Entrades amb l'etiqueta ‘París: Llums i Revolució’

Joana d’Arc, la donzella d’Orleans

dijous, 30/05/2013

Nascuda en una família camperola acomodada de la Lorena, Joana d’Arc (1412-1431) va veure en la seva infància el seu país envaït per tropes angleses i borgonyones en el context de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Quan els exèrcits invasors van assetjar Orleans i el delfí Carles va veure’s obligat a refugiar-se a Chinon, el 1428, Joana va sentir unes visions místiques que van impulsar-la a lluitar per França al costat de Carles VII. Mèdicament, aquestes veus podrien atribuir-se a al·lucinacions, alguna variant d’esquizofrènia o problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. En qualsevol cas, sembla totalment descartable que Joana mentís.

Joan_of_arc_miniature_graded.jpg

Retrat de Joana d'Arc datat el 1485 (Centre historique des Archives nationales, París, AE II 2490)

Així, amb una escorta facilitada per Robert de Baudricourt, Joana va presentar-se als quarters generals de Chinon on el delfí, desesperat, va confiar-li una força armada amb la qual, pel maig de 1429, va aconseguir de batre els anglesos i aixecar el setge sobre Orleans.

La figura de la jove, sempre vestida d’home i amb l’armadura pròpia d’un cavaller, va fascinar els seus compatriotes. No importava si es tractava de nobles cavallers o simples camperols, els francesos van caure seduïts per aquesta donzella guerrera. Les cròniques expliquen que, fins i tot, s’apropaven a la jove per a tocar el seu estendard i la seva roba, als quals van atribuir-se poders curatius. Així doncs, el mite francès per excel·lència prenia forma des de la base de la societat, però abraçava tot el ventall estamental.

Vigiles_de_Charles_VII,_fol._57v,_Prise_d'Orléans_(1429).jpg

Miniatura de les "Vigiles de Charles VII" de Martial d'Auvergne (Bibliothèque nationale de France, Français 5054, París)

El 17 de juliol de 1429, Carles VII era coronat a Reims com a nou rei de França. Aquí, però, començarien les desavinences amb Joana. La jove donzella va dirigir un atac, infructuós, contra París, mentre que el rei esperava avançar cap a la pau per la via de la diplomàcia i buscava tancar-la en un convent. Tot i la manca de suport reial, el 23 de maig de 1430, Joana va entrar a Compiègne al davant d’un escamot de soldats. Però la sort giraria l’esquena a la donzella: l’endemà era capturada pels borgonyons i venuda als anglesos.

Joana no era una presonera més per als anglesos: una dona soldat en un temps de cavallers i amb una aureola mística al seu voltat. El símbol de la resistència francesa havia caigut. Un tribunal eclesiàstic l’acusaria de bruixeria i la condemnaria per heretge. Condemnada a la foguera com a heretge relapsa, Joana moria a la plaça del mercat vell de Rouen, davant de milers de persones, el 30 de maig de 1431. Només tenia 19 anys.

Ingres_coronation_charles_vii.jpg

Jean-Auguste-Dominique Ingres: "Jeanne d'Arc au sacre du roi Charles VII" (Musée du Louvre)

La llegenda de Joana, però, acabava de néixer. Alguns presents en l’execució van afirmar haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres rumors asseguraven que aquesta va sortir del seu cos en forma de colom. Fins i tot alguns van jurar haver vist com, en el darrer moment, entre el fum, es suplantava la donzella per un cadàver. Els rumors continuarien amb la teoria que, supervivent al martiri, s’havia casat amb Robert des Armoises. Igualment hi ha testimonis que diuen que els soldats van reclamar veure la morta, carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.

Amb la victòria de Carles VII, el 1456, Joana d’Arc va ser rehabilitada solemnement pel papa Calixt III i va ser considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Arribats al segle XX, el papa Pius X la va beatificar, l’abril del 1909, basant-se en un miracle poc ortodox: haver “salvat França”. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va ser triada com a patrona nacional.

Stilke_Hermann_Anton_-_Joan_of_Arc's_Death_at_the_Stake.jpg

Hermann Anton Stilke: "Joan of Arc's Death at the Stake" (Hermitage Museum)

Ernest Meissonier: La barricada del carrer Mortellerie

divendres, 17/05/2013

El moviment revolucionari de 1848 va començar a París quan el febrer el govern, cada cop més moderat, corrupte i deslegitimitat socialment, va restringir les llibertats ciutadanes. Un moviment insurreccional va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. Aleshores va formar-se un govern provisional amb la participació de republicans, socialistes i radicals amb l’objectiu d’impulsar un programa de reformes polítiques i socials.

meissoner barricade mortellerie.jpg

Tanmateix, les eleccions d’abril van suposar la victòria de la burgesia liberal moderada, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, els grans protagonistes de la Revolució de 1848, es veien novament marginats a la cambra de representants i, a més, van patir la liquidació de les reformes socials que s’havien iniciat. La resposta al gir conservador de la República va ser una nova insurrecció obrera a París, el juny, que va derivar en un enfrontament entre la burgesia i el proletariat. La rebel·lió va ser sufocada amb la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió que culminaria amb la detenció i deportació dels líders del moviment obrer parisenc. La revolució social havia fracassat.

Testimoni artístic i protagonista en primera persona, el pintor francès Ernest Meissonier (1815-1891), capità d’artilleria de la Guàrdia Nacional encarregada d’esclafar la Revolució de 1848, va ser un observador privilegiat de la repressió de la insurgència popular en una barricada aixecada al costat de l’Hotel de Ville de París. Al quadre La barricada del carrer Mortellerie (La Barricade, rue de la Mortellerie, 1851) ens deixa el seu testimoni:

Quan el vaig pintar encara em trobava sota la terrible impressió de l’espectacle que acabava de veure […]. Aquestes coses entren a l’ànima de qui les reprodueix […]. He assistit a l’esdeveniment en tot el seu horror, soc testimoni de la matança dels revoltats, el cadàvers dels quals, afusellats i llançats per les finestres, cobrien les llambordes mentre la seva sang, que seguia brollant, tintava el terra de vermell.

La imatge, tot i ser la visió d’un pintor conservador que va participar de la repressió, ens presenta els fets amb cruesa, amb realisme. La cara de la mort esdevé protagonista dramàtic. No existeixen ornaments que justifiquin o edulcorin l’escena. Tampoc existeixen els herois, només el poble anònim esclafat. En primer pla, d’entre el conjunt de cossos anònims morts per l’acció de l’exèrcit i la Guàrdia Nacional, destaca un cadàver. Va vestit amb els colors de la nació: blau, blanc i vermell. Aquest mort és el símbol que dóna força i caràcter al quadre: és la nació francesa dessagnada per la guerra civil.

meissoner barricade mortellerie 1.jpg

meissoner barricade mortellerie 2.jpg

Jacques-Louis David: La coronació de Napoleó

dilluns, 13/05/2013

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en l’emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon.jpg

Tot i l’entusiasme jacobí dels anys de la Revolució, el pintor Jacques-Louis David (1748-1825) va ser també el pintor de l’Imperi, l’encarregat d’immortalitzar la nova glòria francesa que representava Napoleó. I seria el mateix emperador que encarregaria a l’artista parisenc, “primer pintor” de França des de 1804, la realització del quadre que havia de consagrar política i simbòlicament la seva coronació imperial en una obra monumental dedicada a la glòria de l’esdeveniment.

David va ser present a Notre Dame, dibuixant l’escena al natural, realitzant l’esbós dels personatges principals i prenent nota d’aquells detalls que havien de donar caràcter i grandesa a l’obra. Després iniciaria un llarg procés fins a la culminació i entrega del quadre, l’octubre de 1807. Un any després, el 1808, l’oli es presentava al Saló de París, on rebria l’aprovació de l’emperador. En agraïment David seria nomenat oficial de la Legió d’Honor.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 5.jpg

Jacques-Louis David autoretratat a la tribuna de Notre Dame dibuixant la cerimònia

A La coronació de Napoleó (Le Sacre de Napoléon) David posa en escena el caràcter fastuós de la consagració i el seu missatge polític i simbòlic. Testimoni ocular de la cerimònia, el pintor va reflectir amb gran realisme la multitud guarnida, renunciant a les al·lusions neoclàssiques. Neix així l’anomenat estil imperi, aquell que havia de convertir el present en ornamentació artística (i propagandística) i reflectir la glòria de Napoleó i els francesos.

Els detalls són importants: els luxosos vestits, l’estudiada disposició dels personatges, els moviments representats, la combinació magistral de llums i ombres… Tot plegat serveix en l’objectiu de l’artista: un quadre monumental que esdevé una representació idealitzada del poder però a la vegada juga el paper de crònica històrica.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 1.jpg

Napoleó Bonaparte i Pius VII

Com no podia ser d’altra manera, Bonaparte és el punt central de la composició. Superb, l’emperador es corona a si mateix i llueix un llorer d’or, seguint la tradició de la Roma imperial clàssica. La nova corona imperial, elaborada per a l’esdeveniment i amb la qual s’ha autocoronat, s’inspira en la que lluïa Carlemany. César i Carlemany. L’Imperi Romà i l’Imperi Carolingi. El somni d’una Europa única renaixent de la mà de Napoleó.

L’emperador es disposa a coronar Josefina. Al seu costat Pius VII, en un paper clarament secundari, beneeix i sacralitza l’entronització aixecant la seva mà dreta. El poder imperial substitueix el poder papal. Bonaparte recupera en aquesta escena els atributs propis de l’Antic Règim, però revestits dels vestigis de la Revolució: el nou emperador no és consagrat per la gràcia de Déu, no esdevé un monarca de dret diví, sinó que ho és per la “voluntat del poble”. O així ho volia fer creure.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 2.jpg

Josefina de Beauharnais

Josefina de Beauharnais, la primera esposa de Bonaparte, s’agenolla per rebre la corona. Tot i ser sis anys més gran que Napoleó, David la representa amb el rostre d’una jove. Un lleu somriu il·lumina la seva cara. Esplèndidament vestida i guarnida fastuosament amb les joies més imponents, la seva actitud és de recolliment, tal i com correspon al caràcter sagrat del moment.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 3.jpg

Els grans dignataris de França

A la dreta de la imatge podem observar els grans dignataris de França. Charles-François Lebrun (tresorer de l’Imperi, presenta el ceptre amb l’àguila imperial a les seves mans), Jean-Jacques Régis de Cambacérès (canceller de l’Imperi i pare del Codi Civil, presenta la mà de justícia), Louis-Alexandre Berthier (mariscal de l’Imperi, presenta el globus imperial coronat d’una creu), Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord (gran camarlenc de Napoleó), i Joachim Murat (mariscal de França). Tots ells apareixen vestits amb roba de cerimònia pròpia del regnat d’Enric IV, el primer rei Borbó francès.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 4.jpg

La família Bonaparte, nova dinastia imperial

En canvi, a l’esquerra veiem la família de l’emperador. Maria Letizia Ramolino (mare de Napoleó i absent en la cerimònia), Lluís Napoleó (germà i futur rei d’Holanda), Josep Bonaparte (germà i futur rei d’Espanya), les germanes de Napoleó i l’infant Carles Napoleó (nebot de l’emperador, fill de Lluís Bonaparte i d’Hortense de Beauharnais). Tot un símbol de la nova dinastia que s’estava instaurant amb solemnitat a Notre Dame.

Edvard Munch: La mort de Marat

dimecres, 8/05/2013

Una de les grans icones de la Revolució francesa: l’assassinat de Marat a mans de Charlotte Corday, la clàssica imatge immortalitzada per Jacques-Louis David. Aquest és el tema que recupera Edvard Munch (1863-1944), el pare de l’expressionisme, en aquest quadre de 1907 que podem observar en el Munch Museet d’Oslo.

death-of-marat-i-1907.jpg

Mite revolucionari en morir, Marat era l’amic del poble, aquell que amb els seus escrits havia descobert els enemics del poble, els enemics de la Revolució, fins al punt de pagar el preu de la defensa de la Revolució amb la seva vida. Ara bé, Marat també és la figura que millor representa els excessos de la Revolució: des de les pàgines del seu diari va instigar constantment les masses de la capital a l’acció revolucionària mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania i es comprometia amb el Terror.

El 13 de juliol de 1793, Corday va arribar-se fins a la casa de l’amic del poble. Anava armada amb un ganivet de carnisser. Però el seu objectiu no era una presa fàcil. Només després d’enviar una nota en la qual denunciava els membres de la Gironda de Caen va poder accedir a les seves habitacions. Igual que David un dia abans, Corday va trobar Marat treballant en els seus escrits a la banyera. Ella va donar-li els noms dels girondins que s’havien aixecat contra el Govern Revolucionari i ell va donar-li garanties que aviat serien empresonats i guillotinats. Aleshores, Corday va treure el ganivet que portava amagat entre la rova i va clavar-li al pit. Marat va morir instantàniament.

Què podia buscar Munch en recuperar aquesta icona revolucionària en el tombant dels segles XIX i XX? Podem fer una lectura política del quadre? O darrera de la pintura s’amaga quelcom més personal i dramàtic?

La realitat és que el pintor noruec despulla l’obra de qualsevol connotació històrica i revolucionària. Així, el quadre esdevé un símbol, una metàfora de l’amor i la mort que uneix homes i dones. I encara podem trobar una lectura personal: el 1902  Munch protagonitza una escena del que avui anomenaríem violència domèstica amb la seva parella Tulla Larsen i perd un dit de la mà dreta com a conseqüència d’un tret accidental. Aquest episodi suposava el trencament definitiu de la parella i el fet decisiu per a realitzar el pas cap a la sublimació artística del fet històric. El crit infinit de l’artista, l’ànima turmentada del pintor emergeix en el seu màxim esplendor.

death-of-marat-i-1907.jpg

El cadàver de Marat es troba estirat sobre el llit, amb els braços oberts en forma de creu i el cos cobert de ferides. És una representació totalment oposada a la realitat històrica, aquella que va captar magistralment Jacques-Louis David, i que busca subratllar la dimensió al·legòrica de l’episodi.

Tanmateix, Marat no és el veritable protagonista del quadre. El revolucionari amic del poble passa a ser una figura secundària en favor de Charlotte Corday, la seva assassina, la dona obsessionada amb la idea de matar l’home a qui percebia com una “bèstia” per les seves denúncies incendiàries sobre la traïció dels girondins. Corday buscava salvar França i la Revolució, l’assassinat de Marat era la seva manera de resoldre les matances i la guerra civil soterrada que s’estaven produint.

death-of-marat-i-1907 1.jpg

Munch presenta l’assassina en primer pla, despullada de qualsevol vestimenta. Una dona nua enfrontada a un home mort també despullat. La mirada fixa es perd en l’infinit. L’expressió no és de triomf, sinó apagada, melancòlica. El triomf de la mort no és motiu d’alegria. La carn de la noia és pàl·lida, tacada per la sang de l’home mort. En realitat hem d’entendre Corday, la jove assassina melancòlica, com l’única figura viva en una composició de mort.

Jacques René Hébert, Le Père Duchesne

dilluns, 29/04/2013

Nascut a Alençon, el 1757, aquest polític revolucionari francès, nascut en el si d’una família burgesa, va aparèixer en l’escena parisenca el 1790 amb la fundació de l’òrgan de premsa dels sectors més extremistes: Le Père Duchesne, el setmanari que, després de la mort de Marat, substituiria L’Amic del Poble en aquesta funció d’exaltació dels grups més extrems de la Revolució amb un estil groller i violent que va fer-se un important forat entre l’audiència parisenca (es calcula que la seva tirada arribava als 10.000 exemplars).

Jacques_Hebert.jpg

Membre influent del Club dels Cordeliers i segon substitut del procurador de la Comuna de París, arribats a 1792, va combatre els girondins amb força, fins el punt que va ser detingut. Tanmateix, la pressió popular va forçar el seu alliberament. És aleshores quan el seu discurs es radicalitza, especialment després de la mort de Marat, del qual va considerar-se’n hereu.

Posteriorment, arribats a la Convenció, Hébert va convertir-se en el dirigent de l’ala més revolucionària dels montagnards, coneguda com a hebertistes, controlant la Comuna de París (a través de Chaumette, el procurador), el club dels Cordeliers, la major part de les societats populars i el Ministeri de la Guerra (mitjançant Bouchotte i De Vincent). A més, des de setembre de 1793, va comptar amb dos col·laboradors al Comitè de Salut Pública –Collot d’Herbois i Billaud-Varenne–.

Indissolubricite.jpg

logo_010.jpg

Tant ell com els seus seguidors eren partidaris de l’establiment d’una taxa i del repartiment de productes alimentaris, la socialització del comerç i la política del Terror, predicant la lluita dels pobres contra els rics. És més, hi ha autors que consideren el Terror com un èxit personal d’Hébert i el seu model de periodisme incendiari.

Finalment, Hébert va ser executat, condemnat pel Tribunal Revolucionari, juntament amb alguns dels seus partidaris, perquè va organitzar una insurrecció fracassada contra Robespierre, a qui consideraven moderat, el març de 1794. En el camí cap al patíbul, Hébert estava histèric i no perdia l’esperança que una nova insurrecció popular el salvés de la mort. Aquesta no va produir-se i Hébert es va desmaiar-se en veure’s enfrontat a la guillotina. La seva dona, Marie Marguerite Françoise Hébert, va ser executada vint dies després. Era el final de l’hebertisme.

Fragonard: Mirabeau i Dreux-Brézé

dimecres, 24/04/2013

Alexandre-Évariste Fragonard (1780-1850), fill de Jean-Honoré Fragonard, va ser un pintor especialitzat en la pintura històrica no clàssica, el que s’anomena style troubadour, caracteritzant-se per realitzar una lectura romàntica dels episodis de la història de França, especialment els esdeveniments de la Revolució francesa.

mirabeau_et_dreux-breezee.jpg

En aquest cas, a Mirabeau i Dreux-Brézé (quadre de la segona meitat del segle XIX) Fragonard representa l’enfrontament dialèctic produït el 23 de juny de 1789, tres dies després del Jurament del Joc de Pilota, quan Lluís XVI va prometre introduir reformes i va demanar la cloenda de la sessió perquè els Estats Generals tornessin a reunir-se per estaments. Esdevinguts Assemblea Nacional, els diputats del Tercer Estat no van moure’s dels seus escons a l’Hôtel des Menus Plaisirs de Versalles.

És aleshores quan es produeix el famós enfrontament. Henri-Évrard de Dreux-Brézé, mestre de cerimònies de Lluís XVI, va adreçar-se a l’Assemblea per reiterar les ordres reials: “Vous avez entendu, messieurs, l’ordre du roi”. Tot provocant la cèlebre resposta del comte de Mirabeau: “Allez dire à votre maître que nous sommes ici par la volonté du peuple et n’en sortirons que par la force des baïonnettes”.

mirabeau_et_dreux-breezee 2.jpg

Dreux-Brézé: "Vous avez entendu, messieurs, l’ordre du roi".

mirabeau_et_dreux-breezee 1.jpg

Mirabeau: "Allez dire à votre maître que nous sommes ici par la volonté du peuple et n’en sortirons que par la force des baïonnettes".

Henri-Évrard, marquès de Dreux-Brézé, el grand maître des cérémonies de France en temps de Lluís XVI, apareix acompanyat d’uns soldats. Tot i comunicar enèrgicament el missatge transmès per mandat reial, es veu obligat a escoltar la reacció airada de Mirabeau davant l’actitud desafiant de la resta de diputats.

Honoré Gabriel Riqueti, comte de Mirabeau, il·luminat per la llum que sorgeix des de la part superior de la sala, assenyala amb la mà dreta la decisió dels diputats de romandre a la sala reunits en assemblea. És l’heroi de la jornada i una de les veus més destacades de l’Assemblea Nacional Constituent. Encara són lluny els temps en que esdevindria un traïdor a la Revolució. Representa la “veu del poble”.

Manifest pictòric d’una interpretació de l’art com a eina de combat polític, un altre dels autors que dirigiria la seva mirada cap aquest episodi seria el genial Eugène Delacroix en el seu Mirabeau davant Dreux-Brézé (1831).

dor5_delacroix_001f.jpg

Jacques-Louis David: El jurament del Joc de Pilota

dissabte, 20/04/2013

En situar l’esclat de la Revolució francesa tots tenim una data simbòlica al cap: 14 de juliol de 1789, la presa de la Bastilla. En realitat, però, la Revolució ja havia començat amb anterioritat a l’esclat popular. És més, sense els fets que s’havien desenvolupat prèviament en les sessions dels Estats Generals que es celebraven a Versalles no es pot entendre la transcendència de la data simbòlica del 14 de juliol.

Així, la Revolució comença, almenys en el terreny polític, el 17 de juny, quan els representants del Tercer Estat van constituir-se en Assemblea Nacional per liquidar l’absolutisme. La reacció del monarca no va fer-se esperar. Lluís XVI, pressionat pels estaments privilegiats, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions que es celebraven en la sala des Menus Plaisirs.

Serment_du_Jeu_de_Paume_-_Jacques-Louis_David.jpg

El 20 de juny de 1789, en pavelló del Jeu de Paume de Versalles, el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. Allà van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament, els assemblearis van continuar la sessió. No hi havia marxa enrere i, el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevindria constituent.

El 1790, Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell”, seria l’encarregat d’immortalitzar el fet per encàrrec de la Societat d’Amics de la Constitució. Tot i que el projecte inicial era realitzar una gran pintura que homenatgés els 630 diputats d’aquella Assemblea, la manca de pressupost i les lluites polítiques entre revolucionaris i contrarevolucionaris van aturar l’encàrrec. Tanmateix, David va realitzar una versió de petites dimensions que avui podem admirar al Museu Carnavalet de París.

Jacques_Louis_David_-_Le_serment_du_Jeu_de_Paume_-_Google_Art_Project.jpg

Tota l’escena gira a l’entorn de la figura central, el diputat Jean Sylvain Bailly, l’encarregat de llegir en veu alta el text del jurament escrit per Pierre Bevière:

L’Assemblea Nacional, considerant que ha estat cridada a fixar la constitució del Regne, portar a terme la regeneració de l’ordre públic i mantenir els verdaders principis de la monarquia, res no pot impedir que continuï les seves deliberacions a qualsevol lloc on es pugui veure forçada a establir-se, i que en darrer terme, l’Assemblea Nacional és allà on els seus membres es trobin reunits;

Disposa que tots els membres d’aquesta Assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho exigeixin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids, i que un cop prestat l’esmentat jurament, tots els membres i cadascun d’ells en particular confirmaran, amb la seva firma, aquesta resolució indestructible. 

En primer pla, un altre punt reclama l’atenció de l’espectador: dos membres del clergat confraternitzen amb els revolucionaris del Tercer Estat. Són el frare Dom Gerle (que en realitat no es trobava present en el jurament del 20 de juny) i el pastor protestant Rabaut-Saint-Etienne. Revolucionaris, cristians i protestants units davant d’un objectiu superior: la llibertat del poble francès.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 1.jpg

A través de les finestres es filtra una llum que il·lumina Bailly, però també penetra el poble en l’escena. El vent agita les cortines i evoca la joia d’una multitud que camina vers la llibertat. David pinta homes, dones i nens que, des de l’exterior, són testimonis, però també protagonistes del jurament dels seus representants.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 2.jpg

En mig de l’entusiasme i l’aprovació general recreada per David, només una figura sembla desentendre’s de l’acció: és el diputat Martin Dauch, el qual rebutja el jurament llegit per Bailly. És l’únic diputat del Tercer Estat present a la sessió que va negar-se a jurar aquell 20 de juny. Es troba en l’extrem dret de la imatge, assegut en una cadira i de braços creuats, gairebé amagat, decebut davant allò que observava. En realitat, Dauch va defensar el seu “no” al jurament de forma enèrgica, però la força de la imatge el faria passar a la història d’una manera força diferent.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 3.jpg

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Jean Sylvain Bailly, el primer alcalde de París

dilluns, 8/04/2013

Astrònom, historiador i polític francès, Jean Sylvain Bailly va néixer a París el 1736. Fill d’un pintor i conservador de quadres del rei i de la Corona, des de ben jove ja va mostrar el seu interès per l’astronomia. Entre d’altres qüestions, a fer construir un observatori sobre el sostre del Palau del Louvre i com a grans fites va descobrir els satèl·lits de Júpiter i va escriure una voluminosa Història de l’Astronomia. Les seves observacions i estudis astronòmics van suposar-li ser membre de l’Acadèmia de Ciències de París.

bailly.jpg

Però si Bailly ha passat a la història és per la seva activitat política. Diputat pel Tercer Estat als Estats Generals, aviat esdevingué un personatge popular i fou elegit president del consell municipal de París el 1789 després del Jurament del Joc de Pilota. Així, el 17 de juliol de 1789 seria l’encarregat d’entregar la bandera tricolor al rei Lluís XVI, just després de la presa de la Bastilla.

Partidari de l’ordre social enfront de la creixent violència popular i les exigències radicals dels clubs polítics, amb l’objectiu d’evitar desordres desprès de l’evasió frustrada de la família reial a Varennes, va manar a la Guàrdia Reial carregar contra la multitud exaltada al Camp de Mart el 17 de juliol de 1791. Des d’aquest moment la seva popularitat cauria en picat fins que el novembre dimitiria dels seus càrrecs i es retiraria a Nantes.

Considerat partidari dels sectors més conservadors de la Revolució, va ser guillotinat el 12 de novembre de 1793 durant el període del Terror.

L’État, c’est moi

dimarts, 26/02/2013

Lluís XIV de França (1643-1715), el Rei Sol, l’absolutisme encarnat en la figura de l’home més poderós del segle XVII. Un pintor català: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud, nascut a Perpinyà quan aquest territori encara es trobava sota domini dels comtes de Barcelona); un quadre històric:  Retrat de Lluís XIV (1701).

Louis_XIV_of_France.jpg

Louis XIV en grand costume royal (1701)

Prototip de la representació majestàtica, imperial, Rigaud capta l’essència de l’absolutisme: un monarca omnipotent, poderós i orgullós, l’home que era l’encarnació viva de l’Estat. “L’État c’est moi”, aquella frase atribuïda al Rei Sol per Jacques-Antoine Dulaure a la seva Histoire de Paris (1834) i que Lluís XIV mai va pronunciar, tot i que segurament sí l’hauria signat. En el seu llit de mort sí que va arribar a afirmar: “Je m’en vais, mais l’État demeurera toujours” (“Jo me’n vaig, però l’Estat [la meva obra] quedarà per sempre”).

Orfe des dels cinc anys, el petit Lluís va veure com durant la regència de la seva mare, Anna d’Àustria, mentre ell era menor d’edat, una revolta de la noblesa francesa i del Parlament de París posava en perill el seu tron. Sufocada la Fronda (1648-1653) pel primer ministre, el Cardenal Mazzarino, aquells fets marcarien el futur govern del Rei Sol. Havia arribat el moment de reforçar l’autoritat monàrquica i avançar cap a la versió més acabada de l’absolutisme, del rei com a encarnació mateixa de l’Estat, de portar a la pràctica, i fins a les últimes conseqüències, les formes de govern pròpies de la monarquia de dret diví.

Rigaud_Hyacinthe_-_Louis_XIV,_roi_de_France.jpg

Louis XIV, roi de France (1701)

El 1682 va abandonar París i va traslladar la cort a Versalles. El fastuós palau, els jardins i les fonts van permetre al rei mostrar el seu poder immens. Tota la brillant vida de Versalles girava al seu voltant, convertit en l’epicentre del poder, la persona més important i poderosa de França i d’Europa, el gran astre de la galàxia absolutista: el Rei Sol. Els poderosos nobles esdevenien ara servils cortesans entretinguts en una vida fastuosa de festes i recepcions, allunyats de les seves propietats en el món versallesc, sense consciencia de ser vigilats de prop. En aquest entorn, la noblesa mai es tornaria a revoltar.

Retornant al quadre de Rigaud, tot l’imaginari de l’absolutisme es condensa en un cop de pinzell: la corona, el ceptre, la mà de la justícia, el mantell reial, l’espasa de França i la flor de lis del Borbó. Una posició ferma, règia, imperial. Potser mai ho va pronunciar, però, evidentment, l’Estat era ell.

Camille Desmoulins, de visionari de la Revolució a la indulgència

dijous, 21/02/2013

Aquest publicista, polític i revolucionari francès va néixer a Guise el 1760. Va traslladar-se a París on va compartir beca d’estudis amb Robespierre al col·legi Louis-Le-Grand. Advocat des del 1785, gràcies al seu estil incendiari va esdevenir un dels més importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució francesa, abans de la qual havia escrit La Philosophie du peuple français (1788), fullet on ja anunciava l’arribada de la Revolució, i France libre (1789), una violenta acusació contra el sistema de l’Antic Règim.

En saber-se la destitució de Necker com a Ministre (el 12 de juliol de 1789), va ser un dels oradors populars més enardits –als jardins del Palais-Royal, residència del duc d’Orleans, de qui esdevindria un agent polític–, incitant a la rebel·lió anunciant que des de la Cort s’estava preparant una “nova nit de Sant Bartomeu contra els patriotes”.

Camille_Desmoulins.jpg

Camille Desmoulins

Va exercir una gran influència sobre l’opinió revolucionària amb els seus discursos al Club dels Cordeliers i les seves publicacions. Així, a l’estiu de 1789 publicà el Discours de “la Lanterne” aux Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic “Les révolutions de la France et de Brabant”, de caràcter declaradament esquerrà. Va desenvolupar un important paper en la jornada del 10 d’agost i va arribar a ser secretari de Danton.

Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), va defensar les posicions radicals jacobines, però després va fundar el Club dels Cordeliers, on s’aproparia definitivament a Danton; malgrat això, a l’hivern de 1791-92 s’arrengleraria novament amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores va publicar el text Brissot desemmascarat), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al ministeri.

Després de participar molt activament en la revolució del 10 d’agost de 1792, Danton el va nomenar secretari general del ministeri de justícia, però va oposar-se a la seva política de guerra expansionista. Posteriorment, va ser diputat a la Convenció (setembre) i va continuar lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins).

Des de l’estiu de 1793 va encapçalar una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretaria, arrenglerat novament amb Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic “Le Vieux cordelier” des del qual va denunciar els excessos del Terror. Aleshores, Robespierre va atacar-lo, fins el punt que el va foragitar del club dels jacobins i el va fer processar pel Tribunal Revolucionari (31 de març). Finalment va ser guillotinat a París, el 5 d’abril de 1794.

La seva vídua, Lucille Desmoulins (1771-1794), filla d’un cap de l’administració de finances, també va ser guillotinada al cap de vuit dies, acusada de complicitat amb la contrarevolució després d’haver enviat una airada carta a Robespierre en protesta pel procés i mort del seu marit.

Lucile Desmoulins.jpg

Lucille Desmoulins