Entrades amb l'etiqueta ‘Pobles Precolombins’

Els pobles precolombins: els inques

dissabte, 6/11/2010

Expansion_Imperio_Inca.JPG

A l’Amèrica del Sud el poble precolombí més important era el dels inques, establerts des del segle XIII als altiplans andins de l’actual Perú i hereus de la tradició de diferents cultures que anteriorment s’havien assentat a les terres andines. Formaven un Imperi al centre del qual hi havia la regió de Cuzco, des d’on es van estendre cap al nord, fins a Quito, i cap al sud, fins a Xile. Així, els inques van abraçar un territori de gairebé 4.000 quilòmetres, amb una població superior als sis milions d’habitants.

Els grans treballs d’obres públiques que van realitzar ens fa pensar en l’existència d’un excedent productiu considerable, administrat per una casta dirigent.

Els inques eren un poble d’agricultors que va aconseguir intensificar la producció tot construint terrasses per contenir les terres de les vessants de les muntanyes i aprofitar al màxim l’aigua del desglaç de la serralada dels Andes. Com a adobs feien servir els excrements de les llames o el guano (excrements d’aus marines que es troben dipositades a la costa de la zona andina).

La seva arquitectura també era força notable. Cuzco, la capital de l’Imperi, probablement va arribar als 150.000 habitants i estava molt ben comunicada per una extensa xarxa de carreteres i camins. La ciutat tenia quatre sectors dividits per carrers amplis. En un d’aquests sectors es trobaven el palau de l’Inca, residència de l’emperador; el col·legi dels notables, on aquests eren formats perquè exercissin les seves funcions; i el temple de les verges, donzelles que es lliuraven als notables de la ciutat o es consagraven al servei del temple. En un altre sector, anomenat la “plaça de l’or”, hi havia el Temple del Sol, les parets interiors del qual estaven recobertes d’or i plata, metalls treballats pels inques amb gran facilitat.

D’altra banda, al cor dels Andes van construir impressionants fortaleses de pedra, com la del Machu Picchu, la ciutat inca més impressionant. Situada a 2.300 metres d’altitud, en els pendents els edificis es protegeixen els uns amb els altres. Per accedir-hi hi ha més de cent escales amb uns 3.000 esglaons.

machu-pichu.jpg

Machu Picchu

La societat inca estava força jerarquitzada. El seu emperador era considerat fill del Sol i rebia el nom d’Inca (aquest nom s’estendria posteriorment a la noblesa i avui s’aplica erròniament per a definir a tot el poble) com a descendent d’Inti, la divinitat solar. L’Inca era molt respectat entre els seus súbdits, gaudia del sobrenom de “amic dels pobres”, i la seva posició i comoditats s’allunyaven de la resta de la població.

Inca.jpgEren un Imperi força ben organitzat, administrat per una gran quantitat de funcionaris i que comptava amb un exèrcit poderós. El control d’aquesta administració estava en mans de quatre governadors que formaven el consell reial. Els seus membres pertanyien a la casta de notables, la qual acaparava els càrrecs administratius, judicials, militars i religiosos de l’Imperi.

Els fills dels senyors de les diverses zones conquerides pels inques eren traslladats a Cuzco on, a la vegada que servien com a ostatges per a garantir el control dels territoris, eren educats en el coneixement del quítxua, els quípu i les tècniques d’administració general.

Alguns historiadors van arribar a parlar de l’existència d’un model econòmic socialista entre els inques per l’articulació d’un dispositiu d’assistència als vells, les vídues i els orfes. Si bé aquest és un fet contrastat, la grandiosa diferència entre el nivell de vida de la casta privilegiada i la resta de la població invalida aquesta hipòtesi.

L’Estat lliurava terres en règim d’usdefruit a les diferents comunitats agrícoles, agrupades en famílies àmplies. Els tributs que aquestes famílies pagaven consistien a treballar obligatòriament en les terres de l’Inca o dels sacerdots, o bé en les obres públiques de l’Estat. Aquest sistema de treball forçat es denominava mita.

Els inques tenien una cultura força avançada. Així, van elaborar un calendari bastant semblat al nostre, dividit en dotze períodes, i en el qual s’assenyalaven els solsticis. Igualment és destacable el seu coneixement mèdic, tot i que continuava mesclada amb procediments màgics, tot practicant una cirurgia especialment desenvolupada que els permetia realitzar amputacions i transplantaments d’ossos amb un nombre significatiu d’èxits.

Inca_Quipu.jpg

El Quipu servia als inques per portar la comptabilitat d’homes, animals o aliments. Estaven constituïts per nusos que tenien valors diversos segons el color i la disposició. També tenien una utilitat mnemotècnica per a recordar històries o poemes.

La religió de l’Imperi inca era de tipus politeista i en la seva cosmogonia es distingien quatre edats separades per tres destruccions causades per la pedra (possiblement un terratrèmol), l’aigua i el foc. L’arribada dels conqueridors espanyols a Amèrica va coincidir precisament amb l’últim període d’aquesta cosmogonia inca (1430-1527).

Els pobles precolombins: els asteques

dissabte, 6/11/2010

La civilització asteca va desenvolupar-se entre el segle XII i el segle XVI a l’altiplà de Mèxic com a conseqüència de l’establiment de diversos pobles procedents del nord d’Amèrica, els quals van recollir la tradició de les societats anteriorment establertes a la zona, com ara els Teotihuacán o els tolteques (segles X-XIII). En el segle XIII van arribar a articular un gran Imperi territorial.

Imperio Azteca.gif

chinampas.jpgAquests pobles es van assentar sobre una zona pantanosa, per això les tècniques agrícoles que van aplicar suposaven un complex sistema de control de les aigües, obres de drenatge i dessalatge. Aquest sistema permetia d’obtenir collites durant tot l’any a les chinampas, uns monticles construïts amb fang i enderrocs portats de les terres que envoltaven els estanys. Aquests horts estaven connectats entre si mitjançant una xarxa de canals que servien per al drenatge i el transport. Els conreus bàsics eren, a més de la trilogia agrícola de Mesoamèrica (blat de moro, carbassa i fesols), el bitxo, les figueres de moro i els alvocats, entre d’altres.

Aquesta agricultura permetia d’alimentar un gran nombre de persones, i gràcies a això la densitat de la població era força elevada. La capital asteca era Tenochtilán, una ciutat habitada per uns quants centenars de milers de persones en l’època de la conquesta espanyola (els historiadors calculen que tindria uns 300.000 habitants). Van aixecar construccions arquitectòniques grandioses, d’entre les quals destaquen els temples amb forma de piràmide esglaonada, decorats amb una gran quantitat de relleus.

El complex sistema hidràulic i les construccions cerimonials permeten pensar que els asteques tenien un poder centralitzat que acaparava els excedents. Igualment, el poder polític i religiós estarien estretament vinculats. Així, el comandament suprem estava en mans del cap polític i religiós, al qual podríem considerar com una mena d’emperador.

L’organització social asteca estava fortament jerarquitzada. Hi havia dues castes amb diferents drets i obligacions. El grup dominant ocupava els principals llocs de l’administració militar, civil i religiosa, a la vegada que tenia accés a la propietat privada de la terra i estava exempta del pagament de tributs. Per contra, la major part de la població realitzava el procés productiu. Cada família tenia assignat un lot de terres per a conrear.

elgrandetemplodemexico.jpg

Els asteques eren un poble eminentment guerrer que coneixia l’arc, les fletxes i les llances. Periòdicament organitzaven expedicions per a assegurar-se el manteniment del domini sobre els pobles veïns i capturar presoners. És probable que, igual com passava en el cas dels maies, aquests presoners fossin sacrificats i la seva carn distribuïda perquè fos consumida seguint uns rituals establerts.

Igualment que els maies, els asteques van desenvolupar uns amplis estudis astronòmics que els van permetre d’elaborar un complet calendari.

Els pobles precolombins: els maies

dissabte, 6/11/2010

La cultura maia, que ocupava el territori de la Península de Yucatán, les muntanyes de Chiapas i la selva de Petén, ja estava configurada pels volts del segle IV, però un seguit de guerres i catàstrofes demogràfiques van provocar la seva decadència molt abans de l’arribada dels conqueridors espanyols. El període de màxima esplendor d’aquesta civilització va estendre’s des del segle IV fins al segle X.

Mayas.png

La península del Yucatán és una regió condicionada per les seves condicions climàtiques ja que pateix una llarga estació seca que abraça uns vuit mesos cada any. A més, hi abunden les roques calcàries, les aigües es filtren i els corrents es fan subterranis. L’aigua és escassa i per aquest motiu s’ha de recórrer als pous per tal de fer-la emergir. En aquest context geogràfic va desenvolupar-se la cultura maia, que ocupava unes terres baixes de densos boscos tropicals.

Els maies eren un poble agricultor que va evolucionar des de la pràctica d’una agricultura extensiva d’artigues a un model intensiu que els va permetre de conrear durant set o vuit estacions successives. Per això, els maies van construir un sistema de canals que els proporcionava aigua durant l’estació seca. La seva producció agrícola era abundant. A més de la trilogia agrícola característica de la zona mesoamericana composada pel blat de moro, la carbassa i els fesols, els maies conreaven nombrosos fruits i plantes, dels quals obtenien aliments, fibres tèxtils, materials de construcció o medecines, entre d’altres.

La població s’agrupava en ciutats-estat, que en ocasions els historiadors han comparat amb les polis gregues. Al capdavant de cadascuna d’aquestes ciutats-estat es trobava el que denominaven com a un “home vertader”, que governada amb l’ajuda d’un consell integrat per sacerdots i notables. Aquesta era una societat força jerarquitzada en la qual els notables solien ocupar els càrrecs de funcionaris locals.

Comalcalco.jpg

Els sacerdots es dedicaven al culte, que incloïa pràctiques de caràcter endevinatori, així com els sacrificis rituals. Eren també ells els que desenvolupaven els coneixements científics, com els relatius al pas de les estacions. En conseqüència, els sacerdots dirigien les activitats agrícoles i això els donava un gran poder sobre la població i el seu treball.

La major part de la població es dedicava al treball agrícola i del fruit d’aquest treball es pagaven tributs en espècie. Tanmateix, sembla que l’aportació més important dels habitants vers la ciutat-estat es realitzava a través del treball en les obres d’infraestructura.

Com que l’agricultura deixava una quantitat considerable de temps lliure als maies, aquests, de forma més o menys voluntària, dedicaven part d’aquest temps a participar en les obres. A canvi, com a compensació per la seva contribució obtenien aliments o alguns articles procedents del comerç a les altres ciutats-estat. D’aquesta manera, els maies van construir aqüeductes, ponts, obres de drenatge, muralles, dipòsits d’aigua de pluja protegits contra les filtracions, i grans edificacions públiques per a la realització dels cultes cerimonials.

ciudad maya.jpg

En la societat maia es realitzava una divisió sexual del treball. Així, mentre que els homes treballaven al camp, les dones feien gran part del treball d’elaboració posterior dins de l’esfera domèstica, com la laboriosa preparació dels aliments i el teixit.

Les ciutats albergaven grans concentracions de població. El conjunt d’edificis públics (temples, palaus, piràmides, jocs de pilota, observatoris, plataformes per a balls, etc.) es disposava al voltant de places o patis. Al voltant d’aquest nucli on van aixecar bells temples i palaus (com els de Chichén Itzá i Palenque), es distribuïa la població que residia en granges disperses en una extensió que podia abraçar uns quants quilòmetres quadrats.

Tot i que no disposem de dades totals de població els historiadors han calculat, a través de càlculs de densitat demogràfica, que la població total de la societat maia s’estimaria en uns quants milions de persones. Així, a les ciutats d’un tamany mitjà podien viure uns 50.000 habitants, i a les més importants probablement van arribar als 200.000.

Els maies tenien uns coneixements astronòmics molt avançats que van permetre’ls de crear uns calendaris molt precisos; tenien un de caràcter sacre i un de caràcter civil. D’altra banda, en el camp de les matemàtiques havien descobert la necessitat del nombre zero, arribant a un nivell de desenvolupament que no havien assolit a Europa ni els grecs ni els romans. A més, van arribar a inventar una complicada escriptura jeroglífica, la primera en el continent americà, que avui reconeixem gràcies al Popol Vuh, un llibre escrit en llengua maia després de la conquesta hispànica on es recullen les seves tradicions orals.

sistema-numerico-vigesimal-maya.gif

codice-maya.jpg

La seva religió era politeista i estava estretament relacionada amb les forces de la natura. Els maies creien en l’existència de quatre edats històriques, que havien estat destruïdes successivament per l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Dins de les seves pràctiques religioses realitzaven diverses cerimònies que incloïen purificacions a través del dejuni, les danses, les oracions i els sacrificis. Aquests sacrificis podien consistir en ofrenes d’aliments o bé en la matança d’animals o, fins i tot, de persones.

La civilització maia va iniciar el seu procés de decadència en el segle IX per la confluència de dos factors. La primera causa va ser de caràcter intern: l’esgotament del sol per la intensificació de la producció forçat pels governants davant del creixement demogràfic. D’aquesta manera, els camperols, pressionats per una creixent demanda d’impostos, van haver de reduir el temps del guaret i el sol va acabar per esgotar-se tot donant lloc a una catàstrofe demogràfica. Un segon factor va arribar de l’exterior: l’arribada de diverses onades invasores de pobles nòmades procedents del nord del continent.