Entrades amb l'etiqueta ‘Orígens de Catalunya’

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

Otger Cathaló

dijous, 24/05/2012

Corria el segle XV, en el context de la introducció de la dinastia dels Trastàmara, quan els catalans van veure’s necessitats de fabricar un personatge pioner de la Reconquesta que no tingués relació ni amb els carolingis ni amb el Don Pelayo castellà. D’aquesta manera va sorgir Otger Cathaló, un personatge fabulós, llegendari i autòcton, imaginat i construït per a explicar l’origen del mot català i donar uns precedents catalans anteriors a la intervenció franca i totalment independents d’aquesta.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

En conseqüència, l’articulació d’aquesta llegenda com a fonament històric de Catalunya obeïa a dos tipus d’interessos: d’una banda, la idea de presentar un nucli català primigeni autònom, previ a l’arribada dels francs i a la Marca Hispànica, una idea necessària pels continuats litigis amb França que marquen la història medieval catalana, especialment en el segle XV; i de l’altra, la justificació del poder de la noblesa i la defensa d’una actitud pactista extrema, just en un moment en el qual el poder reial tendia a enfortir-se de la mà dels Trastàmara i l’edificació dels Estats moderns autoritaris.

La llegenda va aparèixer per primer cop en diverses versions manuscrites de començament del segle XV, mai abans. Va ser el cronista Pere Tomic qui en la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438) va indagar sobre la Catalunya precomtal i va descobrir al món la figura del cavaller germànic Otger Cathaló com a nou i veritable mite fundacional de Catalunya. L’obra de Tomic va gaudir d’èxit i va imprimir-se el 1495 per reeditar-se en diverses ocasions al llarg del segle XVI. Igualment, la llegenda apareix també en l’obra Commentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles, acabada el 1448.

Otger Cathaló simbolitzava l’origen de la reconquesta catalana, la figura pionera de la lluita contra els musulmans després de la desfeta de la Hispània visigòtica. És a dir, un Don Pelayo a la catalana. Un personatge cavalleresc que va encapçalar la guerra de reconquesta contra els sarraïns, una lluita autònoma en la qual no participarien ni carolingis ni gots. L’origen del nom Otger derivaria probablement de l’epopeia carolíngia d’Otger el danès que té les seves arrels en les Gesta Karoli Magni ad Carcasonam et Narbonam, obra ben coneguda a Catalunya almenys des de 1345.

Otger Cathaló seria alemany, tot i que d’altres versions el farien francès, i com a conseqüència del seu cognom apareixeria el mot Catalunya. Així, segons la llegenda, Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana. Se li atribueix una batalla contra els musulmans a Empúries el 735, tres anys després de la Batalla de Poitiers en la qual els carolingis van derrotar i frenar l’avenç dels musulmans, setge en el qual va morir.

Presumptament, Otger estaria acompanyat per nou barons que es correspondrien amb tres llinatges, llinatges que serien el fonament de la noblesa catalana. Aquests barons serien la versió catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313). D’aquesta manera, els nou barons de la fama es correspondrien amb els fundadors d’algunes de les grans nissagues nobiliàries catalanes: els Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.

Aquesta primitiva fundació, així com l’autoritat territorial d’aquests barons, la van confirmar els emperadors francs en entrar al Principat perquè, en memòria del príncep Cathaló, l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com a Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. De la mateixa manera, aquí tindríem l’origen mític del pactisme, quan els barons catalans van pactar el seu vassallatge amb Carlemany.

D’altra banda, segons Tomic, i en un altre exemple de justificació del present mitjançant la llegenda esdevinguda història, els pagesos de remença serien els cristians castigats per Lluís el Pietós perquè estant sotmesos al domini dels musulmans, no van rebel·lar-se quan van arribar els carolingis. Aquesta suposada covardia dels avantpassats dels pagesos de remença justificaria l’existència dels mals usos en un moment en el qual el conflicte pagès començava a prendre força.

Com es pot veure, els mals usos de la memòria històrica no són patrimoni exclusiu del present. La història sempre ha estat una arma en la qual cercar arguments en favor dels bàndols polítics. En aquest cas, en el segle XV, va construir-se una llegenda elevada a la categoria d’història i que va perllongar la seva influència fins el romanticisme del darrer terç del segle XIX, amb algunes revifalles residuals en el segle XX. La defensa dels interessos polítics, econòmics i socials de la noblesa i l’oligarquia va donar lloc a una narració mistificadora. Falsa.

L’origen de les quatre barres

dimarts, 22/05/2012

L’adopció d’emblemes personals i permanents per part dels cavallers medievals va lligada a l’evolució de l’equipament militar i al desenvolupament del feudalisme com a sistema polític. D’aquesta manera, en cercar l’origen de la bandera catalana de les quatre barres, el símbol català per antonomàsia,  hem de donar un cop d’ull a l’evolució dels símbols lligats al casal de Barcelona.

La primera mostra de l’existència de l’escut català la trobem en el sepulcre romànic del comte de Barcelona Ramon Berenguer II, mort el 1082, i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, morta el 1057, que es troben a la catedral de Girona. En ells podem observar la representació de franges grogues i vermelles pintades alternativament en el lateral dels dos sarcòfags. Això sí, els escuts quadribarrats del sepulcre de Ramon Berenguer II pertanyen al gòtic (1385), quan Pere el Cerimoniós va ordenar el trasllat de les tombes a l’interior de la seu.

ermessenda tomba.jpg

Sepulcre d'Ermesenda de Carcassona

Es pot argumentar que no són quatre barres, però això és degut al fet que inicialment el nombre de barres era indeterminat. Així,  en l’espai destinat a contenir-les, es posaven tantes faixes com hi cabien. No seria fins el segle XIII quan el nombre de barres va tendir a fixar-se en quatre.

D’aquesta manera, el primer cop que trobem documentades les quatre barres és en un segell de 1150 emprat per Ramon Berenguer IV. El segell mostra una imatge eqüestre del comte amb les quatre barres presents en l’escut, com a símbol heràldic de la casa comtal de Barcelona. El segell va acompanyat de la llegenda: Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis.

Segell_cera_Ramon_Berenguer_IV.jpg

Segell de Ramon Berenguer IV

No sabem amb exactitud quan les quatre barres van passar de ser el símbol de la dinastia a convertir-se en l’emblema de Catalunya. Sí que sabem que en origen aquest va ser l’emblema del casal de Barcelona i que va ser Pere el Cerimoniós qui, més endavant, va ordenar que fossin exclusives de la casa reial. Podem suposar que no deuria passar massa temps fins que l’escut i la bandera del sobirà van ser tinguts com a propis del país, sempre tenint en compte el caràcter feudal del regne. Però en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació.

Igualment, podem seguir el rastre de la llegenda de les quatre barres de sang vinculada amb la figura de Guifré el Pelós, la qual data del segle XVI i va ser formulada pel valencià Pere Antoni Beuter en la seva Història de València (1550). La narració òbviament és falsa, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa la figura històrica de Guifré el Pelós, a la vegada que ens identifica les quatre barres com a emblema de Catalunya.

Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona.jpg

Capítol XXII de les "Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona" (segle XIV): Guifré el Pelós, amb el seu escut d'armes, ret homenatge al rei de França per haver rebut el Comtat de Barcelona

Segons la llegenda, un moribund Guifré el Pelós va rebre el seu emblema de mans del rei carolingi Lluís el Pietós com a mostra d’agraïment per la participació de Guifré en la lluita contra els normands (o els musulmans) en defensa de l’Imperi Carolingi. Així, el rei va posar els quatre dits en la ferida ensangonada del comte i va passar-los per damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. En realitat, Lluís el Pietós no va ser contemporani de Guifré. Per això, amb el pas del temps i a la recerca de la versemblança, la llegenda va anar canviant fins a l’atribució del gest a Carles el Calb.

Amb anterioritat a la narració de Pere Antoni Beuter no solament no és conegut cap rastre d’aquesta llegenda, sinó que podem trobar d’altres interpretacions. Per exemple, cap a finals del segle XIV, el frare Joan de Montsó, en una carta dirigida a l’infant Martí d’Aragó, donava una altra versió força diferent de l’origen del senyal barrat, el qual derivaria dels quatre pals de la creu de Crist.

La_mort_de_Guifré_el_Pilós.jpg

Llegenda de les quatre barres de sang de Guifré el Pelós

El símbol, com és conegut, no és exclusiu de Catalunya. Un privilegi de Jaume I de 1269 va concedir a València l’ús d’un segell propi on apareixen les quatre barres i el castell de l’Almudena. Aquest privilegi es faria extensiu a les Illes Balears el 1312. Així, en el cas valencià, les quatre barres apareixen en la bandera de la ciutat des del segle XVI, acompanyades per una franja blava.

La quadribarrada acompanyaria tots els monarques que van regnar sobre Catalunya fins el 1714. Després de la Nova Planta, Felip V va deixar d’utilitzar les quatre barres, no solament en el seu escut reial, sinó fins i tot en organismes reials com les audiències o les capitanies generals. Així, les quatre barres restaren solament com a emblema propi del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca i de la mateixa ciutat de València.

No seria fins a la Guerra del Francès quan el govern de la Catalunya integrada a la Imperi francès instaurat per Napoleó Bonaparte el 1810 va tornar a utilitzar oficialment el senyal de les quatre barres, això sí, acompanyant-lo amb l’àguila imperial napoleònica. Després de la breu experiència napoleònica, en el darrer terç del segle XIX, el símbol de les barres va ser adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes, tant a Catalunya com en el País Valencià i les Illes Balears. Definitivament, les quatre barres havien esdevingut un símbol patriòtic.

senyera.jpg

Etimologia de Catalunya

dilluns, 26/03/2012

El nom de Catalunya, emprat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apareix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131). Si bé cap a finals del segle XI ja trobem documentada la presència del gentilici “català”, la primera referència documental la trobem en el Liber Maiolichinus de 1114, quan els pisans emprarien el nom de catalanenses enfront de gots, en referència als occitans, i el comte Ramon Berenguer III seria anomenat com a catalanicus heros (heroi català), rector catalanicus (dirigent català) i dux catalanensis (duc català). De la mateixa manera, en aquest document trobem per primera vegada el nom de Catalania com a designació de la pàtria geogràfica dels catalans.

És curiós veure com la denominació sorgiria a través de la visió exterior que es tenia de Catalunya, en aquest cas dels pisans, mentre que en la pròpia documentació catalana encara no s’empraria el mot. D’aquesta manera, seria des de mitjans del segle XII quan l’ús de la paraula Catalunya, sempre amb una connotació eminentment geogràfica, es generalitzaria tant en el propi país com en els regnes cristians pròxims. En els primers temps el nom de Catalunya es vincularia al territori dominat pel comte de Barcelona, però des del segle XIII ja seria emprat per a designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. I aviat, el gentilici català seria aplicat a tots aquells que parlaven la llengua catalana.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

Catalunya en el segle XII

L’origen del mot encara avui és incert i està obert a diverses interpretacions. Donem un cop d’ull a les diverses teories que han arribat fins els nostres dies:

Terra de castlans. La teoria tradicionalment més acceptada és que el mot Catalunya es derivaria de “terra de castells” i que hauria evolucionat des del terme castlà, provinent del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar el governador d’un castell. Així, l’evolució del mot donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia D’acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Tanmateix, aquesta explicació no resulta del tot convincent per alguns lingüistes.

besalu.jpg

Pont medieval fortificat de Besalú

Terra de gots. Una altra teoria suggereix que Catalunya provindria de Gotholandia, és a dir, la “terra dels gots”. De fet, els francs sovint anomenaven el territori català, o fins i tot el conjunt de la Península Ibèrica, com la Gotia en referència a la vella Hispània visigòtica. Aquesta teoria es fonamentaria en el fet que antigament Catalunya s’escrivia en llatí com Cathalonia o Cathalaunia, expressió força semblant a Gotholandia. Tanmateix, els lingüistes adverteixen que la derivació Gotholandia/Catalunya presenta dificultats serioses que permetrien descartar aquesta hipòtesi.

La llegenda d’Otger Cathaló. D’altres hipòtesis, força desvirtuades pels historiadors, suggereixen que el mot provindria d’un mític príncep alemany (o francès) anomenat Otger Cathaló. La llegenda, fonamentada en la crònica de Pere Tomic (1432) sobre la Catalunya precomtal, ens diu que Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana fins a la seva mort en el setge d’Empúries de 735. En memòria del príncep Cathaló l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. La llegenda seria recollida en el segle XIX per la Renaixença mitjançant Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

La terra dels laketans. D’altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, nom de la tribu ibèrica que habitava les terres del rerepaís de Barcelona en l’antiguitat. Per influència italiana va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans. El nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, com a forma de designar els catalans, i hauria evolucionat de laketani a catelani i Catalònia.

El topònim Talunya. L’arabista Joan Vernet va identificar com a primer testimoni possible del nom de Catalunya l’obra de l’historiador i geògraf musulmà Al-‘Udrī (1002-1085), el qual en la seva crònica Tarsi al-akhbār esmentava la localitat de Talunya o Taluniya, població que es localitzaria a les rodalies de Montsó, i que, per extensió i amb la introducció del prefix topogràfic “ca”, podria haver donat lloc al mot Catalunya. Si realment aquesta Talunya va donar nom al Principat, estaríem davant de la forma escrita més antiga que es coneix de Catalunya, sempre com a denominació geogràfica.

La societat feudal a Catalunya

divendres, 23/07/2010

Com a conseqüència del procés de feudalització, la societat catalana va perdre el seu caràcter equilibrat. La formació d’un nou estat feudal es va produir durant el govern de Ramon Berenguer I, basant-se en l’hegemonia del Casal de Barcelona, a partir de les relacions feudals establertes entre els antics comtats. La degradació de la pagesia va donar pas a la consolidació de la noblesa com a grup dominant.

La noblesa, que en aquesta etapa va beneficiar-se del procés repoblador de la Catalunya Nova, s’estructurava en una rígida jerarquia feudal, basada en els barons o alta noblesa i els cavallers o baixa noblesa.

Cleric-Knight-Workman.jpgDintre del grup dels barons, el lloc més alt de la piràmide feudal catalana l’ocupaven els comtes (ocupant el vèrtex de la piràmide social), sent el comte de Barcelona el més important i el que detentava el títol de prínceps o primer senyor del territori que englobava els restants comtats de l’antiga Marca Hispànica. El títol de prínceps era, doncs, el representatiu de la supremacia feudal dels comtes de Barcelona i comportava la qualitat de jutge suprem a Catalunya. Aquesta supremacia es fonamentava en la concessió de terres (feus) a canvi del jurament de fidelitat.

Per sota dels comtes es trobaven els vescomtes, vassalls directes dels comtes i posseïdors de grans dominis territorials. De ser, originàriament, oficials del comtat, van passar a administrar grans dominis territorials que tenien en “feu”.

Els seguien els comdors o comitores, feudataris dels comtes i membres del seu seguici o de la cort dels comtes.

Finalment, es trobaven els anomenats castlans, vassalls dels vescomtes i dels comdors.

Per sota d’ells es trobaven els anomenats “milites” i, més endavant, “cavallers”, membres de la baixa noblesa, una noblesa de segona categoria, que rebien subinfeudacions de castells o càrrecs dels barons.

feudalisme_01.jpgL’Església també es va integrar en l’estructura feudal de la societat catalana, amb extensos dominis que posseïa com a resultat de les donacions que rebia dels comtes o dels particulars, i per la tasca que va dur a terme en la repoblació de la Catalunya Nova a través dels monestirs cistercencs. D’aquesta manera, monestirs com ara el de Santa Creus i el de Poblet, van dirigir els nous pobladors i els van prestar assistència.

El nou ordre va influir en l’organització de l’Església, que es va a basar, a partir d’aquest moment, en els vincles personals propis de la societat feudal. Els bisbes i abats van rebre dominis a canvi del jurament de fidelitat al monarca i ells el van rebre dels seus vassalls a canvi de protecció. Els ordes militars hi van tenir un paper destacat, i alguns, com el del Temple, van veure incrementat el seu poder amb la conquesta de territoris als musulmans.

La pagesia va ser l’estament més nombrós de la societat catalana feudal. Subjecta a la pressió senyorial, la seva situació va ser diferent segons es trobés a la Catalunya Vella o a la Catalunya Nova.

A la Catalunya Vella, els pagesos, per evitar la seva emigració cap a les terres que s’anaven reconquerint, van ser adscrits a la terra com a serfs de la gleva i van restar sotmesos a gravoses obligacions, els dits mals usos. A la Catalunya Nova, en canvi, la seva situació va resultar més favorable, ja que van fer valer els privilegis que van obtenir en les cartes de poblament.

Així, a la Catalunya Vella, entre els anys 1150 i 1350, els senyors van endegar un procés de vinculació del pagès a la terra per evitar la seva emigració cap a les ciutats o a la repoblació de la Catalunya Nova. Aquest procés va anar acompanyat, en el moment en què el creixement demogràfic ho va permetre, d’una nova càrrega per al pagès: la redempció o remença. Aquesta consistia en una quantitat del pagès havia d’abonar al seu senyor per a poder abandonar les terres que treballava.

La remença era un dels mals usos, un conjunt de drets que els senyors podien exercir sobre la pagesia. Alguns dels més usuals, d’entre molts altres, van ser:

Feudalisme_treballcamp.jpga. Remença: Dret de redempció a canvi del pagament d’un rescat.

b. Intestia: Dret del senyor a quedar-se amb una part dels béns mobles i dels bestiar del pagès quan aquest moria intestat, és a dir, sense testament.

c. Eixorquia: Penalització per a aquells que no tinguessin descendents en la successió del mas.

d. Cugúcia: Dret del senyor a la meitat o a la totalitat dels béns de la dona que fos culpable d’adulteri.

e. Àrsia: Indemnització que rebia el senyor directe per raó d’un incendi a la finca emfitèutica.

f. Ferma d’espoli forçada: Aprovació del senyor directe a la hipoteca que feia el pagès sobre el mas per tal de garantir el dot a la muller.

g. Ius maletractandi: Dret senyorial de maltractar els pagesos per fer-los expiar un delicte o falta.

A més, la pagesia catalana esta sotmesa, generalment, a una doble pressió:

1. La senyoria territorial, corresponent al senyor directe, és a dir, aquell qui els havia cedit les terres on treballaven o vivien. Els pagesos havien de satisfer uns censos (el delme, una desena part de la collita, o la tasca, una onzena part) i realitzar determinats treballs personals a la reserva senyorial. En alguns casos, a més, havien de pagar per utilitzar els monopolis senyorials, com la farga o el forn.

2. La senyoria jurisdiccional, corresponent als titulars de les baronies, és a dir, les unitats administratives en què es trobaven les terres cedides pel senyor directe. Els pagaments que els pagesos havien de realitzar variaven molt d’una zona a una altra i sovint es confonien amb els de la senyoria territorial.

el feudo.jpg

La major part dels pagesos estaven sotmesos a la noblesa, però també n’hi havia d’altres que depenien directament dels comtes (jurisdicció comtal), o bé a l’Església (jurisdicció eclesiàstica).

Les normes i les diferents fonts jurídiques en què es fonamentava el nou ordre feudal es van agrupar, a partir del segle XII, en una compilació de lleis coneguda com a Usatges de Barcelona, un codi legal que recollia les normes del dret romà, del dret germànic i els costums feudals i substituïa l’antic codi dels visigots, el Liber iudiciorum.

D’altra banda, enmig del clima de lluites feudals característic d’aquest període, l’Església va instituir la treva de Déu, per la qual se suspenien les activitats bèl·liques durant un període fixat per la mateixa Església. La primera reglamentació de la treva de Déu va tenir lloc al sínode de Toluges, al Rosselló, l’any 1027 sota la presidència del bisbe Oliva. Posteriorment, l’any 1064, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I la va incorporar als Usatges.

Expansió demogràfica i activitats econòmiques a la Catalunya feudal (segles XI i XII)

divendres, 23/07/2010

El creixement demogràfic:

Durant els segles XI i XII les terres catalanes, com en general tot l’occident europeu, van experimentar un important creixement de la població. Les causes cal cercar-les en l’increment de la superfície conreada i en un augment dels rendiments i, per tant, de la producció d’aliments.

Les conseqüències d’aquest augment de la població van ser diverses. Així, a la Catalunya Vella l’augment de la pressió demogràfica va coincidir amb una relativa fixació de la frontera, a causa de la política comtal derivada del cobrament de les pàries, fet que va provocar l’artigatge de noves terres, fins i tot de les de poca qualitat, i la construcció de feixes als vessants de les muntanyes.

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

La població catalana en aquest període, com en segles anteriors, va continuar sent bàsicament rural.

Els principals nuclis urbans eren Barcelona i Girona, que van augmentar la seva població i van veure créixer ravals d’artesans i comerciants al voltant seu.

A partir del segle XII es van fundar a la Catalunya Nova moltes “viles noves” i “viles franques”. Algunes van ser el resultat de la concessió de cartes de poblament per part dels comtes, interessats en la repoblació de terres situades en indrets estratègics, i altres van ser la conseqüència de l’emigració de pagesos de la Catalunya Vella que cercaven noves terres on establir-se.

L’agricultura i la ramaderia:

En una societat rural com la catalana, l’agricultura era l’activitat econòmica més destacada i, partir del segle XI, es va constatar un augment significatiu de la producció. Aquest augment de producció agrícola que va experimentar-se en els segles XI i XII va ser el resultat d’un increment de les terres de conreu i de la introducció de millores tècniques.

campesinos2.jpgEls cereals van ser el conreu més estès. L’ordi, el sègol, la civada, el mill i el blat ocupaven la major part de la superfície conreada. En èpoques de crisi era freqüent el consum de glans en lloc de cereals panificables.

La vinya va anar colonitzant progressivament les terres de Catalunya. Des dels nuclis inicials de la muntanya va davallar cap a les planes. En la seva extensió va jugar un paper important el contracte de coplantatio, segons el qual els pagesos, al cap de set anys de treballar les terres dels seus senyors, esdevenien propietaris de la meitat de la vinya.

A partir del segle XI, l’arboricultura va tenir un fort creixement. La pomera, per la seva capacitat d’adaptació era el fruiter més corrent. L’olivera i la noguera eren també molt apreciades.

A nivell tècnic, les principals innovacions van ser els molins d’aigua, que estalviaven molta feina als pagesos i proporcionaven beneficis als senyors, i una millor qualitat dels estris agraris (aixada, càvec, falç, forca) gràcies als progressos de la metal·lúrgia.

La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement de l’agricultura. Els ramats d’ovelles van experimentar, a partir del segle XI, un fort creixement. A més de la llana i la llet, l’ovella proporcionava la pell de la qual s’obtenia el pergamí, greix per a fer candeles i fins i tot dels budells se’n feien cordes.

El bestiar cavallí també va augmentar força en aquest període, especialment des que els cavalls van ser utilitzats per tirar dels carros i de les arades en lloc dels bous. També el porc va sobresortir a causa del consum de la seva carn.

L’artesania:

L’artesania, des del segle XI, va perdre el caràcter rural que va tenir durant els segles IX i X per esdevenir una activitat bàsicament urbana. Des de finals del segle XI, hi ha constància d’obradors a Barcelona, mentre que a Girona, Berga, Besalú, Vilafranca del Penedès i Lleida se’n troben des de l’últim terç del segle XII.

La indústria tèxtil va ser la més representativa del món artesanal en aquest període, tant pel nombre de treballadors com pel volum de la seva producció.

Les draperies, que produïen teixits de llana, van adquirir un especial desenvolupament des de la presa de Tortosa, ja que la seva conquesta garantia l’arribada de les llanes aragoneses a través de l’Ebre. Segons estudis recents, durant el segle XII els centres drapers ja estaven estesos per tot Catalunya.

D’altra banda, la metal·lúrgia del ferro va ser l’altra gran activitat artesanal. Les fargues es concentraven sobretot al Pallars i al Ripollès, a prop dels jaciments (Vall Ferrera), dels rius (Freser, Ter) i dels boscos, dels quals s’obtenia carbó vegetal.

Progressivament, els treballadors d’un mateix ofici van estrènyer els seus vincles laborals i van sorgir les primeres associacions artesanals: les confraries. Inicialment van tenir una finalitat benèfica i social (ajudes a vídues i orfes, assistència als malalts, ajuda als qui es quedaven sense feina, etc.) i un marcat caire religiós. A partir de les confraries sorgirien, durant el segle XIII, els gremis.

El comerç:

El comerç català va experimentar un primer impuls a partir del segle XI donant pas a una intensificació de l’activitat comercial tant local com exterior. Mentre en els mercats interiors –urbans, rurals, fires i mercats itinerants– es traficava amb productes agrícoles, bestiar, vestits, sal i productes artesanals, el comerç exterior, especialment a partir del segle XII, va diversificar-se bàsicament en tres grans rutes: Flandes, nord d’Àfrica i Orient.

Els productes catalans s’exportaven al nord d’Àfrica a canvi d’ivori, pells, metalls i especialment l’or sudanès. Aquest mateix or, posteriorment, era emprat en els mercats orientals per a adquirir productes exòtics i espècies, que després els comerciants catalans redistribuïen entre els mercats occidentals. Així mateix, el comerç de productes amb Al-Àndalus es va incrementar.

El desenvolupament del comerç va comportar l’aparició de les primeres formes de capitalisme mercantil, lligades al finançament de les expedicions comercials.

El tipus de contractació més típic a Catalunya va ser la comanda. Aquesta consistia en un pacte entre dues persones. L’una finançava el viatge sufragant-ne tot el cost, i l’altra feia i aportava el seu treball. En el moment de liquidar el pacte, el primer recuperava la inversió feta i percebia tres quartes parts dels beneficis, mentre que el mercader es quedava la quarta part restant.

A partir del segle XI, els canvistes van ser freqüents en els mercats i ports catalans. Especialistes en el pes i valor de les monedes, els canviants intercanviaven monedes estrangeres per locals, amb un benefici a favor seu d’aproximadament un 20%.

La moneda catalana va evolucionar durant els segles XI i XII cap a un model bimetàl·lic. Així, imitant el dinar musulmà, es van encunyar els mancusos catalans, que equivalien a vuitanta-quatre diners de plata. Com a monedes intermèdies es van crear el diner gros (3,5 diners) i els argenços (2,4 diners).

La feudalització de Catalunya

divendres, 23/07/2010

De forma paral·lela a la consolidació de la Catalunya comtal, el sistema feudal va anar desenvolupant-se en la societat catalana. El feudalisme, com és ben sabut, és un sistema polític, econòmic i social que va desenvolupar-se en la major part dels països de l’Europa occidental entre els segles X i XII i va caracteritzar-se pels següents trets:

feudalismepiramide.jpga. La feblesa del poder monàrquic. Els reis van esdevenir uns senyors de senyors. La seva autoritat estava condicionada per la noblesa i el clergat.

b. El caràcter autàrquic de l’economia. La decadència de les antigues ciutats romanes va fer que la vida es concentrés en el camp. En les grans ciutats va implantar-se un règim autàrquic. La manca de comerç va provocar que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.

c. L’existència d’una complexa xarxa de relacions socials. La pèrdua de poder reial va provocar l’aparició dels vincles feudals, vassallàtics o de servitud.

Els vincles feudals horitzontals o vassallàtics es donaven quan la relació era entre dos homes lliures, un dels quals –el més poderós– actuava de senyor i l’altre de vassall. El primer, a canvi de fidelitat i el servei del segon, li cedia unes terres perquè en tragués profit. La cessió podia tenir un caràcter vitalici (benefici) o hereditari (feu).

En canvi, els vincles verticals o de servitud es donaven, en aquest cas, entre un home lliure que actuava de senyor i un home que estava al seu servei renunciant a la seva llibertat: el serf, que es convertia en un objecte propietat del senyor. El serf obtenia un tros de terra (tinença) per a viure i alimentar a la seva família, però a canvi havia de lliurar una part de la collita al senyor i treballar de franc les seves terres.

d. Una societat teocèntrica. La idea de Déu va omplir tota l’edat mitjana. Era el punt de referència, la resposta a les preguntes que la ciència no podia contestar. L’Església sortia beneficiada d’aquest context social, i va esdevenir rica i poderosa.

Des del punt de vista artístic, el romànic va ser l’estil que va implantar-se en aquesta etapa. L’arquitectura, amb la construcció de monestirs i esglésies, va ser l’element més important. L’escultura i la pintura li estaven subordinada.

A Catalunya, el feudalisme va iniciar-se, probablement, a partir de finals del segle X, i en la seva implantació van intervenir-hi diferents factors.

1. Les lluites civils d’al-Àndalus. La crisi del califat durant el govern d’Hissan II, especialment després de la mort del seu lloctinent al-Mansur, va tenir conseqüències en la societat catalana. Les intervencions militars, com ara la del comte Ramon Borrell l’any 1010, o les actuacions de nobles catalans com a mercenaris dels diferents sectors enfrontats, van proporcionar sumes importants d’or que van consolidar econòmicament la noblesa.

Reinos_de_Taifas_1037.png

Berenguer_Ramon_I.jpg

Berenguer Ramon I

2. El regnat de Berenguer Ramon I. La minoria d’edat de Berenguer Ramon I (1017-1023) i la poca autoritat mostrada durant el seu govern van agreujar les tensions amb la noblesa, la qual va aprofitar l’afebliment del poder comtal per usurpar béns i drets públics. D’aquesta forma, la noblesa, i sobretot la noblesa de frontera, va continuar el seu procés de consolidació.

El testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal. Pel testament, Ramon Berenguer I, el seu fill gran, va obtenir els comtats de Barcelona i Girona, i els seus germans Sanç Berenguer i Guillem Berenguer la Marca del Penedès i el comtat d’Osona respectivament, però sota l’obediència al primogènit, i a això s’ha de sumar el condomini de l’àvia Ermessenda de Carcassona, fets que van contribuir a la inestabilitat feudal.

3. Les revoltes nobiliàries (1040-1060). Entre els anys 1040 i 1060 van succeir-se un seguit de lluites internes (revoltes feudals) que van destruir l’equilibri social anterior i van instaurar un nou ordre, ja clarament feudal. A més, l’afebliment dels vincles que relacionaven els comtats catalans amb la monarquia carolíngia va facilitar que la noblesa s’apropiés gradualment de les terres i sotmetés una bona part de la pagesia lliure.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

Si bé Barcelona, durant el govern del comte Ramon Berenguer I, va ser el millor exponent, aquestes revoltes van estendre’s arreu, i així coneixem conflictes entre els comtes del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà. A la Cerdanya, el comte va enfrontar-se amb el vescomte, que reclamava més participació política.

En el casal de Barcelona, paradigma d’aquestes rebel·lions, la causa més probable va ser l’oposició de la noblesa a la política de Ramon Berenguer I, favorable a mantenir unes relacions de pau amb les taifes. Finalment, però, va arribar-se a un compromís pel qual Ramon Berenguer I va recuperar la fidelitat de la noblesa a canvi de sancionar l’explotació de la pagesia per part dels feudals.

4. La degradació social del pagès aprisiador. Simultàniament al seu ascens polític, la noblesa va assolir la seva consolidació econòmica en perjudici de la figura del pagès aprisiador. Aquest havia obtingut la seva propietat durant la repoblació de la Catalunya Vella, però a partir del segle XI va veure com la seva situació social i econòmica seria cada cop més precària.

Això va deure’s, d’una banda, a la pressió de la noblesa, especialment els veguers, els quals van utilitzar la justícia en favor seu i van confiscar abundats terres.

D’altra banda, els endeutaments de molts aprisiadors, normalment després de males collites, van comportar la pèrdua del seu patrimoni.

Si l’aprisiador va veure com es degradava el seu estatus, també el pagès de tinences va patir els efectes de la feudalització en incrementar-se els censos. Així, progressivament, va instaurar-se el braçatge, que consistia a lliurar al senyor una sisena part de la collita.

5. La marginació del pagès de la milícia. La manca de recursos i el creixent procés de feudalització va apartar la pagesia de la milícia, esdevenint aquesta un monopoli de la noblesa.

En definitiva, la feudalització de la societat catalana va suposar, com en tot procés feudal, un afebliment del poder comtal, una degradació jurídica i material de la pagesia i un reforçament del poder nobiliari i eclesiàstic. L’Església no va restar al marge d’aquest procés i va beneficiar-se de l’estructura feudal a través de la possessió d’extensos dominis i de la seva integració en la xarxa de vinculacions personals.

De l’expansió ultrapirinenca als inicis de l’expansió mediterrània

dijous, 22/07/2010

L’etapa compresa entre els segles XI i XII assenyala també un període de creixement territorial dels comtats catalans més enllà dels territoris peninsulars que serien la seva “frontera natural”, caracteritzada per dos elements principals:

1. L’expansió ultrapirinenca.

2. L’inici de la intervenció catalana a la Mediterrània.

L’expansió ultrapirinenca:

Els comtes catalans van concebre la idea de bastir un Estat pirinenc que estengués per les dues vessants dels Pirineus.

Tot i que no hi ha una raó prou clara que ens expliqui els motius pels quals els comtes van buscar l’expansió cap a Occitània, alguns historiadors creuen que no existia un projecte imperialista predeterminat, almenys inicialment, sinó simplement la intenció de cercar nous patrimonis per a deixar-los en herència als successors.

Segons altres interpretacions, en canvi, les raons de l’expansió ultrapirinenca hauríem de cercar-la en la tradició d’intercanvis que existia entre els dos vessants pirinencs des del segle VIII i que va impulsar els comtes de Barcelona a endinsar-se en uns territoris que els eren coneguts.

El primer pas important en aquesta direcció va ser realitzat per Ramon Berenguer I quan va adquirir els comtats de Carcassona-Rasès a la mort dels seus titulars. Però, arran de la crisi provocada per l’assassinat de Ramon Berenguer II aquests territoris es perdrien.

No obstant això, el matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença va proporcionar al casal de Barcelona la part marítima del comtat de Provença, per bé que, com a conseqüència, es va guanyar la rivalitat del casal de Tolosa.

Ramon Berenguer IV va portar a terme una hàbil política diplomàtica que tenia per objectiu cercar el suport d’Anglaterra i, en definitiva, l’aïllament de França i Tolosa.

CatalunyaOccitaniaXII.JPG

El seu fill, Alfons I el Cast, va haver de lluitar contra Tolosa i enfrontar-se a l’heretgia dels càtars, que arrelava amb força en terres occitanes.

El seu successor, Pere el Catòlic, va heretar tot el problema i va enfrontar-se amb la croada que el sant pare Innocenci III havia decretat contra els càtars.

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo.

Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

800px-Katarer.jpg

El catarisme a la Catalunya nord

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Finalment, va optar per fer front els croats i l’any 1213 va morir mentre lluitava en la Batalla de Muret. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Els inicis de l’expansió mediterrània:

La intervenció a la Mediterrània per part dels comtes catalans té el seu origen en l’expedició que, juntament amb la República de Pisa, va realitzar Ramon Berenguer III contra les Balears (1114-1115) per tal d’eliminar la pirateria que des d’aquestes illes interferia el comerç.

Si bé les Balears no van ser conquerides, el balanç de l’operació va ser positiu ja que, a més del botí aconseguit, van establir-se uns precedents històrics per a la posterior conquesta. Aquesta va ser projectada per Ramon Berenguer IV i Alfons el Cast, però no va portar-se a terme fins el regnat de Jaume I.

Els comtats catalans en els segles XI i XII: l’expansió peninsular i la consolidació del casal de Barcelona

dijous, 22/07/2010

L’etapa compresa entre els segles XI i XII assenyala un període de creixement territorial i polític dels comtats catalans, caracteritzada per dos elements principals:

1. L’expansió peninsular que va suposar la reconquesta de la Catalunya Nova.

2. La consolidació del casal de Barcelona per sobre de les altres cases comtals catalanes i la formació de la Corona d’Aragó.

Un tercer element a destacar, amb el qual es posaria fi a aquesta etapa de la història catalana, va ser el naixement de la Corona d’Aragó amb la unió dinàstica del comtat de Barcelona i el regne d’Aragó, el 1151, que trencaria l’equilibri de forces existent a la Península i determinaria l’articulació d’unes noves relacions entre el regne de Castella i el nou regne catalano-aragonès des del segle XII.

L’expansió peninsular:

Després de la ruptura amb l’Imperi Carolingi, els successors de Borrell II van evolucionar, durant el segle XI, de la següent manera:

comtats.jpegEntre el 985 i el 1010, després d’una breu etapa de pau que va arribar fins a l’any 1000, va donar-se un període de clar domini musulmà, durant el qual Ramon Borrell, comte de Barcelona, va haver de patir diferents atacs en els seus territoris.

A partir de 1010 i fins el 1046, coincidint amb la descomposició del califat i l’aparició dels regnes de taifes, va donar-se una superioritat militar catalana, traduïda en nombroses expedicions, com la de Ramon Borrell i Ermengol I d’Urgell l’any 1010 per a intervenir en els afers interns dels musulmans.

Aquestes incursions proporcionarien grans recursos econòmics als comtes, fet que explica perquè en aquest període els avenços a la frontera van ser molt petits, consolidant-se aquesta en el riu Gaià.

Entre l’any 1046 i el 1090, és a dir, durant el govern de Ramon Berenguer I i els seus fills Ramon Berenguer II (dit el “Cap d’Estopes”) i Berenguer Ramon II (dit “el Fratricida”), va implantar-se definitivament el cobrament de pàries (tribut que les taifes pagaven per tal de conservar la seva integritat) a les taifes de Tortosa, Lleida i Saragossa, però no va aconseguir-se a València i Múrcia, on l’acció del Cid Campeador va impedir-ho.

L’or provinent de les pàries musulmanes va reactivar l’economia catalana, ja que l’abundància de moneda va contribuir a fer desenvolupar el comerç i la construcció de castells i vaixells.

A partir del 1090, després de la derrota del rei Alfons VI davant els almoràvits en la batalla de Sagrajas, els regnes cristians van aturar la seva expansió.

D’aquesta manera, en acabar el segle XI la frontera estava estabilitzada i les ciutats més riques de la Catalunya Nova (situada al sud de la frontera Llobregat-Cardener-Segre), com Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, seguien en mans musulmanes.

A començaments del segle XII (1105), els urgellencs, ajudats pels barcelonins, van conquerir Balaguer. Tot seguit (1116), Ramon Berenguer III va efectuar un primer intent d’ocupació de Lleida que va acabar sense cap resultat positiu. L’interès del comte barceloní en Lleida era comprensible tenint en compte que l’any 1118 Alfons el Bataller d’Aragó havia conquerit Saragossa i ambicionava les terres de Ponent. Finalment, i després d’alguns enfrontaments militars, va arribar-se a un compromís mutu de no realitzar cap acció sobre Lleida.

comtats catalans.jpgSalvaguardats els interessos a la frontera de Ponent, Ramon Berenguer III va concentrar tots els seus esforços sobre la ciutat de Tarragona, la conquesta i repoblació de la qual va iniciar-se l’any 1129. Aleshores, l’Església catalana va poder restablir la seu d’aquesta ciutat, que va esdevenir independent de l’arquebisbat de Narbona.

Dominada Tarragona, el següent objectiu va se Tortosa, conquerida per Ramon Berenguer IV l’any 1148. Sense deixar temps als musulmans per a refer-se de la desfeta, el comte barceloní va iniciar aleshores el setge de Lleida.

La ciutat de Lleida va caure l’any 1149. Immediatament va iniciar-se l’ocupació dels territoris situats entre Lleida i Tortosa. En dos anys (1149-1151), els exèrcits catalans van ocupar la major part de les Garrigues i les principals localitats del Priorat i la Ribera d’Ebre. Finalment (1154), Siurana de Prades, la darrera fortalesa musulmana al territori català, va ser ocupada.

La consolidació del casal de Barcelona:

A començaments del segle XI, existien a Catalunya vuit cases comtals: Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú, Empúries, Rosselló, Pallars i Ribagorça. Entre elles no existia cap lligam de tipus jurídic, però en realitat estaven unides per vincles familiars, per compartir una mateixa realitat històrica i per l’existència del poderós nucli format per Barcelona-Girona-Osona, entorn del qual gravitaven els altres comtats. A més, els continuadors de Borrell II van portar a terme una política d’aliances matrimonials i de pactes amb els altres comtats que van consolidar, a poc a poc, l’hegemonia del Casal de Barcelona sobre els altres comtats.

D’altra banda, a mesura que el poder polític barceloní es feia més fort, donant forma a una unitat política dels comtats, la paraula Catalònia va començar a utilitzar-se per designar el territori on vivien els catalans. En aquesta tasca van destacar especialment dos comtes de Barcelona: Ramon Berenguer I (1035-1076) i Ramon Berenguer III (1097-1131).

D’aquesta manera, a partir del regnat de Berenguer Ramon I, el comtat de Barcelona va iniciar el seu camí cap a la hegemonia política a Catalunya. Aquest comte va mantenir bones relacions amb els seus veïns, fins al punt d’obtenir cert reconeixement per part dels comtes d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

El seu fill, Ramon Berenguer I, en plena revifalla econòmica gràcies a l’entrada de les pàries musulmanes, va aconseguir d’ampliar aquests pactes per a la majoria de les cases comtals, llevat de la del Rosselló i la del Pallars.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

La preponderància barcelonina va veure’s amenaçada quan Ramon Berenguer II el “Cap d’Estopes” va ser assassinat a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II “el Fratricida”. L’autoritat d’aquest va ser greument qüestionada pels altres comtes, i només després de llargues negociacions va recuperar el seu estatus.

A més, Berenguer Ramon II va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1089, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, amb la qual cosa a la independència política ara s’hi afegia la religiosa.

Ramon_Berenguer_el_Gran.JPG

Ramon Berenguer III

El seu nebot, Ramon Berenguer III, va augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. Mitjançant una hàbil política matrimonial va obtenir la incorporació dels comtats de Besalú i de Cerdanya, i va arrabassar a Empúries la zona de Peralada. Així, amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona que va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge.

El seu fill, Ramon Berenguer IV, va consolidar aquesta situació de predomini amb el seu matrimoni amb Peronella d’Aragó.

De la Marca Hispànica a la independència dels comtats catalans

dimecres, 21/07/2010

Entre els anys 812 i 820, els comtats catalans van estar sota el govern del que podem anomenar com “gent del país”. Tot i això, els intents secessionistes per part d’un sector de la noblesa (destitució del comte de Berà i revolta antifranca de Guillermó i Aissó) van portar els francs a cedir el govern dels comtats als nobles francs.

Així, a causa de la destitució del comte de Berà (820) i el posterior nomenament del franc Bernat de Septimània com a comte de Barcelona (826), el fill del primer, Guillermó, i un col·laborador seu, Aissó, van revoltar-se contra els francs, comandant una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que s’oposava a la designació de comtes d’origen franc. La insurrecció va fracassar i fins l’any 878 els nobles francs van dominar els comtats catalans.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

Aquests, però, aprofitant el procés de feudalització de la monarquia carolíngia, van utilitzar els comtats catalans en benefici propi, no dubtant en rebel·lar-se contra l’autoritat reial (revolta de Bernat de Gòtia, 865-878).

Per altra banda, les relacions amb els musulmans van alternar, fins a la proclamació del califat (929), períodes de pau amb expedicions de saqueig, com les que van patir la ciutat de Barcelona (851) o el castell de Terrassa (856). Tot i això, sembla que les etapes de pau van sovintejar més que les de guerra, com ho prova el fet que els musulmans no van poder recuperar cap territori i les intenses relacions que es van desenvolupar entre la població d’una banda i altra.

Sobirans de la dinastia carolíngia que van regnar sobre Catalunya:

Any Rei
768-814 Carlemany
814-840 Lluís el Piadós
840-877 Carles el Calb
877-879 Lluís el Tartamut
879-884 Lluís III
884-888 Carles el Gros
888-898 Odó
898-923 Carles el Simple
923-936 Rodulf
936-954 Lluís d’Ultramar
954-986 Lotari
986-987 Lluís V

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició carolíngia, va decidir l’emperador Carles el Calb a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona.

La tasca més important de Guifré el Pelós va ser la repoblació de les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó. Així, per tal de reforçar la frontera Llobregat-Cardener-Segre, Guifré va repoblar Berga i va organitzar el comtat d’Osona, fundant els monestirs de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i reconstruint el castell de Cardona.

La tasca de Guifré el Pelós, però, va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. Així, aquests, en una expedició sarraïna contra les terres barcelonines, el 897, el van ferir mortalment. La seva mort es mitificaria, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.

guifre.jpg

La llegenda de les Quatre Barres de Sang com a escut de Catalunya

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en època de Guifré el Pelós (870-897)

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats.

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca.

La revifalla carolíngia, però, va ser només un miratge i novament van aparèixer les crisis successòries, aprofitades pels comtes catalans per a consolidar-se. Les relacions de vassallatge amb els francs es van anar afeblint, alhora que la política de les diverses famílies es feia més independent. El principi hereditari va ser la norma de successió en els comtats des del començament del segle X i es va donar un nou impuls a la Reconquesta, traslladant la frontera al Penedès i colonitzant, posteriorment, les valls de l’Anoia i del Gaià.

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Fins i tot va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

Borrell II.JPG

Borrell II

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada l’any 985.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987) van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en el moment de la seva independència respecte de la monarquia carolígia

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.