Entrades amb l'etiqueta ‘New Deal’

Roosevelt i el New Deal

diumenge, 13/03/2011

La política de la nova administració nord-americana presidida per Franklin Delano Roosevelt seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia. I així ho defensava el mateix Roosevelt en el discurs inaugural de la seva presidència, el 4 de març de 1933:

roosevelt.jpgLa nostra tasca prioritària és tornar a donar treball al poble. Això no és un problema impossible de resoldre si l’afrontem amb prudència. Es pot fer, en part, per mitjà d’una contractació directa per part del govern, com es fa en cas de guerra, però al mateix temps duent a terme, a través d’aquesta contractació, els treballs més necessaris per estimular i reorganitzar l’ús dels nostres recursos naturals […].

És possible treballar en aquesta tasca amb esforços precisos per elevar el preu dels productes agrícoles i, amb això, el poder de compra que absorbirà la producció de les nostres ciutats. És necessari esforçar-s’hi posant fi a la tragèdia de la desaparició creixent per fallida de les nostres petites empreses i de les nostres granges.

Podem facilitar [l’ocupació] planificant i supervisant en l’àmbit nacional totes les formes de transport i comunicacions, i altres activitats que tenen clarament un caràcter de servei públic […].

Finalment, en el nostre camí cap a la plena ocupació, necessitarem dur a terme tres mesures destinades a prevenir un retorn als mals temps passats: haurà d’haver-hi una estricta vigilància totes les activitats bancàries, financeres i d’inversions; caldrà limitar les activitats d’aquells que especulen amb els diners; i caldrà assegurar-se que la nostra divisa sigui alhora adequada i sanejada.

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.

John Maynard Keynes i el Keynesianisme

dimarts, 15/02/2011

John Maynard Keynes (Cambridge, 1883-Sussex, 1946) va ser un economista britànic. Les seves idees radicals van tenir un gran impacte en el pensament i la política econòmica. És particularment recordat per apostar per una política governamental intervencionista, amb la qual el govern, utilitzant mesures fiscals i monetàries, ajudaria a mitigar els efectes adversos dels cicles econòmics.

keynes.jpg

Educat a Eton i al King’s College de Cambridge, en acabar els seus estudis d’economia (1905) va entrar en l’administració (India Office), l’experiència en la qual es veu reflectida en la seva primera obra, Indian Currency and Finance (1913), on va estudiar sistemàticament els problemes del patró or de canvis.

Després de la seva participació a la conferència de pau de París (com a assessor del primer ministre Lloyd George), ja va anunciar les desastroses conseqüències que tindria la postguerra per a l’economia mundial. Així, a The Economic Consequences of the Peace (1919), va demostrar les conseqüències negatives que podia reportar per als vencedors l’exigència d’excessives reparacions de guerra.

Professor a la universitat des del 1908, les seves altres obres, de caràcter menys divulgador, defineixen la seva aportació a la teoria econòmica: A Tract on Monetary Reform (1923) és un atac al patró; A Treatise on Money (1930) constitueix una visió excel·lent de la teoria monetària vigent el 1930, bé que hi són incorporats elements del que va ser l’obra fonamental de Keynes: The General Theory of Employment, Interest and Money (1936).

circa 1940:  English economist John Maynard Keynes, (1883 - 1946), created 1st Baron Keynes.  (Photo by Walter Stoneman/Samuel Bourne/Getty Images)

Quan va produir-se la crisi de 1929, Keynes va donar a conèixer un conjunt de teories innovadores, conegudes com a Keynesianisme, i exposades als seus llibres Teoria dels diners i Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner en les quals es proposava una nova anàlisi dels mecanismes de determinació del nivell de l’activitat econòmica, instituint el paper motor de la demanda efectiva, i subratllant les possibilitats antidepressives de la política de despeses públiques.

El Keynesianisme va jugar un paper molt important en la recuperació de l’economia nord-americana després de la Gran Depressió.

La plena ocupació havia de ser un objectiu fonamental de la política de l’Estat. La formulació teòrica demostrava que la capacitat de creació de llocs de treball depenia d’altres factors, a més de la reducció salarial. L’única via possible per a la recuperació de l’estabilitat era promoure l’augment de la demanda i de la inversió. En resum, s’imposava un nou model econòmic que havia d’adoptar mesures dràstiques per a controlar la crisi.

Propostes econòmiques del Keynesianisme:

1. L’intervencionisme estatal era necessari amb l’objectiu de corregir puntualment els defectes del sistema. L’Estat hauria de substituir la iniciativa privada, paralitzada per la crisi, convertint-se en “empresari” i finançant la construcció de grans obres públiques. Aquesta inversió pública permetria reactivar l’atonia econòmica i tindria importants conseqüències.

2. Política de plena ocupació per part de l’Estat que havia d’assumir el seu paper en la creació d’ocupació. La inversió en obres públiques permetria absorbir part de l’atur, millorar la situació social i, a la vegada, el poder adquisitiu de l’obrer.

3. Un millor repartiment dels beneficis era clau per Keynes. La salut econòmica de les empreses depenia de la capacitat de compra dels consumidors. Un millor, i més just, repartiment dels beneficis de les empreses milloraria la capacitat adquisitiva, la demanda, donant sortida a l’oferta. Per tant, la moderna “societat de consum” necessitava de la redistribució de la riquesa i la circulació monetària.

4. L’augment de la circulació monetària, renunciant si calia al patró or vigent com a referència fins aleshores. Una certa inflació es considerava un problema menor, o fins i tot desitjable, si afectava positivament al creixement econòmic.

Durant la Segona Guerra Mundial, Keynes va exercir un paper orientador de tota la política econòmica anglesa, i va participar, amb un programa clarament avançat a la mentalitat del seu temps, en la conferència de Bretton-Woods, on els aliats definirien el sistema de cooperació econòmica entre ells i els mecanismes monetaris internacionals.

WhiteandKeynes.jpg

Acabat el conflicte, els països occidentals van aplicar plenament les seves teories, en el marc de les quals va construir-se el Mercat Comú Europeu.

Des del 1911 fins al 1945 va ser director de l’”Economic Journal”, la revista d’economia més prestigiosa a Anglaterra. Altres obres seves van ser A Treatise on Probability (1921), sobre matemàtiques, i nombroses col·leccions d’assaigs (Essays in Biography i Essays in Persuasion). A més, més enllà de la seva formació com a economista, Keynes va tenir fortes inquietuds artístiques i literàries, mantenint estretes relacions amb l’anomenat grup de Bloomsbury.