Entrades amb l'etiqueta ‘Període d’entreguerres’

El sistema institucional de la Tercera República francesa

dissabte, 29/01/2011

A França, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, encara estava vigent la Constitució de 1878 que va donar lloc a la III República (1871-1940). Aquesta Constitució va ser creada com a conseqüència d’un pacte entre republicans i monàrquics orleanistes.

Francecoatofarms1898.png

La divisió dels grups monàrquics va portar a la instauració de la República a França al no trobar una nova dinastia pel tron francès. Tot i això, bonapartistes i borbonistes s’oposaran a la democratització i a la constitució de la III República. El pacte entre republicans i orleanistes va incloure matisos monàrquics en el sistema institucional.

El president de la República no era escollit per sufragi, sinó pel grup parlamentari per un mandat de 7 anys. El president nomenava el cap de govern i podia dissoldre la cambra de diputats per iniciativa pròpia.

Aquesta Constitució no serà modificada formalment, però el 1877 la crisi política provocada pel govern Mac Mahon que va voler exercir les atribucions presidencialistes que li atorgava la Constitució van suposar un pacte de no escrit.

Mac Mahon volia formar un govern afí, creant un conflicte amb la cambra de diputats. Així, les eleccions de 1878 van convertir-se en un plebiscit entre republicanisme i autoritarisme. El resultat electoral va ser favorable als parlamentaristes republicans gràcies a l’aplicació del sufragi universal masculí.

A partir d’aquest fet, es va fer una relectura de la Constitució per part de Grevy, el nou president, sense modificar-la. Grevy renunciava a actuar políticament per iniciativa pròpia, subordinant-se davant la cambra de diputats. El pacte no escrit entre els poders de la República va complir-se fins 1940 quan va instaurar-se el règim de Vichy.

El president es limitaria, a partir d’aquest moment, a ser el cap de l’Estat sense atribucions executives.

El senat estava integrat majoritàriament per notables que tenien el càrrec a perpetuïtat. L’única modificació formal de la Constitució va realitzar-se el 1884 en el punt que feia referència al Senat que des d’aquest moment estaria integrat per membres electes per col•legi indirecte dels consells municipals.

Aquest sistema primava el vot rural per sobre del vot urbà, garantint la funció moderadora de la cambra senatorial. El Senat es renovaria per tercis cada 3 anys amb mandats de 9 anys pels senadors. Això garantia l’estabilitat del Senat. D’altra banda, els diputats eren escollits per sufragi universal masculí cada 4 anys.

El poder executiu residia en el president del consell de ministres que era responsable enfront la cambra de diputats. La llei electoral va suposar la introducció del sufragi universal masculí amb una organització territorial del vot establerta definitivament el 1889, sistema que heretaran la IV República i la V República.

Organigramme_Troisième_République.png

L’organització territorial del vot suposava que els diputats eren escollits per sistema uninominal per districte a dues voltes. Cada districte escollia un diputat que ho havia de ser per majoria absoluta. Aquesta llei va afavorir la fragmentació de l’espectre polític, deixant marge a les actuacions personalistes i el caciquisme.

El 1914, amb motiu de les eleccions, van reorganitzar-se els districtes electorals per introduir les llistes dels partits amb un criteri de representació proporcional a dues voltes que premiava la majoria absoluta. El 1928 va retornar-se al sistema uninominal a dues voltes que ha arribat a l’actualitat.

La ideologia feixista

dijous, 27/01/2011

En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.

En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.

La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:

1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.

Stab-in-the-back_postcard.jpg

2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.

Nazi Expansion.jpg

L'expansionisme nazi

Second_world_war_europe_1941-1942_map.png

L'Europa feixista el 1942

3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.

4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.

5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.

Reichsparteitag_1935_mod.jpg

hitler-at-dortmund.jpg

La crisi de les democràcies i el triomf dels totalitarismes en el període d’entreguerres

dimecres, 26/01/2011

El final de la Primera Guerra Mundial va suposar una forta crisi per a les democràcies parlamentàries occidentals ja que els governs democràtics no van ser capaços de resoldre els greus problemes polítics, socials i econòmics de l’Europa d’entreguerres. Aquesta crisi va resultar simplement conjuntural a molts països, però en altres com Itàlia (Mussolini) i Alemanya (Hitler) acabaria lloc a l’aparició de dictadures de tipus totalitari.

El sistema capitalista va sortir de la guerra amb greus problemes de conversió i adaptació. La crisi dels primers anys de postguerra i l’amenaça d’una teòrica revolució social van crear una situació d’intranquil·litat i una certa por per la supervivència del capitalisme. La solució passarà per la substitució del sistema tradicional de lliure competència per un capitalisme monopolístic garantit per un règim autoritari.

La Gran Guerra també va suposar una forta crisi ideològica i dels valors burgesos. La pau després de la llarga guerra va generar una sensació d’insatisfacció i intranquil·litat que va afectar a molts països europeus, vencedors i vençuts. Amplis sectors de la població van creure que la democràcia liberal parlamentària representava un sistema caducat i incapaç de fer front a les noves problemàtiques derivades de la postguerra i van defensar la necessitat d’articular Estats forts i autoritaris per afrontar la situació.

revolucion-alemana.jpg

La revolució alemanya de 1918-1919

A més, l’exemple de la Revolució Russa i el nou règim bolxevic s’estendria en sectors socials contraris a la democràcia liberal burgesa. Els principis democràtics aniran retrocedint atacs per l’autoritarisme amb la justificació d’evitar el contagi revolucionari. Així, la reconstrucció i la defensa dels estats nacionals es faria, en ocasions, a costa del debilitament de la democràcia.

Finalment, la Primera Guerra Mundial va deixar una forta crisi econòmica amb el retorn de milers de soldats desmobilitzats que al retornar als seus llocs d’origen es convertirien en aturats. La crisi econòmica generaria una primera onada de dictadures que prendrien la Itàlia feixista com a prototip.

A partir de la dècada de 1930, l’extensió de la Gran Depressió provocaria una convulsió general que derivaria en una nova onada de dictadures. Els terribles efectes de la crisi econòmica, fonamentalment l’increment de l’atur i la intensificació de la conflictivitat social, van traduir-se en una profunda desconfiança de la població respecte dels seus governants i en una constant radicalització de les posicions polítiques. Els principis liberals van ser qüestionats i un retrocés polític i cultural dels valors democràtics va estendre’s per Europa.

Benito_Mussolini_and_Adolf_Hitler.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

Els Estats democràtics demostrarien la seva feblesa en mostrar-se incapaços de trobar solucions per als grans problemes de l’època d’entreguerres. Mentre la burgesia i les classes mitjanes esperaven un Estat fort que imposés la disciplina i la cohesió social davant la crisi, una gran part de les classes baixes van veure en la Revolució una sortida als seus problemes. D’aquesta manera, com a conseqüència de les crisis econòmiques augmentarien les tensions socials, la lluita de classes i les accions revolucionàries. Així, el creixement electoral dels partits d’esquerra afavoriria l’evolució cap a un autoritarisme conservador com a garantia antirevolucionària.

Emparant-se en la necessitat de frenar la Revolució, els feixismes van defensar un nacionalisme agressiu i exaltat, la introducció del totalitarisme i la dictadura del partit únic com a solucions. A més, els feixismes aprofitarien la vocació internacional del comunisme per proclamar-se salvadors de la nació davant del “perill bolxevic”, aconseguint el suport dels sectors socials que estaven més espantats davant la possibilitat de l’esclat d’una revolució. Aquest serà el seu argument contra l’esquerra i contra la democràcia, tot presentant-se com la tercera via com a solució a la dicotomia entre democràcia capitalista i comunisme.

europa_regimenes_de_entreguerras.jpg

Els règims totalitaris a l'Europa d'entreguerres

Davant d’aquesta situació, la democràcia només va ser capaç de sobreviure en aquells països on estava més consolidada i les seves bases estaven més esteses. Tot i això, en aquests països també van néixer organitzacions i partits de caràcter feixista (Lliga de la Croix-de-Feu a França, Unió de Feixistes Britànics, Partit Rexista Belga, etc.) que, sense ser una amenaça seriosa per al sistema democràtic, sí que van ser un element de desestabilització important.

A bona part d’Europa, en canvi, des dels començaments dels anys trenta, la crisi econòmica i la inestabilitat de les democràcies va donar un impuls als partits feixistes. D’aquesta manera, el 1939, la majoria del sistemes polítics d’Europa es basaven en l’autoritarisme, i la forma més comuna eren les dictadures de dretes. En països com Itàlia, Alemanya, Àustria, Espanya, Hongria i Romania les organitzacions feixistes van tenir un destacat paper en l’evolució política dels Estats.

L’època dels pactes de distensió (1925-1929)

dijous, 20/01/2011

L’experiència dels primers anys vint va fer evident que l’Europa de postguerra no aconseguiria la seva completa recuperació sense la participació voluntària d’Alemanya en la normalització de les relacions internacionals.

El primer pas en aquesta direcció seria el Pla Dawes (1924) que desdramatitzaria el problema de les reparacions de guerra tot reduint raonablement les reparacions de guerra i millorant la capacitat alemanya de pagament. A continuació, França va cedir en les seves exigències i va abandonar el Ruhr.

El següent pas en la millora de les relacions internacionals va donar-se a instàncies de dos polítics de tarannà pacifista: el ministre francès d’Afers Estrangers Aristide Briand i el nou canceller alemany Gustav Stresemann. Gràcies als seus esforços, el mes d’octubre de 1925 es signaven els importants Acords de Locarno en la ciutat suïssa del mateix nom.

Locarno,_Gustav_Stresemann,_Chamberlain,_Briand.jpg

Els països participants, Anglaterra, França, Bèlgica, Itàlia i Alemanya, van comprometre’s en una sèrie de punts bàsics per a la futura convivència continental:

1. Alemanya va renunciar a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i va acceptar les fronteres occidentals.

2. França, a canvi, va abandonar abans del que estava previst la regió de Renània.

3. La Societat de Nacions va admetre Alemanya com a país membre.

4. Estats Units va aconseguir la rebaixa del pagament alemany de les reparacions de guerra.

5. Els banquers americans van començar a realitzar préstecs i a fer inversions en el país germànic.

La distensió provocada per “l’esperit de Locarno” va afectar considerablement les relacions internacionals, sobretot a l’Europa occidental. Un nou clima que deixava enrere el revengisme de postguerra i que es manifestaria en l’ingrés d’Alemanya a la Societat de Nacions el 1926. Un nou estil, basat en el diàleg, inaugurava una nova etapa política. Els intents de negociar un desarmament generalitzat començarien a proliferar i una onada de pacifisme s’estendria, finalment, entre els antics bel·ligerants.

briand kellogg.jpgCom a conseqüència d’aquest ambient de distensió s’arribarà a signar el Pacte Briand-Kellogg, que representava un pilar decisiu en la política de seguretat col·lectiva. Aristide Briand va fer una crida internacional en favor de la pau que va prendre forma en la proposta al secretari d’Estat nord-americà Frank B. Kellog. Acceptat pel polític dels EUA, el pacte seria signat l’agost de 1929 a la ciutat de París. El pacte era signat per 63 països i suposava la “renúncia general a la guerra”, que quedava il·legalitzada.

Amb l’entrada d’Alemanya a la SDN començava un nou període daurat per aquest organisme. De 1925 a 1930 l’organisme tindria molt de prestigi exercint el seu arbitratge en diferents ocasions i, fins i tot, solucionant litigis entre els països. Una època de conferències internacionals va fer creure que Europa definitivament havia liquidat les seves diferències i, fins i tot, va arribar a plantejar-se la creació d’una unió duanera d’Europa.

La majoria d’Estats van reduir els seus efectius militars per primera vegada, com preparant-se per a una llarga etapa de pau. Es parlaria de la guerra, de la Gran Guerra, com d’una catàstrofe que mai més es tornaria a produir.

Pel sistema capitalista s’inaugurava una etapa de creixement. L’expansió continuada de la segona meitat dels anys vint va permetre creure que finalment s’havia trobat la solució a les tradicionals crisis cícliques. Els “feliços anys vint” dels Estats Units tindrien finalment la seva correspondència europea.

La generació que havia sobreviscut als horrors de la guerra per fi podia gaudir d’un període de prosperitat. El Pla Young de 1930 tornaria a reduir els deutes alemanys a 34,5 milions de marcs-or. El compromís alemany de pagar acabava, teòricament, amb el problema de les reparacions i els francesos finalment van evacuar el Ruhr. Però en aquell moment ja havia arribat la crisi de 1929 i el Pla Young mai va arribar a complir-se. Els moments de prosperitat i pacifisme s’esvairien ràpidament.

L’amenaça bolxevic a l’Europa d’entreguerres

dimecres, 19/01/2011

La Revolució Russa va significar en els anys vint un doble “perill” per a les democràcies occidentals europees. D’una banda, des d’Europa es temia que el procés revolucionari soviètic podia contagiar-se als països fronterers, joves estats com Finlàndia, Polònia o els estats Bàltics. Però malgrat això, el perill que els Estats occidentals consideraven més greu era l’amenaça ideològica que podia subvertir no tan sols els règims polítics, sinó l’ordre social capitalista establert.

komintern2.jpgEl triomf de la Revolució soviètica havia mobilitzat les classes populars de bona part d’Europa, les quals, a partir de l’exemple rus, consideraven factible l’enderrocament de l’ordre burgés i la implantació del socialisme. I és que, inicialment, la Revolució Russa va tenir una voluntat universal.

El mateix Lenin considerava que les condicions objectives per a la transició des del capitalisme cap al socialisme eren millors a l’Europa industrial on el sistema capitalista es trobava més desenvolupat que no pas a una Rússia retardada i semifeudal. El líder bolxevic creia que calia aprofitar la crisi que afectava els Estats burgesos durant la postguerra i accentuar la combativitat del proletariat, que havia patit les conseqüències de la guerra en proporcions superiors a qualsevol altra classe social, per desencadenar una estratègia revolucionària que capgirés l’ordre social europeu vigent.

Lenin i els seus seguidors havien creat un Estat nou oposat als sistemes polítics coneguts. Coincidint amb aquest fet, primer la implicació massiva en el conflicte bèl·lic i després la postguerra havien fet aflorar a la resta d’Europa noves capes socials desitjoses d’intervenir activament en la vida pública. La URSS va esdevenir l’exemple enlluernador de la possibilitat dels treballadors per fer-se amb el poder i democratitzar la societat.

Lenin neteja el món.jpg

Aquesta generalitzada tendència democratitzadora s’oposava al control polític que fins aleshores havien imposat les minories dirigents burgeses. Camperols i obrers industrials organitzats en sindicats i partits obrers, utilitzant la vaga com a mesura de pressió, intentaran aconseguir noves millores de tipus social o, en d’altres casos, posar fi al propi sistema capitalista.

A Alemanya va ser on millor quedaria demostrada la diferència ideològica de les esquerres a l’hora d’interpretar la Revolució soviètica. A finals del segle XIX la socialdemocràcia alemanya semblava el col·lectiu més fort i ben preparat per a posar en marxa la Revolució i crear un estat socialista de l’Europa occidental. D’aquesta manera, quan la Revolució va triomfar a Rússia, molts eren els que pensaven que en poc temps arribaria el contagi a l’Alemanya sortit de la Gran Guerra.

Després de l’abdicació del kàiser, la majoria moderada i reformista de la socialdemocràcia, dirigida per Fierdrich Ebert, va pactar amb l’exèrcit la creació de la República de Weimar (novembre de 1918), allunyant-se del suposat revolucionarisme que molts l’atribuïen. Però els sectors autènticament revolucionaris, els espartaquistes de Rosa Luxeburg i Karl Liebknecht, sí que intentarien pocs dies després de realitzar la Revolució. El fracàs d’aquesta va evidenciar el reformisme que caracteritzava la majoria de la classe obrera alemanya, que tenia un nivell de vida i unes condicions molt diferents de les del proletariat rus.

Long_live_the_universal_October.jpg

A Itàlia serien els membres del Partit Comunista amb el recolzament d’alguns dirigents i sectors del Partit Socialista els encarregats de protagonitzar l’onada revolucionària de postguerra. I en un altre brot revolucionari, a Hongria, Béla Kun va formar un govern comunista el març de 1919. El govern revolucionari, però, escassament va durar cent dies fins que les tropes de l’almirall Horthy, reforçades amb efectius romanesos, van restablir l’ordre. Amb aquest episodi finalitzaven els brots revolucionaris de gran repercussió.

D’altra banda, després de la Revolució Russa, els partits socialistes de tots els països van dividir-se. En molts van produir-se escissions comunistes que van adherir-se a la III Internacional, l’instrument que teòricament havia de coordinar la Revolució a escala europea i mundial, mentre d’altres, de tarannà més reformista, continuarien amb la denominació de socialistes i amb una tendència clarament socialdemòcrata.

komintern.jpg

Tant el moviment obrer com l’esquerra política acusarien molt aquesta creixent desunió interna en els rengles socialistes. Els més radicals, però, seguirien constituint un germen d’inestabilitat política al si dels països europeus, afavorint, en certa mesura, l’ascens dels feixismes. Solament el món anglosaxó, de dèbil tendència prosoviètica, es veuria al marge d’aquests problemes.

En qualsevol cas, les prediccions de Lenin no van complir-se. La debilitat política i organitzativa del moviment comunista, el fracàs de la III Internacional –més representativa dels interessos de l’Estat soviètic que no pas de l’internacionalisme proletari– i un càlcul erroni de la capacitat de reacció que encara posseïen els Estats burgesos capitalistes van determinar la fallida d’aquestes experiències de tall bolxevic. Als anys vint tots els intents revolucionaris havien estat reprimits, havent comportat força vessament de sang, i l’URSS restava com a únic Estat socialista en el món.

Les relacions internacionals en la postguerra (1919-1924)

dimarts, 18/01/2011

Durant els primers anys de postguerra, Europa travessarà nombroses dificultats i no arribarà a trobar-se novament en un punt de relatiu equilibri fins el període 1925-1926. Acabada la guerra, seria la diplomàcia l’encarregada d’ordenar novament un territori trasbalsat totalment pels tractats de pau signats a París. La conferència de París, inaugurada el gener de 1919 va plantejar infinitat de problemes que podem inscriure en l’anomenat esperit de Versalles.

europa postguerra.png

El primer de tots seria l’acceptació del Tractat de Versalles per part dels alemanys, després d’haver deixat el país fora de la seva discussió. Quan els plenipotenciaris alemanys van conèixer el tractat, van veure’s sorpresos per les pèrdues territorials que s’hi establien i pel pagament d’unes quantioses reparacions de guerra al que quedaven obligats (269.000 milions de marcs-or). Era, clarament, una estratègia encaminada a impedir a Alemanya la seva capacitat de recuperació. Finalment, i obligats per les circumstàncies, els vençuts signarien el tractat el 28 de juny de 1919 a Versalles.

En un primera etapa, les relacions entre vencedors i vençuts van estar clarament dominades per l’esperit de revenja, propi del llarg conflicte. Però, l’aplicació dels tractats de pau van tenir, a més, tres grans dificultats. D’una banda, els anglesos i els francesos presentaven diferents criteris respecte d’Alemanya. Si bé els britànics eren partidaris de la rehabilitació del país vençut, des de França es defensaria el manteniment del càstig als culpables de la guerra.

petit journal.jpg

El segon problema d’aquests anys seria l’aïllament al qual van ser sotmesos la pròpia Alemanya i la Unió Soviètica, països considerats proscrits en el marc internacional, l’un per vençut i l’altre per comunista. Curiosament, això comportaria un aproximament entre ambdós països.

Finalment, cal destacar la retirada dels Estats Units, propiciada pel Senat nord-americà, dels assumptes europeus. Així, el president Wilson, que havia fet intervenir el país a la Gran Guerra el 1917, es trobaria, un cop finalitzat el conflicte, amb la forta oposició del republicans a seguir participant de la política europea. Aquests, partidaris de tornar al tradicional aïllament van pressionar des del Senat perquè es revisés el contingut del tractat de París, arribant a trencar els acords acceptats pel president. D’aquesta manera, des de 1920 fins a 1928, els diferents presidents republicans que van succeir els demòcrates en la Casa Blanca practicarien una política de neutralitat total vers els assumptes europeus.

Per la seva part, els vencedors anglesos i francesos van trobar-se agafats pels deutes derivats de la guerra, que arribaven a la xifra de 225.000 milions de dòlars. El govern francès seria partidari d’exigir a Alemanya el pagament total de les reparacions de guerra i el compliment estricte dels compromisos adquirits. En canvi, el Regne Unit va optar pel manteniment d’una situació d’equilibri a Europa, amb una Alemanya en ràpida reconstrucció, perquè aquesta tingués capacitat de pagar les reparacions i a la vegada actués com a contrapunt per a evitar una hegemonia política i econòmica francesa al continent.

La situació, per tant, esdevenia contradictòria: si Alemanya es recuperava podria pagar el deute, però a la vegada podia tornar a esdevenir una amenaça; i si es mantenia el país empobrit, si bé deixava de ser cap potencial amenaça no podria pagar el deute. Per exemple, els aliats devien al Regne Unit 1.300 milions de lliures esterlines, Rússia li devia 650 milions i les reparacions alemanyes ascendien fins a 1.450 milions. Per la seva banda, els britànics devien 850 milions als Estats Units. És a dir, per poder fer front al deute primer s’havia de cobrar. Per això els governs britànics de la postguerra escollirien mesures estratègiques destinades a fer més suportable el pagament de les reparacions per part dels vençuts.

El cas francès, però, era més greu ja que a tots els problemes mencionats anteriorment s’hi afegien les despeses derivades de la reconstrucció del país. D’aquesta manera, per forçar el pagament d’unes reparacions que arribaven massa a poc a poc, el govern francès va ocupar la conca del Ruhr, a Renània, el gener de 1923. Però, privada d’aquesta important zona industrial, la situació econòmica alemanya va complicar-se. La reacció del govern republicà alemany seria la resistència passiva.

Per a resoldre definitivament el problema econòmic i financer derivat de la Gran Guerra, el 1924, s’aprovaria el Pla Dawes. Aquesta intervenció nord-americana reduiria raonablement les reparacions de guerra i milloraria la capacitat alemanya de pagament, fins i tot amb la percepció de crèdits arribats des dels Estats Units. Si Alemanya pagava les reparacions als aliats, els EUA podrien cobrar d’aquests els deutes pendents derivats de la guerra. Solucionat, més o menys, el tema de les reparacions de guerra, les relacions internacionals del període millorarien considerablement donant pas a l’època dels grans pactes i la distensió.

Altre problema derivat de Versalles seria la imprecisió de les fronteres, principalment pel que feia als països de l’Europa de l’Est. Els petits Estats s’oposarien a l’hegemonia de les antigues potències donant lloc als conflictes de Polònia amb Alemanya, de l’Alta Silèsia contra Polònia o dels països Bàltics.

Europe_1923.png

Per la seva part, Turquia no acceptaria la total desmembració de l’antic Imperi Otomà, fet que va impossibilitar l’aplicació del Tractat de Sèvres. El general Mustafà Kemal, amb un ràpid cop militar, derrotaria els grecs que havien envaït Anatòlia, va deposar el soldà i va proclamar la República (1922). Passant a la història amb el nom de Kemal Atatürk, aquest general és considerat com el pare del nou Estat turc.

El litigi fronterer entre Turquia i Grècia va resoldre’s amb el tractat de Lausana de 1923. Va ser l’únic tractat de pau negociat, després de l’inaplicat Tractat de Sèvres. Grècia, derrotada pels turcs comandats per Kemal Atatürk, va renunciar a les seves possessions asiàtiques. D’aquesta manera quedava definit el mapa de la nova Turquia, introduint un intercanvi de població autòctona d’un territori a l’altre, una immigració que produiria tensions entre ambdós països durant molts anys.

D’altra banda, el Regne Unit tenia un problema a Irlanda. L’aixecament de Pasqua protagonitzat pels nacionalistes del Sinn Fein el 1916, aprofitant la conjuntura de la guerra, provocaria enfrontaments sagnants i derivaria en la proclamació de la independència d’Irlanda. Quan el conflicte internacional va acabar, l’enfrontament va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. Finalment, el 1920, va decidir-se la invasió de l’illa: la part nord, amb majoria protestant, restaria sota sobirania britànica i la part sud, amb majoria catòlica, aconseguiria la seva independència. Però aquest acord no satisfaria els catòlics del nord que, partidaris de la unió amb Irlanda, mantindrien les seves reivindicacions nacionalistes. Aquest conflicte arriba fins els nostres dies amb una llarga sèrie d’atemptats terroristes portats a terme per l’IRA (Irish Republican Army).

map18.jpgLa zona que més havia canviat territorialment com a conseqüència dels tractats de pau va ser els Balcans. Desaparegut l’Imperi Austrohongarès, els nous Estats només podrien dotar-se de tímides democràcies. La inestabilitat política portaria ràpidament a l’establiment de sistemes dictatorials. Les fronteres, en la majoria dels casos imposades pels aliats, crearien tensions entre països veïns i no solucionarien el problema de les minories nacionals, presents en tots els Estats.

Altres problemes de la zona balcànica seran de tipus econòmic. Les estructures productives eren molt antigues, en general derivant en la formació de països d’economia latifundista. Petites minories van controlar la majoria de la terra, la principal riquesa per la manca d’industrialització. La majoria camperola patiria unes condicions de vida endarrerides, molt lluny dels seus homòlegs occidentals. Aquesta divisió social seria, en gran part, responsable de la poca viabilitat de les democràcies. Així, per exemple, a Hongria es passaria del règim comunista de Béla Kun a un règim autoritari.

L’única excepció democràtica serà Txecoslovàquia. Creada amb Bohèmia, Moràvia i Eslovàquia, la seva artificialitat i la gran quantitat de minories no van ser un problema per a la consolidació com a Estat i com a democràcia. La personalitat de Tomás Masaryk, que seria el primer president de la República, i les qualitats polítiques d’Edvard Benes contribuirien a l’estabilitat del nou país. La societat txecoslovaca seria molt similar a les democràcies occidentals. El nivell d’industrialització, sobretot a Txèquia, i la supressió del latifundisme serien dos elements que expliquen aquesta similitud.

L’stalinisme econòmic

dilluns, 17/01/2011

Stalin va trobar-se amb dos fets fonamentals quan va arribar al poder, els resultats econòmics de l’aplicació de la NEP havien estat positius i les revolucions proletàries arreu d’Europa havien fracassat. Així, la URSS havia de construir tota sola el camí que la consolidés com a Estat socialista.

Per això, Stalin va ser l’impulsor del camí soviètic cap a la industrialització de Rússia. D’acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant la URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per la guerra civil, Stalin i els seus assessors van posar tots els recursos econòmics del país al servei de la indústria pesant.

stalinisme.png

El desig de planificar l’economia per donar prioritats a certes qüestions ja havia començat abans de l’ascens d’Stalin al poder. El 1920 s’havia aprovat el pla d’electrificació del país que ja anava en aquesta direcció i el 1924 Kondatrief va elaborar un pla per a l’agricultura. El 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que era essencial per a l’edificació socialista la creació d’un pla per a la indústria pesant i que tota l’economia havia de ser planificada en aquest sentit. L’instrument principal de la planificació econòmica serà la Comissió del Pla d’Estat (GOSPLAN) que s’havia creat el 1921 com a organisme de caire orientador.

Aquesta orientació va coexistir amb la política de la NEP fins que l’enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va ser inevitable. Finalment, entre el 1927 i el 1928 va abandonar-se definitivament la NEP i es va adoptar un nou model desenvolupament basat en la planificació. Així, es dissenyava un projecte amb una perspectiva de cinc anys, un pla quinquennal.

La tasca era molt dificultosa perquè l’URSS patia un important desfàs d’un segle pel que feia al desenvolupament industrial dels països de l’Europa Oriental. Tot això faria que els costos polítics i socials fossin importants. Aquest sacrifici per situar el país entre les principals potències enfrontarà Stalin i els seus adversaris.

D’altra banda, la consolidació econòmica de l’URSS era la garantia de la continuïtat del sistema socialista. El país no havia aconseguit encara la consolidació i estabilitat econòmica i Stalin buscaria la consolidació del sistema. La planificació de l’economia fixava unes directrius econòmiques de compliment imperatiu. En cinc anys s’havien de complir totes les previsions de producció que dictava el pla. La producció industrial quedava sota el control de l’Estat i l’agricultura va col·lectivitzar-se en tot el territori soviètic.

GiantsOfThe5YearPlan.jpg

El Primer Pla Quinquennal (1928-33) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de l’URSS. L’absolut control social i polític que suposava una empresa d’aquesta magnitud explica, en part, la dictadura personal de Stalin. Els objectius del pla consistien en el camp industrial en la desaparició de la propietat privada, el desenvolupament de la indústria de base i la construcció de grans obres públiques.

A l’agricultura el greu dèficit productiu era el gran problema del país que s’intentarà solucionar col·lectivitzant les propietats agràries. Des de 1930 es declararà la guerra als propietaris confiscant les explotacions més desenvolupades dels Kulaks agraris. Al mateix temps s’imposarà per la força el sistema de Kolkhoz –cooperatives agràries amb mitjans de producció estatals– i Sovkhoz –granges estatals on els agricultors eren assalariats i retribuïts com a tal–. La violència amb que va imposar-se la col·lectivització va provocar una forta oposició camperola per causa dels patiments que suposarà, amb deportacions, fam i gran mortaldat. Qualsevol mena d’oposició política i social serà durament reprimida. Així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpg

Si en el terreny industrial el pla va donar uns resultats satisfactoris, els resultats agrícoles van ressentir la producció agrària. Una productivitat que no beneficiava directament els productors no estimulava els camperols i el dèficit agrícola s’arrossegaria durant molts anys.

El Segon Pla Quinquennal (1933-37) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum. Es fomentarà l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. El treball industrial en benefici de l’Estat també generarà una productivitat molt limitada. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura millorarà gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

El Tercer Pla Quinquennal (1934-42) va haver de modificar-se pels esdeveniments exteriors que semblaven evolucionar cap a l’esclat d’una nova guerra. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior. La Segona Guerra Mundial va significar un tall per l’evolució de l’economia soviètica. La invasió alemanya a l’estiu de 1941 va ser dramàtica per a l’URSS que va patir la destrucció de les principal indústries bàsiques, la davallada de la producció, l’orientació de la indústria cap a la guerra i deportacions cap els Urals.

stalin red square.jpg

L’esforç industrial de la guerra permetria, finalment, disposar d’una indústria bèl·lica que mantindria la capacitat militar i la supervivència de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. En deu anys l’URSS s’havia situat com a la tercera força industrial del món, però amb uns costos socials importants. El sistema va implantar-se amb molta rapidesa mentre que a altres països s’havia necessitat més d’un segle per consolidar la revolució industrial. Altre aspecte negatiu va ser el desequilibri entre els diferents sectors productius. L’agricultura quedaria marginada en el seu desenvolupament. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes.

L’stalinisme polític

dissabte, 15/01/2011

La mort de Lenin i el debat successori. El 1924 Lenin va morir com a conseqüència d’una llarga malaltia. La seva mort va obrir una època de debat i inestabilitat a l’URSS i desencadenava la cursa per la successió entre dos candidats; Trotski i Stalin, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat successori i van lluitar aferrissadament per fer-se amb el poder.

Lenin_and_stalin.jpgEl primer que s’havia de fer era determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista. Molts membres del partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat en l’economia i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda, la mort d’un líder tant carismàtic com Lenin provocava un greu problema successori perquè cap dels líders bolxevics (Stalin, Tortski, Kamenev, Zinoviev) tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població russa.

En la qüestió econòmica Trotski era partidari d’acabar amb la NEP i exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles baixos. Altres líders del partit eren partidaris de fer una política inversa que estimulés als pagesos per crear més excedents agrícoles que es poguessin intercanviar per béns de consum industrials.

En el camp polític també hi havia enfrontaments. Per Trotski calia que la revolució s’escampés per tot el món i que la III Internacional la impulsés mitjançant els diversos partits comunistes que estaven apareixent a tots els països (revolució permanent). Stalin, en canvi, defensava que el socialisme es podia construir en un sol país. Per Stalin, la principal tasca de Komintern era la defensa de l’URSS.

En principi, Trotski semblava el candidat amb més possibilitats d’imposar-se en la cursa successòria pel seu carisma. Stalin s’alineava amb les posicions econòmiques més conservadores, però finalment, va imposar-se a Trotski en la cursa successòria arribant a obligar-lo a exiliar-se a estranger. Des de l’estranger Trotski va exercir una forta influència ideològica que va resultar insuportable per Stalin. Quan el dictador desencadeni les purgues stalinistes farà assassinar Trotski a Mèxic a mans del català Ramon Mercader.

La dictadura stalinista. Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició dins del partit. Un cop va aconseguir el poder, va maniobrar amb habilitat per imposar els seus principis, rebutjar la política econòmica mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS basada en la industrialització del país.

stalin.jpgPolíticament, Stalin va convertir el règim heretat de Lenin en una dictadura personal, des de 1927 fins a la seva mort el 1953. L’únic càrrec polític que va haver d’ocupar per exercir el poder va ser el de secretari general del Partit Comunista, no formant mai part del govern. Amb la seva figura es demostra la interconnexió entre partit i Estat que caracteritza els règims autoritaris. Partit i Estat són dos conceptes inseparables. L’associació de la seva figura al poder i el control absolut del partit degenerarien en el culte a la seva personalitat.

El règim nascut de la revolució de masses proletàries, el primer Estat obrer, va degenerar fins a convertir-se en una dictadura totalitària. Segons Reiman, l’stalinisme no va ser producte d’un desenvolupament social positiu d’alguna doctrina o concepció social, sinó el resultat d’una crisi social profunda i global, una sortida específica a la crisi que patia Rússia en la qual es combinarien el culte a la personalitat del líder i la repressió i eliminació de qualsevol tipus de dissidència interna.

El 1936 s’adoptaria una nova Constitució soviètica que, de fet, legalitzava la situació de dictadura instaurada per Stalin. D’aquesta manera, la URSS va quedar integrada per onze repúbliques i vint regions autònomes en les quals, encara que es reconeixia el dret a sufragi universal dels homes i dones majors de divuit anys, mai es van produir unes eleccions lliures.

Stalin va superar totes les baralles internes del partit mitjançant la formació d’un grup o casta de funcionaris (nomenklatura) que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat. Les purgues polítiques es van encarregar d’anular qualsevol dissidència. Així, entre 1935 i 1938 van eliminar-se més del 50% dels membres del Comitè Central del partit La repressió violenta sobre els sectors oposats políticament podien consistir en una depuració purament política o administrativa o arribar fins a la tortura, el desterrament o la mort. Els més importants supervivents de la Revolució d’Octubre foren eliminats en els processos de Moscou. Milions de ciutadans soviètics van ser condemnats a camps de treball en una etapa de terror stalinista.

Així, sense cap oposició manifesta, amb una burocràcia totalment fidel i amb una terrible policia política Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic.

La Llei Seca

diumenge, 2/01/2011

La llei seca (o prohibition) va ser una llei aplicada als Estats Units des del 1920 fins al 1933 que prohibia el consum de begudes alcohòliques. Va coincidir amb un període on van continuar les polítiques conservadores de racisme i de censura, però també d’una gran prosperitat econòmica, que es va trencar amb el crac de 1929.

The_Drunkard's_Progress.jpg

Ja des dels seus inicis, els Estats Units van viure la tradició puritana en els seus territoris. Els puritans es caracteritzaven per l’aplicació dels ensenyaments bíblics com a element bàsic de la societat. Són austers, ortodoxos i rebutgen la separació de poders dins de l’Estat ja que defensen que la religió ha de formar part d’aquest. Creuen en l’individualisme religiós, tenen un codi moral molt estricte, un elevat sentit de les obligacions públiques i s’oposen a determinades formes d’art i diversió.

LEY-SECA.jpgSectors puritans del protestantisme evangèlic, molt influents en la societat nord americana, perseguien des de feia temps el consum de l’alcohol. Pensaven que l’alcoholisme degradava la qualitat moral de la societat, reduïa la capacitat productiva i provocava el malbaratament dels diners dels treballadors. En aquest context, només va ser una qüestió de temps, que sorgissin diversos moviments sociopolítics com el Partit Prohibicionista, la Unió d’Abstinència de les Dones Cristianes i la Lliga Anti Tavernes, que veien el risc social que comportava l’exagerat consum d’alcohol, bàsicament per part dels nouvinguts llatins i centreeuropeus.

En un intent d’imposar els seus codis morals als immigrants acabats d’arribar, aquests sectors van aconseguir la prohibició de l’alcohol el 1919. D’aquesta manera, amb el propòsit de regular els hàbits de consum, reduir el crim, la pobresa i millorar la qualitat de vida del poble, s’aprovava la divuitena esmena en la Constitució americana, que prohibia la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques, prohibicions que entrarien en vigor el 16 de gener de 1920.

Els efectes de la nova legislació, però, van ser contraproduents. Ja a principis dels anys vint, la llei seca va convertir-se en un argument d’enfrontaments polítics. Els efectes de la prohibició van ser molt importants i absolutament diferents del que s’havia previst.

Així, va augmentar significativament el consum de begudes alcohòliques: aiguardents, vins i cerveses. La il·legalitat va ser una atracció cap a l’alcohol. Els locals clandestins van proliferar per tot el país, sobretot a les grans ciutats. A Nova York, per exemple, en un any es va passar de 15.000 expenedors de begudes alcohòliques a 32.000.

Prohibition.jpgEls nous locals il·legals on sí es servia alcohol s’anomenarien Speakeasies (tenien aquest nom per que s’havia de xiuxiuejar un codi secret a través d’una reixa per a poder entrar) i eren el centre de reunió d’aquells que buscaven festa i diversió. Eren establiments clandestins, però donaven uns beneficis molt alts als grups mafiosos que els controlaven. El més conegut de tots fou el Cotton Club de Nova York, situat a Harlem, on a partir del 1923 i fins al 1935, músics com Duke Ellington o Louis Armstrong oferien concerts de música Jazz.

Les noves normes de conducta ciutadana que volien promoure la “gent de bones costums” no es van ajustar, però, a la realitat. La llei va produir divisió i descontentament en diversos sectors socials del país i, a més, el nombre d’agents federals destinats a controlar el compliment de la llei era escàs i mal pagat, fet que va originar una gran onada de corrupció tant en les esferes policíaques com en les polítiques.

El contraban de l’alcohol va esdevenir un negoci molt lucratiu. A les zones fronteres, com Chicago, va desenvolupar-se una autèntica xarxa de crim organitzat. Les bandes de gànsters, com la del famós Al Capone, van enriquir-se amb la importació il·legal des del Canadà o la fabricació clandestina.

Detroit_police_prohibition.jpg

Aquesta política de prohibició va repercutir directament en la distribució i el consum de la mercaderia il·legal. Així, les restriccions augmentaven els costos d’abastiment del mercat negre ja que productors, proveïdors i contrabandistes s’enfrontaven a penes de presó, és a dir, el risc encaria el producte. D’altra banda, incrementaven els seus ingressos evadint impostos i regulacions governamentals i aconseguien una compensació per l’augment de costos que propiciava la prohibició.

La mala qualitat de moltes begudes fabricades en les destil·leries clandestines va imposar les combinacions per dissimular els sabors massa dolents. Així van néixer els cocktails. D’altra banda, la dona va incorporar-se a la moda de la beguda. La seva presència seria habitual en els locals on es servia alcohol.

Podria semblar que la demanda social d’aquests productes seria reduïda a conseqüència de la por a les possibles sancions que imposava l’Estat, per la incertesa en la qualitat dels productes i pel desig del ciutadà de complir la llei. Però, mitjançant les prohibicions també es podia donar el cas contrari, és a dir, incrementar la demanda per l’efecte d’anhelar allò que no està permès, desitjar allò que està prohibit. Algunes dades governamentals revelen que durant l’aplicació de la llei seca es va beure més que mai i que van haver-hi més morts relacionades amb el consum d’alcohol que en altres períodes de la història americana.

Prohibition_lifted_in_Canberra_1928.jpgLes estadístiques policíaques informen d’un increment significatiu dels homicidis durant els anys 20 i fins el 1933. Ja el 1934 aquest nombre es redueix d’una manera clara. Però no foren únicament els delictes violents, també van proliferar aquells menys agressius però que anaven lligats al fet que no es podia acudir a la justícia legal per a resoldre problemes i conflictes que sorgien dels negocis il·legals.

En aquest context, cal assenyalar també altres fets delictius, ja esmentats, com els suborns a policies i polítics, a canvi que aquests no interferissin en el lucratiu negoci que suposava l’elaboració, distribució i venda de l’alcohol i altres pràctiques relacionades com la prostitució o el joc.

Altres conseqüències de la prohibició foren les sobredosis accidentals i els enverinaments conseqüència de la mala qualitat del producte que, en molts casos, es manipulava d’una manera poc adient, tant en l’àmbit productiu com en el del transport. Òbviament, cap d’aquestes anomalies es podien denunciar a la justícia.

prohibition 2.jpg

Per als intel·lectuals més avançats i moderns, el consum d’alcohol va convertir-se en un acte de rebuig contra els valors –entre els quals es trobava la prohibició– d’una societat a la que consideraven provinciana, reprimida i ignorant. La prohibició finalitzaria el 1933, però l’alt consum d’alcohol i els gàngsters encara restarien presents.

Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra

dijous, 16/12/2010

Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.

França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.

El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.

Un dels principals objectius dels aliats va ser aïllar els processos revolucionaris creant un cordó sanitari que rodegés la Rússia de Lenin d’estats hostils a la revolució. Es volia evitar que la Revolució Russa tingués una projecció europea que posés en qüestió el sistema capitalista occidental.

Es creava un doble problema de seguretat contra Alemanya a l’est i amb la contenció del comunisme revolucionari. Per aquest motiu França va defensar la construcció d’una Polònia forta que separés a Alemanya de Rússia evitant una hipotètica col·laboració entre els dos estats enemics. Els pronunciaments idealistes del president Wilson havien suposat una autèntica inspiració per a una Europa cansada de guerra. S’esperava que la Societat de Nacions pogués garantir una pau duradora amb l’eliminació de les principals causes de la guerra.

europa postguerra.png

Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.

Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.

D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.

Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit..

Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.

Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.

Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.

Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.

Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.

Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.

França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.

Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.

Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Àustria-Hongria. L’Imperi Austrohongarès va ser fraccionat al Tractat de Saint-Germain sota els criteris que van marcar els interessos de França i Estats Units a la zona. Així, Àustria va perdre tots els territoris eslaus i va convertir-se en república. També va veure com li exigien indemnitzacions de guerra i era culpabilitzada de la guerra.

França tenia interessos geopolítics a la zona des del segle XIX i Wilson va voler aplicar el principi d’autodeterminació dels pobles i les nacions. Així, el principi de Wilson va beneficiar els pobles que havien ajudat els aliats durant la guerra: Romania, Sèrbia i Txèquia perjudicant territorialment a Àustria, Hongria i Bulgària.

Àustria va haver de cedir a Itàlia el sud del Tirol, va perdre Txèquia que va independitzar-se (Bohèmia i Eslovàquia), Polònia va rebre Galitzia, va cedir la Bukovina a Romania i va perdre Eslovènia, Dalmàcia i Bòsnia que van passar a formar part del nou regne de Iugoslàvia.

D’aquesta manera Àustria quedava reduïda a la part germanoparlant, peró es va imposar la prohibició de una possible unió amb Alemanya, en una decisió contrària als principis que s’aplicaran amb Iugoslàvia. Els austríacs al perdre el seu imperi pensaven que la seva única possibilitat de supervivència era la unió amb Alemanya però França i Itàlia van oposar-se a aquesta idea.

D’altra banda, Hongria pel Tractat de Trianon va perdre la sortida al mar i part dels antics territoris van ser cedits a la nova Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia i Romania. Així, Croàcia, Bànato i Eslavònia van passar a formar part de Iugoslàvia; Eslovàquia i Rutènia van incorporar-se a Txecoslovàquia i Transilvània va passar a formar part de Romania.

Romania va convertir-se en la potència del sud de la Europa oriental amb l’accés al Mar Negre. L’estat romanès es constituirà en la peça clau del sud-est del continent incorporant Transilvània, Moldàvia i Valàquia.

D’altra banda, la nova Iugoslàvia va incorporar el regne de Sèrbia-Montenegro, Eslavònia, Croàcia, Dalmàcia i Macedònia. Sèrbia va ser una de les grans beneficiades de la desaparició de l’Imperi Austrohongarès reunint sota el seu control els territoris que configuraran Iugoslàvia en una barreja ètnica, política, religiosa i cultural. La solució que es va donar a l’imperi únic i multinacional austrohongarès va ser la creació d’estats nacionals que es convertiran en problemes constants que portaran inestabilitat a l’Europa de l’Est perquè no es solucionava el problema de les minories nacionals en molts dels nous estats que es van formar.

D’altra banda, ni Gran Bretanya ni Estats Units tenien una política coherent respecte als països de l’Europa de l’Est. Bulgària pel Tractat de Neully va cedir part dels seus territoris en benefici de Grècia i Iugoslàvia. La Tràcia Occidental va ser ocupada pels aliats que van entregar-la a Grècia davant la indignació dels búlgars.

Turquia també va veure’s perjudicada pel Tractat de Sèvres que suposava la desaparició de l’Imperi Otomà a favor d’àrabs i grecs i la reducció dels seus territoris a la península d’Anatòlia.

Itàlia. El govern italià va ser el gran frustrat del reconfigurament del mapa europeu realitzat després de la Primera Guerra Mundial. Després d’entrar al conflicte el 1916 signant un acord secret a Londres amb Gran Bretanya, els italians no veuran satisfetes les seves pretensions territorials.

Itàlia aspirava al Tirol i a la franja oriental de l’Adriàtic, però només va incorporar l’Alto Adiggio i Ístria. Estats Units i França van beneficiar al màxim la nova Iugoslàvia en contra dels interessos italians.

A més, Itàlia va demanar l’annexió del Fiume, que era un territori de població, italiana durant les negociacions dels tractats de pau de París. Aquest fet va fer que Estats Units i França es neguessin a l’entrega del Fiume i altres territoris que s’havien acordat al tractat de Londres.

D’altra banda, Lloyd George no podia recolzar la petició italiana del Fiume perquè no estava inclòs al tractat de Londres. Finalment, el Fiume serà entregat a Iugoslàvia. Itàlia i els països aliats van entrar en un conflicte diplomàtic i polític que va convertir-se en assumpte nacional amb l’ocupació del Fiume que va realitzar el nacionalista italià D’Annunzzio. Finalment, el Fiume serà incorporat a la Itàlia de Mussolini el 1924 per retornar novament a Iugoslàvia el 1945 després de la Segona Guerra Mundial.

En resum, els tractats de pau de París van suposar el naixement –amb poc entusiasme– de la Societat de Nacions que tenia poques opcions d’èxit. L’era del liberalisme del segle XIX s’havia acabat i el futur seria heretat per dictadors amb un menyspreament total pels valors liberals que havien quedat compromesos pels acords de pau. Cada estat estava disposat a preservar la seva sobirania i a amagar-se del control internacional. Si la creença liberal en el principi d’autodeterminació era correcta, els acords de pau eren injustos. Els alemanys es negaven a acceptar que haguessin de pagar cap reparació de guerra i a perdre territoris. Els vençuts pensaven que estaven sent castigats amb duresa per un crimen que no havien comés. El camí de Versalles a Munic va ser curt i va ser facilitat per les contradiccions dels tractats de pau.