Entrades amb l'etiqueta ‘Orient Mitjà’

L’Orient Mitjà: el món àrab en el context de la descolonització

dijous, 2/06/2011

Històricament, els països àrabs van ser els primers, juntament amb els de l’Àsia Oriental, en iniciar el moviment descolonitzador durant la Primera Guerra Mundial. Des d’aquest moment, la regió de l’Orient Mitjà ha estat sempre present en un primer pla de l’escena internacional, coexistint interessos regionals i internacionals de diferent tipus (polítics, econòmics, militars, etc.) en l’eix del conflicte.

La base de la civilització àrab és l’existència d’una llengua, un territori, una religió i una història comuna. Tanmateix, d’aquests factors el component religiós possiblement ha estat el factor d’integració més important, restant a la base dels nacionalismes panarabista i panislamista. I a aquests dos models de nacionalisme caldria afegir una nova manifestació nascuda en el context descolonitzador: el fonamentalisme nascut arran de la Revolució Iraniana de 1979. Així, la majoria d’aquests nous règims nascuts de la descolonització van promoure un ressorgiment de la consciència panàrab.

Des de 1920, França i Gran Bretanya van realitzar el paper de potències imperialistes a l’Orient Mitjà com a resultat del mandat de la Societat de Nacions sobre Síria, Líban, Transjordània i Palestina. Igualment, en el període d’entreguerres ja van ser dos els Estats que van independitzar-se de la metròpoli britànica: Egipte (1922) i Iraq (1930). També, la constitució del Regne d’Aràbia Saudita (1932) va suposar la unificació de la península Aràbiga després que l’enfonsament de l’Imperi Otomà després de la Gran Guerra suposés el naixement de cinc monarquies gairebé feudals en aquest territori.

mapa-medio-oriente.jpg

En aquest context, els anys de la Segona Guerra Mundial van comportar un ressorgiment dels nacionalismes àrabs. Això va ser possible gràcies a la mateixa acció dels nacionalistes àrabs, que van buscar beneficiar-se de la debilitat temporal de les potències mandatàries a la zona per assolir la independència, com per la manca d’entesa entre francesos i britànics sobre la política a aplicar en el territori. Mentre que els francesos van optar per recolzar-se en els particularismes per a mantenir la pau i l’ordre en els seus territoris de mandat, els britànics recolzaven el nacionalisme àrab per a preservar els seus interessos.

Així, després de la Segona Guerra Mundial, els protectorats i les colònies dels territoris àrabs van desaparèixer i els diferents països van independitzar-se definitivament. En una primera etapa, aquest procés comportar la independència de Síria i Transjordània i, a continuació, la formació de la Lliga Àrab. En cap dels nous països àrabs nascuts de la descolonització va instaurar-se un sistema democràtic, tot i que van existir diferents règims polítics que anaven des de les monarquies feudalitzants fins a les repúbliques.

La Lliga Àrab, fundada a El Caire el 1945, no va ser capaç de satisfer les necessitats ideològiques del poble àrab. Així, en el camp cultural, econòmic i administratiu la seva activitat va ser inútil perquè mai va aconseguir l’articulació d’una política comuna. Igualment, en el seu si van conviure (i conviuen) corrents oposades i habitualment enfrontades al voltant de la política a desenvolupar. A més, la influència que la Gran Bretanya va exercir sobre l’organització en els primers anys de la seva existència va fer dubtosa la seva independència.

A més, a partir de la dècada dels anys cinquanta, la vida política del món àrab va veure’s condicionada per tres nous factors. D’una banda, moltes de les monarquies hereves de l’època colonial van ser enderrocades mitjançant cops d’Estat o revoltes populars i substituïdes per repúbliques. D’altra banda, les relacions internacionals a la zona de l’Orient Mitjà van començar a estar marcades per l’enfrontament amb l’Estat d’Israel, l’enemic comú del món àrab.

Finalment, el territori de l’Orient Mitjà va anar incorporant-se al conflicte bipolar de la Guerra Freda en detriment de la influència britànica. La doctrina Eisenhower que van aplicar els Estats Units va ser clara: aportar la cooperació i l’ajuda dels EUA a qualsevol nació o grup de nacions de la regió que ho desitgés per desenvolupar l’economia regional i sostenir la independència. En resposta, la Unió Soviètica va condemnar l’actuació del govern nord-americà i va promoure les anomenades idees neutralistes per superar l’antagonisme entre els blocs en el territori, idea que va ser abraçada amb força per l’Egipte de Nasser.

Egipte. A Egipte, la derrota militar patida en la guerra araboisraeliana va provocar la revolució de 1952 i l’enderrocament de la monarquia. Això va significar l’arribada al poder d’un grup de militars nacionalistes dirigits per Gamal Abdel Nasser, i el final d’un règim corrupte i impopular que havia estat imposat per les antigues potències colonials. El nou govern egipci va dur a terme un programa laic i d’orientació socialista, a la vegada que fomentava el panarabisme i una política de neutralisme actiu propera a la URSS. La nacionalització del Canal de Suez el 1956 va donar un gran prestigi al govern de Nasser, el qual va esdevenir el líder del món àrab fins a la seva mort el 1970. El gran prestigi que Nasser va adquirir en el món àrab va permetre que s’arribés a fundar la República Àrab Unida (RAU), la qual englobava Egipte, Síria i el Iemen, però el seu projecte va fracassar després de que triomfés un cop militar a Damasc que portaria el Partit Baas al poder. Després de la mort de Nasser (1970), el seu successor, Anwar Sadat, aniria distanciant-se de la Unió Soviètica per apropar-se als Estats Units i iniciar un procés de negociació amb Israel. Després de l’assassinat de Sadat (1981), el seu successor, Hosni Mubarak, va continuar les línies generals de la seva política, perpetuant un règim corrupte en el poder fins que la primavera àrab de 2011 va comportar la seva caiguda.

nasser.jpg

Gamal Abdel Nasser

Iraq. Des de la seva independència, el 1930, l’Iraq ha patit greus problemes polítics. Inicialment, el país va ser governat per una monarquia que practicava una política exterior prooccidental, però el 1958 un grup d’oficials de l’exèrcit liderat per Abd al-Karim Qasim va enderrocar el règim i va instaurar una república. L’estabilitat, però, no va arribar i el Partit Baas (partit polític laic que barreja elements islàmics i pensament marxista) va protagonitzar un nou cop d’Estat que el va portar al poder el 1963. La guerra civil contra la població kurda (1961-1970) i les creixents dissidències internes van seguir desestabilitzant el país fins que un nou cop d’Estat, el 1968, suposaria la consolidació del Partit Baas en el poder a través de la figura de Ahmed Hassan al-Bakr. Dins d’aquest partit aviat va destacar la figura de Saddam Hussein, el qual va anar ascendint llocs en la jerarquia del Baas fins que el 1979 va arribar a convertir-se en el cap de l’Estat i va instaurar una dictadura al país fins que va ser enderrocat per la intervenció dels Estats Units el 2004.

Saddam_Hussein.jpg

Saddam Hussein

Iran. L’Iran és un país d’arrel islàmica, però no àrab. Formalment, des del 1925, el país s’articulava com una monarquia governada pel xa Reza Pahlawi instaurada després d’un cop militar. Aquest règim autoritari va promoure el desenvolupament i la visible occidentalització del país, aportant una certa estabilitat fins els anys setanta. A més, el règim del xa va seguir una política exterior molt vinculada als Estats Units dins del context de la Guerra Freda. Ara bé, aquesta va ser una estabilitat fonamentada en el govern dictatorial, l’acció de la Sawak, la policia política del règim, i el suport d’una minoria cortesana enriquida en contrast amb una majoria que vivia en condicions miserables. El país, sobrearmat, s’havia convertit en la “policia del Golf Pèrsic”, amb una Sawak que perseguia els oponents comunistes i religiosos i uns Immortals, la guàrdia personal del xa, que provocava el terror entre els opositors. El personalisme del règim va arribar al punt que el xa va conferir-se a si mateix el títol de “Rei de Reis”.

ruhollah-khomeini.jpg

L'’aiatol·là Ruhollah Khomeynī

Entre 1973 i 1979, però, com a conseqüència de la crisi del petroli, les condicions socioeconòmiques van deteriorar-se ràpidament i va créixer el malestar popular. Tot això en el context d’una corrupció generalitzada i una creixent influència nord-americana. Entre amplis sectors socials del país la pobresa va començar a associar-se amb l’abandonament de la llei islàmica per part del govern. L’oposició religiosa a la monarquia del xa era encapçalada per l’aiatol·là Ruhollah Khomeynī, a l’exili des del 1963, el qual reivindicava la necessitat d’aplicar els principis xiïtes i la xaria (llei islàmica). El 1975, davant la creixent oposició, el xa instaurava el règim de partit únic a través del Rasrakhiz (Resurrecció Nacional). Finalment, el 1979, una revolució encapçalada pel clergat xiïta va enderrocar el xa i va implantar un república islàmica, caracteritzada pel seu radical anti-occidentalisme i la seva animadversió vers l’Estat d’Israel. Un referèndum va instituir l’Iran com a Estat teocràtic que investia els sacerdots xiïtes (aiatol·làs) d’un poder absolut. Tot i que el règim sorgit de la revolució islàmica va establir un parlament i la celebració regular d’eleccions, aquestes institucions democràtiques es trobaven estretament controlades pel Consell de Guardians, format per un reduït grup de clergues encapçalat per Khomeynī i, des de la mort d’aquest, el 1989, pel seu successor, l’aiatol·là Ali Khamenei. El nou règim va reprimir durament les minories nacionals, especialment els kurds.

Grand_Ayatollah_Ali_Khamenei,.jpg

L’aiatol·là Ali Khamenei

Síria. República independent des del 1941, en plena Segona Guerra Mundial, Síria va veure com el Partit Baas, de tendència socialista i partidari de la unitat àrab, anava guanyant importància al país. La influència del panarabisme va comportar la participació siriana en el projecte de Nasser de crear la República Àrab Unida (RAU), aprovada pel poble en un plebiscit el 1958. Ara bé, només tres anys després de la unificació, l’oposició a la RAU va créixer desmesuradament a  causa de la sensació d’explotació per part d’Egipte. Així, el 1961, un cop d’Estat militar va suposar la independència de Síria i, el 1963, un nou cop d’Estat protagonitzat pel Partit Baas va suposar l’inici d’una política socialitzadora que aniria incorporant el país a l’òrbita soviètica.

Les monarquies teocràtiques. A la península d’Aràbia la descolonització va comportar la instauració d’unes fèrries monarquies de caràcter autoritari que estaven regides per la llei islàmica: Aràbia Saudita, Bahrein, Emirats Àrabs Units, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar i Iemen. Les famílies reials d’aquestes monarquies tradicionals autoritàries s’enriquirien gràcies a l’exportació del petroli al món occidental, amb el qual van posicionar-se clarament en el context de la Guerra Freda, fet que va permetre que els monarques visquessin en l’opulència, situació que ha arribat fins els nostres dies.

L’Orient Mitjà: el conflicte araboisraelià

diumenge, 29/05/2011

Després de la desintegració de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el territori de Palestina va convertir-se en un protectorat britànic habitat majoritàriament per població de religió musulmana, però amb una presència important de jueus. La presència jueva es remuntava a finals del segle XIX quan, amb l’aparició del moviment sionista va començar a defensar-se la idea de la creació d’una llar nacional per al poble jueu en aquest territori.

israel_hist_1973.jpg

Sota el mandat de la Gran Bretanya, aquesta va permetre l’arribada gradual de colons jueus a Palestina emparant-se en la Declaració Balfour (1917) que comprometia els britànics a establir a Palestina una llar nacional pel poble jueu. Les successives onades migratòries jueves, essencialment procedents de Rússia i Polònia, i la seva adquisició de terres, van trasbalsar l’equilibri econòmic del territori i van començar a aixecar l’oposició àrab a les migracions jueves.

Però va ser durant la Segona Guerra Mundial quan, fugint de la persecució nazi, l’afluència jueva va esdevenir massiva. Acabat el conflicte, aquesta encara va augmentar més ja que molts jueus van decidir-se a abandonar definitivament Europa. Paral·lelament, el 1945, les milícies jueves de Palestina van declarar una insurrecció per forçar la retirada britànica i pressionar a favor de la creació d’un Estat jueu que acollís els supervivents de l’Holocaust nazi.

Va ser el 1947 quan una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos Estats, un de jueu i un de palestí, mentre que la ciutat de Jerusalem es mantenia com a espai internacional sense pertànyer a cap dels dos Estats. D’aquesta manera, l’ONU estava preparant el camí perquè, el 1948, mentre els britànics abandonaven el territori, el líder sionista David Ben Gurion proclamés unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel. S’iniciava una dura batalla entre àrabs i jueus pel control de Jerusalem i els territoris palestins. Els palestins, fragmentats en regions aïllades, i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià, i en resposta van formar la Lliga Àrab, que integrava Egipte, Síria, l’Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq i el Líban, entre d’altres.

ben gurion independencia israel.jpg

El líder sionista David Ben Gurion proclama unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel el 1948

La creació de l’Estat d’Israel va desencadenar la primera guerra araboisraeliana (maig de 1948-gener de 1949). L’anomenada guerra de la independència va acabar amb la victòria israeliana i l’adquisició de nous territoris palestins per part d’Israel. Així, l’Estat palestí que l’ONU havia previst mai va arribar a existir: Israel va ampliar els seus territoris i Egipte va passar a administrar la franja de Gaza.

1948_arab_israeli_war_-_May15-June10.jpg

D’aquesta manera, l’Estat d’Israel aconseguia la capacitat territorial necessària per a rebre nous immigrants: entre 1948 i 1952 s’hi van establir més de 600.000 jueus. Però, en paral·lel, sorgia el problema dels refugiats palestins, amb més de 700.000 persones obligades a abandonar les terres ocupades per Israel i a establir-se a la regió de Cisjordània i al sud del Líban en camps de refugiats sostinguts per l’ONU.

Així, l’acabament del primer conflicte no va conduir a una pau consensuada. En conseqüència, el 1956, va esclatar una segona guerra a causa de la nacionalització del Canal de Suez realitzada pel president egipci Gamal Abdel Nasser. Francesos, britànics i israelians van atacar Egipte i van derrotar els exèrcits àrabs amb facilitat i van exigir la retirada egípcia del Canal, però, en el context de la Guerra Freda, les pressions dels governs nord-americà i soviètic van obligar els vencedors a retirar-se i signar un acord de pau.

Suez_war_-_conquest_of_Sinai_1956.jpg

I el 1967 encara esclataria un tercer conflicte, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. Després d’un període de tensió prolongada entre Israel i els seus veïns àrabs, Egipte va bloquejar el golf d’Aqaba, considerat com un espai essencial per a la navegació israeliana. En resposta, els israelians van llançar un atac preventiu que va suposar la derrota de la coalició àrab, integrada per Egipte, Jordània i Síria. La victòria israeliana va permetre que l’Estat jueu estengués la seva zona d’ocupació amb les anomenades “franges de seguretat” com a protecció davant de possibles atacs àrabs ocupant Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan.

1967_Six_Day_War_-_The_Jordan_salient.jpg

Finalment, un quart enfrontament, la Guerra del Yom Kippur, esclataria l’octubre de 1973, quan Egipte i Síria van llançar un atac conjunt per recuperar els territoris perduts el 1967. Novament, els israelians van infligir una derrota severa als seus atacants, però en aquesta ocasió no va aconseguir cap benefici polític ni territorial.

israel.jpg

Des de 1973 no han esclatat més guerres entre Israel i els seus veïns. Inclús, les relacions entre Israel i Egipte van arribar a la normalització gràcies als acords de Camp David de 1978. Ara bé, la manca d’una guerra declarada no vol dir que no hagin existit conflictes indirectes. Per exemple, en la Guerra Civil del Líban de 1975-1990, Israel va ocupar una part del territori libanès, fet que es repetiria el 2006 quan l’exèrcit israelià va penetrar-hi sota el pretext de lluitar contra les milícies terroristes d’Hezbollah.