Entrades amb l'etiqueta ‘París’

L’Hôtel de Ville de París

dissabte, 15/09/2012

La plaça i l’edifici de l’Ajuntament de París estan estretament lligats a la història de la ciutat des del període medieval. Fins 1141, la plaça no era res més que un terreny pedregós, però en aquell any els mercaders que transportaven mercaderies pel riu Sena i els comerciants de la Cité van establir-hi un port amb l’objectiu d’alleugerar el que ja funcionava a la Cité. Així, a l’anomenat port de Greve arribarien els vaixells amb provisions de blat, fusta, vi, carbó, etc. El 1170, el rei va concedir a aquests comerciants el monopoli dels aprovisionaments, fet que els donava un gran poder ja que la major part dels abastiments de la ciutat arribava pel riu

Mairie_Paris_Luc_Viatour.jpg

El 1246, Lluís IX va crear la primera municipalitat de París: els comerciants escollien el seu representant davant el monarca. El seu cap era anomenat Prevot des Marchands i va arribar a prendre un gran poder a la ciutat. El 1357, el prebost Etienne Marcel, fent us del poder que li atorgava el monopoli comerciant dels seus representats va adquirir com a seu de les autoritats municipals un edifici gòtic anomenat “la casa dels pilars”, situat a la Plaça de Greve, simbolitzant d’aquesta manera les llibertats municipals adquirides enfront del poder del rei Carles V.

Des de finals de l’edat mitjana, la petita Plaça de Greve va ser escenari de festes, de revoltes i d’execucions i suplicis –que incloïen apallissaments, esquarteraments i morts a la foguera, entre d’altres–. En temps de la Revolució, seria la Plaça de Greves on per primer cop es faria servir la guillotina, espectacle que va resultar força decebedor per un poble acostumat a execucions lentes i penoses pels ajusticiats.

plan-de-paris-en-1575.jpg

Maisondeville.jpg

D’altra banda, en el segle XVI, sota el regant de Francesc I, la casa dels pilars va ser substituïda per un veritable palau renaixentista, seu de l’Ajuntament a l’actualitat. Seguint el disseny de l’arquitecte italià Boccador, la construcció va realitzar-se entre 1533 i 1628. Escenari privilegiat de la Revolució francesa, quan per primer cop va gaudir d’un veritable govern municipal, aquest palau seria àmpliament reformat per ordre del rei ciutadà Lluís Felip entre 1836 i 1850, sempre conservant la façana renaixentista original. Des de Napoleó, París perdria el seu règim municipal com a conseqüència d’un fort procés centralitzador estatal i seria governada per un prebost del govern: el Préfet de la Seine.

Tant el 1848 con el 1870, l’Hôtel de Ville va servir com a refugi dels republicans que proclamarien la Segona i la Tercera República després de les caigudes de Lluís Felip i Napoleó III respectivament. La caiguda del Segon Imperi va resultar especialment dramàtica: en el context dels fets de la Comuna, un grup de parisencs van ocupar l’edifici de l’Ajuntament el 28 de març de 1871, donant lloc a un incident amb les autoritats que acabaria amb l’incendi de l’Hôtel que resultaria reduït a cendres, tant l’edifici com tots els seus arxius.

Lar9_philippo_001z.jpg

Entre 1873 i 1882 van realitzar-se les obres de reconstrucció de l’edifici a càrrec del govern de la Tercera República, una còpia ampliada del vell palau renaixentista aixecat en temps de Francesc I. A la seva façana, nombroses escultures representen els 108 personatges més importants de la història de la ciutat. L’interior de l’edifici està decorat amb pintures, marbres, detalls d’or i fusta noble, testimoniant la magnificència de la Tercera República. Això si, fins el 1977, ja en temps de la Cinquena República, la ciutat de París va seguir amb el seu règim especial i no va gaudir de govern municipal escollit democràticament. Amb el canvi i la desaparició de la figura del Préfet de la Seine Jacques Chirac arribaria a l’alcaldia del municipi.

The_Hötel_de_Ville_after_the_Commune.jpg

Hotel_de_Ville_Paris.jpg

La Bastilla

dissabte, 14/07/2012

Durant el regnat del rei Carles V de França, entre 1370 i 1383, va construir-se a París una gran fortalesa destinada a protegir la Porta de Sant Antoni, a la zona est de la ciutat. Posteriorment ampliat, l’imponent edifici, de 66 metres de llargada per 34 metres d’amplada i 24 metres d’alçada, estava coronat per vuit torres i rodejat d’un profund fossar. En el segle XVI, durant el regnat de Francesc I, la fortalesa ja havia perdut la seva utilitat militar i defensiva com a conseqüència del creixement de la ciutat i va passar a ser emprada per a recepcions reials i com a seu de la tresoreria.

Bastille_Exterior_1790_or_1791.jpg

Seria en el segle XVII quan el cardenal Richelieu convertiria la fortalesa en la presó simbòlica de la monarquia absoluta francesa: a ella hi anaven a parar per ordre reial els opositors i potencials enemics del monarca així com reus il·lustres o aristòcrates, sempre tractats com a presoners en règim especial ja que havien estat tancats a la Bastilla mitjançant les letres de cachet, unes cartes signades del rei (o pels seus ministres) ordenant un empresonament sense judici.

D’entre els detinguts més famosos que per ella passarien destaquem a figures com Voltaire, Brissot o el marqués de Sade (intel·lectuals víctimes de la censura) i el llegendari i misteriós home de la màscara de ferro d’identitat desconeguda (un germà desconegut de Lluís XIV?, Molière?, D’Artagnan?).

450px-Bastille_-_Project_Gutenberg_eText_16962.jpg

800px-La_Bastille_20060809.jpg

Tanmateix, aquest confort que es donava pels presoners de règim especial contrastava amb la realitat que patien els presos comuns, confinats en els calabossos situats a sis metres de profunditat. Per això, als ulls del poble parisenc, la presó de la Bastilla aviat encarnaria el poder tirànic i absolutista de la monarquia i esdevindria una temible presó que marcava el paisatge de la capital francesa i mostrava el poder i l’arbitrarietat del rei. Per això, arribats al període prerevolucionari és habitual trobar demandes sobre la seva destrucció en els quaderns de queixes de la ciutat.

La presa de la Bastilla pel poble de París, el 14 de juliol de 1789, marcaria l’inici de la Revolució francesa. Els parisencs, que ja havien pres abans Les Invalides i s’havien fet amb armament, van marxar cap a la Bastilla conscients que era allà on podien fer-se amb la pólvora necessària per fer servir les armes. En realitat, aquest esdeveniment no va ser gens gloriós ni sagnant i només set presos comuns van ser alliberats. La seva veritable importància va ser només en el terreny simbòlic: el poble expressava el seu descontentament amb el despotisme reial. Dos dies després s’iniciava la demolició de la presó. Algunes de les seves pedres van servir per a la construcció del Pont de la Concorde i amb d’altres van fer-se maquetes a mode de souvenir de l’època. Part dels ciments de la Bastilla encara resten a la vista en la plaça del mateix nom.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La idea de crear una plaça i erigir una columna en honor de la llibertat va sorgir el 1792, però el projecte va quedar relegat per les disputes polítiques de l’època. Seria el 1808 quan Napoleó proposaria la construcció d’una gran font amb un gegant elefant de bronze. Així, l’emperador va fer construir una peça de mida natural (de 24 metres d’alçada) que seria destruïda el 1837.

Eléphant_bastille.JPG

L’aspecte actual de la plaça, força allunyat de que segurament correspondria a un símbol nacional d’aquesta envergadura, no va arribar fins després de la Revolució liberal de 1830 que va suposar la caiguda de l’absolutisme de Carles X. Aleshores, el 1840, el rei-ciutadà Lluís Felip va decidir honrar les víctimes d’aquells dies amb l’aixecament de la “Columna de Juliol”, de 52 metres d’alçada i rematada per un geni daurat que simbolitza la llibertat, portant a les seves mans una cadena trencada i una simbòlica torxa eternament encesa. Als peus de la columna jeuen els 700 caiguts de les revolucions de 1830 i 1848.

398px-PlaceBastille20040914A_CopyrightKaihsuTai.JPG

800px-Bastille_Gay_pride.jpg

Traces_la_Bastille.jpg

La Plaça i la Columna Vendôme de París

dilluns, 18/06/2012

En el context artístic del neoclassicisme francès, l’època napoleònica és la més fecunda pel que fa a les construccions. És evident la intenció propagandística d’identificar la figura de Napoleó amb els emperadors romans. En aquest sentit, potser l’exemple més clar d’aquesta intencionalitat política sigui la Columna Vendôme, situada la plaça del mateix nom, coronada per la imatge de Bonaparte representat com un Cèsar victoriós.

Paris monuments

Una estàtua eqüestre del rei va constituir, com era freqüent al París de Le Grand Siècle, el centre d’aquesta plaça representativa planejada durant el regnat de Lluís XIV. L’arquitecte Jules Hardouin-Mansart (1646-1708) va ser l’encarregat del disseny d’aquesta plaça, pensada com una obra d’art total. Les dificultats econòmiques de la monarquia, però, van fer que Lluís XIV es vengués la plaça als especuladors privats, sota el compromís de respectar la unitat formal de les façanes. D’aquesta manera, el disseny actual respon a la construcció del segle XVIII, donant lloc a un recinte tancat format per una sèrie d’edificis uniformes.

place-vendome-690346.jpg

Seria durant l’Imperi napoleònic quan la gran columna, de 44 metres, força sobredimensionada en relació amb les mesures de la plaça, substitueixi l’estàtua eqüestre del monarca, destruïda durant la Revolució francesa. L’encàrrec de Napoleó buscava imitar la Columna Trajana de Roma. Així, a més de la coronació del monument per una majestuosa imatge de Bonaparte caracteritzat com a Cèsar triomfant, la banda de bronze que rodeja la columna commemora la victòria imperial a Austerlitz mitjançant 76 relleus.

Place_Vendôme_Column-Paris.jpg

Napoléon_Vendôme.jpg

Colonne_Vendôme_détail.JPG

Vendôme_dédicace.jpg

L’aixecament revolucionari de la Comuna de París de 1871 va comportar l’ensorrament de la columna, considerada un símbol de la repressió, per part d’un grup de communards encapçalats pel pintor Gustave Courbet, qui va ser condemnat a assumir els costos de la seva reconstrucció. Durant la Tercera República, la columna va ser restaurada i els relleus van tornar a fondre’s per recuperar el disseny original.

Colonne-vendome.jpg

Disderi_4.jpg

L’església de La Madeleine de París

dissabte, 16/06/2012

A l’època revolucionària i napoleònica es basteixen molts edificis neoclàssics que, tot i respectar les formes imposades pel classicisme, tenen una finalitat monumental evident. L’esperit barroc d’exaltació del poder no ha desaparegut. L’exemple més clar el trobem en l’església de la Madeleine de París, una insòlita síntesi entre església cristiana i temple clàssic com a resultat de les complexitats històriques de la seva construcció.

Église_de_la_Madeleine.jpg

En el solar on s’havia projectat construir una església dedicada a Maria Magdalena durant el regnat de Lluís XV, una obra mai executada, Napoleó va decidir bastir-hi un temple cívic en honor del seu exèrcit, la Grande Armée. Per aquest propòsit va escollir un projecte de l’arquitecte Pierre Vignon (1763-1828) basat en el temple romà de la Maison Carrée de Nimes. Caigut l’emperador, Lluís XVIII va voler fer de La Madeleine un temple expiatori que commemorés l’execució de la família reial durant la Revolució. La construcció, però, es va perllongar fins l’any 1842, durant el regnat del rei-ciutadà Lluís Felip d’Orleans, quan l’edifici va ser consagrat com a església parroquial de la Madeleine, segons la planificació inicial, perdent així el sentit de temple laic que Bonaparte li havia atorgat.

La façana dissenyada per Vignon, clarament inspirada en el classicisme grec, compta amb cinquanta-dos columnes que remarquen el seu estil neoclassicista. El projecte de Vignon és el d’un temple octàstil rodejat per columnes exemptes i que a la façana presenta una doble fila de columnes corínties. El temple s’eleva per sobre d’un pòdium i només és accessible per la gran escalinata de la façana principal. Així, l’aspecte exterior és el d’un gran temple clàssic, combinant solucions gregues (columnata) i romanes (pòdium, escalinata, ordre corinti).

Madeleine_Paris.jpg

El fris i els frontons estan esculpits amb escenes religioses. Destaca el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final obra de l’escultor Henri Lemaire (1798-1880) i acabat el 1833.

Paris_-_Eglise_de_la_Madeleine.jpg

L’espai interior és de planta rectangular d’una sola nau elevada. Es divideix en tres trams coberts amb volta esfèrica sostinguda sobre grans columnes corínties i rematats per un absis semicircular. L’obra evoca un gegantesc panteó, més similar a unes termes romanes que amb la tradicional disposició d’una església. Destaca la seva obscuritat, un tenebrisme que no és buscat, sinó la conseqüència del canvi de les llunes laterals previstes per introduir frescos representatius de la vida de Maria Magdalena.

Église_de_la_Madeleine,_Paris_-_interior.JPG

La Torre Eiffel

diumenge, 3/06/2012

L’any 1887, amb motiu de l’Exposició Universal que es celebraria a París el 1889, l’any del centenari de la Revolució francesa, es va encarregar a l’enginyer i arquitecte Gustave Eiffel (1832-1923) la construcció d’una gran torre d’acer que representés el triomf de la tècnica en el món modern. En només dos anys, entre el gener de 1887 i el març de 1889, Eiffel va aixecar aquesta espectacular torre de més de 300 metres d’alçada que encara avui domina poderosament la capital francesa. La Torre Eiffel s’ha convertit en el símbol indiscutible de la ciutat de París, de la mateixa França i d’Europa.

torre eiffel.jpg

Gustave_Eiffel.jpg

Gustave Eiffel

Dimensions_Eiffel_Tower.png

La torre és una construcció sense cap altra funció que fer visibles els elements de la seva estructura, però a la vegada esdevé el gran símbol de la modernitat. És un monument absent de cap caràcter commemoratiu del passat, sense una façana historicista, sinó que celebra l’empenta tècnica del present i dirigeix la seva mirada cap el futur. És a dir, el tema perd la seva importància davant dels elements purament constructius: l’estructura de les peces de ferro, les dilatacions del metall, les tensions arquitectòniques… Un monument a la modernitat i al progrés en estat pur.

El fet de ser una estructura oberta permet la magnificació de la funció estètica de l’estructura composada per 18.000 peces d’acer. És tota la torre la que retalla el cel, no només la seva silueta, transmetent una sensació de lleugeresa que no es correspon amb el seu pes real, que s’apropa a les 9.000 tones. Tot i les seves impressionants dimensions, el pes de la Torre Eiffel està distribuït de manera que un centímetre cúbic de sòl suporti només 4 quilos de pressió (la mateixa pressió que pot exercir un home normal assegut en una cadira). A més, la Torre Eiffel era l’edifici més alt del món fins a la construcció, el 1930, del Chrysler Building de Nova York. D’aquesta manera, la Torre Eiffel amb la seva audàcia constructiva comportava el triomf de la modernitat, de la tècnica, de l’enginyeria, per sobre dels vells artistes de l’arquitectura. En certa manera, el canvi del paradigma estètic que suposava ens trasllada cap el naixement de l’Art Nouveau.

torre7.jpg

torre4.jpg

torre9.jpg

plano13.jpg

La majoria dels intel·lectuals i artistes del moment, amb ben poques excepcions, van criticar la Torre. Per exemple, el 14 de febrer de 1889, en el diari Le Temps apareixia aquesta crítica ferotge, signada per personatges tan significatius com Charles Garnier, Joris-Karl Huysmans i Émile Zola, entre d’altres:

Nosaltres, escriptors, pintors, escultors, i arquitectes, amants apassionats de la bellesa fins ara intacta de París protestem  en nom del bon gust i de l’amenaça feta a la història de França contra el bastiment en el cor de la nostra capital aquesta innecessària i monstruosa Torre Eiffel […]. Per entendre allò que ens espera és necessari imaginar-se per un moment una torre vertiginosament ridícula dominant la ciutat de París com si fos una negra i gegantesca xemeneia de fàbrica, aclaparant -nos amb la seva bàrbara forma […]. Tots els nostres monuments seran humiliats, tots els nostres edificis es veuran empetitits, fins a desaparèixer en aquest malson.

Construction_tour_eiffel.JPG

Juliol de 1887

Construction_tour_eiffel3.JPG

Març de 1888

Construction_tour_eiffel5.JPG

Agost de 1888

Construction_tour_eiffel7.JPG

Març de 1889

torre eiffel europa.jpg

Juliol de 2008

En canvi, a començaments del segle XX, el monument a la modernitat va començar a entusiasmar cada cop més intel·lectuals i artistes: Guillaume Apollinaire i Jean Cocteau van dedicar-li poemes; Henri Rousseau, Marc Chagall i Robert Delaunay van pintar-la en diferents ocassions… I l’historiador de l’art Siegfried Giedion va descobrir a Espacio, tiempo y arquitectura: el futuro de una nueva tradición (1941) la metàfora que s’amagava darrere de la Torre Eiffel, el naixement de l’arquitectura moderna:

En las ventiladas escaleras de la Torre Eiffel […] se tropieza uno con la experiencia básica de la construcción actual: a través de la delgada red de hierro extendida en el espacio aéreo van pasando las cosas, barcos, mar, casas, mástiles, paisaje, puerto. Pierden su forma definida: confluyen en pasos descendentes, se entremezclan con simultaneidad.

Eiffel.jpg

Tour_Eiffel_360_Panorama.jpg

El Palau i els Jardins de Luxemburg de París

divendres, 4/05/2012

La construcció d’aquest bell palau i el disseny dels seus jardins va ser conseqüència d’un capritx de la reina Maria de Medicis, la qual ja cansada de les intrigues reials que patia a diari en el palau del Louvre i trobant a faltar la seva terra natal, la Toscana, va decidir comprar aquests terrenys –en aquells moments fora del radi urbà de París– i construir el seu propi palau, segons l’estil italià. Així, després d’una sèrie de negociacions, la reina va aconseguir comprar, el 1612, la residència del duc de François de Luxemburg. Tot i els seus intents per anomenar el nou palau com a “Palau Medicis”, el nom de l’antic territori seria el que faria fortuna en la memòria dels parisencs.

Palais_Luxembourg.JPG

Van_Gogh_-_Allee_im_Jardin_du_Luxembourg.jpeg

Allée dans le jardin du Luxembourg (1886), obra de Vincent Van Gogh

Un cop comprat el terreny, Maria de Medicis va convocar a l’arquitecte Salomon de Brosse perquè s’encarregués de dissenyar el seu palau, seguint el model del Palau Pitti de Florència on la reina havia passat la seva infantesa. D’aquesta manera, va fer destruir totalment la residència adquirida per crear el palau tot de nou.

Tot i que des de Florència van arribar els plànols del palau renaixentista, la realitat és que Brosse va convertir l’edifici en un palau típicament francès. D’aquesta manera, l’edifici està format per un cos principal i dues ales laterals articulades al voltant d’un pati. Les influències italianes són presents en la composició de la façana, marcada per la introducció d’elements clàssics.

MariadeMedici-LouisXIII.jpg

Maria de Medicis i l'infant Lluís XIII

Maria de Medicis va traslladar-se al Luxemburg, encara inacabat, el 1625. Així, el palau es convertiria en un dels escenaris de les lluites de poder entre Lluís XIII i el cardenal Richelieu. El 1631, un any després de la finalització de les obres, Maria de Medicis va haver de fugir cap a l’exili. Després de l’exili de la reina, el gran palau va passar en els segles XVII i XVIII per diferents propietaris de l’alta noblesa parisenca fins que durant la Revolució francesa va ser confiscat com a bé nacional. En el període del Terror va arribar a servir com a presó improvisada davant de la saturació que patia la Conciergerie. En el segle XIX, després de diferents treballs de condicionament va passar a ser la seu del Senat de la Tercera República, utilitat que ha seguit desenvolupant fins a l’actualitat.

Un_peu_de_neige.jpg

Els jardins, actualment un dels espais més populars i visitats de París, són un exemple destacat de l’arquitectura paisatgística francesa. Per a realitzar la construcció dels jardins, la reina també va haver de comprar i destruir altres residències dels voltants i, amb tot, no seria fins molt després de la mort de la reina, en el segle XVIII, quan els jardins van arribar a adquirir les gran dimensions actuals.

Jardin_du_Luxembourg.JPG

Els jardins que Maria de Medicis va fer construir pel seu goig personal i que mai va poder veure acabats estaven rodejats per una grilla coberta de flors d’or, que actualment encara tanquen el parc. El gran estanc octogonal marca l’eix principal dels jardins, del qual neixen els vuit carrers simètrics que distribueixen l’espai.

paris-luxembourg-full.jpg

Fontaine_MarieMedicis.jpg

Tot i els treballs urbanístics que van obrir carrers i bulevards per la zona, restant part de l’espai original al parc, l’encant de les seves avingudes interiors, poblades de castanyers, tils, plataners i diverses espècies exòtiques, es manté intacte. Excepte quan hi ha neu, els jardins de Luxemburg es vesteixen amb diverses varietats de flors que varien segons l’estació de l’any i sovint s’hi realitzen concerts a l’aire lliure. Davant del gran llac, desenes de cadires verdes de ferro són ocupades per estudiants concentrats en la lectura o per turistes que gaudeixen del sol, un bé molt cotitzat a París.

Paris_Jardin_Luxembourg_01.jpg

FontaineDelacroix.JPG

Jardin_du_Luxembourg 2.jpg

El Carnavalet, el museu d’història de París

divendres, 20/04/2012

En aquest palau renaixentista, situat en ple barri del Marais, trobem un dels principals museus de la història de la ciutat de París i, per extensió, de França. Les fonts fan creure als historiadors que l’edifici va ser construït per l’arquitecte Nicolas Dupuis en col·laboració amb l’escultor Jean Goujon, entre 1547 i 1560 per a Jacques de Ligneris, president del Parlament de París en aquella època. És a dir, estem davant d’una construcció que data del segle XVI, un dels pocs testimonis del Renaixement que es conserven a la capital francesa.

L’actual nom és una herència històrica ja que deriva d’una antiga propietària: François de Kernevenoy. D’aquesta manera, Carnavalet seria una deformació del seu cognom d’origen bretó per part dels parisencs.

hotel-carnavalet_paris.jpg

L’ocupant més destacada del palauet va ser Marie de Rabutin-Chantal (1626-1699), Madame de Sévigné, coneguda per la seva correspondència amb la seva filla Marguerite, qui va viure a la casa des de 1677 fins a la seva mort el 1699. Aquestes cartes han passat a la història per la narració realista que en elles es feia sobre la Cort del Rei Sol, Lluís XIV, i de la vida quotidiana de la noblesa parisenca. Igualment, el Saló de Madame de Sévigné era un dels principals espais de reunió de la intel·lectualitat parisenca de l’època.

De l’antiga construcció renaixentista només es conserven el portal de Torbau que dóna al carrer, i la façana del Corps de logis a la Cour d’Honneur (restaurada en diverses vegades). Al Pati d’honor (Cour Louis XIV) podem trobar l’única estàtua del Rei Sol que va salvar-se de la destrucció durant la Revolució: aquí podem veure un Lluís XIV representat com un emperador romà. Originalment, l’estàtua estava situada en el pati de l’ajuntament.

Carnavalet.jpg

Inaugurat com a museu d’història de la ciutat el 1880 per iniciativa del Baró Haussmann, durant el recorregut per les seves 140 sales podem observar autèntics testimonis de l’evolució històrica de la ciutat, i del país, des dels orígens prehistòrics de la ciutat, passant pels vestigis gal·loromans, grans col·leccions d’època medieval, moderna i contemporània fins arribar a mitjans de segle XX, mitjançant l’exposició de conjunts arqueològics, fotografies, quadres, dibuixos, segells, escultures i mobiliari.

Procession_de_la_Ligue_1590_Carnavalet.jpg

Raguenet,_La_joute_des_mariniers.jpg

Innocents1822.jpg

Però el Carnavalet no és només un recull de quadres i materials arqueològics. El museu ha rescatat de l’oblit fragments de decoracions interiors i conjunts complets de palaus urbans destruïts mitjançant les quals podem conèixer molta informació sobre els costums i la vida quotidiana dels parisencs. Per exemple, si ens fixem en la decoració de les parets del comerç del calcògraf Gilles Demarteu en l’Île de la Cité que es reprodueixen podem observar una vista il·lusionista que ens porta directament cap a l’art cortesà del període Lluís XV segons l’obra de François Boucher.

tumblr_lxp1yqmSpV1r1dcs8.jpg

A més, si seguim el recorregut preestablert, a través d’una galeria podrem arribar fins l’Hôtel Le Peletier on es troben reproduïts alguns interiors dels segles XIX i XX. Així, per exemple podrem contraposar la modesta habitació de Marcel Proust amb el saló del popular Saló de París dissenyat per Henri Sauvage (1899) o la sala de ball de l’Hôtel de Wendel decorada pel català Josep Maria Sert i Badia (1924).

DSC01842.JPG

joyeria fouquet.jpg

13.JPG

Ara bé, si per alguna cosa destaca el Museu Carnavalet és per la seva abundant documentació sobre la Revolució francesa. Passejant per les seves sales podrem observar l’original de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789, destacats quadres, gravats, reproduccions i objectes originals del període, entre d’altres materials imprescindibles per a la comprensió global de l’època.

1789 Droits De LHomme.jpg

Charles_Thévenin-La_Fête_de_la_Fédération.jpg

Passejant pel Château de Versalles

dimecres, 18/04/2012

El 1668 Lluís XIV de França va decidir traslladar la seva cort a uns vint quilòmetres de París, en un paratge que tradicionalment havia servit els reis francesos per a caçar i on el seu pare, Lluís XIII, ja havia bastit un petit palau. El Rei Sol, el monarca més poderós de l’Europa del segle XVII buscava seguretat allunyant-se de París, però també aixecar un palau a l’alçada de la seva majestat. El Palau de Versalles es convertiria en el màxim exponent del classicisme francès del Barroc, l’obra magna de Le Grand Siècle, i el major monument a la monarquia absoluta existent a Europa.

D’aquesta manera, sota l’administració del ministre Colbert, s’hi van abocar enormes recursos econòmics i tècnics: Versalles va ser l’obra civil més gran i costosa des de l’època romana. El cost de la construcció va gravar les arques estatals durant decennis. Però això a Lluís XIV ni li importava gens ni mica perquè el palau era un element més del seu projecte polític absolutista. El cost era irrellevant perquè un monarca absolut només havia de retre comptes davant de Déu. Així, Versalles era el monument que donava testimoni del poder absolut del monarca.

Louis_XIV_of_France.jpg

Chateau_de_Versailles_1668_Pierre_Patel.jpg

El primer projecte pel palau va ser dirigit per l’arquitecte Louis Le Vau (1612-1670), el qual va revestir el petit edifici preexistent amb una façana classicista estructurada en tres pisos: l’inferior amb encoixinat, el principal amb finestres en arc de mig punt entre pilastres, i un àtic amb finestres arquitravades. La continuïtat del mur només queda interrompuda al pis principal, en el qual podem observar la presència de frontispicis lleugerament sortints sobre parelles de columnes jòniques. El resultat és un edifici de tres ales que envolten un pati obert per un costat, la Cour d’honneur.

Des de 1678, les obres van córrer a càrrec de l’arquitecte Jules Hardouin-Mansart (1646-1708) i el projecte va assolir la seva articulació definitiva. L’edifici es convertia en l’element central entre la nova ciutat cortesana i els grans jardins posteriors. D’aquesta manera, el traçat de la ciutat cortesana ve marcat per les tres avingudes que hi conflueixen, davant del gran pati d’armes flanquejat pels edificis de les cavallerisses i situat com un gran vestíbul davant de la Cour d’honneur i del palau pròpiament dit.

versailles-01-marble-court.jpg

L’entrada és força simbòlica, un exemple més de la concepció de l’absolutisme en la distribució de la ciutat cortesana que acompanya Versalles. Tres patis condueixen cap al palau i tenen la funció de regular l’accés dels visitants. En primer lloc, la Cour des Ministres, emmarcada per dues ales d’edificis on treballaven els funcionaris del govern i de la cort i oberta al tràfic general. En segon lloc, la Cour Royale, d’accés restringit per una luxosa reixa, que només podia ser creuada pels prínceps i determinades delegacions. I finalment, la Cour de Marbre, a través de la qual s’accedia als apartaments reials, un espai reservat només pels escollits.

VER_166.jpg

Al mig d’aquest vast espai va col·locar-se l’estàtua eqüestre del rei, centre de la gran plaça que simbolitzava l’univers cortesà de la monarquia absoluta.

versalles lluis xiv.jpg

A l’edifici, la modificació més important introduïda per Hardouin-Mansart va ser l’afegit de dues llargues ales laterals que, en conjunt, formen la façana del jardí, d’uns quatre-cents metres de llargària. És una façana molt rectilínia que segueix el tipus inicial de La Vau.

Palace-of-Versailles.jpg

Grands Appartements. El nucli central del palau es composava pels apartaments del dofí, l’hereu de la corona, en la planta baixa i els Grands Appartements del rei i la reina a la primera planta. Per accedir als Grands Appartements du roi s’havia de creuar per una successió de salons profusament decorats i consagrats a diferents temàtiques mitològiques: l’abundància, Venus, Diana, Mart, Mercuri, Apol·lo i Hèrcules. Unes estàncies impressionants que predisposaven el visitant per a la trobada amb el monarca.

Plafond-Salon_d'Apollon-Versailles.jpg

Cambra del rei. L’espai essencial de residència del monarca va ocupar, des de 1701, el centre del palau. Integrat per una rica decoració amb fusta i brodats en or, el dormitori estava flanquejat per una saleta i el gabinet del consell de ministres. Obres pictòriques dels més destacats artistes de l’època descansen incrustades en la fusta i  els sostres.

Galeria dels Miralls. Al cos central de l’edifici, Hardouin-Mansart va afegir la Galeria dels Miralls, un espai on els murs quasi desapareixen per donar pas a uns grans finestrals enfrontats a grans plafons amb miralls que afavoreixen la integració del paisatge exterior i l’espai interior en un magnífic efecte il·lusionista enriquit per la profusa decoració del pintor Charles Le Brun (1619-1690). Obra mestra del palau, té unes dimensions impressionants de 73 metres de llarg i 12,3 metres d’alçada, que es completa amb el Saló de la Guerra i el Saló de la Pau. Les disset finestres que donen al jardí es corresponen amb disset miralls de grans dimensions. Era el lloc on es realitzaven les recepcions reials i comunicava els apartaments del rei amb els de la reina.

GALLERIE DES GLASSES.JPG

Versailles,_Galerie_des_glaces.jpg

Hallofmirrors.jpg

Cambra de la reina. L’habitació que ocupava la Maria Antonieta conserva la decoració que tenia en el moment en que els monarques van abandonar el palau durant la Revolució francesa, l’octubre de 1789.

Versailles_Queen's_Chamber.jpg

Capella. També és obra de Hardouin-Mansart la capella, de capçalera semicircular amb tres naus i una gran galeria superior reservada al rei, a la manera de les esglésies reials en les quals el nivell inferior era reservat a la cort i el superior al rei i la seva família. En aquest sentit, la capella versallesca recorda l’estructura de la capellà palatina d’Aquisgrà de Carlemany. Dedicada a Sant Lluís, la seva arquitectura reuneix elements gòtics, medievals i barrocs. L’espectacularitat de la capella resideix en que està completament tallada en pedra: va ser la cantera més gran de l’escultura del segle XVIII.

VersaillesChapelleRoyale.JPG

Versailles,_Chapelle_royale.jpg

Jardins. El conjunt de Versalles es completa amb els grans jardins, obra del paisatgista André Le Nôtre (1613-1700), els quals es convertirien en el model dels nous jardins d’estil francès. Hi formen part el camí d’accés i la gran esplanada davant de la façana del palau, així com, en la part de darrera, els parterres geomètrics, les fonts, els canals, i el llac que s’estén fins a la línia del bosc. Un conjunt excepcional on destaquen el Grand Parc i el Grand Canal. La decoració escultòrica va basar-se en temes mitològics de l’antiguitat, destacant la presència d’Apol·lo com a al·legoria del mateix Lluís XIV.

versalles-5.jpg

jardines-de-versalles.jpg

Versailles_gardens.jpg

palacioversalles.jpg

Grand Trianon. Si bé els jardins van esdevenir un dels escenaris principals de la vida cortesana, també oferien al rei la possibilitat d’aillar-se temporalment dels seus cortesans amb els quals compartia palau. Amb aquest objectiu, Lluís XIV va fer construir el Grand Trianon, un petit palau que estava revestit amb porcellana, però que degut a la seva fragilitat va ser restaurat per marbre rosa. En aquest espai va poder compartir vetllades amb la seva amant Madame de Maintenon.

Versailles_Grand_Trianon.jpg

Petit Trianon. Un darrer espai destacat és el Petit Trianon, un palauet construït originalment per ordre de Lluís XV com a espai de residència per a la seva favorita Madame de Pompadour. Quan Lluís XVI va accedir al tron va donar-lo com obsequi a Maria Antonieta perquè aquesta pogués ampliar les seves dependències. Així va crear la Hameau de la Reine, una petita vila cortesana idíl·lica en la qual la reina va poder allunyar-se de l’angoixant món versallesc i gaudir de les seves festes i amistats aïllada de la presència inoportuna dels cortesans d’etiqueta.

Petit_Trianon.JPG

Marie_Antoinette_amusement_at_Versailles.JPG

Delacroix: La Llibertat guiant el poble

dimecres, 29/02/2012

El pintor Eugène Delacroix (1793-1863) va ser la gran figura del romanticisme. Fins i tot la seva biografia presenta aspectes propis del món romàntic: d’origen poc clar (alguns autors consideren que podria ser un fill il·legítim de Talleyrand), malaltís, tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes romàntics, revolucionari en el juliol de 1830 i conservador en l’esclat republicà de 1848… La seva obra va ser el centre del moviment romàtic francès.

L’obra més coneguda de Delacroix és La Llibertat guiant el poble, segurament el quadre polític més conegut i al·legòric de la pintura moderna. Els fets són coneguts: com a protesta contra una sèrie d’ordenaments governamentals que restringien encara més les llibertats de la ciutadania, el 27 de juliol de 1830 esclataven el que coneixem com les Trois Glorieuses, les tres jornades revolucionàries parisenques que conduirien cap a la Monarquia de Juliol. La matinada del 27 al 28 de juliol, els joves republicans es posaven al capdavant del moviment contra l’absolutisme borbònic de Carles X, aixecant barricades en els barris de l’Est de la capital (Saint-Marceau, Saint-Antoine) i el dia 29 els insurgents ja controlaven la ciutat. Els fets de París eren l’inici d’un esclat revolucionari que s’estendria per gran part d’Europa.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

Delacroix s’enfronta amb la Revolució. Vol esdevenir un testimoni del seu temps. I per a realitzar aquest exercici escull la jornada del 28 de juliol, punt àlgid del procés revolucionari. És la mostra del compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. En aquest sentit, Delacroix va escriure al seu germà, el general Charles Henri Delacroix: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”. El desig de formalitzar el compromís de l’autor amb la Revolució s’evidencia en autoretratar-se en l’escena.

D’aquesta manera, La Llibertat guiant el poble es converteix en el gran manifest de la pintura romàntica. És la primera composició política de la pintura contemporània. És el moment en el qual el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat a la recerca de referents per convertir-se en un actor més de la vida contemporània. L’obra es va mostrar al Salo de Paris de 1831, comportant una funció simbòlica propagandística i revolucionaria.

tsi5_delacroix_001f.jpg

La Llibertat: Marianne

Aquesta obra es pot considerar com un quadre cronològic dels fets, la narració dels esdeveniments centrals de la insurrecció, en el qual Delacroix combina magistralment el realisme amb l’al·legoria: la figura femenina que representa el símbol de la Llibertat enarborant la bandera tricolor, un altre element simbòlic que agermana tots els francesos, fa avançar el poble. D’aquesta manera, el pintor romàtic identifica la Llibertat amb la independència nacional, ja que és la França republicana qui encapçala i lidera el grup.

L’ordenació dels diferents elements del quadre es realitza de forma piramidal, des d’una base inestable ocupada pels morts fins al vèrtex que ocupa la mà que sosté la bandera. En aquest sentit, podem trobar grans similituds compositives amb El rai de la Medusa de Géricault. Però, a través d’aquest model compositiu triangular podem llegir un altre significat introduït per Delacroix: el triangle equilàter simbolitza la igualtat. Llibertat, igualtat, fraternitat… la Revolució francesa.

tsi5_delacroix_007.jpg

La Llibertat alçant la bandera tricolor, símbol de la Revolució

És la solemnitat de les figures i la seguretat en el dibuix el que emparenta Delacroix amb Géricault. La composició avança cap a l’espectador gràcies a unes figures dinàmiques i amb gest exaltat, seguides per una gernació tot just insinuada mitjançant pinzellades ràpides. El moviment comporta profunditat. Delacroix domina el moviment, el drama, les accions tenses… Trobem un gran dinamisme compositiu, sensació de moviment, una manera de dir que el poble està en moviment, en plena acció, però aquesta acció ve cap a nosaltres. L’autor és testimoni del seu temps i no pot defugir el compromís. El moviment transmet la passió, els sentiments i el drama dels personatges.

Fixem-nos en els protagonistes: la Llibertat, joves, obrers, burgesos… La caracterització precisa de les figures, les quals representen les classes socials implicades en la revolta, és un element realista que suposa un trencament amb la tradició classicista. En aquest sentit, també podem identificar amb precisió l’escenari del fons de la composició gràcies a la presència de les torres de Notre Dame a la banda dreta. París, el poble anònim de la ciutat de París, és un més dels protagonistes de la Revolució.

Eugène Delacroix

Artesà, representant de la burgesia revolucionària. Podria ser un autoretrat del mateix Delacroix

tsi5_delacroix_004.jpg

Estudiant, simbolitza la joventut revoltada per la injustícia i el sacrifici per les causes nobles

tsi5_delacroix_002.jpg

Obrer i Guàrdia Nacional

tsi5_delacroix_003.jpg

Pagès moribund que mira fixament la Llibertat: el sacrifici ha valgut la pena

tsi5_delacroix_005.jpg

Morts per la Llibertat

tsi5_delacroix_006.jpg

La ciutat de París, escenari i a la vegada protagonista de la Revolució

La Llibertat. Una al·legoria. Aquest és el principal protagonista del quadre: una dona amb els pits nus (símbol de l’emancipació i la llibertat), coronada amb el barret frigi vermell (símbol del poble parisenc), armada amb un fusell (símbol de la lluita i la revolta) i que porta la bandera francesa tricolor (símbol del poble francès). No cal donar-li més voltes: estem davant de la Marianne, una al·legoria a la mateixa Revolució, una al·legoria a la llibertat, la fraternitat i la igualtat, una al·legoria al poble francès. La simbologia revolucionària francesa es concentra en una sola figura que encapçala els insurgents en tensió revolucionària. La Llibertat condueix el poble. Una guia, un objectiu, una Revolució. En definitiva, un símbol.

Formalment, un altre element a destacar de l’obra és el sentit del color i de la llum. Delacroix exalta el color, fuig de la paleta apagada pròpia dels neoclàssics. Els colors unitaris i plans deixen lloc a la vibració de les tonalitats i la varietat pictòrica presentada gràcies a una pinzellada solta. Destaquen els colors ocres, i per sobre de tots ells emergeixen els colors de la bandera nacional francesa: vermell, blanc i blau. Pel que fa a la llum, aquesta és irreal, les figures estan il·luminades per una llum que no se sap d’on apareix, portant l’obra cap una sensació de irrealitat. Fins a cert punt, la llum es converteix en una obsessió del pintor, una llum violenta, tensa, que confereix a l’escena bona part de la seva força narrativa. Aquest sentit de l’ús del color i la llum emparentaria el quadre de Delacroix amb grans mestres com Rubens o Goya.



La Sainte-Chapelle de París

dissabte, 10/12/2011

La Sainte-Chapelle és la part més antiga conservada del vell palau reial medieval de París, erigit per Felip August (1180-1223) i en el qual van residir els monarques francesos fins el segle XIV quan van traslladar-se al Louvre. La capella palatina, d’estil gòtic, presenta una divisió en dos pisos i va ser consagrada el 1248. Se superposen dues capelles, la inferior per a la gent comuna, i la superior per a la cort del rei, com era costum a les construccions dels palaus reials de l’edat mitjana. Obra mestra de l’arquitectura gòtica, Sant Lluís IX (1214-1270) va convertir-la en un reliquiari monumental on allotjar les relíquies de la passió de Crist que les croades van portar cap a París des de Terra Santa, un nou locus sanctus de peregrinació de l’Europa medieval.

Exterior view of the Sainte Chapelle. Facade and right side.Image send to Ryan Jensen (Transaction : 632549667669843750)© Scala / Art Resource, NY / Art Resource

sainte-chapelle-picture.jpg

Fins al segle XIX, la Santa Capella va trobar-se emmarcada a la Cour de Mai, l’antic pati de la residència reial. Allà es congregava el poble parisenc amb l’arribada del Divendres Sant, el dia en el qual el propi rei de França mostrava el tresor de les relíquies de la Passió de Jesús: la corona d’espines i la sang de Crist. I és que només el monarca tenia la clau del reliquiari, situat en la planta superior i reservada per a la família reial i els seus homes de confiança, així com convidats d’honor en la cort. S’hi accedia directament des de les estances reials tot travessant la Galerie des Merciers. En principi, no es podia accedir a la capella alta més que per mitjà de les galeries superiors del palau, ja que no es va contemplar la construcció d’una escala exterior.

La capella inferior, dedicada a la Verge, recorda l’estructura d’una cripta. Originalment era accessible per a la gent comuna i el servei de palau. Consta d’una nau central molt amplia i dues naus laterals molt estretes, que tenen la funció de deambulatori. La volta que suporta el pes de la capella superior es recolza en uns pilars força prims i coronats per capitells d’una gran varietat decorativa. La capella baixa es va construir per la seva utilitat funcional i arquitectònica, ja que la seva mínima alçada (6,60 metres en la part més elevada) va permetre alleujar al màxim la construcció de la capella alta i suportar-ne tot el pes.

St_chapelle_lower.JPG

La capella superior, accessible només per a la monarquia i els escollits d’entre l’alta noblesa, és un espai que provoca la fascinació del visitant: una nau de 20 metres d’altura que esdevé un espai gairebé desmaterialitzat, sense murs ni parets, un espai on dominen la llum i els colors. Així, gràcies als tirants i les abraçadores s’aixeca una impressionant successió de finestrals, 670 metres quadrats d’enormes vitralls, que només es veuen interromputs per la presència dels elements portadors de la volta.

Les finestres de la nau, de 15,35 metres d’alt per 4,70 metres d’ample, estan dividides per quatre ogives, damunt de les quals hi ha una rosassa de 6 lòbuls i 2 quadrilòbuls (element en forma de trèvol de quatre fulles). Les finestres de l’absis, de 13,45 metres d’alt per 2,10 d’ample, només tenen dues ogives i 3 trilòbuls (element en forma de trèvol).

Sainte_Chapelle_-_Upper_level_1.jpg

Sainte_chapelle_-_Upper_level.jpg

Més de cent capitells elegantment decorats mitjançant motius florals i animals intensifiquen l’efecte de conjunt. La pintura policromada de la volta, renovada en el segle XIX, representa el cel: un fons blau amb estrelles. I a l’absis trobem la tribuna de les relíquies en un altar elevat per sobre del nivell de l’església. Tot i la presència del reliquiari, cal saber que les restes de la corona d’espines van ser traslladades a Notre-Dame en temps de la Revolució francesa.

Les vidrieres constitueixen un conjunt homogeni on els colors dominants són el vermell i el blau, que donen a la capella un colorit espectacular. En aquest sentit, l’aspecte interior de la Sainte-Chapelle està determinat per un treballat programa iconogràfic que buscava la representació d’escenes religioses. Així, els vitralls poden ser llegits com una Bíblia gràfica de caràcter monumental amb més de 1.000 escenes que s’han de llegir des de baix cap a dalt i seguir cap a la dreta. Les escenes de les vidrieres representen:

  • El Gènesi.
  • L’Èxode.
  • El Llibre dels Noms.
  • El Llibre de Josuè.
  • El Llibre dels Jutges.
  • El Llibre d’Isaïes.
  • Joan l’Evangelista i la infància de Crist.
  • La Passió.
  • La vida de Sant Joan Baptista i el Llibre de Daniel.
  • El Llibre d’Ezequiel.
  • El Llibre de Jeremies i el Llibre de Tobies.
  • Els Llibres de Judit i de Job.
  • El Llibre d’Ester.
  • Els Llibres dels Reis.
  • La història de les relíquies de la Passió.

D’altra banda, la rosassa, de 9 metres de diàmetre, construïda a finals del segle XV, representa l’Apocalipsi.

sainte-chapelle-picture_2.JPG

upper-chapel-cc-logicalrealist.jpg

stained_glass_sainte_chapelle.jpg

La Sainte Chapelle va patir les vicissituds del pas del temps i la història i va veure’s afectada per dos incendis, el 1630 i el 1776. Tanmateix, els vitralls de la capella baixa van ser destruïts després de la crescuda del Sena el 1690. Durant la Revolució els seus tresors van ser-li retirats, algunes de les estàtues van resultar desfigurades, el mobiliari de la capella alta va desaparèixer i el reliquiari va ser retirat per a ser fos. Per sort, la corona d’espines va ser salvada i enviada a Notre Dame. D’aquesta manera, la capella perdia la seva funció original per a convertir-se, des de 1803, en un arxiu.

El 1837 va iniciar-se un pla de restauració de la Sainte-Chapelle que portarien endavant entre 1840 i 1868 els arquitectes i restauradors Felix Duban, Jean Baptiste Lassus i Emile Boeswillwald, aconsellats per Viollet-le-Duc, el mateix restaurador de Notre Dame. Dels enormes vitralls de la capella alta van aconseguir salvar-ne dues terceres parts dels originals, el que constitueix el conjunt més complert d’art de vitrall original del segle XIII existent a Europa.