Entrades amb l'etiqueta ‘Període d’entreguerres’

La crisi llatinoamericana del primer terç del segle XX

dissabte, 5/02/2011

La independència política d’Amèrica llatina no va suposar la independència econòmica del país. Així, Amèrica Llatina es fragmentarà en petits estats, fent fracassar els projectes d’unitat i ampliant la dependència econòmica. Les economies sud-americanes es desenvoluparan a la segona meitat del segle XIX especialitzant-se en l’exportació de matèries primeres cap a Europa.

Aamerica Latina_1810_1914.jpg

El primer terç del segle XX es caracteritzarà per les primeres manifestacions de crisi dels estats exportadors. Les societats llatinoamericanes seran bàsicament exportadores, el que va portar a Carmagnani a parlar de les societats oligàrquiques exportadores.

El domini econòmic de les exportacions va portar a identificar les economies dels països llatinoamericans amb els productes que exportaven. Així van donar-se els següents binomis econòmics: Brasil s’identificarà amb el cafè, Perú amb la producció de guano (un adob natural) i coure, Bolívia amb l’estany, Xile amb el salnitre (un adob mineral del que s’exportava el 90% de la producció mundial) i Argentina exportava blat i carn.

Brasil que estava especialitzat en la producció de canya de sucre va veure’s desplaçat al mercat per Cuba que estava més desenvolupada tecnològicament. Així, els brasilers hauran d’especialitzar-se en la producció de cafè amb els principals centres de producció a Sao Paulo i Rio de Janeiro.

Mèxic tenia una estructura econòmica més diversificada que es basava en l’exportació de plata, coure i ferro. Això suposava un grau menor de dependència per a l’economia mexicana. La producció de la plata va veure’s perjudicada per la pérdua de valor que va suposar que deixés de ser un element financer.

Amèrica Llatina proporcionava matèries primeres alimentàries i minerals. Per aquest motiu les potències occidentals recolzaran els règims autoritaris i oligàrquics. Les potències occidentals no estaven interessades en interrompre el comerç. La dependència del món occidental era total perquè els exportadors no controlaven els preus dels productes que compraven a canvi de l’exportació de matèries primeres.

El 1898 la guerra de Cuba va suposar la pèrdua definitiva de l’imperi espanyol a Amèrica. Així, en el primer terç del segle XX els Estats Units van desplaçar els imperialismes espanyol i britànic del món sud-americà. Estats Units anirà avançant a Amèrica Llatina a expenses de Gran Bretanya.

Fins 1929 es mantindrà l’auge de l’economia exportadora, però amb la crisi financera nord-americana i europea es viurà la crisi dels règims liberals sud-americans i la crisi generalitzada de les economies exportadores i la difusió dels populismes.

Els Estats Units aplicant la doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”) rebutjaran la interferència europea a l’àmbit americà. Així, en una època marcada per l’aïllacionisme europeu dels EUA s’iniciarà una política dirigida a controlar el Golf de Mèxic i Panamà incitant a la secessió.

Estats Units buscarà el control del Canal de Panamà com a objectiu estratègic que va portar a la seva expansió cap el sud. La independència de Panamà convertirà el país en un estat titella dels EUA.

A partir de la Primera Guerra Mundial es donarà un procés d’expansió nord-americana a Amèrica Llatina. El capital britànic va patir un fort retrocés amb l’esclat de la guerra i serà paulatinament substituït per capital nord-americà. Així, els Estats Units van convertir-se en la potència hegemònica en l’àmbit americà en competència amb les potències europees.

A mitjans del segle XX els Estats Units substituiran a Gran Bretanya com a potència hegemònica a Sud-Amèrica. A Argentina la competència entre britànics i nord-americans portarà al repartiment de les quotes de mercat en la indústria frigorífica. El tema de la benzina també es solucionarà amb el repartiment de les quotes de mercat. A països com Xile o Perú, en canvi, els inversors nord-americans desplaçaran definitivament als anglesos com a potència inversora.

Dins de la cúpula econòmica i militar d’Amèrica Llatina hi haurà lluites intestines per al poder al llarg del segle XX. Els centres urbans van tenir un desenvolupament excessiu en relació al món rural, això facilitarà l’aparició d’una nova classe mitjana que des de finals del segle XIX demanarà l’accés a la classe política i reivindicarà la democratització del sistema i una nova orientació política dels països llatinoamericans.

Això coincidirà amb la mobilització dels sectors proletaris miners i industrials vinculats a les grans capitals i del camperolat indígena que seguia lluitant pels seus drets des del final del període colonial.

Els estats criollos sorgits el segle XIX van tenir com a carn de canyó a la població indígena que era la base dels exèrcits. La mobilització d’aquests diferents sectors a la vegada qüestionant el règim oligàrquic i el sistema econòmic i de propietat marcarà les primeres dècades del segle XX.

Així, davant d’aquesta situació es donaran dos processos diferents per donar sortida a la crisi del sistema llatinoamericà: la revolució social (Revolució Mexicana) i la reforma política (Argentina). A Mèxic la revolució suposarà la fi de l’Estat oligàrquic i la introducció d’un Estat populista. En el cas d’Argentina, el procés de reformes s’estancarà per la primera intervenció militar al país l’any 1929.

Japó en la primera meitat del segle XX: Imperialisme i militarisme

divendres, 4/02/2011

El 1910 Japó estava en expansió i ja era una potència imperialista. Durant la Primera Guerra Mundial Japó es sumarà al bàndol dels aliats i ocuparà les colònies alemanyes a Xina que li seran adjudicades pel repartiment dels tractats de Versalles.

Imperio_Japonés.JPG

Fins els anys vint van ser freqüents les mobilitzacions socials i polítiques protagonitzades per la nova classe mitjana que buscava una obertura política del sistema imperial japonès. El sistema japonès es basava en un sufragi censatari molt restringit que deixava el poder en mans dels interessos econòmics i la burocràcia imperial. És el període dels poders personals.

El parlament japonès tenia una escassa representativitat social. L’evolució social que va permetre l’obertura del Japó a occident havia generat una potent classe mitjana que va concretar-se amb la formació de partits reformistes com el Minseito (lligat a Mitsubishi) o el Senykai (lligat a Mitsui). També van aparèixer formacions socialistes i el Partit Comunista Japonès.

Les organitzacions polítiques de masses van portar a la formació el 1918 del primer govern japonès de partits. Així es passava de l’Estat personalista a un règim de partits que va perfeccionar-se amb la concessió el 1925 del sufragi universal masculí per la forta pressió que havien exercit els partits.

Aquest procés de democratització del Japó va suposar una forta tensió entre els partits polítics i els opositors a la democratització (militars, corporacions econòmiques i nacionalistes).

El comandament imperial era un grup social tancat amb vincles directes amb l’emperador. Ideològicament els militars eren conservadors, creien que la modernització econòmica del país no havia d’alterar les tradicions. Van posicionar-se en contra del sufragi universal perquè reduïa el poder de l’emperador i conspiraran contra l’obertura política del país.

Les corporacions econòmiques van realitzar un doble joc. D’una banda, volien evitar l’ampliació del sufragi i s’oposaven al creixement dels partits d’esquerra i els sindicats, però participaven del joc polític mitjançant partits reformistes.

El nacionalisme japonès es vehiculava mitjançant societats secretes de perfil antidemocràtic, antiliberal i amb un plantejament restaurador (Showa) que havia de retornar tot el poder a l’emperador.

Kita Ikki va ser un nacionalista japonès que inspirant-se en els règims autoritaris que estaven apareixent a occident va proposar un règim autoritari de tipus feixista. Ikki plantejava un cop militar que permetès establir el nou règim, estatalitzès l’economia i llancés una ofensiva imperialista a Àsia.

En els anys trenta, després de que el 1931 l’exèrcit japonès de la Manxúria Meridional responent a la conspiració militar i econòmica envaeixi la resta de Manxúria, el govern va veure’s forçat a proclamar l’estat titella de Manxukuo amb l’antic emperador manxú al capdavant.

Manchuria.png

El 1932 la inestabilitat política del Japó, que estava practicant una política cada cop més dretana, va acabar amb el règim de partits per retornar als poders personals concedits per l’emperador. El 1933 Japó es retirava de la Societat de Nacions i feia pública la declaració Annau on es proclamava com a garantia de la pau a l’Àsia oriental i protector de la relació de Xina amb les potències occidentals.

Japó es considerava així l’intermediari necessari entre Xina i occident. La involució política creixent i el nacionalisme en expansió portarà el Japó a ocupar Xina amb l’excusa d’un incident menor a Shangai. Japó passava així a controlar la Xina oriental expulsant el Kuomintang.

La Societat de Nacions no va ser capaç d’aturar l’agressió japonesa i no va intervenir en portes de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La guerra amb Xina és l’inici de l’expansió japonesa per Àsia. La militarització i l’autoritarisme del país va reforçar-se amb l’ocupació de Xina.

Japanese_Occupation_-_Map.jpg

Finalment, va proclamar-se el nou Estat amb un règim de partit únic i la consagració i divinització de l’emperador Hiro Hito. Al final de la Segona Guerra Mundial, on el Japó va participar aliat amb l’Eix, l’ocupació nord-americana acabar amb el nou Estat autoritarisme japonès.

Xina en els inicis del segle XX: entre el Kuomintang i el comunisme

dijous, 3/02/2011

El 1910 l’Imperi Xinés estava en descomposició. El contrast amb un Japó en expansió anirà creixent al llarg del segle XX. El 1911 una rebel·lió a Pekín encapçalada pel Kuomintang de Sun Yat Sen va proclamar la república. El Kuomintang era un moviment republicà i reformista que va aprofitar la mort de l’emperadriu xinesa per provocar una revolta a la cort.

Chinese_republic_forever.jpg

La nova república va rebre el suport de Yuan Shikai, un militar, peró aquesta va tenir una breu duració perquè va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada. L’Imperi i la república democràtica van fracassar.

Sun_Yat-sen.jpg

Sun Yat Sen

El 1916, a la mort del dictador Yuan Shikai, Xina estava fragmentada per el poder dels senyors de la guerra que es faran forts en el seu territori. Així, coincidint amb la Primera Guerra Mundial, Xina viurà un període de forta inestabilitat i d’expansió del nacionalisme xinés.

Xina viurà un procés de descomposició interna en territoris dominats per senyors de la guerra que rivalitzaven entre si. L’Estat xinés havia desaparegut virtualment mentre el Japó aspirava a convertir-se en la primera potència asiàtica i s’extenia pel continent a costa de territoris xinesos.

El 1923 el Kuomintang aliat amb el Partit Comunista de Xina iniciarà la construcció del nou estat xinés controlant la regió de Canton i proclamant la República amb la intenció d’unificar el país sota un règim republicà. Aquesta aliança entre el Kuomintang va ser possible perquè tots dos aspiraven a aconseguir una reforma social de Xina.

Republic_of_China_Flags.jpg

El Kuomintang volia acabar amb el domini dels senyors de la guerra i es plantejarà l’aliança entre la burgesia i el proletariat per aconseguir la reforma social i la industrialització del país. Per la seva banda, el Partit Comunista Xinés, amb el seu nucli principal a Shangai, defensarà l’aliança anti-imperialista amb aliança amb la burgesia nacional perquè el seu objectiu era l’emancipació de Xina com a colònia occidental.

El 1925 a la mort de Sun Yat Sen el Kuomintang va escollir Chian Kai Chek com a successor al front del partit. Chian Kai Chek va ser més conservador al front del Kuomintang plantejant un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes i canviant el joc d’aliances.

WHU-Chiang.jpg

Chian Kai Chek

El Kuomintang buscarà un aliat exterior que li permeti fer front a l’avanç territorial japonès al continent asiàtic. El 1927 Chian Kai Chek va desencadenar una matança de comunistes a Shangai trencant definitivament l’aliança republicana per iniciar un apropament als Estats Units.

Mao1946.jpg

Mao Tse Tung

Els dirigents comunistes van haver de refugiar-se a l’interior de la Xina Oriental on va proclamar-se una república comunista sota la direcció de Mao Tse Tun. La nova república xinesa autoproclamada per Mao no serà obrera, sinó camperola pel territori on es va situar.

La República del Ruijin va portar Mao a teoritzar sobre el protagonisme del camperolat majoritari en la revolució comunista a Xina. Mao Tse Tun es convertia en el gran líder del comunisme xinés. El proletariat urbà era minoritari i es trobava aïllat en els ports comercials de la costa, per això no podia ser el protagonista natural d’una revolució comunista a Xina.

El 1933 el govern del Kuomintang va atacar la república comunista de Ruijin i va obligar a Mao i els dirigents comunistes a fugir cap a l’interior del país en la Llarga Marxa. La retirada comunista va permetre el 1936 la reorganització del comunisme xinés sota la direcció de Mao Tse Tung amb el suport de Chu En Lai –antic dirigent del Partit Comunista Xinés–.

Entre 1931 i 1937 Xina serà controlada de forma progressiva pel Japó des de Manxúria. El 1937 el Kuomintang amb el suport dels Estats Units va proclamar la República de Naikin, una república capitalista que buscarar frenar i competir econòmicament amb el Japó. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir aquesta competència comercial perquè Japó va llançar-se a envair la Xina.

La invasió japonesa el 1937 va fer que el Kuomintang busqués el recolzament dels comunistes contra els ocupants japonesos formant una aliança inestable. Aquesta aliança va durar només el període d’ocupació japonesa i un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial el 1945 esclatarà la guerra civil a Xina.

Japanese_Occupation_-_Map.jpg

El comunisme va mobilitzar el camperolat contra el Kuomintang que dominava les classes urbanes. El Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS i els Estats Units. El 1949 el comunisme va imposar-se obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental.

L’Índia en la primera meitat del segle XX

dimecres, 2/02/2011

El CNI anirà evolucionant fins que va convertir-se en un partit polític. Inicialment dominat per personatges moderats, acabarà sent un dels motors de procés de independència de l’Índia.

Brit_IndianEmpire.jpg

La pressió del nacionalisme indi farà que el govern britànic acabi introduint petites reformes en el sistema administratiu colonial. L’elit índia va introduir-se en el consell executiu –27 membres indis sobre 60–. Després de la Primera Guerra Mundial s’introduiran noves reformes.

La mobilització de tropes índies als fronts de guerra europeus (2 milions) va generar un fort malestar entre la població índia. El 1915, Gandhi, que havia organitzat a Sud-àfrica un moviment de resistència no violenta contra el colonialisme britànic, va retornar a l’Índia incorporant-se al Consell Nacional Indi.

Gandhi.jpg

Mahatma Gandhi

Gandhi va introduir el seu esperit de resistència no violenta al Consell Nacional Indi. Així, Gandhi promourà el boicot i la desobediència civil que va ser contestada per l’administració britànica amb la matança d’Amritjar (379 morts i 1.200 ferits) que va fer que el moviment nacionalista indi anti britànic s’expandís encara més.

La realitat és que el Mahatma Gandhi era un personatge més religiós que polític i les seves postures xocaven amb els estrategs del partit, però en els anys vint la seva autoritat moral i la seva capacitat de mobilització de les masses van fer-se indispensables per al CNI.

L’Acta Índia de 1919 va establir una relació paritària en el consell executiu del govern virregnal i va ampliar-se a dos terços electes la representació al consell legislatiu. L’elit hindú va veure com es concedia també un sufragi censatari molt restringit que no resultava satisfactori per al nacionalisme indi perquè era una reforma elitista.

L’administració britànica va separar l’Índia musulmana de l’Índia hindú, potenciant així la Lliga Musulmana Awami dirigida per Jinnah. El govern britànic instrumentalitzava així la qüestió religiosa. El Consell Nacional Indi, per contra, era un moviment no confessional.

El Consell Nacional Indi va radicalitzar les seves exigències polítiques i el 1928 de la mà de Gandhi i Nehru –de tendència socialdemòcrata– va iniciar el seu projecte independentista. El CNI es convertia en un moviment popular que iniciava una campanya de desobediència civil amb la vaga de fam de Gandhi.

Aquesta campanya no tindrà èxit i l’administració britànica practicarà una política repressiva que va portar Gandhi a la presó. Tot i la repressió britànica, el moviment independentista va anar estenent-se.

Una nova reforma institucional (1935) concedirà l’autogovern a les províncies i obrirà el sufragi a les classes mitjanes i les classes obreres amb ingressos estables. Tot i això, el Consell Nacional Indi demanarà l’abolició del sistema de castes adoptant un programa social de tendència socialdemòcrata. Serà a les eleccions de 1937 quan el CNI aconsegueixi el seu gran triomf.

El Consell Nacional Indi aconseguia el 1937 la victòria electoral i la governació de sis de les onze províncies de l’Índia. Tot i el creixement del CNI, a l’Índia musulmana la victòria electoral va ser per a la Lliga Awami. Es configurava així una forta divisió entre hindús i musulmans.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que el Consell Nacional Indi promogués una campanya contra la presència britànica a l’Índia. Gandhi i la cúpula del seu partit van ser empresonats, el que va permetre que els nacionalistes hindús de Bosse en aliança amb els japonesos formessin l’exèrcit nacional indi per lluitar contra els britànics. Esclatava així una guerra civil entre els indis.

Fenòmens similars van donar-se a Indonèsia i Indoxina perquè des de Japó es va promoure els sectors nacionalistes contra els països occidentals. Els exèrcits japonesos van avançar sobre Indoxina fent fora els ocupants francesos.

El 1944 el govern britànic va posar en llibertat a la cúpula del Consell Nacional Indi i va iniciar les converses sobre el futur de l’Índia amb dos propostes independentistes; la independència amb la permanència dins de l’Imperi Britànic proposada pels britànics i la demanda d’independència total que proposava el CNI.

Els britànics van recolzar-se en la Lliga Awami que defensava la partició de l’Índia. Gandhi defensava la necessitat d’aconseguir primer la independència i la formació d’una confederació entre hindús i musulmans. La Lliga musulmana en canvi volia aconseguir primer la partició de l’Índia.

El 1946 la divisió entre hindús i musulmans va portar a una matança genocida entre ètnies que va fer ingovernable la situació, el que va fer que finalment el 1947 el govern laborista britànic concedís la independència de l’Índia (hindú) i el Pakistan (musulmà). Es formaven així dos estats dividits i enfrontats entre si.

Partage_de_l'Inde.png

India_Pakistan1947.jpg

Gandhi serà assassinat el 1948 per un hinduista radical, grup minoritari dins del moviment nacionalista indi. L’Índia es vincularà a econòmicament a Gran Bretanya i defensarà una política neutral. L’aliança amb els britànics es trencarà quan es concedeixí la independència al Pakistan Oriental.

El Pròxim Orient després de la Primera Guerra Mundial

dimarts, 1/02/2011

El 1914 amb la derrota de l’Imperi Otomà a les guerres balcàniques aquestes postures islamistes es reforçaran. Gran Bretanya proclamarà el protectorat sobre Egipte (1914) i tindrà una base militar i política privilegiada per intervenir en el món àrab. Els turcs hauran de fer front a dos fronts perquè els britànics conspiraran amb els hachemites contra l’Imperi Otomà.

Oriente Próximo en 1914.jpg

Husseyn en contacte amb els britànics (Mac Mahon) va acordar el recolzament anglès a una rebel·lió àrab hachemita que ataqués a l’Imperi Otomà. El nou Estat panàrab amb els hachemites com a líders polítics tindria el suport i la protecció exterior britànica. El nou Estat aniria des del Iemen fins a Bagdad (incloent Palestina i Egipte).

Així, el 1916, en plena Primera Guerra Mundial, va iniciar-se la rebel·lió àrab contra els turcs amb assessorament i armament dels britànics. La rebel·lió va progressar ràpidament ocupant Jerusalem el 1917 i Damasc el 1918, el que suposava el control de Palestina. La construcció d’un estat califal dominat pels hachemites estava en marxa.

El 1916, quan esclatava la rebelió àrab, va pactar en secret amb França (Tractat Sykes-Picot) la divisió del Pròxim Orient en dues zones d’influència. Així, Síria i el Líban serien zones d’influència francesa i Palestina, Transjordània i Irak serien zones de control britànic.

Els hachemites es van trobar amb que no es reconeixia el nou Estat àrab i amb la presència militar de francesos i britànics a la zona. El 1917 Balfour declarava públicament que Gran Bretanya acceptava la constitució a Palestina d’una llar nacional jueva per donar resposta al moviment sionista que buscava el retorn a Terra Santa per instaurar un nou Estat jueu.

La immigració jueva a Palestina havia anat creixent des de l’inici del segle XX i el 1919 ja hi havia uns 70.000 jueus. A la seva declaració Balfour no es va comprometre a crear un Estat palestí.

El 1919 Husseyn va forçar Gran Bretanya a proclamar la seva sobirania sobre Aràbia i els seus fills van ser proclamats sobirans. Feysal seria sobirà de Palestina, Transjordània i Síria i Abdallah sobirà de l’Irak. L’Imperi Otomà estava en descomposició i el món àrab en una situació de conflicte polític i ocupat per tropes britàniques i franceses.

La Conferència de San Remo de 1920 va establir noves fronteres per a la Turquia republicana de Kemal Atatürk amb control sobre part del territori Kurd i va reconèixer la sobirania de Husseyn sobre l’Aràbia.

El Pròxim Orient va ser repartit entre França i Gran Bretanya segons l’acord Sykes-Picot i sota els principis de la Societat de Nacions. El desenvolupament d’aquest repartiment va permetre Gran Bretanya poder compensar els hachemites. Així, Palestina seria un protectorat britànic i es creaven els regnes de Transjordània amb sobirania d’Abda-llah i d’Irak amb sobirania de Feysal.

Irak es convertirà en un regne independent el 1930 i Transjordània aconseguirà la seva independència després de la Segona Guerra Mundial. Els hacehemites seran derrocats a l’Irak per un cop d’Estat perpetrat per Sadam Husein.

El 1947 es proclamarà l’Estat d’Israel de forma unilateral per part dels jueus que ja eren prop de 2 milions d’habitants a Palestina. El govern britànic buscarà la convivència entre palestins i jueus, però es veurà superat per la situació.

Els territoris de domini francès, en canvi, van veire com s’exercia un domini francès directe sobre ells. Va fragmentar-se el territori segregant el Líban de Síria per la presència minoritària de població cristiana. Els francesos van intentar fragmentar Síria en tres subestats: Latakia, Damasc i Drusa, però aquesta partició no va prosperar.

Finalment, no es restaurarà un Estat àrab per al Pròxim Orient. Els estats europeus tindran interès en controlar la zona per la importància creixent del petroli com a font d’energia. El nacionalisme àrab del segle XX estarà fragmentat en una sèrie de propostes antagòniques.

La política de compensació dels britànics cap els hachemites no satisfarà el nacionalisme àrab que voldrà controlar Palestina. D’altra banda, el nacionalisme àrab laic buscarà la constitució d’un Estat àrab unit que integrés tot el Pròxim Orient amb doble capitalitat a Damasc i Bagdad.

El 1930 apareixerà el Partit Baath dirigit per M. Aflaq que defensarà la creació d’una república àrab socialista no marxista. La rivalitat històrica entre Damasc i Bagdad farà que el Baath es divideixi. El nacionalisme àrab laic, estatalista i reformista acabarà imposant-se a Síria –que reclamarà el control sobre el Líban– i Irak.

El nacionalisme àrab tindrà dos enemics interns i externs. El desenvolupament del nacionalisme islàmic musulmà suposarà una dificultat perquè es fonamentarà en el fonamentalisme religiós que lluitarà contra la dominació occidental.

Sorgiran diferents moviments islàmics amb diferents interpretacions religioses. Els saudís proclamaran una República àrab a l’Aràbia Saudí constituint-se com a Estat islàmic. A Argèlia apareixerà un moviment nacionalista proletari anti-imperialista contra la dominació Francesa i crític amb les burgesies àrabs que pacten amb els estats occidentals, però no tindrà continuïtat. Els àrabs tenen com a nexe d’unió la llengua i la història, però les seves interpretacions del nou estat seran diferents.

Gran Bretanya en el període d’entreguerres: L’ascens del laborisme i la rectificació del bipartidisme

dilluns, 31/01/2011

En contra del que semblava, Gran Bretanya va sortir molt danyada de la guerra. Els deutes i les discrepàncies amb França seran els primers problemes a resoldre en la postguerra. El període d’entreguerres a Gran Bretanya té tres grans etapes amb la continuïtat de les polítiques unionistes de la guerra entre 1918 i 1922 que van trencar-se entre 1922 i 1929 amb l’ascens del laborisme que va consolidar-se com una alternativa de govern. Entre 1929 i 1940 es viurà una nova hegemonia conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain.

Evolució de la representació parlamentària a la Cambra dels Comuns:

Tories Liberals Labor. P.C. S.F. L-N Lab-N
1918 338 136 60 73
1922 346 117 142 1
1923 260 159 191
1924 419 41 151 1
1929 260 59 288
1931 473 33 46 13 35
1935 387 21 159 1

Distribució dels vots:

Conservadors Liberals Laboristes
1922 5.500.000 2.600.000 4.200.000
1929 8.660.000 5.300.000 8.400.000
1931 11.980.000 1.500.000 6.600.000
1935 11.810.000 1.400.000 8.500.000

1918-1922. La Primera Guerra Mundial va generar un govern d’unió nacional liderat per Lloyd George. Un cop acabada la guerra George va defensar la continuació de la política unionista amb el recolzament dels conservadors i certes reticències dels liberals d’Asquith que era un liberal tradicional contrari a les polítiques unionistes d’emergència i contrari a l’intervencionisme estatal.

Lloyd_George.jpg

David Lloyd George

Lloyd George representava una opció política liberal defensora de l’intervencionisme com un instrument que s’havia d’utilitzar amb moderació. El seu principal assessor econòmic era Keynes. La divisió dels liberals serà característica del període. D’altra banda, el Partit Laborista no recolzarà el govern unionista i iniciarà així el seu creixement electoral.

George havia portat el país a la victòria i era molt popular entre l’opinió pública anglesa. Law, el líder conservador no va voler retirar-se de la coalició perquè temia perdre davant d’un Lloyd George en auge. El Partit Laborista si va trencar amb Lloyd George per convertir-se així en el primer partit de l’oposició.

Així, Lloyd George va situar Gran Bretanya com a element moderador durant la negociació dels tractats de pau de París. Finalment, Anglaterra va quedar-se amb part de l’imperi colonial alemany a l’Àfrica i va adjudicar-se el control sobre Palestina i Irak, el que suposava controlar el petroli.

A París Lloyd George va reforçar la seva condició d’home d’Estat amb renom mundial i va retornar a Anglaterra triomfant. Tot i això, l’èxit va durar poc perquè el consens sobre la pau va trencar-se enseguida.

Els principals problemes pel govern britànic arribaran en el camp de la política interior. Lloyd George va haver de fer front a una forta crisi social de postguerra (1919-21) amb la desmobilització dels soldats que van generar protestes socials al trobar-se a l’atur. Una sèrie de manifestacions de protesta i esclats de violència van succeir-se pel descontentament generalitzat.

Aquesta crisi va agreujar-se pel retrocés del sector miner davant l’auge del petroli. Així, una de les bases de la industrialització britànica va entrar en una crisis de sobreproducció al ser un sector sobredimensionat. Gran Bretanya no va saber adaptar-se als requeriments tecnològics que requeria la Segona Revolució Industrial substituint el carbó pel petroli com a principal font d’energia.

Els miners van exigir la nacionalització de les mines sota control obrer, una jornada laboral de sis hores i un augment dels salaris del 30%. Lloyd George va amenaçar amb fer servir la força si els miners anaven a la vaga, però va proposar que es formés una comissió per buscar una sortida negociada.

El govern amb l’excusa de que la comissió no arribava a cap acord no va actuar. Això va provocar que esclatessin noves vagues que Lloyd George va sufocar amb una tímida reforma que concedia la jornada laboral de set hores.

Un cop finalitzada la guerra, els sectors miner, ferroviari i de transports van renovar la “triple aliança” que els unia en cas de vaga general. Tot i això, quan el 1919 els ferroviaris van anar a la vaga per l’anivellació salarial dels sous del sector industrial l’aliança no va funcionar. Els ferroviaris van fer-se forts en les seves reclamacions i el govern va veure’s forçat a mantenir les seves taxes salarials. La vaga del ferrocarril va ser una derrota per al govern.

La reestructuració i regularització del sector miner va suposar un problema important per al país per l’acomiadament massiu de treballadors. Aquesta situació va comportar una sèrie de vagues i la demanda per part dels sindicats miners d’una vaga general que paralitzés el país.

La “triple aliança” va acordar una vaga general de suport als miners. El govern va tornar a obrir les negociacions i la vaga va ajornar-se, però novament va trencar-se el diàleg i els miners van amenaçar amb anar a la vaga general.

Això no va arribar a donar-se perquè la majoria del sindicalisme va rebutjar la celebració d’una vaga general per por a una onada revolucionària. La negativa de la “triple aliança” a actuar va generar una forta divisió en el si del moviment obrer que trigarà en superar-se. Finalment, la solució del conflicte amb els miners va ser negociada per Lloyd George.

Tot i que Alemanya ja no representava cap amenaça de competència comercial, la recuperació econòmica anglesa va ser difícil. Els mercats internacionals, que fins a l’inici de la guerra estaven controlats pels britànics, van veure’s ocupats per d’altres potències emergents com Estats Units i Japó.

La pujada dels preus dels productes d’exportació, deguda a l’augment dels salaris dels treballadors que van aconseguir les Trade Unions, i l’elevada cotització de la lliura esterlina van ser altres factors que van dificultar la recuperació econòmica.

Els soldats desmobilitzats rebien un subsidi durant 50 setmanes si no trobaven treball i un cop aquest pla econòmic va esgotar-se, va ser substituït per un pla de contribucions que cubria gairebé a la totalitat de treballadors, exceptuant al servei domèstic, els jornalers agrícoles i els funcionaris.

Altres problemes importants van viure’s a l’Índia i a Irlanda. La qüestió de l’Índia serà un greu conflicte per a tots els successius governs britànics amb la proliferació dels moviments independentistes, i en especial amb la figura de Gandhi.

Ireland_1921.gifLa qüestió irlandesa va tenir una solució que va començar a marcar Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidarà a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i problema del repartiment de la terra.

El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda.

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. El 1918 el Sinn Fein dirigit per De Valera va aconseguir 73 escons als comicis i va trencar amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda.

Aquesta situació suposarà el 1920 una confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic que portarà a una sortida negociada entre irlandesos i britànics. L’illa va dividir-se en dos parts, el nord amb majoria protestant quedava sota sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia la independència. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.

Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes.

Aquest és l’inici d’una Irlanda independent. Ara el problema passarà a ser una guerra civil entre irlandesos on s’imposarà De Valera assumint el país cada cop una major autonomia respecte a la política britànica. El Sinn Fein rebutjarà la separació de l’Ulster i es mantindrà obert un conflicte que ha arribat als nostres dies amb una llarga llista d’atemptats terroristes perpetrats per l’IRA.

Aquest procés va suposar un fort desgast polític per al govern de Lloyd George que a les eleccions de 1922 va veure com els conservadors de Bonner Law van trencar la política unionista. Els liberals patiran un fort retrocés electoral.

1922-1929. El 1922 s’inicia una etapa conservadora amb un fort problema intern en el lideratge del Partit Conservador provocada per la potència que tenia a la societat britànica la figura de Lloyd George. En un context de crisi de partit Law va haver de dimitir el 1923 per problemes de salut convocant-se unes noves eleccions que van guanyar novament els conservadors i van confirmar al laborisme com a segona força política.

Ramsay_MacDonald.jpg

Ramsay MacDonald

Els conservadors sense majoria absoluta no van acceptar l’encàrrec de formar govern que si van acceptar els laboristes de MacDonald que formaven govern el 1924 amb el suport dels liberals. Per primer cop a Europa un partit socialdemòcrata governava en solitari.

Aquesta situació era molt fràgil pels laboristes que depenien del recolzament liberal per mantenir-se al govern. Els liberals només van recolzar el govern laborista durant nou mesos, el que provocaria un nou avançament electoral.

En aquest breu període els laboristes no van poder desplegar una política forta. Només van poder insinuar-se alguns canvis a la política social enfrontant-se al problema de la vivenda i a la política exterior amb el reconeixement de l’URSS. Després d’aquest parèntesi laborista els conservadors recuperaran la majoria absoluta per l’enfonsament del Partit Liberal.

MacDonald era un bon administrador. Però tot i que ell tenia capacitats per exercir com a primer ministre, el seu partit encara no estava preparat per tenir el poder. Els sindicats encara tenien una influència desproporcionada dins del partit i la connexió entre l’equip de govern i el partit no funcionava amb fluïdesa.

El pas dels laboristes pel govern va ser tant breu que semblava que hagués estat un fracàs, però en realitat va demostrar que la socialdemocràcia podia arribar al poder sense que s’enfonsés el país, trencant la tradicional alternança britànica entre conservadors i liberals.

La premsa conservadora (Daily Mail) va reaccionar molt durament contra el govern de MacDonald iniciant una persecució desencadenada per la publicació d’una carta dels dirigents de la Internacional Comunista que descrivien un quadre pre-revolucionari a Gran Bretanya i comparaven a MacDonald amb Kerenski.

En realitat, el Partit Comunista anglés no tenia molt suport social, però aquest anàlisi erroni dels comunistes russos va donar lloc a una forta campanya de pressió conservadora perquè els liberals retiressin el seu suport al govern laborista. Tot i que aquesta carta era una falsificació, el laboristes sortirien derrotats en les eleccions.

Tot i les crítiques, els laboristes van demostrar que podien arribar al poder sense desencadenar un procés revolucionari a Gran Bretanya i van prendre contacte amb el poder per primer cop.

Quan el 1924 es tornin a convocar eleccions, els liberals perdran definitivament la seva capacitat d’alternança. Els canvis socials que havia provocat la Gran Guerra van provocar l’alteració del mapa polític britànic i l’arrelament del sistema democràtic. Els liberals van perdre la seva credibilitat, primer donant suport als laboristes i després provocant la caiguda del govern als nou mesos.

Els liberals van patir una fugida de vots cap als conservadors i els laboristes que va possibilitar el retorn conservador al poder amb el govern Baldwin que deixarà en suspens les relacions amb l’URSS i restablirà una política de mà dura a l’Índia.

Baldwin intentarà erosionar les bases socials del laborisme enfrontant-se amb els sindicats. El govern va regular finalment el sector de la mineria sense que es produïssin negociacions amb els sindicats el que va provocar que aquests convoquessin una vaga del sector del carbó que va derivar en una vaga general el 1926.

L’increment de l’atur i la minimització del subsidi per als aturats va suposar que tots els sectors laborals anessin a la vaga paralitzant el país davant d’aquesta ofensiva conservadora. La pressió dels treballadors per millorar les seves condicions socials i la poc realista política econòmica d’intentar recuperar ràpidament els nivells de pre-guerra van provocar importants tensions socials que van esclatar amb la vaga de 1926.

El context de la vaga va polaritzar la situació política britànica entre les opcions conservadora i laborista que era l’únic fre a davant de l’ofensiva conservadora. Els liberals van diluir-se totalment. Finalment, el conflicte va resoldre’s per la via de la negociació amb els sindicats i la retirada del procés de regularització del sector del carbó.

El 1928 els conservadors per intentar reduir l’increment del vot popular cap el laborisme, van extendre el vot a les dones en condicions d’igualtat respecte als homes perquè consideraven que tindrien una tendència política més conservadora. Aquesta premissa no va complir-se i els laboristes van imposar-se.

1929-1940. Així, el 1929 els laboristes de MacDonald van ser per primer cop la formació més votada, el que va permetre que es formés un nou govern laborista. El sistema britànic tornava així a convertir-se en un bipartidisme, ara entre tories i laboristes amb un Partit Liberal sense transcendència.

L’ascens del laborisme el 1929 com a primera força política va permetre que es rectifiqués la política social i laboral britànica reobrint les negociacions amb els sindicats i es donés un gir en política exterior. El govern laborista defensarà una política de desarmament, restablirà les relacions diplomàtiques amb l’URSS i restablirà les negociacions amb el Consell Nacional Indi.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

Es pactarà la regulació del sector miner amb els sindicats per evitar noves tensions. La política laborista serà reformista, però en cap cas rupturista ni revolucionària. Respecte a l’Índia, els laboristes intentaran exportar el model canadenc i a Palestina hauran de fer front a una tensió creixent entre els immigrants jueus i els palestins autòctons.

A Gran Bretanya la crisi econòmica de 1929 no va tenir unes conseqüències tant dramàtiques com a Estats Units o Alemanya. El 3% peró el govern Mac Donald va veure’s limitat en el seu creixement per la crisi econòmica que dividirà al laborisme.

Índex comparatiu d’aturats a Gran Bretanya, Alemanya i Estats Units (1927-37):

1927 1929 1930 1931 1932 1933 1935 1937
Gran Bretanya 10,6% 11% 14,6% 21,5% 22,5% 21,3% 16,4% 11,3%
Alemanya 8,8% 13,1% 15,3% 23,3% 30,1% 26,3% 11,6% 4,6%
Estats Units 3,2% 8,9% 15,9% 23,6% 24,9% 20,1% 14,3%

El laborisme va dividir-se entre dos propostes per superar la crisi. D’una banda, Snowden considerava que la crisi s’havia originat per un desequilibri conjuntural del mercat i que es resoldria amb l’autoregulació del mercat. Segons aquesta teoria el crac de 1929 seria conseqüència d’una crisi cíclica i el govern no havia d’intervenir o, en tot cas, reduir les seves despeses per no incrementar el dèficit públic.

D’altra banda, Keynes considerava que no es tractava d’una crisi cíclica, sinó d’una depressió estructural que requeria de noves polítiques amb l’Estat intervenint com a agent econòmic actiu per generar llocs de treball i augmentar els salaris per regenerar la demanda i autoregular i equilibrar novament el mercat.

Els sindicats britànics també demanaven l’intervencionisme de l’Estat. Dins del laborisme, Mosley va apostar també per la postura intervencionista amb el control estatal sobre les transaccions comercials per transferir rendes del sector comercial al sectors productius. La política de Mosley resultava heterodoxa per a les polítiques econòmiques realitzades fins aleshores.

Arthur-Neville-Chamberlain.jpg

Neville Chamberlain

MacDonald va apostar finalment per aplicar una política ortodoxa provocant una crisi de govern per la divisió interna del laborisme a l’hora d’aplicar un increment de la cobertura d’atur als treballadors sense feina. La contenció de la despesa que suposava la política econòmica ortodoxa implicava la conveniència d’un retorn a les polítiques d’unió nacional.

MacDonald va resoldre la crisi de govern proposant un nou govern d’unió nacional que recolzés la seva política econòmica. Així, MacDonal s’aliarà amb els conservadors però no rebrà el suport dels laboristes i els liberals. El govern nacional no va aconseguir salvar la lliura i Gran Bretanya va haver d’abandonar el patró or. Amb aquest panorama econòmic es va arribar a les eleccions de 1931.

Als comicis de 1931 els conservadors van tornar a imposar-se, formant un nou govern conservador d’unió nacional dirigit pel laborista MacDonald. L’home fort del nou govern era el ministre d’Hisenda; Neville Chamberlain. Les primeres mesures del govern per superar la crisi van ser de tipus proteccionista i van retallar els subsidis.

Fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es viurà una nova etapa conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain (1935-40). Gran Bretanya va demostrar una solidesa interna i una fe inamovible en el funcionament parlamentari que li va permetre afrontar amb èxit els greus problemes interns i el perill que suposava la proliferació dels totalitarismes a Europa.

El sistema de partits de la Gran Bretanya d’entreguerres

dilluns, 31/01/2011

A Gran Bretanya la dinàmica política es caracteritzava pel bipartidisme entre el Partit Conservador (Tories) i el Partit Liberal (Whigs). Ja des del segle XVIII aquests dos partits s’havien alternat en el poder en una alternança que durarà fins el segle XX.

Entre conservadors i liberals hi havia inclús certes coincidències ideològiques. No serà fins 1906 quan una sèrie d’organitzacions obreres i organitzacions independents com la Societat Fabiana trenquin amb els liberals per presentar una candidatura independent sota el nom de Comitè de Representació del Treball que serà la base del nou Partit Laborista que es consolidarà com un partit autònom mediatitzat pels sindicats.

Els liberals van intentar reaccionar amb la Llei Osborne de 1909 prohibint la utilització de fons sindicals amb fins polítics. Això va suposar que els laboristes creessin una nova estructura de partit que els va reforçar. La representació laborista va ser reduïda fins 1918 quan amb la nova reforma electoral s’arribarà a superar els liberals en vots (no en escons).

Així, el tradicional bipartidisme britànic va veure’s modificat per un sistema tripartit entre conservadors, liberals i laboristes. Els liberals aviat es veuran eclipsats pels laboristes que van passar a ser una alternativa de govern real.

El Partit Laborista no tenia una ideologia definida fins 1918 quan va elaborar-se el primer programa que buscava homogeneïtzar el partit. Es demanarà la redistribució de la riquesa mitjançant el sistema contributiu, una política social estatal i la previsió de la nacionalització d’algunes indústries bàsiques (mineria, transport, energia i holdings manufacturers) per crear una economia mixta.

El sistema institucional britànic en el període d’entreguerres

dilluns, 31/01/2011

El sistema britànic es caracteritza per la tradició i l’existència d’una constitució no escrita. Des del segle XVII s’havia instaurat un règim monàrquic parlamentari basat en la tradició. La monarquia parlamentària britànica es basava en el consens de la nació entorn a la figura del monarca que no tenia cap atribució política, la sobirania residia en el parlament.

El parlament britànic era bicameral. Hi havia una càmera electa escollida per sufragi –la Cambra dels Comuns– i una cambra alta –Cambra dels Lords– on estaven representades aquelles persones (de classe alta) que eren designats per la corona o havien heretat el càrrec. La composició de la Cambra dels Comuns marcarà el signe del govern segons el grup majoritari.

Tot el poder executiu resideix al govern, inclús el control de l’exèrcit. D’altra banda, la Cambra dels Lords, fins 1911, va ser una cambra moderadora i d’apel·lació amb capacitat de veto davant el parlament. Si els Lords vetaven una llei, aquesta no sortia endavant, fet que provocava tensions entre els comuns i els Lords.

El 1911, fruit de la pressió dels partidaris d’obrir el sistema britànic, va acabar-se amb aquesta capacitat indefinida de veto dels Lords. Això va suposar que la cambra alta només tingués dues possibilitats de vetar una llei abans que el parlament la tirés definitivament endavant. El sistema institucional britànic anirà evolucionant empíricament al llarg del segle XX, fins que la Cambra dels Lords acabi convertint-se en un senat similar al que trobem a altres països europeus.

Els comuns eren escollits mitjançant un sufragi limitat que paulatinament va anar ampliant-se. Fins 1929 el sufragi a Gran Bretanya tenia restriccions. Així, el sufragi es realitzava per districtes uninominals amb majoria a una volta. Aquest sistema no estava reglat per un calendari fix i els districtes no tenien una configuració homogènia. Els districtes rurals tenien més pes que els nuclis urbans.

La reforma del sufragi farà que aquest vagi ampliant-se des del segle XIX mitjançant tres lleis prèvies a la universalització del sufragi. Així, el 1867 va ampliar-se el sufragi als propietaris urbans (classe mitjana). El 1884 també van incloure’s els propietaris rurals en el sufragi. El sufragi es basava en la propietat i la riquesa.

Fins 1910 no va haver-hi noves reformes que allunyessin els criteris de vot dels sistemes censataris. Amb la nova reforma del cens electoral podien votar tots els homes majors de 21 anys amb cap càstig penal, no declarats bojos, amb acreditació de residència en una adreça determinada des d’un mínim d’un any i que visquessin independentment.

Si es depenia de l’assistència pública no es podia votar. Els Lords i el clergat tampoc podien escollir els comuns perquè tenien un altre col·legi electoral. Amb aquesta llei només podien exercir el vot aquells que tinguessin una important capacitat adquisitiva ja que la majoria dels obrers vivien de rellogats quedant així exclosos del sufragi.

La mobilitat dels obrers era habitual per la manca de treball estable, el que dificultava l’acreditació d’una residència fixa. La llei de 1910 ampliava el sufragi masculí a les tres cinquenes parts de la població masculina. Els liberals i els laboristes demanaran que s’ampliï més el sufragi masculí i l’extensió del vot a la dona.

El 1912 la Cambra dels Comuns va rebutjar l’ampliació del vot a la dóna en condicions d’igualtat respecte a l’home. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre les reformes liberals modificant el panorama polític amb la configuració d’una govern d’unió nacional presidit per Lloyd George.

El govern de concentració, davant la llarga durada de la guerra, va prometre una nova reforma electoral per evitar tensions socials. S’universalitzaria el sufragi masculí i s’extendria el vot a la dona.

Evolució del cens electoral de Gran Bretanya (1865-1929):

  • 1865: 1.057.000 electors
  • 1869: 1.995.000 electors
  • 1885: 4.500.000 electors
  • 1910: 7.710.000 electors
  • 1918: 21.400.000 electors
  • 1929: 28.900.000 electors

Així, el juny de 1918, es va reformar novament la llei electoral reduint al mínim les condicions necessàries per emetre el vot masculí, exigint només la residència en una mateixa població durant sis mesos –tampoc votaven els criminals i els bojos– deixant sense dret de vot només el 5% dels homes britànics.

Les dones també podien votar si eren majors de trenta anys i vivien soles, o casades amb autorització del marit. Així, gairebé el 50% de les dones s’incorporava al sufragi. El 1928 definitivament va extendre’s el dret de vot a la dona en les mateixes condicions que l’home.

També va introduir-se un calendari reglat i van instaurar-se districtes electorals homogenis. Fins 1945 va existir un sufragi corporatiu de les universitats i les grans corporacions econòmiques. Això suposava la prolongació d’una tradició medieval en ple segle XX.

La crisi de la Tercera República francesa (1914-1940)

dissabte, 29/01/2011

El segle XX francès s’iniciava amb la commoció de la Gran Guerra (1914-1918) que posava fi de forma dràstica a la Belle Epoque.

Sonnet_Nouvelle_carte_complete_illustree.jpg

Així, després de l’escalada armamentística i de les tensions polítiques que van caracteritzar el final de segle, Alemanya va declarar la guerra a França el 3 d’agost de 1914. Detingut l’avenç alemany a la batalla del Marme (5-10 de setembre), els exèrcits van restar immobilitzats en la guerra de trinxeres. En els següents anys els francesos haurien de rebutjar les ofensives alemanyes de Verdun (1916) i Chemin des Dames (1917).

French_bayonet_charge.jpg

El 1917, l’entrada dels Estats Units a la guerra compensant la retirada de la Rússia revolucionària va decantar la contesa en favor del bàndol aliat contra els interessos dels imperis. Definitivament, l’onze de novembre de 1918, Alemanya signava l’armistici posant fi al conflicte.

El Tractat de Versalles (28 de juny) retornava a França els territoris d’Alsàcia i Lorena, però aviat sorgiria novament el conflicte polític amb Alemanya per la qüestió de l’impagament de les reparacions de guerra.

Treaty_of_Versailles_Signing,_Hall_of_Mirrors.jpg

El catastròfic balanç de la Primera Guerra Mundial, amb implicacions demogràfiques i infraestructurals, es veuria agreujat per la crisi econòmica subsegüent que va caracteritzar la immediata postguerra –inflació, endeutament creixent del tresor públic, etc.–. Des de 1919, i en conseqüència, esclatarien una sèrie de vagues obreres –a la siderúrgia, al tèxtil, als ferrocarrils– que acabarien, majoritàriament, en fracassos.

A la França d’entreguerres es pot veure una dualitat entre les polítiques d’unitat nacional i les polítiques de reforma social. Així, els referents dels governs entre 1914 i 1936 serà la unitat nacional. El canvi arribarà amb el govern del Front Popular d’esquerres presidit per Blum que serà una síntesi de les polítiques d’unió nacional i les polítiques de reforma social.

França havia perdut 1,5 milions de persones durant la guerra reduint-se la mà d’obra industrial. La producció va veure’s molt ressentida dels efectes de la Gran Guerra i faltava la voluntat política de fer front a la situació realitzant els ajustaments necessaris per realitzar els canvis econòmics i socials necessaris. Els polítics republicans estaven convençuts de que la crisi es superaria mitjançant les virtuts de la propietat privada, uns impostos baixos i obligant Alemanya a pagar les reparacions de guerra.

A França es poden distingir cinc etapes en l’evolució política d’aquest període: el govern del Bloc Nacional de Poincaré (1919-24), la coalició d’esquerres (1924-26), la coalició d’Unió Nacional (1926-32), els governs radicals (1932-36) i el govern del Front Popular de Léon Blum (1936-40).

L’esclat de la guerra havia donat lloc a un govern d’Unió Sagrada per defensar-se de l’agressió alemanya. Això va suposar la integració dels partits catòlics a la República sota el govern presidit per Clemenceau (1917-19). La confrontació de Clemenceau amb els partits d’esquerra farà que els socialistes abandonin el govern i que el 1919 quan Poincaré assumeixi la presidència i proposi un nou govern d’unió nacional per a la postguerra només participin en el govern els partits de centre-dreta, el Partit Radical i els partits catòlics.

France_Chambre_des_deputes_1919.png

El Bloc Nacional va suposar una agrupació de forces conservadores amb totes les característiques de la política des postguerra: revengisme, nacionalisme i tendències autoritàries. Els socialistes ja no estaven disposats a cooperar amb els partits burgesos i buscaven un sistema polític alternatiu per a la República.

Així, la política exterior francesa es caracteritzarà per la pressió sobre Alemanya, mostrant-se intransigent respecte al pagament de les reparacions de guerra com a clau per fer front al deute intern. La reconstrucció del país es farà a costa de les futures reparacions alemanyes.

L’Església catòlica va reconciliar-se amb la República Francesa per l’abandonament de la política anticlerical recuperant-se així les relacions amb el Vaticà i acceptant l’ensenyament religiós dins d’una estructura escolar laica.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

En la política interior, aquest període va caracteritzar-se per les tensions entre govern i sindicats. Així, va haver-hi una sèrie de manifestacions i vagues que van acabar amb violència. Els governants francesos estaven disposats a acabar amb el perill dels extremistes d’esquerra creant un imaginari “perill roig”.

Les lluites polítiques en aquest període es van veure marcades pel fort creixement de la inflació. Els socialistes van ser incapaços de fer front al Bloc Nacional i realitzar una oposició eficaç per la seva divisió interna. El Bloc Nacional va seguir una política tradicional mantenint els impostos al mínim, equilibrant el pressupost, demanant préstecs si eren necessaris i evitant polítiques innovadores.

Això va suposar una sèrie de vagues contra el govern el 1920. Els majors problemes de Poincaré eren econòmics però aquest s’oposava a prendre mesures de tipus fiscal i esperava que Alemanya pagués el deute. L’ocupació del Ruhr el 1923 no va servir de res i va empitjorar més encara les relacions amb Alemanya.

El 1924 els resultats electorals van canviar el govern conservador gràcies a una reforma electoral que premiava les coalicions. Així, el Partit Radical i els socialistes de l’SFIO van configurar el Cartell d’Esquerres que va portar a terme una política social i econòmica que no va funcionar. Es va reconèixer la URSS i es va orientar la República novament cap al laïcisme.

Les relacions amb els sindicats van canviar per millorar la relació d’aquests amb el govern d’esquerres. La pressió antialemanya va alleugerir-se per la intervenció nord-americana signant el Pla Dawes. L’endeutament del país havia generat una crisi financera permanent  que va enfrontar a radicals i socialistes.

L’SFIO apostava per consolidar el deute perquè no anés creixent més amb el pas del temps i buscar noves formes de finançament pujant els impostos. El fracàs de la coalició va arribar per la forta oposició dels medis financers a les nacionalitzacions, la inflació galopant i la gran pèrdua de poder adquisitiu del franc.

Millerand.gif

Alexandre Millerand

Així, el 1926, el trencament de la coalició d’esquerres va portar a una coalició d’Unió Nacional coincidint amb un període d’estabilització econòmica i política. A les eleccions de 1928 la victòria del centre-dreta va ser clamorosa. L’esquerra tenia poques possibilitats de derrotar a Poincaré que suposava l’estabilitat per a França.

Després del parèntesi del govern de centre-esquerra les discrepàncies financeres van propiciar el retorn a la Unió Nacional de centre-dreta. No va ser necessari que es realitzessin noves eleccions perquè la fragmentació de la cambra permetia la formació de noves majories parlamentàries.

El nou govern de Poincaré va viure fins 1929 el moment més dolç de la França d’entreguerres gràcies a la recuperació econòmica. El govern no va canviar massa de cares perquè els socialistes no havien format part directament, només donaven suport parlamentari als radicals d’Herriot. Així, el nou govern no va haver de viure grans conflictes socials i les relacions exteriors amb Alemanya van estabilitzar-se gràcies a la intervenció dels Estats Units propiciant el Tractat de Locarno.

El principal problema francès serà la fragilitat financera agreujada pel procés inflacionari que havia depreciat el valor del franc. Així, el 1926, el franc, en relació a la lliura esterlina, es cotitzava per la meitat del valor anterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el nou govern d’Unió Nacional, aquests problemes seran superats gràcies a l’existència d’un gran consens (inclús dels socialistes que no van mobilitzar-se contra les mesures de Poincaré).

Mesures del govern d’Unió Nacional de Poincaré:

  • Rebaixa de la despesa pública de l’Estat francès. Van anular-se instàncies burocràtiques i van reduir-se els costos militars.
  • Augment impositiu. Aquesta mida no va ser tan radical com demanava l’SFIO.
  • Reconversió del deute. Es va propiciar la reconversió del deute a curt i mitjà termini per convertir-lo en deute a llarg termini amb una institució (Caixa d’Amortització) finançada amb els ingressos no impositius i extraordinaris com a garantia. Això va ser possible perquè els acreedors cobrarien més amb el pas dels anys en una operació creïble amb la signatura del Pla Dawes i el Pla Young per un pagament a llarg termini del deute alemany.
  • Depreciació del franc. Substitució de les proporcions de metall noble d’abans de la guerra per una nova moneda que quedava reduïda a quatre cinquenes parts del metall. Les exportacions es van veure perjudicades en benefici del mercat interior que va reajustar-se.

Les expectatives de creixement econòmic van afavorir Poincaré a l’hora de prendre aquestes mesures que van resultar exitoses per la recuperació de l’economia francesa. El juny de 1929 Poincaré va abandonar el govern, tot just abans de la crisi econòmica dels anys 30 derivada de la crisi d’inversions a la borsa i l’augment de l’atur.

La Gran Depressió va crear un nou escenari pel govern d’Unió Nacional amb el reactivament de les tensions socials que desestabilitzaran el règim de la III República en la mida que el govern no va ser capaç de fer front a la crisi, provocant un increment de les crítiques al sistema republicà.

Alexandre_Stavisky_1926.jpg

Alexandre Stavisky

L’oposició a la República va veure’s afavorida per una sèrie d’escàndols financers (Afer Stavinsky) que van ser agafats com a referent per la premsa bel·ligerant que exercia la denúncia des dels diaris. Des de 1932 els radicals van governar en solitari i van ser acusats de corruptes per l’esclat de l’Afer Stavinsky el 1933.

La inestabilitat va provocar l’ascens d’elements alternatius a la república com els comunistes i els feixistes. Així, el Partit Comunista va enfrontar-se al règim parlamentari, però el seu gran ascens va arribar el 1934 formant part del Front Popular i defensant la República de l’amenaça de l’extrema dreta.

Dins dels partits institucionals també van sorgir elements alternatius al parlamentarisme. Així, dins de l’SFIO, el Partit Radical i el centre-dreta van formular-se propostes de revisió constitucional interna. Els Joves Turcs radicals, Deat i Laval rebutjaran l’Estat liberal i el parlamentarisme defensant l’intervencionisme i el corporativisme estatal, model que podia derivar cap a l’autoritarisme (model de Mussolini a Itàlia). Aquests sectors acabaran abandonant els seus partits i formant part del règim de Vichy.

D’altra banda, el feixisme francès va englobar propostes molt disperses que des de 1925 tenien el model italià com a referent. El feixistes eren grups molt minoritaris i dispersos (Valois, La Roque –Croix de Feu– com a dreta nacionalista extrema però no feixista). El Francisme va ser el feixisme francès amb vinculació a Mussolini, però amb poca incidència social. Aquest sector va relacionar-se amb el magnat industrial Coty.

El 1934 la crisi del règim polític no estava amenaçada pel feixisme com a alternativa, però la mobilització de la dreta antirepublicana i dels autoritaristes va ser interpretada pels grups d’esquerra com una amenaça seriosa, propiciant el canvi d’aliances en el joc polític.

El Partit Comunista va integrar-se en el joc parlamentari, deixant de banda el seu objectiu inicial de la revolució, per participar en el Front Popular davant el feixisme. Aquesta nova aliança entre l’SFIO, el PCF i el Partit Radical va donar la victòria a les esquerres el 1936. El seu programa es basava en la unió nacional en defensa de la República i les reformes socials.

France_Chambre_des_deputes_1936.png

Léon_Blum_by_Vallotton.jpg

Léon Blum

La decadència de la III República es posarà de manifest el 1940 quan el país no suporti l’atac alemany i sigui derrotat en poques setmanes instaurant-se el règim feixista de Vichy.

El sistema de partits de la Tercera República francesa en el període d’entreguerres

dissabte, 29/01/2011

A la França d’entreguerres hi havia un ventall de partits que anava des del comunisme fins a l’extrema dreta. La laïcització de l’Estat per part del govern sumada a la influència de sectors radicals va suposar l’aparició de partits d’extrema dreta.

SFIO.pngEl 1905 va aparèixer l’SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) unificant els tres corrents principals del socialisme francès; el més moderat de Jaurès, els marxistes de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Això va configurar un partit ideològicament plural.

L’SFIO tenia una bona implantació en el món obrer i als sectors profesionals de la classe mitjana. El seu punt feble va ser el món rural. El 1920 sorgirà el Partit Comunista Francès com a escissió de l’SFIO. Això va suposar que l’SFIO fos l’única formació que representés l’esquerra republicana. En el període d’entreguerres el seu principal dirigent serà Leon Blum.

El Partit Radical (PR) representava el centre-esquerra i els dreyfusards. Defensava els drets individuals, l’antisemitisme i el laïcisme de l’Estat i la societat. El Partit Radical defensarà un règim republicà democràtic on els drets de l’individu estiguessin davant de l’Estat i el col·lectivisme socialista.

Els radicals promouran la màxima difusió de la propietat privada contra els monopolis i el col·lectivisme. El Partit Radical funcionava més com a moviment que com a partit, deixant un gran marge d’actuació per al lideratge personal de dirigents com Clemenceau, Herriot o Dadalier.

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

L’elit política i les bases del partit, amb comitès locals, mantindran una dualitat de poder mentre la secció parlamentària es mourà entre el pacte amb el centre-dreta i l’esquerra. Les bases radicals tendiran a refermar l’opció de l’aliança amb l’esquerra de l’SFIO amb la política social com a element comú però rebutjant el col·lectivisme. En el pacte amb el centre-dreta es refermarà l’ideari nacionalista radical posant com a condició el laïcisme. Aquesta situació garantia la complexitat de la política francesa.

El centre-dreta es trobava molt fragmentat i caracteritzat per un fort caciquisme i unes bases rurals. Els dos principals referents del centre-dreta eren la Federació Republicana i l’Aliança Democràtica de Poincaré.

L’Aliança Democràtica era l’aparell electoral i parlamentari de la dreta republicana. Eren laics, liberals en el camp econòmic i burgesos. Aquest partit va sorgir del pacte d’una sèrie de dirigents liberals i republicans. Poincaré va ser president de la República entre 1913 i 1920 i posteriorment serà cap de govern.

La Federació Republicana estava composada per catòlics republicans i conservadors i nacionalistes. Eren antilaïcistes però acceptaven la República amb una posició moderada i matisada davant l’Afer Dreyfus. Poincaré liderarà el 1919 la fusió d’aquests dos partits en l’Entesa Democràtica com a coalició electoral de centre-dreta.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

Els enemics del sistema eren a l’esquerra els anarquistes i els comunistes. Els anarquistes eren un grup molt minoritari amb la CGT al capdavant, proposaven un anarquisme de tipus revolucionari però van moderar-se en el període d’entreguerres.

El principal partit d’esquerra era el Partit Comunista Francés (PCF) constituït el 1920 per l’escissió de l’SFIO que va produir-se per l’entrada d’aquests a la III Internacional. Pels comunistes la República era un enemic a substituir per un Estat comunista. El PCF estarà marcat per les lluites internes que van minar la seva capacitat revolucionària. Els seus principals dirigents van ser Doriot (alcalde de Saint Denise i aspirant a cap del comunisme francès) i Thorez (secretari general del PCF). El Partit Comunista creixerà el 1936 quan va acceptar la República i va incorporar-se a la política del Front Democràtic d’esquerres.

Altres elements hostils a la República seran el nacionalistes radicals antialemanys revengistes que negaven la III República per la rendició davant Alemanya de 1870. Volien recuperar l’hegemonia francesa a Europa substituint la república democràtica per un règim de força que pogués recuperar Alsàcia i Lorena.

Els dos principals referents d’aquest sector seran la Lliga dels Patriotes i Acció Francesa.

La Lliga dels Patriotes fundada el 1892 rebutjava la República per la seva claudicació davant Alemanya i demanarà una República presidencialista autoritària.

D’altra banda, l’Acció Francesa de Maurras eclipsarà la Lliga dels Patriotes amb un líder carismàtic. Maurras voldrà recuperar la unitat nacional prenent com a referència la França de Lluís XIV. Tot i no ser monàrquic, defensarà la restauració de la monarquia borbònica per recuperar un règim fort.

maurras.jpg

Charles Maurras

Maurras rebutjarà el laïcisme perquè era un element de disgregació espiritual. El seu objectiu era la unitat nacional, espiritual i social i per això s’havia d’excloure els quatre estats confederats; els jueus, els masons, els protestants i els metecs (estrangers). Aquesta exclusió només seria de drets. El discurs articulat per Acció Francesa serà el veritable enemic de la III República.