Entrades amb l'etiqueta ‘Pesta negra’

Buffalmacco: El triomf de la mort

divendres, 26/04/2013

Després d’un llarg cicle de creixement demogràfic i econòmic, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, l’esgotament de les terres, el descobriment dels límits del creixement de l’economia feudal, la generalització de les guerres i l’expansió de les malalties. És el que coneixem com a crisi de la baixa edat mitjana. És temps de nous sentiments, de noves expressions culturals com a resposta a la realitat emergent. És el moment del triomf de la mort en l’imaginari dels europeus.

Buonamico_Buffalmacco_001.jpg

La pesta negra va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allà, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_1.JPG

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. En conseqüència, la pesta va quedar profundament gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, representada tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

En aquest cas, per il·lustrar aquest nou context, ens apropem a El triomf de la mort, el fresc monumental que decora el claustre que tanca el cementeri de la catedral de Pisa. Tot i que l’obra està datada el 1340, amb anterioritat a l’arribada de la pesta negra, el florentí Buonamico Buffalmacco (1290-1340) ja capta en ella el clima de precarietat i fugacitat que caracteritzaven l’Europa del segle XIV. És més, la mateixa temàtica és una novetat en la iconografia europea medieval.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_3.JPG

Podem dividir el mural en tres grans zones temàtiques: l’esquerra, dedicada a la trobada entre els morts i els vius; la dreta, que escenifica una batalla entre àngels i dimonis per triomfar sobre les ànimes dels morts; i, finalment, en el marge dret inferior, la vida despreocupada dels joves.

A l’esquerra del mural una comitiva de nobles que camina direcció a una jornada de caça topa amb la mort, la qual apareix representada per tres cadàvers que descansen en tombes obertes. Podem observar com cadascun dels personatges reacciona de forma diferent davant de la mort: les senyores presenten una actitud reflexiva mentre que els homes es tapen el nas davant de la putrefacció dels cadàvers i s’avancen amb curiositat cap els morts.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_2.JPG

En canvi, a la part central i dreta de la representació trobem la igualtat de l’ésser humà enfront de la mort: eclesiàstics i nobles perden els seus privilegis davant la mort. Les ànimes dels representants dels sectors privilegiats del feudalisme, simbolitzades en forma de nens que emergeixen de la boca dels morts, es veuen en mans dels dimonis. I al marge, els joves representants de la noblesa gaudeixen i festegen aliens a la decadència. Carpe diem. La jerarquia medieval trontolla i l’art esdevé testimoni.

Què és la pesta negra?

diumenge, 12/09/2010

La pesta negra –també coneguda com a Mort Negra– va ser una epidèmia de pesta, que va devastar Europa i Àsia a mitjans del segle XIV i es calcula que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població europea.

pesta.jpg

La pesta és una malaltia epidèmica causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Pasteurella pestis), que va poder ser aïllat el 1894, a Hong Kong, durant una epidèmia, pel microbiòleg suís Yersin.

Després d’un període d’incubació silenciosa, la malaltia es manifesta produint una febre elevada, acompanyada de calfreds, nàusees, set i sensació d’esgotament i d’angoixa. Després d’aquest inici, que es produeix de manera brusca, la malaltia no segueix un quadre clínic idèntic, sinó que es presenta sota tres formes inconfusibles.

peste_negra_italia_1348.jpg

La primera, i més clàssica, és la bubònica. A l’engonal, les aixelles o el coll apareix el bubó, un bony dolorós i molt evident format en un gangli. Existeix tota una iconografia que representa els empestats amb grans tumors de la mida d’un ou en la part superior de la cama, porta d’entrada més habitual de la infecció. Aquesta forma bubònica és la més habitual i coneguda, a causa de l’afinitat del bacil pel sistema limfàtic.

La segona forma, la pulmonar, és de simptomatologia més reduïda. Testimonia una infecció directa de l’aparell respiratori per la inhalació de partícules amb el bacil. Es manifesta també sobtadament, acompanyant-se de febres altes, ofec, tos i esputs sangonosos.

Finalment, la forma septicèmica es produeix per la disseminació del bacil des dels bubons ganglionars o bé el pulmó. Un cop instaurada aquesta septicèmia (la més funesta de les formes clíniques) és irreversible i acaba sempre amb la mort del pacient. De forma extraordinària, a l’inici de les epidèmies, pot presentar-se sense antecedents bubònics o pneumònics, afectant sobretot els lactants joves.

Black_Death.jpg

Durant la septicèmia s’observen hemorràgies cutànies per tot el cos amb gran plaques d’extravasació, que, pel seu color negre blavós, contribueixen al coneixement de la malaltia com a pesta negra o mort negra.

Però, tot i la seva extraordinària simptomatologia, potser allò que més sorprèn de la pesta és el seu mecanisme de transmissió tan complicat. La pesta pertany al grup de les zoonosis transmissibles, processos morbosos susceptibles d’afectar els animals i l’home.

rpc12_34f1.jpgEn aquest sentit, la pesta és una malaltia dels rosegadors que, només d’una forma secundària, pot afectar l’home. En els territoris poblats, els rosegadors domèstics són els que s’infecten amb més facilitat, i al davant de tots ells la rata, en les seves dues varietats: gris o de claveguera (Rattus norvergicus) i negra o de les llars (Rattus rattus). No és estrany observar, en èpoques de pesta, que també els ratolins pateixen el mal.

La infecció de l’home es produeix per mitjà de la intervenció de la puça de la rata (habitualment la Xenopsylla cheopis), peça fonamental en la cadena de transmissió. Efectivament, la puça pica la rata que pateix la pesta, i xucla sang amb bacils. Aquests, dins l’insecte, es multipliquen de forma espectacular i obstrueixen una petita bossa (proventricle) situada sobre el seu esòfag. Aquesta ocupació impedeix que el paràsit es pugui alimentar. Aleshores, la puça pica un cop i un altre per saciar la seva fam. Però, com que no pot ingerir sang, regurgita i inocula els gèrmens del seu tub digestiu que es troben en un cultiu pràcticament pur.

Si l’home pateix la picada, el bacil passa al seu curs sanguini i, en acantonar-se en els ganglis limfàtics, es forma el bubó. Quan la infecció és massiva sobrevindrà la septicèmia. Un cop instaurada l’epidèmia, altres paràsits propis de l’home, com la puça o els polls, poden col·laborar en la transmissió entre éssers humans.

Calen, d’altra banda, determinades circumstàncies climàtiques especials perquè la cadena entre rata-puça-home es pugui articular, perquè la rata només pot viure en una temperatura compresa entre els 15 i 20 graus i, sobretot, li cal una humitat del 90 al 95%. Això explica la presència de la pesta durant l’estació càlida i després de pluges abundoses, com ja havien observat els tractadistes medievals i renaixentistes.

pesta negra.jpg

Contràriament, les formes pulmonars de la pesta, que es transmeten d’home a home, sorgeixen habitualment en els mesos freds.

la-peste-negra.jpgA l’edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates, i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d’afectats per la malaltia. La majoria d’investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l’actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l’epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es va propagar va donar lloc a l’aparició de les altres variants.

Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

La crisi de la baixa edat mitjana

divendres, 10/09/2010

El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, les guerres i les malalties.

Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple, el retenien i esperaven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties, es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi.

553px-Pestilence_spreading_1347-1351_europe.png

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

Black_Death.jpg

En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.

untitled 2.tif

Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta, van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.

DeathWatTylerFull.jpgAquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos obtenien un major grau de llibertat.

GeorgheDoja.jpgA l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció artesanal a gran escala.

En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia aconseguit el control dels governs municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts, van reaccionar davant d’aquests abusos i van exigir un canvi de política o una participació més gran en la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant, Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Richard_II_meets_rebels.jpg

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances en massa.