Entrades amb l'etiqueta ‘Passeig per la història’

L’Hôtel de Ville de París

dissabte, 15/09/2012

La plaça i l’edifici de l’Ajuntament de París estan estretament lligats a la història de la ciutat des del període medieval. Fins 1141, la plaça no era res més que un terreny pedregós, però en aquell any els mercaders que transportaven mercaderies pel riu Sena i els comerciants de la Cité van establir-hi un port amb l’objectiu d’alleugerar el que ja funcionava a la Cité. Així, a l’anomenat port de Greve arribarien els vaixells amb provisions de blat, fusta, vi, carbó, etc. El 1170, el rei va concedir a aquests comerciants el monopoli dels aprovisionaments, fet que els donava un gran poder ja que la major part dels abastiments de la ciutat arribava pel riu

Mairie_Paris_Luc_Viatour.jpg

El 1246, Lluís IX va crear la primera municipalitat de París: els comerciants escollien el seu representant davant el monarca. El seu cap era anomenat Prevot des Marchands i va arribar a prendre un gran poder a la ciutat. El 1357, el prebost Etienne Marcel, fent us del poder que li atorgava el monopoli comerciant dels seus representats va adquirir com a seu de les autoritats municipals un edifici gòtic anomenat “la casa dels pilars”, situat a la Plaça de Greve, simbolitzant d’aquesta manera les llibertats municipals adquirides enfront del poder del rei Carles V.

Des de finals de l’edat mitjana, la petita Plaça de Greve va ser escenari de festes, de revoltes i d’execucions i suplicis –que incloïen apallissaments, esquarteraments i morts a la foguera, entre d’altres–. En temps de la Revolució, seria la Plaça de Greves on per primer cop es faria servir la guillotina, espectacle que va resultar força decebedor per un poble acostumat a execucions lentes i penoses pels ajusticiats.

plan-de-paris-en-1575.jpg

Maisondeville.jpg

D’altra banda, en el segle XVI, sota el regant de Francesc I, la casa dels pilars va ser substituïda per un veritable palau renaixentista, seu de l’Ajuntament a l’actualitat. Seguint el disseny de l’arquitecte italià Boccador, la construcció va realitzar-se entre 1533 i 1628. Escenari privilegiat de la Revolució francesa, quan per primer cop va gaudir d’un veritable govern municipal, aquest palau seria àmpliament reformat per ordre del rei ciutadà Lluís Felip entre 1836 i 1850, sempre conservant la façana renaixentista original. Des de Napoleó, París perdria el seu règim municipal com a conseqüència d’un fort procés centralitzador estatal i seria governada per un prebost del govern: el Préfet de la Seine.

Tant el 1848 con el 1870, l’Hôtel de Ville va servir com a refugi dels republicans que proclamarien la Segona i la Tercera República després de les caigudes de Lluís Felip i Napoleó III respectivament. La caiguda del Segon Imperi va resultar especialment dramàtica: en el context dels fets de la Comuna, un grup de parisencs van ocupar l’edifici de l’Ajuntament el 28 de març de 1871, donant lloc a un incident amb les autoritats que acabaria amb l’incendi de l’Hôtel que resultaria reduït a cendres, tant l’edifici com tots els seus arxius.

Lar9_philippo_001z.jpg

Entre 1873 i 1882 van realitzar-se les obres de reconstrucció de l’edifici a càrrec del govern de la Tercera República, una còpia ampliada del vell palau renaixentista aixecat en temps de Francesc I. A la seva façana, nombroses escultures representen els 108 personatges més importants de la història de la ciutat. L’interior de l’edifici està decorat amb pintures, marbres, detalls d’or i fusta noble, testimoniant la magnificència de la Tercera República. Això si, fins el 1977, ja en temps de la Cinquena República, la ciutat de París va seguir amb el seu règim especial i no va gaudir de govern municipal escollit democràticament. Amb el canvi i la desaparició de la figura del Préfet de la Seine Jacques Chirac arribaria a l’alcaldia del municipi.

The_Hötel_de_Ville_after_the_Commune.jpg

Hotel_de_Ville_Paris.jpg

La catedral de Saint-Denis

dilluns, 3/09/2012

Segons la tradició, a Saint-Denis està enterrat Sant Dionís, a qui el Papa va enviar com a primer bisbe encarregat de l’evangelització de la Gàl·lia a París i que segons la llegenda hauria mort a Montmartre cap a finals del segle III. La llegenda ens diu que després de morir decapitat, el seu cos va aixecar-se per dirigir-se des del patíbul fins el punt en el qual havia de ser enterrat. I la documentació ens diu que en temps del Baix Imperi Romà existia un cementiri en el lloc on avui s’aixeca la basílica, consagrada en catedral el 1966.

dsc04548.jpg

Basilique Saint-Denis, France : portail du transept nord, tympan

Martiri de Sant Dionís

El 475, Santa Genoveva, la patrona de París, va aixecar una petita església en honor de Sant Dionís, la qual va ser ampliada durant l’època merovíngia, en els segles VII i VIII, i a la qual va sumar-s’hi una abadia benedictina. I és que l’edifici que es va anar renovant fins al segle XIV. El 639, el rei franc Dagobert I va escollir Saint-Denis com a lloc d’enterrament, inaugurant així una tradició de l’edifici com a panteó reial que arribaria fins el 1824, a la mort de Lluís XVIII. Aquesta condició de necròpolis reial va convertir Saint-Denis en un santuari nacional, un espai de la memòria francesa de gran importància política i estatal.

Des del punt de vista històric i artístic, el corifeu i el cos occidental de l’església es consideren els exemples fundacionals del gòtic francès. Elements bàsics de l’arquitectura catedralícia gòtica es documenten per primer cop en la catedral: l’arc apuntat, la desmaterialització dels murs perimetrals, el deambulatori com espai continuat amb la presència de capelles radials… Tot això com a conseqüència de la tasca de l’abat Suger (1080-1151), artífex intel·lectual de Saint-Denis, qui en el segle XII va fer enderrocar la vella església carolíngia i va fer construir-ne la gòtica.

Suger_Denis.jpg

L'abat Suger

L’abat Suger volia bastir un edifici que representés el poder la monarquia francesa i esdevingués la personificació de l’Església catòlica com la representant terrenal de la Jerusalem celestial. D’aquesta manera, el poder polític i el religiós convergien en una nova arquitectura de gran força retòrica i simbòlica, a la vegada que l’edifici s’omplia de relíquies. En aquest sentit, el tipus de façana amb tres carrers apareix per primera vegada en aquest edifici, de la mateixa manera que el Judici Final representat en el pòrtic central.

Basilique_Saint-Denis_Portail_central_reduct.JPG

Un cop acabada i consagrada la façana occidental, l’abat Suger va emprendre les tasques de remodelació del cor. El rei Lluís VII el Jove (1137-1180) va recolzar els plans de l’abat, fidel conseller i home de confiança del monarca, fins al punt que va ser nomenat regent quan el rei va abandonar el país per participar en la segona Croada. I és que el jove monarca tenia clar el simbolisme de Saint-Denis per a la França en construcció.

En el cor de Saint-Denis es farien realitat les primeres concepcions arquitectòniques pròpies del gòtic francès: el doble deambulatori separat únicament per elegants columnes, la volta de creueria, els grans vitralls que arriben fins al terra per aconseguir una il·luminació metafísica… L’impacte entre els fidels va ser enorme. Passar de l’obscuritat de les esglésies romàniques a la llum del gòtic, tot i que segurament no n’eren conscients, els situava en una nova etapa de la història.

Basilique_Saint-Denis_01.jpg

Basilica_di_saint_Denis_vetrata_05.JPG

Vitraux_Saint-Denis_190110_18.jpg

Després de la mort de l’abat Suger, les següents obres de l’abadia van produir-se en el segle XIII, quan el pas del temps va posar en perill la part superior de l’edifici. Tanmateix, arribats al trànsit cap a la baixa edat mitjana, era necessària una modernització de l’edifici que permetés reforçar el simbolisme de l’abadia com a necròpolis reial i panteó del poder francès. Així, la introducció d’un cos transversal de cinc naus va permetre que la catedral defensés la seva posició destacada com a símbol del gòtic francès. Una nova estètica arquitectònica lligada a la nova estètica del poder de la monarquia francesa.

Tanmateix, com a conseqüència de la seva condició de necròpolis reial, Saint-Denis ha esdevingut el millor exemple de l’arquitectura funerària. D’aquesta manera, podem observar l’evolució des dels sarcòfags medievals amb les figures representades fins als grans monuments del Renaixement i el Barroc. D’entre totes les tombes, cal destacar el monument funerari de Lluís XII i Anna de Bretanya, una imponent escultura de l’arquitecte florentí Giovanni Giusti de 1531.

Gisant_de_Pépin_le_Bref_et_Bertrade_de_Laon_à_la_Basilique_de_Saint-Denis,_France.jpg

Tomba de Pipí el Breu i Bertrada de Laon

Tombeau de Louis XII et Anne de Bretagne - Basilique Saint-Denis - France

Tomba de Lluís XII i Anna de Bretanya

Tombe_Louis_XIV_Basilique_St_Denis.JPG

Tomba de Lluís XIV

Louis_XVI_et_Marie-Antoinette.jpg

Tomba de Lluís XVI i Maria Antonieta

La Bastilla

dissabte, 14/07/2012

Durant el regnat del rei Carles V de França, entre 1370 i 1383, va construir-se a París una gran fortalesa destinada a protegir la Porta de Sant Antoni, a la zona est de la ciutat. Posteriorment ampliat, l’imponent edifici, de 66 metres de llargada per 34 metres d’amplada i 24 metres d’alçada, estava coronat per vuit torres i rodejat d’un profund fossar. En el segle XVI, durant el regnat de Francesc I, la fortalesa ja havia perdut la seva utilitat militar i defensiva com a conseqüència del creixement de la ciutat i va passar a ser emprada per a recepcions reials i com a seu de la tresoreria.

Bastille_Exterior_1790_or_1791.jpg

Seria en el segle XVII quan el cardenal Richelieu convertiria la fortalesa en la presó simbòlica de la monarquia absoluta francesa: a ella hi anaven a parar per ordre reial els opositors i potencials enemics del monarca així com reus il·lustres o aristòcrates, sempre tractats com a presoners en règim especial ja que havien estat tancats a la Bastilla mitjançant les letres de cachet, unes cartes signades del rei (o pels seus ministres) ordenant un empresonament sense judici.

D’entre els detinguts més famosos que per ella passarien destaquem a figures com Voltaire, Brissot o el marqués de Sade (intel·lectuals víctimes de la censura) i el llegendari i misteriós home de la màscara de ferro d’identitat desconeguda (un germà desconegut de Lluís XIV?, Molière?, D’Artagnan?).

450px-Bastille_-_Project_Gutenberg_eText_16962.jpg

800px-La_Bastille_20060809.jpg

Tanmateix, aquest confort que es donava pels presoners de règim especial contrastava amb la realitat que patien els presos comuns, confinats en els calabossos situats a sis metres de profunditat. Per això, als ulls del poble parisenc, la presó de la Bastilla aviat encarnaria el poder tirànic i absolutista de la monarquia i esdevindria una temible presó que marcava el paisatge de la capital francesa i mostrava el poder i l’arbitrarietat del rei. Per això, arribats al període prerevolucionari és habitual trobar demandes sobre la seva destrucció en els quaderns de queixes de la ciutat.

La presa de la Bastilla pel poble de París, el 14 de juliol de 1789, marcaria l’inici de la Revolució francesa. Els parisencs, que ja havien pres abans Les Invalides i s’havien fet amb armament, van marxar cap a la Bastilla conscients que era allà on podien fer-se amb la pólvora necessària per fer servir les armes. En realitat, aquest esdeveniment no va ser gens gloriós ni sagnant i només set presos comuns van ser alliberats. La seva veritable importància va ser només en el terreny simbòlic: el poble expressava el seu descontentament amb el despotisme reial. Dos dies després s’iniciava la demolició de la presó. Algunes de les seves pedres van servir per a la construcció del Pont de la Concorde i amb d’altres van fer-se maquetes a mode de souvenir de l’època. Part dels ciments de la Bastilla encara resten a la vista en la plaça del mateix nom.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La idea de crear una plaça i erigir una columna en honor de la llibertat va sorgir el 1792, però el projecte va quedar relegat per les disputes polítiques de l’època. Seria el 1808 quan Napoleó proposaria la construcció d’una gran font amb un gegant elefant de bronze. Així, l’emperador va fer construir una peça de mida natural (de 24 metres d’alçada) que seria destruïda el 1837.

Eléphant_bastille.JPG

L’aspecte actual de la plaça, força allunyat de que segurament correspondria a un símbol nacional d’aquesta envergadura, no va arribar fins després de la Revolució liberal de 1830 que va suposar la caiguda de l’absolutisme de Carles X. Aleshores, el 1840, el rei-ciutadà Lluís Felip va decidir honrar les víctimes d’aquells dies amb l’aixecament de la “Columna de Juliol”, de 52 metres d’alçada i rematada per un geni daurat que simbolitza la llibertat, portant a les seves mans una cadena trencada i una simbòlica torxa eternament encesa. Als peus de la columna jeuen els 700 caiguts de les revolucions de 1830 i 1848.

398px-PlaceBastille20040914A_CopyrightKaihsuTai.JPG

800px-Bastille_Gay_pride.jpg

Traces_la_Bastille.jpg

L’església de La Madeleine de París

dissabte, 16/06/2012

A l’època revolucionària i napoleònica es basteixen molts edificis neoclàssics que, tot i respectar les formes imposades pel classicisme, tenen una finalitat monumental evident. L’esperit barroc d’exaltació del poder no ha desaparegut. L’exemple més clar el trobem en l’església de la Madeleine de París, una insòlita síntesi entre església cristiana i temple clàssic com a resultat de les complexitats històriques de la seva construcció.

Église_de_la_Madeleine.jpg

En el solar on s’havia projectat construir una església dedicada a Maria Magdalena durant el regnat de Lluís XV, una obra mai executada, Napoleó va decidir bastir-hi un temple cívic en honor del seu exèrcit, la Grande Armée. Per aquest propòsit va escollir un projecte de l’arquitecte Pierre Vignon (1763-1828) basat en el temple romà de la Maison Carrée de Nimes. Caigut l’emperador, Lluís XVIII va voler fer de La Madeleine un temple expiatori que commemorés l’execució de la família reial durant la Revolució. La construcció, però, es va perllongar fins l’any 1842, durant el regnat del rei-ciutadà Lluís Felip d’Orleans, quan l’edifici va ser consagrat com a església parroquial de la Madeleine, segons la planificació inicial, perdent així el sentit de temple laic que Bonaparte li havia atorgat.

La façana dissenyada per Vignon, clarament inspirada en el classicisme grec, compta amb cinquanta-dos columnes que remarquen el seu estil neoclassicista. El projecte de Vignon és el d’un temple octàstil rodejat per columnes exemptes i que a la façana presenta una doble fila de columnes corínties. El temple s’eleva per sobre d’un pòdium i només és accessible per la gran escalinata de la façana principal. Així, l’aspecte exterior és el d’un gran temple clàssic, combinant solucions gregues (columnata) i romanes (pòdium, escalinata, ordre corinti).

Madeleine_Paris.jpg

El fris i els frontons estan esculpits amb escenes religioses. Destaca el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final obra de l’escultor Henri Lemaire (1798-1880) i acabat el 1833.

Paris_-_Eglise_de_la_Madeleine.jpg

L’espai interior és de planta rectangular d’una sola nau elevada. Es divideix en tres trams coberts amb volta esfèrica sostinguda sobre grans columnes corínties i rematats per un absis semicircular. L’obra evoca un gegantesc panteó, més similar a unes termes romanes que amb la tradicional disposició d’una església. Destaca la seva obscuritat, un tenebrisme que no és buscat, sinó la conseqüència del canvi de les llunes laterals previstes per introduir frescos representatius de la vida de Maria Magdalena.

Église_de_la_Madeleine,_Paris_-_interior.JPG

El Palau i els Jardins de Luxemburg de París

divendres, 4/05/2012

La construcció d’aquest bell palau i el disseny dels seus jardins va ser conseqüència d’un capritx de la reina Maria de Medicis, la qual ja cansada de les intrigues reials que patia a diari en el palau del Louvre i trobant a faltar la seva terra natal, la Toscana, va decidir comprar aquests terrenys –en aquells moments fora del radi urbà de París– i construir el seu propi palau, segons l’estil italià. Així, després d’una sèrie de negociacions, la reina va aconseguir comprar, el 1612, la residència del duc de François de Luxemburg. Tot i els seus intents per anomenar el nou palau com a “Palau Medicis”, el nom de l’antic territori seria el que faria fortuna en la memòria dels parisencs.

Palais_Luxembourg.JPG

Van_Gogh_-_Allee_im_Jardin_du_Luxembourg.jpeg

Allée dans le jardin du Luxembourg (1886), obra de Vincent Van Gogh

Un cop comprat el terreny, Maria de Medicis va convocar a l’arquitecte Salomon de Brosse perquè s’encarregués de dissenyar el seu palau, seguint el model del Palau Pitti de Florència on la reina havia passat la seva infantesa. D’aquesta manera, va fer destruir totalment la residència adquirida per crear el palau tot de nou.

Tot i que des de Florència van arribar els plànols del palau renaixentista, la realitat és que Brosse va convertir l’edifici en un palau típicament francès. D’aquesta manera, l’edifici està format per un cos principal i dues ales laterals articulades al voltant d’un pati. Les influències italianes són presents en la composició de la façana, marcada per la introducció d’elements clàssics.

MariadeMedici-LouisXIII.jpg

Maria de Medicis i l'infant Lluís XIII

Maria de Medicis va traslladar-se al Luxemburg, encara inacabat, el 1625. Així, el palau es convertiria en un dels escenaris de les lluites de poder entre Lluís XIII i el cardenal Richelieu. El 1631, un any després de la finalització de les obres, Maria de Medicis va haver de fugir cap a l’exili. Després de l’exili de la reina, el gran palau va passar en els segles XVII i XVIII per diferents propietaris de l’alta noblesa parisenca fins que durant la Revolució francesa va ser confiscat com a bé nacional. En el període del Terror va arribar a servir com a presó improvisada davant de la saturació que patia la Conciergerie. En el segle XIX, després de diferents treballs de condicionament va passar a ser la seu del Senat de la Tercera República, utilitat que ha seguit desenvolupant fins a l’actualitat.

Un_peu_de_neige.jpg

Els jardins, actualment un dels espais més populars i visitats de París, són un exemple destacat de l’arquitectura paisatgística francesa. Per a realitzar la construcció dels jardins, la reina també va haver de comprar i destruir altres residències dels voltants i, amb tot, no seria fins molt després de la mort de la reina, en el segle XVIII, quan els jardins van arribar a adquirir les gran dimensions actuals.

Jardin_du_Luxembourg.JPG

Els jardins que Maria de Medicis va fer construir pel seu goig personal i que mai va poder veure acabats estaven rodejats per una grilla coberta de flors d’or, que actualment encara tanquen el parc. El gran estanc octogonal marca l’eix principal dels jardins, del qual neixen els vuit carrers simètrics que distribueixen l’espai.

paris-luxembourg-full.jpg

Fontaine_MarieMedicis.jpg

Tot i els treballs urbanístics que van obrir carrers i bulevards per la zona, restant part de l’espai original al parc, l’encant de les seves avingudes interiors, poblades de castanyers, tils, plataners i diverses espècies exòtiques, es manté intacte. Excepte quan hi ha neu, els jardins de Luxemburg es vesteixen amb diverses varietats de flors que varien segons l’estació de l’any i sovint s’hi realitzen concerts a l’aire lliure. Davant del gran llac, desenes de cadires verdes de ferro són ocupades per estudiants concentrats en la lectura o per turistes que gaudeixen del sol, un bé molt cotitzat a París.

Paris_Jardin_Luxembourg_01.jpg

FontaineDelacroix.JPG

Jardin_du_Luxembourg 2.jpg

El Carnavalet, el museu d’història de París

divendres, 20/04/2012

En aquest palau renaixentista, situat en ple barri del Marais, trobem un dels principals museus de la història de la ciutat de París i, per extensió, de França. Les fonts fan creure als historiadors que l’edifici va ser construït per l’arquitecte Nicolas Dupuis en col·laboració amb l’escultor Jean Goujon, entre 1547 i 1560 per a Jacques de Ligneris, president del Parlament de París en aquella època. És a dir, estem davant d’una construcció que data del segle XVI, un dels pocs testimonis del Renaixement que es conserven a la capital francesa.

L’actual nom és una herència històrica ja que deriva d’una antiga propietària: François de Kernevenoy. D’aquesta manera, Carnavalet seria una deformació del seu cognom d’origen bretó per part dels parisencs.

hotel-carnavalet_paris.jpg

L’ocupant més destacada del palauet va ser Marie de Rabutin-Chantal (1626-1699), Madame de Sévigné, coneguda per la seva correspondència amb la seva filla Marguerite, qui va viure a la casa des de 1677 fins a la seva mort el 1699. Aquestes cartes han passat a la història per la narració realista que en elles es feia sobre la Cort del Rei Sol, Lluís XIV, i de la vida quotidiana de la noblesa parisenca. Igualment, el Saló de Madame de Sévigné era un dels principals espais de reunió de la intel·lectualitat parisenca de l’època.

De l’antiga construcció renaixentista només es conserven el portal de Torbau que dóna al carrer, i la façana del Corps de logis a la Cour d’Honneur (restaurada en diverses vegades). Al Pati d’honor (Cour Louis XIV) podem trobar l’única estàtua del Rei Sol que va salvar-se de la destrucció durant la Revolució: aquí podem veure un Lluís XIV representat com un emperador romà. Originalment, l’estàtua estava situada en el pati de l’ajuntament.

Carnavalet.jpg

Inaugurat com a museu d’història de la ciutat el 1880 per iniciativa del Baró Haussmann, durant el recorregut per les seves 140 sales podem observar autèntics testimonis de l’evolució històrica de la ciutat, i del país, des dels orígens prehistòrics de la ciutat, passant pels vestigis gal·loromans, grans col·leccions d’època medieval, moderna i contemporània fins arribar a mitjans de segle XX, mitjançant l’exposició de conjunts arqueològics, fotografies, quadres, dibuixos, segells, escultures i mobiliari.

Procession_de_la_Ligue_1590_Carnavalet.jpg

Raguenet,_La_joute_des_mariniers.jpg

Innocents1822.jpg

Però el Carnavalet no és només un recull de quadres i materials arqueològics. El museu ha rescatat de l’oblit fragments de decoracions interiors i conjunts complets de palaus urbans destruïts mitjançant les quals podem conèixer molta informació sobre els costums i la vida quotidiana dels parisencs. Per exemple, si ens fixem en la decoració de les parets del comerç del calcògraf Gilles Demarteu en l’Île de la Cité que es reprodueixen podem observar una vista il·lusionista que ens porta directament cap a l’art cortesà del període Lluís XV segons l’obra de François Boucher.

tumblr_lxp1yqmSpV1r1dcs8.jpg

A més, si seguim el recorregut preestablert, a través d’una galeria podrem arribar fins l’Hôtel Le Peletier on es troben reproduïts alguns interiors dels segles XIX i XX. Així, per exemple podrem contraposar la modesta habitació de Marcel Proust amb el saló del popular Saló de París dissenyat per Henri Sauvage (1899) o la sala de ball de l’Hôtel de Wendel decorada pel català Josep Maria Sert i Badia (1924).

DSC01842.JPG

joyeria fouquet.jpg

13.JPG

Ara bé, si per alguna cosa destaca el Museu Carnavalet és per la seva abundant documentació sobre la Revolució francesa. Passejant per les seves sales podrem observar l’original de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789, destacats quadres, gravats, reproduccions i objectes originals del període, entre d’altres materials imprescindibles per a la comprensió global de l’època.

1789 Droits De LHomme.jpg

Charles_Thévenin-La_Fête_de_la_Fédération.jpg

La Sainte-Chapelle de París

dissabte, 10/12/2011

La Sainte-Chapelle és la part més antiga conservada del vell palau reial medieval de París, erigit per Felip August (1180-1223) i en el qual van residir els monarques francesos fins el segle XIV quan van traslladar-se al Louvre. La capella palatina, d’estil gòtic, presenta una divisió en dos pisos i va ser consagrada el 1248. Se superposen dues capelles, la inferior per a la gent comuna, i la superior per a la cort del rei, com era costum a les construccions dels palaus reials de l’edat mitjana. Obra mestra de l’arquitectura gòtica, Sant Lluís IX (1214-1270) va convertir-la en un reliquiari monumental on allotjar les relíquies de la passió de Crist que les croades van portar cap a París des de Terra Santa, un nou locus sanctus de peregrinació de l’Europa medieval.

Exterior view of the Sainte Chapelle. Facade and right side.Image send to Ryan Jensen (Transaction : 632549667669843750)© Scala / Art Resource, NY / Art Resource

sainte-chapelle-picture.jpg

Fins al segle XIX, la Santa Capella va trobar-se emmarcada a la Cour de Mai, l’antic pati de la residència reial. Allà es congregava el poble parisenc amb l’arribada del Divendres Sant, el dia en el qual el propi rei de França mostrava el tresor de les relíquies de la Passió de Jesús: la corona d’espines i la sang de Crist. I és que només el monarca tenia la clau del reliquiari, situat en la planta superior i reservada per a la família reial i els seus homes de confiança, així com convidats d’honor en la cort. S’hi accedia directament des de les estances reials tot travessant la Galerie des Merciers. En principi, no es podia accedir a la capella alta més que per mitjà de les galeries superiors del palau, ja que no es va contemplar la construcció d’una escala exterior.

La capella inferior, dedicada a la Verge, recorda l’estructura d’una cripta. Originalment era accessible per a la gent comuna i el servei de palau. Consta d’una nau central molt amplia i dues naus laterals molt estretes, que tenen la funció de deambulatori. La volta que suporta el pes de la capella superior es recolza en uns pilars força prims i coronats per capitells d’una gran varietat decorativa. La capella baixa es va construir per la seva utilitat funcional i arquitectònica, ja que la seva mínima alçada (6,60 metres en la part més elevada) va permetre alleujar al màxim la construcció de la capella alta i suportar-ne tot el pes.

St_chapelle_lower.JPG

La capella superior, accessible només per a la monarquia i els escollits d’entre l’alta noblesa, és un espai que provoca la fascinació del visitant: una nau de 20 metres d’altura que esdevé un espai gairebé desmaterialitzat, sense murs ni parets, un espai on dominen la llum i els colors. Així, gràcies als tirants i les abraçadores s’aixeca una impressionant successió de finestrals, 670 metres quadrats d’enormes vitralls, que només es veuen interromputs per la presència dels elements portadors de la volta.

Les finestres de la nau, de 15,35 metres d’alt per 4,70 metres d’ample, estan dividides per quatre ogives, damunt de les quals hi ha una rosassa de 6 lòbuls i 2 quadrilòbuls (element en forma de trèvol de quatre fulles). Les finestres de l’absis, de 13,45 metres d’alt per 2,10 d’ample, només tenen dues ogives i 3 trilòbuls (element en forma de trèvol).

Sainte_Chapelle_-_Upper_level_1.jpg

Sainte_chapelle_-_Upper_level.jpg

Més de cent capitells elegantment decorats mitjançant motius florals i animals intensifiquen l’efecte de conjunt. La pintura policromada de la volta, renovada en el segle XIX, representa el cel: un fons blau amb estrelles. I a l’absis trobem la tribuna de les relíquies en un altar elevat per sobre del nivell de l’església. Tot i la presència del reliquiari, cal saber que les restes de la corona d’espines van ser traslladades a Notre-Dame en temps de la Revolució francesa.

Les vidrieres constitueixen un conjunt homogeni on els colors dominants són el vermell i el blau, que donen a la capella un colorit espectacular. En aquest sentit, l’aspecte interior de la Sainte-Chapelle està determinat per un treballat programa iconogràfic que buscava la representació d’escenes religioses. Així, els vitralls poden ser llegits com una Bíblia gràfica de caràcter monumental amb més de 1.000 escenes que s’han de llegir des de baix cap a dalt i seguir cap a la dreta. Les escenes de les vidrieres representen:

  • El Gènesi.
  • L’Èxode.
  • El Llibre dels Noms.
  • El Llibre de Josuè.
  • El Llibre dels Jutges.
  • El Llibre d’Isaïes.
  • Joan l’Evangelista i la infància de Crist.
  • La Passió.
  • La vida de Sant Joan Baptista i el Llibre de Daniel.
  • El Llibre d’Ezequiel.
  • El Llibre de Jeremies i el Llibre de Tobies.
  • Els Llibres de Judit i de Job.
  • El Llibre d’Ester.
  • Els Llibres dels Reis.
  • La història de les relíquies de la Passió.

D’altra banda, la rosassa, de 9 metres de diàmetre, construïda a finals del segle XV, representa l’Apocalipsi.

sainte-chapelle-picture_2.JPG

upper-chapel-cc-logicalrealist.jpg

stained_glass_sainte_chapelle.jpg

La Sainte Chapelle va patir les vicissituds del pas del temps i la història i va veure’s afectada per dos incendis, el 1630 i el 1776. Tanmateix, els vitralls de la capella baixa van ser destruïts després de la crescuda del Sena el 1690. Durant la Revolució els seus tresors van ser-li retirats, algunes de les estàtues van resultar desfigurades, el mobiliari de la capella alta va desaparèixer i el reliquiari va ser retirat per a ser fos. Per sort, la corona d’espines va ser salvada i enviada a Notre Dame. D’aquesta manera, la capella perdia la seva funció original per a convertir-se, des de 1803, en un arxiu.

El 1837 va iniciar-se un pla de restauració de la Sainte-Chapelle que portarien endavant entre 1840 i 1868 els arquitectes i restauradors Felix Duban, Jean Baptiste Lassus i Emile Boeswillwald, aconsellats per Viollet-le-Duc, el mateix restaurador de Notre Dame. Dels enormes vitralls de la capella alta van aconseguir salvar-ne dues terceres parts dels originals, el que constitueix el conjunt més complert d’art de vitrall original del segle XIII existent a Europa.

La catedral de Notre-Dame de París

dijous, 8/12/2011

La Catedral de Notre Dame domina aquesta ciutat universal des de l’Edat Mitjana, convertint-se en un autèntic mite tant religiós com arquitectònic de París. L’escultor Auguste Rodin va declarar que “les catedrals són la mateixa França”, però Notre Dame no només és un dels emblemes de París, sinó que pot considerar-se com un símbol de la pròpia nació francesa ja que ha estat un dels principals testimonis de la seva evolució històrica. Va començar a edificar-se cap al 1163 i s’hi va treballar de forma ininterrompuda fins a finals del segle XII. Posteriorment, entre els segles XII i XIV, s’hi van produir diferents reformes i ampliacions, en el trànsit cap a la contemporaneïtat va patir les conseqüències de la Revolució i, de la mateixa manera que la nació francesa, va ser reconstruïda en el segle XIX.

notredamedeparis.jpg

La seva façana occidental, d’aspecte clàssic va ser fruit de gairebé un segle de treball –des de 1163 fins a 1250 aproximadament–. La façana és un prodigi d’harmonia i tot un exemple de l’art gòtic europeu. Del conjunt destaca la seva distribució, així com el majestuós rosetó que destaca en el bell mig de la façana. De la mateixa manera que la catedral gòtica es considerava com un símbol del Paradís, la façana d’entrada, amb el seu conjunt de figures, s’interpreta com una entrada al Cel. El conjunt d’escultura original el podem datar entre 1200 i 1300 i va resultar fortament malmès durant el període revolucionari. Moltes restes d’aquestes escultures originals les podem trobar al Museé de Cluny.

Notre-dame-west-front-d.png

El pis inferior està completament ocupat per les tres grans obertures atrompetades i cobertes amb arquivoltes en les quals es desenvolupen els conjunts escultòrics.

Al marge esquerre trobem el Portal de la Verge, consagrat per a glorificació de la Verge Maria, patrona protectora de Notre Dame; entre les estàtues que envolten la figura de la Verge trobem a dos sants significatius en la història de París: Saint Denis i Sainte Géneviève.

Al Portal del Judici, en el centre del Temple, trobem la figura de Jesús representat com a jutge universal. El Crist està rodejat per dos àngels i les figures agenollades de la Verge Maria i Sant Joan, encarregats de pregar per les ànimes dels pobres. Aquest Crist és una reconstrucció del segle XIX. El Judici Final que podem observar a continuació també és una reconstrucció.

En el costat dret de l’església trobem el Portal de Santa Anna. La llinda de la porta presenta en les seves sèries inferiors, escenes de la vida de Santa Anna; a la part superior podem observar escenes de la vida de la Verge Maria.

Damunt de les portalades hi ha la Galeria dels Reis, amb vint-i-vuit estàtues dels reis d’Israel, avantpassats de Crist. I en el tercer pis, el carrer central està ocupat per la gran rosassa de més de 10 metres de diàmetre amb magnífics vitralls, mentre que en els laterals s’obren les finestres germinades.

CatedraldeNotreDame5.JPG

Per sobre del pis de la rosassa hi ha una galeria d’arcades amb traceries que amaga la teulada. Finalment, dues torres quadrades coronen els carrers laterals. Les torres culminen amb una terrassa que, rodejada per una sèrie de balcons amb petites talaies, permetien un control gairebé absolut de la ciutat medieval. Als matins pot observar-se des d’aquest lloc una de les vistes més boniques de la ciutat. Les famoses gàrgoles en forma de quimeres que podem observar a la façana de Notre Dame són un producte de la fantasia de Viollet-le-Duc ja que les originals van resultar desfigurades en el segle XVIII.

catedral-notre-dame-de-paris_440393.jpg

La façana de la nau septentrional va ser realitzada per l’arquitecte Jean de Chelles. El seu nom figura en una inscripció visible des del braç transversal situat al sud de la façana. Aquesta part del temple va començar a construir-se cap a 1250 –gairebé de forma simultània amb la Sainte-Chapelle– i representa una segona evolució del gòtic parisenc. El portal, així com els pseudoportals que l’emmarquen, estan coronats per triangles amb una punta pronunciada. Al costat de l’entrada del portal trobem una estàtua, original de l’època, de la Verge Maria, que destaca per la seva bellesa serena.

La façana de la nau transversal meridional està dedicada a Saint Etienne, a qui havia estat consagrada l’església merovíngia que es trobava anteriorment en aquest punt de la ciutat. Les escultures del portal ens mostren la seva vida i martiri.

Notre-Dame-night.jpg

L’interior de Notre Dame destaca per una suau il·luminació, gairebé mística, que envolta els visitants. La planta presenta una forma basilical amb cinc naus i doble deambulatori, amb una capçalera força desenvolupada. El transsepte és curt i no sobresurt en planta, però la seva alçada és igual a la de la nau central, de forma que la vista exterior reflecteix clarament la forma de creu. En el segle XIV s’hi van afegir, adossades, unes capelles entre els contraforts, tant a les naus com a la girola.

p_notredame_01.jpg

El sistema constructiu representa un pas endavant respecte de l’estil gòtic primitiu. Els suports són els característics pilars rodons als quals s’adossen les petites columnes en què descansen els nervis de les voltes. La nau central es cobreix amb voltes de creueria sexpartides, sense que això comporti una alternança de suports. L’alçat interior estava estructurat en quatre pisos: arcades, galeria o tribuna, un pis de finestres circulars i els finestrals. Amb les reformes del segle XIII, però, es van eliminar els òculs i van ampliar-se els finestrals, de forma que l’alçada va quedar reduïda als tres pisos característics del gòtic clàssic: arcada, tribuna i claristori.

L’altra novetat estructural característica de Notre-Dame és la presència dels arcs boterells exteriors, que es converteixen en un element clau de l’articulació dels volums exterior perquè, més enllà de complir la seva funció estructural,  reflecteixen de forma extraordinària el ritme dels trams de les naus.

Notre_dame-interior.jpg

L’extraordinària alçada de la nau central i del transsepte (32,5 metres) i la il·luminació que proporcionen els finestrals i les rosasses dels peus i dels braços del creuer creen una atmosfera d’espiritualitat i assossegament. El rosetó occidental data de 1230 i representa a la Verge Maria en el centre. Al seu voltant podem veure com s’apropen reis, virtuts i vicis, (representats al·legòricament mitjançant els signes del zodíac i els mesos de l’any). També el rosetó septentrional, datat el 1250, representa la imatge de Maria acompanyada d’imatges i escenes de l’Antic Testament. Per últim, el rosetó meridional, datat cap a 1270, representa la imatge de Jesucrist rodejat dels apòstols i alguns màrtirs.

Roseton de Notre Dame.jpg

Tanmateix, les finestres que caracteritzen Notre Dame per a un visitant del nostre temps no van estar contemplades en el projecte inicial. Seria en el segle XVIII quan es consideraria que la catedral resultava massa fosca i inhòspita pels fidels, tot i l’ampliació de les seves finestres originals. D’aquesta manera, el segle de les llums va concloure per a la catedral, el 1756, amb la substitució dels vitralls d’origen medieval per uns vidres transparents. Actualment, només els rosetons conserven el seu color original.

Notre-Dame_internal_window.jpg

Testimoni silenciós de la història de França, durant la Revolució, la catedral va patir danys importants i l’interior de l’església va ser saquejat i buidat. Per això va ser necessària la seva reconstrucció al segle XIX sota la direcció de Viollet-le-Duc. Així, del mobiliari medieval només es conserva l’armari del cor i algunes lloses sepulcrals. L’estàtua de Maria situada al costat del pilar d’intersecció del sud-est i que és venerat com a imatge miraculosa sí que és d’origen gòtic. L’altar major, també gòtic, en canvi, va ser objecte de la modernització barroca que va iniciar-se en el regnat de Lluís XIV. A les capelles de la nau principal mereixen consideració algunes de les pintures de gran mida que daten del segle XVII.

Passejant per la Barcelona del segle XVIII

dijous, 20/10/2011

Si hem de cercar les arrels del turisme, que avui és un fet quotidià i no fa tant era un luxe reservat a una minoria, hem de girar la vista enrere fins a trobar els nobles i els burgesos enriquits de l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII, els quals realitzaven el que s’anomenava com a Grand Tour, és a dir un viatge iniciàtic per Europa que combinava la diversió amb la instrucció. Aquests desplaçaments sovint van anar acompanyats del desenvolupament de la literatura de viatges, en la qual el turista compartia la seva experiència amb els lectors, il·lustrant-los sobre allò que havia descobert.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Un d’aquests turistes del segle XVIII va ser el britànic Arthur Young (1741-1820), el qual va descriure amb gran detall els seus viatges per França i Espanya. A través de la seva obra Viatge a Catalunya (1787), Young ens dibuixa com era la Barcelona d’aquella època vista a través dels ulls d’un visitant:

Arthur Young

Hem visitat la ciutat [de Barcelona]. És gran, a tot arreu s’hi veu gent. Molts carrers són estrets, com és normal en una ciutat antiga, però també n’hi ha molts d’amples, emmarcats per belles cases. Resumint: no es pot ben dir que sigui ben construïda, si s’exceptuen els edificis públics, que denuncien una gran magnificència. Diverses places, sense ser d’un traçat regular, fan bon efecte i deixen al descobert les noves construccions. Hi ha un barri, anomenat Barceloneta, que és enterament nou i regular; els carrers s’hi entrecreuen en angle recte. Ara: com que no hi viuen més que mariners, petits botiguers i artesans, les cases són petites i baixes. Un dels costats dóna al moll.

Els carrers són il·luminats, però com que hi ha tanta pols, sobre tot als més amples, no puc dir si tots són pavimentats. La seu del governador i la font nova formen conjunt, i són mostres del gust per l’embelliment de la ciutat. La foneria reial de canons és molt gran: les naus són amples i no sembla que s’hi hagi estalviat res. La major part de les peces són de bronze. Les fan d’una sola fosa, i vam veure foradar peces de 24, una de les operacions potser més curioses de la mecànica actual, cosa que obliga a retre homenatge al seu inventor. Hi treballen 300 homes en temps de guerra, però ara n’hi ha pocs.

Les manufactures de Barcelona són considerables: una passejada pels carrers ens mostra per tot arreu signes d’una indústria activa i desenvolupada. En qualsevol lloc sentiu el soroll de les màquines de fer mitges. Es fan mocadors de seda (encara que menys que a València), mitges, puntes, teixits diversos i peces de llana, encara que no gaires. El principal negoci, però, és el comerç; les transaccions fan una xifra molt elevada i, això no obstant, són pocs els vaixells matriculats en aquest port.

La transformació de Barcelona en el segle XVIII

dimecres, 13/07/2011

El regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat espanyol, va estar marcat per una gran recuperació econòmica del Principat, especialment per a la ciutat de Barcelona, la qual va veure’s molt afavorida per la concessió del permís de lliure comerç amb les colònies americanes. Aquesta revifalla de l’economia catalana va comportar canvis profunds a tot el país. És en aquest moment quan es van crear ciutats noves, com Sant Carles de la Ràpita, i se’n van millorar d’altres com la pròpia Barcelona, creant avingudes com la Rambla, aixecant grans edificis com el Palau de la Virreina o construint noves vies de comunicació.

El sistema viari d’Espanya del segle XVIII, en el fons, no era massa diferent del que havien creat els colonitzadors romans feia 1.700 anys. Va ser amb l’arribada al tron de Carles III i les seves idees il·lustrades quan va iniciar-se la renovació d’aquest deficient sistema de comunicacions. Així, el 1761, s’iniciaven les obres per articular el nou camí reial que uniria Madrid amb Barcelona (l’actual N-II) amb l’objectiu d’escurçar i fer més segur el trajecte entre aquestes ciutats. De la mateixa època són les carreteres de França i de València. Madrid, la capital, la villa y corte, seria sempre l’eix a partir del qual vertebrar les comunicacions de forma radial.

Dos anys després, el 1763, va construir-se un pont sobre el riu Llobregat, a l’altura de Molins de Rei, l’anomenat Pont de Carles III, que venia a substituir el del Diable, a Martorell. A prop del nou nus de comunicacions van obrir-se establiments pels viatgers, com l’hostal dels Sants, l’actual restaurant Ca l’Esteve de Molins de Rei. El govern de Carles III, amb el ministre Floridablanca al capdavant, també va modernitzar l’antic camí reial des de la Creu Coberta, a l’aleshores poble de Sants, fins al nou pont de Molins.

La millora de les comunicacions de Barcelona va facilitar l’expansió industrial catalana, principalment la tèxtil, i l’enriquiment de la burgesia, cada cop més poderosa. Durant l’últim terç del segle XIII van anar instal·lant-se, als prats de llevant (Sant Martí de Provençals) i de ponent (Marina de Sants), els primers nuclis tèxtils, mentre que, d’altra banda, Horta i Sarrià començaven a perfilar el seu caràcter residencial.

800px-BNE.Barcelona.planos.1806.jpg

En paral·lel, la façana marítima de Barcelona va convertir-se en el centre de la ciutat. El 1774, un cop va enderrocar-se la muralla medieval de la Rambla, va iniciar-se la urbanització de les Rambles, sota la direcció de l’enginyer Cermeño (mestre d’obres de la reconstrucció del castell de Montjuïc), donant lloc al naixement d’un dels llocs més representatius de la ciutat. Abans d’aquesta data, les rambles no eren més que una riera, un camí fora muralla per on Collserola havia vessat les seves aigües al llarg dels segles.

La transformació de la Rambla, però, havia començat dos anys abans amb les obres del Palau de la Virreina. L’arquitecte barceloní Josep Ausich va construir-lo sota les ordres directes de Manuel Amat i Junyent, el virrei del Perú, i el resultat va ser un edifici inspirat en els models neoclàssics francesos però amb solucions típicament catalanes, com ara la forma del pati. A més, el 1776, els marquesos de Comilles van iniciar el bastiment del que havia de ser el seu palau, el Palau Moja, amb la façana principal donant al carrer de Portaferrissa, un edifici d’un barroc notable acabat el 1786. El tercer gran palau ubicat a les Rambles va ser el Palau Marc, un edifici de classicisme auster aixecat el 1776 per Josep Soler i Faneca per encàrrec de la família Marc de Reus.

D’altra banda, el Carrer Ample va convertir-se en una de les principals artèries de la nova Barcelona que començava a néixer amb la construcció de palaus residencials i edificis religiosos. El 1765, l’arquitecte Josep Mas va renovar totalment l’església de La Mercè, un edifici barroc de gust borrominià. El 1772, Josep Soler i Faneca va construir el Palau Sessa i el 1774 va bastir-se el Palau dels marquesos d’Alfarràs.

El 1783, Francisco Gonzáles y de Bassecourt, capità general de Catalunya i comte d’El Asalto, va autoritzar l’obertura del carrer Nou de la Rambla, que durant molts anys va dur el seu nom. Aquest carrer va ser concebut com l’artèria principal del Raval, l’ampliació de la ciutat camí de Montjuïc.

800px-Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Una altra artèria de la ciutat nascuda en aquest temps va ser el camí que conduïa des de Barcelona fins a l’església dels Josepets a Gràcia. La millora de les comunicacions amb la vila va anar seguida de l’obertura de nous carrers, com el del Príncep d’Astúries, i el bastiment de residències per a les classes benestants de Barcelona, com el Palau de la Virreina de Gràcia (1779), on avui trobem la parròquia de Sant Joan.

La façana marítima de la ciutat també va quedar marcada per l’esperit modernitzador que va impregnar aquest període. El 1774, Josep Soler i Faneca va dirigir les obres de remodelació de l’edifici medieval de la Llotja, que es va dotar de noves dependències i d’una façana neoclàssica. El 1775, sota la direcció de l’arquitecte militar Cermeño, es va posar en pràctica un projecte d’ampliació del barri de la Barceloneta. I el 1790, al pla de Palau, es va edificar la Duana Nova (actual delegació del Govern) de la mà de Miguel de Roncali, un edifici neoclàssic molt original amb reminiscències de l’estil rococó.

El 1774 una ordre governativa abolia els cementiris parroquials i proposava l’edificació d’un de central. El 1775, el bisbe Climent va obtenir de l’intendent de Barcelona els permisos necessaris per ocupar i protegir amb un mur una “porció de terra sorrenca de 90 canes de llarg per 45 d’ample” a Sant Martí de Provençals. Un any després, el març de 1775, es va consagrar el nou cementiri. Això va suposar la desaparició dels antics cementiris parroquials i l’aparició, en el seu lloc, de petites places, com la del Pi, o la de Santa Maria, darrera Santa Maria del Mar.

Aquesta transformació de Barcelona, però, resultaria només una solució transitòria ja que el seu desenvolupament en el segle XIX obligaria la ciutat a una transformació radical que canviaria definitivament la seva fisonomia.