Entrades amb l'etiqueta ‘Període d’entreguerres’

Adolf Hitler (2)

divendres, 8/07/2011

El 1919, Hitler va adherir-se al DAP, el Partit Obrer Alemany, un grup d’extrema dreta creat aquell mateix any. El DAP era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Començava així la seva carrera política. Aviat destacaria com a membre del partit en les reunions i assemblees gràcies a la seva oratòria: deia allò que els presents esperaven sentir, és a dir, que la culpa de la derrota alemanya estava causada pels estrangers, que els comunistes amenaçaven el país, que els partits polítics eren la causa de la desunió nacional, etc. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Adolf_Hitler.jpg

En un clima social de postguerra que a Alemanya arribava a límits paranoics el seu discurs trobaria una bona recepció en els sectors nacionalistes. I és que bona part dels alemanys no van acabar d’entendre com el seu país havia perdut la guerra ja que es consideraven com una societat superior. Igualment, les condicions imposades pels vencedors en el Tractat de Versalles i que van suposar una catàstrofe per a l’economia del país van encendre els ànims nacionalistes. Amb el marc devaluat fins a perdre gairebé tot el seu valor, amb cues de ciutadans famolencs buscant menjar pels carrers, amb la misèria més present que mai, el discurs radical de Hitler es faria el seu forat entre determinats sectors de la població. Un partit com el DAP, ultradretà, antijueu i radical va trobar en l’Alemanya de postguerra la situació ideal per expansionar-se.

Hitler, amb el seu discurs encès capaç d’excitar les masses nacionalistes descontentes amb l’arribada de la República de Weimar i temoroses del comunisme, aviat va esdevenir membre de la junta directiva, cap de propaganda i redactor del setmanari del DAP, el Völkischer Beobachter. Hitler es mou com peix a l’aigua en aquest context: la desastrosa situació de l’economia va comportar que la República no pogués fer front als pagaments; França, l’enemic secular, va envair el Ruhr i el Sarre per garantir-se el cobrament de les reparacions; la inflació, l’atur i la gana van assolir nivells desconeguts; la República es va veure assetjada des de l’esquerra per la insurrecció espartaquista; i el comunisme va avançar entre la població. És així com Hitler troba l’ambient propici per desenvolupar la seva activitat propagandista a través de mítings i pamflets. Tanmateix, la seva situació econòmica seguia sent pobre ja que només comptava amb la seva paga de militar.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) que vulgarment seria conegut com a Partit Nazi. El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. El 1921 Hitler va assolir la direcció del partit i va imposar una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el Führer esdevenia el suport central de l’organització.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista, un Hitler influït per l’exemple del feixisme de Mussolini a Itàlia, va tractar de prendre el govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força: el putsch de Munich del 9 de novembre de 1923. Fracassat el cop per la indecisió dels militars, Hitler va ser detingut i va ser condemnat a cinc anys de reclusió.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

De la seva condemna només en compliria un any, durant el qual va dictar al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf (La meva lluita), el que seria el catecisme doctrinari del nazisme. El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida, un programa electoral dirigit a les masses i un líder carismàtic que desplegava una incansable activitat de propaganda.

La crisi econòmica del 1929, que Alemanya va viure amb una especial virulència, va fer possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme. Les empobrides classes mitjanes alemanyes van abraçar-se al nazisme com a última possibilitat de salvació davant la por que els produïa l’ascens del comunisme. Així, malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l’individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors van aconseguir 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies fonamentalment als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.

Aleshores, els magnats de la indústria, hostils a la política moderada del canceller Brüning i de Schleicher i atemorits per l’acció revolucionària esquerrana, van donar al nazisme un ajut decisiu; amb el seu suport, el 1932, el NSDAP va esdevenir el partit amb major nombre de diputats al Reichstag. Així, la crisi política permanent de la República de Weimar va possibilitar que Hitler acabés per obtenir la designació del president Hindenburg com a canceller el gener del 1933.

Adolf_Hitler,_Paul_v._Hindenburg.jpg

Ràpidament, Hitler es va fer atorgar amplíssims poders i va procedir a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa. Així, amb els seus col·laboradors més propers (Himmler, Goering, Goebbels) va acusar els comunistes de l’incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i va perseguir ferotgement els dirigents dels partits d’esquerra i dels sindicats obrers, que van ser prohibits; va organitzar la Gestapo (1934), va dictar lleis contra els jueus, va crear camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels ganivets llargs (30 de juny del 1934) va fer assassinar, entre d’altres, els caps de la SA i de l’ala moderada del seu propi partit.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler va assumir també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d’intens rearmament i de rebutjar el Tractat de Versalles va començar a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l’ocupació de Renània (1936) i les annexions d’Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Tot això davant la impotència de les democràcies europees, incapaces de frenar l’expansionisme del nazisme. Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdańsk, va signar amb Stalin un pacte de no-agressió i va atacar Polònia (setembre del 1939), fet que va provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Després d’una primera fase de victòries alemanyes que van deixar la Gran Bretanya aïllada en la lluita contra el nazisme, Hitler va cometre el seu gran error: obrir un nou front de guerra. Així, a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43) i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra, el conflicte va canviar de signe i l’oposició interna al Führer va augmentar. Tanmateix, l’àmplia conspiració de què va ser objecte fracassaria (juliol del 1944).

Hitler_and_Goering.jpg

Hitler i Goering

Hitler havia perdut el control. Amb la guerra perduda, el Führer va esforçar-se en dictar ordres de resistència sota amenaça d’execucions sumaríssimes per aquells que no les obeïssin a la vegada que reclutava per a l’exèrcit els menors d’edat. Tancat en el búnquer, ja només confiava en Goebbels i Martin Bormann. El 30 d’abril de 1945, amb la ciutat de Berlín assetjada per les tropes russes, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l’almirall Dönitz, Hitler va suïcidar-se.

Goebbels i la “revolució legal”

dimecres, 20/04/2011

El 1928, Hitler va imposar-se definitivament en la direcció del Partit Nazi aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada. Aleshores, el führer va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I és que el nazisme rebutjava el sistema democràtic i simplement el considerava com un instrument més en la seva presa del poder.

joseph-goebbels.jpg

Joseph Goebbels

El mateix 1928, en un article publicat a Der Angriff, Joseph Goebbels, l’home que seria l’encarregat de l’organització propagandística del nazisme, ja deixava clars quins eren els veritables objectius que perseguia el NSDAP a través de la seva inclusió en el joc parlamentari, moviment que va qualificar de “revolució legal”:

Vam entrar al Reichstag per proveir-nos d’armes en el mateix arsenal de la democràcia. Ens vam presentar a diputats per paralitzar la democràcia de Weimar amb el seu propi ajut. Si la democràcia és tan estúpida que ens concedeix dietes i viatges pagats perquè puguem fer la nostra tasca carnissera, és problema seu […]. Si en aquestes eleccions aconseguim introduir seixanta o setanta agitadors del nostre partit als diferents parlaments, l’Estat mateix muntarà i finançarà el nostre propi equip de combat […]. Mussolini també va entrar al Parlament, i malgrat això no va tardar gaire a desfilar amb els seus camises negres per Roma […]. No s’ha de creure que el parlamentarisme és la nostra meta […]. Venim com a enemics! Venim com un llop que ataca el ramat […].

Hitler i l’Estat racista

dimecres, 20/04/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Així, un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social, tot substituint la divisió en classes socials associada al liberalisme per la unitat nacional i la supremacia racial ària.

D’aquesta manera, el Tercer Reich va considerar necessari suprimir totes les “impureses” que, ja fos pel seu origen ètnic, per incapacitat física o mental, o per representar alguna anomalia social, no s’ajustessin a l’estereotip ari que defensava. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

Igualment, l’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin.

adolf hitler 2.jpg

El pensament de Hitler sobre l’Estat racista, així com el seu antisemitisme, queden prou explícits en els següents extractes de la seva obra Mein Kampf (La meva lluita, 1925-1926):

Si dividíssim la raça humana en tres categories [que serien: fundadors, conservadors i destructors de cultura], només l’estirp ària es podria considerar una representant de la primera categoria. La mescla de sang i la degradació del nivell racial que li és inherent són la raó única i exclusiva de l’enfonsament de les antigues civilitzacions. No és la pèrdua d’una guerra el que arruïna la humanitat, sinó la pèrdua de la capacitat de resistència, que pertany solament a la raça […].

L’antípoda de l’ari és el jueu. És difícil que al món hi hagi cap nació en la qual l’instint de conservació estigui tan desenvolupat com en el “poble escollit”. La millor prova d’això és el fet que aquesta raça continua existint. Si passem revista a totes les causes del desastre alemany [la derrota a la Primera Guerra Mundial], ens adonarem que la causa final i decisiva s’ha de buscar en el fet de no haver comprés el problema racial i, en especial, l’amenaça jueva […].

L’Estat no és un fi en si mateix, sinó un mitjà. L’Estat condiciona el desenvolupament d’una civilització humana superior, però no n’és la causa directa. La civilització humana rau essencialment en l’existència d’una raça apta per a la civilització.

Nosaltres, els nacionalsocialistes hem d’establir una distinció ben marcada entre l’Estat, que és el continent i la raça que és el contingut. El continent no té raó de ser si no és capaç de conservar i preservar el seu contingut. La finalitat suprema de l’Estat racista també ha de ser assegurar la conservació dels representants de la raça primitiva, creadora de la civilització que fa la bellesa i el valor d’una humanitat superior.

L’Estat racista haurà complert el seu paper suprem de formador i educador quan hagi gravat al cor de la joventut que se li ha confiat l’esperit i el sentiment de la raça humana. Cap que cap noi o noia no deixi l’escola sense haver estat plenament instruït sobre la puresa de sang i la necessitat absoluta de mantenir-la pura […].

El Reich alemany, com a Estat, ha d’aplegar tots els alemanys i imposar-se la missió, no solament de cohesionar i de conservar les reserves més preuades dels elements racials originaris d’aquest poble, sinó també la de conduir-los, lentament i amb fermesa, cap a una posició predominant […].

La política exterior de l’Estat racista ha d’assegurar a la raça que aplega els mitjans de subsistència sobre aquest planeta, establint una relació natural, vital i sana, entre la densitat i l’augment de població, d’una banda, i l’extensió i qualitat del sòl en el qual es viu, de l’altra.

Només un territori suficientment ampli pot garantir a un poble la llibertat de la seva vida. A més, cal tenir en compte que a la significació que té el territori d’un Estat com a font de subsistència, s’hi afegeix la importància que ha de tenir des del punt de vista político-militar. Fins i tot quan un poble tingui assegurada la seva subsistència gràcies al sòl que posseeix, caldrà encara pensar en la manera de garantir la seguretat d’aquest sòl; seguretat que rau en el poder polític general d’un Estat, el qual depèn, al seu torn, en gran part, de la posició geogràfica i militar del país.

Hitler, el führer

dimarts, 19/04/2011

El feixisme va caracteritzar-se per la creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. D’aquesta manera, Mussolini adoptaria el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys.

En aquest extracte de Mein Kampf (La meva lluita, 1925-1926), Adolf Hitler definia les “febleses” del règim parlamentari i hi oposava el lideratge d’un cabdill designat per la Providència, és a dir, ell mateix:

La característica més notable del parlamentarisme democràtic consisteix en que hom escull un cert nombre, posem 500 homes (o també dones en els darrers temps) i se’ls concedeix l’atribució d’adoptar a cada cas una decisió definitiva […]. La seva capacitat política pel govern consisteix simplement en la seva habilitat per guanyar o adaptar-se a la voluntat de la majoria, és converteix en un simple captaire […]. La responsabilitat deixa d’existir […]. L’absurda creença  que el sufragi universal pot fer emergir genis mai no serà prou debatuda […]. L’antipatia que sent la massa per un geni és instintiva. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla abans que un gran home sigui descobert per virtut d’una elecció popular.

Oposada a aquest parlamentarisme democràtic trobem la genuïna democràcia germànica de la lliure elecció del Führer, que s’obliga a assumir tota la responsabilitat dels seus actes. Una democràcia així no suposa el vot de la majoria per resoldre cada qüestió particular, sinó simplement la voluntat d’un de sol, disposat a respondre de les seves decisions amb la pròpia vida i fent lliurement de les seves possessions.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

El programa fundacional del NSDAP

dimarts, 19/04/2011

La ideologia del Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) en els seus orígens estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El diari berlinès Kreuzzeitung exposava així, en un article del 28 de desembre de 1922, els principis programàtics que defensava el Partit Nazi, moviment que centra en la figura d’Adolf Hitler, en els seus inicis:

Hitler està en contacte amb els alemanys de Txecoslovàquia i d’Àustria, i reclama la unió de tots els alemanys en una Gran Alemanya […]. Amb la mateixa energia, Hitler exigeix la supressió dels Tractats de Versalles i Saint Germain i la restitució de les colònies alemanyes.

La idea racista ocupa un lloc molt particular en el programa del moviment […]. Vol reconéixer com a ciutadans alemanys només els alemanys que ho són de raça i reclama per a la resta un estatut legal d’estrangers […].

Hitler és adversari del parlamentarisme. El partit de Hitler vol, abans de tot, erigir una dictadura que durarà fins el moment en el qual la misèria actual d’Alemanya hagi arribat a la seva fi. El dictador en el qual es pensa, evidentment, és el propi Hitler.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El feixisme i l’ús de la violència

dilluns, 18/04/2011

Els feixismes van caracteritzar-se per la defensa de l’ús de la violència davant els oponents polítics, tot considerant-la com un valor positiu que, fins i tot podia esdevenir terapèutic per a la societat.

Una publicació feixista italiana, Il Fascio, indicava, el 20 de novembre de 1920, de quina manera entenia el feixisme el diàleg polític amb els adversaris en un article titular “La Síntesi”:

El puny és la síntesi teòrica. Exemple: si discuteixen de política, feixista i socialista són presoners del laberint viciós de les frases, de les afirmacions, de les raons, de les objeccions. Esforços inútils del feixista per fer que el socialista entengui la força de les seves argumentacions; obstinació tancada del socialista en no voler entendre. Cervell àgil i sense prejudicis del feixista enfrontat al cervell bloquejat i pesant del socialista. Impossibilitat d’arribar a cap mena d’objectiu per mitjà de les paraules. Llavors, el feixista colpeja el cap del socialista i li introdueix amb la força les seves conviccions. És un estalvi de temps i un èxit garantit. És la virtut de la síntesi aguda i penetrant. El puny és la síntesi.

Spedizione_pun.jpg

Posteriorment, el 1934, el mateix Benito Mussolini justificaria l’ús de la violència i la repressió per part del feixisme en la seva cursa cap al poder i en la seva forma de govern:

La violència no és immoral i, fins i tot, de vegades és moral. Nosaltres neguem als nostres enemics el dret de protestar contra la nostra violència. Comparada a la violència que es va exercir els anys 1919 i 1920, o la que van exercir els bolxevics a Rússia, on dos milions de persones van ser executades i dos milions més van ser empresonades, la nostra violència és un joc de criatures.

D’altra banda, la violència és eficaç. L’estiu del 1922, quaranta-vuit hores de violència sistemàtica [la Marxa sobre Roma] ens van permetre obtenir el que no hauríem obtingut en quaranta-vuit anys de propaganda. Així doncs, la violència que esvaeixi una situació gangrenosa és violència necessària, santa i sagrada.

No té sentit governar les nacions sense una mà d’acer i sense una voluntat de ferro. Els homes estan cansats de la llibertat perquè n¡han fet una orgia. Per a la joventut intrèpida, inquieta, rude, que s’aixeca en el crepuscle matinal de la història nova, altres paraules exerceixen una fascinació més gran, i aquestes paraules es redueixen a tres: ordre, jerarquia i disciplina.

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

Els poders de Mussolini

dilluns, 18/04/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes, desenvolupades entre 1925 i 1926. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions). Va crear-se una policia política, van eliminar-se els altres partits polítics i els sindicats obrers, i va introduir-se la censura a la premsa.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Per exemple, aquest és un extracte de la llei feixista de 24 de desembre de 1925 que atorgava uns poders il·limitats a Mussolini:

És l’encarnació suprema del poder executiu; elegeix els seus ministres, que són responsables davant del rei, però també davant d’ell; ell decideix el nombre de ministeris i pot assumir personalment diverses carteres ministerials; forma part del consell de tutela dels membres de la família reial i exerceix les funcions de camarlenc de la corona; les cambres no poden abordar cap qüestió sense el seu consentiment previ; transcorregut un termini de tres mesos, té el dret de tornar a presentar un projecte de llei prèviament rebutjat per una de les dues cambres […].

Qualsevol persona que atempti contra la vida, la integritat física o la llibertat de cap de govern serà castigada amb una reclusió que tindrà una durada no inferior a quinze anys, i en cas d’un atemptat fatal se’l condemnarà a mort. Qualsevol persona que ofengui amb actes o paraules el cap de govern serà castigat amb una pena de reclusió de sis a trenta mesos.

El programa del feixisme italià

dissabte, 16/04/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, el 1919, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fasci Italiani di Combattimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini-Bosworth.jpg

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes, els feixistes van presentar inicialment, l’agost de 1919, un programa de caràcter socialista revolucionari:

Per als problemes polítics:

a. Sufragi universal […].

Pel que fa als problemes socials propugnem:

a. L’aprovació immediata d’una llei que asseguri i garanteixi la jornada de vuit hores.

b. Un salari mínim […].

d. El trasllat d’indústries i serveis públics a les organitzacions proletàries […].

Quant als problemes militars:

c. Una política internacional que tingui com a objectiu elevar el lloc de la nació italiana fina a la màxima altura […].

Pel que fa als problemes financers:

a. L’establiment d’un fort impost sobre el capital, de manera que actuï com a anivellador parcial de la riquesa.

b. Confiscació de tots els béns dels ordres religiosos […].

Però, el 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar els incipients suports de la classe mitjana, la gran patronal italiana, els terratinents, els pagesos propietaris l’exèrcit i la policia si volia arribar al poder, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions sindicals obreres i camperoles. D’aquesta manera, la irrefrenable violència exercida pels escamots feixistes, juntament amb un decantament polític progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Aquest és un extracte del nou programa ultradretà del Partit Nacional Feixista, publicat a Il Popolo d’Italia el 27 de desembre de 1921:

Principis de la política interior:

L’Estat ha de ser el guardià zelós, el defensor i el propagador de la tradició nacional, del sentiment nacional, de la voluntat nacional.

Principis de la política exterior:

Itàlia ha de recuperar la funció de baluard de la civilització llatina al Mediterrani i imposar l’imperi de la llei sobre els pobles de nacionalitat diferent lligats a Itàlia.

Principis de la política social:

El feixisme reconeix la funció social de la propietat privada, que és alhora un dret i un deure […].

El Partit Nacional Feixista s’esforçarà a disciplinar les lluites […] entre les diferents classes, i a sancionar i fer respectar […] la prohibició de la vaga dels serveis públics.

El rebuig nazi de la igualtat

dissabte, 16/04/2011

Una de les característiques generals dels feixismes va ser el seu racisme i la consideració de la inferioritat de tots aquells que no eren de raça blanca. Però, seria el nazisme qui millor articulés el racisme, i en concret l’antisemitisme, com un element central de la seva doctrina gràcies a l’anomenat biologisme nazi, basat en la superioritat de la raça ària, la qual tenia l’obligació de subjugar les races inferiors.

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

Així expressava Alfred Rossenberg, un dels principals teòrics del biologisme nazi, el rebuig de la igualtat a la seva obra El mite del segle XX:

La nova doctrina de la humanitat […] també va encunyar, ja cap a l’any 1740, la frase-impacte política dels últims 150 anys, “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i va crear la caòtica democràcia, desintegradora de pobles […]. Gràcies a la prèdica de l’humanitarisme i a la doctrina de la igualtat, qualsevol jueu, negre i mulat va poder arribar a ser ciutadà de ple dret en un Estat europeu; gràcies a la preocupació humanitària per l’individu, als Estats europeus proliferen institucions de luxe per a malalts incurables i bojos.

Feixisme, Estat i democràcia

dimarts, 12/04/2011

La ideologia feixista es caracteritzava, entre d’altres elements, pel rebuig dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem del feixisme. Tots els individus han d’estar al servei d’un Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura.

La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. Considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu.

El 1932, a La doctrina del feixisme, el mateix Benito Mussolini expressava la seva concepció de l’Estat i el rebuig de la democràcia:

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

Com que és individualista, el sistema de vida feixista posa en relleu la importància de l’Estat i reconeix l’individu només en la mesura que els seus interessos coincideixen amb els de l’Estat [..]. El liberalisme va negar l’Estat en nom de l’individu: el feixisme reafirma els drets de l’Estat com l’expressió de la veritable essència del que és individual. La concepció feixista de l’Estat ho abasta tot; fora de l’Estat no poden existir, i encara menys valer, ni valors humans ni espirituals. Entès d’aquesta manera, el feixisme és totalitarisme.

El feixisme, en definitiva, no solament és un legislador i fundador d’institucions, sinó un educador i un promotor de la vida espiritual. No intenta simplement remodelar les formes de vida, sinó també el seu contingut, el seu caràcter i la seva fe. Per aconseguir aquest propòsit imposa la disciplina i fa ús de la seva autoritat, impregnant la ment i regint amb imperi indiscutible […].

El feixisme nega que el nombre, pel fet de ser nombre, pugui dirigir les societats humanes, nega que aquest nombre pugui governar gràcies a una consulta periòdica. Afirma la desigualtat indeleble, fecunda i benefactora dels homes, que no és possible anivellar gràcies a un fet mecànic i exterior com el sufragi universal. Es poden definir els règims democràtics com els que donen al poble, de tant en tant, la il·lusió de la sobirania. Però la sobirania efectiva reposa sobre altres forces, sovint irresponsables i secretes. La democràcia és un règim sense rei, però reemplaçat per nombrosos reis, sovint més exclusius, més tirànics, més ruïnosos que un rei […].

El feixisme rebutja en la democràcia l’absurda barreja convencional de la igualtat política, l’hàbit d’irresponsabilitat col·lectiva, el mite de la felicitat i el progrés indefinits. Però si la democràcia es pot comprendre de forma diferent, si no vol dir reagrupar el poble al marge de l’Estat, el feixisme pot ser definit, pel qui escriu aquestes línies, com una “democràcia organitzada, centralitzada, autoritària” […].

Ni agrupacions (partits polítics, associacions, sindicats), ni individus fora de l’Estat. En conseqüència, el feixisme s’oposa al socialisme, que disminueix el moviment històric fins a reduir-lo a la lluita de classes, i que ignora la unitat de l’Estat, que fon les classes en un únic bloc econòmic i moral. Per la mateixa raó, el feixisme és enemic del sindicalisme.

L’evolució política i econòmica universal, després del crac de 1929, ha reforçat encara més aquest punt de vista doctrinal. És l’Estat el que domina. El que es diu crisi no es pot resoldre més que per l’Estat i dins l’Estat. L’únic que pot resoldre les dramàtiques contradiccions del capitalisme és l’Estat.

El feixisme vol un Estat fort, poderosament organitzat i sustentat en una àmplia base popular. L’Estat feixista s’atribueix, a més a més, el domini econòmic. Gràcies a les institucions corporatives, socials i econòmiques, creades per ell, la influència de l’Estat arriba als últims racons, mentre que dins l’Estat circulen, enquadrades a les seves respectives organitzacions, totes les forces polítiques, intel·lectuals i econòmiques de la nació.