Entrades amb l'etiqueta ‘Pau Armada’

Els nacionalismes contra l’Imperi dual

dilluns, 22/11/2010

Des de 1867, l’emperador austríac Francesc Josep va convertir-se en rei d’Hongria i va anar configurar l’Imperi sota l’estructura d’una monarquia dual. Aquesta partició de l’Imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

Aquest nou sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

Austria_Hungary_ethnic.jpg

El 1871, l’historiador i polític nacionalista txec František Palacky, partidari de la reforma política cap a un Estat multinacional, expressava en els seus Assaigs Txecs la seva decepció amb la nova configuració de l’Imperi Austro-Hongarès:

Vet aquí que jo mateix he perdut les esperances de veure com s’edifica una Àustria que pugui viure. Però una Àustria així seria desitjable, seria realitzable en ella mateixa. Ara, s’ha permès que els alemanys i els magiars hi assegurin la seva hegemonia i hi estableixin un despotisme de raça sense cap mena de contrapartida; un despotisme que, en un Estat constitucional on es parlen una infinitat de llengües, no pot durar gaire, ja que es basa en un disbarat polític; els alemanys i els magiars no volen una Àustria que no estigui organitzada despòticament.

Desgraciadament, per culpa dels qui s’esforcen per esquinçar l’Imperi, Àustria ja ha avançat molt en el camí relliscós que porta a l’abisme. Pel que fa a mi, malgrat tot, no sento gaire temor per la meva nació, encara que li estigui reservat patir una vegada més la cruel prova del ferro i del foc; si el seu cor continua bategant, ja n’hi ha prou; no s’extingirà amb Àustria, sinó que ressuscitarà a una vida més ardent, a despit de les circumstàncies adverses.

Les vigílies de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

Al començament del segle XX tots els Estats europeus que formaven part del complex sistema d’aliances que s’havia anat articulant durant la “Pau Armada” veien l’esclat d’una guerra com un fet imminent. Per això van anar reforçant els seus exèrcits i el seu armament. A poc a poc s’havia anat creant un clima que podríem qualificar com d’exaltació de la guerra.

D’aquesta manera, per exemple, a França anava creixent un esperit de revenja vers Alemanya per la qüestió dels territoris d’Alsàcia i Lorena i el record de la desfeta de 1870. A més, el nacionalisme serbi volia reforçar la retirada de l’Imperi Austrohongarès del seu territori. I Alemanya no volia desaprofitar l’ocasió per a augmentar la seva influència i el seu poder tant a Europa com en el món colonial.

Així es veia la possibilitat de l’esclat d’una guerra a Europa segons un discurs del Ministre d’Afers Exteriors alemany reproduït en aquest extracte d’un article aparegut al diari alemany Die Post (24 de febrer de 1914):

No crec que siguem a la vigília d’un nou repartiment del món. Però, en tot cas, de la mateixa manera que no volem perjudicar cap potència, tampoc no volem permetre que cap potència ens deixi de costat, tant des del punt de vista polític com comercial.

[Fent referència al ràpid augment de la població d’Alemanya i el desenvolupament de la indústria i el comerç] Tot això ens obliga a practicar una política mundial. Quan els anglesos parlen de la Greater Britain i els francesos de la Nouvelle France, quan els russos marxen cap a l’Àsia, hem de pretendre una Alemanya més gran.

Segons el redactor de la notícia on es reproduïen les declaracions del Ministre, aquesta era la situació d’Europa en aquells moments:

França encara no està preparada per al combat. Anglaterra està turmentada per dificultats interiors i colonials. Rússia té por de la guerra, perquè tem una revolució interior. Hem d’esperar que els nostres adversaris estiguin preparats o hem d’aprofitar aquest moment favorable per provocar la decisió? […].

Això no vol dir que haguem de provocar una guerra, però si es produeix un conflicte d’interessos no hem de retrocedir, sinó que hem de vincular-lo a la guerra i començar-la amb una ofensiva decidida.

L’esperit bèl·lic que transpira la publicació és innegable. Però no només es respirava a Alemanya, sinó a tota Europa. Les guerres es jugaven a terreny aliè en aquells moments. No s’imaginaven el que anava a suposar l’esclat de 1914 a curt termini, l’impacte que tindria sobre tota una generació, ni molt menys els monstres que en derivarien en els anys trenta.