Entrades amb l'etiqueta ‘París: Llums i Revolució’

Del 10 d’agost al 21 de setembre de 1792, un primer Terror?

diumenge, 8/05/2011

La nit del 10 d’agost de 1792, en trobar-se vacant el poder executiu a la França revolucionària després de la caiguda de la monarquia, va plantejar-se el problema de l’exercici del poder a l’espera de la convocatòria, inevitable en aquells instants, d’una nova Assemblea constituent.

Tuileriensturm1792.jpg

L’Assemblea legislativa, doncs, va designar un consell executiu de sis membres per a realitzar la transició. Entre els seus membres es trobaven els antics ministres girondins Clavière, Roland i Servan; Danton, un dirigent de la Muntanya; i dos polítics propers a Brissot com Monge i Le Brun.

Robespierre2.jpg

Robespierre

Sorgia aleshores un poder competidor amb la Comuna de París, reforçada per la insurrecció i, immediatament després, per les eleccions mitjançant sufragi universal de 11-13 d’agost. Robespierre, escollit a la Comuna després del 10 d’agost, va impulsar aquesta cap al poder, però els seus membres dubtaven davant de la idea de trencar un cop més la legalitat i provocar la dispersió de l’Assemblea.

A partir del 10 d’agost, l’Assemblea adoptaria importants decisions respecte dels cossos de l’exèrcit als quals s’enviarien a dotze dels diputats: aquests representants en missió disposaven de poders que anaven fins a la possibilitat de destituir els generals o als funcionaris públics. És a la vegada una mesura de defensa nacional i una precaució política contra la reacció de La Fayette davant la caiguda del rei.

El 17 d’agost, la pressió de la Comuna sobre l’Assemblea arrencaria a aquesta la decisió de constituir un tribunal extraordinari per a jutjar els “crims del 10 d’agost”, format per jurats i per jutges escollits per les seccions parisenques.

La situació exterior exigia mesures de defensa nacional i la Comuna aprova la decisió de fortificar París, forjar armes i autoritzar els aplanaments domiciliaris dels sospitosos (27 d’agost). L’Assemblea ratificaria aquestes mesures, tot i la resistència d’alguns dels seus membres respecte d’aplicar la coerció. Així, començarien a executar-se els decrets contra els clergues refractaris i en pocs dies uns 3.000 sospitosos van ser detinguts.

Das_Volk_von_Paris_vor_dem_Rathaus.jpg

D’altra banda, la Comuna va iniciar una línea política anticlerical dirigida contra l’Església constitucional amb l’objectiu darrer d’instaurar una política de descristianització. Així, van incautar-se els palaus episcopals, les campanes de les esglésies, va prohibir-se lluir els hàbits religiosos fora de l’església i van prohibir-se les processons. Els revolucionaris més radicals ja han traspassat la línea i sembla que ens alguns sectors ja no existeixin distincions entre el clergat refractari i el juramentat. Un sector dels revolucionaris buscarà l’eliminació de la influència de l’Església catòlica per trobar-se vinculada amb la monarquia i la contrarevolució.

L’Assemblea acabarà aprovant aquestes mesures amb retràs i amb la resistència d’alguns dels seus membres. Després, a partir del 25 d’agost, algunes de les seccions del centre i l’oest de París retirarien els seus representants de la Comuna. Arribats a aquest punt, el poder d’aquesta, lligat a la insurrecció parisenca, sembla força fràgil.

Tuileriensturm.jpg

Les matances de setembre (2 a 5 de setembre) que seguirien a la instauració d’aquestes mesures serien el resultat de les males notícies arribades de la guerra: traïció dels generals, emigració de La Fayette i de Lukner, avenç de les tropes austro-prussianes, caiguda de Longwy i setge de Verdum.

La corda s’està tensant i des del moviment popular es busca una nova energia que revitalitzi la Nació i la Revolució. Si tots els homes marxen de París per a defensar la pàtria en perill s’està deixant sense defensa enfront els contrarevolucionaris les dones, els nens i els ancians que resten a la capital. Una situació que es tensa encara més en córrer el rumor que els contrarevolucionaris s’estarien organitzant per a realitzar una matança de patriotes.

Des de les seccions comença a preparar-se la resistència, tot i que també hi ha sectors radicals que volen desfer-se dels empresonats que el tribunal format el 17 d’agost encara no ha arribat a jutjar.

D’aquesta manera, entre el 2 i el 5 de setembre, s’organitzen una sèrie de tribunals de forma espontània i sense dret per

SeptemberMassacres.jpg

a jutjar els detinguts de les diferents presons parisenques. Aproximadament, 1.500 sospitosos van ser executats, dels quals gran part en són presos comuns, tot i que la majoria pertanyen al clergat. A les províncies, els revolucionaris locals també realitzaran execucions sumàries (Reims, Caen, Lió, Meaux).

El període del primer Terror posava en evidència, potser per primer cop de forma tan diàfana, que més enllà de les diverses polítiques, a la Revolució començaven a ser evidents els antagonisme socials. La Revolució ja no es plantejava tan sols a nivell dels polítics, dels diputats, de les tendències, dels clubs o el rei. Des de l’agost de 1792, les masses populars que s’havien forjat un paper polític i social des de la presa de la Bastilla de 1789 van optar per influir directament en la política i fer-se o controlar directament el poder.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

diumenge, 17/04/2011

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

diumenge, 10/04/2011

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg

El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg

Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Girondins

diumenge, 3/04/2011

La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.

Delaroche_Girondins.jpg

D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.

girondins.jpg

Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).

Jérôme_Pétion_de_Villeneuve.jpg

Jérôme Pétion de Villeneuve, alcalde de París

La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb

el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.

Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.

Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.

Jean-MarieRoland.jpg

Jean-Marie Roland, un dels líders de la Gironda

El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.

La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.

Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).

Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.

Girondists Force.jpg

Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).

La Carmagnole, himne revolucionari

dimecres, 30/03/2011

La Carmagnole és un cant revolucionari francès, compost i difós a París a partir del 1792. El nom prové d’un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat piemontesa de Carmagnola, estesa per la Provença a partir del segle XVII i portada a París pels revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i una gorra vermella) i els sans-culottes. Per interpretar correctament la cançó hem d’aclarir que Madame Veto seria la reina Maria Antonieta i Monsieur Veto el monarca Lluís XVI.

PF_1950545~La-Carmagnole-Patriotic-Song-of-the-French-Revolution-from-Le-Chambard-Socialiste-1894-Posters.jpg

Lletra:

Madam’ Veto avait promis (bis)
De faire égorger tout Paris (Bis)
Mais son coup a manqué
Grâce à nos canonniers

Dansons la carmagnole
Vive le son, vive le son
Dansons la carmagnole
Vive le son du canon!

Monsieur Veto avait promis
D’être fidèle à son pays
Mais il y a manqué
Ne faisons plus quartier

Amis restons toujours unis
Ne craignons pas nos ennemis
S’ils vienn’nt nous attaquer
Nous les ferons sauter.

Antoinette avait résolu
De nous faire tomber sur le cul
Mais son coup a manqué
Elle a le nez cassé

Son mari se croyant vainqueur
Connaissait peu notre valeur
Va, Louis, gros paour
Du temple dans la tour

Les Suisses avaient promis
Qu’ils feraient feu sur nos amis
Mais comme ils ont sauté
Comme ils ont tous dansé!

Quand Antoinette vit la tour
Ell’ voulut faire demi-tour
Elle avait mal au coeur
De se voir sans honneur.

Lorsque Louis vit fossoyer
A ceux qu’il voyait travailler
Il disait que pour peu
Il était dans ce lieu.

Le patriote a pour amis
Tous les bonnes gens du pays
Mais ils se soutiendront
Tous au son du canon.

L’aristocrate a pour amis
Tous les royalist’s de Paris
Ils vous le soutiendront
Tout comm’ de vrais poltrons!

La gendarm’rie avait promis
Qu’elle soutiendrait la patrie.
Mais ils n’ont pas manqué
Au son du canonnier

Oui je suis sans-culotte, moi
En dépit des amis du roi
Vivent les Marseillois
Les bretons et nos lois!

Oui nous nous souviendrons toujours
Des sans-culottes des faubourgs
A leur santé buvons
Vive ces francs lurons!


houchard_4.jpg

El riu Sena

diumenge, 27/03/2011

El Sena és un riu de França, que neix a la Côte d’Or, prop de Saint-Seine-l’Abbaye, a 471 metres d’altitud, i desguassa al canal de la Mànega . Té 776 km de llargada i un cabal específic de 5,4l/s/km2.

Seine_bassin_versant.png

Podem distingir-hi: el tram superior, fins a la confluència amb el Yonne; el mitjà, per París i fins a la confluència amb l’Oise; i l’inferior.

En el tram superior rep l’Aube per la dreta i el Yonne —que ve del Morvan i li aporta 104 m3/s— per l’esquerra. En finir aquest tram el Sena porta ja uns 150 m3/s.

Al tram mitjà rep per la dreta, abans de París, el Marne (102 m3/s), i després l’Oise (95 m3/s). A París duu 275 m3/s, i al final d’aquest tram 390. El riu és, en aquest trajecte, majestuós i navegable gràcies al seu condicionament.

Al tram inferior, s’allarga en una tirallonga de meandres en una ampla vall submergible, on el riu té de 200 a 250 m d’amplada. Allí rep, per l’esquerra, l’Eure, que ve de la Beauce. Passa per Rouen —important port fluvial— i, a Tancarville, entra a l’estuari que s’acaba al port de Le Havre.

The_Seine_from_the_Eiffel_Tower.jpg

El Sena té un pendent escàs —màxim, 0,32 m/km—, per la qual cosa el seu corrent és moderat. Té règim pluvial oceànic, amb altes aigües d’hivern (gener-març) i eixut de setembre. Els anys secs arriba a greus penúries —fins a 35 m3/s a París—; però, gràcies a les obres de regularització, és navegable i manté el seu aspecte de gran riu.

Els principals afluents del Sena són: l’Ouca, l’Alba, el Yonne, el Leing, l’Esonne, l’Ordi, el Yerres, el Morne, la Castor, l’Oise, l’Epte, l’Andella, l’Eure i la Risla.

El feble pendent de la vall del Sena (Illa de França i Normandia) ha causat la formació de múltiples i profunds meandres.

També hi ha nombroses indústries situades al llarg de la vall del Sena, sobretot: de l’automòbil, petroquímiques, centrals tèrmiques i centrals nuclears.

Les ribes de la capital són abundants de peix. I com que la qualitat de l’aigua ha millorat en els últims anys, es pot consumir el producte de la seva pesca (no com fa 25 anys). Les especies més escampades de París són: els silours, els espets i les carpes.

Barco_en_el_río_sena.JPG

Quan hi ha forts i persistents temporals de ponent, experimenta grans crescudes i inundacions hivernals, greus per a l’aglomeració parisenca. Han estat catastròfiques les següents: febrer del 1658 (la més alta a París), desembre del 1740, gener del 1802 i les del 1910, el 1924 i el 1955.

L’origen del nom Sena té diverses versions. El més convincent és l’origen celta, en aquest idioma Sena significa sagrat.

El nom del riu Sena apareix en textos molt antics. La primera situació te lloc l’any 358 i és relatat per Julià l’Apòstata. El 875 les bandes de víkings assetjaren París i s’instal·laren, de manera permanent, a la desembocadura del Sena.

El 1684 el rei Lluís XIV va inaugurar la màquina de Marly que servia per bombar l’aigua del riu per tal d’alimentar els focs d’aigües del parc de Versalles.

Amb la construcció del pont de l’Alma, inaugurat per Napoleó III el 2 d’abril de 1856, l’estàtua d’un zuau a peu servia d’instrument popular de mesura de les crescudes del Sena. L’administració mesura el nivell de les crescudes al pont de la Tournelle.

A partir del 1830 s’inicia la construcció de preses i rescloses. El 1944, durant la Segona Guerra Mundial s’hi van produir molts bombardejos que apuntaven, sobretot llocs estratègics, com ara el Pont de Tancarville, Pont de Brotonne o el Pont de Normandie, que travessen el riu.

Les fonts del Sena són propietat de la ciutat de París des del 1864. Una gruta artificial es va construir al 1865 per protegir la font principal i la estàtua d’una nimfa, que simbolitza el riu.

Seine_wide.jpg

A París, hi ha un important trànsit de viatgers pel Sena, de caràcter principalment turístic, un exemple és el Bateau Mouche que fa recorreguts per la ciutat i des del qual es poden veure els monuments més importants de la capital.

El cementiri de Père Lachaise

diumenge, 27/03/2011

Segurament, poca gent s’imagini que en la ciutat de la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, el museu del Louvre o l’Arc del Triomf, un dels espais més visitats pugui ser un cementiri.

Aquest és el gegantesc Cimentière de Père Lachaise, situat al Boulevard de Menilmontant (amb parada de metro del mateix nom), on podem trobar les tombes de personatges tant rellevants per a la història política i cultural de França i d’Europa com Frederic Chopin, Beaumarchais, Balzac, Bizet, Haussmann, Sarah Bernhardt, Bellini, Cherubini, Oscar Wilde, Molière, Marcel Proust, La Fontaine, Colette, Jim Morrison i Edith Piaf, entre d’altres.

pere-lachaise-cemetery-map.jpg

pere lachaise.jpg

El Père Lachaise és molt més que un cementiri, és un veritable jardí panteó on cada any prop de dos milions de visitants arriben per a conèixer el darrer lloc de repòs d’autoritats de tots els gèneres, tant de les ciències com de la política, les lletres o l’art francès i mundial. Amb les seves 44 hectàrees esdevé, a la vegada, un dels espais verd més important de París, per darrere dels boscos de Boulonge i Vicennes.

La història del Père Lachaise es remunta al segle XIII, quan aquest turonet era un ampli terreny plantat de vinya, sota els dominis del bisbe de París. El 1430, un ric comerciant va comprar el terreny i va fer-se construir una sumptuosa residència, la Folie-Regnault.

Cap a inicis del segle XVII els jesuïtes van adquirir la casa i les terres, establint allí un dels seus espais de repòs. D’entre aquests jesuïtes va destacar la figura de François d’Aix de La Chaise, confessor del rei Lluís XIV, conegut com a “Père Lachaise”. Gràcies a la seva influència a la Cort i al favor reial els territoris dels jesuïtes a la zona van incrementar-se considerablement.

lachaise.jpg

pere_lachaise.jpg

Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, el 1763, el domini territorial va passar per diversos propietaris fins que, el 1803 restava en mans de la ciutat. Una llei de 1765 prohibia els cementiris a dins de la ciutat per qüestions higièniques i aviat van començar a desaparèixer els vells llocs de repòs dels morts i a donar-se una manca d’espais de sepultura. Així, quan Napoleó va decretar que tot ciutadà tenia dret a ser sepultat (tot i no ser creient, estar excomunicat o ser probre), van haver de crear-se nous cementiris fora dels límits de la ciutat. D’aquesta manera naixia el cementiri de Père Lachaise en els antics dominis dels jesuites, anomenat originalment Cementiri de l’Est.

Brongniart, l’arquitecte del palau de la Borsa, va ser l’encarregat de restaurar el lloc seguint el disseny dels jardins anglesos. El 1804 s’inaugurava oficialment el nou cementiri, però els parisencs inicialment no van respondre positivament a la mesura ja que aquest espai es trobava lluny de París, en un barri de caràcter popular i pobre. El 1812 només s’hi havien realitzat 833 enterraments.

pere lachaise 2.jpg

perelachaise.jpg

pere lachaise.jpg

Per esborrar aquesta mala imatge, el 1817, l’alcalde de París (prefecte del Sena) va decidir transferir al Père Lachaise les cendres dels famosos amants Eloisa i Abelardo, a més dels restes mortals de Moliere i La Fontaine. No va ser necessari fer res més: el 1830 ja hi havia 33.000 tombes i cap a mitjans de segle la seva superfície havia passat de 17 a 43 hectàrees, 70.000 tombes i 5.300 arbres.

Durant els fets de la Comuna, entre el 21 i el 28 de maig de 1871, un grup de federats va parapetar-se al Père Lachaise, on van ser executats per les tropes governamentals al cementiri. El Mur dels Federats rendeix homenatge a aquests homes. Sepultats al costat del mur trobem les tombes de 147 federats que no van morir en els combats derivats de la Comuna.

Massacre cimetiere lachaise.jpg

mur.jpg

Grup de "París: Llums i Revolució" al Mur dels Federats en el viatge a París del curs 2007-2008

Constitució francesa de 22 d’agost de 1795

divendres, 11/03/2011

La nova Constitució de la República aprovada el 22 d’agost de 1795 i que donava pas al règim del Directori, suposava un exercici d’equilibrisme lingüístic per conciliar una desigualtat elitista amb l’exercici de la sobirania nacional i una igualtat formal de drets.

El poder polític quedava reservat a uns pocs, en el que era una clara reacció contra la política practicada pels executors del Terror en el bienni anterior i també contra el desenvolupament que havia anat prenent la Revolució des de 1789 en la seva fase ascendent.

18.jpg

Els avenços democràtics senyalats anteriorment eren rebutjats pel liberalisme conservador que preferia que el poder residís en unes “elits riques i cultivades” (es a dir, en ells). S’havia configurat un Estat allunyat de la societat i que rebutjava el principi que feia universal la Revolució: l’exercici de la sobirania popular.

  • Promulgada: Constitució de la República Francesa de 22 d’agost de 1795 (aprovada per la Convenció Nacional).
  • Tendència: Liberalisme conservador.
  • Principis d’Organització Política: República:Sobirania Nacional (restringida a una elit).
  • Poder Executiu: Directori:
    • 5 membres escollits per 5 anys i no renovables en més de 1/5 part cada any.
    • Nomena els ministres.
    • Assegura l’execució de les lleis.
    • Direcció de la política exterior.
    • Controla les administracions mitjançant els compromissaris.
  • Poder Legislatiu: Assemblea:
    • Diputats escollits per 3 anys.
    • Es renoven en un terç cada any.
    • A través de 6 comissaris independents i responsables administra el tresor.
    • Consell dels Cinc-cents (500 membres de més 30 anys): Iniciativa en les lleis i prenen resolucions.
    • Consell dels Ancians (250 membres de més de 40 anys): Rebutgen o aproven les lleis proposades pels Cinc-cents després de 3 lectures.
    • Designen el poder executiu: D’una llista de 50 candidats de la que escolleixen 5 directors.
  • Poder Judicial: Justícia:
    • Magistrats.
    • Tribunals dels departaments.
    • Tribunal Suprem.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu.
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals departamentals
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi censatari: Ciutadans masculins i contribuents des de 21 anys.
      • 4.500.000 ciutadans.
    • Assemblees electorals departamentals:
      • 30.000 electors de més de 25 anys.
      • Un per cada 200 ciutadans amb una renda igual a 150 o 200 jornades de treball (segons el nombre d’habitants).
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (22 d’agost de 1795).
    • No es basa en el Dret Natural.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de culte.
    • Llibertat de comerç.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Inviolabilitat del domicili.
    • Limita l’associació política.
  • Relacions Església-Estat: Separa ció Església-Estat:
    • Aconfessionalitat de la República (teòrica).
    • No reconeix els vots religiosos.
    • Es regula a través de la Constitució.
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
    • Administració municipal:
      • 1 municipi per cantó (a París 12 districtes).
    • Administració departamental:
      • Directori departamental (5 membres).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema de Justícia.
  • Reforma de la Constitució: A través de la petició del Consell d’Ancians. Requereix la ratificació del Consell dels Cinc-cents. Han de passar com a mínim 9 anys per a convocar l’Assemblea de Revisió.

20b_desc.JPG

En qualsevol cas, tot i aquesta deriva conservadora i restrictiva final, el sistema liberal constitucional que havia sorgit durant la Revolució Francesa esdevindria una referència per a tot el món i els seus principis s’estendrien al llarg del segle XIX per Europa i Amèrica donant lloc a una nova concepció de la política. Aquest és el veritable triomf de la Revolució Francesa.

Text complet en francès: constitution-1795

Text fragmentari en castellà: constitucion-1795-castellano

Acta Constitucional francesa de 24 de juny de 1793

divendres, 4/03/2011

La Constitució, o Acta Constitucional, de 1793 es convertia, després de l’experiència de 1791, en un “compromís entre la democràcia representativa i la democràcia directa”.

La deriva jacobina marcava un sistema no aplicat mai, que delimitava totalment el poder executiu de la (des del 1792) República francesa.

El poder hauria recaigut en un Consell Executiu de 24 membres delimitat per la Convenció (parlament) unicameral i escollida per sufragi universal (masculí). L’Assemblea era la que realment centralitzava la majoria del poder. És a dir, tot i la gran avançada democratitzadora, aquesta acta desdibuixava, en certa mesura, la separació de poders.

  • Promulgada: Constitució de 1793 (aprovada per la Convenció Nacional el 24 de juny de 1793). No va arribar a ser aplicada en la pràctica.
  • Tendència: Democràtica jacobina.
  • Principis d’Organització Política: República: Sobirania Nacional.
  • Poder Executiu: Consell Executiu:
    • 24 membres.
    • Direcció i control de l’administració general.
    • Execució de lleis i decrets del poder legislatiu.
    • Negocia els Tractats.
    • Responsable davant la llei i el poder legislatiu.
    • Resideix amb el poder legislatiu.
    • Es renova per meitats cada legislatura.
  • Poder Legislatiu: Convenció Nacional.
    • 1 diputat per cada 40.000 individus.
    • Parlament unicameral.
    • Proposa lleis i dicta decrets.
    • Legislació civil i criminal.
    • Administració d’ingressos i despeses de la República.
    • Reorganització del territori francès.
    • Instrucció pública.
    • Política de defensa.
    • Política monetària.
    • Ratificació dels Tractats.
    • Convoca el poder executiu.
  • Poder Judicial: Justícia Civil i Justícia Penal.
    • Justícia Civil:
      • Regulat pel poder legislatiu.
      • Escollit anualment.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu (centralització al parlament).
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals.
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi universal masculí.
      • Elecció directa.
      • Plebiscits sobre les lleis.
    • Assemblees electorals:
      • És ciutadà tot home nascut i domiciliat a França de 21 anys d’edat.
      • 1 elector per cada 200.000 ciutadans.
      • Tot ciutadà que exerceix els seus drets és elegible.
  • Drets i Llibertats Fonamentals: Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà (24 de juny de 1793).
    • Basada en el Dret Natural.
    • Igualtat.
    • Seguretat.
    • Llibertat.
    • Lliure exercici dels cultes.
    • Instrucció comú.
    • Assistència pública.
    • Llibertat de premsa.
    • Dret de petició.
    • Dret de reunió en societats populars.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat:
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
  • Control de Constitucionalitat: Tribunal de Cassació.
  • Reforma de la Constitució: Si la meitat més un dels departaments o la desena part de les assemblees primàries en demana la revisió. Convocatòria de Assemblees primàries per donar lloc a una nova Convenció Nacional.

constitution-francaise-1793.png

La conjuntura bèl·lica va impedir que el text tingués vigència, però no va ser totalment oblidat ja que la Convenció (sempre electa) va establir un sistema de govern fortament centralitzat a través del poder legislatiu.

L’Acta Constitucional de 1793 restava en punt mort fins a la seva posterior aplicació un cop solucionada la guerra, però la situació va donar un tomb conservador que cristal·litzaria en una nova constitució que consagraria la victòria del liberalisme conservador.

Text complet en francès: acte-constitutionnel-1793

Text complet en castellà: acta-constitucional-de-24-de-junio-de-1793

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

dissabte, 26/02/2011

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano