Entrades amb l'etiqueta ‘París: Llums i Revolució’

L’Arc del Triomf

diumenge, 20/02/2011

L’any 1806, desprès de la victòria de les seves tropes a la “Batalla dels Tres Emperadors” (Austerlitz, 1805) Napoleó va ordenar construir un arc triomfal en record i commemoració de les seves victòries i el seu gloriós exèrcit. La tasca va ser encomanada a l’arquitecte Jean-François Chalgrin (1739-1811) que va dissenyar l’Arc del Triomf inspirant-se en les antigues construccions romanes. L’objectiu era que l’Arc es convertís en el símbol de la grandesa de l’Imperi Napoleònic (1804-1815).

Arc_Triomphe.jpg

La idea inicial era que l’Arc del Triomf estigués situat a la Plaça de la Bastilla, però finalment va resultar una magnífica cloenda pels Champs Élysées. La realització d’aquesta imponent obra va portar-se a terme durant un llarg temps. El 1810 (any en que l’emperador Napoleó va casar-se amb Maria Lluïsa) la construcció encara estava pels ciments. Seria, paradoxalment, desprès de la caiguda de l’Imperi quan els Borbons restaurats en el tron francès impulsarien la seva construcció.

Finalment, la construcció de l’Arc del Triomf seria culminada el 1836 en el regnat de Lluís Felip. Durant el Segon Imperi, la Plaça de L’Etoile i els carrers que neixen d’ella si van bastir molts edificis construïts per Haussman i Hittorf. El 1840 passarien per sota de l’Arc del Triomf les restes mortals de Napoleó quan el seu cadàver va poder tornar a França desprès de morir desterrat. El 1885, va ser el lloc que va acollir durant dos dies la capella amb el cos de Víctor Hugo. Això demostra com l’Arc del Triomf esdevé el signe de la “grandeur” francesa. Des de 1921 un soldat desconegut sepultat sota l’Arc representa els caiguts francesos en la Primera Guerra Mundial.

Paris-Triumph-Bogenh.jpg

A l’Arc del Triomf es pot accedir des d’un túnel a l’avinguda dels Champs Elysées. L’arc està guarnit amb escultures que suavitzen la monumentalitat del conjunt. Les colossals escultures de les façanes principals són una glorificació del poble que va aixecar-se contra la monarquia el 1792 i les victòries de Napoleó. A continuació proposem una llista de les diferents escultures que trobem en els quatre pilars que aixequen l’Arc:

  • La Marsellesa (o Partida dels voluntaris de 1792).
  • Triomf de Napoleó desprès de la Pau de 1810.
  • Enterrament del general Marceau el 1796.
  • Batalla d’Aboukir de 1799.
  • Batalla de Jemappes de 1792.
  • La resistència de 1814.
  • La Pau de 1815.
  • Pas del Pont Arcole de 1796.
  • Tomba d’Alexandria.
  • Batalla d’Austerlitz de 1805.

Le_bas_relief_de_la_marseillaise.jpg

Jean-Jacques Pradier va ser el creador de les divinitats alades que podem observar a l’arc. La totalitat de la part superior de la construcció està rodejada per un fris guarnit amb figures de dos metres d’alçada que representen la partida i el retorn triomfal de la Grande Armée. A la part superior podem observar uns escuts rodons i realitzats en relleu on figuren els noms de les batalles guanyades per Napoleó i el nom dels seus 558 generals.

Mitjançant un ascensor es pot accedir a la plataforma de l’Arc del Triomf. Des d’allà es pot contemplar una vista privilegiada i excepcional dels camps Elisis i de la ciutat de París.

Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795)

dissabte, 19/02/2011

Text que precedia la Constitució francesa de l’any III (1795). De to molt més moderat que les anteriors declaracions de 1789 i de 1793, responia a les noves circumstàncies que, amb la instauració del Directori, donaven la direcció de l’Estat a l’alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. D’altra banda, es repetia la definició de propietat del 1793 i s’hi afegia un apartat de deures.

Text de la Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795):

Le peuple français proclame, en présence de l’Être suprême, la Déclaration suivante des droits et des devoirs de l’homme et du citoyen.

Droits.

ARTICLE PREMIER. Les droits de l’homme en société sont la liberté, l’égalité, la sûreté, la propriété.

ART. 2. La liberté consiste à pouvoir faire ce qui ne nuit pas aux droits d’autrui.

ART. 3. L’égalité consiste en ce que la loi est la même pour tous, soit qu’elle protège, soit qu’elle punisse. L’égalité n’admet aucune distinction de naissance, aucune hérédité de pouvoirs.

ART. 4. La sûreté résulte du concours de tous pour assurer les droits de chacun.

ART. 5. La propriété est le droit de jouir et de disposer de ses biens, de ses revenus, du fruit de son travail et de son industrie.

ART. 6. La loi est la volonté générale, exprimée par la majorité ou des citoyens ou de leurs représentants.

ART. 7. Ce qui n’est pas défendu par la loi ne peut être empêché. – Nul ne peut être contraint à faire ce qu’elle n’ordonne pas.

ART. 8. Nul ne peut être appelé en justice, accusé, arrêté ni détenu, que dans les cas déterminés par la loi, et selon les formes qu’elle a prescrites.

ART. 9. Ceux qui sollicitent, expédient, signent, exécutent ou font exécuter des actes arbitraires sont coupables et doivent être punis.

ART. 10. Toute rigueur qui ne serait pas nécessaire pour s’assurer de la personne d’un prévenu doit être sévèrement réprimée par la loi.

ART. 11. Nul ne peut être jugé qu’après avoir été entendu ou légalement appelé.

ART. 12. La loi ne doit décerner que des peines strictement nécessaires et proportionnées au délit.

ART. 13. Tout traitement qui aggrave la peine déterminée par la loi, est un crime.

ART. 14. Aucune loi, ni criminelle ni civile, ne peut avoir d’effet rétroactif.

ART. 15. Tout homme peut engager son temps et ses services ; mais il ne peut se vendre ni être vendu ; sa personne n’est pas une propriété aliénable.

ART. 16. Toute contribution est établie pour l’utilité générale ; elle doit être répartie entre les contribuables, en raison de leurs facultés.

ART. 17. La souveraineté réside essentiellement dans l’universalité des citoyens.

ART. 18. Nul individu, nulle réunion partielle de citoyens ne peut s’attribuer la souveraineté.

ART. 19. Nul ne peut, sans une délégation légale, exercer aucune autorité, ni remplir aucune fonction publique.

ART. 20. Chaque citoyen a un droit égal de concourir, immédiatement ou médiatement, à la formation de la loi, à la nomination des représentants du peuple et des fonctionnaires publics.

ART. 21. Les fonctions publiques ne peuvent devenir la propriété de ceux qui les exercent.

ART. 22. La garantie sociale ne peut exister si la division des pouvoirs n’est pas établie, si leurs limites ne sont pas fixées, et si la responsabilité des fonctionnaires publics n’est pas assurée.

Devoirs.

ARTICLE PREMIER. La Déclaration des droits contient les obligations des législateurs : le maintien de la société demande que ceux qui la composent connaissent et remplissent également leurs devoirs.

ART. 2. Tous les devoirs de l’homme et du citoyen dérivent de ces deux principes, gravés par la nature dans tous les cœurs : Ne faites pas à autrui ce que vous ne voudriez pas qu’on vous fît. Faites constamment aux autres le bien que vous voudriez en recevoir.

ART. 3. Les obligations de chacun envers la société consistent à la défendre, à la servir, à vivre soumis aux lois, et à respecter ceux qui en sont les organes.

ART. 4. Nul n’est bon citoyen, s’il n’est bon fils, bon père, bon frère, bon ami, bon époux.

ART. 5. Nul n’est homme de bien, s’il n’est franchement et religieusement observateur des lois.

ART. 6. Celui qui viole ouvertement les lois se déclare en état de guerre avec la société.

ART. 7. Celui qui, sans enfreindre ouvertement les lois, les élude par ruse ou par adresse, blesse les intérêts de tous : il se rend indigne de leur bienveillance et de leur estime.

ART. 8. C’est sur le maintien des propriétés que reposent la culture des terres, toutes les productions, tout moyen de travail, et tout l’ordre social.

ART. 9. Tout citoyen doit ses services à la patrie et au maintien de la liberté, de l’égalité et de la propriété, toutes les fois que la loi l’appelle à les défendre.

Emmanuel Joseph Sieyès, l’abat del Tercer Estat

dijous, 17/02/2011

Nascut a Frejús (Provença), el 1748, Emmanuel Joseph Sieyès, fill d’un funcionari de correus, va fer la seva formació sacerdotal a París. Vicari del bisbat de Chartres, va ser comissari d’aquesta diòcesi a la Cambra del Clergat de França, fet que va permetre-li de passar freqüents estades a París on va prendre contacte amb els ambients polítics pre-revolucionaris.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Emmanuel Joseph Sieyès

Quan Lluís XVI va convocar els Estats Generals i va autoritzar la publicació d’idees sobre les reformes que s’haurien d’aprovar, Sieyès va contribuir amb dues obres que influirien decisivament en els inicis de la Revolució francesa: Essai sur les privilèges (Assaig sobre els privilegis, 1788) i, sobretot, Qu’est-ce que le Tiers État? (Què és el Tercer Estat?, 1789). En aquestes obres Sieyès demostrava que era un bon exemple del que era el “polític il·lustrat”, un il·lustrat que creia en les Llums de la Raó. El seu objectiu polític sempre serà treure el poder a la noblesa i entregar-lo a la Nació de ciutadans, una Nació que possibilités un sistema productiu basat en la llibertat econòmica i lapidés definitivament el sistema feudal de l’Antic Règim.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpg

Qu’est-ce que le Tiers État?

La popularitat que va assolir gràcies a aquests escrits va facilitar-li la seva elecció com a membre del Tercer Estat per la circumscripció de París. Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però el 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club dels Feuillants. La seva influència va ser molt important en la primera fase de la Revolució i quedaria reflectida en la Constitució de 1791. I gran va seguir sent la seva influència durant la resta del període revolucionari, tot i que l’exercia des de l’ombra. Robespierre va arribar a qualificar-lo com “l’esquirol de la Revolució”. Si bé a la Convenció va votar a favor de la mort de Lluís XVI, quan després del Terror era preguntat per la seva actuació en aquells anys es dedicava a dir que “he viscut”.

Escollit com a membre del Directori, ràpidament va dimitir fins que quatre anys després, el 1799, formaria part del Consell Executiu del Directori, i, per tal de consolidar les conquestes revolucionàries burgeses en un govern fort enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, va instigar el cop d’Estat del 18 de Brumari (9 de novembre de 1799) que suposaria la sortida militarista a la Revolució.

Va ser un dels tres cònsols provisionals, acompanyat de Napoleó i Roger Ducos, i va col·laborar en la redacció de la constitució del Consolat (Constitució de l’any VIII) que concentrava gairebé tot el poder en la figura del primer cònsol, Napoleó. Tot i això, aquest va introduir moltes reformes en el text projectat per Sieyès. Aviat, quan no va acceptar la instauració de l’Imperi Napoleònic, fou bandejat dels llocs de decisió, passant a presidir el Senat.

En produir-se la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII, fou desterrat (1816-30). Només va poder regressar al país després de la Revolució de Juliol de 1830 que portaria Lluís Felip al tron. Va morir a París el 1836.

La Conciergerie, la presó del Terror

diumenge, 13/02/2011

El Palau de la Cité, l’imponent edifici que ocupa l’extrem occidental de l’Ile de la Cité, va ser residència reial en els seus orígens medievals. Espai de residència dels governants des de l’època romana, seria en el regnat de la dinastia Capeta quan s’iniciaria la construcció del gran palau (segle X) com a signe de poder enfront dels senyors feudals. El palau actual va ser construït per ordre de Felip IV el Bell (1285-1314), el net del rei Sant Lluís, per l’arquitecte Enguerrand de Marigny.

Conciergerie.jpg

Fins a mitjans del segle XIV la seva història va lligada a la família reial, esdevenint la més sumptuosa residència reial de l’Europa medieval i un important centre administratiu. D’aquest període es conserven la Salle de Gens d’Armes i les cuines que va fer construir Joan el Bo.

conciergerie-2.jpgVa ser durant el regnat de Carles V quan la família reial va abandonar el palau per a traslladar-se a una nova residència al Louvre i Vincennes. En aquest moment farà fortuna el nom pel qual coneixem l’edifici a l’actualitat: Conciergerie. Això es deu a què el rei va deixar allà la seva administració (Parlament, Cancelleria, cambra de Comptes), i va anomenar un conserge.

És en aquest moment quan comença la història de la Conciergerie com a presó, amb la reconversió de la part baixa de l’edifici. L’habitatge del conserge és el que dóna nom a l’edifici. Aquest conserge era una figura de gran importància, perquè era un intendent del rei i gaudia de nombrosos poders i privilegis.

Aquesta funció com a presó s’aniria perllongant en el temps, fins que en l’època de la Revolució l’edifici prengués un protagonisme destacat.Un any desprès de la caiguda de la monarquia, el 1793, la Convenció crearia el Tribunal Revolucionari que s’instal·laria a la Conciergerie fent-la servir com a tribunal de justícia i presó, esdevenint el principal espai de detenció de presoners de la justícia revolucionària. Fouquier-Tinville seria l’encarregat d’assumir la funció d’acusador públic. D’aquesta manera, en dos anys (1793-95) més de 2.700 persones condemnades a mort desprès de processos judicials –que poden consultar-se als arxius sobre la Revolució– van passar les seves últimes hores a la Conciergerie: des de gent anònima a aristòcrates i intel·lectuals destacats de l’època. Considerada com una avantcambra de la mort, la seva fama feia que es considerès que difícilment un detingut sortia en llibertat, víctima d’una justícia expeditiva i sagnant que buscava la defensa de la Revolució. Entre els noms més coneguts destaquen la reina Maria Antonieta, el poeta André Chénier, els 21 diputats de la Gironda declarats culpables de conspiració contra la República, Danton i el líder jacobí Maxilimilien Robespierre.

Marie_Antoinette_Adult11.jpg

conciergerie-robespierre.jpg

En el segle XIX la Conciergerie va seguir desenvolupant funcions de presó i entre els més destacats personatges que van desfilar per les seves instal·lacions trobem al general Cadoudal, el mariscal Ney, el príncep Napoleó i els anarquistes Orsini i Ravachol. A més, va continuar amb la seva funció de palau de justícia, sentències i execucions. Destruïda parcialment per un incendi durant els fets de la Comuna de 1871, la seva restauració s’iniciaria ràpidament per part del govern de la Tercera República.

Ja en el segle XX (el 1914), la Conciergerie va ser classificada com a monument històric i així, tot i que fins 1934 va seguir realitzant funcions d’empresonament, deixava de ser una presó per a restar oberta al públic. Actualment, al seu costat trobem la seu de l’actual Palau de Justícia de la República i algunes de les seves dependències (lògicament no visitables) encara segueixen desenvolupant funcions de presó preventiva.

la-conciergerie.jpg

El recorregut per la Conciergerie comença a la Cour d’Entrée. En primer lloc trobem la sala de les Guàrdies que ja en el segle XIV servia com a sala de prevenció del cos de guàrdia. A la cantonada sudoccidental trobem la famosa escala de la reina (per on Maria Antonieta va ser conduïda per a ser sotmesa a pel Tribunal Revolucionari, teoria qüestionada recentment per Aurélien Legran) que condueix fins a la Grande Chambre.

Al costat de la sala d’Audiències, en el pis superior a l’esquerra trobem la Sala de la Gent d’Armes. Aquesta gegantesca sala gòtica (de 70 per 30 metres) és una de les estances profanes més importants de l’Edat Mitjana i va ser construïda durant el regnat de Felip IV (1285-1314). Aquesta sala era el menjador i la sala de descans dels servidors reials. La Sala de la Gent d’Armes seria condicionada durant la Revolució per donar cabuda a milers de presoners.

Conciergerie_GensdArmes.jpg

Un estret passadís condueix fins a la cuina del palau –Cuisine Saint Louis– que va ser construïda cap a 1353. A les quatre cantonades de la cuina trobem uns gegantescos focs amb xemeneies de sortida de fums. Cada un d’aquests focs tenia una funció determinada (un per la cocció, altre per passar per la brasa, entre d´altres). En aquests fogons es preparava el menjar per a les 3.000 persones que configuraven la Cort de la casa reial.

Per un fosc passadís (Rue de París) es pot accedir a les antigues instal·lacions de la presó. Durant la Revolució els presos estaven confinats en aquest passadís sobre un grapat de palla on havien de fer les seves necessitats i dormir. En canvi, aquells presoners amb possibilitats econòmiques podien pagar-se una cel·la pròpia (les havia individuals i dobles, com a tot bon hotel), tot i que la massificació de presoners durant el període del Terror faria que les condicions s’igualessin per a tots els reclusos.

terreur 2.jpg

En aquest punt de la Conciergerie el fiscal llegia els noms d’aquells presoners que havien estat condemnats a mort. A través d’un altre passadís ombrívol s’arribava a la Sala dels Presoners, un cop s’havia traspassat la Porta de Ferro de la presó. Durant la Revolució aquesta era l’única forma d’entrar a la presó.

Com a curiositat, la cel·la on va restar presonera la reina Maria Antonieta entre l’11 de setembre de i el 16 d’octubre de 1793 (una cel·la humil amb un catre, una butaca de canya, dues cadires i una taula) va transformar-se en una capella expiatòria el 1816, durant la Restauració monàrquica. A la cel·la contigua a la reina van estar confinats amb posterioritat personatges com Danton i Robespierre.

Finalment, s’arriba a la Capella dels Girondins, que va ser una cel·la col·lectiva que va ser habilitada per a confinar els presos girondins per evitar que conspiressin amb els altres presos. Actualment és un petit museu amb objectes que recorden el període de la Revolució.

ConciergerieWomenCourt.jpg

La visita finalitza amb la sortida al patí on es pot veure la Cour de Femmes, l’espai destinat a les dones que conserva l’aspecte dels anys de Terror, amb taules de pedra on menjaven i una font que servia per netejar-se.

Els Departaments del Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Al Museu del Louvre (veure Visita al Museu del Louvre) podem trobar els següents departaments i gabinets:

Departament d’Antiguitats Orientals. Composta per col·leccions d’escultures i objectes diversos procedents del l’Orient Proper i Mitjà, des de l’aparició de les primeres civilitzacions (Mesopotàmia, Iran, Aràbia, Anatòlia, etc.) fins a la irrupció de l’Islam. Té el seu origen en la secció assíria que va formar-se el 1847 a partir de l’ingrés dels grans relleus de Jorsabad. En ella s’han anat afegint peces procedents de les excavacions de Susa, de Mari, de Tello i de Marsa, entre d’altres. Cronològicament s’estén a través de tres mil·lennis de la història de l’art. Es troben representades les civilitzacions de Somer i Asked, Assíria, Iran, Kurdistan, Bleirà, Xipre, Fenícia, Palestina, Síria i Cartejo. El 1945 s’afegiria al departament una nova secció que englobaria obres procedents del món musulmà, amb prop de mil objectes de 1.300 anys d’antiguitat.

Neanderthalensis.jpg

Louvre-TaureauAileKhorsabad.jpg

Departament d’antiguitats Egípcies. S’estén cronològicament des de la prehistòria  (4.000 a.C.) fins a finals de l’època romana (segle IV). Té el seu origen en la col·lecció del cònsol britànic Salt que va ser adquirida per Champolion el 1826. Posteriorment, aquesta col·lecció s’ha anat veient incrementada per prop de 6.000 objectes portats del seraperum per Mariette. A aquest ric fons hem d’afegir les peces obtingudes a partir de les excavacions realitzades per l’Institut Francès d’El Cairo –fons incorporat el 1948, procedent del Museu Guimet– i un dels colossals busts d’Amenofis IV –procedent de Karnak, regal d’Egipte a França per la seva intervenció en el salvament dels monuments de Núbia–. Amb el pas del temps han anat incorporant-se noves adquisicions que aquí no assenyalem.

Mummy_Louvre.jpg

Louvre-ScribeYeuxBleus.jpg

Aménophis_III.JPG

Departament d’Antiguitats Etrusques, Gregues i Romanes. Nombroses antiguitats d’aquest període configuren aquest departament abraçant un ventall cronològic que transcorre entre el neolític i el segle VI. Acumulades des de la fundació del museu, a elles va afegir-se el 1954 una secció de joies cristianes. D’aquesta manera, podem observar marbres, bronzes, ceràmica i joies que abasten una cronologia entre el segon mil·lenni a.C. i el segle III. També trobem peces d’art egeu, prehel·lènic, de la Grècia arcaica, clàssica i hel·lenística, de la civilització etrusca i del món romà.

Venus_de_Milo.jpg

Paris-07-0825-MR.jpg

Marcellus.jpg

Departament de Pintura. Totes les escoles pictòriques europees tenen el seu lloc al Louvre: des de l’Edat Mitjana a les escoles contemporànies. A més dels quadres que podem observar a l’interior del museu, hi ha diversos annexos. Així, podem trobar pintures al Jardí de les Tulleries, a la Sala del Joc de Pilota i a l’Orangerie (exposicions temporals). Les col·leccions de la segona meitat del segle XIX van traslladar-se al Museu de l’Orsay. Darrerament, a la Plaça Fürstenberg podem trobar el taller de Delacroix. Trobem pintures franceses, italianes (per exemple la Mona Lisa de Leonardo Da Vinci), holandeses, flamenques, espanyoles (El Greco, Murillo, Velázquez i Goya, entre d’altres), alemanyes, angleses, allèn d´altres països.

Mona_Lisa.jpg

Leonardo_da_Vinci.jpg

Raft_of_the_Medusa_-_Theodore_Gericault.JPG

Charles_I_of_England.jpg

Paolo_Veronese.jpg

Gabinet de Dibuixos. En aquest departament trobem més de 90.000 peces. Destaquen la col·lecció Edmon de Rothschild (30.000 gravats des dels inicis de l’especialitat fins a finals del segle XVIII i prop de 3.000 dibuixos), així com peces de calcografia.

Trois_têtes_d'hommes_en_relation_avec_le_lion.jpg

Departament d’Escultura. L’origen d’aquesta secció el trobem en el Museu dels Monuments (embargaments revolucionaris) i en diversos dipòsits (especialment els procedents de Saint Denis). Principalment hi ha obra escultòrica francesa (des d’època romana fins el segle XIX) i italianes, a més de col·leccions procedents de països del nord d’Europa.

canova_le_baiser.jpg

Departament d’Objectes Artístics. Aquest departament conté, des de la fundació del museu, les joies de la Corona francesa. També engloba obres –marfils, esmalts, tapissos, etc.– que permeten resseguir el desenvolupament de totes les arts decoratives (de l’Edat Mitjana endavant).

Saint_Blaise_Louvre.jpg

A més, en el Louvre podem trobar una biblioteca d’art i d’arqueologia (80.000 volums) i arxius. El seu laboratori (Institut Mainini, fundat el 1931) es dedica a l’estudi dels diversos fons del museu. Tanmateix, el servei d’estudis i documentació del Departament de Pintura realitza tallers de restauració i altres serveis.

Finalment, el 1881 va fundar-se l’escola del Louvre, dirigida pel director dels Museus de França, que es dedica a ensenyar arqueologia i història de l’art i a la formació del personal dels museus de França. El 1978 va afegir-se un museu d’art i assaig en el palau de Tökyö, amb exposicions didàctiques sobre la història de l’art.

El Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Antic palau reial de París a finals de l’edat mitjana i inicis de l’època moderna, situat en el primer districte, actualment el Louvre és la seu del principal museu de la ciutat de París i de França –esdevenint un dels més rics del món i el tercer en extensió– i de diversos organismes relacionats amb ell. Dels 160.000 metres quadrats que ocupa, 58.000 estan dedicats a exposicions d’art.

Louvre.jpg

Louvre 2.jpg

Louvre_Pavillon_Horloge.jpg

Va ser el rei Felip II August (1180-1223) qui, després de dotar a la ciutat d’una important muralla defensiva, va ordenar la construcció del gran palau feudal, rodejat d’un gran fossar amb una torre (la Grosse Tour du Louvre) que havia de culminar la missió de protegir la vora dreta del Sena en un període de perill anglès i normand. Durant el regnat de Carles V (1364-1380) aquesta primitiva fortalesa va adquirir el caràcter de residència després que el creixement de la ciutat imposés un desplaçament de les muralles. El monarca va instal·lar aquí la major part de les seves obres d’art i la biblioteca reial.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Louvre_medieval_foundations.jpg

Posteriorment, en el segle XV, la Cort es traslladaria a prop del Loira fins que, el 1527, Francesc I va decidir que la Cort retornés al Louvre. Va fer enderrocar la Grosse Tour defensiva i va encarregar a Pierre Lescot (1546) la construcció d’un nou palau renaixentista transformant l’antiga fortalesa renaixentista en una luxosa residència reial que prendria forma en temps d’Enric II (1547-59) a la part sud-oest del pati quadrat. Posteriorment, durant el regnat de Caterina de Medicis i Enric IV de Navarra (1589-1610), es van construir la Gran Galeria –que havia d’enllaçar el Louvre amb el Palau de les Tulleries– i la Petita Galeria.

Regnant Lluís XIII (1610-43) i Lluís XIV (1643-1715), Lemercier i Le Vau van acabar els edificis del pati quadrat, mentre que Perrault aixecava la columnata. Impulsades primer pel cardenal Mazzarino i desprès per Colbert (ministres de Lluís XIV) les obres varen continuar; però el 1678 el Rei Sol va inclinar-se per Versalles com a residència reial, fet que va aturar les obres i va convertir el Louvre en seu de les acadèmies i altres institucions de la monarquia des de 1692 –per exemple, l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura–. El 1699 es realitzaria la primera exposició de la història del Louvre, comportant una afluència important de visitants.

Louvre_tuileries.jpg

De 1750 a 1785 va restar oberta al Palau de Luxemburg una exposició pública dels millors quadres del rei, amb un èxit tal que en temps de Lluís XV (1715-1774), el marquès de Marigny –director d’edificis– va formular el desig de reformar l’edifici i d’instal·lar en el Louvre un museu permanent. Aquest projecte acabaria portant-se a terme durant la Revolució francesa. Així, una llei de 6 de maig de 1791 convertia el Louvre en el museu central de les arts del país. El 1792 s’anomenava una comissió encarregada d’organitzar el museu. La inauguració seria l’agost de 1793 a la Gran Galeria. França vivia un període convuls a nivell polític i social i l’art esdevenia protagonista paral·lel.

GalerieApollon.jpg

Aquest primer museu, que només obria les seves portes al públic els diumenges, estava integrat per les col·leccions de la Corona, reunides principalment sota els regnats de Francesc I –quadres de mestres italians, el seu retrat realitzat per Tiziano i còpies de bronze de figures antigues, entre d’altres– i de Lluís XIV –adquisició, gràcies a Colbert, de 200 quadres del banquer Jabach i múltiples quadres coetanis–. El 1710 el gabinet del rei ja comptava amb quasi 2.000 pintures a les que Lluís XVI adquiriria obres flamenques i holandeses.

A partir de 1794 i fins el 1815, el Louvre, que va portar el nom de “Museu Napoleó”, va reunir nombroses obres mestres que els victoriosos exèrcits imperials francesos van anar confiscant per tota Europa. Amb la caiguda de Napoleó, el 1815, les nacions espoliades van recuperar part de les seves obres d’art i el museu va ser parcialment desmantellat. Entre 1806 i 1808 va construir-se en front del museu l’Arc del Carrousel, decorat amb baix relleus i estàtues en honor de les victòries napoleòniques –a la part alta hi havia bronzes confiscats a la Plaça de Sant Marc de Venècia que van ser retornats el 1815– .

Fins a mitjans del segle XIX, amb l’objectiu de reorganitzar el museu, s’anirien creant i restaurant les sales del Louvre, així com incorporant noves obres d’art. En el regnat de Lluís XVIII (1815-24) ingressava al Louvre la Venus de Milo. Sota Carles X (1824-30) escultures modernes i multitud d’antiguitats gregues i romanes ampliaven els seus fons, a més d’inaugurar el 1826 la secció d’antiguitats egípcies –a càrrec de Champollion, el pare de l’egiptologia i descobridor de l’escriptura jeroglífica– així com el Museu de la Marina (1827). Finalment, en temps de Lluís Felip (1830-48) van adquirir-se principalment antiguitats assíries i van inaugurar-se la galeria d’art espanyol Lluís Felip i el Museu Etnològic.

Louvre_Kolonnaden.JPG

Sota el Primer Imperi (1804-14), Percier i Fontaine havien edificat l’ala del carrer Revoli. Així es configurava el nou Louvre, acabat per Visconti i Lefuel entre 1852 i 1875. Després de l’incendi de 1871 –en plena efervescència de la Comuna de París–, Lefuel va dirigir la restauració de l’obra de Percier i Fontaine. A més, va reconstruir el pavelló de Flora i el de Marsan, però les Tulleries van perdre’s per sempre. El Louvre definitivament esdevenia un museu i seu d’activitats culturals i deixava de ser residència de cap tipus de poder polític.

Entre 1939 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, va ser necessari evacuar i tancar el museu. Moltes de les seves obres van ser transferides a d’altres llocs, com el Castell de Chambort. Tot i així, en plena ocupació nazi, el Louvre va tornar a obrir les seves portes de forma esporàdica.

Des de 1926 estava en desenvolupament un pla de restauració i ampliació del Louvre, obra del director de museus nacionals Henri Verne, que es finalitzaria passada la guerra. En el marc d’aquest projecte, les col·leccions d’art no van fer que augmentar i va ser necessari traslladar algunes a d’altres espais. Així, el Museu de la Marina passava al Palau Chaillot i les col·leccions asiàtiques al Museu Guimet. L’antiga sala de jocs del Palau de les Tulleries, el Jeau de Paume, passava el 1947 a ser un annex del museu ocupat per les obres d’art impressionista. Per manca d’espai tot aquest material impressionista acabaria traslladant-se, el 1986, al Museu d’Orsay.

Louve_paris_france_1908.jpg

Transformat profundament des de 1932 per adaptar-se als principis de la museologia moderna, el darrer projecte de remodelació del Louvre que va iniciar-se el 1988, quan el president François Miterrand van anunciar el projecte del “Grand Louvre” que reestructurava novament el museu amb e1 amb el trasllat del Ministeri de Finances, la construcció de galeries soterrànies, diversos serveis pels visitants (cafeteries, restaurants, llibreries i accés a l’estació de metro) i la Gran Piràmide de vidre al pati central, obra de l’arquitecte nord-americà Ioeoh Ming Pei.

piramide.jpg

Le_Louvre_-_Aile_Richelieu.jpg

First-Arrondissement-Metro-Louvre.jpg

Plànol del Museu del Louvre: louvre.pdf

Els símbols de la República francesa: La Marsellesa, l’himne nacional

diumenge, 30/01/2011

La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.

marseillaise-RUDE.jpg

El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.

Marseillaisenoframe.jpg

Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.

El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.

Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.

Rouget_de_Lisle_chantant_la_Marseillaise.jpg

Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional,  va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.

El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.

france4.gif

Lletra de l’himne nacional francès:

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!

Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.


La crisi de la Tercera República francesa (1914-1940)

dissabte, 29/01/2011

El segle XX francès s’iniciava amb la commoció de la Gran Guerra (1914-1918) que posava fi de forma dràstica a la Belle Epoque.

Sonnet_Nouvelle_carte_complete_illustree.jpg

Així, després de l’escalada armamentística i de les tensions polítiques que van caracteritzar el final de segle, Alemanya va declarar la guerra a França el 3 d’agost de 1914. Detingut l’avenç alemany a la batalla del Marme (5-10 de setembre), els exèrcits van restar immobilitzats en la guerra de trinxeres. En els següents anys els francesos haurien de rebutjar les ofensives alemanyes de Verdun (1916) i Chemin des Dames (1917).

French_bayonet_charge.jpg

El 1917, l’entrada dels Estats Units a la guerra compensant la retirada de la Rússia revolucionària va decantar la contesa en favor del bàndol aliat contra els interessos dels imperis. Definitivament, l’onze de novembre de 1918, Alemanya signava l’armistici posant fi al conflicte.

El Tractat de Versalles (28 de juny) retornava a França els territoris d’Alsàcia i Lorena, però aviat sorgiria novament el conflicte polític amb Alemanya per la qüestió de l’impagament de les reparacions de guerra.

Treaty_of_Versailles_Signing,_Hall_of_Mirrors.jpg

El catastròfic balanç de la Primera Guerra Mundial, amb implicacions demogràfiques i infraestructurals, es veuria agreujat per la crisi econòmica subsegüent que va caracteritzar la immediata postguerra –inflació, endeutament creixent del tresor públic, etc.–. Des de 1919, i en conseqüència, esclatarien una sèrie de vagues obreres –a la siderúrgia, al tèxtil, als ferrocarrils– que acabarien, majoritàriament, en fracassos.

A la França d’entreguerres es pot veure una dualitat entre les polítiques d’unitat nacional i les polítiques de reforma social. Així, els referents dels governs entre 1914 i 1936 serà la unitat nacional. El canvi arribarà amb el govern del Front Popular d’esquerres presidit per Blum que serà una síntesi de les polítiques d’unió nacional i les polítiques de reforma social.

França havia perdut 1,5 milions de persones durant la guerra reduint-se la mà d’obra industrial. La producció va veure’s molt ressentida dels efectes de la Gran Guerra i faltava la voluntat política de fer front a la situació realitzant els ajustaments necessaris per realitzar els canvis econòmics i socials necessaris. Els polítics republicans estaven convençuts de que la crisi es superaria mitjançant les virtuts de la propietat privada, uns impostos baixos i obligant Alemanya a pagar les reparacions de guerra.

A França es poden distingir cinc etapes en l’evolució política d’aquest període: el govern del Bloc Nacional de Poincaré (1919-24), la coalició d’esquerres (1924-26), la coalició d’Unió Nacional (1926-32), els governs radicals (1932-36) i el govern del Front Popular de Léon Blum (1936-40).

L’esclat de la guerra havia donat lloc a un govern d’Unió Sagrada per defensar-se de l’agressió alemanya. Això va suposar la integració dels partits catòlics a la República sota el govern presidit per Clemenceau (1917-19). La confrontació de Clemenceau amb els partits d’esquerra farà que els socialistes abandonin el govern i que el 1919 quan Poincaré assumeixi la presidència i proposi un nou govern d’unió nacional per a la postguerra només participin en el govern els partits de centre-dreta, el Partit Radical i els partits catòlics.

France_Chambre_des_deputes_1919.png

El Bloc Nacional va suposar una agrupació de forces conservadores amb totes les característiques de la política des postguerra: revengisme, nacionalisme i tendències autoritàries. Els socialistes ja no estaven disposats a cooperar amb els partits burgesos i buscaven un sistema polític alternatiu per a la República.

Així, la política exterior francesa es caracteritzarà per la pressió sobre Alemanya, mostrant-se intransigent respecte al pagament de les reparacions de guerra com a clau per fer front al deute intern. La reconstrucció del país es farà a costa de les futures reparacions alemanyes.

L’Església catòlica va reconciliar-se amb la República Francesa per l’abandonament de la política anticlerical recuperant-se així les relacions amb el Vaticà i acceptant l’ensenyament religiós dins d’una estructura escolar laica.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

En la política interior, aquest període va caracteritzar-se per les tensions entre govern i sindicats. Així, va haver-hi una sèrie de manifestacions i vagues que van acabar amb violència. Els governants francesos estaven disposats a acabar amb el perill dels extremistes d’esquerra creant un imaginari “perill roig”.

Les lluites polítiques en aquest període es van veure marcades pel fort creixement de la inflació. Els socialistes van ser incapaços de fer front al Bloc Nacional i realitzar una oposició eficaç per la seva divisió interna. El Bloc Nacional va seguir una política tradicional mantenint els impostos al mínim, equilibrant el pressupost, demanant préstecs si eren necessaris i evitant polítiques innovadores.

Això va suposar una sèrie de vagues contra el govern el 1920. Els majors problemes de Poincaré eren econòmics però aquest s’oposava a prendre mesures de tipus fiscal i esperava que Alemanya pagués el deute. L’ocupació del Ruhr el 1923 no va servir de res i va empitjorar més encara les relacions amb Alemanya.

El 1924 els resultats electorals van canviar el govern conservador gràcies a una reforma electoral que premiava les coalicions. Així, el Partit Radical i els socialistes de l’SFIO van configurar el Cartell d’Esquerres que va portar a terme una política social i econòmica que no va funcionar. Es va reconèixer la URSS i es va orientar la República novament cap al laïcisme.

Les relacions amb els sindicats van canviar per millorar la relació d’aquests amb el govern d’esquerres. La pressió antialemanya va alleugerir-se per la intervenció nord-americana signant el Pla Dawes. L’endeutament del país havia generat una crisi financera permanent  que va enfrontar a radicals i socialistes.

L’SFIO apostava per consolidar el deute perquè no anés creixent més amb el pas del temps i buscar noves formes de finançament pujant els impostos. El fracàs de la coalició va arribar per la forta oposició dels medis financers a les nacionalitzacions, la inflació galopant i la gran pèrdua de poder adquisitiu del franc.

Millerand.gif

Alexandre Millerand

Així, el 1926, el trencament de la coalició d’esquerres va portar a una coalició d’Unió Nacional coincidint amb un període d’estabilització econòmica i política. A les eleccions de 1928 la victòria del centre-dreta va ser clamorosa. L’esquerra tenia poques possibilitats de derrotar a Poincaré que suposava l’estabilitat per a França.

Després del parèntesi del govern de centre-esquerra les discrepàncies financeres van propiciar el retorn a la Unió Nacional de centre-dreta. No va ser necessari que es realitzessin noves eleccions perquè la fragmentació de la cambra permetia la formació de noves majories parlamentàries.

El nou govern de Poincaré va viure fins 1929 el moment més dolç de la França d’entreguerres gràcies a la recuperació econòmica. El govern no va canviar massa de cares perquè els socialistes no havien format part directament, només donaven suport parlamentari als radicals d’Herriot. Així, el nou govern no va haver de viure grans conflictes socials i les relacions exteriors amb Alemanya van estabilitzar-se gràcies a la intervenció dels Estats Units propiciant el Tractat de Locarno.

El principal problema francès serà la fragilitat financera agreujada pel procés inflacionari que havia depreciat el valor del franc. Així, el 1926, el franc, en relació a la lliura esterlina, es cotitzava per la meitat del valor anterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el nou govern d’Unió Nacional, aquests problemes seran superats gràcies a l’existència d’un gran consens (inclús dels socialistes que no van mobilitzar-se contra les mesures de Poincaré).

Mesures del govern d’Unió Nacional de Poincaré:

  • Rebaixa de la despesa pública de l’Estat francès. Van anular-se instàncies burocràtiques i van reduir-se els costos militars.
  • Augment impositiu. Aquesta mida no va ser tan radical com demanava l’SFIO.
  • Reconversió del deute. Es va propiciar la reconversió del deute a curt i mitjà termini per convertir-lo en deute a llarg termini amb una institució (Caixa d’Amortització) finançada amb els ingressos no impositius i extraordinaris com a garantia. Això va ser possible perquè els acreedors cobrarien més amb el pas dels anys en una operació creïble amb la signatura del Pla Dawes i el Pla Young per un pagament a llarg termini del deute alemany.
  • Depreciació del franc. Substitució de les proporcions de metall noble d’abans de la guerra per una nova moneda que quedava reduïda a quatre cinquenes parts del metall. Les exportacions es van veure perjudicades en benefici del mercat interior que va reajustar-se.

Les expectatives de creixement econòmic van afavorir Poincaré a l’hora de prendre aquestes mesures que van resultar exitoses per la recuperació de l’economia francesa. El juny de 1929 Poincaré va abandonar el govern, tot just abans de la crisi econòmica dels anys 30 derivada de la crisi d’inversions a la borsa i l’augment de l’atur.

La Gran Depressió va crear un nou escenari pel govern d’Unió Nacional amb el reactivament de les tensions socials que desestabilitzaran el règim de la III República en la mida que el govern no va ser capaç de fer front a la crisi, provocant un increment de les crítiques al sistema republicà.

Alexandre_Stavisky_1926.jpg

Alexandre Stavisky

L’oposició a la República va veure’s afavorida per una sèrie d’escàndols financers (Afer Stavinsky) que van ser agafats com a referent per la premsa bel·ligerant que exercia la denúncia des dels diaris. Des de 1932 els radicals van governar en solitari i van ser acusats de corruptes per l’esclat de l’Afer Stavinsky el 1933.

La inestabilitat va provocar l’ascens d’elements alternatius a la república com els comunistes i els feixistes. Així, el Partit Comunista va enfrontar-se al règim parlamentari, però el seu gran ascens va arribar el 1934 formant part del Front Popular i defensant la República de l’amenaça de l’extrema dreta.

Dins dels partits institucionals també van sorgir elements alternatius al parlamentarisme. Així, dins de l’SFIO, el Partit Radical i el centre-dreta van formular-se propostes de revisió constitucional interna. Els Joves Turcs radicals, Deat i Laval rebutjaran l’Estat liberal i el parlamentarisme defensant l’intervencionisme i el corporativisme estatal, model que podia derivar cap a l’autoritarisme (model de Mussolini a Itàlia). Aquests sectors acabaran abandonant els seus partits i formant part del règim de Vichy.

D’altra banda, el feixisme francès va englobar propostes molt disperses que des de 1925 tenien el model italià com a referent. El feixistes eren grups molt minoritaris i dispersos (Valois, La Roque –Croix de Feu– com a dreta nacionalista extrema però no feixista). El Francisme va ser el feixisme francès amb vinculació a Mussolini, però amb poca incidència social. Aquest sector va relacionar-se amb el magnat industrial Coty.

El 1934 la crisi del règim polític no estava amenaçada pel feixisme com a alternativa, però la mobilització de la dreta antirepublicana i dels autoritaristes va ser interpretada pels grups d’esquerra com una amenaça seriosa, propiciant el canvi d’aliances en el joc polític.

El Partit Comunista va integrar-se en el joc parlamentari, deixant de banda el seu objectiu inicial de la revolució, per participar en el Front Popular davant el feixisme. Aquesta nova aliança entre l’SFIO, el PCF i el Partit Radical va donar la victòria a les esquerres el 1936. El seu programa es basava en la unió nacional en defensa de la República i les reformes socials.

France_Chambre_des_deputes_1936.png

Léon_Blum_by_Vallotton.jpg

Léon Blum

La decadència de la III República es posarà de manifest el 1940 quan el país no suporti l’atac alemany i sigui derrotat en poques setmanes instaurant-se el règim feixista de Vichy.

El sistema de partits de la Tercera República francesa en el període d’entreguerres

dissabte, 29/01/2011

A la França d’entreguerres hi havia un ventall de partits que anava des del comunisme fins a l’extrema dreta. La laïcització de l’Estat per part del govern sumada a la influència de sectors radicals va suposar l’aparició de partits d’extrema dreta.

SFIO.pngEl 1905 va aparèixer l’SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) unificant els tres corrents principals del socialisme francès; el més moderat de Jaurès, els marxistes de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Això va configurar un partit ideològicament plural.

L’SFIO tenia una bona implantació en el món obrer i als sectors profesionals de la classe mitjana. El seu punt feble va ser el món rural. El 1920 sorgirà el Partit Comunista Francès com a escissió de l’SFIO. Això va suposar que l’SFIO fos l’única formació que representés l’esquerra republicana. En el període d’entreguerres el seu principal dirigent serà Leon Blum.

El Partit Radical (PR) representava el centre-esquerra i els dreyfusards. Defensava els drets individuals, l’antisemitisme i el laïcisme de l’Estat i la societat. El Partit Radical defensarà un règim republicà democràtic on els drets de l’individu estiguessin davant de l’Estat i el col·lectivisme socialista.

Els radicals promouran la màxima difusió de la propietat privada contra els monopolis i el col·lectivisme. El Partit Radical funcionava més com a moviment que com a partit, deixant un gran marge d’actuació per al lideratge personal de dirigents com Clemenceau, Herriot o Dadalier.

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

L’elit política i les bases del partit, amb comitès locals, mantindran una dualitat de poder mentre la secció parlamentària es mourà entre el pacte amb el centre-dreta i l’esquerra. Les bases radicals tendiran a refermar l’opció de l’aliança amb l’esquerra de l’SFIO amb la política social com a element comú però rebutjant el col·lectivisme. En el pacte amb el centre-dreta es refermarà l’ideari nacionalista radical posant com a condició el laïcisme. Aquesta situació garantia la complexitat de la política francesa.

El centre-dreta es trobava molt fragmentat i caracteritzat per un fort caciquisme i unes bases rurals. Els dos principals referents del centre-dreta eren la Federació Republicana i l’Aliança Democràtica de Poincaré.

L’Aliança Democràtica era l’aparell electoral i parlamentari de la dreta republicana. Eren laics, liberals en el camp econòmic i burgesos. Aquest partit va sorgir del pacte d’una sèrie de dirigents liberals i republicans. Poincaré va ser president de la República entre 1913 i 1920 i posteriorment serà cap de govern.

La Federació Republicana estava composada per catòlics republicans i conservadors i nacionalistes. Eren antilaïcistes però acceptaven la República amb una posició moderada i matisada davant l’Afer Dreyfus. Poincaré liderarà el 1919 la fusió d’aquests dos partits en l’Entesa Democràtica com a coalició electoral de centre-dreta.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

Els enemics del sistema eren a l’esquerra els anarquistes i els comunistes. Els anarquistes eren un grup molt minoritari amb la CGT al capdavant, proposaven un anarquisme de tipus revolucionari però van moderar-se en el període d’entreguerres.

El principal partit d’esquerra era el Partit Comunista Francés (PCF) constituït el 1920 per l’escissió de l’SFIO que va produir-se per l’entrada d’aquests a la III Internacional. Pels comunistes la República era un enemic a substituir per un Estat comunista. El PCF estarà marcat per les lluites internes que van minar la seva capacitat revolucionària. Els seus principals dirigents van ser Doriot (alcalde de Saint Denise i aspirant a cap del comunisme francès) i Thorez (secretari general del PCF). El Partit Comunista creixerà el 1936 quan va acceptar la República i va incorporar-se a la política del Front Democràtic d’esquerres.

Altres elements hostils a la República seran el nacionalistes radicals antialemanys revengistes que negaven la III República per la rendició davant Alemanya de 1870. Volien recuperar l’hegemonia francesa a Europa substituint la república democràtica per un règim de força que pogués recuperar Alsàcia i Lorena.

Els dos principals referents d’aquest sector seran la Lliga dels Patriotes i Acció Francesa.

La Lliga dels Patriotes fundada el 1892 rebutjava la República per la seva claudicació davant Alemanya i demanarà una República presidencialista autoritària.

D’altra banda, l’Acció Francesa de Maurras eclipsarà la Lliga dels Patriotes amb un líder carismàtic. Maurras voldrà recuperar la unitat nacional prenent com a referència la França de Lluís XIV. Tot i no ser monàrquic, defensarà la restauració de la monarquia borbònica per recuperar un règim fort.

maurras.jpg

Charles Maurras

Maurras rebutjarà el laïcisme perquè era un element de disgregació espiritual. El seu objectiu era la unitat nacional, espiritual i social i per això s’havia d’excloure els quatre estats confederats; els jueus, els masons, els protestants i els metecs (estrangers). Aquesta exclusió només seria de drets. El discurs articulat per Acció Francesa serà el veritable enemic de la III República.

El sistema institucional de la Tercera República francesa

dissabte, 29/01/2011

A França, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, encara estava vigent la Constitució de 1878 que va donar lloc a la III República (1871-1940). Aquesta Constitució va ser creada com a conseqüència d’un pacte entre republicans i monàrquics orleanistes.

Francecoatofarms1898.png

La divisió dels grups monàrquics va portar a la instauració de la República a França al no trobar una nova dinastia pel tron francès. Tot i això, bonapartistes i borbonistes s’oposaran a la democratització i a la constitució de la III República. El pacte entre republicans i orleanistes va incloure matisos monàrquics en el sistema institucional.

El president de la República no era escollit per sufragi, sinó pel grup parlamentari per un mandat de 7 anys. El president nomenava el cap de govern i podia dissoldre la cambra de diputats per iniciativa pròpia.

Aquesta Constitució no serà modificada formalment, però el 1877 la crisi política provocada pel govern Mac Mahon que va voler exercir les atribucions presidencialistes que li atorgava la Constitució van suposar un pacte de no escrit.

Mac Mahon volia formar un govern afí, creant un conflicte amb la cambra de diputats. Així, les eleccions de 1878 van convertir-se en un plebiscit entre republicanisme i autoritarisme. El resultat electoral va ser favorable als parlamentaristes republicans gràcies a l’aplicació del sufragi universal masculí.

A partir d’aquest fet, es va fer una relectura de la Constitució per part de Grevy, el nou president, sense modificar-la. Grevy renunciava a actuar políticament per iniciativa pròpia, subordinant-se davant la cambra de diputats. El pacte no escrit entre els poders de la República va complir-se fins 1940 quan va instaurar-se el règim de Vichy.

El president es limitaria, a partir d’aquest moment, a ser el cap de l’Estat sense atribucions executives.

El senat estava integrat majoritàriament per notables que tenien el càrrec a perpetuïtat. L’única modificació formal de la Constitució va realitzar-se el 1884 en el punt que feia referència al Senat que des d’aquest moment estaria integrat per membres electes per col•legi indirecte dels consells municipals.

Aquest sistema primava el vot rural per sobre del vot urbà, garantint la funció moderadora de la cambra senatorial. El Senat es renovaria per tercis cada 3 anys amb mandats de 9 anys pels senadors. Això garantia l’estabilitat del Senat. D’altra banda, els diputats eren escollits per sufragi universal masculí cada 4 anys.

El poder executiu residia en el president del consell de ministres que era responsable enfront la cambra de diputats. La llei electoral va suposar la introducció del sufragi universal masculí amb una organització territorial del vot establerta definitivament el 1889, sistema que heretaran la IV República i la V República.

Organigramme_Troisième_République.png

L’organització territorial del vot suposava que els diputats eren escollits per sistema uninominal per districte a dues voltes. Cada districte escollia un diputat que ho havia de ser per majoria absoluta. Aquesta llei va afavorir la fragmentació de l’espectre polític, deixant marge a les actuacions personalistes i el caciquisme.

El 1914, amb motiu de les eleccions, van reorganitzar-se els districtes electorals per introduir les llistes dels partits amb un criteri de representació proporcional a dues voltes que premiava la majoria absoluta. El 1928 va retornar-se al sistema uninominal a dues voltes que ha arribat a l’actualitat.