Entrades amb l'etiqueta ‘Orígens de Catalunya’

La societat catalana dels segles VIII, IX i X

dimecres, 21/07/2010

La societat catalana dels segles VII, IX i X va ser bàsicament equilibrada com a resultat del procés de repoblació portat a terme en els comtats. El predomini del sistema d’aprisió va crear una massa de camperols lliures i propietaris de les terres que treballaven, que es contraposava a una noblesa encara reduïda i en formació.

La noblesa, integrada per comtes, vescomtes i vicaris, era l’estament dominant. Els comtes i els vescomtes formaven el grup dirigent, mentre que els vicaris representaven l’autoritat comtal en els indrets que se’ls havia encomanat (castrum o castells termenats). Des dels seus castells, aquests vicaris administraven les terres, dirigint, sobretot, el procés de repoblació, i eren la màxima autoritat militar i judicial. Com a recompensa per la seva tasca rebien un lot de terres, el feu, i una part de les rendes públiques que li corresponien al comte.

La noblesa estava vinculada entre ella mitjançant vincles familiars i juraments de fidelitat.

Totila_fa_dstruggere_la_città_di_Firenze.jpg

El clergat s’organitzava en cinc bisbats (Elna, Urgell, Girona, Barcelona i Vic) dependents de l’arquebisbat de Narbona. No constituïa, però, un estament homogeni. Calia diferenciar entre clergat rural, amb un nivell de vida similar al dels pagesos, i la jerarquia religiosa, amb una situació econòmica superior.

Els bisbats catalans van estar, especialment a partir del segle X, sota el control dels comtes, que hi van situar membres de les seves pròpies famílies, a causa de la influència política i social que posseïen en el si de la societat i per les rendes que percebien.

També a partir del segle X, els comtes catalans van intentar desvincular l’Església catalana de la franca. L’any 970, el comte Borrell, juntament amb el bisbe Ató de Vic, va viatjar a Roma per a demanar la separació de Narbona. Les gestions van resultar satisfactòries, però un cop arribats a Catalunya, van fracassar a causa de l’oposició del bisbe de Narbona i l’assassinat d’Ató.

campesinos2.jpgLa pagesia era el grup social més nombrós. A més dels pagesos aprisiadors, existien els que treballaven tinences. Aquests, mitjançant contractes de parceria, treballaven les terres a canvi del pagament d’unes rendes en espècies, normalment una onzena part de la collita, i altres productes, com ous, vi i cereals.

Els jueus i els esclaus van ser les minories socials més representatives a la Catalunya franca.

Els jueus, abundants a Barcelona, Girona i Besalú, encara no constituïen un grup econòmicament poderós però ja es dedicaven a les activitats financeres i a les professions liberals.

Els esclaus eren majoritàriament d’origen musulmà, presoners capturats, que esdevenien objectes exòtics i de luxe a les cases de les famílies benestants.

La població catalana i les activitats econòmiques durant els segles VIII, IX i X

dimecres, 21/07/2010

La repoblació de la Catalunya Vella:

La població catalana va concentrar-se, bàsicament, fins a començaments del segle XI, als Pirineus i Pre-Pirineus, ja que aquestes serralades constituïen un dels pocs refugis segurs davant les amenaces musulmanes.

Les valls pirinenques van ser densament poblades, a la vegada que eren artigades i conreades el màxim de terres disponibles. Els cereals, la vinya i la ramaderia van ser la base de l’alimentació de la població, com també els fruits que es trobaven al bosc (bolets, gerds, maduixes, glans, avellanes).

Tot i això, la pressió demogràfica va arribar a ser tant important que la producció d’aliments va resultar insuficient i la fam va aparèixer amb relativa freqüència. La conseqüència va ser que famílies senceres davallaren de la muntanya cercant noves terres on establir-se.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

D’aquesta manera s’iniciava la repoblació de la Catalunya Vella en un procés que va seguir les següents etapes:

1. Entre el 800 i el 850, les zones ocupades van correspondre al comtat de Girona, on els monestirs (Sant Esteve de Banyoles) van ser centres d’atracció de pagesos repobladors.

2. Des del 870 fins el 897 va realitzar-se la tasca repobladora de Guifré el Pelós. Entre el 870 i el 878, quan era comte d’Urgell i Cerdanya, va iniciar la repoblació de la vall del Lord, on l’any 885 es va fundar el monestir de Sant Llorenç de Morunys. A partir del 878, amb la investidura dels comtats de Girona i Barcelona, Guifré va portar a terme una gran tasca al Berguedà i al comtat d’Osona, on van establir-se pagesos vinguts de la Cerdanya. Els pobladors van instal•lar-se al Ripollès, la Plana de Vic, les Guilleries, el Lluçanès, el Moianès i el Pla de Bages. A finals del segle IX, el massís de Montserrat va ser ocupat.

3. Entre el 900 i el 935, els descendents de Guifré van consolidar l’obra feta al Berguedà i Osona i van organitzar la repoblació del Vallès.

4. A partir del 935, les terres de l’interior de la Catalunya Vella van romandre inactives i va iniciar-se el poblament dels territoris situats al sud del riu Llobregat, cap a les valls de l’Anoia i del Gaià.

Image37.jpg

El model de repoblació més comú en terres catalanes va ser l’aprisió o dret del primer ocupant. Es basava en les lleis visigòtiques, per les quals després de trenta anys d’ocupació pacífica de territoris reials, aquests passaven a mans dels aprisiadors.

Aquest tipus de poblament (sovint fomentat pels comtes, interessats a dominar territoris perillosos) va ser el predominant a la Catalunya Vella durant els segles IX i X i va originar l’existència d’un estrat molt nombrós de petits i mitjans propietaris.

Els pagesos aprisiadors, inicialment, s’instal•laven en zones de muntanya com el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat o la vall alta del riu Tordera, ja que, a més de la seguretat, l’hàbitat d’aquestes zones els recordava el sistema de vida que portaven en els seus llocs d’origen. A mesura, però, que l’amenaça musulmana va anar allunyant-se, van ocupar les terres més fèrtils de les valls i les planes.

Paral·lelament a la consolidació de l’aprisió, va implantar-se una altra forma de possessió de la terra: el feu. Quan una zona havia estat repoblada, el comte hi enviava un representant, el vicari, perquè hi erigís un castell i la defensés i administrés. De les terres que estaven desocupades, el vicari en rebia un lot (feu) com a recompensa pel seu servei.

Quant als nuclis urbans catalans en aquest període, els més importants van ser Barcelona i Girona, pels quals els historiadors han calculat, en el segle X, una població de 1.500 i 1.000 habitants respectivament. Altres nuclis urbans destacats, però en un paper secundari respecte els anteriors, van ser Castelló d’Empúries, Besalú, la Seu d’Urgell i Vic.

Les activitats econòmiques a la Marca Hispànica:

image10.jpgL’economia catalana, com l’europea, va ser en aquest període fonamentalment autàrquica. L’agricultura era l’activitat dominant. Cereals (ordi, sègol, blat) i vinya van dominar d’aquesta manera la producció agrària, enriquida amb fruiters (oliveres, nogueres, pomeres) i petites hortes a mesura que els pagesos van ocupar les terres més meridionals.

La ramaderia va ser una activitat complementària de l’agricultura, especialment a les zones de muntanya, on les pastures eren abundants. En alguns indrets del Pirineu, els pallers van arribar a ser tan freqüents que van donar nom a la comarca del Pallars.

Pel que fa a la pesca, el consum de peix era molt elevat a causa de les obligacions religioses. La recol•lecció dels fruits boscans era una altra activitat destacada.

Quant a l’artesania i el comerç, la seva activitat va ser força reduïda en aquest període, com corresponia a una societat de subsistència. A les ciutats més importants se celebraven mercats on s’intercanviaven productes agraris, bestiar i productes artesans.

La moneda va continuar circulant, per bé que la d’or pràcticament va desaparèixer. Les monedes més freqüents van ser el diner de plata, que s’emprava com a moneda d’ús, i el sou, utilitzat com a unitat de compte. L’equivalència monetària era la següent: un sou era igual a dotze diners.

Els orígens de Catalunya: formació i organització de la Marca Hispànica

dimarts, 20/07/2010

La Reconquesta va dividir la Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya.

La Reconquesta va ser un procés històric provocat per la invasió musulmana de la Península. La presència musulmana va trencar la unitat de les terres peninsulars, assolida pels visigots, i va provocar el sorgiment de dos nuclis diferenciats de resistència als invasors, el cantàbric i el pirinenc. Aquests, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament.

2ESOT2mapexpansion.jpg

El concepte de reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i explotació de territoris arrabassats als musulmans.

Les dates que la historiografia tradicional dóna a la Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el procés fins el 1492, amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.

Si ens centrem en el sector oriental, els musulmans, després de dominar la Península, van intentar prosseguir el seu avenç per Europa avançant cap al Regne dels Francs, on van ser derrotats a la Batalla de Poitiers (732). Després d’aquesta derrota, els musulmans van limitar la seva expansió per Europa al control de la Península Ibèrica, mentre que els francs van mantenir una pressió constant sobre la frontera nord d’Al-Àndalus .

Bataille_de_Poitiers.png

Aquest fet, sumat a l’escàs control musulmà sobre la Septimània o Gàl·lia gòtica va portar Pipí el Breu, el primer rei carolingi, a la conquesta d’aquests territoris i a la consolidació de la frontera del seu regne als Pirineus. A la seva mort, l’any 768, Nimes, Besiers, Narbona i Tolosa havien estat ocupades i la frontera traslladada.

Des d’aquesta posició, els francs van oferir avantatges als pobladors que volguessin establir-se en les terres conquerides. Aquesta política va donar prestigi al regne franc entre la població hispano-visigoda que habitava els territoris al sud dels Pirineus i això en va facilitar, més endavant, la seva instal·lació.

A la Península, mentrestant, les lluites internes dels musulmans van impedir la unitat d’Al-Àndalus. Malgrat la implantació de l’emirat independent per part de l’omeia Abderrahman I, alguns sectors de la noblesa musulmana –especialment els més allunyats de Còrdova– aspiraven a independitzar-se.

A la Marca Superior (dins de la qual es trobaven els territoris de l’actual Catalunya) aquests sentiments eren compartits per la població indígena, de tal manera que van buscar (musulmans i hispans) l’ajut dels francs.

Dürer_karl_der_grosse.jpgAixí, l’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat, potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans andalusins i aquesta va pensar en crear un districte de frontera, la futura Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions carolíngies al sud dels Pirineus.

Pel juny-juliol de l’any 778, el propi Carlemany va comandar una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos, temorosos de les represàlies de Còrdova.

Aquestes represàlies van concretar-se en les expedicions de càstig, dirigides pel mateix Abderrahman I, dels anys 781 i 782, però no van impedir que Girona, esperonada per la bona acollida que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment, l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.

L’emirat, malgrat les seves lluites internes, va reaccionar llançant expedicions que van arribar a l’interior del regne carolingi. Aquest fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars fins a l’Ebre.

Els resultats no van fer-se esperar. Després d’un llarg setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.

mapamarca.gif

D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos pels Pirineus, el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador carolingi o als comtes de Tolosa.

Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats es subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com ara els de Berga, Conflent, Vallespir o Besalú, entre d’altres.

Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà.

Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els tribunals de justícia.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

comtats.jpeg

Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el desinterès i les lluites internes que es van viure en aquell regne van motivar que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. D’aquesta manera, a la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans van començar a distanciar-se dels reis carolingis i, ben entrat el segle X i de forma paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi, ja van començar a actuar gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.

A mitjans del segle X, ja eren quatre les grans dinasties comtals que dominaven les terres catalanes: el casal de Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal d’Empúries-Rosselló i el casal de Pallars-Ribagorça. Les relacions entre elles venien dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé que els comtats eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a la pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern.