Entrades amb l'etiqueta ‘Onze de Setembre’

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (2)

dimarts, 11/09/2012

La dictadura de Primo de Rivera va suposar la prohibició de la celebració de la Diada entre 1923 i 1930. Recuperada en temps de la Segona República, la celebració va prendre significació institucional amb la presència del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. La normalitat només es trencaria el 1935, després dels Fets d’Octubre de 1934, amb el govern empresonat. Ja en el context de la Guerra Civil, les tradicionals ofrenes florals van ser substituïdes per la desfilada de les milícies. El darrer Onze de Setembre va ser el 1938, al qual va assistir el president del govern espanyol, Juan Negrín.

En el camp de la història durant el període de la Segona República, des del catalanisme conservador, Ferran Soldevila a la seva Història de Catalunya (1935), editada sota la protecció econòmica de Francesc Cambó, va recollir una síntesi de tots els tòpics del catalanisme conservador respecte de l’Onze de Setembre. Així, Soldevila va oferir una lectura de 1714 que connectava directament amb la interpretació de Prat de la Riba. En definitiva, Soldevila defensava la línia “pactista” amb Felip V que els braços militar i eclesiàstic van intentar imposar el 1713, interpretació pactista que, en el fons, legitimava la política de la Lliga Regionalista de Cambó.

soldevila.jpg

Ferran Soldevila

Soldevila no qüestionava el caràcter dinàstic de la Guerra de Successió:

Cadascuna de les dinasties en pugna tenia, dins les tendències generals de les grans monarquies continentals, prou acusades les diferències, en allò precisament que més separava Catalunya i Castella. La dinastia austríaca representava l’imperialisme descentralitzat; la dinastia borbònica, l’absolutisme i la centralització portats a llurs darreres conseqüències.

I definia els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a defensors del règim autonòmic:

No és estrany que la revolta es fes al crit de Visca la Pàtria, Visca els Furs, Visca Carles III; i que l’oposició a Felip V aplegués tots aquells regnes on l’esperit i les pràctiques autonòmiques [sic] eren encara vius –Catalunya, Mallorca, València, Aragó– tota l’antiga corona.

A la vegada que responsabilitzava el braç reial, és a dir els sectors populars, com a culpables de portar la guerra fins a un punt inútil i desesperat:

Les característiques d’aquest nou i darrer període de la guerra no difereixen gaire del que hem estudiat en el capítol precedent: segueix essent una lluita dinàstica: a favor de Carles III i contra Felip V. Segueix essent una lluita d’intervenció en l’estructuració hispànica, com havia estat des dels seus començos, com ho serà fins el darrer moment, en declarar, els seus defensors, a punt de sucumbir, el fracàs de llur esforç per a salvar Espanya de l’esclavatge borbònic […]. És encara, més exacerbadament que mai, l’esforç per defensar les institucions catalanes […].

Per la seva banda, des de la tradició del republicanisme catalanista, l’historiador Antoni Rovira i Virgili sempre va mostrar més simpaties vers la Guerra dels Segadors de 1640 que per la desfeta de 1714. Ara bé, l’opinió de Rovira i Virgili va anar evolucionant fins que després de l’esclat de la Guerra Civil va començar a identificar-se amb el radicalisme de la resistència de Barcelona, la qual interpretaria en clau republicana: els resistents de 1714 eren assimilats als republicans de 1936 i Felip V esdevenia un antecedent repressor similar al representat pel general Franco i l’alçament nacional.

rovira i virgili.jpg

Antoni Rovira i Virgili

El 1932, en un article publicat a La Publicitat (“1714-1932, la realitat d’enguany”, 11-09-1932) Rovira i Virgili considerava que aquell era un episodi superat:

La commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor. Ha deixat d’ésser també un sospir de desig. És, enguany, un crit de victòria. Una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat de catalana. I la voluntat d’un poble conscient és més forta que les espases enemigues i més forta que les lleis d’opressió, d’assimilació i de limitació […]. Al capdavall, els vençuts de 1714 han estat els vencedors. La causa que Rafael Casanova defensà és essencialment la causa catalana que ha entrat en el seu període victoriós. Mentrestant, tota l’obra de Felip V, del vencedor material d’aquella guerra, es trenca i s’enfonsa. El tron dels Borbons és fet estelles. I de mala fusta d’aquell tron, Catalunya en fa fogueres que saluden la nova llibertat.

En canvi, el 1936, en el seu Resum d’història del catalanisme, Rovira i Virgili va justificar la sublevació de la Generalitat el 1713-1714 restant importància al conflicte dinàstic:

És possible que els catalans d’aquell temps cometessin greus errors, i avui són molts els patriotes que els retreuen d’haver-se posat al costat de la casa d’Àustria i contra la de Borbó, o d’haver mostrat una ideologia més aviat regionalista que no pas nacionalista. Però és evident que la principal preocupació d’aquells catalans, o d’una bona part d’ells, era, no el litigi dinàstic, ans la conservació de les llibertats de Catalunya, que van veure amenaçades amb Felip d’Anjou.

I arribats a 1937, la seva interpretació històrica de l’Onze de Setembre és radicalment conjuntural i política com es pot observar en l’article “La significació del 1714” (La Publicitat, 11-09-1937):

No. No és el lleialisme vers Carles d’Àustria allò que va dur a l’alt heroisme i a l’exemplar sacrifici dels catalans del 1714. La significació vera i profunda d’aquell moment és la d’uns homes que donen el màxim valor a la doble llibertat individual i col·lectiva […]. En cada segle, en cada dinastia, en cada època, Catalunya s’ha alçat contra els poders absoluts, opressors, reaccionaris o totalitaris. I és que ella ha estat, és i serà democràtica, igualitària, progressiva i liberal. Podem dir que Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V, representen, en el fons, allò mateix que avui representa Franco.

Després de la victòria franquista de 1939, Franco va fer enretirar l’estàtua de Rafael de Casanova “para que no sirva de pretexto de desviaciones partidistas y antinacionales”. Tot i això, el franquisme mai va ser capaç d’eliminar la memòria històrica catalana. Al contrari, la repressió franquista va rearmar moral i sentimentalment el catalanisme. D’aquesta manera, la Diada va seguir commemorant-se, sempre de forma clandestina, fins que el 1976 el governador civil va autoritzar un acte a Sant Boi de Llobregat, on es troba la tomba de Rafael de Casanova. Finalment, amb el restabliment de la democràcia es va permetre que es tornés a instal·la l’estàtua de Casanova, amagada fins aleshores en un magatzem, i el 1977 els catalans van abocar-se massivament en la commemoració de l’Onze de Setembre tot reivindicant l’autogovern. El Parlament de Catalunya va declarar l’Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya el 12 de juny de 1980. El Fossar de les Moreres, l’altre espai de trobada i celebració de la Diada, va ser remodelat i dignificat el 1989.

lf_portadaestatut.jpg

11-09-1976.jpg

bcn215.jpg

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (1)

dilluns, 10/09/2012

La memòria de l’Onze de Setembre de 1714 es caracteritza per les seves fluctuacions. I és que la caiguda de Barcelona, cap i casal de Catalunya, a mans de James Fitz-Suart, el duc de Berwick, va tenir un efecte demolidor en la consciència catalana. Els barcelonins van experimentar aquell dia una intensificació dels seus signes d’identitat: ja no eren menestrals, camperols, funcionaris, nobles, eclesiàstics… a ulls dels ocupants eren patriotes catalans, un òrgan compacte que s’aixecava contra un sistema polític que buscava posar fi a les seves llibertats, i eren derrotats. L’esdeveniment aviat va donar pas al mite. Desapareixia la idea d’una Barcelona capital d’una civilització que es creia eterna i que semblava que mai més tornaria.

11-setembre-1714.jpg

Ja en el segle XVIII, malgrat la repressió i l’acomodament al nou règim absolutista, trobem un primer reguitzell de testimonis que van contribuir a la elaboració de la memòria de l’Onze de Setembre a través de dietaris, textos literaris o memorials de tota mena. Tanmateix, la memòria política sembla romandre silenciada i només ressuscita breument en el Memorial de Greuges de 1760, adreçat a Carles III i en el qual es critica la Nova Planta.

Ara bé, és en el segle XIX quan s’elabora la memòria de 1714. I els primers en recórrer al mite serien els literats i historiadors de la Renaixença, generalment des de referències medievals i antifranceses. La recuperació de la història i la cultura de Catalunya realitzada per la Renaixença no era el resultat d’un moviment polític catalanista, sinó que buscava remarcar l’especificitat històrica i cultural del Principat com un element integrant i enriquidor de la nova Espanya liberal en construcció.

D’aquesta manera, i des dels postulats del doble patriotisme característic del període, Víctor Balaguer en la seva Història de Catalunya (1850-1863) intenta identificar el patriotisme català amb l’espanyol. El discurs liberal de Balaguer defuig de qualsevol menció reivindicativa de caràcter nacional. És una nostàlgia més estètica que política. Tanmateix, és gràcies a Víctor Balaguer que a l’Eixample de Barcelona trobem els carrers de Casanova i Villarroel, uns incipients espais de memòria de la Guerra de Successió. Per la seva banda, Jacint Verdaguer va composar un poema sobre la figura de Rafael de Casanova.

Victor_Balaguer.jpg

Víctor Balaguer

D’altra banda, en el marc de la Primera Guerra Carlina, els propagandistes liberals també van recuperar la bandera de 1714. Per exemple, en El Vapor del 14 de febrer de 1835 podem llegir que “hubo un tiempo en que peleamos los catalanes por nuestros fueros y un gobierno despótico abusó de su conquista sujetándonos a vergonzosa opresión. Buscamos el prestigio de los fueros que nos arrebataban en nuestra laboriosidad”. La llibertat per Espanya anava, doncs, lligada a la llibertat de Catalunya.

Seria amb l’eclosió del federalisme quan l’Onze de Setembre generaria una memòria més bel·ligerant. El malestar contra l’Estat liberal centralista va permetre que el republicanisme trobés en la Guerra de Successió, Felip V, els Mossos d’Esquadra i la Ciutadella uns referents històrics adequats per criticar la monarquia d’Isabel II. Així, Francesc Pi i Margall presentaria un discurs força dur en Las Nacionalidades (1876), tot recordant la crueltat del setge i assalt borbònic de Barcelona. Això sí, sempre des del doble patriotisme i la unió de Catalunya i Espanya: “Allí en aquel fuego ardieron no sólo las instituciones de Cataluña, sino también la libertad de España”. En qualsevol cas, és en el període federal quan la historiografia comença a presentar el desvetllament del nacionalisme català en la interpretació dels fets de 1714.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

Cap a finals de segle, la política catalana esdevindria més conservadora, a la vegada que començaria a nodrir-se dels valors nacionals tot realitzant una síntesi entre el discurs federalista, el carlisme i l’austriacisme. Per exemple, el 1886, l’alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet encarregava als escultors Rossend Nobas i Manuel Fuxà l’elaboració de l’estàtua de Rafael de Casanova, exposada per primer cop en l’Exposició Universal de 1888. És l’inici de la recuperació de la memòria històrica de Barcelona.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

El 1891 es celebraria el primer homenatge a l’estàtua de Rafael de Casanova. Aleshores va iniciar-se la tradició de publicar en la premsa una esquela dedicada als màrtirs de 1714 i de celebrar una missa per la seva ànima en l’església de Sant Just. El 1901 va institucionalitzar-se l’ofrena anual a l’estàtua de Casanova per part dels partits polítics catalanistes, com ara la Unió Catalanista. Però no seria fins el 1914 quan va situar-se l’estàtua de Casanova en el seu emplaçament actual a la Ronda de Sant Pere i l’Ajuntament de Barcelona es sumaria oficialment a l’homenatge. Paral·lelament va iniciar-se la tradició, políticament més radical i al marge de l’oficialisme, de reunir-se al Fossar de les Moreres, espai de memòria en el qual havien estat enterrats molts dels morts del setge.

El 1910, Enric Prat de la Riba polemitzaria en un article publicat a La Veu de Catalunya sobre la idoneïtat de rememorar la data de l’Onze de Setembre (“Els hèroes martres”, 11-09-1910). Per a Prat de la Riba, 1714 simbolitzava una derrota i un poble com el català, que aspirava a fer-se un lloc entre els països de la Segona Revolució Industrial i la cursa imperialista, no podia presentar-se enfront d’Espanya i de l’opinió pública internacional a través d’una història que commemorés les derrotes. Per això, Prat de la Riba preferia buscar els referents en una gloriosa edat mitjana, mentre que la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió les identificava amb la victòria dels sectors exaltats de Catalunya enfront dels moderats assenyats pactistes.

enric prat de la riba.jpg

En qualsevol cas, l’acceptació de la Diada de l’Onze de Setembre com a data assenyalada de commemoració per part del catalanisme en els inicis del segle XX va suposar un gran esforç intel·lectual perquè s’establís un contingut temàtic i interpretatiu consensuat que pogués incloure tot el ventall plural del catalanisme en ascensió. D’aquesta manera, els fets de 1714 van passar a simbolitzar fonamentalment la lluita per la defensa de l’autogovern i la rebel·lió contra l’autoritarisme castellà. Tanmateix, segons el consens i la correcció política pròpia del moment, aquesta era una rebel·lió antimilitarista i no insurreccional, sinó que era una reacció defensiva contra una agressió castellana.

Barcelona, 11 de setembre de 1714: els fets

divendres, 7/09/2012

La fase final de la Guerra de Successió, després de la pau internacional signada a Utrecht el 1713, era una altra guerra. Era un conflicte marcat per la religiositat exacerbada i la violència extrema. Era, més que mai, una cruenta guerra civil. Òbviament, també era una guerra per la defensa de les lleis i constitucions del país, per les llibertats amenaçades per un enemic que presentava un anticatalanisme radical. Però no convé simplificar el caràcter de la guerra, s’ha de visualitzar en tot el seu context.

Felipe V.jpg

Felip V

Després de la Pau d’Utrecht van emergir els símptomes de distanciament entre els sectors moderats, partidaris de la negociació amb els comandaments de Felip V, i els radicals, defensors de la resistència a ultrança davant la previsible intransigència del Borbó. En aquest context, el juliol de 1713, va convocar-se la Junta de Braços per valorar i decidir el camí que calia prendre davant l’abandó internacional. D’entrada, només el braç reial va mostrar-se partidari de la resistència. Tanmateix, el braç militar es sumaria a la opció de continuar la guerra. Les cartes estaven sobre la taula. La salvaguarda de les constitucions era l’objectiu prioritari pel qual calia lluitar.

Ara bé, la decisió de resistir i la radicalització de les actituds va comportar la fugida de famílies de la noblesa, de la burgesia, de canonges de la catedral i de molts capitans de la Coronela cap a la zona filipista. Les divisions eren evidents. És més, a Barcelona es produiria un autèntic conflicte entre el Consell de Cent, la Generalitat i el comandament militar per fer-se amb el poder. Finalment, el febrer de 1714, una Diputació del General financerament asfixiada cediria el comandament de la guerra al Consell de Cent.

Per la seva banda, els borbònics, amb un exèrcit de 50.000 homes, van ocupar la quasi totalitat del Principat entre 1713 i 1714. Ciutats austriacistes de primera hora com Vic i Valls ja restaven en mans dels filipistes. D’aquesta manera, arribats a 1714, la desproporció entre les forces ocupants de Catalunya i el reduït contingent de resistents, concentrats a Barcelona i Cardona, era abismal.

Barcino_magna_parens.jpg

Tanmateix, les requises, extorsions i represàlies indiscriminades dels borbònics van derivar en un gran aixecament antifilipista quan el ministre Jean Orry va voler introduir una tributació extraordinària. Les comarques del Penedès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Ribera de l’Ebre, el Maresme, el Vallès, la Plana de Vic, el Lluçanès, el Ripollès, l’Alt Urgell i la Noguera van alçar-se al crit de “Via fora lladres!” i “Visca la Pàtria!”. L’aixecament descordinat i sense connexió amb Barcelona, va ser esclafat per una brutal repressió dirigida pel Duc de Pòpoli.

Havia arribat l’hora d’iniciar l’assalt sobre Barcelona, tot i les reticències que Lluís XIV de França adreçava a Felip V l’agost de 1713:

El partido que había tomado de bloquear a Barcelona sin sitiarla parece muy conveniente al estado presente de las cosas; y como no ha de ser socorrida por nadie, tarde o temprano la someteréis.

Tenéis razón al querer reducir a Barcelona por la fuerza; pero cuando falta, quiere la prudencia que se empleen otros medios. Nada de mayor interés ni de más consecuencias para V.M. que pacificar a España. Sois vos quien habéis de juzgar cuales son los medios que deben emplearse para conseguirlo, desde el momento en que no podéis contar con el éxito de la guerra.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV

Però Felip V no faria cas al seu avi i, després que els resistents evitessin el bloqueig de la ciutat durant els mesos de febrer i març, el duc de Pòpoli bombardejaria Barcelona per primer cop l’abril de 1714. Aquell mateix mes, Lluís XIV aconseguiria el relleu de Pòpoli per James Fitz-Stuart, el duc de Berwick, protagonista del dramàtic setge final. Aquesta era la postura de Berwick respecte del setge de Barcelona:

Los barceloneses merecen toda clase de castigos, hasta el de ser exterminados, por haber osado mantenerse con tanta obstinación en su rebeldía, pero son, sin embargo, vuestros súbditos, y V.M., con su gran clemencia, querrá darles ocasión para que vuelvan a su deber sin destruirlos. Son enfermos que aún están bajo un acceso de furor. Quiero se les procure un remedio un poco dulce en apariencia. Aumentarán su mal y llegarán a la desesperación.

James_FitzJames_1st_Duke_of_Berwick.jpg

James Fitz-Stuart, duc de Berwick

Tanmateix, el juliol, Lluís XIV insistia en la prudència necessària en la presa de Barcelona:

Espero que dentro de poco tendréis a Barcelona reducida. Más, aun cuando merezca esta ciudad ser castigada, creo que es de vuestro interés moderar la severidad que queréis usar con sus habitantes, pues aun cuando sean vuestros súbditos, debéis tratarlos como a padre y corregirlos sin perderlos: Vous devez les traitter en père et les corriger sans les perdre. Bien habrá dentro de la ciudad un buen número de habitantes cuya fidelidad a vos no se ha entibiado nunca, habiendo solo sido oprimidos por la insolencia. Y, sin embargo, los envolvéis con los rebeldes, y perecerán juntos como subsistan las órdenes que habéis dado al mariscal de Berwick. Os aconsejo, pues, que le concedáis más libertad de la que le habéis dado, y os ruego que creáis mi opinión como fundada en la experiencia.

Però el fracàs dels bombardejos de maig i l’estancament de les negociacions del ministre Jean Orry amb l’austriacista Pau Ignasi de Dalmases van precipitar el setge des de finals de juliol. Uns 40.000 soldats dels exèrcits hispànic i francès van començar l’assalt definitiu d’una ciutat defensada per uns 5.500 homes, la majoria dels quals es trobaven enquadrats en les companyies gremials, sota les ordres del general Antoni de Villarroel i del conseller en cap Rafael de Casanova.

Sitio-barcelona-11-septiembre-1714.jpg

Els intensos bombardejos i les bretxes produïdes a les muralles van facilitar l’assalt final de les forces borbòniques l’Onze de Setembre. Ara bé, la presa de la ciutat no va produir-se sense dificultats perquè el baluard de Sant Pere va ser pres pels filipistes i reconquerit onze vegades en un dia pels resistents barcelonins. La defensa va ser heroica, però no generalitzada. Felip V comptava amb complicitats en la ciutat, possiblement entre sectors de l’aristocràcia i l’alta burgesia que no havien pogut abandonar la capital catalana i que veien en l’entrada dels filipistes la gran oportunitat de fer-se amb un lloc destacat en la nova Catalunya dels Borbons.

Es lluitaria cos a cos i casa per casa fins que, cap a les dues de la tarda, Rafael de Casanova va caure ferit i Antoni de Villarroel va ordenar la capitulació de la ciutat. La ciutat comtal, el cap i casal de Catalunya, finalment havia caigut. L’esdeveniment donava pas al mite.

11-setembre-1714.jpg

Les cròniques borbòniques del moment farien referència a la capacitat de resistència dels barcelonins durant el setge:

Sufrían con la mayor constancia quantas fatigas e injurias trae un cerco, despreciando valerosamente el fuego tan cruel que se les hacía, sin demostrar jamás menor flaqueza ni desmayo […]. Viendo ya el fatal amago de su perdición sin flaquear en nada era tanta su vigilancia y las fuerzas que incansables aplicaban a aquel parage que pudo y con razón poner a los sitiadores en bastante cuidado, reconociéndose que en ellos más que el valor obraba la desesperación […]. Quedó presa el día 11 de setiembre del año 1714 la tan ruidosa Plaza de Barcelona y que tanto dio que decir en la Europa (y aun fuerza de ella) en poder de España después de una larga y valerosa resistencia. Tal que con dificultad se encontrará una semejante en las Historias. Porque fue la que atrevidamente quiso mantenerse entre España y Francia, defendida solo por sus belicosos naturales, osadía valerosa que en otros términos era digna de aplausos inmortales.

Almanach_pour_1715_la_prise_de_Barcelone_par_le_duc_de_Berwick_le_13_septembre_1714.jpg

Durant el setge, els defensors havien patit unes 7.000 víctimes i una tercera part de les cases de Barcelona van ser destruïdes per les 30.000 bombes llançades per l’exèrcit borbònic, mentre que els assaltants van comptabilitzar unes 14.200 baixes. I la repressió consegüent seria especialment dura i d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

Catalunya i l’absolutisme borbònic: la repressió

dissabte, 2/10/2010

La victòria del bàndol borbònic en la Guerra de Successió va suposar per a Catalunya una forta repressió d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural que va iniciar-se el mateix dia de la derrota militar. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

11-setembre-1714.jpg

En primer lloc, la desfeta militar i política de l’Onze de Setembre va provocar la immediata repressió dels caps que havien participat en la resistència antiborbònica com el general Moragues, Bac de Roda o Antoni de Villarroel. Les forces d’ocupació van deixar palesa la seva voluntat d’acabar amb tothom que fos sospitós de ser partidari de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts d’ells van ser ajusticiats sumàriament, empresonats, condemnats a galeres o deportats.

barcelona_1714.jpg

D’altra banda es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per a controlar la ciutat, sotmesa a un règim de territori conquerit. Els ocupants de Barcelona van arrasar tot un barri de la ciutat (la Ribera) per a construir-la i deixar al davant una gran esplanada com a zona de seguretat que la separés de la ciutat.

La presència d’un gran exèrcit d’ocupació i la mateixa construcció de la Ciutadella no solament tenien la finalitat de pacificar el territori i controlar la dissidència, sinó que havien de servir també per a enaltir la figura de Felip V i visualitzar la subjugació indiscutible de Catalunya a la nova monarquia borbònica.

ciuradella bcn.jpg

Al conjunt del Principat, les noves autoritats van fer enderrocar les defenses dels castells que no eren reials i les muralles de moltes viles van ser desguarnides parcialment. A més, va decretar-se la prohibició de guardar armes –llevat de les milícies filipistes– i molts dels símbols propis dels catalans van ser prohibits o, fins i tot, destruïts en favor de nous símbols de la monarquia borbònica. Altres de les implacables mesures d’ordre públic i de control social imposades arreu de Catalunya van ser: el control de residència dels ciutadans, la censura de llibres, l’aplicació d’un toc de queda inflexible, la intervenció de gremis i corporacions o les represàlies contra els eclesiàstics.

Totes aquestes mesures, que s’afegien al rigor de la repressió, van abocar a la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb l’extermini de la dissidència, la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

DecretNovaPlanta.pngEl triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.

Com és sabut, a més, la repressió no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana el 1714 es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència.  Posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.

Finalment, d’aquesta repressió cal remarcar la preservació de la tradició jurídica catalana: el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.

La imposició de l’absolutisme borbònic: la Nova Planta

dissabte, 2/10/2010

El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació a la Monarquia Hispànica del model de l’absolutisme monàrquic centralista vigent a França des del segle XVII durant els governs de Felip V (1700-1746) i Ferran VI (1746-1759).

L’estructura política. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat, tots els poders residien en la seva figura: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. D’aquesta manera, els Borbó espanyols posaven fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la Corona, i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felip V.jpgPer a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.

La derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va encoratjar  Felip V a establir definitivament a Catalunya, així com als altres territoris de la Corona d’Aragó, l’absolutisme monàrquic. La tradicional monarquia dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i l’organització confederal dels regnes, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme.

El mateix setembre de 1714 es van derogar totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts i les constitucions, així com els sistemes fiscal, monetari i militar propis.

Posteriorment, el Decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització político-administrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb les excepcions de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter uniforme. En definitiva, la Nova Planta representava el sorgiment d’Espanya mitjançant la unificació dels diversos regnes peninsulars, sorgits de l’Edat Mitjana, sota el domini de Castella.

Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron […] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban […] he juzgado por conveniente […] abolir y derogar enteramente […] todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a la ley de Castilla.

Decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó (1707).

La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, i les van integrar en les de Castella que, de fet, es van convertir en les Corts del Regne d’Espanya, tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu al tron.

nueva-planta.jpgTambé es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.

Igualment, els Borbó van eliminar els antics virregnats (llevat dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials Audiències imposades a tots els territoris.

D’aquesta manera, la Nova Planta va significar una profunda reforma de tota l’administració territorial catalana i la consolidació d’un organigrama polític fortament jerarquitzat amb la finalitat d’enfortir l’autoritat reial. La màxima representació del monarca a Catalunya tenia a les seves mans el control total de l’administració i del govern, a més del comandament militar.

Als municipis es va posar fi al sistema electiu insaculatori propi de les ciutats catalanes (Consell de Cent), es van suprimir les vegueries i van establir-se dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels “corregidores”, un càrrec vitalici de nomenament reial, exercit generalment per persones d’origen castellà i ofici militar. A més, els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.

He resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitán General o comandante general de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado prosigan en su nombre. En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y cuatro regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo […]. Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos.

Decret de Nova Planta pel Principat de Catalunya (1716).

Finalment, es va impulsar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana sinó francesa: els intendents. Aquests eren uns funcionaris que depenien directament del rei, gaudien d’amplis poders i tenien com a missió la recaptació dels impostos, el control de les autoritats locals i l’impuls de les activitats econòmiques.

L’estructura política de Catalunya després de la Nova Planta:

Capità General. Nomenat pel rei, realitzava les funcions de l’antic virrei com a representant del monarca al Principat. Era el cap suprem de l’exèrcit i el governador de Catalunya. Acumulava funcions militars, governatives i de justícia. Encarnava el poder i la garantia més ferma de l’absolutisme monàrquic.

Reial Audiència. Poder consultiu civil. Presidida pel Capità General, tenia funcions polítiques i governatives –nomenament dels càrrecs públics i assessorament del Capità General– i les atribucions jurídiques tradicionals (actuava de tribunal suprem i les seves sentències eren inapel·lables).

Reial Acuerdo. Era la denominació convencional de la trobada entre la Capitania General i la Reial Audiència amb tots els seus ministres del civil per tractar els afers de govern.  Era l’element de representació del poder reial a Catalunya.

Superintendència. Organisme encarregat de donar suport financer. La seva funció era controlar i dirigir la recaptació de rendes i impostos, així com finançar la nova estructura politico-administrativa i les necessitats derivades del manteniment del nombrós exèrcit d’ocupació.

L’estructura fiscal. Amb la introducció del Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per a organitzar els impostos a la seva manera. Ara, la política fiscal passava a ser una prerrogativa de l’Estat absolutista dels borbons. La nova estructura fiscal suposava, d’una banda, que la càrrega fiscal s’incrementava i, de l’altra, la fi de la limitació del poder reial en matèria fiscal gràcies a l’abolició de les Corts. Ara el rei podia determinar lliurement quins impostos es pagaven i en quina quantitat.

Ja el mateix 1714, el govern de Madrid va apressar-se a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per les institucions catalanes. Així, la superintendència concentraria les funcions i la renda de la Diputació del General, del Consell de Cent, del Tribunal del Mestre Racional, del Reial Patrimoni i de la Batllia General, es a dir, centralitzava, recaptava i gestionava l’estructura fiscal de la Catalunya borbònica. També van fer seus no tan sols els béns del Reial Patrimoni, sinó també el de totes les persones que havien donat suport a l’arxiduc Carles durant la guerra.

A més, el 1716, es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el Reial Cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia a repartir entre els municipis. Els objectius que la monarquia perseguia amb l’aplicació d’aquest nou sistema eren dobles: d’una banda, aconseguir la contribució dels catalans a les despeses generals en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat; i de l’altra banda, implantar uns criteris fiscals equitatius basats en la riquesa general de cada contribuent (contribució única).

El cadastre va dividir-se en dos tipus d’impostos. El cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles i eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes del treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clergat. Tanmateix, l’existència del cadastre no va eliminar l’existència d’altres impostos com el dels consums o el de l’allotjament de tropes.

Si bé el cobrament del cadastre va ser una mesura de càstig, a la qual els privilegiats no van gosar d’oposar-s’hi davant la situació d’ocupació militar, a la llarga va demostrar-se com un impost més adequat i equitatiu que d’altres fórmules anteriors. Fins i tot, la monarquia va intentar d’introduir-lo a Castella, però l’oposició de la noblesa castellana va impedir que s’estengués a tot l’Estat.

De la resistència a la desfeta de l’Onze de Setembre de 1714

dissabte, 2/10/2010

Entre 1705 i 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes van enfrontar-se a la Península amb un cert equilibri de forces i va consolidar-se el domini austriacista a la Corona d’Aragó (Catalunya, València, Saragossa i Mallorca). La guerra, però, va resultar massa llarga i cruenta, i ja a partir de 1706 es van mostrar els primers símptomes de la impopularitat del conflicte. Fins aquest període, les tropes de Carles III havien ocupat –tot i que de forma efímera– Aragó, València, Madrid, Mallorca i Eivissa després d’una forta ofensiva.

GuerradeSucesion.jpg

Les forces borbòniques van reaccionar aviat gràcies a la intervenció de tècnics francesos que van restaurar la hisenda reial i van reorganitzar l’exèrcit i la marina filipista. A més, els castellans van declarar el seu suport a Felip V. Així, l’abril de 1707, a la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques van fer recular els exèrcits aliats i van dominar ràpidament l’Aragó. Això va suposar la pèrdua dels furs d’Aragó i València, fet que suposava un mal presagi pels catalans ja que Felip V aplicava el dret de conquesta.

Batalladealmansa.jpg

D’aquesta manera, ja des de 1707, només van restar reductes fidels a Carles III a Catalunya i Balears. Entre 1707 i 1710 es viuria un retrocés austriacista que va permetre l’avanç de les tropes borbòniques a Aragó, València i part de Catalunya. El 1708 van caure Lleida i Tortosa en mig d’una repressió exemplaritzant. A Europa, però, els borbònics van patir una sèrie de derrotes que els situaven en una delicada situació. El rei francès va arribar a estar disposat a signar una pau que els aliats van rebutjar convençuts de la seva victòria.

cart2.Sanson1653.jpgA Catalunya en aquest període va arribar el desencís davant la guerra a conseqüència del fort desgast bèl·lic, l’increment de la pressió fiscal i l’empitjorament de les condicions de vida de la població. La presència dels dos exèrcits i dels miquelets va fer que es produïssin molts abusos sobre la població.

El 1710 els aliats havien recuperat Menorca (en mans angleses), Sardenya, Nàpols, l’Aragó i Madrid, però a partir d’aquell moment van començar a patir una sèrie de derrotes que van portar al nou govern conservador anglès a la decisió d’arribar a un acord secret amb França que afavorís els seus interessos comercials amb una sèrie de concessions espanyoles a Europa i Amèrica a canvi de mantenir Felip V al tron i retirar-se de la guerra. Les derrotes militars que van succeir-se van deixar minvades les forces de l’arxiduc Carles III que reduïa els seus dominis a Barcelona i la línia compresa entre Tarragona i Igualada.

Quan el 1713 va signar-se el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte internacional, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les Corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després, les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria del juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat.

Rafael_Casanova.jpgUn cop l’abandó dels aliats ja era una realitat, va convocar-se la Junta de Braços i van poder observar-se símptomes de divisió entre els sectors moderats i els radicals. Inicialment només el braç reial era partidari de la resistència. Posteriorment, el braç militar va reconsiderar la seva posició i va optar també per la resistència enfront de les tropes borbòniques per a intentar mantenir les constitucions i les llibertats catalanes. La decisió de resistir el setge de les tropes borbòniques va significar la fugida de moltes de les famílies de la noblesa, de la burgesia i d’alguns eclesiàstics del Principat.

D’aquesta manera, la guerra a Catalunya entre 1713 i 1714 va convertir-se en un altre conflicte perquè havien canviat les condicions i els objectius. La salvaguarda de les constitucions va esdevenir l’objectiu prioritari pel que s’havia de lluitar. A més, la guerra s’havia impregnat d’una religiositat exacerbada i la violència es feia extrema amb múltiples accions repressives a ambdós bàndols. La gran quantitat de propaganda desplegada deia que la lluita per les llibertats catalanes significava a la vegada l’alliberament dels ministres castellans a tots els territoris de la monarquia.

Sota el comandament del conseller en cap Rafael de Casanova i del cap militar de la plaça Antoni de Villarroel, poc més de 5.500 combatents van defensar la capital del Principat davant l’ofensiva de les tropes borbòniques (90.000 homes per ocupar Catalunya, dels qual 39.000 estaven destinats al setge de Barcelona). La desproporció entre les forces francoespanyoles ocupants del Catalunya i el reduït contingent de resistents concentrats a Barcelona i Cardona era insalvable.

Finalment, els intensos bombardeigs i les bretxes produïdes a les muralles de la ciutat van facilitar l’assalt final de les tropes borbòniques que van prendre Barcelona, malgrat l’aferrissada resistència, després de l’assalt final de l’onze de setembre de 1714. Ferit Rafael de Casanova al Baluard de Sant Pere, va ser Antoni de Villarroel qui va assumir la responsabilitat de la rendició.

11-setembre-1714.jpg

El nucli resistent de Cardona va caure pocs dies després, deixant la totalitat de Catalunya sotmesa sota la força de les armes a l’autoritat del Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austriacista fins la seva caiguda definitiva el 1715.

Un cop ocupada la ciutat de Barcelona i assegurat el domini borbònic al Principat va iniciar-se una llarga etapa de repressió contra els catalans. A partir d’aquest moment, Felip V abolirà l’ordenament polític i jurídic propi de Catalunya per introduir l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII.