Entrades amb l'etiqueta ‘Partits Polítics i Sindicats’

Esquerra Republicana de Catalunya: la fundació

dimarts, 2/08/2011

El 19 de març de 1931, sota l’impuls de Francesc Macià i Lluís Companys, en el marc de la Conferència d’Esquerres Catalanes i com a conseqüència de la unió de tres organitzacions: l’Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de L’Opinió, així com també de moltes agrupacions locals i comarcals, naixia el partit que estaria cridat a exercir l’hegemonia política a la Catalunya de la Segona República: l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El nou partit esdevindria hegemònic a Catalunya ja que va saber integrar les idees de catalanisme, federalisme, republicanisme i confiança en les llibertats democràtiques coexistents en la societat catalana.

fundacio_ERC.gifLa fusió va tenir el seu origen en el Comitè d’Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Amb aquests antecedents, la Conferència d’Esquerres va inciar-se el 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia, al carrer Verdi. Allà van trobar-se representats uns 16.000 afiliats que cercaven la creació d’un partit republicà i catalanista capaç d’esdevenir una força política dirigent per al país. És a dir, una organització que fos capaç d’apropar les dues grans reivindicacions polítiques del moment: la República i l’autonomia de Catalunya. La nova ERC que naixeria dos dies després en el Foment Republicà de Sants, al carrer Cros de Barcelona, havia d’assumir les reivindicacions històriques del catalanisme, tot esdevenint un partit obert, pletòric d’universalisme i socialment avançat, encara que no podia acceptar en el seu si el concepte rígid de la lluita de classes marxista.

Les vuit ponències presentades al Congrés distingien dos blocs de problemes a afrontar. D’una banda, qüestions democràtiques bàsiques com la llibertat d’expressió i de consciència, el dret d’associació, la igualtat dels ciutadans davant la llei, el reconeixement de la voluntat popular com a única font de poder i la República com a forma d’Estat. A més, el seu programa social defensava la llibertat sindical, el dret de vaga, les prestacions socials avançades, la jornada laboral màxima de vuit hores, la defensa d’un salari mínim, les escoles del treball, les vacances pagades i la jubilació obrera. Tot i això, l’absència del terme “socialista” del nom de la formació i la negativa a constituir-se com un partit de classe va comportar que els delegats de la Unió Socialista de Catalunya (USC) optessin perquè aquest partit no s’hi integrés.

100408_1207824812_81_169907.jpgD’altra banda, les ponències van recollir el drets fonamentals de Catalunya com a nació: després de reivindicar la necessitat de la federació dels pobles ibèrics, els ponents van definir “l’estructura i règim de la vida administrativa, econòmica, social i política catalana amb les facultats que segueixen: manteniment i garantia de la llibertat i de l’ordre […], l’organització de les milícies catalanes sense ingerència del poder federal, excepte en cas de guerra contra l’estranger; legislació social, civil i penal, exceptuant els casos de delictes anomenats federals […], impost i cobrament de tributs de tota mena; l’organització de l’ensenyament en tots els seus graus; la participació en els poders federals”. Aquestes demandes majoritàriament, però, només podien aconseguir-se en el marc d’una República no unitària.

Les conclusions dels delegats comarcals en el Congrés van ser ratificades per unanimitat, donant lloc a la creació d’un partit amb disciplina i doctrina úniques. La nova ERC va ser organitzada en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona). Així, els òrgans de govern eren el Congrés Nacional i el Comitè Executiu Central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l’executiu va estar format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà (L’Opinió), Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separaria del partit pel gener del 1932; uns altres membres destacats van ser Pere Comas, Joan Casanovas (Barcelona), Ricard Palacín (Lleida), Ignasi Iglésies (Tarragona) i Miquel Santaló (Girona), entre d’altres. La secretaria general va recaure en mans de Joan Lluís i Font, que la cediria l’abril de 1931 a Josep Tarradellas. La revista L’Opinió va esdevenir l’òrgan de premsa del partit.

La primera decisió del Comitè Executiu va ser l’elaboració de la tàctica a seguir pel partit en referència a les imminents eleccions municipals, és a dir, optar per l’abstenció, la participació en solitari o la coalició amb el Partit Catalanista Republicà (PCR). Finalment, l’executiva d’ERC va optar per participar a Barcelona en coalició amb la USC, decisió forçada per Lluhí i Companys (Macià era partidari de l’abstenció). En paral·lel, arreu de Catalunya es pactaven coalicions amb d’altres formacions republicanes i catalanistes, esdevenint la més comuna l’aliança entre ERC, USC i PCR.

100408_1207824875_64_172187.jpgArribats a aquest punt, la resta de les formacions polítiques catalanes consideraven que ERC era poc més que un muntatge electoral sense una ideologia perfilada i destinant a desaparèixer després de la previsible clatellada que rebria en les eleccions. Tot i això, les eleccions municipals del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la monarquia. Així, la Lliga Regionalista va presentar-se davant de l’electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició republicano-socialista i la recentment creada ERC es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic.

D’aquesta manera, les coalicions republicanes van imposar-se a Catalunya, significant un clar triomf de l’Esquerra Republicana i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. A la ciutat de Barcelona ERC va obtenir 43.000 vots i 25 regidors dels 50 que composaven l’Ajuntament. Ja fos pel carisma de la figura de Macià, pel desig de l’electorat d’un canvi cap al republicà, pel fet que ERC encarnés la nova política de masses o pel populisme obrerista, els resultats de les eleccions van resultar esclatants per ERC.

El naixement del PSUC

dimecres, 27/07/2011

El 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona i en el context de l’inici de la Guerra Civil, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), resultat de la integració de quatre organitzacions polítiques d’àmbit català: la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. La creació del partit va veure’s precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, però venia precedida per mesos de converses prèvies entre els diversos grups de l’esquerra catalana que integrarien el partit i responia a un projecte ampli i treballat.

9788488839466.jpg

A finals de 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions i superar la divisió entre socialistes i comunistes existent des dels anys vint. El procés va inciar-se en clau sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo Unitaria dins la UGT. Després s’unificarien les organitzacions de les joventuts dels dos partits amb el naixement de les Juventudes Socialistas Unificadas. El tercer pas, i més difícil, havia d’arribar amb la fusió dels dos partits en una nova formació.

Aquesta unificació responia a la reorientació de la Internacional Comunista que, després de la celebració del VII Congrés del Komintern l’agost del 1935, havia abandonat els plantejaments de “classe contra classe” en favor de les convergències democràtiques i antifeixistes, del tipus Front Popular, que reunissin els partits obrers amb els democràtics de centre i d’esquerra moderada per donar pas a l’articulació d’un ampli front antifeixista. Unions d’aquest caràcter van plantejar-se a França o Bèlgica amb el naixement del Parti Ouvrier Français i el Parti Ouvrier de la Belgique.

En el cas espanyol, aquesta unificació inicialment no va plantejar-se de forma general, sinó que socialistes i comunistes van optar per començar el procés a Catalunya on ambdues formacions eren especialment febles. I és que el predomini anarcosindicalista de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia política de l’Esquerra Republicana de Catalunya deixaven un espai molt limitat a les organitzacions marxistes. A més, l’existència de la USC i les reticències a vincular el catalanisme amb el programa democràtic havien deixat el PSOE en una situació especialment feble a Catalunya.

D’aquesta manera, en el laboratori català del 1935, les primeres converses per a la unificació de l’esquerra van comptar amb la participació del Bloc Obrer i Camperol, l’Esquerra Comunista, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, quedant-ne exclosos els sectors faistes; però no va arribar-se a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes així com per l’hostilitat de l’organització comunista oficial contra els dos partits dissidents.

Tanmateix, a la darreria del 1935 ja s’havien creat dos blocs diferenciats, un format pel Bloc Obrer i Camperol de Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, que formaren el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i l’altre per les altres quatre organitzacions restants que derivarien en el PSUC. En produir-se l’aixecament del militar del 19 de juliol, només faltava que es realitzés el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, el PCC i el PCP. L’esclat de la Guerra Civil i la situació política i social existents a Catalunya n’accelerarien finalment la fusió.

Comorera Pasionaria Thores Antonov-Ovsenko PSUC PCE.jpg

El PSUC naixia el 23 de juliol de 1936 i Joan Comorera, de la USC, era nomenat com a secretari general de la formació. El nou partit de l’esquerra marxista catalana s’organitzaria seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins de la Internacional Comunista —a la qual va adherir-se— li va ser confirmat pel ple d’aquesta del juny del 1939 en admetre’l com a secció catalana dels comunistes espanyols.

Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya després del fracàs del cop d’Estat, el PSUC s’incorporaria immediatament al Consell Executiu de la Generalitat republicana i, sobretot, va convertir-se en un element clau de l’esforç de guerra. Tot posant en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la legalitat republicana, el PSUC va conèixer un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. A més, en combinar la presència institucional amb una intensa acció de masses, el PSUC aspirava a aconseguir tant el paper dominant que els anarcosindicalistes de la CNT tenien entre els treballadors com a fer-se amb el predomini polític de l’ERC. El fet de formar part del govern de la Generalitat va fer que el partit es comportés a la vegada com un partit d’ordre defensor de la legalitat republicana, un element que mobilitzava la classe obrera i una formació netament antifeixista.

Combinant aquests elements, seu creixement durant la guerra va ser força notable: dels sis o set mil militants amb que comptava el juliol del 1936 en unificar-se va passar a tenir prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). Igualment, la UGT va experimentar un fort impuls dins del sindicalisme català, fet que va permetre aquest sindicat poder arribar a igualar-se per primera vegada amb la CNT. El seu portaveu era el diari Treball i el de les joventuts Juliol.

Psuc.jpg

afich-espag15.jpg

L’estratègia del PSUC durant la Guerra Civil va consistir en posar en primer pla la unió de les forces democràtiques per defensar la legalitat republicana i la Generalitat, però la seva tendència a convertir-se en força hegemònica en el camp polític i sindical va xocar frontalment amb els plantejaments de les altres formacions obreres. Així, en el camp del sindicalisme, el PSUC va enfrontar-se amb la CNT perquè aquesta desenvolupava un estil de milícies populars que es trobava fora de les regles d’un exèrcit regular. I en el camp polític va trobar-se amb l’oposició de l’esquerra comunista del POUM, pel qual la transformació social a través de l’èxit de la Revolució era un requisit previ indispensable per guanyar la guerra.

L’enfrontament entre les diferents forces de l’esquerra va acabar per desembocar en els enfrontaments dels Fets de Maig de 1937, el “pecat original” que dificultaria per molts anys les relacions entre les diferents formacions de l’esquerra catalana. El govern de la Generalitat, integrat fonamentalment per l’ERC i el PSUC, va enfrontar-se per les armes amb la CNT-FAI i el POUM als carrers de Barcelona fins a derrotar l’esquerra dissident de la política oficial. El combat va costar vides per ambdós bàndols i va comportar la repressió política dels derrotats amb l’assassinat d’Andre Nin com a fet més destacat. Els hereus del POUM i els socialistes catalans es tancarien des d’aquest moment, i durant molts anys, a qualsevol tipus de col·laboració amb un PSUC considerat culpable de l’enfrontament.