Entrades amb l'etiqueta ‘Passeig per la història’

París, els barris i les rodalies

dissabte, 1/01/2011

map-paris-marais.gif

El Barri Llatí:

Centre neuràlgic de la vora esquerra del Sena, el seu origen es remunta a la primitiva ciutat romana. Situat davant l’illa de la Cité, el seu perímetre aproximat va des del Sena fins més enllà del Panteó, i des de la Rue Monge fins els Jardins de Luxemburg. Tradicional districte universitari, el seu caràcter de la barri estudiantil el trobem en el segle XIII, quan la Universitat va traslladar-se des de Notre Dame fins a la Sorbona. El punt de referència de la zona és la Place de Saint Michel. D’entre els espais d’interès que podem trobar-hi destacarem la pròpia Universitat de la Sorbona amb la seva església, el Col·legi de França, la Universitat Descartes, el Panteó, el Museu de Cluny i els temples de Saint Severin, Saint Etienne, Saint Jacques i Val de Grece.

de-flore.jpg

El Marais:

Un dels barris més antics del marge dret del Sena, situat enfront de l’Illa de Sant Lluís. El seu nom significa en francès “el Pantà” perquè antigament les crescudes del riu convertien la zona en un maresma. Creuat transversalment per la Rue Rivoli, va ser el districte aristocràtic per excel·lència de la ciutat fins a mitjans del segle XVIII, amb el centre neuràlgic a la Place des Vosges i extrems a l’Hôtel de Ville i la Plaça de la Bastilla. Amb la Revolució, els nobles que encara hi residien majoritàriament van abandonar les seves residències i aquestes van ser ocupades per burgesos i artesans que també van traslladar-hi els seus negocis. Actualment, és un barri de classe mitjana, amb una important tradició jueva. Rehabilitat quasi en la seva totalitat des de 1962, molts dels seus edificis històrics han esdevingut institucions culturals. Destacarem el Museu Picasso, el Museu Carnavalet, els Arxius Nacionals, i edificis com els hotels de Sully, de Lamoignon o de Sens, així com les esglésies de Sant Gervasi i Sant Pau-Sant Lluís.

Montmartre:

Antic municipi francès, a l’actualitat és un dels barris de la ciutat de París amb una història més rica. D’origen romà, trobem la primera menció sobre Montmartre en el martiri de Saint Denis –el primer bisbe de la Lutècia romana– a l’àrea on actualment s’aixeca la basílica del mateix nom. Anomenat en un principi com el Mons Martyrium (Mont dels Màrtirs), a l’Edat Mitjana va convertir-se en una zona conventual. El 1589, Enric IV de Navarra va residir allà durant l’assetjament a la capital francesa durant les Guerres de Religió. Durant la Revolució Francesa els convents que poblaven el municipi van ser destruïts i el 1871 va convertir-se en escenari de les lluites que va provocar la Comuna de París. Aquest barri va convertir-se gairebé en un espai mitificat a finals del segle XIX quan va esdevenir l’epicentre de la vida dels artistes i pintors que van arribar-hi atrets pel seu aire bohemi i romàntic. Així, Montmartre va convertir-se en la casa de molts dels artistes francesos i estrangers que residien a la ciutat. En ell va néixer el cubisme, al Bateau-Lavoir, on entre d’altres van treballar Picasso i Braque. Abans d’incorporar-se a la municipalitat de París, era un lloc on podíem trobar nombroses vinyes, camps de blat i pastures per a la cria d’ovelles. En canvi, a l’actualitat, Montmartre és un barri comercial parisenc que consisteix en una aglomeració de locals de diversió, bars i varietats. L’epicentre de la diversió el podem situar a la banda sud del barri, entre la Place Pigalle i la Place Blanche. Tot i això, més enllà de l’allau turística que pateix, encara avui podem trobar en molts racons del barri aquell ambient pintoresc que va fer de Montmartre el lloc de trobada dels artistes romàntics. El barri es perllonga des de la citada Place Pigalle fins a l’església del Sacre Coeur, des d’on es poden veure unes vistes privilegiades del barri.

Montmartre.jpg

Montparnasse:

Quan a principis del segle XX els artistes començaren a abandonar Montmartre, van anar a instal·lar-se a la vora esquerra del Sena, en el barri de Montparnasse. Així, en els anys vint aquesta zona va esdevenir un espai privilegiat del París bohemi, amb un important nombre de polítics exiliats, artistes i escriptors que realitzaven tertúlies en els seus típics cafès. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el barri ja havia perdut part del seu encant bohemi per convertir-se actualment en un districte de grans edificis de vivendes i oficines aixecats en els darrers anys, amb la Torre Montparnasse (1973) com a principal ensenya. El passat bohemi i cosmopolita del barri reapareixen a les nits, quan obren les seves portes gran quantitat de boîtes i clubs nocturns per a aquells parisencs i turistes que busquen el sabor de la nuit parisenca.

Nanterre:

Municipi de la Banlieu situat al sud-oest del Gran París metropolità, Nanterre ha esdevingut un important centre administratiu, industrial i universitari francès. Els edificis de la Universitat París X daten de 1964, i els destaquem perquè va ser allí on van iniciar-se els conflictes de Maig del 68, seu de múltiples assemblees d’estudiants, la policia intervendria el 22 de març, esdevenint detonant de la revolta estudiantil.

Faubourg Saint Antoine:

Barri de tradició obrera, famós per l’aixecament de barricades en els diversos processos revolucionaris i revoltes que ha viscut la ciutat en la seva història. Deu el seu nom a la històrica abadia de Saint Antoine des Champs, espai abandonat on s’aixecaria el 1964 l’Hospital Universitari. El seu perímetre rodeja el traçat de la Rue Saint Antoine, entre  la Plaça de la Bastilla i la Plaça de la Nació, a l’est del Marais. Conserva edificis de gran valor històric com l’església de Santa Margarida, temple del segle XVII, on suposadament descansen les restes de Lluís XVII, el Delfí-nen que va morir el 1795 en plena Revolució francesa.

faubourg st antoine 1a.jpg

Saint Cloud:

Situat en l’extrem nord de París, a l’altra banda del Sena, Saint Cloud és avui una ciutat suburbial de l’àrea metropolitana parisenca amb una llarga tradició històrica. El seu antic castell, destruït per un incendi el 1871, va ser un escenari privilegiat de diverses intrigues polítiques i de la Cort francesa. Entre els més destacats remarcarem el cop d’Estat de 18 de Brumari de Napoleó (1799), la proclamació de Napoleó com a emperador (1804), el casament de l’emperador amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) o l’ascens de Napoleó III al tron del Segon Imperi (1852).

Faubourg Saint Germain:

Un dels barris més típics i tradicionals de París, situat a la vora esquerra del Sena, entre el Quai de Conti i els Jardins de Luxemburg. Zona aristocràtica en el segle XVII i residencial des del segle XVIII, l’obertura del bulevard Saint Germain a mitjans del segle XIX com a conseqüència del pla de remodelació urbanística del baró Haussmann va suposar la seva conversió en un barri de classe mitjana, amb un toc bohemi a la Rive Gauche i una intensa activitat comercial. El seu centre geogràfic i històric és la vella església de Saint Germain des Prés (segles XI-XII), la més antiga de la ciutat de París. Altres espais d’interès són la Casa de la Moneda (Hôtel des Monnaies), l’Escola de Belles Arts i l’església de Saint Sulpice. Són característics els cafès amb terrassa de la Plaça de Saint Germain i els seus voltants, com el Café de Flore o el Deux Magots, punt de trobada de les eminències intel·lectuals de l’existencialisme de postguerra i, encara avui, espais de vida intel·lectual i literària.

Faubourg Saint Honoré:

Districte elegant, car i exclusiu de París, delimitat pel triangle que formen els Camps Elisis amb els bulevards Haussmann i Malesherbes. La seva columna vertebral és la Rue del mateix nom, que el travessa d’oest a est fins al carrer Royale. Barri aristocràtic des de temps de Lluís XV, en els seus convents van reunir-se moltes de les faccions de la Convenció revolucionària, i la Rue Saint Honoré era punt obligat de pas per a tots aquells que eren condemnats a la guillotina. Sobre aquest carrer s’aixeca el Palau de l’Elisi, construcció de 1718, on va viure Carolina Bonaparte i on el seu germà Napoleó va signar la seva abdicació definitiva. Des de 1873, aquest palau és la residència oficial dels presidents de la República. Un altre espai destacat del barri és l’església de la Madeleine. A més, en aquesta zona trobem, des dels inicis del segle XX, algunes de les boutiques de moda francesa més prestigioses del món.

El camp de batalla de la Història: el projecte de Gran Museu de la Història de França

dimarts, 16/11/2010

Desapercebut en els mitjans de comunicació catalans i espanyols, aquests dies es juga un altre partit important en el camp de la historiografia francesa. El 12 de setembre, el president Nicolas Sarkozy va anunciar la seva decisió d’instal·lar en els Arxius Nacionals el seu projecte presidencial del “gran museu destinat específicament a la Història de França”, part tangible del fracassat debat sobre la identitat nacional. L’informe sobre la creació d’aquesta Maison, va ser signat el 2008 per Hervé Lemoine, conservador del patrimoni, i l’historiador Jean-Pierre Rioux, va elaborar un informe sobre la millor ubicació.

Les-archives-nationales.jpgAra bé, poc s’esperava el president que els historiadors reaccionarien davant d’aquest projecte manifestant-se des dels espais d’opinió en contra de la manipulació de la història amb finalitats polítiques i denunciant l’obsolescència del projecte.

Així, en un article d’opinió publicat al diari Le Monde del 22 d’octubre, onze destacats historiadors (Isabelle Backouche, Christophe Charle, Roger Chartier, Arlette Farge, Jacques Le Goff, Gérard Noiriel, Nicolas Offenstadt, Michèle Riot-Sarcey, Daniel Roche, Pierre Toubert i Denis Woronoff) van exigir la supressió del projecte presidencial de la Maison de l’Histoire de France. Aquests importants intel·lectuals qualificaven la seva creació de perillosa perquè reflectia una “visió estreta” de la història i articulava un discurs retrògrad i identitari per part del govern francès.

Els signants de l’article La Maison de l’histoire de France est un projet dangereux criticaven també el fet que aquest museu es creés a l’emplaçament històric dels Arxius Nacionals francesos, al cor del Marais, ja que aquest és un espai vinculat al poder. Una frase resumeix perfectament l’esperit de la crítica contra la projectada Maison de l’Histoire de France: “tants àmbits de treball [historiogràfic] ens recorden que, més aviat, la història està feta de vides minúscules, d’homes i dones corrents, la vida quotidiana dels quals i la seva herència arribada als nostres dies són alguna cosa més que la simple construcció de l’Estat-nació i els patiments imposats per la història-batalla”.

Pierre Nora, director de la revista Le Débat, estudiós de la identitat francesa i principal representant de l’anomenada nova història, també va pronunciar-se en contra del projecte en un altre article aparegut a Le Monde l’11 de novembre en forma de carta oberta al Ministre de Cultura Frédéric Mitterrand. Tot i ser un partidari del projecte en els seus inicis, ja que hi veia una gran “oportunitat per a la investigació”, ara Nora s’uneix al grup de veus oposades, tot assenyalant l’excessiu cost de la Maison de l’Histoire de France i la seva inutilitat dins patrimoni històric i cultural francès que, per si mateix, ja és suficientment plural i exhaustiu.

En les seves paraules: “en un país on els llegats i les tradicions són tan diversos i contradictoris, i en el qual l’opinió pública va quedar dividida després de la Revolució en, com a mínim dues versions de la història de França, el que és convenient és mantenir la pluralitat de museus que donen testimoni dels fets, cadascun a la seva manera i segons la seva visió i la seva època”. Nora també és especialment crític amb el fet que aquest projecte de Gran Museu de la Història de França és una de les peces fonamentals del govern de Sarkozy en els seus esforços per a establir una identitat nacional francesa, un “origen impur i polític”. En definitiva, per a l’historiador, aquest projecte neix sense una veritable ambició historiogràfica: “no se sap ni que s’inclourà en ell ni perquè ho faran”.

archives_nat.jpg

En resposta a les crítiques, l’economista i assessor del president Sarkozy Henry Guaino va pronunciar-se a la cadena de ràdio France Inter, en un debat al voltant de la qüestió amb l’historiador Nicolas Offenstadt, tot considerant que “aquest era un debat escandalós, iniciat especialment per persones que realment han vist com els seus estudis eren pagats per la Nació, els salaris dels quals són pagats per l’Estat, que són funcionaris de França, que creuen que el país no està bé i que no és necessari que es parli”.

En qualsevol cas, més enllà de la controvèrsia acadèmica i el soroll de la política, el Ministeri de Cultura ja ha anunciat que la Maison de l’histoire de France obrirà les seves portes el juny de 2011 en els jardins dels Arxius Nacionals. Un altre motiu per viatjar a París i conèixer de primera mà aquest nou espai.

París, ciutat universal

dissabte, 9/10/2010

Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km2 i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

paris.png

Situada a la confluència de les valls de l’Oise, Marme i Sena, al centre de l’Illa de França i propera a regions diverses del país (Beauce, Brie, Valois), moltes són les causes que han afavorit l’expansió de París: la disponibilitat d’una via fluvial (riu Sena) que facilita les relacions amb la mar; l’encreuament d’aquesta via fluvial amb vies terrestres que han assolit importància arran del creixement urbà (artèria nord-sud i artèria est-oest); la mateixa existència d’una illa (la Cité) que, en facilitar el pas del riu, presentava òptimes condicions per a la defensa; i també les circumstàncies històriques que promogueren ja des dels segles IX i X l’ascensió de París al primer rang d’Europa com a centre polític.

paris-commune.jpgLa ciutat de París assoleix la configuració actual el 1860 (moment de les eixamples de les grans capitals europees); així, en aquesta modificació van crear-se  els vint districtes municipals (arrondisements) actuals, distribuïts en forma d’espiral i seguint la direcció de les agulles del rellotge. Dels 78 km2 que abrasava la ciutat el 1860, París va ampliar-se a 86,9 durant la dècada dels anys vint, arribant als 105 km2 actuals el 1929 amb l’annexió oficial dels parcs forestals del Bois de Boulogne i del Bois de Vincennes.

París acull a una població amb múltiples cares. Una gran porció d’estudiants, joves actius i persones grans, nombrosos turistes i una part important d’estrangers residents donen mostra de la seva riquesa cultural. Actualment, els parisencs representen el 19,3% de la població de l’Ile de France i el 3,6% de la població total del país. Val a dir que els turistes engrandeixen les seves xifres amb uns 27 milions de visitants a l’any. Per tant, els parisencs de naixement són escassos a París ja que la majoria de la població de la ciutat no hi ha nascut. El 14% de la població parisenca és d’origen estranger (310.000 persones), sense comptar els nacionalitzats. Magribins, turcs i europeus de la Unió Europea constitueixen el 78% d’aquest gruix migratori.

Malgrat una notable interacció entre els espais que la configuren, podem diferenciar diversos sectors:

  1. El París històric. El vell París, centre de l’aglomeració urbana, des de la Bastilla a l’Étoile, i de l’Opera a l’Observatoire, és on podem trobar les funcions culturals i administratives de la ciutat.
  2. L’àrea residencial oest. Des de l’Étoile fins al Bois de Boulogne podem observar un espai sotmès a un creixent procés de densificació per l’aparició d’alts immobles de luxe a l’entorn de l’àrea de la Défense.
  3. El París perifèric. El París popular de la perifèria presenta un paisatge urbà tant incoherent com anàrquic per la seva construcció en al·luvió.
  4. L’àrea suburbana. La banlieue, amb una extensió 14 vegades superior a la de la pròpia ciutat i amb més del doble de densitat de població, presenta una gran densitat de paisatges urbans marcats per la manca de planificació. Cal distingir entre la banlieue de l’est que s’apropa a les característiques de degradació urbana, i la de l’oest que gaudeix d’un millor nivell de vida.

paris_night.jpg

Però la ciutat és, a més, una gran aglomeració nascuda més enllà del nucli que la forma. Així, l’àrea demogràfica parisenca abraça una territori que se’n va molt més enllà dels límits de la ciutat formant un oval  irregular amb extensions de creixement urbà al llarg dels rius Sena i Oise al nord-oest i el nord. Més enllà dels principals suburbis, la densitat de població decreix bruscament donant pas a una combinació de boscs i zones agrícoles amb una sèrie de ciutats satèl·lits distribuïdes de forma dispersa però relativament uniforme en el territori. Aquesta corona periurbana combinada amb l’aglomeració de París completa l’àrea urbana parisenca abraçant un oval de 14.518 km², és a dir, una àrea aproximadament 138 cops més gran que la del propi París, i 12.067.000 habitants.

paris_et_petite_couronne.jpg

L’aglomeració parisenca és la primera regió industrial francesa. Certament difosa, la localització industrial s’accentua als sectors de Levallois-Perret, Clichy, Saint-Ouen, Asnières, Saint-Denis, La Courneuve i Aubervilliers. Les noves àrees industrials predominen al nord i a l’est (Aulnay-Sous-Bois, Haut-Montruil, entre d’altres). Moltes d’aquestes zones citades són les que darrerament van patir aldarulls per la mala integració del jovent immigrant de segona i tercera generació.

plano-paris.jpg

En el centre urbà persisteixen les típiques indústries parisenques: joieria, orfebreria, mobles artístics, alta costura, perfumeria i cosmètica, material de precisió, activitats editorials i tipogràfiques, entre d’altres. A més, alguns punts de la perifèria concentren diversos sectors industrials: automòbils (Renault, Citröen), productes químics i construccions mecàniques. La funció política i administrativa de París potència, d’altra banda, el sector terciari, amb una gran concentració d’oficines de banca, grans empreses, asseguradores, majoristes, etc. A més, la capital francesa mostra una gran concentració del patrimoni i de l’activitat cultural del país amb la creació de centres culturals, facultats i biblioteques a molts sectors de l’àrea suburbana.

París: la Seine et la Tour

diumenge, 9/05/2010

Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km2 i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (la regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

Si hem de buscar una primera imatge per il·lustrar la ciutat de París en aquest nou blog crec que no hi ha cap altra de millor que la que acompanya aquesta entrada: la Torre Eiffel i el riu Sena que banya la ciutat sota la llum de la nit en una jornada primaveral del mes de maig. Una Torre que és símbol de París, de França i de la pròpia Europa arreu del món.

Meravellosa imatge de la Torre Eiffel vista des del Sena (maig de 2009)

Al llarg dels propers mesos anirem presentant nous articles referents a la història de la ciutat de París i la República francesa, i anirem deixant-vos algunes de les millors instantànies que hem anat prenent de la ciutat després de sis viatges (i els que arribin) a la Ciutat de la Llum en el marc del projecte “París: Llums i Revolució” del professor Josep Alavedra a la Universitat Autònoma de Barcelona. Igualment us convidem a aportar les vostres fotografies sobre París (i França en general) a través del nostre grup a Facebook, a la vegada que podeu aportar idees i temes a tractar en els futurs articles al blog.