Entrades amb l'etiqueta ‘Paleolític’

Les coves de Lascaux i l’art prehistòric

dimecres, 13/02/2013

La cova de Lascaux va ser descoberta per una afortunada casualitat. Va ser el 12 de setembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan quatre nois que voltaven pel bosc de Montignac, a la vall de Vézère, van descobrir un dels conjunts més importants de pintures rupestres del Paleolític superior, tant pel nombre com per la qualitat estètica de les seves obres. El gos que els acompanyava en el seu passeig va desaparèixer de cop i volta. S’havia precipitat per un forat que conduïa cap a la cova decorada per unes estranyes imatges en les parets de roca. L’art de la prehistòria emergia de cop.

lascauxmain.jpg

Les cavernes, els abrics rocosos naturals, van ser el primer allotjament permanent de les societats humanes prehistòriques. Aquests encara s’organitzaven com a simples caçadors i recol·lectors. És a dir, aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, tot protegint-se de la climatologia i els perills que els envoltaven. Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar.

En aquest context, cap a 18.000 a.C., diversos grups humans s’havien assentat a la França prehistòrica, a la Dordonya (Aquitània). S’han arribat a documentar restes prehistòriques en unes 200 coves del territori. I gràcies a les peculiaritats climatològiques del territori, han arribat fins els nostres dies en excel·lents condicions una gran quantitat de pintures paleolítiques. Tot i que les pintures i els gravats que hi figuren no han pogut ser datats amb precisió, els experts estimen la seva realització entre 18.000 i 15.000 a.C.

lascauxnor.144.gif

01.jpg

Retornant a 1940, aquells quatre nois que per atzar s’havien endinsat a Lascaux no s’imaginaven que acabaven de trasbalsar la història de l’art com mai cap expert hauria imaginat. Al llarg dels més de cent metres de la cova emergien al món més de 1.500 dibuixos i unes 600 pintures. Així, la fauna prehistòrica emergia tal i com l’havien vist i temut aquelles velles societats humanes: bisons, toros, cérvols i d’altres animals s’estenien al llarg de la roca. En definitiva, una gran quantitat d’animals, representats en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves. Mai abans s’havien reunit tantes pintures prehistòriques en un mateix lloc.

Els investigadors teoritzen que aquestes coves haurien estat habitades per aquestes societats prehistòriques durant uns 5.000 anys, període en el qual les parets van ser pintades en diverses ocasions. Aquells homes no n’eren conscients, evidentment, però havien creat el museu d’art prehistòric més important d’Europa.

_2000x1320.jpg

Lascaux-abside.jpg

I quin sentit tenien aquestes pintures? Només podem teoritzar, però sembla clar que aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Segurament aquestes pintures tindrien un caràcter simbòlic. A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades.

Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.

Lascaux2.jpg

Lascaux_painting.jpg

En qualsevol cas, a les coves de Lascaux trobem una col·lecció de pintures única per la seva vitalitat i l’extraordinària destresa amb que van ser executades. La visió històrica de la història de l’art havia estat definitivament dinamitada. Les velles teories sobre l’evolucionisme de l’art des d’uns inicis imprecisos i un punt naïfs fins a la perfecció i el refinament classicista van ser destruïts. En un temps tant llunyà com el 15.000 a.C. la pintura ja era un art dominat per la humanitat.

Les pintures llevantines

dijous, 1/07/2010

Les pintures llevantines són escenes pintades als cingles i als abrics, molt sovint prop d’indrets amb aigua. Mai no s’han trobat a l’interior de coves, com passa amb les de França o de la franja cantàbrica peninsular.

Gairebé sempre al mateix lloc, van pintar diverses escenes, que no devien ser contemporànies, és a dir, no van ser pintades alhora: a vegades és indiscutible que entre unes i altres hi ha un espai de molts anys (o de segles).

Si bé en algun cas apareixen figures isolades, sobretot de bèsties, la característica general són les composicions, amb animals només, amb figures humanes o totes dues alhora, ja que normalment es tracta d’escenes de cacera o de guerra.

Valltorta_Albocàsser.jpg

Això sol, tant com la repetició de la temàtica i la continuïtat dels llocs escollits, obliga a pensar que no van ser pintades únicament per plaer o per necessitat estètica. Tenien un sentit pràctic, màgico-religiós, i la hipòtesi més acceptable és la de suposar que eren santuaris de caçadors.

Per exemple, el cas de Cogul, a les Garrigues, és excepcional. L’escena principal, la dansa de les dones entorn d’un home amb els caràcters sexuals molt marcats, no pot ser sinó una dansa de la fertilitat, l’única dada que fins ara s’ha trobat que permet de veure que els santuaris podien tenir d’altres finalitats.

Cogul_HBreuil.jpg

Els pintors de les serres començarien molt a les darreries del paleolític, potser ja a l’època mesolítica, a pintar els santuaris. Devien ser gent sorgida del vell fons gravetià i epigravetià.

Vivien en zones arraconades, fora dels llocs de comunicació fàcil per on circularien les novetats, i es mantindrien en una economia de caçadors com un fenomen arcaïtzant, durant segles i segles. Adoptarien lentament novetats que gent probablement nova de les planes havien introduït i amb el temps van esdevenir també en part pastors.

La cova de l’Aragó

dimecres, 30/06/2010

La cova de l’Aragó és al Rosselló, a la Catalunya nord, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és a l’extrem meridional del massís de les Corberes, a l’oest del litoral mediterrani i a 40 quilòmetres dels Pirineus, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble.

800px-Pyrenees_topographic_map-fr.svg.png

Es tracta d’una vasta cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima, que s’obre a l’est per un gran atri i comunica per un avenç amb l’altiplà.

Arago02.jpg

La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó.

Els carnívors són representats pel llop etrusc, la guineu polar arcaica –més petita que la guineu comuna i amb un pelatge que canvia de color segons l’estació–, el cuó –una mena de gos salvatge que caça en bandes–, l’os de Deninger –animal rodanxó i massís que presenta una part posterior baixa i un front corb–, el gat salvatge, el linx de les cavernes, la pantera i el lleó de les cavernes molt més grossos, aquests dos, que no les formes africanes actuals–.

Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, l’elafoide –cérvol gros com una daina però amb més puntes a les banyes–, el cérvol coronat (la corona característica del cérvol roig no hi és, en la cornamenta d’aquest cérvol), el premagaceront –primer representant dels cérvols gegants del quaternari, amb les dimensions d’un cérvol canadenc actual, el Wapiti–, el bisó de les estepes –animal enorme de 2,70 metres de llarg per una alçaria a la creu de 1,95 metres–, l’ur, el bou mesquer primitiu –l’àrea de distribució del qual són avui les zones circumpolars–, el mufló antic, el tar –mena de cabra salvatge que actualment viu a les regions muntanyenques del continent asiàtic–, l’isard, l’elefant antic –amb els ullals no gaire corbs i molt divergents–, el cavall de Mosbach –animal fort l’alçada del qual era de1,60 metres a la creu–, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora –que actualment viu a les estepes fredes d’Àsia– i el castor.

A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors.

800px-Caune_de_l'Arago_004.jpg

Respecte de la flora, s’han trobat tres associacions vegetals a la Cova de l’Aragó:

1. Els pins silvestres i els bedolls, aportats de les zones muntanyenques més properes.

2. Les alzines i els roures, com també els salzes i els verns –bastant rars–, que probablement creixien tot al llarg de la vall del riu Verdoble.

3. Els tàxons termòfils o clarament mediterranis –pins marítims, oleàcies, alzines, pistatxos, boixos nogueres, plàtans, vinya salvatge– són sens dubte una mostra de la flora que creixia als vessants del peu de la cova.

800px-Caune_de_l'Arago_002.jpg

Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la.

El cau del Duc de Torroella

dimecres, 30/06/2010

El cau del Duc de Torroella és una cova situada al massís del Montgrí, a uns dos-cents metres sobre el nivell del mar. Per la seva situació estratègica –domini de la plana del Baix Ter– va ser ocupada intensament per l’home prehistòric, fa uns 300.000 anys.

1_26_01_2008EOS 400D DIGITAL0020.jpg

aDSCN5813.JPGEls seus habitants s’alimentaven dels animals que vivien en el massís i la plana, sobretot de cavalls, tot i que també s’han trobat ossos d’elefant antic, rinoceront, ós i linx.

S’han descobert restes d’indústries lítiques i ossos d’animals cremats, per la qual cosa s’ha deduït que ja coneixien el foc.

El nom de cau del Duc prové d’aquesta au nocturna rapinyaire, actualment pràcticament desapareguda però molt abundant antigament al massís de Montgrí.

La Prehistòria a Catalunya

dimecres, 30/06/2010

La prehistòria és una llarguíssima etapa del passat que abraça un període de temps molt superior al milió d’anys. En ella va aparèixer el gènere Homo i, amb ell, les primeres manifestacions de la cultura material. Aquesta etapa de la història s’ha dividit en diferents períodes segons els materials emprats pels homes (pedra o metalls) i el grau de desenvolupament que aquests van assolir (Paleolític/Neolític; bronze/ferro). A Catalunya aquesta va ser la seva evolució.

El Paleolític a Catalunya:

Durant el Paleolític, l’home és un caçador-recol·lector; és un nòmada a la recerca d’animals per caçar i de fruits per recol·lectar, amb la finalitat d’alimentar el grup. Sovint es refugiava en coves (cal recordar que en aquest període la Terra viu els efectes de les glaciacions) i en aquestes trobem les primeres manifestacions artístiques: les pintures rupestres. Tanmateix, durant el final del paleolític van aparèixer els primers signes d’espiritualitat a través de les venus, figuretes femenines protectores de la fecunditat.

A l’actual territori de Catalunya, i en l’àmbit dels anomenats Països Catalans, hi ha abundants mostres de jaciments paleolítics.

La resta humana més antiga que s’ha trobat a Catalunya, concretament a la Cova de l’Aragó (Rosselló), és l’anomenat home de Talteüll. Aquest individu, un home jove, va viure en ple Paleolític inferior, fa aproximadament uns 450.000 anys, i els experts l’han catalogat com un Homo Erectus. D’uns vint anys d’edat, l’home de Talteüll tenia el front enfonsat, estava mancat de mentó i presentava una capacitat craniana d’uns 1.050 cm3.

home de talteull.jpg

Crani de l'home de Talteüll, la resta humana més antiga trobada a Catalunya (450.000 anys)

Del paleolític inferior també destaquen els jaciments localitzats a les comarques gironines, com el Puig d’en Roca, el més antic de Catalunya, o el cau del Duc de Torroella.

banyoles1.jpg

La mandíbula de Banyoles (pre-neandertal) té una antiguitat d'uns 180.000 anys

Tanmateix, una altra resta humana de gran interès trobada a Catalunya és la mandíbula de Banyoles, que pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys, probablement corresponent a un tipus primitiu de Neandertal. Aquestes restes estan datades en el Paleolític mitjà amb una antiguitat d’uns 180.000 anys.

Del paleolític mitjà també cal esmentar els jaciments situats en el nucli de Serinyà (Cova d’en Pau i l’Arbreda), el de Reus (bòbila Sugranyes i bòbila del Cavallet) i, especialment, l’abric Romaní de Capellades que va servir de refugi temporal als neandertals. En aquest abric s’hi ha trobat moltes restes òssies dels animals que caçaven (cérvols, bous, cavalls i isards, entre d’altres) i nombrosos estris de pedra.

Finalment, del paleolític superior, la zona amb més troballes arqueològiques és la de Banyoles i Serinyà.

El mesolític a Catalunya:

El pas del Paleolític al Neolític no es va realitzar d’una manera immediata sinó a través d’un període de transició conegut com a mesolític. Durant el mesolític, l’home va anar adaptant-se a les noves condicions ambientals derivades de la finalització de les glaciacions.

A Catalunya, el període mesolític es caracteritza per les pintures de l’anomenat art rupestre llevantí trobades a Cogul i Ulldecona.

El neolític a Catalunya:

Coincidint amb la finalització de les glaciacions, la humanitat va evolucionar cap a una nova etapa de la prehistòria: el Neolític.

Aquesta etapa va suposar un canvi qualitatiu molt important respecte del Paleolític –l’historiador Carlo Cipolla el qualifica com la primera revolució de la humanitat– ja que l’home va evolucionar i va passar de ser un caçador recol·lector a produir els seus propis aliments mitjançant l’agricultura i la ramaderia, per bé que la caça, la recol·lecció i la pesca no van abandonar-se del tot.

El pas d’una economia depredadora a una altra de productiva va representar un procés de sedentarització i de millores tècniques, com l’aparició de la ceràmica. De forma paral·lela, les venus van ser substituïdes per les deesses-mare, divinitats protectores de la fecunditat dels camps i els ramats.

A Catalunya, el neolític va arribar pels voltants de l’any 4.500 a.C. procedent de les cultures més desenvolupades del Pròxim Orient. Va ser aleshores quan es va desenvolupar la primera cultura neolítica a terres catalanes.

El Neolític antic (4.500-3.500 a.C.), també es anomenat com a cultura montserratina per haver-ne trobat restes a Montserrat, i es caracteritza per la presència de ceràmica cardial, decorada mitjançant la incisió de la vora dentada d’una petxina anomenada Cardium edule. Els homes i dones del Neolític antic vivien en poblats al costat de terres aptes per al conreu i tenien una intensa activitat ramadera.

ceramica_cardial.jpg

El Neolític ple es va assolir amb la cultura dels sepulcres de fossa (3.500-2.500 a.C.). Aquesta es coneguda pels seus ritus funeraris formats per fosses excavades a terra (probablement a sota de les cabanes) que contenien aixovars funeraris compostos per eines, armes, ornaments personals i peces de ceràmica (sense decorar i llisa). Els poblats d’aquesta cultura se situaven a prop dels rius i es troben en extenses zones de Catalunya.

D’aquesta etapa, les restes més importants que es coneixen a Catalunya són el poblat de la Draga de Banyoles (Pla de l’Estany) i les mines de Can Tintorer a Gavà (Baix Llobregat).

L’edat dels metalls a Catalunya:

Cap a finals del neolític, els pobles més desenvolupats del Pròxim Orient van conèixer la metal·lúrgia. Aquest fet va significar un pas endavant força destacat en l’evolució de la humanitat ja que va suposar un progrés en la construcció i resistència d’objectes i, sobretot, va provocar la superioritat militar dels pobles que dominaven aquesta nova tecnologia.

A les terres catalanes, els metalls van arribar, de la mateixa manera que el neolític, a través d’una nova colonització, en aquest cas protagonitzada per la cultura metal·lúrgica, caracteritzada pels seus monuments funeraris (dolmens, sepulcres de corredor, etc.).

27-12 El Dolmen de Pedra Gentil 003.jpgAquests consistien en construccions de pedra de grans dimensions (originàriament recoberts per túmuls de terra i pedra) destinats a enterraments col·lectius. A Catalunya es conserven unes tres-centes construccions megalítiques de dimensions reduïdes. En el seu interior s’han trobat aixovars funeraris amb objectes encara de sílex i os però també de coure.

El megalitisme, juntament amb altres cultures com el vas campaniforme, van estar presents a Catalunya durant el calcolític (tercer mil·lenni i gran part del segon mil·lenni a.C.), concentrant-se sobretot a les contrades situades entre el Llobregat i els Pirineus.

Entre els segles XI i VIII a.C. es va produir el pas del calcolític al bronze. Aquesta evolució va ser protagonitzada pels anomenats prospectors minerals centreeuropeus, els quals van colonitzar Catalunya a la recerca de noves terres de conreu i jaciments miners, barrejant-se amb la població indígena.

L’impacte d’aquests grups, entre els quals destaquen els pobles dels camps d’urnes i els comerciants fenicis, va ser molt gran, amb innovacions tan importants com l’arada, la reintroducció del cavall i noves tècniques ceramístiques i metal·lúrgiques com les del ferro, tot i que encara en una fase inicial.

La penetració d’aquests pobles i la seva fusió amb la població indígena va contribuir de manera decisiva a la formació dels pobles preromans, i va culminar amb l’aparició de la cultura ibèrica al segle VI a.C. El ple desenvolupament de la cultura del ferro, però, no s’assoliria a Catalunya fins a l’arribada dels grecs cap al 600 a.C.

El Paleolític: les societats caçadores-recol·lectores

divendres, 25/06/2010

El Paleolític és la primera forma de vida en les societats humanes. La informació sobre aquest període ens la proporciona tant l’arqueologia com l’antropologia cultural. Estem davant de fenòmens que van esdevenir en la darrera etapa del període quaternari, concretament, des de l’aparició de l’Homo Sapiens Sapiens fins a la iniciació, per part d’alguns grups, de les activitats agrícoles i ramaderes.

paleolitic.jpg

Així, durant el que anomenem Paleolític superior, la darrera etapa del període més antic de la Prehistòria, l’Homo Sapiens Sapiens va establir-se a Europa, on, de mica en mica, va anar substituint l’home de Neandertal. A més, va iniciar el poblament de d’Àsia, del continent americà i d’Austràlia.

Per tant, aquests grups vivien en tots els continents, en un medi que era força variat, i sabem que hi va haver períodes climàtics de fred intens (en especial la darrera glaciació) i d’altres de més calorosos.

La preocupació essencial d’aquests grups era la subsistència, i per això recollien tot allò que la natura els oferia. L’ésser humà és físicament dèbil i disposa d’instints i sentits menys desenvolupats que els altres animals. Per tant, calia que acumulés coneixements sobre el medi en què havia de viure. Així, aquests grups caçaven, pescaven i recol·lectaven. Segons quines fossin les circumstàncies ambientals predominava una activitat o una altra. D’això depenia la proporció de vegetals i de proteïnes animals en la seva dieta.

Calia saber quines plantes eren comestibles i distingir-les de les verinoses, saber on trobar-les i en quin moment eren més a punt per a ser consumides sense que els fessin mal. Recollien plantes variades: llavors, fruita fresca, fruita seca, arrels i baies.

L’utillatge podia consistir en un pal per escarbar i algun tipus de recipient per a transportar els aliments recol·lectats. D’aquests tipus d’estris a base de fusta i d’altres fibres orgàniques no ens han arribat restes, però podem fer-nos una idea pels testimoniatges que ens proporciona l’antropologia cultural.

450px-Biface_micoquien.jpgAls jaciments s’ha trobat estris de pedra, os i banya, juntament amb abundants ossos d’animals. Aquesta dada i les pintures que realitzaven a les roques confirmen la importància de la caça i la pesca. Aquestes activitats van tenir una importància especial en les zones que durant llargs períodes van patir els climes més freds, perquè les plantes hi serien escasses.

Al llarg dels mil·lennis, les tècniques de caça i pesca van anar evolucionant. En algunes zones, la caça devia consistir a posar trampes, amb les quals es capturaven petits animals (ocells, peixos, llangardaixos). A més, es recollien mol·luscs, ous i larves. L’èxit d’aquestes activitats depenia d’una prolongada observació dels hàbits de les preses.

L’Homo Sapiens va convertir-se en un caçador expert, capaç d’abatre espècies animals de grans dimensions. És especialment destacat el fet que aquests pobles aconseguissin de caçar els grans animals que existien a l’època de la darrera glaciació. Cavalls, mamuts, cérvols, rens, bisons i rinoceronts llanuts es desplaçaven estacionalment, en grans ramats per les estepes d’Europa i Àsia. Aquests animals eren força més grans, més veloços i disposaven de millors defenses que els éssers humans, els quals, amb les llances i les sagetes, aconseguien de capturar els animals a distància i sense haver de córrer cap perill.

Punta_solutrense.gifEn conseqüència, podem afirmar que durant el Paleolític superior, la humanitat va aconseguir dominar a la perfecció la tècnica de la talla, amb la qual cosa va ser capaç de fabricar una gran varietat d’estris de pedra (raspadors, puntes de fletxa), d’os (arpons, atzagaies, agulles de cosir), de banya (punxons, propulsors) i de fusta.

L’arc utilitzat per llançar sagetes és una de les primeres màquines simples; és el primer condensador d’energia. En posar-lo tibant lentament, permet de descarregar l’energia d’un cop, en multiplicar la força que s’aconsegueix en llançar la sageta solament amb el braç.

Un altre exemple de la perfecció a què va arribar-se és l’arpó, el qual, un cop clavat, impedeix que la peça se’n pugui deslliurar. És una tècnica que continua fent-se servir avui en la pesca i també en la caça de mamífers marins.

Aquelles societats usaven materials diversos per a fabricar els estris, motiu pel qual van anar depurant les tècniques, i d’aquesta manera enriquien el seu utillatge i van anar ampliant els seus usos. Picant amb aquests estris, no tan sols podien trencar, sinó també partir, gravar, rascar i foradar.

379px-Proyectiles_oseos_Magdaleniense.jpg

Van aprendre a unir petites peces, per a fer objectes més grans i de formes variades. Cosien, amarraven i trenaven. D’aquesta manera confeccionaven vestits que els permetien de suportar climes freds i adaptar-se més fàcilment a ambients variats. Tanmateix, podien fabricar recipients que ampliaven la capacitat de transport, i canoes que els permetien d’aventurar-se en el medi aquàtic.

L’adaptació de l’ésser humà al medi és en gran part un fenomen cultural, en contrast amb l’adaptació dels animals que té un caràcter més físic. El conjunt d’activitats que realitzen les comunitats per tal d’aconseguir els béns que consumeixen, i la manera com els distribueixen, l’anomenem economia. La forma concreta que adopten les activitats econòmiques, però, anirà canviant al llarg del temps. Aquest és el període de les societats amb una economia basada en la caça i la recol·lecció.

El bagatge cultural que permetia a aquestes societats realitzar totes aquestes activitats era fruit de conquestes que s’havien acumulat durant moltes generacions. En aquelles societats, la transmissió de coneixements era oral. Tota la informació residia en la ment dels més grans. L’aprenentatge es veia facilitat per la dependència prolongada de la criança. La vida comunitària que realitzaven aquelles persones significava també l’adquisició i l’intercanvi de coneixements. Cal tenir en compte que la imitació és un important mecanisme d’aprenentatge.

Aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia, i per tant havien de desplaçar-se tot seguint els ramats quan en el territori que habitaven s’havien esgotat els aliments. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, o bé construïen petites cabanes amb pells i branques.

Terra-Amata-Hut.gif

Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar. Amb el pas del temps, aquest desplaçament diari es va fer cada cop més gran, perquè els territoris més propers anaven empobrint-se. Això els obligaria a canviar de manera constant el seu emplaçament base. L’utillatge, que era més ric del que podem imaginar, estava força limitat a causa del nomadisme. Quan periòdicament una societat s’ha de desplaçar, les seves possessions són el més limitades possible.

Sembla que aquells grups serien poc nombrosos, perquè la necessitat d’haver d’alimentar moltes persones hauria exigit la collita d’una zona massa extensa. El nombre de membres del grup era el necessari per assegurar la seva supervivència i la seva reproducció. Això implicava l’existència de diversos adults mascles i femelles en edat reproductora. Solien formar un nucli d’unes trenta persones, xifra que considerem un nombre ecològic, perquè era l’adequat per aconseguir aliments suficients sense esgotar les possibilitats de regeneració d’un medi. Per tal de no sobrepassar el nombre ecològic era fonamental exercir un control en el creixement de la població.

El tipus de reproducció (que comporta una gestació prolongada dins del cos de la mare i l’alletament posterior) vinculava fortament a les mares amb els seus fills.

A aquests grups bàsics s’unien homes adults, però la relació no era de parentiu en el sentit que nosaltres les interpretem actualment, sinó d’altres tipus que podríem qualificar com d’adhesió. L’horda paleolítica significava l’agrupament, temporal o definitiu, de diversos individus adults per establir la col·laboració necessària. Periòdicament diverses hordes podien congregar-se per a ocupar la mateixa zona. Quan es tornaven a dispersar alguns individus podien haver canviat de grup.

600px-VenusWillendorf.jpgMalgrat que algunes feines es realitzessin col·lectivament, existia una certa divisió sexual del treball, especialment pel que fa a la caça. L’esvalot de la mainada impedia de moure’s amb agilitat si se’n havia de tenir cura. Aquesta és la raó per la qual la caça va anar especialitzant-se com a feina dels homes.

No coneixem motius que expliquin altres especialitzacions en el treball, que gairebé sempre comportaven desavantatges per a les dones. En la majoria de societats recol·lectores i caçadores es dóna una supremacia als homes, malgrat que les dones contribuïen d’una manera determinant a la manutenció del grup.

Tanmateix, la dona va tenir un paper simbòlic destacat ja que els caçadors del Paleolític van ser autors d’un tipus d’escultures, generalment de petites dimensions, realitzades en pedra o fusta, que representaven figures de dones i que s’han anomenat com a venus prehistòriques. Aquestes imatges prehistòriques de les dones es caracteritzaven per l’exageració dels atributs femenins d’aquestes, símbols de fecunditat destinats a afavorir la reproducció del grup tribal.

Els membres de l’horda tornaven al campament al capvespre, després d’haver-se dispersat durant el dia per a caçar i recol·lectar. En aquell moment reunien tots els fruits del seu treball i els consumien i en gaudien entre tots. Fins i tot, a vegades, dues hordes realitzaven intercanvis d’objectes. El criteri que feien servir era el de reciprocitat.

Quant a la manera com es resolien els conflictes intergrupals, les proves arqueològiques no ens permeten parlar d’unes solucions violentes. A les societats recol·lectores actuals els enfrontaments tampoc no adopten formes bèl·liques. Se solen produir conflictes que es resolen de manera simbòlica o mitjançant l’enfrontament físic individual. El resultat pot conduir a la dispersió del grup, fet que resulta freqüent quan l’horda sobrepassa el nombre ecològic.

Aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Podem suposar que a través de l’observació van relacionar, per exemple, l’aparició d’un determinat estel al cel, en una època concreta de l’any, amb la germinació d’un fruit o l’arribada dels ramats. Així, van poder atribuir a l’estel certs poders sobre aquests fenòmens i potser van confondre la relació de la coincidència amb la de causalitat.

Es realitzaven determinades activitats a les quals s’atribuïa un caràcter simbòlic. Sempre calia preparar la caça de la mateixa manera per tal de no enutjar les forces de la natura. Un exemple d’aquest tipus de cerimònies és donat per les pintures rupestres: una gran quantitat d’animals en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves.

A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades. Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.

800px-Bisonte_de_Altamira.jpg

Altamira_4.jpg

D’altra banda, a partir dels enterraments amb utillatge i menjar podem suposar que aquells grups tenien algunes creences sobre algun tipus de continuïtat de la persona després de la mort.

Les pintures rupestres i els testimoniatges antropològics actuals permeten de suposar que hi havia individus als quals s’atribuïa una major capacitat per a connectar amb les forces de la natura o amb els esperits. Se’ls denomina xamans o bruixes i tenien una funció important als ritus paleolítics.