Entrades amb l'etiqueta ‘País Basc’

El camí cap a la pau a Euskadi

diumenge, 23/10/2011

El 20 d’octubre de 2011 ja és una data per a la història. Aquest dia l’organització terrorista ETA va anunciar que abandonava la lluita armada després de més de cinquanta anys en guerra contra l’Estat espanyol. Temps hi haurà per analitzar què és ETA i quins són els seus orígens i motivacions així com la seva evolució història. Però avui aprofitem per recordar dos documentals que ens ajudaran a comprendre el País Basc actual i com s’ha arribat a aquest “adéu a les armes” que tots celebrem.

A La Pelota Vasca (2003) el director Julio Medem ens relata la tragèdia quotidiana que en aquells anys patien a Euskadi i a la resta d’Espanya. En quatre escenaris diferents, una muntanya, la costa, un frontó i alguna localització de l”interior, els entrevistats expressen les seves opinions i sentiments a la vegada que analitzen la possible solució del conflicte basc. Entre els entrevistats hi ha Bernardo Atxaga, Antonio Álvarez Solís, Antonio Elorza, Gregorio Peces-Barba, Iñaki Gabilondo, el lehendakari Juan José Ibarretxe, Xabier Arzalluz, Ana Urchueguia (alcaldessa socialista de Lasarte), Felipe González, Patxi López, Fermín Muguruza, Arnaldo Otegi i Eduardo Madina, secretari de les Joventuts Socialistes d”Euskadi i víctima d’un atemptat d’ETA amb una bomba adossada en què va perdre una cama. Només van negar-s’hi a participar els representants del Partit Popular.











D’altra banda, el documental de Televisió de Catalunya Pluja seca (2011) ens mostra els diferents processos o negociacions de pau que des de l’ombra van realitzar-se per part d’un grup de mediadors internacionals i que van acabar sent determinants en l’anunci de treva fet per ETA el 10 de gener de 2011, el pas previ a la declaració del 20 d’octubre. Com es posa de manifest, les mateixes persones que van protagonitzar els processos de pau a Sud-àfrica i a Irlanda del Nord han estat determinants en l’avenç cap a la pau a Euskadi.


El naixement del nacionalisme basc

dimecres, 9/02/2011

El nacionalisme basc, com a moviment polític va néixer amb la figura de Sabino Arana qui va dotar-lo d’una ideologia, uns mitjans de comunicació i propaganda i d’una organització política: el Partit Nacionalista Basc (PNB) fundat el 1895. Ara bé, el nacionalisme basc té uns antecedents en el segle XIX (tant en el liberalisme com en el carlisme) que contribueixen a explicar el seu desplegament.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

La doctrina araniana pel nacionalisme basc es basava en una doctrina profundament reaccionària i racista basada en la puresa de sang (els espanyols són els maketos), la religiositat, l’euskera com a signe d’identitat i la reivindicació del règim foral com a camí cap a la independència. Es a dir: “Dios y Leyes Viejas”.

En el País Basc del segle XIX hi ha tres factors que expliquen l’aparició del nacionalisme: el foralisme literari i polític; les guerres carlines i les abolicions dels furs; i la revolució industrial de Vizcaya i les seves conseqüències socials.

El regnat d’Isabel II i la primera etapa de la Restauració van suposar el ressorgiment cultural basquista, un antecedent ideològic del nacionalisme de Sabino Arana. La literatura foralista tenia un caràcter costumista i ruralista i un caràcter històrico-llegendari. Es substituïa la història per la llegenda creant una consciència de particularitat en el poble basc.

D’altra banda, a les guerres carlines trobem factors que van realçar el particularisme del territori basc i navarrès. La majoria de la seva població va situar-se al costat del carlisme i només les capitals i algunes ciutats van resistir com a illots liberals. L’abolició dels furs de 1841 va suposar l’aparició del foralisme com a moviment polític lligat al liberalisme moderat.

El foralisme defensava l’existència d’un pacte entre els territoris forals i la monarquia espanyola, però en cap cas qüestionava la nació espanyola ni es reivindicava com a Estat independent. El seu objectiu era preservar les particularitats forals del País Basc dins del nou sistema liberal.

La derrota del carlisme el 1876 i l’abolició definitiva dels furs bascos el 1877 a mans de Cánovas, van provocar una crisi d’identitat entre el poble basc que va considerar el càstig excessiu, fet que va radicalitzar el foralisme.

Paral·lelament, el 1876 s’iniciava la revolució industrial a Bilbao. A la nova societat capitalista que s’estava introduint, la gran burgesia industrial enriquida gràcies a la mineria desplaçava els notables com a classe dominant. La seva reivindicació va reduir-se a la defensa dels concerts econòmics i van mantenir una bona relació amb el nou règim restauracionista liberal.

Així, Cánovas va aprovar un règim fiscal especial pel País Basc el 1878, d’acord amb la nova elit burgesa basca. El País Basc tindria durant la Restauració una important autonomia econòmica i administrativa, però aquesta situació en cap cas s’aproximava a l’anterior. La monarquia restauracionista va tenir un dels seus pilars en la indústria i la banca basques.

En el costat oposat a les elits burgeses basques trobem a un incipient proletariat –la majoria d’origen forà– que va adscriure’s en el socialisme espanyol i va viure una intensa conflictivitat laboral a causa de la gran duresa de les condicions de vida i treball que patien.

Aquests factors socioeconòmics van provocar el descontentament dels sectors de la petita i mitjana burgesia urbana que reaccionava amb postulats ruralistes i antiindustrialistes davant del retrocés de la religió catòlica, de les costums tradicionals i de la llengua basca. El model del caserio i del món rural va idealitzar-se. Així, va sorgir un primer nacionalisme basc, enfrontat a l’oligarquia liberal i a la classe obrera socialista i amb un caràcter integrista i anticapitalista.

Després de la derrota de 1876 el carlisme va entrar en el seu declivi durant la Restauració i molts dels seus components van donar el pas cap al nacionalisme emergent. El nacionalisme aranià es trobaria proper a l’integrisme per la qüestió religiosa i la posició regionalista.

El clergat jugaria un paper important en el transvasament polític dels carlistes i els integristes al nacionalisme i es convertiria en un element propagandístic de les tesis de Sabino Arana.

Sabino Arana era fill d’una família burgesa profundament catòlica i carlista. El seu germà va ser qui va fer-li veure que la seva pàtria no era Espanya. Així, Arana va abandonar el carlisme per passar a ser nacionalista i consagrar-se a l’estudi de la llengua basca, de la història i del dret de Vizcaya. D’aquesta manera va ratificar-se en la idea de que Vizcaya no era Espanya.

A Barcelona va conèixer el sorgiment del catalanisme, però va marcar-ne les distàncies perquè el considerava només regionalisme, no nacionalisme. L’acta de naixement del nacionalisme basc la trobem en la seva obra Bizkaya por la independencia, un relat llegendari de la història basca. Arana va crear la historiografia nacionalista al servei de la seva doctrina política.

El seu lema va ser “Dios y Leyes Viejas” i es declarava antiliberal i antiespanyol. El 1895 fundava el PNB en la clandestinitat. Posteriorment adoptava el nom d’Euskadi pel País Basc i dissenyava amb el seu germà la ikurriña com a bandera basca.

pnv.JPG

800px-Flag_of_the_Basque_Country_by_Sabino_Arana.png

El nacionalisme basc va néixer contra Espanya enfrontant-se amb l’Estat restauracionista i la Constitució. Les seves essències eren la religió catòlica i la raça basca. No la llengua, a diferència del catalanisme. Considerava que el poble basc havia perdut la consciència de nació i que això l’havia portat a la decadència.

Per Arana, furs bascos i constitució espanyola eren conceptes incompatibles. El foralisme havia de ser sinònim de separatisme recuperant la independència plena. Aquest primer nacionalisme basc era profundament clerical i antiliberal (el liberalisme era pecat i un enemic de l’Església).

El projecte aranià era construir una confederació d’Estats bascos que inclogués els antics territoris forals a banda i banda dels Pirineus. A l’Euskadi independent dibuixada per Arana només hi tindrien cabuda els bascos de raça i catòlics confessionals. Així, quedaven exclosos els immigrants i els propis bascos d’ideologia liberal, republicana i socialista. Arana portava a la pràctica una utopia tradicionalista que idealitzava el món rural i era antibilbaí perquè Bilbao representava la industrialització, el liberalisme i els obrers socialistes. Tot i això, el PNB era un petit grup molt reduït i circumscrit a Bilbao.

Euskal_Herria-Euskera.png

Després del desastre de 1898 els nacionalismes van emergir amb força a Espanya i Arana era escollit diputat provincial. A Vizcaya la pèrdua de les colònies va coincidir amb la culminació de la revolució industrial, fet que va fer que tingués un caràcter menys dramàtic que a Catalunya. Al nacionalisme la derrota militar espanyola a Cuba i Filipines li va suposar una alegria ja que debilitava a l’Estat opressor d’Euskadi. Un cop Arana va ser escollit diputat el 1898, va mostrar ser un polític pragmàtic que contrastava amb el seu radicalisme anterior.

Ara, Arana abandonarà l’anticapitalisme i passarà a ser industrialista. El seu moviment començarà a ser més de nacionalització basca que d’exclusió i oposició a Espanya i als maketos. Ens trobem davant d’una evolució més política que ideològica ja que es mantenien les seves idees racistes i religioses i l’independentisme seguia present en el seu pensament.

Serà a partir de 1902 quan una onada repressiva de l’Estat contra el nacionalisme faci que Arana, després de passar per la presó, realitzi un “gir espanyolista” que proposava que, davant de la impossibilitat d’aconseguir de forma immediata la independència d’Euskadi, s’havia d’aconseguir una àmplia autonomia dins de l’Estat espanyol. És un retorn al foralisme prenacionalista.

Sabino Arana s’havia adonat de que la seva idea d’una Euskadi independent era una utopia inassolible en aquells moments, però aquest suposat “gir espanyolista” no era més que un pas enrere per després d’aconseguir l’autonomia seguir avançant cap a la consecució de la independència posteriorment.

La nació liberal espanyola i el problema regionalista en la crisi del segle XIX

dijous, 3/02/2011

Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.

Armas_abreviadas_del_rey_de_España_1864-1931.png

Escut d'armes de la monarquia espanyola en temps de la Restauració borbònica

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.

La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.

D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.

La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.

Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.

La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.

En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:

Renaixensa.jpgEl catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.

Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.

El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.

El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.

En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).