Entrades amb l'etiqueta ‘Període d’entreguerres’

La dictadura stalinista

divendres, 21/05/2010

Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, on va ser alçat per Lenin el 1922, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició en el si del partit en una operació per aconseguir el poder absolut desenvolupada entre 1924 i 1929 i que remataria en els anys trenta purgant tot possible focus opositor.

Així, el 1925, en el marc de la lluita per la direcció de la Revolució després de la mort de Lenin, Trotski va ser destituït del seu càrrec de comissari del poble per a la guerra. En aquest moment, preocupats per la gran concentració de poder en mans de Stalin, dos històrics dirigents bolxevics com Zinoviev i Kamenev van decidir passar a l’oposició. Tot i això, el comandament de Stalin des de la cúpula del partit va ser molt sòlid i la seva doctrina política va ser ferma.

El 1927, Stalin va seguir aplanant-se el camí cap al poder absolut en el PCUS i la URSS amb la decisió del Comitè Central d’expulsar Trotski, Zinoviev i Kamenev del partit. A la vegada, també van ser eliminats tots aquells elements que eren considerats esquerrans. Com que Trotski va negar-se a rectificar les seves opinions contràries a la política stalinista primer va ser desterrat a Alma-Ata (Kazakhastan) i, finalment, el 1929 era expulsat de la URSS.

JStalin.jpg

Stalin

Després, per a consolidar definitivament el seu poder, Stalin es desempallegaria de Bujarin, membre de l’ala dretana del partit, director del diari oficial soviètic Pravda i única persona que podia fer-li ombra en el Politburó en aquell moment.

Stalin va superar d’aquesta manera totes les baralles internes en el partit a la vegada que creava un grup o casta de funcionaris fidels que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat, el que més endavant es coneixeria com a nomenklatura, una burocràcia amb un nivell de vida i un poder superiors al de la resta de la població.

El secretari general havia aconseguit el domini absolut donant pas a una dictadura totalitària basada en els mecanismes del culte a la personalitat del líder i la repressió de qualsevol dissidència mitjançant el terror i la coacció. I per a finalitzar aquest procés d’assoliment del poder absolut a la URSS, el 1936 s’adoptava una nova constitució que, en la pràctica, legalitzava la dictadura de Stalin.

Les purgues polítiques es van encarregar d’anul·lar qualsevol dissidència i la pràctica del terror va ser el mitjà per aconseguir la submissió de la societat soviètica. I com a instrument executor de la repressió que vindria, el 1934, Stalin va crear una nova i temible policia política: el Comitè del Poble per a Assumptes Interns (NKVD).

D’aquesta manera, el programa de purgues stalinistes, iniciat el 1933 amb l’expulsió dels “elements estranys i indesitjables”, van estendre’s a tots els àmbits soviètics: el PCUS primer, després l’exèrcit i finalment al conjunt de la societat.

Les més conegudes, en el punt més àlgid del terror, van ser les purgues del període 1936-1939, que amb els anomenats processos de Moscou van eliminar sense cap contemplació més del 50% dels membres del Comitè Central del partit. Tots els opositors a dreta i esquerra de Stalin van ser liquidats produint una renovació dels membres del partit.

En els processos de Moscou fins i tot els antics rivals polítics de Stalin com Kamenev, Zinoviev o Bujarin, entre d’altres membres de la vella guàrdia bolxevic, ja sense cap mena de poder efectiu en el partit, van ser condemnats a mort i executats. Va investigar-se la “puresa” i l’adhesió ideològica de tots els militants a la causa stalinista, resultant-ne expulsats els no addictes a Stalin i afavorint l’ingrés de nous militants “favorables” al líder. A més, a l’exèrcit a va ser purgat l’antic heroi de la guerra civil russa, el mariscal Tukhatxevski, executat com a element sospitós.

Segons les xifres oficials que han anat fent-se públiques en els darrers anys, entre 1937 i 1938, el que podem anomenar com a període del terror stalinista, van ser executades unes 700.000 persones, a banda de una quantitat superior d’arrestos, judicis i denúncies públiques patides per tot aquell que era considerat opositor a Stalin.

Però aquest sistema repressiu no tan sols va ser patit pels diversos aparells de poder de l’Estat soviètic. Es calcula que uns vuit milions de persones van ser enviades als camps de treballs forçats, coneguts com a gulags, situats especialment a Sibèria, on van patir unes condicions de vida atroces. Molts dels empresonats moririen allà víctimes de la paranoia stalinista.

Gulag_work.jpeg

Treballadors en un gulag soviètic

Nombre de persones empresonades als gulags soviètics

Any

Presoners

1934

510.307

1935

965.742

1936

1.296.494

1937

1.196.369

1938

1.881.570

1939

1.672.438

1940

1.659.992

1941

1.929.729

Si bé a partir del 1939 la violència de les purgues va anar disminuint, la repressió va continuar sent un fet habitual en tot el període de govern de Stalin. A més, el sistema de terror va generar una dinàmica de delació i por en el si de la societat soviètica difícil d’obviar. Milions de persones patirien la persecució policial per falses denúncies, sovint presentades per cobrar-se els deutes d’antigues rivalitats personals. I el nombre d’empresonats en els gulags no va parar de créixer fins que la Segona Guerra Mundial va fer ineludible centrar els esforços en el front de guerra i oblidar temporalment el “front” interior, sense buidar excessivament els camps de concentració.

Belbaltlag--1932.gif

Treballadors en un camp de concentració soviètic

Així, purgats els enemics, sense cap oposició manifesta a la seva persona, amb una burocràcia totalment fidel i amb una temible policia com a arma repressora, Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic fins a la seva mort el 1953.

La mort de Lenin i la batalla per la successió

dijous, 20/05/2010

Des del 1922, Lenin, el gran líder de la Revolució comunista soviètica, va estar molt malalt. La seva malaltia no va fer més que agreujar-se en els dos anys següents mentre començaven a produir-se les primeres disputes entre els principals dirigents bolxevics per aconseguir el poder a la Unió Soviètica.

D’aquesta manera, quan, el gener de 1924, Lenin va morir, a l’URSS va obrir-se una època de debat i d’inestabilitat. La mort d’un líder tan carismàtic com Lenin va provocar un greu problema de successió. Cap dels altres líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, en la cursa successòria van destacar dos personatges, Stalin i Trotski, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat.

Trotski havia demostrat la seva capacitat política i organitzativa durant la Revolució d’Octubre, en la construcció de l’Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra, però mai va aconseguir el suport total de Lenin i dins del propi partit sempre va ser considerat com un nouvingut a la causa bolxevic.

trotski.jpg

Trotski

Per la seva banda, Stalin havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del partit el 1922. És a dir, era la persona que controlava tot el desenvolupament intern del partit en un moment clau per a la seva futura supervivència política. A més, va comptar amb el suport d’altres vells líders bolxevics (Kamenev, Zinoviev, Bujarin) en el seu propòsit d’aïllar Trotski.

stalin.jpg

Stalin

Poc abans de morir, Lenin va dictar una carta, coneguda com el seu testament polític, en la qual expressava la seva preocupació per l’immens poder acumulat per Stalin i en la qual proposava que fos substituït per una persona amb un caràcter “més tolerant”:

Crec que el factor fonamental en la qüestió de l’estabilitat el constitueixen membres del Comitè Central com ara Stalin i Trotski. Les relacions que hi ha entre ells són, al meu parer, les que en bona part podrien causar aquesta divisió, i per evitar-la crec que hauríem d’augmentar fins a cinquanta o cent els membres del Comitè Central.

El camarada Stalin, en convertir-se en secretari general, ha concentrat a les seves mans un poder immens, i jo no estic segur que sàpiga utilitzar sempre aquest poder amb la cautela necessària […].

Stalin és massa rude, i aquest defecte, que es pot tolerar en les nostres relacions com a comunistes, és inacceptable en un secretari general. Per tant, proposo als camarades que tractin de trobar la manera de treure Stalin d’aquest càrrec i de substituir-lo per una altra persona que en sigui superior en tots els aspectes, és a dir, més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades, menys capritxós, etc.

Però quan Lenin va morir aquesta carta va ser amagada als membres del Comitè Central  del partit (Politburó). No es faria públic el seu contingut fins al mes de maig i aleshores ja seria tard per a descavalcar Stalin del poder, tot i que la lluita per la direcció política i econòmica amb Trotski no havia fet més que començar.

En primer lloc calia determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista després de la NEP, perquè molts dels membres de partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda hi havia la concepció política del que havia de ser l’URSS.

Així, respecte de la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotski i l’anomenada oposició esquerrana, eren partidaris de liquidar la NEP i començar a exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos en la construcció de la societat socialista. En canvi, d’altres membres del partit eren partidaris de realitzar una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles que poguessin ser intercanviats per béns de consum industrial.

Respecte de les idees polítiques sobre el camí que havia de prendre la Revolució arribats al període d’entreguerres, també van produir-se enfrontaments. Per a Trotski calia que la Revolució s’escampés per tot el món i que des de la Internacional Comunista i els partits comunistes s’impulsés la Revolució permanent a tots els països. En canvi, Stalin era partidari de la construcció del socialisme en un sol país (doctrina totalment contradictòria amb els predicaments leninistes), de manera que la principal preocupació del Komintern seria la defensa dels interessos de l’URSS.

Per desfer-se del seu oponent, Stalin es va alinear, al principi, amb les posicions més conservadores en matèria econòmica, i va arribar a marginar i fins i tot expulsar Trotski del país el 1929. Després d’aconseguir això, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política de l’economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS que es basava en una forta industrialització.

L’impacte internacional de la Revolució Russa i la formació del Komintern

divendres, 14/05/2010

L’exemple de la Revolució Russa va fer que durant la immediata postguerra a molts països d’Europa s’iniciessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar el sistema liberal burgés. A més, Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat, i per això era essencial aconseguir el triomf d’una revolució proletària a nivell mundial.

Aquesta utopia semblava possible en aquell moment, perquè acabada la Primera Guerra Mundial el clima revolucionari es trobava força estès. Les insurreccions més importants que van produir-se seguint l’exemple soviètic van ser les dels espartaquistes alemanys (liderats per Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (liderats per Bela Kun), però totes dues van fracassar i van ser sufocades pels règims existents.

Tot i això, els soviets encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i veien clara la necessitat de formalitzar una mena de partit revolucionari a nivell mundial, és a dir, una nova Internacional, al marge de la II Internacional socialista, amb la intenció d’estendre el model de la Rússia comunista.

Amb aquest objectiu, el gener de 1919, Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris, que es va obrir el 3 de març i es va finalitzar amb la creació de l’anomenada Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

Aquesta reunió comptava amb l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa. D’aquesta manera, la formació del Komintern va avivar les tensions dins del col·lectiu socialista arreu d’Europa, avivant les dissensions internes. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir a la Internacional Comunista o seguir en el si de la II Internacional socialista, reconstituïda després del sotrac de la Gran Guerra el febrer de 1919. Recordem que durant el conflicte bèl·lic els partits socialdemòcrates europeus havien col·laborat amb els seus respectius governs i els havien sostingut amb els seus vots en els parlaments.

komintern.jpg

Al·legoria representativa de la Internacional Comunista o Komintern

La seu del Komintern va establir-se a Moscou i, ja des d’un principi, va ser, d’acord amb els principis leninistes, una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la Revolució a tots els països.

La Internacional Comunista va promulgar en el seu congrés de 1920 una rigorosa llista de vint-i-una condicions a complir obligatòriament pels partits per a poder integrar-se en la nova organització:

Primera. La propaganda i l’agitació quotidiana han de tenir un caràcter comunista.

Segona. Depuració dels càrrecs de responsabilitat del moviment obrer dels reformistes, tot i que siguin militants experimentats, que seran reemplaçats per comunistes […].

Tercera. L’acció legal ha d’anar sempre combinada amb l’acció il·legal.

Quarta. S’ha de realitzar propaganda de les idees comunistes a l’exèrcit.

Cinquena. S’ha de realitzar propaganda i agitació al camp per part dels obrers comunistes.

Sisena. S’ha de denunciar alhora el socialpatriotisme i el socialpacifisme.

Setena. S’ha de produir una ruptura completa i definitiva amb els reformistes.

Vuitena. S’ha de donar suport, “no amb paraules, sinó amb fets”, a qualsevol moviment d’emancipació de les colònies.

Novena. S’han de formar nuclis comunistes en els sindicats, subordinats al conjunt del Partit.

Desena. S’ha de combatre la “Internaciona Groga” d’Amsterdam.

Onzena. S’ha de depurar la fracció parlamentària.

Dotzena. S’ha d’organitzar el PC sobre la base de la “centralització democràtica” amb una “disciplina de ferro semblant a la militar”.

Tretzena. S’han de realitzar depuracions periòdiques dels elements petitburgesos infiltrats als PC legals.

Catorzena. S’ha de donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques en la seva lluita contra la contrarevolució.

Quinzena. S’ha d’establir un nou programa comunista adaptat a les condicions específiques del país.

Setzena. S’ha de reconèixer el caràcter obligatori de les decisions de la Internacional Comunista, partit mundial únic.

Dissetena. S’ha d’anomenar els partits com a Partits Comunistes, mai com a Partits Socialistes.

Divuitena. S’han de publicar a tots els òrgans de premsa comunistes tots els documents importants sorgits del Comitè Executiu de la Internacional Comunista.

Dinovena. S’ha de convocar un congrés en els quatre mesos posteriors al Segon Congrés de la Internacional Comunista per debatre les condicions de l’admissió.

Vintena. S’ha d’elegir el nou Comitè Central, tenint en compte que dos terços dels seus membres han de ser comunistes.

Vint-i-unena. S’ha d’excloure del partit a aquells que rebutgin les condicions d’admissió.

L’acceptació o el rebuig d’aquestes condicions va ser motiu de la divisió dels partits socialistes a molts dels països europeus entre una majoria que va optar per continuar acceptant els principis socialdemòcrates reformistes i una minoria que va sortir dels partits per a constituir nous grups de caràcter comunista. Així, entre el 1920 i el 1923, a molts països es van formar petits partits comunistes molt lligats, quan no simplement subordinats, a les orientacions que es dictaven des de Moscou.

komintern2.jpg

En definitiva, la creació de la Internacional Comunista i la seva acció política en el període d’entreguerres van ser un instrument al servei de la política exterior de la URSS, que tenia com a finalitat afavorir l’expansió del model del comunisme soviètic a la resta del món.

La Societat de Nacions

dimarts, 27/04/2010

La Societat de Nacions (SDN) va ser una organització internacional, fundada al final de la Primera Guerra Mundial per iniciativa del president nord-americà Wilson.

Symbol_of_the_League_of_Nations.pngFinalitzada la guerra va fer-se patent la necessitat de regular les relacions internacionals. El president nord-americà Wilson ja apuntava en els seus Catorze Punts el desig de crear un organisme, amb funcions de parlament internacional, que permetés als diferents països que l’integressin, en funció de litigi, una oportunitat de solucionar els seus conflictes sense necessitat de recórrer a l’enfrontament bèl·lic.

D’aquesta manera, la segona part del Tractat de Versalles proposava la creació de la Societat de Nacions. I per a dotar el nou organisme del caràcter més neutral possible, va fixar-se la seu de la SDN a la ciutat suïssa de Ginebra.

La Societat de Nacions estava constituïda per:

1. Secretaria: un òrgan merament administratiu que exercia un paper de coordinació.

2. Consell: permanent, amb funcions de directori i format per les cinc potències vencedores (Gran Bretanya, França, Itàlia, Japó i Estats Units).

3. Assemblea General: on hi participarien tots els Estats membres en una reunió a celebrar anualment.

4. Tribunal Internacional de Justícia: òrgan jurídic, situat a la ciutat de l’Haia.

5. Oficina Internacional del Treball (OIT): òrgan jurídic autònom que tenia per funció la defensa dels interessos dels treballadors mitjançant els acords internacionals.

Origin_of_the_League_of_Nations.png

El nou organisme tenia com a principal objectiu, segons el seu pacte fundacional d’abril de 1919, garantir la pau internacional i vetllar per la seguretat col·lectiva, així com el desarmament i la cooperació econòmica i cultural entre els diversos Estats del món. Els seus membres es comprometien a esgotar tots els procediments per a solucionar de manera pacífica els conflictes i evitar l’esclat d’una nova guerra.

Article 6. Els membres de la Societat de Nacions reconeixen que el manteniment de la pau exigeix la reducció dels armaments nacionals al mínim compatible amb la seguretat nacional […].

Article 10. Els membres de la Societat de Nacions es comprometen a respectar i a mantenir contra qualsevol agressió exterior la integritat territorial i la independència política present de tots els membres de la Societat […].

Article 16. Si un membre de la Societat de Nacions recorregués a la guerra […], se’l considerarà ipso facto com si hagués comés un acte contra tots els altres membres de la Societat. Aquests es comprometen a trencar immediatament tota relació comercial o financera amb ell […].

Amb aquests objectius es van imposar sancions per als Estats que infringissin el pacte fundacional de la SDN. Fins i tot s’establia que l’Estat que cometés infraccions greus podia ser exclòs de l’organització.

Però ja des de la seva configuració primerenca la Societat de Nacions va veure’s marcada per tota una sèrie de contradiccions. La SDN va ser una organització extremadament fràgil que no va poder portar a la pràctica els objectius que s’havia plantejat perquè no disposava ni de l’exèrcit ni de la capacitat executiva per a forçar el compliment de les seves resolucions.

El primer problema amb que va topar la naixent SDN va ser l’absència en l’organisme dels Estats Units, principals mentors de la idea i gran potència emergent com a conseqüència de la Gran Guerra. La no sanció dels tractats de pau de Versalles pel Senat nord-americà i l’inici d’una política exterior d’aïllament respecte dels assumptes europeus per part dels EUA, deixaven la Societat de Nacions sense el país del quan n’havia sorgit la idea originària.

L’altra absència significativa seria la de la Unió Soviètica. La URSS no seria admesa a l’organisme de Ginebra fins el 1934.

Archivo:League of Nations Anachronous Map.PNG

Així, la SDN estava formada per 40 estats (27 vencedors de la Primera Guerra Mundial i 13 de neutrals) i quedaven fora els Estats Units (que no varen aprovar la duresa de les sancions imposades a Alemanya després de la guerra i no s’hi volgueren incorporar) i l’URSS (integrada el 1934, expulsada el 1940). Per tant, països que tenien un gran pes en les relacions internacionals quedaven fora de l’organització.

League_of_Nations_cartoon_from_Punch_-_Project_Gutenberg.pngLa Societat de Nacions tenia la possibilitat de condemnar i sancionar els països infractors dels tractats de pau. Però, a la pràctica, aquestes sancions només serien simples condemnes morals que difícilment arribarien a aturar les transgressions de l’ordre internacional. La guerra de Manxúria o la invasió d’Etiòpia per Itàlia serien dues de les mostres de la incapacitat de la SDN.

Dels seixanta-quatre països que van arribar a formar part de la Societat de Nacions, catorze en van acabar marxant.

Finalment, cal destacar que en un món amb la pervivència dels grans imperis colonials, la representació de l’organisme era d’un caràcter marcadament europeu. Fins i tot, va arribar a qualificar-se despectivament la SDN com un “club de blancs, occidentals i rics”.

Tot i les evidents mancances que hem assenyalat, com a aspectes positius que va aportar la Societat de Nacions en el món d’entreguerres cal assenyalar l’establiment d’una diplomàcia multilateral, la prohibició dels tractats secrets i la constitució d’organismes de caràcter humanitari i de cooperació internacional (OIT, OMS) que encara avui continuen vigents.

Les repercussions de la Primera Guerra Mundial per a les dones

dilluns, 26/04/2010

Durant la Gran Guerra, les dones van ocupar els llocs de treball que fins aleshores havien estat reservats exclusivament pels homes. Per tant, la guerra va donar a les dones un nou lloc dins de la societat.

D’aquesta manera, en finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Aquesta presència massiva de la dona en el món del treball durant la guerra per la mancança de mà d’obra masculina va suposar un estímul molt important perquè, en la postguerra, es reprengués la lluita organitzada per aconseguir l’emancipació femenina.

La discriminació de la dona s’estenia a totes les esferes de la vida, però arran dels canvis produïts en la postguerra la condició femenina aniria millorant, encara que molt lentament. Alguns signes externs serien un bon exemple d’això: la introducció dels vestits còmodes i lleugers, la nova moda dels cabells curts (a le garçon), el nou costum de fumar i la incorporació a la vida social (freqüentaven els cafès, conduïen cotxes i donaven les seves opinions polítiques, entre d’altres).

En un article aparegut al diari ABC de Madrid el 3 de febrer de 1918 es parlava d’aquesta manera del gran pas endavant que s’estava donant en la conquesta dels drets de les dones:

El moviment feminista es propaga victoriosament i encara ho farà més un cop acabada la guerra. Com que les dones substitueixen els homes en molts serveis urbans han arribat a adquirir pretensions molt justificades, segons diuen elles. A Rússia, Finlàndia, Hongria i Anglaterra s’està a punt de concedir el sufragi a les dones. D’altra banda, una dona ha intervingut en les negociacions de Brest-Litovsk, fet sense precedents en la Història. Al Japó […] s’obliga les nenes a assistir a les l’escola fins els catorze anys i […] s’han creat escoles superiors de noies a diverses poblacions.

Tot i això, en l’època posterior a la guerra, l’assoliment més important per a les dones va ser el progressiu reconeixement del seu dret a vot. D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Aquesta va ser l’evolució de la concessió del dret a vot a les dones en els països europeus afectats per la guerra:

País

Dret a vot de les dones

Dinamarca

1915

Rússia

1917

Gran Bretanya

1918-1928

Àustria

1918

Alemanya

1918

Hongria

1918

Països Baixos

1919

Polònia

1919

Suècia

1919-1921

Txecoslovàquia

1919-1921

Bèlgica

1920-1948

El Tractat de Pau amb Alemanya

dissabte, 24/04/2010

El més important de conjunt de tractats que van posar fi a la Primera Guerra Mundial va ser el de Versalles, signat el 28 de juny de 1919, pel qual va reglamentar-se la sort d’Alemanya. Aquest Tractat va elaborar-se partint de la base que Alemanya era la responsable del conflicte i per això no va ser el fruit d’unes negociacions, sinó que va ser una imposició sobre els vençuts, un Diktat, com dirien els alemanys.

En primer lloc, l’Imperi alemany va quedar amputat i les seves colònies van ser repartides entre els aliats. Va haver de cedir l’Alsàcia i la Lorena a França i la regió de la Posnània a Polònia. A més, es va crear un passadís o “corredor polonès”, amb la creació de la “ciutat lliure” de Danzing, que separava la Prússia oriental de la resta d’Alemanya.

D’altra banda, les colònies alemanyes a l’Orient Mitjà van passar a convertir-se en mandats de la Societat de Nacions (en la pràctica, però, van ser territoris controlats per França i Gran Bretanya).

Article 119. Alemanya renuncia, a favor de les principals potències aliades i associades, a tots els seus drets i títols sobre les seves possessions d’ultramar […].

A més, Alemanya, considerada responsable del desencadenament de la guerra, va veure com se li va imposar el pagament d’unes fortes reparacions de guerra per compensar les destruccions causades als països vencedors.

Article 231. Alemanya i els seus aliats són responsables, per haver-les causat, de totes les pèrdues i de tots els danys soferts pels governs aliats i les seves nacions com a conseqüència de la guerra […].

Alemanya va haver de lliurar immediatament la seva flota mercant i les seves locomotores, i va haver de cedir a França l’explotació de les mines de carbó del Sarre durant quinze anys, després dels quals es celebraria un plebiscit per decidir el futur definitiu de les mines.

Article 232. Els governs aliats i associats exigeixen […], i Alemanya n’adquireix el compromís, que siguin reparats tots els danys causats a la població civil de les potències aliades i associades i als seus béns […].

Finalment, a Alemanya va abolir-s’hi el servei militar i el seu exèrcit va quedar reduït a només 100.000 homes. A més, es prohibia la seva unió amb Àustria i, per prevenir qualsevol intent revengista, els aliats passaven a ocupar la riba esquerra del Rin durant quinze anys. En conseqüència, la Renània va ser desmilitaritzada.

Article 428. A títol de garantia […] els territoris situats a l’oest del Rin […] seran ocupats per les tropes de les potències aliades i associades durant un període de quinze anys […].