Entrades amb l'etiqueta ‘Passeig per la història’

El riu Sena

diumenge, 27/03/2011

El Sena és un riu de França, que neix a la Côte d’Or, prop de Saint-Seine-l’Abbaye, a 471 metres d’altitud, i desguassa al canal de la Mànega . Té 776 km de llargada i un cabal específic de 5,4l/s/km2.

Seine_bassin_versant.png

Podem distingir-hi: el tram superior, fins a la confluència amb el Yonne; el mitjà, per París i fins a la confluència amb l’Oise; i l’inferior.

En el tram superior rep l’Aube per la dreta i el Yonne —que ve del Morvan i li aporta 104 m3/s— per l’esquerra. En finir aquest tram el Sena porta ja uns 150 m3/s.

Al tram mitjà rep per la dreta, abans de París, el Marne (102 m3/s), i després l’Oise (95 m3/s). A París duu 275 m3/s, i al final d’aquest tram 390. El riu és, en aquest trajecte, majestuós i navegable gràcies al seu condicionament.

Al tram inferior, s’allarga en una tirallonga de meandres en una ampla vall submergible, on el riu té de 200 a 250 m d’amplada. Allí rep, per l’esquerra, l’Eure, que ve de la Beauce. Passa per Rouen —important port fluvial— i, a Tancarville, entra a l’estuari que s’acaba al port de Le Havre.

The_Seine_from_the_Eiffel_Tower.jpg

El Sena té un pendent escàs —màxim, 0,32 m/km—, per la qual cosa el seu corrent és moderat. Té règim pluvial oceànic, amb altes aigües d’hivern (gener-març) i eixut de setembre. Els anys secs arriba a greus penúries —fins a 35 m3/s a París—; però, gràcies a les obres de regularització, és navegable i manté el seu aspecte de gran riu.

Els principals afluents del Sena són: l’Ouca, l’Alba, el Yonne, el Leing, l’Esonne, l’Ordi, el Yerres, el Morne, la Castor, l’Oise, l’Epte, l’Andella, l’Eure i la Risla.

El feble pendent de la vall del Sena (Illa de França i Normandia) ha causat la formació de múltiples i profunds meandres.

També hi ha nombroses indústries situades al llarg de la vall del Sena, sobretot: de l’automòbil, petroquímiques, centrals tèrmiques i centrals nuclears.

Les ribes de la capital són abundants de peix. I com que la qualitat de l’aigua ha millorat en els últims anys, es pot consumir el producte de la seva pesca (no com fa 25 anys). Les especies més escampades de París són: els silours, els espets i les carpes.

Barco_en_el_río_sena.JPG

Quan hi ha forts i persistents temporals de ponent, experimenta grans crescudes i inundacions hivernals, greus per a l’aglomeració parisenca. Han estat catastròfiques les següents: febrer del 1658 (la més alta a París), desembre del 1740, gener del 1802 i les del 1910, el 1924 i el 1955.

L’origen del nom Sena té diverses versions. El més convincent és l’origen celta, en aquest idioma Sena significa sagrat.

El nom del riu Sena apareix en textos molt antics. La primera situació te lloc l’any 358 i és relatat per Julià l’Apòstata. El 875 les bandes de víkings assetjaren París i s’instal·laren, de manera permanent, a la desembocadura del Sena.

El 1684 el rei Lluís XIV va inaugurar la màquina de Marly que servia per bombar l’aigua del riu per tal d’alimentar els focs d’aigües del parc de Versalles.

Amb la construcció del pont de l’Alma, inaugurat per Napoleó III el 2 d’abril de 1856, l’estàtua d’un zuau a peu servia d’instrument popular de mesura de les crescudes del Sena. L’administració mesura el nivell de les crescudes al pont de la Tournelle.

A partir del 1830 s’inicia la construcció de preses i rescloses. El 1944, durant la Segona Guerra Mundial s’hi van produir molts bombardejos que apuntaven, sobretot llocs estratègics, com ara el Pont de Tancarville, Pont de Brotonne o el Pont de Normandie, que travessen el riu.

Les fonts del Sena són propietat de la ciutat de París des del 1864. Una gruta artificial es va construir al 1865 per protegir la font principal i la estàtua d’una nimfa, que simbolitza el riu.

Seine_wide.jpg

A París, hi ha un important trànsit de viatgers pel Sena, de caràcter principalment turístic, un exemple és el Bateau Mouche que fa recorreguts per la ciutat i des del qual es poden veure els monuments més importants de la capital.

El cementiri de Père Lachaise

diumenge, 27/03/2011

Segurament, poca gent s’imagini que en la ciutat de la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, el museu del Louvre o l’Arc del Triomf, un dels espais més visitats pugui ser un cementiri.

Aquest és el gegantesc Cimentière de Père Lachaise, situat al Boulevard de Menilmontant (amb parada de metro del mateix nom), on podem trobar les tombes de personatges tant rellevants per a la història política i cultural de França i d’Europa com Frederic Chopin, Beaumarchais, Balzac, Bizet, Haussmann, Sarah Bernhardt, Bellini, Cherubini, Oscar Wilde, Molière, Marcel Proust, La Fontaine, Colette, Jim Morrison i Edith Piaf, entre d’altres.

pere-lachaise-cemetery-map.jpg

pere lachaise.jpg

El Père Lachaise és molt més que un cementiri, és un veritable jardí panteó on cada any prop de dos milions de visitants arriben per a conèixer el darrer lloc de repòs d’autoritats de tots els gèneres, tant de les ciències com de la política, les lletres o l’art francès i mundial. Amb les seves 44 hectàrees esdevé, a la vegada, un dels espais verd més important de París, per darrere dels boscos de Boulonge i Vicennes.

La història del Père Lachaise es remunta al segle XIII, quan aquest turonet era un ampli terreny plantat de vinya, sota els dominis del bisbe de París. El 1430, un ric comerciant va comprar el terreny i va fer-se construir una sumptuosa residència, la Folie-Regnault.

Cap a inicis del segle XVII els jesuïtes van adquirir la casa i les terres, establint allí un dels seus espais de repòs. D’entre aquests jesuïtes va destacar la figura de François d’Aix de La Chaise, confessor del rei Lluís XIV, conegut com a “Père Lachaise”. Gràcies a la seva influència a la Cort i al favor reial els territoris dels jesuïtes a la zona van incrementar-se considerablement.

lachaise.jpg

pere_lachaise.jpg

Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, el 1763, el domini territorial va passar per diversos propietaris fins que, el 1803 restava en mans de la ciutat. Una llei de 1765 prohibia els cementiris a dins de la ciutat per qüestions higièniques i aviat van començar a desaparèixer els vells llocs de repòs dels morts i a donar-se una manca d’espais de sepultura. Així, quan Napoleó va decretar que tot ciutadà tenia dret a ser sepultat (tot i no ser creient, estar excomunicat o ser probre), van haver de crear-se nous cementiris fora dels límits de la ciutat. D’aquesta manera naixia el cementiri de Père Lachaise en els antics dominis dels jesuites, anomenat originalment Cementiri de l’Est.

Brongniart, l’arquitecte del palau de la Borsa, va ser l’encarregat de restaurar el lloc seguint el disseny dels jardins anglesos. El 1804 s’inaugurava oficialment el nou cementiri, però els parisencs inicialment no van respondre positivament a la mesura ja que aquest espai es trobava lluny de París, en un barri de caràcter popular i pobre. El 1812 només s’hi havien realitzat 833 enterraments.

pere lachaise 2.jpg

perelachaise.jpg

pere lachaise.jpg

Per esborrar aquesta mala imatge, el 1817, l’alcalde de París (prefecte del Sena) va decidir transferir al Père Lachaise les cendres dels famosos amants Eloisa i Abelardo, a més dels restes mortals de Moliere i La Fontaine. No va ser necessari fer res més: el 1830 ja hi havia 33.000 tombes i cap a mitjans de segle la seva superfície havia passat de 17 a 43 hectàrees, 70.000 tombes i 5.300 arbres.

Durant els fets de la Comuna, entre el 21 i el 28 de maig de 1871, un grup de federats va parapetar-se al Père Lachaise, on van ser executats per les tropes governamentals al cementiri. El Mur dels Federats rendeix homenatge a aquests homes. Sepultats al costat del mur trobem les tombes de 147 federats que no van morir en els combats derivats de la Comuna.

Massacre cimetiere lachaise.jpg

mur.jpg

Grup de "París: Llums i Revolució" al Mur dels Federats en el viatge a París del curs 2007-2008

L’Arc del Triomf

diumenge, 20/02/2011

L’any 1806, desprès de la victòria de les seves tropes a la “Batalla dels Tres Emperadors” (Austerlitz, 1805) Napoleó va ordenar construir un arc triomfal en record i commemoració de les seves victòries i el seu gloriós exèrcit. La tasca va ser encomanada a l’arquitecte Jean-François Chalgrin (1739-1811) que va dissenyar l’Arc del Triomf inspirant-se en les antigues construccions romanes. L’objectiu era que l’Arc es convertís en el símbol de la grandesa de l’Imperi Napoleònic (1804-1815).

Arc_Triomphe.jpg

La idea inicial era que l’Arc del Triomf estigués situat a la Plaça de la Bastilla, però finalment va resultar una magnífica cloenda pels Champs Élysées. La realització d’aquesta imponent obra va portar-se a terme durant un llarg temps. El 1810 (any en que l’emperador Napoleó va casar-se amb Maria Lluïsa) la construcció encara estava pels ciments. Seria, paradoxalment, desprès de la caiguda de l’Imperi quan els Borbons restaurats en el tron francès impulsarien la seva construcció.

Finalment, la construcció de l’Arc del Triomf seria culminada el 1836 en el regnat de Lluís Felip. Durant el Segon Imperi, la Plaça de L’Etoile i els carrers que neixen d’ella si van bastir molts edificis construïts per Haussman i Hittorf. El 1840 passarien per sota de l’Arc del Triomf les restes mortals de Napoleó quan el seu cadàver va poder tornar a França desprès de morir desterrat. El 1885, va ser el lloc que va acollir durant dos dies la capella amb el cos de Víctor Hugo. Això demostra com l’Arc del Triomf esdevé el signe de la “grandeur” francesa. Des de 1921 un soldat desconegut sepultat sota l’Arc representa els caiguts francesos en la Primera Guerra Mundial.

Paris-Triumph-Bogenh.jpg

A l’Arc del Triomf es pot accedir des d’un túnel a l’avinguda dels Champs Elysées. L’arc està guarnit amb escultures que suavitzen la monumentalitat del conjunt. Les colossals escultures de les façanes principals són una glorificació del poble que va aixecar-se contra la monarquia el 1792 i les victòries de Napoleó. A continuació proposem una llista de les diferents escultures que trobem en els quatre pilars que aixequen l’Arc:

  • La Marsellesa (o Partida dels voluntaris de 1792).
  • Triomf de Napoleó desprès de la Pau de 1810.
  • Enterrament del general Marceau el 1796.
  • Batalla d’Aboukir de 1799.
  • Batalla de Jemappes de 1792.
  • La resistència de 1814.
  • La Pau de 1815.
  • Pas del Pont Arcole de 1796.
  • Tomba d’Alexandria.
  • Batalla d’Austerlitz de 1805.

Le_bas_relief_de_la_marseillaise.jpg

Jean-Jacques Pradier va ser el creador de les divinitats alades que podem observar a l’arc. La totalitat de la part superior de la construcció està rodejada per un fris guarnit amb figures de dos metres d’alçada que representen la partida i el retorn triomfal de la Grande Armée. A la part superior podem observar uns escuts rodons i realitzats en relleu on figuren els noms de les batalles guanyades per Napoleó i el nom dels seus 558 generals.

Mitjançant un ascensor es pot accedir a la plataforma de l’Arc del Triomf. Des d’allà es pot contemplar una vista privilegiada i excepcional dels camps Elisis i de la ciutat de París.

La Conciergerie, la presó del Terror

diumenge, 13/02/2011

El Palau de la Cité, l’imponent edifici que ocupa l’extrem occidental de l’Ile de la Cité, va ser residència reial en els seus orígens medievals. Espai de residència dels governants des de l’època romana, seria en el regnat de la dinastia Capeta quan s’iniciaria la construcció del gran palau (segle X) com a signe de poder enfront dels senyors feudals. El palau actual va ser construït per ordre de Felip IV el Bell (1285-1314), el net del rei Sant Lluís, per l’arquitecte Enguerrand de Marigny.

Conciergerie.jpg

Fins a mitjans del segle XIV la seva història va lligada a la família reial, esdevenint la més sumptuosa residència reial de l’Europa medieval i un important centre administratiu. D’aquest període es conserven la Salle de Gens d’Armes i les cuines que va fer construir Joan el Bo.

conciergerie-2.jpgVa ser durant el regnat de Carles V quan la família reial va abandonar el palau per a traslladar-se a una nova residència al Louvre i Vincennes. En aquest moment farà fortuna el nom pel qual coneixem l’edifici a l’actualitat: Conciergerie. Això es deu a què el rei va deixar allà la seva administració (Parlament, Cancelleria, cambra de Comptes), i va anomenar un conserge.

És en aquest moment quan comença la història de la Conciergerie com a presó, amb la reconversió de la part baixa de l’edifici. L’habitatge del conserge és el que dóna nom a l’edifici. Aquest conserge era una figura de gran importància, perquè era un intendent del rei i gaudia de nombrosos poders i privilegis.

Aquesta funció com a presó s’aniria perllongant en el temps, fins que en l’època de la Revolució l’edifici prengués un protagonisme destacat.Un any desprès de la caiguda de la monarquia, el 1793, la Convenció crearia el Tribunal Revolucionari que s’instal·laria a la Conciergerie fent-la servir com a tribunal de justícia i presó, esdevenint el principal espai de detenció de presoners de la justícia revolucionària. Fouquier-Tinville seria l’encarregat d’assumir la funció d’acusador públic. D’aquesta manera, en dos anys (1793-95) més de 2.700 persones condemnades a mort desprès de processos judicials –que poden consultar-se als arxius sobre la Revolució– van passar les seves últimes hores a la Conciergerie: des de gent anònima a aristòcrates i intel·lectuals destacats de l’època. Considerada com una avantcambra de la mort, la seva fama feia que es considerès que difícilment un detingut sortia en llibertat, víctima d’una justícia expeditiva i sagnant que buscava la defensa de la Revolució. Entre els noms més coneguts destaquen la reina Maria Antonieta, el poeta André Chénier, els 21 diputats de la Gironda declarats culpables de conspiració contra la República, Danton i el líder jacobí Maxilimilien Robespierre.

Marie_Antoinette_Adult11.jpg

conciergerie-robespierre.jpg

En el segle XIX la Conciergerie va seguir desenvolupant funcions de presó i entre els més destacats personatges que van desfilar per les seves instal·lacions trobem al general Cadoudal, el mariscal Ney, el príncep Napoleó i els anarquistes Orsini i Ravachol. A més, va continuar amb la seva funció de palau de justícia, sentències i execucions. Destruïda parcialment per un incendi durant els fets de la Comuna de 1871, la seva restauració s’iniciaria ràpidament per part del govern de la Tercera República.

Ja en el segle XX (el 1914), la Conciergerie va ser classificada com a monument històric i així, tot i que fins 1934 va seguir realitzant funcions d’empresonament, deixava de ser una presó per a restar oberta al públic. Actualment, al seu costat trobem la seu de l’actual Palau de Justícia de la República i algunes de les seves dependències (lògicament no visitables) encara segueixen desenvolupant funcions de presó preventiva.

la-conciergerie.jpg

El recorregut per la Conciergerie comença a la Cour d’Entrée. En primer lloc trobem la sala de les Guàrdies que ja en el segle XIV servia com a sala de prevenció del cos de guàrdia. A la cantonada sudoccidental trobem la famosa escala de la reina (per on Maria Antonieta va ser conduïda per a ser sotmesa a pel Tribunal Revolucionari, teoria qüestionada recentment per Aurélien Legran) que condueix fins a la Grande Chambre.

Al costat de la sala d’Audiències, en el pis superior a l’esquerra trobem la Sala de la Gent d’Armes. Aquesta gegantesca sala gòtica (de 70 per 30 metres) és una de les estances profanes més importants de l’Edat Mitjana i va ser construïda durant el regnat de Felip IV (1285-1314). Aquesta sala era el menjador i la sala de descans dels servidors reials. La Sala de la Gent d’Armes seria condicionada durant la Revolució per donar cabuda a milers de presoners.

Conciergerie_GensdArmes.jpg

Un estret passadís condueix fins a la cuina del palau –Cuisine Saint Louis– que va ser construïda cap a 1353. A les quatre cantonades de la cuina trobem uns gegantescos focs amb xemeneies de sortida de fums. Cada un d’aquests focs tenia una funció determinada (un per la cocció, altre per passar per la brasa, entre d´altres). En aquests fogons es preparava el menjar per a les 3.000 persones que configuraven la Cort de la casa reial.

Per un fosc passadís (Rue de París) es pot accedir a les antigues instal·lacions de la presó. Durant la Revolució els presos estaven confinats en aquest passadís sobre un grapat de palla on havien de fer les seves necessitats i dormir. En canvi, aquells presoners amb possibilitats econòmiques podien pagar-se una cel·la pròpia (les havia individuals i dobles, com a tot bon hotel), tot i que la massificació de presoners durant el període del Terror faria que les condicions s’igualessin per a tots els reclusos.

terreur 2.jpg

En aquest punt de la Conciergerie el fiscal llegia els noms d’aquells presoners que havien estat condemnats a mort. A través d’un altre passadís ombrívol s’arribava a la Sala dels Presoners, un cop s’havia traspassat la Porta de Ferro de la presó. Durant la Revolució aquesta era l’única forma d’entrar a la presó.

Com a curiositat, la cel·la on va restar presonera la reina Maria Antonieta entre l’11 de setembre de i el 16 d’octubre de 1793 (una cel·la humil amb un catre, una butaca de canya, dues cadires i una taula) va transformar-se en una capella expiatòria el 1816, durant la Restauració monàrquica. A la cel·la contigua a la reina van estar confinats amb posterioritat personatges com Danton i Robespierre.

Finalment, s’arriba a la Capella dels Girondins, que va ser una cel·la col·lectiva que va ser habilitada per a confinar els presos girondins per evitar que conspiressin amb els altres presos. Actualment és un petit museu amb objectes que recorden el període de la Revolució.

ConciergerieWomenCourt.jpg

La visita finalitza amb la sortida al patí on es pot veure la Cour de Femmes, l’espai destinat a les dones que conserva l’aspecte dels anys de Terror, amb taules de pedra on menjaven i una font que servia per netejar-se.

Els Departaments del Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Al Museu del Louvre (veure Visita al Museu del Louvre) podem trobar els següents departaments i gabinets:

Departament d’Antiguitats Orientals. Composta per col·leccions d’escultures i objectes diversos procedents del l’Orient Proper i Mitjà, des de l’aparició de les primeres civilitzacions (Mesopotàmia, Iran, Aràbia, Anatòlia, etc.) fins a la irrupció de l’Islam. Té el seu origen en la secció assíria que va formar-se el 1847 a partir de l’ingrés dels grans relleus de Jorsabad. En ella s’han anat afegint peces procedents de les excavacions de Susa, de Mari, de Tello i de Marsa, entre d’altres. Cronològicament s’estén a través de tres mil·lennis de la història de l’art. Es troben representades les civilitzacions de Somer i Asked, Assíria, Iran, Kurdistan, Bleirà, Xipre, Fenícia, Palestina, Síria i Cartejo. El 1945 s’afegiria al departament una nova secció que englobaria obres procedents del món musulmà, amb prop de mil objectes de 1.300 anys d’antiguitat.

Neanderthalensis.jpg

Louvre-TaureauAileKhorsabad.jpg

Departament d’antiguitats Egípcies. S’estén cronològicament des de la prehistòria  (4.000 a.C.) fins a finals de l’època romana (segle IV). Té el seu origen en la col·lecció del cònsol britànic Salt que va ser adquirida per Champolion el 1826. Posteriorment, aquesta col·lecció s’ha anat veient incrementada per prop de 6.000 objectes portats del seraperum per Mariette. A aquest ric fons hem d’afegir les peces obtingudes a partir de les excavacions realitzades per l’Institut Francès d’El Cairo –fons incorporat el 1948, procedent del Museu Guimet– i un dels colossals busts d’Amenofis IV –procedent de Karnak, regal d’Egipte a França per la seva intervenció en el salvament dels monuments de Núbia–. Amb el pas del temps han anat incorporant-se noves adquisicions que aquí no assenyalem.

Mummy_Louvre.jpg

Louvre-ScribeYeuxBleus.jpg

Aménophis_III.JPG

Departament d’Antiguitats Etrusques, Gregues i Romanes. Nombroses antiguitats d’aquest període configuren aquest departament abraçant un ventall cronològic que transcorre entre el neolític i el segle VI. Acumulades des de la fundació del museu, a elles va afegir-se el 1954 una secció de joies cristianes. D’aquesta manera, podem observar marbres, bronzes, ceràmica i joies que abasten una cronologia entre el segon mil·lenni a.C. i el segle III. També trobem peces d’art egeu, prehel·lènic, de la Grècia arcaica, clàssica i hel·lenística, de la civilització etrusca i del món romà.

Venus_de_Milo.jpg

Paris-07-0825-MR.jpg

Marcellus.jpg

Departament de Pintura. Totes les escoles pictòriques europees tenen el seu lloc al Louvre: des de l’Edat Mitjana a les escoles contemporànies. A més dels quadres que podem observar a l’interior del museu, hi ha diversos annexos. Així, podem trobar pintures al Jardí de les Tulleries, a la Sala del Joc de Pilota i a l’Orangerie (exposicions temporals). Les col·leccions de la segona meitat del segle XIX van traslladar-se al Museu de l’Orsay. Darrerament, a la Plaça Fürstenberg podem trobar el taller de Delacroix. Trobem pintures franceses, italianes (per exemple la Mona Lisa de Leonardo Da Vinci), holandeses, flamenques, espanyoles (El Greco, Murillo, Velázquez i Goya, entre d’altres), alemanyes, angleses, allèn d´altres països.

Mona_Lisa.jpg

Leonardo_da_Vinci.jpg

Raft_of_the_Medusa_-_Theodore_Gericault.JPG

Charles_I_of_England.jpg

Paolo_Veronese.jpg

Gabinet de Dibuixos. En aquest departament trobem més de 90.000 peces. Destaquen la col·lecció Edmon de Rothschild (30.000 gravats des dels inicis de l’especialitat fins a finals del segle XVIII i prop de 3.000 dibuixos), així com peces de calcografia.

Trois_têtes_d'hommes_en_relation_avec_le_lion.jpg

Departament d’Escultura. L’origen d’aquesta secció el trobem en el Museu dels Monuments (embargaments revolucionaris) i en diversos dipòsits (especialment els procedents de Saint Denis). Principalment hi ha obra escultòrica francesa (des d’època romana fins el segle XIX) i italianes, a més de col·leccions procedents de països del nord d’Europa.

canova_le_baiser.jpg

Departament d’Objectes Artístics. Aquest departament conté, des de la fundació del museu, les joies de la Corona francesa. També engloba obres –marfils, esmalts, tapissos, etc.– que permeten resseguir el desenvolupament de totes les arts decoratives (de l’Edat Mitjana endavant).

Saint_Blaise_Louvre.jpg

A més, en el Louvre podem trobar una biblioteca d’art i d’arqueologia (80.000 volums) i arxius. El seu laboratori (Institut Mainini, fundat el 1931) es dedica a l’estudi dels diversos fons del museu. Tanmateix, el servei d’estudis i documentació del Departament de Pintura realitza tallers de restauració i altres serveis.

Finalment, el 1881 va fundar-se l’escola del Louvre, dirigida pel director dels Museus de França, que es dedica a ensenyar arqueologia i història de l’art i a la formació del personal dels museus de França. El 1978 va afegir-se un museu d’art i assaig en el palau de Tökyö, amb exposicions didàctiques sobre la història de l’art.

El Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Antic palau reial de París a finals de l’edat mitjana i inicis de l’època moderna, situat en el primer districte, actualment el Louvre és la seu del principal museu de la ciutat de París i de França –esdevenint un dels més rics del món i el tercer en extensió– i de diversos organismes relacionats amb ell. Dels 160.000 metres quadrats que ocupa, 58.000 estan dedicats a exposicions d’art.

Louvre.jpg

Louvre 2.jpg

Louvre_Pavillon_Horloge.jpg

Va ser el rei Felip II August (1180-1223) qui, després de dotar a la ciutat d’una important muralla defensiva, va ordenar la construcció del gran palau feudal, rodejat d’un gran fossar amb una torre (la Grosse Tour du Louvre) que havia de culminar la missió de protegir la vora dreta del Sena en un període de perill anglès i normand. Durant el regnat de Carles V (1364-1380) aquesta primitiva fortalesa va adquirir el caràcter de residència després que el creixement de la ciutat imposés un desplaçament de les muralles. El monarca va instal·lar aquí la major part de les seves obres d’art i la biblioteca reial.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Louvre_medieval_foundations.jpg

Posteriorment, en el segle XV, la Cort es traslladaria a prop del Loira fins que, el 1527, Francesc I va decidir que la Cort retornés al Louvre. Va fer enderrocar la Grosse Tour defensiva i va encarregar a Pierre Lescot (1546) la construcció d’un nou palau renaixentista transformant l’antiga fortalesa renaixentista en una luxosa residència reial que prendria forma en temps d’Enric II (1547-59) a la part sud-oest del pati quadrat. Posteriorment, durant el regnat de Caterina de Medicis i Enric IV de Navarra (1589-1610), es van construir la Gran Galeria –que havia d’enllaçar el Louvre amb el Palau de les Tulleries– i la Petita Galeria.

Regnant Lluís XIII (1610-43) i Lluís XIV (1643-1715), Lemercier i Le Vau van acabar els edificis del pati quadrat, mentre que Perrault aixecava la columnata. Impulsades primer pel cardenal Mazzarino i desprès per Colbert (ministres de Lluís XIV) les obres varen continuar; però el 1678 el Rei Sol va inclinar-se per Versalles com a residència reial, fet que va aturar les obres i va convertir el Louvre en seu de les acadèmies i altres institucions de la monarquia des de 1692 –per exemple, l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura–. El 1699 es realitzaria la primera exposició de la història del Louvre, comportant una afluència important de visitants.

Louvre_tuileries.jpg

De 1750 a 1785 va restar oberta al Palau de Luxemburg una exposició pública dels millors quadres del rei, amb un èxit tal que en temps de Lluís XV (1715-1774), el marquès de Marigny –director d’edificis– va formular el desig de reformar l’edifici i d’instal·lar en el Louvre un museu permanent. Aquest projecte acabaria portant-se a terme durant la Revolució francesa. Així, una llei de 6 de maig de 1791 convertia el Louvre en el museu central de les arts del país. El 1792 s’anomenava una comissió encarregada d’organitzar el museu. La inauguració seria l’agost de 1793 a la Gran Galeria. França vivia un període convuls a nivell polític i social i l’art esdevenia protagonista paral·lel.

GalerieApollon.jpg

Aquest primer museu, que només obria les seves portes al públic els diumenges, estava integrat per les col·leccions de la Corona, reunides principalment sota els regnats de Francesc I –quadres de mestres italians, el seu retrat realitzat per Tiziano i còpies de bronze de figures antigues, entre d’altres– i de Lluís XIV –adquisició, gràcies a Colbert, de 200 quadres del banquer Jabach i múltiples quadres coetanis–. El 1710 el gabinet del rei ja comptava amb quasi 2.000 pintures a les que Lluís XVI adquiriria obres flamenques i holandeses.

A partir de 1794 i fins el 1815, el Louvre, que va portar el nom de “Museu Napoleó”, va reunir nombroses obres mestres que els victoriosos exèrcits imperials francesos van anar confiscant per tota Europa. Amb la caiguda de Napoleó, el 1815, les nacions espoliades van recuperar part de les seves obres d’art i el museu va ser parcialment desmantellat. Entre 1806 i 1808 va construir-se en front del museu l’Arc del Carrousel, decorat amb baix relleus i estàtues en honor de les victòries napoleòniques –a la part alta hi havia bronzes confiscats a la Plaça de Sant Marc de Venècia que van ser retornats el 1815– .

Fins a mitjans del segle XIX, amb l’objectiu de reorganitzar el museu, s’anirien creant i restaurant les sales del Louvre, així com incorporant noves obres d’art. En el regnat de Lluís XVIII (1815-24) ingressava al Louvre la Venus de Milo. Sota Carles X (1824-30) escultures modernes i multitud d’antiguitats gregues i romanes ampliaven els seus fons, a més d’inaugurar el 1826 la secció d’antiguitats egípcies –a càrrec de Champollion, el pare de l’egiptologia i descobridor de l’escriptura jeroglífica– així com el Museu de la Marina (1827). Finalment, en temps de Lluís Felip (1830-48) van adquirir-se principalment antiguitats assíries i van inaugurar-se la galeria d’art espanyol Lluís Felip i el Museu Etnològic.

Louvre_Kolonnaden.JPG

Sota el Primer Imperi (1804-14), Percier i Fontaine havien edificat l’ala del carrer Revoli. Així es configurava el nou Louvre, acabat per Visconti i Lefuel entre 1852 i 1875. Després de l’incendi de 1871 –en plena efervescència de la Comuna de París–, Lefuel va dirigir la restauració de l’obra de Percier i Fontaine. A més, va reconstruir el pavelló de Flora i el de Marsan, però les Tulleries van perdre’s per sempre. El Louvre definitivament esdevenia un museu i seu d’activitats culturals i deixava de ser residència de cap tipus de poder polític.

Entre 1939 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, va ser necessari evacuar i tancar el museu. Moltes de les seves obres van ser transferides a d’altres llocs, com el Castell de Chambort. Tot i així, en plena ocupació nazi, el Louvre va tornar a obrir les seves portes de forma esporàdica.

Des de 1926 estava en desenvolupament un pla de restauració i ampliació del Louvre, obra del director de museus nacionals Henri Verne, que es finalitzaria passada la guerra. En el marc d’aquest projecte, les col·leccions d’art no van fer que augmentar i va ser necessari traslladar algunes a d’altres espais. Així, el Museu de la Marina passava al Palau Chaillot i les col·leccions asiàtiques al Museu Guimet. L’antiga sala de jocs del Palau de les Tulleries, el Jeau de Paume, passava el 1947 a ser un annex del museu ocupat per les obres d’art impressionista. Per manca d’espai tot aquest material impressionista acabaria traslladant-se, el 1986, al Museu d’Orsay.

Louve_paris_france_1908.jpg

Transformat profundament des de 1932 per adaptar-se als principis de la museologia moderna, el darrer projecte de remodelació del Louvre que va iniciar-se el 1988, quan el president François Miterrand van anunciar el projecte del “Grand Louvre” que reestructurava novament el museu amb e1 amb el trasllat del Ministeri de Finances, la construcció de galeries soterrànies, diversos serveis pels visitants (cafeteries, restaurants, llibreries i accés a l’estació de metro) i la Gran Piràmide de vidre al pati central, obra de l’arquitecte nord-americà Ioeoh Ming Pei.

piramide.jpg

Le_Louvre_-_Aile_Richelieu.jpg

First-Arrondissement-Metro-Louvre.jpg

Plànol del Museu del Louvre: louvre.pdf

El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

El Panteó de París

diumenge, 16/01/2011

panteo paris.jpgEl Panteó de París és un dels principals monuments de la capital francesa, situat en el cinquè districte (a l’anomenat Barri Llatí) molt a prop de la Sorbona i d’alguns dels principals liceus de la ciutat. Necròpolis  republicana on la història de França es confon amb el món dels científics, els escriptors, els eclesiàstics i els polítics, aquesta construcció monumental amb cúpula, emblema de la història francesa dels darrers 250 anys, s’eleva sobre el cim de l’antic Mons Luticius. Aquest turó va convertir-se a l’Edat Mitjana en la muntanya de la patrona protectora de París: Santa Geneviève. En aquest punt es trobava l’església dels sants de la ciutat. L’església va ser derruïda a inicis del segle XIX, restant només la torre gòtica de la rue Clovis.

La nova construcció de l’església es deu a una promesa de Lluís XV (1715-1774) en un moment de greu malaltia; va encomanar-se a la patrona de París i en recuperar-se va prometre un nou edifici. El 1756, a l’oest de l’antiga església van iniciar-se les obres que prenien com a model la basílica de Sant Pere de Roma i l’Hôtel des Invalides.

Estructuralment, l’edifici té 110 metres de llarg per 84 d’ample. La façana està decorada per un pòrtic de columnes corínties coronades per un gran frontó triangular realitzat per D’Angers, representant una al·legoria als grans homes de la pàtria francesa. Un imponent dom de 83 metres completa el conjunt exterior.

panteon paris.jpg

Des del punt de vista arquitectònic destaquem el seu aspecte exterior amb una cúpula de 117 metres d’alçada, inspirada en el disseny de la catedral de Sant Pau de Londres, que és suportada per un anell de columnes. A l’elegant interior de la cúpula (esplèndidament il·luminat) trobem una pintura al fresc de Gros (1811) que representa la divinització de Santa Genoveva. La clara i transparent estructura d’aquest espai constitueix una obra mestre de l’arquitecte Jacques-Germain Soufflot que va iniciar la seva construcció. Les obres van durar 26 anys i van ser acabades per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va esdevenir un dels primers edificis neoclàssics de França.

Si bé inicialment havia de ser una església consagrada a Santa Genoveva, la patrona de la ciutat, el 1791, l’Assemblea Legislativa de la Revolució francesa va proposar-se la conversió de l’església en un temple gloriós en el qual enterrar els grans homes que havien lluitat per la llibertat a França. Al frontispici del temple podem llegir la inscripció “Aux graands hommes la patrie reconnaissante” (”Als grans homes, la pàtria en reconeixement“) que ens recorda la seva funció durant la Revolució. Això explica la combinació de frescos religiosos amb pintures de caràcter republicà. Així, mitjançant un decret, el 4 d’abril de 1791, es transformava l’església en un panteó amb la finalitat que “el temple de la religió esdevingués el temple de la llibertat, que la tomba d’un gran home sigui l’altar de la llibertat”. Mirabeu seria el primer d’aquests grans homes, seguit per Voltaire.

convencio nacional.jpg

En els convulsos anys de la Revolució, els diferents canvis polítics que van produir-se tindrien com a conseqüència que les restes mortals d’alguns dels personatges que havien estat enterrats al Panteó per les seves virtuts revolucionàries fossin expulsats temps després considerats uns traïdors indignes de descansar eternament al Panteó (per exemple, Marat). Per evitar els canvis constants en les tombes, el 1795, mitjançant un decret llei, el Directori establiria que hauria de transcórrer un període de deu anys abans d’inhumar un cos a la cripta.

pantheon_wider_centered.jpg

Tur til Paris i Frankrike 27. apr 02 til 01. mai. 02.  Feiring av Vigdis sin 41 årsdag.  Pantheon. Da Louis XV kom seg etter en livstruende sykdom i 1744 var han så takknemlig over å være i live at han bestemte seg for å reise en storslått kirke.  Kirken ble påbegynt i 1764 og fullført i 1790.  Etter revolusjonen ble den et hvilested for Frankrikes gode og store menn. .

Posteriorment, el 1806, Napoleó restituiria l’església en l’edifici, però va fer construir a la cripta una sèrie de sepultures d’honor i inscripcions per a personalitats franceses de gran mèrit nacional. Desprès de la caiguda de Napoleó i el retorn a l’antic Règim, el Panteó mantindrà l’ús com a església durant el Segon Imperi (1852-1870).

El 1851, Léon Focault va instal·lar al centre de l’edifici el seu pèndol, una esfera de 47 kilograms suspesa d’un fil de 67 metres, conegut com el Pèndol de Foucault. Mitjançant aquest experiment s’aconsegueix demostrar la rotació de la Terra sobre el seu propi eix.

le-pendule-de-foucault.jpg

Seria amb motiu del funeral de Víctor Hugo, quan la Tercera República (1870-1914) francesa tornés a fer-ne un ús laic el 1885. Actualment, el president de la República pot autoritzar l’enterrament al Panteó després de rebre una petició signada per un comitè d’experts. D’entre els 73 els personatges enterrats a la cripta del Panteó destacarem les figures de Descartes, Voltaire, Rousseau, Marat, Victor Hugo, Émile Zola, Jean Moulin, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet, Alexandre Dumas i el propi Soufflot, el seu arquitecte.

París, art per totes bandes

dilluns, 3/01/2011

París ocupa un lloc privilegiat a l’àmbit artístic i cultural a nivell mundial en els darrers segles. Allí van néixer moviments artístics com l’expressionisme, el surrealisme i el fauvisme, i importants figures de l’art i el pensament como René Descartes, Voltaire, Victor Hugo, Émile Zola, Alexandre Dumas fill, Edgar Degas, Claude Monet, Jean-Paul Sartre, Jean Renoir, Louis Malle o Henri Cartier Bresson. També va acollir a nombrosos artistes estrangers com Luis Buñuel, Leonardo da Vinci, Vincent van Gogh, Pablo Picasso, Frederic Chopin, Franz Liszt i a escriptors com Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Francis Scott Fitgerald, Joyce o Oscar Wilde i moltes altres celebritats com Lenin, Iasser Arafat o Alexander von Humboldt. A més, la ciutat compta amb la major aglomeració de d’obres d’art repartides en els seus múltiples museus i en col·leccions privades. D’altra banda, el patrimoni arquitectònic de París també esdevé espectacular.

A continuació farem un recorregut per la història de l’art que podem observar a París. Entre les escasses runes romàniques destaca part del campanar i l’església de Saint-Germain-des-Prés (segles X-XII). Obres bàsiques del gòtic primitiu són la Basílica de Saint-Denis (segles XII-XIII) i la catedral de Notre Dame (començada el 1163 i acabada el 1345). El gòtic rayonnant (segles XIII-XIV) té un monument extraordinari a la Sainte-Chapelle, consagrada el 1248. Del gòtic florit (segle XV) en resten obres com bona part de Saint-Germain-l’Auxerrois i de Saint Séverin. Entre l’arquitectura gòtica civil destacarem alguns hôtels com els de Sens o Cluny (segle XV).

L’arquitectura renaixentista (segle XVI) és representada per esglésies com Saint Eustache o Saint Etienne-du-Mont. L’art clàssic francès (segles XVI i XVII) va marcar les construccions de l’època d’Enric IV (per exemple la Plaça des Vosges) i del regnat de Lluís XIV (bona part del Louvre –columnata de Perrault– i  els Invàlids –amb la seva església du Dôme de J. Hardouin-Mansart). En el segle XVIII parlarem de l’estil Lluís XV, el que vol dir el triomf del Rococó en els petits palaus, com el Soubise o el de Rohan, però també hi hagué urbanitzacions monumentals com la Plaça de la Concorde (concebuda per Gabriel) i grans edificis clàssics com el Pantheon de Soufflot.

Amb la Revolució i l’Imperi s’imposaria el neoclassicisme monumental representat, per exemple, per la Madeleine o els Arcs del Triomf del Carrousel (1806-1808) i de l’Étoile (iniciat el 1806 i acabat el 1836 per Lluís Felip). La fisonomia actual de París es deurà als canvis iniciats en el segle XIX per Napoleó III que encarregaria al baró Haussmann la remodelació urbanística de la ciutat. Ell traçaria les grans avingudes, la distribució del clavegueram i els nous parcs que defineixen el París actual. Les Halles (gran mercat) marcaria, a finals de segle, la norma de la nova arquitectura: el predomini del ferro. Aquesta trobaria en els 300 metres d’alçada de la Torre Eiffel (1887-89) la seva culminació més espectacular.

De les construccions del segle XX cal destacar el pavelló suís de la Cité Universitaire (de Le Corbusier, 1933); el Palais de Chaillot (seu de museus, 1937); el Palau de la UNESCO (1955-58); el Centre Maine-Montparnasse (1961-63); el nou estadi del Parc del Prínceps (1972); el Centre d’Art Pompidou (1977); Les Halles (1979); el nou barri de La Villete, el sector de la Défense i l’Estadi de France a Saint-Denis (1998).

Des de la segona meitat del segle XIX, la ciutat va convertir-se en la Meca d’una bohèmia idealitzada i un dels principals centres d’atracció d’artistes de tot el món que van residir-hi llargues temporades per a estudiar les diverses escoles i acadèmies artístiques, així com per participar en els famosos Salons. Els artistes van convertir els barris de Montmartre i Montparnasse en grans emporis artístics.

Entre els museus de la ciutat destaquem: el Louvre, el Des Arts-Décoratifs, els dos d’Art Modern, el Carnavalet (història de la ciutat), el de Cluny (art medieval), el d’Orsay, i diversos espais monogràfics d’artistes (per exemple, Rodin). El centralisme rígid de l’Estat francès ha fet de París el nucli de la cultura i l’únic centre musical de França, així, a part de l’Òpera (1875), la ciutat disposa de diverses sales de concerts i també és un centre important de música lleugera i varietats.

Louvre.jpg

París en xifres

diumenge, 2/01/2011

El carrer més llarg, el punt més alt, el nombre de ponts sobre el riu Sena, els jardins, els arbres, les fonts, els taxis… Una selecció de xifres insòlita, instructiva, impressionant i sorprenent per comprendre les veritables dimensions de París.

paris.jpg

Per començar…

  1. 2.142.800 habitants el 2005 i 10.539 hectàrees: una diminuta porció de França, que compta en el seu territori continental amb 54.396.500 hectàrees (és a dir, 543.965 km²), sense comptar els departaments i territoris d’ultramar.
  2. 54,74 km de perímetre (incloent-hi els boscs).
  3. 48°50’ de latitud nord, 2°20’ de longitud.
  4. 20 districtes.

13 km de Sena

  1. Superfície del Sena en al seu pas per París: 63 hectàrees.
  2. Profunditat: de 3,40 metres en el pont Nationale a 5,70 metres en el pont Mirabeau.
  3. Velocitat del riu: 2 km/h aproximadament.
  4. Temperatura: de 5,3° a 24,6°; mitjana: 14,1°.
  5. Punt més ample a París: aproximadament 200 metres (a prop del pont de Grenelle).
  6. Punt més estret: aproximadament 30 metres (Quai de Montebello).
  7. París està travessat per 7,6 km de canals.
  8. 68 ponts i passarel·les gestionades pel servei de canals.
  9. 37 ponts sobre el Sena, 31 dels quals són ponts viaris, 4 passarel·les, 2 ponts exclusivament ferroviaris i 32 il·luminats.

La capital amb més arbres d’Europa

  1. 478.000 arbres, 120 espècies principals, 8.000 arbres al bulevard perifèric.
  2. 2 boscs: Vincennes a l’est i Boulogne a l’oest.
  3. Superfície del bosc de Boulogne: 852 hectàrees.
  4. Superfície del bosc de Vincennes 995 hectàrees.
  5. 400 parcs i jardins.

1 bulevard perifèric

  1. 35 km: longitud del bulevard perifèric.
  2. 99 càmeres de televigilància.

6.700 milions de euros de pressupost

  1. Pressupost global de París (2007): 6.700 milions d’euros.
  2. 47.000 agents, de los quals un 49,4% dones.
  3. 60.000 comerços: París posseeix l’índex de comerços de proximitat més elevat de França.

Bicicletes, tramvia, taxis…

  1. 7.9 km de tramvia en els bulevards des Maréchaux.
  2. 1.451 estacions Vélib’ (bicicletes en autoservei) i 20.000 bicicletes disponibles a finals de 2007.
  3. 300 metres: distància mitjana entre cada estació Vélib’.
  4. 370 km de pistes per a bicicletes.
  5. 30.000 places de estacionament per a vehicles de dos rodes.
  6. 1.365 milions de viatges efectuats a l’any en el metro (el 2005).
  7. 800.000 places d’estacionament.
  8. 15.200 taxis en circulació.

Escoles i centres d’oci

  1. 263.812 alumnes escolaritzats en los establiments escolars públics el 2006: 135.570 en els parvularis i escoles elementals; 128.242 en els col·legis i instituts.
  2. 138.527 alumnes escolaritzats en els establiments escolars privats el 2006 (dels quals 91.818 en establiments escolars sota contracte).
  3. 782.927 nens acollits en els centres d’oci dels dimecres (2005).
  4. 25.748: número de places d’acollida col·lectiva (escoles bressol, infantils, etc.) per a menors de tres anys el 2006.

380 equipaments esportius

  1. 139 gimnasos i sales d’esport especialitzades.
  2. 37 estadis i 37 piscines.
  3. 46 centres de tennis.
  4. 12 parcs per a patins i monopatins.

Infraestructures y equipaments

  1. 6.100 carrers a París.
  2. 13.260 glorietes.
  3. 3.000 km: la longitud de les voreres.
  4. 13 km de via ràpida a la vora dreta del Sena i 3,4 km de via ràpida a la vora esquerra.
  5. 33,7 km de bulevards des Maréchaux al voltant de París.
  6. 4,4 km de Grands bulevards (entre la Plaça de la Madeleine i la Plaça de la Bastilla).
  7. 9.884 bancs, 107 rellotges i 1.856 marquesines d’autobús.
  8. 109 fonts “per a beure” Wallace.
  9. 2.417 km de galeries de clavegueram.

Els rècords parisencs

  1. La via més llarga: rue de Vaugirard (districtes 6 y 15): 4,36 km.
  2. La via més curta: rue Degrés (districte 2): 5,75 m.
  3. La més estreta: rue du Chat-qui-Pêche (districte 5): 1,80 m.
  4. La més ampla: avenue Foch (districte 16): 120 m.
  5. La més inclinada: rue Gasnier-Guy (districte 20): 17,4%.
  6. Punt més baix a la via pública: 30,5 m (cantonada rue Leblanc i rue Saint-Charles, districte 15).
  7. Punt més alt: 148,45 m (40, rue du Télégraphe, districte 20).

La ciutat de la cultura

  1. 374 sales de cinema.
  2. 730 pel·lícules a l’any i 3.432 dies de filmació.
  3. 30 milions de espectadores a l’any en els cinemes parisencs.
  4. 134 museus.
  5. 143 teatres.
  6. 242 punts il·luminats (hotels, esglésies, estàtues, fonts i edificis nacionals).
  7. 55 biblioteques municipals.

París, capital del turisme

  1. Primer destí turístic del món.
  2. 27 milions de turistes a l’any.
  3. 60% de clients estrangers en els hotels.
  4. 825 congressos organitzats el 2005.