duma, aquest tenia uns poders molt limitats perquè el tsar podia convocar-lo o dissoldre’l segons la seva voluntat i les llibertats polítiques existents a Rússia eren inexistents ja que els opositors al règim autocràtic eren perseguits per una policia política que exercia una gran repressió.

L’economia russa continuava sent fonamentalment agrària, malgrat que el procés d’industrialització ja s’havia iniciat en el darrer terç del segle XIX. La instal·lació d’algunes indústries pesants i la construcció del ferrocarril van fer créixer el volum de la població obrera, però no va ser així amb el nombre de membres de la burgesia empresarial, ja que el desenvolupament de la indústria va dependre en excés del capital estranger i de la iniciativa estatal. A més, en els primers anys del segle XX va produir-se una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de l’economia russa: una crisi de sobreproducció va produir la disminució de la demanda i el retraïment de les inversions estrangeres.

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

La Revolució de 1905. A aquest fet va sumar-se la guerra russo-japonesa de 1905 pel control de l’Àsia oriental, que va ser un desastre per a l’exèrcit rus amb la successió de les desfetes militars. L’Imperi Rus va rebre una derrota inesperada que va provocar una sèrie de disturbis com la manifestació de treballadors de Sant Petersburg. Aquests avalots combinaven el descontentament per la derrota militar amb les protestes per la crisi econòmica que es patia en aquells moments.

El resultat de la crisi va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l’Imperi. Tots els sectors opositors al tsarisme van conjuntar-se per demanar unes condicions de vida millors i la democratització del sistema. Així, la manifestació de Sant Petersburg del 9 de gener de 1905, on va assaltar-se el Palau d’Hivern del tsar, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la convocatòria d’una assemblea constituent. Els manifestants no buscaven la caiguda del tsar, sinó tan sols denunciar el mal govern que patia el país i forçar l’inici de les reformes polítiques.

Poster15.jpg

La manifestació, però, va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb un resultat de prop de mil morts i dos mil ferits, una resposta violenta que va fer que aquests fets es coneguessin amb el nom de Diumenge Sagnant. A continuació, la revolta va estendre’s ràpidament per tot el país durant uns quants mesos, i inclús van unir-se algunes insurreccions de soldats com la del cuirassat Potemkin. Aquesta situació va obligar Nicolau II a substituir el règim autocràtic rus per un règim de llibertats amb la parlamentarització de Rússia mitjançant la Duma.

Bloody_sunday.jpg

La Revolució de 1905 va ser un moviment social que suposava el baptisme del moviment obrer (POSDR i Partit Socialista Revolucionari) amb la formació dels primers soviets (consells o assemblees populars) de camperols i treballadors obrers. Es van consolidar unes forces democràtiques emergents i antagòniques a l’autocràcia tsarista en una mobilització política que va involucrar tant a les noves forces socialistes com a corrents reformistes de signe liberal representades pel KDT i els octubristes.

El fracàs de les reformes polítiques. Aquests fets van suposar un intent de reforma política de signe liberal constitucional oferida pel tsar Nicolau II en el Manifest Imperial d’octubre de 1905. La principal reforma va ser l’elecció de la Duma mitjançant sufragi universal, fet que feia intuir la conversió de Rússia en una monarquia parlamentària, però el tsar aviat incompliria els seus compromisos i tornaria a instaurar l’autocràcia.

Els principals partits polítics russos eren els octubristes de Gukchov que representava a la noblesa reformista que volia introduir canvis en el sistema autòcrata rus del tsarisme.

El KDT (Partit Constitucionalista Demòcrata) representava a la burgesia russa i la seva principal figura era Milykov. El KDT propugnava la necessitat de lluitar dins del marc legal per aconseguir una democràcia parlamentària i refusava qualsevol acció revolucionària per aconseguir els seus objectius.

Lenin.jpgEl POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) era de tendència marxista i estava afiliat a la II Internacional. Va adaptar el marxisme a la realitat específica russa i va ser el gran artífex de la Revolució de 1917. Preveia la necessitat d’enderrocar l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgés per part del proletariat.

Dins del POSDR hi havia dues tendències; els menxevics de Berentseli i els bolxevics de Lenin. Els menxevics creien que a Rússia calia fer encara la revolució burgesa i que aquesta havia de ser dirigida per la burgesia amb un paper secundari del proletariat. Els menxevics defensaven un partit de masses segons el model de la socialdemocràcia europea. D’altra banda, els bolxevics de Lenin creien que era el proletariat qui havia de dirigir la revolució i defensaven un partit de combat dotat d’una disciplina forta capaç d’enfrontar-se al tsarisme.

Per últim, el Partit Socialista Revolucionari (SR) defensava els pagesos com a classe revolucionària. L’SR defensava la necessitat de destruir el tsarisme i instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els seus principals líders eren Cherov i Kerenski.

L’intent de reforma de 1905 no va prosperar perquè Nicolau II, un cop superada la revolta d’octubre, va retirar les seves propostes i va bloquejar la constitució d’una Duma representativa. Els ministres no eren responsables davant del parlament i era el tsar qui tenia la iniciativa a l’hora de promulgar les lleis. La Duma va estar dominada pels sectors conservadors i un govern del príncep Stolypin que va intentar modernitzar Rússia econòmicament. La reforma liberal constitucional va quedar-se en una sèrie de reformes econòmiques que afectaven a l’agricultura i milloraven la indústria en tres àrees; Sant Petersburg, Moscou i el Caucas.

Les reformes agràries suposaven la dissolució del MIR (propietat comunal) que era predominant com a forma econòmica i d’organització social dels camperols russos. Així s’afavoria la privatització de la terra per fomentar el capitalisme i el comerç i es compensava el camperolat generalitzant un sistema de representació electa local que fos representatiu.

Stolypin va recolzar-se en els octubristes però va enfrontar-se amb el KDT i les altres forces polítiques. El 1911 Stolypin va ser assassinat per un socialista revolucionari que va atemptar contra ell. La seva mort va significar el final del reformisme amb només un 10% de les terres comunals privatitzades. La resposta social al reformisme va ser de rebuig generalitzat entre el camperolat rus.

Rússia entra a la Primera Guerra Mundial. El 1914 l’Imperi Rus era impopular entre els sectors populars; el camperolat, la burgesia i la noblesa reformista. Amb aquesta situació Rússia va ser l’estat que va entrar a la Primera Guerra Mundial amb menys consens social. L’esquerra s’oposarà totalment a l’entrada a la guerra, motiu pel qual va ser novament reprimida.

Rússia no tenia un motiu nacional per entrar a la guerra i van ser les seves aliances amb Sèrbia el que va obligar-la a entrar en el conflicte bèl·lic. Rússia també tenia un motiu geoestratègic per entrar en la guerra perquè havia arribat a un acord secret amb francesos i britànics per annexionar l’Estret del Dardaneros (territori turc) per convertir Rússia en un estat amb accés a l’Oceà Atlàntic, el Pacífic i el Mar Mediterrani.

La guerra aviat va complicar-se per Rússia amb desfetes militars i greus problemes econòmics. L’economia agrària va col·lapsar-se provocant la manca d’aprovisionament a les ciutats. Així, Rússia que era exportadora de blat i importadora d’indústria va veure com es trencava el sistema comercial entre camp i ciutat.

1914.jpg

La indústria russa va reconvertir-se en indústria de guerra deixant de produir productes manufacturats. Els camperols davant la manca de mercat van passar a produir per l’autoconsum. La fam va arribar a les ciutats i al front de guerra però no al camp. Els preus van augmentar ràpidament i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir vertiginosament. Moltes fàbriques no reconvertides van tancar i l’atur i la conflictivitat social van augmentar.

La manca d’aliments a les ciutats a les ciutats va provocar un greu conflicte social. L’esforç de la guerra havia prioritzat el transport dels materials bèl·lics per sobre dels productes alimentaris a les ciutats. Així, el 1916 van produir-se a Sant Petersburg els primers conflictes que van ser reprimits sense que es resolgués el problema crònic de la manca d’aliments.

El curs negatiu de la guerra va sumar-se als problemes intern provocant una nova crisi que va afectar directament al tsar. Els estats en guerra havien constituït governs de consens per reforçar el consens social, però a Rússia Nicolau II no va accedir a la formació d’un govern de coalició. La desfeta militar va fer trontollar l’autoritat tsarista i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població. Davant aquesta situació, els complots a la cort van anar-se succeint en aquests anys.

El 1916 certs polítics russos com Milychov, Kerenski, Gukchov o Lvov van plantejar l’enderrocament del tsar pel descontentament social però aquesta conspiració no va poder triomfar. L’exèrcit rus havia mobilitzat 14 milions de soldats, el 90% procedents del camperolat, que van anar acumulant morts en combat fet que va provocar molta inquietud entre les masses populars.

D’altra banda, l’Imperi Rus tenia en el seu si grans nacionalitats que al segle XIX havien estat controlades però que amb la centralització de l’estat que va realitzar Stolypin van iniciar conflictes. Els alemanys van prometre la independència a Polònia, Ucraïna, Finlàndia o Txexènia davant l’imperialisme rus.

La manca d’autoritat i el desgavell a la cort va estimular a la oposició de la Duma. La idea que per salvar el país calia prescindir dels Romanov i establir un sistema veritablement parlamentari cada cop s’estenia més entre la classe política russa. Així, a mitjans de febrer de 1917 el descontentament popular a Sant Petersburg (Petrograd) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions. Havia començat la Revolució Russa.

Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra

dijous, 16/12/2010

Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.

França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.

El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.

Un dels principals objectius dels aliats va ser aïllar els processos revolucionaris creant un cordó sanitari que rodegés la Rússia de Lenin d’estats hostils a la revolució. Es volia evitar que la Revolució Russa tingués una projecció europea que posés en qüestió el sistema capitalista occidental.

Es creava un doble problema de seguretat contra Alemanya a l’est i amb la contenció del comunisme revolucionari. Per aquest motiu França va defensar la construcció d’una Polònia forta que separés a Alemanya de Rússia evitant una hipotètica col·laboració entre els dos estats enemics. Els pronunciaments idealistes del president Wilson havien suposat una autèntica inspiració per a una Europa cansada de guerra. S’esperava que la Societat de Nacions pogués garantir una pau duradora amb l’eliminació de les principals causes de la guerra.

europa postguerra.png

Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.

Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.

D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.

Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit..

Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.

Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.

Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.

Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.

Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.

Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.

França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.

Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.

Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Àustria-Hongria. L’Imperi Austrohongarès va ser fraccionat al Tractat de Saint-Germain sota els criteris que van marcar els interessos de França i Estats Units a la zona. Així, Àustria va perdre tots els territoris eslaus i va convertir-se en república. També va veure com li exigien indemnitzacions de guerra i era culpabilitzada de la guerra.

França tenia interessos geopolítics a la zona des del segle XIX i Wilson va voler aplicar el principi d’autodeterminació dels pobles i les nacions. Així, el principi de Wilson va beneficiar els pobles que havien ajudat els aliats durant la guerra: Romania, Sèrbia i Txèquia perjudicant territorialment a Àustria, Hongria i Bulgària.

Àustria va haver de cedir a Itàlia el sud del Tirol, va perdre Txèquia que va independitzar-se (Bohèmia i Eslovàquia), Polònia va rebre Galitzia, va cedir la Bukovina a Romania i va perdre Eslovènia, Dalmàcia i Bòsnia que van passar a formar part del nou regne de Iugoslàvia.

D’aquesta manera Àustria quedava reduïda a la part germanoparlant, peró es va imposar la prohibició de una possible unió amb Alemanya, en una decisió contrària als principis que s’aplicaran amb Iugoslàvia. Els austríacs al perdre el seu imperi pensaven que la seva única possibilitat de supervivència era la unió amb Alemanya però França i Itàlia van oposar-se a aquesta idea.

D’altra banda, Hongria pel Tractat de Trianon va perdre la sortida al mar i part dels antics territoris van ser cedits a la nova Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia i Romania. Així, Croàcia, Bànato i Eslavònia van passar a formar part de Iugoslàvia; Eslovàquia i Rutènia van incorporar-se a Txecoslovàquia i Transilvània va passar a formar part de Romania.

Romania va convertir-se en la potència del sud de la Europa oriental amb l’accés al Mar Negre. L’estat romanès es constituirà en la peça clau del sud-est del continent incorporant Transilvània, Moldàvia i Valàquia.

D’altra banda, la nova Iugoslàvia va incorporar el regne de Sèrbia-Montenegro, Eslavònia, Croàcia, Dalmàcia i Macedònia. Sèrbia va ser una de les grans beneficiades de la desaparició de l’Imperi Austrohongarès reunint sota el seu control els territoris que configuraran Iugoslàvia en una barreja ètnica, política, religiosa i cultural. La solució que es va donar a l’imperi únic i multinacional austrohongarès va ser la creació d’estats nacionals que es convertiran en problemes constants que portaran inestabilitat a l’Europa de l’Est perquè no es solucionava el problema de les minories nacionals en molts dels nous estats que es van formar.

D’altra banda, ni Gran Bretanya ni Estats Units tenien una política coherent respecte als països de l’Europa de l’Est. Bulgària pel Tractat de Neully va cedir part dels seus territoris en benefici de Grècia i Iugoslàvia. La Tràcia Occidental va ser ocupada pels aliats que van entregar-la a Grècia davant la indignació dels búlgars.

Turquia també va veure’s perjudicada pel Tractat de Sèvres que suposava la desaparició de l’Imperi Otomà a favor d’àrabs i grecs i la reducció dels seus territoris a la península d’Anatòlia.

Itàlia. El govern italià va ser el gran frustrat del reconfigurament del mapa europeu realitzat després de la Primera Guerra Mundial. Després d’entrar al conflicte el 1916 signant un acord secret a Londres amb Gran Bretanya, els italians no veuran satisfetes les seves pretensions territorials.

Itàlia aspirava al Tirol i a la franja oriental de l’Adriàtic, però només va incorporar l’Alto Adiggio i Ístria. Estats Units i França van beneficiar al màxim la nova Iugoslàvia en contra dels interessos italians.

A més, Itàlia va demanar l’annexió del Fiume, que era un territori de població, italiana durant les negociacions dels tractats de pau de París. Aquest fet va fer que Estats Units i França es neguessin a l’entrega del Fiume i altres territoris que s’havien acordat al tractat de Londres.

D’altra banda, Lloyd George no podia recolzar la petició italiana del Fiume perquè no estava inclòs al tractat de Londres. Finalment, el Fiume serà entregat a Iugoslàvia. Itàlia i els països aliats van entrar en un conflicte diplomàtic i polític que va convertir-se en assumpte nacional amb l’ocupació del Fiume que va realitzar el nacionalista italià D’Annunzzio. Finalment, el Fiume serà incorporat a la Itàlia de Mussolini el 1924 per retornar novament a Iugoslàvia el 1945 després de la Segona Guerra Mundial.

En resum, els tractats de pau de París van suposar el naixement –amb poc entusiasme– de la Societat de Nacions que tenia poques opcions d’èxit. L’era del liberalisme del segle XIX s’havia acabat i el futur seria heretat per dictadors amb un menyspreament total pels valors liberals que havien quedat compromesos pels acords de pau. Cada estat estava disposat a preservar la seva sobirania i a amagar-se del control internacional. Si la creença liberal en el principi d’autodeterminació era correcta, els acords de pau eren injustos. Els alemanys es negaven a acceptar que haguessin de pagar cap reparació de guerra i a perdre territoris. Els vençuts pensaven que estaven sent castigats amb duresa per un crimen que no havien comés. El camí de Versalles a Munic va ser curt i va ser facilitat per les contradiccions dels tractats de pau.

Conseqüències de la Primera Guerra Mundial: balanç polític, econòmic, demogràfic i social

dimecres, 15/12/2010

El segle XX està marcat per les dues guerres mundials que van deixar una gran mortalitat que va tenir importants conseqüències demogràfiques, econòmiques socials i culturals. La I Guerra Mundial va deixar un balanç de entre 8 i 9 milions de morts en combat als que cal afegir els morts civils, una gran desfeta econòmica, la desestructuració de bona part del centre d’Europa i uns tractats de pau que no podien establir una pau duradora. Milions de persones havien mort, els ideòlegs havien alimentat les passions nacionals fins a uns nivells altíssims de rancor irracional i societats senceres s’havien vist implicades directa o indirectament a la guerra. Havia estat una guerra total.

Conseqüències demogràfiques. Norstein considera que a l’impacte humà dels morts directament pel conflicte s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. Amb tot, la Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 11 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil) van morir uns 16 milions de persones.

Les pèrdues de vides humanes van ser considerables. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. La guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones.

Pèrdua de població:

  • Sèrbia-Montenegro : 31,3%
  • Rússia: 18,5%
  • Àustria-Hongria: 14%
  • Alemanya : 9,5%
  • França: 8%
  • Itàlia: 7,6%
  • Gran Bretanya: 4%

La zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental. A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de grip espanyola de 1918. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social. Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935.

ottodixflanders.jpg

Conseqüències polítiques. L’origen de la guerra va estar motivat per les disputes entre les potències pel control europeu i colonial. Un cop finalitzat el conflicte es reordenarà el mapa europeu a costa dels vençuts. La pau de París donarà lloc a una profunda reestructuració territorial d’Europa amb el desmembrament dels grans imperis que havien dominat el centre d’Europa durant el segle XIX i l’aparició de nous estats.

El sistema polític liberal serà transformat segons tres possibles alternatives: la revolució socialista (Rússia), el feixisme i la reforma dels sistemes democràtics amb representacions corporatives. S’expandirà el sufragi universal (generalment masculí) i els estats liberals creixeran reformulant-se cap a l’intervencionisme en matèria econòmica.

Entre 1918 i 1945 es donarà un conflicte triangular que enfrontarà a les tres sortides que els estats europeus van donar al liberalisme del segle XIX. Els anys posteriors a la guerra es caracteritzaran per la crisi de la identitat burgesa que s’havia anat format al llarg del segle XIX. Un cop acabada la guerra la democràcia va anar guanyant terreny sobre els antics règims autoritaris, però aquesta democratització dels estats no va consolidar-se i les tensions que provocarà la crisi econòmica dels anys trenta marcarà una nova evolució cap a l’autoritarisme.

En el camp de les relacions internacionals es va viure canvi un canvi de forces que va portar els Estats Units a convertir-se en una potència econòmica a nivell mundial. Europa va patir un retrocés respecte dels EUA. En qualsevol cas, el món seguia dominat per l’eix atlàntic amb uns Estats Units que seran la potència decisiva per la seva capacitat militar i industrial.

El continent asiàtic va emergir en la dinàmica de la política mundial. Una potència asiàtica com Japó es consolidarà econòmicament entrant en la dinàmica econòmica mundial amb penetracions territorials cap a Xina i el Pacífic on va entrar en conflicte amb els Estats Units. L’expansió japonesa al Pacífic serà demogràfica i econòmica mitjançant grans onades migratòries buscant nous mercats i matèries primeres pel país. Estats Units també estarà present al Pacífic amb presència militar, el que farà que rivalitzi amb Japó. Paral·lelament, van iniciar-se els primers moviments descolonitzadors a Àsia. A l’Índia sorgirà la figura de Gandhi i Xina viurà l’enderrocament de l’Imperi i la proclamació de la república.

League_of_Nations_cartoon_from_Punch_-_Project_Gutenberg.pngA les negociacions de pau de París es van crear les bases de la Societat de Nacions (SDN), una nova organització que havia de garantir la pau i fomentar les cooperació internacional. El tema més important que es va debatre va ser la forma en que la SDN imposaria les sancions. Finalment va arribar-se a un acord general que excloïa a Alemanya de la Societat. La seva seu va fixar-se a Ginebra i la seva composició quedava establerta en dos organismes, l’Assemblea General on es reunien tots els membres i el Consell format pels estats vencedors de la guerra (EUA, França, Gran Bretanya, Itàlia i Japó) i quatre estats més escollits en assemblea. Tot i l’existència d’aquest organisme, la pau havia estat imposada als vençuts i la Societat de Nacions no va aconseguir convertir-se en un àrbitre internacional.

Conseqüències econòmiques. La Primera Guerra Mundial va suposar la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea en el terreny econòmic. En els territoris bel·ligerants l’aparell productiu va ser destruït el que va transformar l’estructura i les polítiques econòmiques dels estats. La guerra va consolidar el predomini de les grans corporacions industrials, els monopolis i les grans empreses. Els estats desenvoluparan polítiques intervencionistes com a conseqüència de la guerra. La producció va orientar-se cap a les necessitats dels països passant de la lliure competència a un mercat interferit pels monopolis i els estats.

França va perdre el 30% de la riquesa nacional i Alemanya el 22% mentre que el potencial industrial europeu es va reduir un 40% i l’agrícola un 30%. Tots els països europeus van acabar la guerra endeutats tant a l’interior (emprèstits de guerra) com a l’exterior (préstecs sobretot amb els Estats Units).

Els països vençuts hauran de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, Alemanya va perdre les seves colònies. Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). Es va trencar la relació entre els territoris de l’antic imperi.

Molts estats van haver d’utilitzar bona part de les seves reserves d’or i augmentar el paper moneda en circulació, el que va fer augmentar l’inflació. Així, la inflació respecte 1914 a França va multiplicar-se per 6 i a Anglaterra i Estats Units va arribar a multiplicar-se per 3. La durada de la guerra no estava prevista el que va suposar un cost econòmic imprevist. Els pressupostos van ser augmentats durant la guerra (multiplicant-se per 6) amb instruments inflacionistes. La posada en circulació de més paper-moneda va fer que augmentessin els preus i així l’endeutament dels estats va arribar a suposar el 70% dels pressupostos.

Els estats van evitar la pujada d’impostos perquè la població no s’oposés als governs i es va recórrer als crèdits i emprèstits a curt termini creant inflació. La moneda va sobrevalorar-se provocant la pujada dels preus. Així, la reconversió econòmica en temps de pau va ser difícil. Gran part dels productes de consum intern van haver de ser importats durant la guerra a un alt preu el que va fer que el règim de mercat es veiés fortament transformat.

Conseqüències socials. La guerra va repercutir de manera desigual entre els diferents grups socials. Així, hi ha autors que consideren que la postguerra estaria marcada per l’oposició entre els “nous rics”, és a dir, banquers, comerciants i grans propietaris que havien fet fortuna gràcies a la demanda generada per la guerra, i els “nous pobres”, les classes mitjanes, els pagesos i els assalariats que van patir els efectes negatius de l’augment dels preus, del descens de la capacitat adquisitiva i de l’atur.

Munitions_Manufacturing.jpgCom a conseqüència de la guerra es van viure processos revolucionaris a Rússia i Alemanya, revolucions que no van extendre’s pel reconeixement dels sindicats com a interlocutors amb les empreses i per l’extensió del sufragi. Els moviments reivindicatius obrers van augmentar i la classe mitjana també va mostrar-se descontenta culpant a l’estat liberal de l’empobriment generalitzat i de no saber defensar els seus interessos. Les tensions socials van anar en augment al llarg de les dues dècades següents.

Milers d’excombatents no van adaptar-se a la nova situació formant part dels aturats urbans. La caiguda dels preus agrícoles accelerarà l’èxode rural augmentant les molt empobrides classes urbanes i creant una nova classe mitjana. La dona, per la seva banda, va canviar el seu paper tradicional a la societat integrant-se al món del treball (finalitzada la guerra, el 35% de la mà d’obra industrial a Gran Bretanya i Alemanya era femenina).

Característiques de la Gran Guerra

dimarts , 14/12/2010

La Primera Guerra Mundial va presentar unes característiques totalment noves respecte dels conflictes bèl·lics que s’havien produït el segle XIX. La Gran Guerra va ser un nou tipus de conflicte, la primera “guerra total” de la història contemporània, que va implicar a tota la població civil, ja fos en el front o en la rereguarda, i va mobilitzar l’economia dels països combatents en funció del seu desenvolupament.

No només Europa va veure’s implicada en el conflicte. Així, la guerra va tenir repercussions en els altres continents i fins a 35 estats van acabar intervenint en la conflagració. Els contendents van cercar nous aliats a Europa i el conflicte s’estendria cap a les colònies del Pròxim Orient, Àsia i Àfrica esdevenint així un conflicte mundial. Era la primera vegada que una guerra afectava un territori tan ampli, fet que va influir decisivament en l’allargament del conflicte.

propaganda02.jpg

Els imperis centrals –Alemanya i Àustria– van tenir el suport de Bulgària i Turquia. Els búlgars volien refer-se de les seves pèrdues a les guerres balcàniques i els turcs recelaven davant les aspiracions russes sobre els estrets. Els aliats –Anglaterra, França, Sèrbia i Rússia– van tenir el suport d’Itàlia, que va canviar de bàndol amb la promesa de territoris, Romania, Japó, Portugal i Grècia que va entrar a la guerra el 1917. Els japonesos van entrar a la guerra amb l’objectiu d’ocupar els dominis alemanys a Àsia. Els Estats Units van intervenir a partir del 1917 i, seguint el seu exemple, van entrar a la guerra al costat dels aliats un bon nombre de països d’Amèrica Llatina com Bolívia, Perú, Brasil, Uruguai i petits estats d’Amèrica Central.

D’altra banda, els avenços tècnics i industrials de l’últim terç del segle XIX van posar-se al servei de la fabricació d’un armament modern i mortífer. Així, el material bèl·lic utilitzat presentaria moltes novetats: carros de combat, gasos asfixiants, us de l’aviació i tot tipus d’artilleria. L’artilleria va anar desenvolupant-se en funció de les necessitats del conflicte arribant a una capacitat de destrucció mai coneguda. Pels castigats soldats d’infanteria les trinxeres seran l’única possibilitat per sobreviure.

Canadian_tank_and_soldiers_Vimy_1917.jpg

L’aviació va passar de realitzar tasques d’informació a dur a terme tasques d’atac, bombardeig i caça tot i que fins a la II Guerra Mundial no s’explotarà tot el seu potencial. Els dirigibles zèppelin van portar la guerra a la rereguarda. Una altra novetat va ser la utilització dels submarins que els alemanys van aprofitar per realitzar blocatges costaners dificultant la navegació dels vaixells mercants que eren vitals per a la subsistència de la població. Les modernes armes van canviar el concepte tradicional de guerra i, encara que inicialment la tecnologia alemanya era superior, el procés de lluita obligaria a una modernització generalitzada de l’armament en tots els països industrialitzats bel·ligerants.

Zeppelin_diagram.png

En el conjunt de la guerra es van mobilitzar gairebé setanta milions de soldats. Inicialment, el reclutament va afectar a la població rural, però aquest era un conflicte de països industrialitzats. La prolongació de la guerra va obligar a reclutar també els obrers de les fàbriques, cosa que provocaria una mancança de mà d’obra que va obligar a mobilitzar les dones per ocupar els llocs de treball abandonats pel homes.

ammunition_factory1.jpgLa guerra total va obligar els exèrcits a unes necessitats d’aprovisionament mai vistes anteriorment. Així, els recursos econòmics, humans i tecnològics seran decisius al llarg del conflicte. Paral·lelament al conflicte va desenvolupar-se una indústria bèl·lica d’armament. En definitiva, en tots els països bel·ligerants es va imposar una economia de guerra dirigida pels Estats.

Els Estats van haver d’assolir el control dels recursos civils i bèl·lics, es a dir, de totes les activitats socioeconòmiques per tal de proveir d’armes i municions i l’exèrcit. Així, els interessos nacionals compromesos en el conflicte donarien un interès absolut a l’esforç bèl·lic, metre que la població civil va patir el racionament i l’escassetat. A més, la gran mobilització de soldats per a la guerra va obligar a recórrer a les dones per a la feina en les indústries i en d’altres sectors tradicionalment masculins.

El conflicte va sorprendre per la seva extensió i duració (cinc anys de guerra). Cap dels Estats implicats havia previst que la guerra pogués durar tant, ni molts menys que derives en un conflicte total que abastés tots els àmbits en una llarga guerra de desgast. Per a obtenir els recursos per a sufragar les despeses derivades de l’increment de la indústria militar, els Estats van haver de recórrer a l’emissió de deute públic i als préstecs provinents de l’exterior, especialment dels països no bel·ligerants i, en el cas dels aliats, dels Estats Units.

Finalment, un altre tret característic de la Gran Guerra va ser el naixement de l’ús de la propaganda de forma massiva com a instrument per mobilitzar la població, inflamar el patriotisme nacional, potenciar l’esperit de resistència de la població civil i dels soldats i, a l’exterior, per minar la moral dels enemics i debilitar la seva capacitat de resistència.