Entrades amb l'etiqueta ‘Període d’entreguerres’

Conseqüències de la Primera Guerra Mundial: balanç polític, econòmic, demogràfic i social

dimecres, 15/12/2010

El segle XX està marcat per les dues guerres mundials que van deixar una gran mortalitat que va tenir importants conseqüències demogràfiques, econòmiques socials i culturals. La I Guerra Mundial va deixar un balanç de entre 8 i 9 milions de morts en combat als que cal afegir els morts civils, una gran desfeta econòmica, la desestructuració de bona part del centre d’Europa i uns tractats de pau que no podien establir una pau duradora. Milions de persones havien mort, els ideòlegs havien alimentat les passions nacionals fins a uns nivells altíssims de rancor irracional i societats senceres s’havien vist implicades directa o indirectament a la guerra. Havia estat una guerra total.

Conseqüències demogràfiques. Norstein considera que a l’impacte humà dels morts directament pel conflicte s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. Amb tot, la Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 11 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil) van morir uns 16 milions de persones.

Les pèrdues de vides humanes van ser considerables. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. La guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones.

Pèrdua de població:

  • Sèrbia-Montenegro : 31,3%
  • Rússia: 18,5%
  • Àustria-Hongria: 14%
  • Alemanya : 9,5%
  • França: 8%
  • Itàlia: 7,6%
  • Gran Bretanya: 4%

La zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental. A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de grip espanyola de 1918. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social. Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935.

ottodixflanders.jpg

Conseqüències polítiques. L’origen de la guerra va estar motivat per les disputes entre les potències pel control europeu i colonial. Un cop finalitzat el conflicte es reordenarà el mapa europeu a costa dels vençuts. La pau de París donarà lloc a una profunda reestructuració territorial d’Europa amb el desmembrament dels grans imperis que havien dominat el centre d’Europa durant el segle XIX i l’aparició de nous estats.

El sistema polític liberal serà transformat segons tres possibles alternatives: la revolució socialista (Rússia), el feixisme i la reforma dels sistemes democràtics amb representacions corporatives. S’expandirà el sufragi universal (generalment masculí) i els estats liberals creixeran reformulant-se cap a l’intervencionisme en matèria econòmica.

Entre 1918 i 1945 es donarà un conflicte triangular que enfrontarà a les tres sortides que els estats europeus van donar al liberalisme del segle XIX. Els anys posteriors a la guerra es caracteritzaran per la crisi de la identitat burgesa que s’havia anat format al llarg del segle XIX. Un cop acabada la guerra la democràcia va anar guanyant terreny sobre els antics règims autoritaris, però aquesta democratització dels estats no va consolidar-se i les tensions que provocarà la crisi econòmica dels anys trenta marcarà una nova evolució cap a l’autoritarisme.

En el camp de les relacions internacionals es va viure canvi un canvi de forces que va portar els Estats Units a convertir-se en una potència econòmica a nivell mundial. Europa va patir un retrocés respecte dels EUA. En qualsevol cas, el món seguia dominat per l’eix atlàntic amb uns Estats Units que seran la potència decisiva per la seva capacitat militar i industrial.

El continent asiàtic va emergir en la dinàmica de la política mundial. Una potència asiàtica com Japó es consolidarà econòmicament entrant en la dinàmica econòmica mundial amb penetracions territorials cap a Xina i el Pacífic on va entrar en conflicte amb els Estats Units. L’expansió japonesa al Pacífic serà demogràfica i econòmica mitjançant grans onades migratòries buscant nous mercats i matèries primeres pel país. Estats Units també estarà present al Pacífic amb presència militar, el que farà que rivalitzi amb Japó. Paral·lelament, van iniciar-se els primers moviments descolonitzadors a Àsia. A l’Índia sorgirà la figura de Gandhi i Xina viurà l’enderrocament de l’Imperi i la proclamació de la república.

League_of_Nations_cartoon_from_Punch_-_Project_Gutenberg.pngA les negociacions de pau de París es van crear les bases de la Societat de Nacions (SDN), una nova organització que havia de garantir la pau i fomentar les cooperació internacional. El tema més important que es va debatre va ser la forma en que la SDN imposaria les sancions. Finalment va arribar-se a un acord general que excloïa a Alemanya de la Societat. La seva seu va fixar-se a Ginebra i la seva composició quedava establerta en dos organismes, l’Assemblea General on es reunien tots els membres i el Consell format pels estats vencedors de la guerra (EUA, França, Gran Bretanya, Itàlia i Japó) i quatre estats més escollits en assemblea. Tot i l’existència d’aquest organisme, la pau havia estat imposada als vençuts i la Societat de Nacions no va aconseguir convertir-se en un àrbitre internacional.

Conseqüències econòmiques. La Primera Guerra Mundial va suposar la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea en el terreny econòmic. En els territoris bel·ligerants l’aparell productiu va ser destruït el que va transformar l’estructura i les polítiques econòmiques dels estats. La guerra va consolidar el predomini de les grans corporacions industrials, els monopolis i les grans empreses. Els estats desenvoluparan polítiques intervencionistes com a conseqüència de la guerra. La producció va orientar-se cap a les necessitats dels països passant de la lliure competència a un mercat interferit pels monopolis i els estats.

França va perdre el 30% de la riquesa nacional i Alemanya el 22% mentre que el potencial industrial europeu es va reduir un 40% i l’agrícola un 30%. Tots els països europeus van acabar la guerra endeutats tant a l’interior (emprèstits de guerra) com a l’exterior (préstecs sobretot amb els Estats Units).

Els països vençuts hauran de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, Alemanya va perdre les seves colònies. Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). Es va trencar la relació entre els territoris de l’antic imperi.

Molts estats van haver d’utilitzar bona part de les seves reserves d’or i augmentar el paper moneda en circulació, el que va fer augmentar l’inflació. Així, la inflació respecte 1914 a França va multiplicar-se per 6 i a Anglaterra i Estats Units va arribar a multiplicar-se per 3. La durada de la guerra no estava prevista el que va suposar un cost econòmic imprevist. Els pressupostos van ser augmentats durant la guerra (multiplicant-se per 6) amb instruments inflacionistes. La posada en circulació de més paper-moneda va fer que augmentessin els preus i així l’endeutament dels estats va arribar a suposar el 70% dels pressupostos.

Els estats van evitar la pujada d’impostos perquè la població no s’oposés als governs i es va recórrer als crèdits i emprèstits a curt termini creant inflació. La moneda va sobrevalorar-se provocant la pujada dels preus. Així, la reconversió econòmica en temps de pau va ser difícil. Gran part dels productes de consum intern van haver de ser importats durant la guerra a un alt preu el que va fer que el règim de mercat es veiés fortament transformat.

Conseqüències socials. La guerra va repercutir de manera desigual entre els diferents grups socials. Així, hi ha autors que consideren que la postguerra estaria marcada per l’oposició entre els “nous rics”, és a dir, banquers, comerciants i grans propietaris que havien fet fortuna gràcies a la demanda generada per la guerra, i els “nous pobres”, les classes mitjanes, els pagesos i els assalariats que van patir els efectes negatius de l’augment dels preus, del descens de la capacitat adquisitiva i de l’atur.

Munitions_Manufacturing.jpgCom a conseqüència de la guerra es van viure processos revolucionaris a Rússia i Alemanya, revolucions que no van extendre’s pel reconeixement dels sindicats com a interlocutors amb les empreses i per l’extensió del sufragi. Els moviments reivindicatius obrers van augmentar i la classe mitjana també va mostrar-se descontenta culpant a l’estat liberal de l’empobriment generalitzat i de no saber defensar els seus interessos. Les tensions socials van anar en augment al llarg de les dues dècades següents.

Milers d’excombatents no van adaptar-se a la nova situació formant part dels aturats urbans. La caiguda dels preus agrícoles accelerarà l’èxode rural augmentant les molt empobrides classes urbanes i creant una nova classe mitjana. La dona, per la seva banda, va canviar el seu paper tradicional a la societat integrant-se al món del treball (finalitzada la guerra, el 35% de la mà d’obra industrial a Gran Bretanya i Alemanya era femenina).

Les causes del crac de 1929

dimarts, 22/06/2010

L’enfonsament de la Borsa de Nova York, el famós crac de 1929, va ser el detonant d’una crisi econòmica mundial de llarga durada. Però les causes de la Gran Depressió són molt més profundes com per explicar-la en base a la fallida de Wall Street, i cal buscar-les en els desequilibris econòmics produïts durant els anys vint.

New Deal.jpgAixí, a la segona meitat dels anys vint la marxa econòmica nord-americana va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren, fonamentalment, la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La crisi dels sectors tradicionals com el tèxtil, el carbó, la siderúrgia i la construcció naval va anar intensificant-se de forma sostinguda en els anys anteriors al crac. El mateix passaria amb l’agricultura, en crisi permanent des de 1921.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de models d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus. D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars.

Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia. El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials.

Però, fins i tot els sectors industrials més afavorits per l’expansió econòmica, com la producció d’automòbils i electrodomèstics, van experimentar ja des de 1927 les primeres conseqüències de la paulatina disminució del poder adquisitiu dels salaris i la caiguda de les rendes. La situació s’agreujaria, a més, perquè la compra d’aquest tipus de béns de consum es feia, sovint, a través del crèdit, i per tant depenia dels ingressos futurs.

També va entrar en crisi el sector de la construcció, a causa de la situació de saturació del mercat. Així, la construcció va començar a presentar símptomes de crisi cap a 1925 amb una davallada de la venda i l’edificació d’habitatges particulars, i des de 1928 en la venda i construcció d’edificis de tipus comercial.

Tot i aquests símptomes que anunciaven una fallida del sistema capitalista, entre 1927 i la primavera de 1929 el valor de les accions de la Borsa de Nova York va continuar pujant, fet que va atreure molts inversors. La situació de la Borsa, però, en realitat era molt fràgil a causa del desequilibri derivat de l’estancament de l’economia real i el creixement desmesurat del valor de les accions, fet que va donar lloc a una bombolla especulativa de dimensions colossals.

7_clip_image001.gif

L’especulació desmesurada va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real i, per tant, no es corresponien tampoc amb els beneficis reals de les empreses. A més, moltes persones demanaven crèdits per a poder comprar accions. La confluència d’aquests dos factors va crear una situació molt perillosa, perquè, segons l’estat real de les empreses, el valor real dels títols a la Borsa podia ser molt inferior al que tenien en la cotització, donant lloc a la ruïna de molts accionistes.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. Les accions van començar a baixar a la primavera a causa de la contracció de la producció i l’ocupació. A més, els bancs van començar a concedir menys préstecs als agents de Borsa.  La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, però, la crisi havia començat molt abans del crac d’octubre.

Cap a la crisi de 1929: els desequilibris de l’agricultura nord-americana

dilluns, 21/06/2010

La prosperitat econòmica viscuda als Estats Units en el període d’entreguerres (els “feliços anys vint”) presentava una sèrie de desequilibris importants que persistirien durant tota la dècada, afectant no només el país sinó també d’altres zones del món.

Un d’aquests problemes estructurals va ser la crisi permanent en la qual van viure els sectors econòmics tradicionals. D’aquesta manera, la producció agrícola va anar augmentant en aquests anys gràcies a la modernització i la mecanització, però això va provocar un greu desequilibri ja que el mercat va mostrar-se incapaç d’absorbir el creixent nombre de productes del camp.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada continuada dels preus agraris entre el 1921 i el 1929, accelerant-se la caiguda dels preus en el final de la dècada.

Aquest és el relat que feia l’intel·lectual i novel·lista francès André Maurois sobre la crisi del sistema productiu agrícola nord-americà a la seva obra Taller Americans (Chantiers américains) de 1933:

Massa estrangers s’han convertit en homes de negocis. Del 1850 al 1920 les circumstàncies excepcionals els han falsejat les condicions econòmiques […]. Les immenses necessitats d’Europa durant la guerra de 1914 han proporcionat al granger de l’Oest mitjà la il·lusió que li era suficient produir en grans quantitats per vendre molt i enriquir-se de pressa. D’aquí ve la tendència d’incrementar el benefici comprant màquines agrícoles i noves terres, i si no es tenien els diners per fer-ho, es demanava un préstec.

A finals de la dècada prodigiosa de 1920 l’erosió provocada per l’aplicació de tipus d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Així, molts productors agraris van acabar arruïnant-se abans del crac econòmic. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

París, dels feliços anys vint a la crisi econòmica i el fantasma de la guerra (1919-1939)

dijous, 17/06/2010

La postguerra va comportar un notable alliberament dels costums i els usos socials, marcant l’ocàs dels rígids motlles victorians que havien encotillat la societat europea des de finals del segle XIX. Les necessitats bèl·liques van imposar el canvi dels cànons de treball, de conducta, de convivència, i els joves van assumir l’alegria de la victòria i el benestar derivat de la pau amb un estil de vida més lliure i independent. La música i les dones, el jazz americà i la moda… un nou talant esclosiona a París. “Paris, Paris tout entier”, canta Josephine Baker.

Josephine_Baker_1950.jpg

Josephine Baker

Les principals beneficiaries d’aquests canvies serien les dones, l’aspecte de les quals aviat no s’assemblaria gens al de principis de segles. Tot començaria amb el Ball de les Vídues, de 1920, organitzat per les dones que volien refer la seva vida després de la pèrdua dels seus marits en el camp de batalla. Aquestes vídues aviat res tindrien a veure amb les joves emancipades que aviat marcarien l’imaginari col·lectiu. Les cotilles van desaparèixer, arrossegant darrera seu els densos enagos i unes faldilles es retallaven fins arribar a l’alçada del genoll, al temps que la cintura descendeix per marcar els malucs femenins. El cabell llarg dóna pas al cabell “a le garçon”, el maquillatge apareix lligat a la modernitat i les llargues boquilles de fumar donen un toc eròtic a les boques pintades d’un color vermell passió. El culte al cos deixava d’ésser un tabú i les dones comencen a practicar esports com el golf, el tenis o la natació, exhibint les seves formes.

París esdevenia el centre d’un nou estil de vida. Apareixien els dissenyadors de moda cèlebres, es poblaven els seus elegants bulevards elegants amb exclusives cases d’alta costura, boutiques de joieria exclusiva i perfums de marca (Cocó Chanel) proliferaven, hotels de luxe s’aixecaven, renaixien els restaurants de luxe i una inimitable vida nocturna donava el toc bohemi de la Belle Epoque a la ciutat. Els Champs Élysées, Montmartre, el faubourg Saint Honoré… Tot lluïa com mai, i els renascuts Moulin Rouge i el Folies Bergère recuperaven els seus temps de glòria. Noves estrelles apareixien en el món de les varietés com Maurice Chevalier i les cabareteres Mistinguett (la rosa picant) i Josephine Baker (la negra afroamericana). El teatre dramàtic de Sara Bernhardt arribava al cim del seu art en una esplèndida maduresa. El primer tango arriba a París amb Carlos Gardel el 1925 per a fer ombra al popular charleston. París era una festa.

print_casino_de_paris_mistinguett.JPG

Cartell anunciant l'actuació de la cabaretera Mistinguett al Casino de París

També el paisatge físic de la ciutat estava canviant. Le Corbusier (el suís Charles Jeanneret) va construir dos impactants edificis a la Ciutat Univeristària, erigida al sud del Parc de Montsouris, com a símbol dels nous temps. A tota Europa s’imposava una arquitectura racionalista i funcional, basada en l’ús del ciment armat i el vidre, que fins aleshores a París tenien una escassa presència. Ara s’aixecaran la casa del poeta surrealista Tristan Tzara per Adolf Loos, l’Escola Normal de Música de Auguste Perret i la “ciutat refugi” del propi Le Corbusier. Obres d’avantguarda que coincideixen amb un altre fenomen: la construcció dels edificis d’apartaments destinats a integrar el boom demogràfic que acaba destruint les restes de les muralles i congregant en el gran París a 4 milions i mig d’habitants.

PARIS_Panorama_de_la_Porte_Clignacourt_vers_STO.JPG

Imatge de la Porta de Clignancourt en el període d'entreguerres

Les distàncies urbanes s’estan incrementant i el metro s’estén per abraçar la banlieue. Milers de persones comencen a moure’s cada dia sota terra; d’altres comencen a moure’s en el seu propi automòbil, protagonista d’una veritable febre motoritzada que reina a la urbs. Els glorificats taxis del Marme del general Gallieni s’han multiplicat, i comparteixen bulevards amb els cotxes particulars, il·luminant amb els seus fars la nit parisenca. La indústria francesa imita a Henry Ford i democratitza l’accés al motor amb la producció de Renaults i Citroëns a preu assequible i amb una mecànica més senzilla. Serà el 1923, a Le Mans, quan es celebri el primer campionat de vint-i-quatre hores de competició automobilística. En paral·lel, els parisencs descobreixen el turisme de carretera pels caps de setmana. És ara quan neix la guia Michelin.

Mentre els parisencs fan turisme de carretera, París es converteix definitivament en la ciutat del turisme de tot el món. Hi arriben nord-americans rics, sud-americans més rics, aristòcrates europeus, cabdills àrabs i rajàs indis. També exiliats de la Revolució russa buscarien refugi a la ciutat de les llums. Tots conflueixen en un turisme de luxe a París, però també estudiants, artistes novells, aspirants a literats… i artistes i intel·lectuals consagrats (Sigmund Freud, Tristan Tzara, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Samuel Beckett, James Joyce, Ernest Hemingway, Pablo Neruda, Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró, Salvador Dalí). Només a París es podia beure un primera persona de les fonts de l’avant-garde. Els cafès bohemis de Montparnasse són el punt de trobada amb personatges com el jove André Malraux, Paul Valery, Jean Cocteau, Jules Romain, Louis-Ferdinand Céline, Marcel Pagnon, André Breton… El surrealisme pictòric neix a París així com les novetats literàries més destacades del període. I el que no hi neix –el cabaret berlinès, el psicoanàlisi freudià vienès, el futurisme italià, el constructivisme rus–, en busca refugi per créixer i desenvolupar-se. Són els anys bojos, els anys de la cita a París.

Tot succeeix a París. El 1924 es celebren les Olimpíades –sense representació alemanya com a càstig dels vencedors de la Gran Guerra– amb una participació rècord de 3.000 atletes, entre ells un centenar de dones. L’any següent la ciutat és la seu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que consagra i dóna lloc al terme Art Decó.

En la dècada dels anys trenta, París esdevindria reflex dels nous moviments polítics que van dividir Europa marcant tota la història del segle XX. D’una banda, el desenvolupament industrial que va multiplicar la classe treballadora va passar per un període de depressió econòmica amb el conseqüent increment de l’atur, que, en aparença, contrastava amb els avenços socials i econòmics que proclamava la Unió Soviètica. De l’altra, les burgesies capitalistes responen, en part, a la crisi econòmica desplaçant-se cap a l’extrema dreta, que es mobilitza a través dels fronts patriòtics i les lligues nacionalistes ultraconservadores. En mig apareixia un nou fenomen: un nacionalisme bullanguer i popular que arrabassa banderes a l’esquerra i s’autoqualifica de socialista mentre fa ús d’uniformes paramilitars. Els seus líders: Maurras, Laval, Henriot… El 6 de febrer de 1934, les lligues patriòtiques desfilen pels Champs Élysées. És la versió nacionalsocialista francesa d’allò que a Itàlia va denominar-se feixisme, a Alemanya portaria Hitler al poder i a Espanya recolzaria l’alçament de Franco. El mateix 1936, però, el poble de París sortiria al carrer a celebrar la victòria electoral del Front Popular de Leon Blum. Els carrers de París, com arreu d’Europa, esdevindrien escenari d’enfrontaments entre els cadells comunistes i feixistes Començava el viatge al final de la nit.

1936_leon_blum.jpg

Leon Blum celebrant la victòria electoral del Front Popular el 1936

En un intent per donar la imatge de que res no ha canviat en els anys trenta, París organitza una nova Exposició Universal el 1937. Però, entre la proliferació de les vagues i els enfrontaments al carrer entre partidaris de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, la ciutat no estava realment centrada per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments. Europa estava engripada i París començava a patir febre. La mostra de la crisi final del període d’entreguerres a tota Europa el trobem en aquesta Exposició: els visitants són escassos i els pocs països participants presenten tardanament els seus estands, més per cobrir l’expedient que per convicció en aquella revifada de la Belle Epoque que havien estat els anys vint. Només dos pavellons destaquen per sobre dels altres –pavelló de la República espanyola a banda, amb el Gernika de Picasso presidint l’espai en plena Guerra Civil–, són el d’Alemanya, presidit per una enorme àguila i una esvàstica al cim, i el de la URSS, presidit per un gran escut amb la falç i el martell. Un fantasma apocalíptic recorre París, França, Europa, el món.

Com a resposta a aquest fantasma, Jean Renoir estrenava la seva pel·lícula La Grande Illusion, potser l’al·legat antibèl·lic més bell i commovedor que mai hagi produït el cinema.

18462087.jpg

"La Grande Illusion" de Jean Renoir

El pacte Briand-Kellogg

dimarts, 1/06/2010

El Pacte Briand-Kellogg o Pacte de París va ser firmat el 27 d’agost de 1928 a la capital francesa i representava un pilar decisiu en la política de seguretat col·lectiva del món en el període d’entreguerres. Emmarcat en el període dels grans pactes de distensió dels anys vint, els 15 països firmants renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues.

El pacte va ser promogut, el 1927, pel Ministre d’Afers Estrangers de França, i Premi Nobel de la Pau, Aristide Briand davant el Secretari d’Estat nord-americà Kellog en un intent de proscriure i prohibir la guerra com a instrument de política nacional. Acceptat pel polític dels EUA, ambdós governs van presentar el tractat a diversos països, dels quals inicialment van unir-se quinze: Estats Units, França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica, Polònia, Irlanda, Canadà, Austràlia, Índia (en aquell moment sota domini britànic), Japó, Nova Zelanda, Sud-àfrica i Txecoslovàquia, entrant en vigor el 24 de juliol de 1929. Posteriorment el pacte seria signat per 57 països més.

aristide_briand.jpg

Aristide Briand

FrankKellogg.jpg

Franklin B. Kellogg

Aquest és un extracte del Tractat signat a París:

El president de la República alemanya, el president dels Estats Units d’Amèrica, S.M. el rei dels belgues, el president de la República francesa, S.M. el rei de la Gran Bretanya, S.M. l’emperador del Japó, el president de la República de Polònia, el president de la República txecoslovaca […] imbuïts del sentiment profund del seu deure ineludible de fomentar el benestar de la humanitat;

Persuadits que ha arribat el moment de renunciar, sincerament, a la guerra com a instrument de política nacional, amb l’objectiu que les relacions pacífiques, amistoses i respectuoses entre els seus pobles puguin ser perpetuades;

Convençuts que qualsevol canvi en les seves mútues relacions no ha de ser cercat més que mitjançant procediments pacífics i ser realitzat en un clima d’ordre i pau, i que tota potència sotasignada que intenti d’ara en endavant desenvolupar els seus interessos nacionals utilitzant el recurs a la guerra haurà de ser privada del benefici del present Tractat;

Esperant que, encoratjats pel seu exemple, totes les altres nacions del món s’afegiran a aquests esforços humanitaris i, adherint-se al present Tractat des del moment de la seva entrada en vigor, posaran els seus pobles en posició d’aprofitar els seus beneficiosos acords, unint-se d’aquesta manera les nacions civilitzades del món en una comuna renúncia a la guerra com a instrument de la seva política nacional;

briand kellogg.jpg

Signatura del Pacte Briand-Kellogg per part del president dels Estats Units

[Els sotasignats] han decidit concloure el següent Tractat […]:

Article 1r. Les altes parts contractants declaren solemnement, en nom dels seus pobles respectius, que condemnen el recurs a la guerra per a la resolució dels desacords internacionals, i que renuncien a ella com instrument de la política nacional en les seves relacions mútues.

Article 2n. Les altes parts contractants reconeixen que la solució de tots els desacords o conflictes, de qualsevol naturalesa o origen, que puguin produir-se entre elles no es resoldran mai si no és per mitjans pacífics.

Article 3r. El present Tractat serà ratificat per les altes parts contractants designades en el preàmbul, d’acord amb les exigències de les seves respectives constitucions, i entrarà en vigor des del moment en el qual tots els instruments de ratificació s’hagin dipositat a Washington.

El present Tractat, un cop posat en vigor de la manera anteriorment citada, romandrà obert tot el temps que calgui fins a l’adhesió de totes les altres potències del món. L’instrument d’adhesió de cada potència serà dipositat a Washington, i tot seguit després d’aquest dipòsit entrarà en vigor el Tractat entre la potència adherida i les altres potències contractants […].

A fe de tot l’avantdit, els plenipotenciaris respectius han signat el present Tractat […] a París, el dia 27 d’agost de l’any 1928.

El Tractat, que en teoria il·legalitzava la guerra com a instrument polític dels Estats, no va servir per aturar els conflictes armats, però, per exemple, va ser utilitzat per fonamentar l’acusació de crim contra la pau durant la invasió japonesa de Manxúria, la invasió italiana d’Etiòpia, i, fonamentalment, durant la invasió alemanya de Polònia i els posteriors Judicis de Nuremberg contra els crims del nazisme.

El pacte de Locarno

dilluns, 31/05/2010

L’experiència dels primers anys vint va fer evident que Europa no aconseguiria la seva completa recuperació sense la participació voluntària d’Alemanya en la normalització de les relacions internacionals. Així, el primer pas en aquesta direcció seria el desenvolupament del Pla Dawes (1924) que desdramatitzaria el problema de les reparacions de guerra.

A continuació, el següent pas va donar-se a instàncies de dos polítics de tarannà pacifista: el ministre francès d’Afers Estrangers Aristide Briand i el nou canceller alemany Gustav Stresemann. Gràcies als seus esforços, el mes d’octubre de 1925, es signaven els importants Acords de Locarno que retornaven Alemanya a la normalitat de les relacions internacionals en l’Europa d’entreguerres.

Bundesarchiv_Bild_183-R03618,_Locarno,_Gustav_Stresemann,_Chamberlain,_Briand.jpg

Gustav Stresemann (Ministre d'Afers Extrangers alemany), Joseph Austen Chamberlain (Ministre d'Afers Extrangers britànic) i Aristide Briand (Ministre d'Afers Extrangers francès) en les negociacions de Locarno

Aquest és un extracte del Tractat acordat en les reunions realitzades entre el 5 i el 16 d’octubre de 1925:

Article 1r. Les altes parts contractants garanteixen individual i col·lectivament, com s’estipula als articles següents, al manteniment del status quo territorial, resultant de les fronteres entre Alemanya i Bèlgica, i entre Alemanya i França, i la inviolabilitat d’aquestes fronteres, tal com han estat fixades per i en execució del Tractat de `Pau signat a Versalles el 28 de juny de 1919 […].

Article 2n. Alemanya i Bèlgica, i també Alemanya i França, es comprometen recíprocament a no iniciar, l’una o l’altra part, cap atac o invasió, i no recórrer d’una o altra part, en cap cas, a la guerra. Malgrat això, aquesta estipulació no es durà a terme sempre que es tracti:

1. De l’exercici de la legítima defensa […].

2. D’una acció en aplicació de l’article 16è del Pacte de la Societat de Nacions.

3. D’una acció en raó d’una decisió presa per l’Assemblea o el Consell de la Societat de Nacions, o en aplicació de l’article 15è, paràgraf 7, del Pacte, sempre que, en aquest darrer cas, aquesta acció anés dirigida contra un Estat que hagi atacat primer.

Article 3r. Prenent en consideració els compromisos adquirits pel present Tractat, Alemanya i Bèlgica, i Alemanya i França, es comprometen a solucionar per via pacífica […] totes les qüestions, de qualsevol caràcter, que vinguin a dividir-los i que no hagin pogut ser resoltes pels procediments diplomàtics ordinaris.

Els països participants, Anglaterra, França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Polònia i Txecoslovàquia van comprometre’s en una sèrie de punts bàsics per a la futura convivència continental:

1. Alemanya va renunciar a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i va acceptar les fronteres occidentals.

2. França, a canvi, va abandonar abans del que estava previst la regió de Renània.

3. La Societat de Nacions va admetre Alemanya com a país membre.

4. Estats Units va aconseguir la rebaixa del pagament alemany de les reparacions de guerra.

5. Els banquers americans van començar a realitzar préstecs i a fer inversions en el país germànic.

La distensió provocada per “l’esperit de Locarno” va afectar considerablement les relacions internacionals, sobretot a l’Europa occidental. Ara s’iniciava un nou clima en les relacions europees que deixava enrere el revengisme de postguerra i que es manifestaria en l’ingrés d’Alemanya en la Societat de Nacions el 1926. Els intents de negociar un desarmament generalitzat començarien a proliferar i una onada de pacifisme s’estendria, finalment, entre els antics països bel·ligerants.

Irlanda: de la guerra civil a la independència

dimecres, 26/05/2010

En el període d’entreguerres la qüestió irlandesa va tenir finalment una solució que va començar a marcar el primer ministre britànic Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidaria en aquest període a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i el problema del repartiment de la terra.

bandera-irlanda.jpg

El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra europea per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda. Tot i això, va fracassar.

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. S’iniciava el camí cap a la independència.

D’aquesta manera quan, després de les eleccions de 1918, els diputats irlandesos van decidir no ocupar els seus escons al Parlament de Westminster i reconstituir a Dublín la primera Assemblea Irlandesa, el Dail Eireann, estaven donant un pas importantíssim cap a la independència del país. Des d’aquest moment, a Irlanda s’enfrontarien dos poders: el britànic, en franca retirada, i el puixant nacionalisme irlandès, protegit, a més, per l’IRA de recent creació.

El Sinn Fein dirigit per De Valera havia aconseguit 73 escons als comicis i havia trencat amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda, tot i que encara restava un bon tros del camí per recórrer.

El mateix Loyd George havia intentat iniciar converses d’acostament amb De Valera, elegit president republicà irlandès el març de 1919, però els dos interlocutors mantenien postures irreductibles.

En un clima de guerra civil larvada i confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic, el 1920, el govern britànic va aprovar finalment la Ireland Act que consagrava la divisió de l’illa en dues àrees autònomes dins del Regne Unit: el nord amb majoria protestant sota plena sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia una incipient autonomia. Semblava que, finalment, s’havia arribat a una sortida negociada entre els rebels irlandesos i els britànics.

Ireland_1921.gif

Irlanda el 1921

Malgrat això, l’acord va resultar insuficient i a finals de 1921 el govern britànic dotava Irlanda del Sud d’un Parlament amb facultats legislatives pel que feia a la política interna i d’un govern executiu responsable davant d’aquesta cambra. Aquest acord, però, portaria cua perquè molts republicans van refusar-lo al·legant que era una humiliació a l’independentisme irlandès l’obligació de jurar els càrrecs davant de la Corona britànica i, a més, consumava la partició de l’illa.

Així, l’illa va dividir-se en dos parts, el nord sota sobirania britànica i el sud independent. Les eleccions per revalidar el tractat van donar el triomf al partidaris de la independència, encara que només ho suposés per a una part de l’illa. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.

mapa_geografico_irlanda.gif

La Irlanda independent

Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord, però, no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes. Amb la independència de la Irlanda catòlica s’encenia definitivament la metxa d’una guerra civil inevitable.

Fets com l’assassinat del mariscal de camp Wilson, l’ocupació i el bombardeig del Palau de Justícia de Dublín, la retirada de De Valera al sud-est de l’illa i el seu suport a la rebel·lió van ser els trets fonamentals d’una guerra caïnita que va ensagnar totes les famílies irlandeses i de la qual, encara avui, perduren els efectes polítics.

Després d’uns mesos de reacció violenta, la insurrecció va començar a perdre força cap al maig de 1923, i el mateix De Valera va ordenar als seus correligionaris la fi de les hostilitats. Començava aleshores un llarguíssim procés de reconciliació nacional. I de reconstrucció del país.

El febrer de 1932, De Valera obtindria la victòria electoral, fet que li permetria formar un nou govern com a president del Consell Executiu i cobrir l’últim tram cap a la independència total respecte la Gran Bretanya.

Eamon_de_Valera.jpg

Éamon de Valera

L’ocasió es presentaria el 1937 amb la crisi constitucional britànica provocada per l’abdicació del rei Eduard VIII. De Valera va aprofitar-se de la conjuntura per a presentar un model de Constitució en el qual Irlanda es configurava com a República independent. A les eleccions del mateix 1937 es ratificaria la nova Constitució que feia d’Irlanda, ara sí, un Estat de ple dret a l’Europa occidental, sense cap tipus dependència britànica.

Encara, però, restaria per resoldre la qüestió de l’Ulster, el nord sota domini britànic. Qüestió que encara a dia d’avui resta pendent.

El problema de la hiperinflació a Alemanya en els anys vint

dimarts, 25/05/2010

En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.

800px-100-Billionen-Geldschein-2.jpg

Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.

Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.

Die katastrophale Geldentwertung in Deutschland. Grosse Berliner Tageszeitungen kündigen dieses Ereignis in Blockschrift an erster Stelle an.

L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

1 marc or en marc paper (valor nominal)

Data

Canvi en dòlars

1

Juliol de 1914

4,20

10

Gener de 1920

41,98

100

Juliol de 1922

420,00

1.000

Octubre de 1922

4.430,00

10.000

Gener de 1923

49.000,00

100.000

Juliol de 1923

760.000,00

1.000.000

Agost de 1923

4.860.000,00

10.000.000

Setembre 1923

53.000.000,00

100.000.000

3 d’ctubre de 1923

440.000.000,00

1.000.000.000

11 d’octubre de 1923

5.060.000.000,00

10.000.000.000

22 d’octubre de 1923

42.000.000.000,00

100.000.000.000

3 de novembre de 1923

420.000.000.000,00

1.000.000.000.000

20 de novembre de 1923

4.200.000.000.000,00

D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

hiperiflació.jpg

L'absoluta pèrdua del valor del marc des de 1922 va fer que fos més barat empapelar una paret amb aquests billets que amb paper de paret.

Així descriu l’historiador Adam Fergusson els efectes i les conseqüències de la hiperinflació a l’Alemanya d’entreguerres a la seva obra Cuando muere el dinero. El derrumbamiento de la República de Weimar (1984):

Fins a la invasió de Ruhr, la política inflacionista [a Alemanya] havia estat presidida per la por a l’increment de l’atur. Ara ja s’havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l’esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai […].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven per tot arreu […]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La benzina es treia amb gomes dels dipòsits dels automòbils. L’intercanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible es van començar a utilitzar com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cinema costava un tros de carbó. Amb una ampolla de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les patates que necessitava una família. El 1922 Herr von der Osten pagava l’apartament d’una amiga seva a la capital de la província amb mitja lliura de mantega al mes, però a l’estiu del 1923 ja li costava una lliura sencera. “Estàvem tornant a l’edat mitjana”, deia Erna von Pustau […].

Alguns comerciants que havien patit robatoris es van trobar que els lladres s’havien endut les carteres i els maletins on guardaven els diners i havien deixat els bitllets que hi havia escampats per terra.

Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.

L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, els sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fet desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.

Les conseqüències econòmiques dels tractats de pau de París

dimarts, 25/05/2010

Els tractats de pau signats a París el 1919 i que van posar fi a la Primera Guerra Mundial van tenir, a curt i mitjà termini, diversos efectes negatius per a l’economia. No solament es van imposar fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més es van fragmentar els grans imperis de l’Europa central i oriental, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

Europa abans i després de la Primera Guerra Mundial

Els països vençuts haurien de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Amb aquesta decisió es van desmantellar molts dels avenços econòmics del segle XIX: es van fragmentar grans espais econòmics unificats, es va trencar la unitat monetària, van néixer noves fronteres duaneres i es van desorganitzar els sistemes de transport.

Alemanya, per exemple, va perdre algunes de les seves regions mineres i industrials més importants (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’Alta Silèsia) mentre requeien sobre ella gran part de les reparacions de guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, va perdre les seves colònies.

alemanya 1920.jpg

D’altra banda, Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). D’aquesta manera es trencava la relació entre els territoris de l’antic Imperi.

A més, a aquestes conseqüències catastròfiques per a una economia de postguerra s’afegirien, a llarg termini, dos problemes més que dificultarien encara més la recuperació econòmica: la falta d’entesa entre Europa i els Estats Units sobre la qüestió dels deutes entre els aliats, i el pagament de les reparacions de guerra que havien d’afrontar les potències derrotades.

Els aliats no van ser capaços d’arribar a cap compromís per a resoldre conjuntament els deutes i les reparacions alemanyes. Així, mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a donar l’ajut financer necessari per a portar a terme la reconstrucció dels països europeus, en particular de França, a la vegada exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seves economies estaven en la ruïna.

Així va descriure la situació viscuda en la postguerra el periodista Frank H. Simonds la situació de la posteguerra a la seva obra Histoire de l’Europe d’après guerre. De Versailles au landemain de Locarno (1929):

Per a ells [els Estats aliats], els deutes de guerra i les reparacions eren uns obstacles per al restabliment de la vida econòmica amb normalitat al món sencer. Els Estats Units, com la Gran Bretanya, eren una nació comerciant. Estaven interessats en la reobertura dels mercats i en la restauració del poder adquisitiu a tots els països. Però aquest renaixement era impossible que es produís mentre el corrent ordinari del comerç internacional estigués travat per la situació anormal resultant d’uns pagaments tan forts com les reparacions i els deutes entre els aliats.

L’anul·lació [dels deutes] era, doncs, per als francesos un acte de justícia, i per als anglesos, gairebé un deure de bona política […].

Havent rebutjat el poble dels Estats Units la tesi francesa pel fet de considerar-la desproveïda de cap fonament moral, i la tesi britànica perquè imposava a Amèrica totes les despeses d’aquesta operació general d’anul·lació, els deutors europeus es van trobar davant del fet que Amèrica volia cobrar. Van saber, també, que Amèrica els notificava la intenció de rebutjar l’accés dels seus mercats financers a totes les nacions que refusessin consolidar els deutes concrets i començar els pagaments.

Però en aquest moment, els préstecs americans encara eren el fonament de tota la reconstrucció europea.

Davant de la falta d’entesa i en aplicació de les clàusules signades al Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions va fixar, el 1921, en 132.000 milions de marcs or (uns 33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya hauria de satisfer en 42 anualitats. Una nova imposició que inflamava encara més els ànims dels alemanys i posava per enèsima vegada la guillotina en el coll de la jove República de Weimar.

En paraules de l’economista John Maynard Keynes a la seva obra Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) aquest era un acte de “bogeria política”:

La campanya de compliment per fer pagar a Alemanya les indemnitzacions de guerra ens sembla un dels actes més greus de bogeria política de què mai hagin estat responsables els nostres homes d’Estat.

keynes.jpg

John Maynard Keynes

L’examen científic de la capacitat d’Alemanya per fer els pagaments va ser bandejada des del principi […]. La situació financera de França i Itàlia era tan dolenta, que era impossible que aquests països escoltessin raons en la qüestió de les indemnitzacions d’Alemanya, tret que se’ls indiqués al mateix temps algun altre mitjà per superar les dificultats financeres que tenien. Segons la nostra opinió, els representants dels Estats Units van cometre un greu error en no plantejar cap proposta constructiva per oferir a una Europa trastornada i malalta.

L’stalinisme econòmic: plans quinquennals i col·lectivització de l’agricultura

dissabte, 22/05/2010

Entre 1927 i 1928 l’inevitable enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va esclatar i es va abandonar definitivament la NEP, que fins aleshores havia coexistit amb el GOSPLAN (instrument de planificació econòmica estatal soviètic). Paradoxalment, Stalin abandonava la NEP que havia defensat davant de l’oposició d’esquerres per implantar ara un nou model de desenvolupament basat en la planificació.

La política econòmica de Stalin tenia dos objectius principals: d’una banda, crear una indústria pesant potent i capaç de sobrepassar la dels països capitalistes més avançats; i de l’altra, aconseguir per a la URSS la independència econòmica, tecnològica i militar. Per aconseguir aquestes metes, la política econòmica es va basar en la planificació estatal.

Així, el govern va dissenyar uns plans quinquennals on es marcaven una sèrie d’objectius econòmics a assolir en cinc anys. D’aquesta manera, el Primer Pla Quinquennal (1928-1933) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de la URSS i va destinar tots els recursos al desenvolupament de la indústria pesant.

pla quinquennal.jpg

Cartell propagandístic del Primer Pla Quinquennal

Aquests eren els seus objectius en paraules del propi Stalin en un discurs de gener de 1933:

La tasca del Pla Quinquennal és […] transformar la URSS d’un país agrícola i dèbil, que depèn dels capitalistes, en un país industrial i potent, perfectament independent dels capricis del capitalisme mundial […]. Quin és l’objectiu essencial del Pla Quinquennal? És la indústria pesant i el seu pivot: les construccions mecàniques. Perquè només la indústria pesant pot reconstruir i redreçar el conjunt de la indústria, els transport i l’agricultura.

Per a l’esforç industrial que es pretenia fer calien uns capitals que s’havien de treure dels altres sectors econòmics, fonamentalment de l’agricultura, apropiant-se dels excedents per la força. Per aconseguir-ho, en un altre dels grans drames de la història soviètica, es van col·lectivitzar les explotacions, posant fi a la propietat privada al camp. Així, el govern va forçar els camperols a integrar-se en les granges cooperatives (kolkhozos) o en les granges estatals (sovkhozos) que s’estaven creant.

Això permetria produir amb efectius més reduïts i organitzar i mecanitzar àmplies extensions de terres on fos rendible la inversió. Així, a la vegada també s’alliberaria mà d’obra del camp per ocupar-la en el creixent sector industrial.

La col·lectivització de la terra va iniciar-se el 1929, molts cops mitjançant la coerció física o econòmica. El ritme del procés va ser brutal: si en el començament de l’any 1929 només s’havia col·lectivitzat el 4% de la terra, pel gener de 1930 ja era el 21% i el març del mateix any el 58%.

Aquesta rapidesa vertiginosa en el procés de col·lectivització va provocar problemes greus ja que era físicament impossible organitzar i mecanitzar una quantitat tan gran de terres. El mateix govern va haver de fer marxa enrere i considerar la col·lectivització com una acció voluntària, fet que va provocar que el setembre de 1930 el percentatge de terres col·lectives baixés novament al 21%. Però la tendència a la col·lectivització va continuar en els anys següents: així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges estatals.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpg

Protesta de kulaks per la col·lectivització de la terra

La desmoralització i la mala organització amb la qual es va dur a terme aquesta operació, però, van provocar que en moltes granges es donés una producció ineficaç. Per exemple, el 1932 es va produir una gran fam que va afectar tot el país, provocant una gran quantitat de víctimes mortals. El govern, a més, va culpar de la poca eficàcia de les noves granges als antics camperols propietaris, els kulaks, els quals, acusats de sabotejar la col·lectivització, van patir la repressió stalinista. Entre cinc i deu milions de kulaks, depenent de les fonts, van ser deportats o assassinats.

Aquest és el relat que realitzava Georges Luciani sobre el procés de col·lectivització de la terra en la seva obra Six ans à Moscou (1937):

Stalin va decidir el 1928 la liquidació del kulak com a classe i la col·lectivització dels camperols pobres i de nivell mitjà. Els kulaks es van resistir i es va entaular una lluita ferotge. Durant l’hivern de 1929-1930, la sisena part del món va patir una veritable guerra civil. Centenars de milers de famílies van ser desposseïdes dels seus béns i desterrades al nord. Als pobles, els que s’hi quedaven s’adherien en massa als kolkhozos, però abans sacrificaven els animals en lloc de cedir-los a les granges col·lectives […]. No s’inscrivien als kolkhozos per voluntat pròpia, sinó forçats per una intensíssima pressió econòmica i administrativa.

Allà on es produïa alguna vacil·lació, s’hi enviava la tropa, juntament amb agitadors. Hi va haver centenars de petites revoltes, molt més greus al Caucas i a Sibèria.

Més del 60% de les famílies camperoles actualment estan agrupades en kolkhozos. A les regions més productives no queden, per dir-ho així, explotacions individuals. Aquests kolkhozos majoritàriament són artels, és a dir, associacions solament dels mitjans de producció: la terra, les eines, els animals de càrrega i de tir i la mà d’obra són posats en comú i cada família conserva la casa i el clos que tenia.

La submissió de l’agricultura a la indústria i el procés de col·lectivitzacions van provocar una absència d’incentius entre els pagesos i, com a resultat, les previsions dels plans quinquennals sobre producció agrícola i ramadera mai van arribar a ser assolides, donant lloc al dèficit d’aliments. Per tant, el balanç de la col·lectivització va ser negatiu. Només a partir del 1934 podem observar uns primers símptomes de recuperació de l’agricultura, però la seva supeditació a la indústria va ser un dels punts dèbils constants de l’economia soviètica.

D’altra banda, el Segon Pla Quinquennal (1934-1938) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum, però va centrar-se en el reforçament de la indústria dels armaments, fet que va multiplicar per deu la despesa militar. A més, va fomentar-se l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura, per la seva banda, va millorar gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

Finalment, el Tercer Pla Quinquennal, iniciat el 1938, va ser interromput el juny de 1941 per la incorporació de la URSS a la Segona Guerra Mundial. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior.

1913

1928

1932

1940

Població total

170.900.000

150.500.000

163.000.000

170.600.000

Agricultura: Superfície conreada (en milions d’hectàrees)

113

130

150

Agricultura: Cereals (en milions de quintars)

687

733

689

779

Indústria: Carbó (en milions de tones)

35,9

36,4

64,9

165,9

Indústria: Petroli (en milions de tones)

9,2

11,6

21,4

31,1

Indústria: Acer (en milions de tones)

4,6

4,3

5,9

18,3

Indústria: Teixits de cotó (en milers de milions de metres quadrats)

2,6

2,6

3,9

Indústria: Teixits de llana (en milers de milions de metres quadrats)

0,08

0,08

0,11

Indústria: Camions (en unitats)

700

23.700

145.000

Comerç: Exportacions (en milions de rubles)

1.520

621

451

240

Comerç: Saldo de la balança comercial

+ 146

– 120

– 101

– 5

El resultat de l’economia planificada en els anys trenta va ser un espectacular desenvolupament de la indústria pesant i militar i de la producció. Gràcies a aquest model, la URSS es va poder situar entre les potències del terreny industrial. Però tot això va ser realitzat a costa del nivell de vida de la població, ja que les indústries productores de béns de consum gairebé no van avançar i es va patir una manca crònica de productes.