Entrades amb l'etiqueta ‘París: Llums i Revolució’

El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

El Panteó de París

diumenge, 16/01/2011

panteo paris.jpgEl Panteó de París és un dels principals monuments de la capital francesa, situat en el cinquè districte (a l’anomenat Barri Llatí) molt a prop de la Sorbona i d’alguns dels principals liceus de la ciutat. Necròpolis  republicana on la història de França es confon amb el món dels científics, els escriptors, els eclesiàstics i els polítics, aquesta construcció monumental amb cúpula, emblema de la història francesa dels darrers 250 anys, s’eleva sobre el cim de l’antic Mons Luticius. Aquest turó va convertir-se a l’Edat Mitjana en la muntanya de la patrona protectora de París: Santa Geneviève. En aquest punt es trobava l’església dels sants de la ciutat. L’església va ser derruïda a inicis del segle XIX, restant només la torre gòtica de la rue Clovis.

La nova construcció de l’església es deu a una promesa de Lluís XV (1715-1774) en un moment de greu malaltia; va encomanar-se a la patrona de París i en recuperar-se va prometre un nou edifici. El 1756, a l’oest de l’antiga església van iniciar-se les obres que prenien com a model la basílica de Sant Pere de Roma i l’Hôtel des Invalides.

Estructuralment, l’edifici té 110 metres de llarg per 84 d’ample. La façana està decorada per un pòrtic de columnes corínties coronades per un gran frontó triangular realitzat per D’Angers, representant una al·legoria als grans homes de la pàtria francesa. Un imponent dom de 83 metres completa el conjunt exterior.

panteon paris.jpg

Des del punt de vista arquitectònic destaquem el seu aspecte exterior amb una cúpula de 117 metres d’alçada, inspirada en el disseny de la catedral de Sant Pau de Londres, que és suportada per un anell de columnes. A l’elegant interior de la cúpula (esplèndidament il·luminat) trobem una pintura al fresc de Gros (1811) que representa la divinització de Santa Genoveva. La clara i transparent estructura d’aquest espai constitueix una obra mestre de l’arquitecte Jacques-Germain Soufflot que va iniciar la seva construcció. Les obres van durar 26 anys i van ser acabades per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va esdevenir un dels primers edificis neoclàssics de França.

Si bé inicialment havia de ser una església consagrada a Santa Genoveva, la patrona de la ciutat, el 1791, l’Assemblea Legislativa de la Revolució francesa va proposar-se la conversió de l’església en un temple gloriós en el qual enterrar els grans homes que havien lluitat per la llibertat a França. Al frontispici del temple podem llegir la inscripció “Aux graands hommes la patrie reconnaissante” (”Als grans homes, la pàtria en reconeixement“) que ens recorda la seva funció durant la Revolució. Això explica la combinació de frescos religiosos amb pintures de caràcter republicà. Així, mitjançant un decret, el 4 d’abril de 1791, es transformava l’església en un panteó amb la finalitat que “el temple de la religió esdevingués el temple de la llibertat, que la tomba d’un gran home sigui l’altar de la llibertat”. Mirabeu seria el primer d’aquests grans homes, seguit per Voltaire.

convencio nacional.jpg

En els convulsos anys de la Revolució, els diferents canvis polítics que van produir-se tindrien com a conseqüència que les restes mortals d’alguns dels personatges que havien estat enterrats al Panteó per les seves virtuts revolucionàries fossin expulsats temps després considerats uns traïdors indignes de descansar eternament al Panteó (per exemple, Marat). Per evitar els canvis constants en les tombes, el 1795, mitjançant un decret llei, el Directori establiria que hauria de transcórrer un període de deu anys abans d’inhumar un cos a la cripta.

pantheon_wider_centered.jpg

Tur til Paris i Frankrike 27. apr 02 til 01. mai. 02.  Feiring av Vigdis sin 41 årsdag.  Pantheon. Da Louis XV kom seg etter en livstruende sykdom i 1744 var han så takknemlig over å være i live at han bestemte seg for å reise en storslått kirke.  Kirken ble påbegynt i 1764 og fullført i 1790.  Etter revolusjonen ble den et hvilested for Frankrikes gode og store menn. .

Posteriorment, el 1806, Napoleó restituiria l’església en l’edifici, però va fer construir a la cripta una sèrie de sepultures d’honor i inscripcions per a personalitats franceses de gran mèrit nacional. Desprès de la caiguda de Napoleó i el retorn a l’antic Règim, el Panteó mantindrà l’ús com a església durant el Segon Imperi (1852-1870).

El 1851, Léon Focault va instal·lar al centre de l’edifici el seu pèndol, una esfera de 47 kilograms suspesa d’un fil de 67 metres, conegut com el Pèndol de Foucault. Mitjançant aquest experiment s’aconsegueix demostrar la rotació de la Terra sobre el seu propi eix.

le-pendule-de-foucault.jpg

Seria amb motiu del funeral de Víctor Hugo, quan la Tercera República (1870-1914) francesa tornés a fer-ne un ús laic el 1885. Actualment, el president de la República pot autoritzar l’enterrament al Panteó després de rebre una petició signada per un comitè d’experts. D’entre els 73 els personatges enterrats a la cripta del Panteó destacarem les figures de Descartes, Voltaire, Rousseau, Marat, Victor Hugo, Émile Zola, Jean Moulin, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet, Alexandre Dumas i el propi Soufflot, el seu arquitecte.

París, art per totes bandes

dilluns, 3/01/2011

París ocupa un lloc privilegiat a l’àmbit artístic i cultural a nivell mundial en els darrers segles. Allí van néixer moviments artístics com l’expressionisme, el surrealisme i el fauvisme, i importants figures de l’art i el pensament como René Descartes, Voltaire, Victor Hugo, Émile Zola, Alexandre Dumas fill, Edgar Degas, Claude Monet, Jean-Paul Sartre, Jean Renoir, Louis Malle o Henri Cartier Bresson. També va acollir a nombrosos artistes estrangers com Luis Buñuel, Leonardo da Vinci, Vincent van Gogh, Pablo Picasso, Frederic Chopin, Franz Liszt i a escriptors com Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Francis Scott Fitgerald, Joyce o Oscar Wilde i moltes altres celebritats com Lenin, Iasser Arafat o Alexander von Humboldt. A més, la ciutat compta amb la major aglomeració de d’obres d’art repartides en els seus múltiples museus i en col·leccions privades. D’altra banda, el patrimoni arquitectònic de París també esdevé espectacular.

A continuació farem un recorregut per la història de l’art que podem observar a París. Entre les escasses runes romàniques destaca part del campanar i l’església de Saint-Germain-des-Prés (segles X-XII). Obres bàsiques del gòtic primitiu són la Basílica de Saint-Denis (segles XII-XIII) i la catedral de Notre Dame (començada el 1163 i acabada el 1345). El gòtic rayonnant (segles XIII-XIV) té un monument extraordinari a la Sainte-Chapelle, consagrada el 1248. Del gòtic florit (segle XV) en resten obres com bona part de Saint-Germain-l’Auxerrois i de Saint Séverin. Entre l’arquitectura gòtica civil destacarem alguns hôtels com els de Sens o Cluny (segle XV).

L’arquitectura renaixentista (segle XVI) és representada per esglésies com Saint Eustache o Saint Etienne-du-Mont. L’art clàssic francès (segles XVI i XVII) va marcar les construccions de l’època d’Enric IV (per exemple la Plaça des Vosges) i del regnat de Lluís XIV (bona part del Louvre –columnata de Perrault– i  els Invàlids –amb la seva església du Dôme de J. Hardouin-Mansart). En el segle XVIII parlarem de l’estil Lluís XV, el que vol dir el triomf del Rococó en els petits palaus, com el Soubise o el de Rohan, però també hi hagué urbanitzacions monumentals com la Plaça de la Concorde (concebuda per Gabriel) i grans edificis clàssics com el Pantheon de Soufflot.

Amb la Revolució i l’Imperi s’imposaria el neoclassicisme monumental representat, per exemple, per la Madeleine o els Arcs del Triomf del Carrousel (1806-1808) i de l’Étoile (iniciat el 1806 i acabat el 1836 per Lluís Felip). La fisonomia actual de París es deurà als canvis iniciats en el segle XIX per Napoleó III que encarregaria al baró Haussmann la remodelació urbanística de la ciutat. Ell traçaria les grans avingudes, la distribució del clavegueram i els nous parcs que defineixen el París actual. Les Halles (gran mercat) marcaria, a finals de segle, la norma de la nova arquitectura: el predomini del ferro. Aquesta trobaria en els 300 metres d’alçada de la Torre Eiffel (1887-89) la seva culminació més espectacular.

De les construccions del segle XX cal destacar el pavelló suís de la Cité Universitaire (de Le Corbusier, 1933); el Palais de Chaillot (seu de museus, 1937); el Palau de la UNESCO (1955-58); el Centre Maine-Montparnasse (1961-63); el nou estadi del Parc del Prínceps (1972); el Centre d’Art Pompidou (1977); Les Halles (1979); el nou barri de La Villete, el sector de la Défense i l’Estadi de France a Saint-Denis (1998).

Des de la segona meitat del segle XIX, la ciutat va convertir-se en la Meca d’una bohèmia idealitzada i un dels principals centres d’atracció d’artistes de tot el món que van residir-hi llargues temporades per a estudiar les diverses escoles i acadèmies artístiques, així com per participar en els famosos Salons. Els artistes van convertir els barris de Montmartre i Montparnasse en grans emporis artístics.

Entre els museus de la ciutat destaquem: el Louvre, el Des Arts-Décoratifs, els dos d’Art Modern, el Carnavalet (història de la ciutat), el de Cluny (art medieval), el d’Orsay, i diversos espais monogràfics d’artistes (per exemple, Rodin). El centralisme rígid de l’Estat francès ha fet de París el nucli de la cultura i l’únic centre musical de França, així, a part de l’Òpera (1875), la ciutat disposa de diverses sales de concerts i també és un centre important de música lleugera i varietats.

Louvre.jpg

Lluís XVI, del reformisme frustrat a la guillotina

dilluns, 3/01/2011

A Versalles, el 23 d’agost de 1754, naixia Lluís XVI, el Borbó que patiria la Revolució. Fill del delfí Lluís, succeiria en el tron francès el seu avi Lluís XV (1774). Abans, el 1770, s’havia casat amb la filla de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, l’arxiduquessa Maria Antonieta, amb la qual va tenir quatre fills, tot i les seves dificultats inicials per consumar el matrimoni degut a una fimosi a la que el rei es resistia a operar-se. Personatge gris, la historiografia conclou que les seves principals passions van ser el bon menjar, la caça i els treballs manuals. Mancat d’una gran personalitat, va ser conegut com l’Indolent, en moltes de les seves decisions estava darrera la mà de Maria Antonieta, també despreocupada de la política però aficionada a canviar ministres.

Lluís XVI.jpgDurant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l’esperit de reforma econòmica i fiscal dels seus ministres, que foren frustrades una i altra vegada per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca.

Així, el seu regnat va iniciar-se amb la pujada de Maurepas al poder i la destitució del triumvirat Terray-Maupeou-D’Aiguillon dominant en el tram final de la vida de Lluís XV, el restabliment del Parlament de París i la constitució d’un nou govern format per homes de gran vàlua com Malesherbes, Sartine, Saint-Germain o Turgot. La política econòmica estaria dirigida successivament per Turgot (1774-1776), que imposaria mesures liberals com la lliure circulació de grans i la supressió de les corporacions; i Necker (1776-1781), que toparia amb els privilegiats per la seva política fiscal. En política exterior, Vergennes va inclinar-se per participar victoriosament en la Guerra d’Independència nord-americana contra els britànics (1778-1783) per a debilitar el gran rival en la lluita per l’hegemonia europea un cop consumada l’aliança matrimonial amb Àustria.

Tot i un inici prometedor, la crisi econòmica i financera de l’Estat derivada de la irracionalitat de l’administració de la corona en els darrers anys va fer-se patent, sumada a una crisi generalitzada a finals de segle i a la negativa dels estaments privilegiats a establir reformes fiscals provocarien la caiguda del ministre Calonne (1783-1787). Aquesta situació portaria a una crisi política interna que derivaria en la convocatòria dels Estats Generals i al retorn de Necker (1788). Lluís XVI adquiriria certa popularitat al decretar el vot doble del Tercer Estat (doblant la seva presència), però no ho sabria aprofitar en els moments decisius.

En esclatar la Revolució (1789), la seva resistència passiva li va fer perdre popularitat. No va ser capaç de fer front al desafiament del Tercer Estat que convertia els Estats Generals en Assemblea Nacional, i les seves reaccions autoritàries –recurs a l’exèrcit, destitució de Necker– només van agreujar la situació comportant l’esclat revolucionari de la presa de la Bastilla. La seva negativa a sancionar la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà i els decrets que abolien el feudalisme i el règim senyorial va comportar un nou aixecament, a l’octubre, que l’obligaria a abandonar Versalles i instal·lar-se a París.

Louis_le_dernier.jpgTot i jurar la nova Constitució (1791), Lluís XVI no es resignava a acomodar-se en la nova situació creada que rebaixava els seus drets absolutistes i va recórrer a buscar ajuda exterior.  Així, decidit a no prestar suport a l’ordre revolucionari i confiant en l’ajuda dels altres monarques europeus, intentaria la fugida (1791); però, reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, després de deliberacions a l’Assemblea sobre la conveniència de la seva continuïtat, fou mantingut com a símbol necessari de l’ordre i jurà la Constitució una altra vegada. Però, els poders que emanaven d’aquesta constitució suposaven un insult per a un monarca instruït en l’absolutisme il·lustrat –simplement dret a vet suspensiu–. Per això, en aquest període estimularia els elements i les mesures que creia que portarien a l’anarquia revolucionària i, superada aquesta, a la restauració de l’Antic Règim.

Així, des de la seva posició el monarca permeté d’atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. En aquest moment, Lluís XVI faria valer el seu dret a vet a les mesures d’excepció reclamades pel govern girondí, provocant la còlera dels sans-culottes parisencs que protagonitzarien l’assalt a les Tulleries el juny de 1792. Paral·lelament, a l’exterior, els emigrats monàrquics van fer públic el Manifest de Brunswick que amenaçava amb represàlies davant les injúries a la família reial. Això, sumat a noves intrigues del rei contra els girondins, va conduir a una nova insurrecció extremista que el 10 d’agost prenia novament les Tulleries, fent presoner el monarca que restava en mans de l’anomenada Comuna insurreccional després de ser suspès en les seves funcions per decret de l’Assemblea Legislativa.

Proclamada la República, el “ciutadà” Capet fou jutjat pel nou govern de la Convenció entre desembre de 1792 i gener de 1793. Finalment, fou condemnat a mort per una feble majoria de diputats i guillotinat el 21 de gener del 1793 davant una multitud congregada a la plaça de la Revolució.

January_21,_1793_-_Louis_XVI.jpg

París en xifres

diumenge, 2/01/2011

El carrer més llarg, el punt més alt, el nombre de ponts sobre el riu Sena, els jardins, els arbres, les fonts, els taxis… Una selecció de xifres insòlita, instructiva, impressionant i sorprenent per comprendre les veritables dimensions de París.

paris.jpg

Per començar…

  1. 2.142.800 habitants el 2005 i 10.539 hectàrees: una diminuta porció de França, que compta en el seu territori continental amb 54.396.500 hectàrees (és a dir, 543.965 km²), sense comptar els departaments i territoris d’ultramar.
  2. 54,74 km de perímetre (incloent-hi els boscs).
  3. 48°50’ de latitud nord, 2°20’ de longitud.
  4. 20 districtes.

13 km de Sena

  1. Superfície del Sena en al seu pas per París: 63 hectàrees.
  2. Profunditat: de 3,40 metres en el pont Nationale a 5,70 metres en el pont Mirabeau.
  3. Velocitat del riu: 2 km/h aproximadament.
  4. Temperatura: de 5,3° a 24,6°; mitjana: 14,1°.
  5. Punt més ample a París: aproximadament 200 metres (a prop del pont de Grenelle).
  6. Punt més estret: aproximadament 30 metres (Quai de Montebello).
  7. París està travessat per 7,6 km de canals.
  8. 68 ponts i passarel·les gestionades pel servei de canals.
  9. 37 ponts sobre el Sena, 31 dels quals són ponts viaris, 4 passarel·les, 2 ponts exclusivament ferroviaris i 32 il·luminats.

La capital amb més arbres d’Europa

  1. 478.000 arbres, 120 espècies principals, 8.000 arbres al bulevard perifèric.
  2. 2 boscs: Vincennes a l’est i Boulogne a l’oest.
  3. Superfície del bosc de Boulogne: 852 hectàrees.
  4. Superfície del bosc de Vincennes 995 hectàrees.
  5. 400 parcs i jardins.

1 bulevard perifèric

  1. 35 km: longitud del bulevard perifèric.
  2. 99 càmeres de televigilància.

6.700 milions de euros de pressupost

  1. Pressupost global de París (2007): 6.700 milions d’euros.
  2. 47.000 agents, de los quals un 49,4% dones.
  3. 60.000 comerços: París posseeix l’índex de comerços de proximitat més elevat de França.

Bicicletes, tramvia, taxis…

  1. 7.9 km de tramvia en els bulevards des Maréchaux.
  2. 1.451 estacions Vélib’ (bicicletes en autoservei) i 20.000 bicicletes disponibles a finals de 2007.
  3. 300 metres: distància mitjana entre cada estació Vélib’.
  4. 370 km de pistes per a bicicletes.
  5. 30.000 places de estacionament per a vehicles de dos rodes.
  6. 1.365 milions de viatges efectuats a l’any en el metro (el 2005).
  7. 800.000 places d’estacionament.
  8. 15.200 taxis en circulació.

Escoles i centres d’oci

  1. 263.812 alumnes escolaritzats en los establiments escolars públics el 2006: 135.570 en els parvularis i escoles elementals; 128.242 en els col·legis i instituts.
  2. 138.527 alumnes escolaritzats en els establiments escolars privats el 2006 (dels quals 91.818 en establiments escolars sota contracte).
  3. 782.927 nens acollits en els centres d’oci dels dimecres (2005).
  4. 25.748: número de places d’acollida col·lectiva (escoles bressol, infantils, etc.) per a menors de tres anys el 2006.

380 equipaments esportius

  1. 139 gimnasos i sales d’esport especialitzades.
  2. 37 estadis i 37 piscines.
  3. 46 centres de tennis.
  4. 12 parcs per a patins i monopatins.

Infraestructures y equipaments

  1. 6.100 carrers a París.
  2. 13.260 glorietes.
  3. 3.000 km: la longitud de les voreres.
  4. 13 km de via ràpida a la vora dreta del Sena i 3,4 km de via ràpida a la vora esquerra.
  5. 33,7 km de bulevards des Maréchaux al voltant de París.
  6. 4,4 km de Grands bulevards (entre la Plaça de la Madeleine i la Plaça de la Bastilla).
  7. 9.884 bancs, 107 rellotges i 1.856 marquesines d’autobús.
  8. 109 fonts “per a beure” Wallace.
  9. 2.417 km de galeries de clavegueram.

Els rècords parisencs

  1. La via més llarga: rue de Vaugirard (districtes 6 y 15): 4,36 km.
  2. La via més curta: rue Degrés (districte 2): 5,75 m.
  3. La més estreta: rue du Chat-qui-Pêche (districte 5): 1,80 m.
  4. La més ampla: avenue Foch (districte 16): 120 m.
  5. La més inclinada: rue Gasnier-Guy (districte 20): 17,4%.
  6. Punt més baix a la via pública: 30,5 m (cantonada rue Leblanc i rue Saint-Charles, districte 15).
  7. Punt més alt: 148,45 m (40, rue du Télégraphe, districte 20).

La ciutat de la cultura

  1. 374 sales de cinema.
  2. 730 pel·lícules a l’any i 3.432 dies de filmació.
  3. 30 milions de espectadores a l’any en els cinemes parisencs.
  4. 134 museus.
  5. 143 teatres.
  6. 242 punts il·luminats (hotels, esglésies, estàtues, fonts i edificis nacionals).
  7. 55 biblioteques municipals.

París, capital del turisme

  1. Primer destí turístic del món.
  2. 27 milions de turistes a l’any.
  3. 60% de clients estrangers en els hotels.
  4. 825 congressos organitzats el 2005.

París, els barris i les rodalies

dissabte, 1/01/2011

map-paris-marais.gif

El Barri Llatí:

Centre neuràlgic de la vora esquerra del Sena, el seu origen es remunta a la primitiva ciutat romana. Situat davant l’illa de la Cité, el seu perímetre aproximat va des del Sena fins més enllà del Panteó, i des de la Rue Monge fins els Jardins de Luxemburg. Tradicional districte universitari, el seu caràcter de la barri estudiantil el trobem en el segle XIII, quan la Universitat va traslladar-se des de Notre Dame fins a la Sorbona. El punt de referència de la zona és la Place de Saint Michel. D’entre els espais d’interès que podem trobar-hi destacarem la pròpia Universitat de la Sorbona amb la seva església, el Col·legi de França, la Universitat Descartes, el Panteó, el Museu de Cluny i els temples de Saint Severin, Saint Etienne, Saint Jacques i Val de Grece.

de-flore.jpg

El Marais:

Un dels barris més antics del marge dret del Sena, situat enfront de l’Illa de Sant Lluís. El seu nom significa en francès “el Pantà” perquè antigament les crescudes del riu convertien la zona en un maresma. Creuat transversalment per la Rue Rivoli, va ser el districte aristocràtic per excel·lència de la ciutat fins a mitjans del segle XVIII, amb el centre neuràlgic a la Place des Vosges i extrems a l’Hôtel de Ville i la Plaça de la Bastilla. Amb la Revolució, els nobles que encara hi residien majoritàriament van abandonar les seves residències i aquestes van ser ocupades per burgesos i artesans que també van traslladar-hi els seus negocis. Actualment, és un barri de classe mitjana, amb una important tradició jueva. Rehabilitat quasi en la seva totalitat des de 1962, molts dels seus edificis històrics han esdevingut institucions culturals. Destacarem el Museu Picasso, el Museu Carnavalet, els Arxius Nacionals, i edificis com els hotels de Sully, de Lamoignon o de Sens, així com les esglésies de Sant Gervasi i Sant Pau-Sant Lluís.

Montmartre:

Antic municipi francès, a l’actualitat és un dels barris de la ciutat de París amb una història més rica. D’origen romà, trobem la primera menció sobre Montmartre en el martiri de Saint Denis –el primer bisbe de la Lutècia romana– a l’àrea on actualment s’aixeca la basílica del mateix nom. Anomenat en un principi com el Mons Martyrium (Mont dels Màrtirs), a l’Edat Mitjana va convertir-se en una zona conventual. El 1589, Enric IV de Navarra va residir allà durant l’assetjament a la capital francesa durant les Guerres de Religió. Durant la Revolució Francesa els convents que poblaven el municipi van ser destruïts i el 1871 va convertir-se en escenari de les lluites que va provocar la Comuna de París. Aquest barri va convertir-se gairebé en un espai mitificat a finals del segle XIX quan va esdevenir l’epicentre de la vida dels artistes i pintors que van arribar-hi atrets pel seu aire bohemi i romàntic. Així, Montmartre va convertir-se en la casa de molts dels artistes francesos i estrangers que residien a la ciutat. En ell va néixer el cubisme, al Bateau-Lavoir, on entre d’altres van treballar Picasso i Braque. Abans d’incorporar-se a la municipalitat de París, era un lloc on podíem trobar nombroses vinyes, camps de blat i pastures per a la cria d’ovelles. En canvi, a l’actualitat, Montmartre és un barri comercial parisenc que consisteix en una aglomeració de locals de diversió, bars i varietats. L’epicentre de la diversió el podem situar a la banda sud del barri, entre la Place Pigalle i la Place Blanche. Tot i això, més enllà de l’allau turística que pateix, encara avui podem trobar en molts racons del barri aquell ambient pintoresc que va fer de Montmartre el lloc de trobada dels artistes romàntics. El barri es perllonga des de la citada Place Pigalle fins a l’església del Sacre Coeur, des d’on es poden veure unes vistes privilegiades del barri.

Montmartre.jpg

Montparnasse:

Quan a principis del segle XX els artistes començaren a abandonar Montmartre, van anar a instal·lar-se a la vora esquerra del Sena, en el barri de Montparnasse. Així, en els anys vint aquesta zona va esdevenir un espai privilegiat del París bohemi, amb un important nombre de polítics exiliats, artistes i escriptors que realitzaven tertúlies en els seus típics cafès. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el barri ja havia perdut part del seu encant bohemi per convertir-se actualment en un districte de grans edificis de vivendes i oficines aixecats en els darrers anys, amb la Torre Montparnasse (1973) com a principal ensenya. El passat bohemi i cosmopolita del barri reapareixen a les nits, quan obren les seves portes gran quantitat de boîtes i clubs nocturns per a aquells parisencs i turistes que busquen el sabor de la nuit parisenca.

Nanterre:

Municipi de la Banlieu situat al sud-oest del Gran París metropolità, Nanterre ha esdevingut un important centre administratiu, industrial i universitari francès. Els edificis de la Universitat París X daten de 1964, i els destaquem perquè va ser allí on van iniciar-se els conflictes de Maig del 68, seu de múltiples assemblees d’estudiants, la policia intervendria el 22 de març, esdevenint detonant de la revolta estudiantil.

Faubourg Saint Antoine:

Barri de tradició obrera, famós per l’aixecament de barricades en els diversos processos revolucionaris i revoltes que ha viscut la ciutat en la seva història. Deu el seu nom a la històrica abadia de Saint Antoine des Champs, espai abandonat on s’aixecaria el 1964 l’Hospital Universitari. El seu perímetre rodeja el traçat de la Rue Saint Antoine, entre  la Plaça de la Bastilla i la Plaça de la Nació, a l’est del Marais. Conserva edificis de gran valor històric com l’església de Santa Margarida, temple del segle XVII, on suposadament descansen les restes de Lluís XVII, el Delfí-nen que va morir el 1795 en plena Revolució francesa.

faubourg st antoine 1a.jpg

Saint Cloud:

Situat en l’extrem nord de París, a l’altra banda del Sena, Saint Cloud és avui una ciutat suburbial de l’àrea metropolitana parisenca amb una llarga tradició històrica. El seu antic castell, destruït per un incendi el 1871, va ser un escenari privilegiat de diverses intrigues polítiques i de la Cort francesa. Entre els més destacats remarcarem el cop d’Estat de 18 de Brumari de Napoleó (1799), la proclamació de Napoleó com a emperador (1804), el casament de l’emperador amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) o l’ascens de Napoleó III al tron del Segon Imperi (1852).

Faubourg Saint Germain:

Un dels barris més típics i tradicionals de París, situat a la vora esquerra del Sena, entre el Quai de Conti i els Jardins de Luxemburg. Zona aristocràtica en el segle XVII i residencial des del segle XVIII, l’obertura del bulevard Saint Germain a mitjans del segle XIX com a conseqüència del pla de remodelació urbanística del baró Haussmann va suposar la seva conversió en un barri de classe mitjana, amb un toc bohemi a la Rive Gauche i una intensa activitat comercial. El seu centre geogràfic i històric és la vella església de Saint Germain des Prés (segles XI-XII), la més antiga de la ciutat de París. Altres espais d’interès són la Casa de la Moneda (Hôtel des Monnaies), l’Escola de Belles Arts i l’església de Saint Sulpice. Són característics els cafès amb terrassa de la Plaça de Saint Germain i els seus voltants, com el Café de Flore o el Deux Magots, punt de trobada de les eminències intel·lectuals de l’existencialisme de postguerra i, encara avui, espais de vida intel·lectual i literària.

Faubourg Saint Honoré:

Districte elegant, car i exclusiu de París, delimitat pel triangle que formen els Camps Elisis amb els bulevards Haussmann i Malesherbes. La seva columna vertebral és la Rue del mateix nom, que el travessa d’oest a est fins al carrer Royale. Barri aristocràtic des de temps de Lluís XV, en els seus convents van reunir-se moltes de les faccions de la Convenció revolucionària, i la Rue Saint Honoré era punt obligat de pas per a tots aquells que eren condemnats a la guillotina. Sobre aquest carrer s’aixeca el Palau de l’Elisi, construcció de 1718, on va viure Carolina Bonaparte i on el seu germà Napoleó va signar la seva abdicació definitiva. Des de 1873, aquest palau és la residència oficial dels presidents de la República. Un altre espai destacat del barri és l’església de la Madeleine. A més, en aquesta zona trobem, des dels inicis del segle XX, algunes de les boutiques de moda francesa més prestigioses del món.

L’Afer Dreyfus i l’acusació de Zola

divendres, 10/12/2010

La vida política de la Tercera República francesa va quedar enterbolida l’any 1894 quan l’estat major francès va descobrir una carta anònima que prometia el traspàs d’informació militar secreta als alemanys, és l’anomenat affaire Dreyfus. Alfred Dreyfus era un oficial jueu de l’exèrcit francès que va ser acusat de traïció amb proves falses i finalment va ser condemnat.

alfred-dreyfus.jpg

Alfred Dreyfus

Aquest espinós assumpte va ser conseqüència del fort antisemitisme d’alguns sectors de la societat francesa. Arrel de l’escàndol, les dretes nacionalistes de l’Estat van llançar-se a una gran campanya antisemita; però, gràcies als esforços del germà de Dreyfus, es va poder saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment una nova carta, escrita amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d’origen hongarès (maig del 1896), el qual seria jutjat i absolt (gener del 1898), malgrat tot.

Agitation-Antisemite.jpg

L’affaire Dreyfus es va convertir en l’assumpte públic més important de França i, fins i tot, el debat derivat va adquirir un caràcter mundial. L’escriptor Emile Zola va publicar a L’Aurore una carta oberta al president de la república (el cèlebre J’Accuse…!), que donaria un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola va ser processat.

Extracte de l’article J’Acuse…! de l’escriptor Emile Zola:

Senyor President, permeteu-me que, agraït per la bondadosa acollida que em vau dispensar, em preocupi de la vostra glòria i us digui que la vostra estrella, tan feliç fins avui, és amenaçada per la taca més vergonyosa i inesborrable. Heu sortit sa i estalvi de vils calumnies, heu conquerit els cors […]. Però quina taca de llot sobre el vostre nom –anava a dir el vostre regne– pot conferir aquest abominable procés Dreyfus! […]. I no hi ha remei; França conserva aquesta taca i la història consignarà que un crim social com aquest es va cometre a l’empara de la vostra presidència […].

J_accuse.jpg

Jo acuso el general Billot d’haver tingut a les mans les proves de la innocència de Dreyfus i de no haver-les utilitzat, fent-se, per tant, culpable del crim de lesa humanitat i de lesa justícia, amb una finalitat política i per salvar l’Estat Major compromès. Jo acuso el general Boisdeffre i el general Gonse per haver-se fet còmplices  del mateix crim, l’un per fanatisme clerical, l’altre per esperit de cos, que fa des les oficines de la Guerra una arca santa, inatacable […]. Jo acuso les oficines de Guerra per haver fet a la premsa, particularment a L’Éclair i a L’Echo de París, una campanya abominable per cobrir la seva falta, confonent l’opinió pública. I en darrer lloc: jo acuso el primer Consell de Guerra per haver condemnat un acusat basant-se en un document secret, i el segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat, cometent el crim jurídic d’absoldre conscientment el culpable.

[…] I l’acte que faig aquí, no és sinó un mitjà revolucionari d’activar l’explosió de la veritat i de la justícia […]. La meva ardent protesta no és altra cosa que un crit de la meva ànima. Que s’atreveixin a portar-me als Tribunals i que em jutgin públicament. Ho espero així.

Degradation_alfred_dreyfus.jpg

Des d’aquest moment, va produir-se l’afrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per Jaurès, van constituir la Lliga dels Drets de l’Home (1898), i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l’exèrcit. La revisió del procés va resultar inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d’haver falsificat unes proves contra Dreyfus, va suïcidar-se, i el govern va ser obligat a dimitir per la cambra de diputats. A Rennes s’obriria el nou procés, que rebaixaria la condemna, però es negaria encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899).

D’aquesta manera, el procés es va allargar fins el juliol del 1906, quan finalment, després del triomf electoral dels radical-socialistes, Dreyfus va ser totalment rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant després de participar en la Primera Guerra Mundial al capdavant d’una unitat d’abastiments. El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París en el període 1894-97, confirmaria públicament que el confident havia estat Esterházy.

L’ensenyament republicà segons Jules Ferry

dimarts, 23/11/2010

El triomf dels republicans a les eleccions de 1880 va obrir les portes de la Tercera República francesa a noves reformes de veritable caràcter republicà i democràtic. Van destacar especialment les mesures que es van aplicar en l’ensenyament, quan es va declarar l’ensenyament estatal laic el 1882 i es va considerar que era un instrument de formació de l’esperit republicà.

Francecoatofarms1898.png

En aquestes mesures i va tenir un paper destacat el ministre d’instrucció pública i president del govern, Jules Ferry, que defensava amb aquestes paraules el nou ensenyament republicà al Congrés Pedagògic de França de 1881:

Jules Ferry.jpgTots vosaltres sou fills del 1789!

Vostès són ciutadans gràcies a la Revolució francesa. Vostès seran nomenats mestres d’escola per la República del 1880. Com no han d’estimar i de fer estimar la Revolució i la República en les seves ensenyances?

Aquesta política és una política nacional i vostès poden, vostès han de –la qüestió és ben fàcil– interioritzar-la, sota les formes i per les vies desitjades, en l’esperit dels nois. Però la política contra la qual els vull fer posar en guàrdia és aquella que jo anomenava la política militant i quotidiana, la política de partit, de persones, de grup. Amb aquesta política no tenim res en comú! […]. Una escola per a un partit, una escola per a un grup, un mestre de partit o de grup, vostès serien això, quan vostès són els mestres d’escola de França i de la pàtria!

D’aquí a uns quants mesos, senyors, farem les eleccions generals. És la mateixa República la que pot quedar en dubte si es digués: “Heus aquí un govern que fa les eleccions amb els mestres d’escola com els qui va substituir van tractar de fer-les amb els capellans!”. Romanguin senyors mestres d’escola, allà on les nostres lleis i les nostres tradicions els han situat, romanguin amb els seus alumnes a les regions serenes de l’Escola.

Maria Antonieta d’Àustria, la frivolitat en el poder

dilluns, 22/11/2010

Nascuda a Viena, el 1755, era filla de l’emperador austríac Francesc I i de Maria Teresa (la quinzena germana).

maria-antonieta.jpg

De nena, mai va interessar-se pels estudis i gairebé va aprendre a parlar malament el francès i a tocar amb mediocritat el clavecí. Amb dotze anys va ser escollida per casar-se amb el delfí de França i futur rei Lluís XVI, i la seva mare va intentar convertir-la en una perfecta cortesana. Des del seu casament amb Lluís XVI (1770), quan només tenia catorze anys, va manifestar una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. Considerada una de les dames més belles d’Europa, segons el diari del propi Lluís, a la nit de noses no va passar res. En els set anys posteriors la parella no tindria descendència a causa de la impossibilitat del monarca per mantenir relacions íntimes a causa d’una fimosi. Tampoc ajudaria el fet que la reina no sentís cap atracció física pel monarca. En aquells moments, Maria Antonieta comença a protagonitzar escapades nocturnes, convertint-se en un símbol de la llicenciosa cort parisenca.

Marie_Antoinette.jpg

En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. En un país on les esposes reials, habitualment, tenien un paper polític secundari o gairebé decoratiu aquest fet va desacreditar-la fortament. Acusada d’afavorir els interessos d’Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s’atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l’opinió pública es polaritzà en contra d’ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia.

L’escàndol del collar de 1785 –el famós procés judicial francès de finals de l’Antic Règim que ens mostra les intrigues cortesanes decadents que vivia el país– va fer que la seva popularitat caigués encara més. Quan el cardenal Lluís Rohan, arquebisbe d’Estrasburg, va intentar reconciliar-se amb Maria Antonieta, després d’anys de rebuig mutu, va ser enganyat per la comtessa de Le Motte que va persuadir-lo per comprar a la reina un collaret, que ella desitjava, valorat en 1.600.000 lliures. El collaret realment va anar a parar a mans de Le Motte que el va vendre a terminis. Quan Rohan no va poder fer front al pagament d’un termini, els venedors van reclamar el pagament a la reina. D’aquesta manera l’assumpte arribaria a oïdes de Lluís XVI que faria processar Rohan. L’opinió pública, ja contrària a Maria Antonieta, prendria partit pel cardenal que seria absolt pel parlament de París el 31 de maig de 1786 i condemnaria la comtessa de Le Motte. És una simple mostra de la decadència de la cort francesa però, com Goethe sentenciaria: “el procés del collaret formaria el prefaci de la Revolució”.

maria-antonieta-familia.jpg

Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Així, des de 1789, va impulsar a Lluís XVI a oposar-se a la Revolució, guanyant simpaties per la causa reialista com les de Mirabeau i Barnave, recolzaments que no va saber aprofitar en refusar qualsevol aliança duradora amb els revolucionaris moderats. El seu objectiu era que el rei afavorís els extremistes per conduir al país a una anarquia que fes possible el retorn a l’Antic Règim. Relacionada amb la seva família a la cort de Viena, desitjava la guerra i la derrota dels exèrcits francesos.

Marie-Antoinette_au_Tribunal_révolutionnaire_by_Alphonse_François.jpg

marie-antoinette-revolutionary-tribunal.jpg

Feta presonera amb el rei, el 13 d’agost de 1792, en el Temple de París, després de l’intent fallit de fuga del país i la seva detenció a Varennes. Després de l’execució del rei (21 de gener de 1793) va ser traslladada a la Conciergerie, seu del Tribunal Revolucionari, i separada dels seus fills. Fou executada a París l’any següent, el 16 d’octubre de 1793. El seu cap va ser mostrat al poble com un triomf de la Revolució.

Marie_Antoinette_Execution.jpg

El camp de batalla de la Història: el projecte de Gran Museu de la Història de França

dimarts, 16/11/2010

Desapercebut en els mitjans de comunicació catalans i espanyols, aquests dies es juga un altre partit important en el camp de la historiografia francesa. El 12 de setembre, el president Nicolas Sarkozy va anunciar la seva decisió d’instal·lar en els Arxius Nacionals el seu projecte presidencial del “gran museu destinat específicament a la Història de França”, part tangible del fracassat debat sobre la identitat nacional. L’informe sobre la creació d’aquesta Maison, va ser signat el 2008 per Hervé Lemoine, conservador del patrimoni, i l’historiador Jean-Pierre Rioux, va elaborar un informe sobre la millor ubicació.

Les-archives-nationales.jpgAra bé, poc s’esperava el president que els historiadors reaccionarien davant d’aquest projecte manifestant-se des dels espais d’opinió en contra de la manipulació de la història amb finalitats polítiques i denunciant l’obsolescència del projecte.

Així, en un article d’opinió publicat al diari Le Monde del 22 d’octubre, onze destacats historiadors (Isabelle Backouche, Christophe Charle, Roger Chartier, Arlette Farge, Jacques Le Goff, Gérard Noiriel, Nicolas Offenstadt, Michèle Riot-Sarcey, Daniel Roche, Pierre Toubert i Denis Woronoff) van exigir la supressió del projecte presidencial de la Maison de l’Histoire de France. Aquests importants intel·lectuals qualificaven la seva creació de perillosa perquè reflectia una “visió estreta” de la història i articulava un discurs retrògrad i identitari per part del govern francès.

Els signants de l’article La Maison de l’histoire de France est un projet dangereux criticaven també el fet que aquest museu es creés a l’emplaçament històric dels Arxius Nacionals francesos, al cor del Marais, ja que aquest és un espai vinculat al poder. Una frase resumeix perfectament l’esperit de la crítica contra la projectada Maison de l’Histoire de France: “tants àmbits de treball [historiogràfic] ens recorden que, més aviat, la història està feta de vides minúscules, d’homes i dones corrents, la vida quotidiana dels quals i la seva herència arribada als nostres dies són alguna cosa més que la simple construcció de l’Estat-nació i els patiments imposats per la història-batalla”.

Pierre Nora, director de la revista Le Débat, estudiós de la identitat francesa i principal representant de l’anomenada nova història, també va pronunciar-se en contra del projecte en un altre article aparegut a Le Monde l’11 de novembre en forma de carta oberta al Ministre de Cultura Frédéric Mitterrand. Tot i ser un partidari del projecte en els seus inicis, ja que hi veia una gran “oportunitat per a la investigació”, ara Nora s’uneix al grup de veus oposades, tot assenyalant l’excessiu cost de la Maison de l’Histoire de France i la seva inutilitat dins patrimoni històric i cultural francès que, per si mateix, ja és suficientment plural i exhaustiu.

En les seves paraules: “en un país on els llegats i les tradicions són tan diversos i contradictoris, i en el qual l’opinió pública va quedar dividida després de la Revolució en, com a mínim dues versions de la història de França, el que és convenient és mantenir la pluralitat de museus que donen testimoni dels fets, cadascun a la seva manera i segons la seva visió i la seva època”. Nora també és especialment crític amb el fet que aquest projecte de Gran Museu de la Història de França és una de les peces fonamentals del govern de Sarkozy en els seus esforços per a establir una identitat nacional francesa, un “origen impur i polític”. En definitiva, per a l’historiador, aquest projecte neix sense una veritable ambició historiogràfica: “no se sap ni que s’inclourà en ell ni perquè ho faran”.

archives_nat.jpg

En resposta a les crítiques, l’economista i assessor del president Sarkozy Henry Guaino va pronunciar-se a la cadena de ràdio France Inter, en un debat al voltant de la qüestió amb l’historiador Nicolas Offenstadt, tot considerant que “aquest era un debat escandalós, iniciat especialment per persones que realment han vist com els seus estudis eren pagats per la Nació, els salaris dels quals són pagats per l’Estat, que són funcionaris de França, que creuen que el país no està bé i que no és necessari que es parli”.

En qualsevol cas, més enllà de la controvèrsia acadèmica i el soroll de la política, el Ministeri de Cultura ja ha anunciat que la Maison de l’histoire de France obrirà les seves portes el juny de 2011 en els jardins dels Arxius Nacionals. Un altre motiu per viatjar a París i conèixer de primera mà aquest nou espai.