Entrades amb l'etiqueta ‘Neolític’

Stonehenge

diumenge, 25/09/2011

Famós com cap altre monument prehistòric, Stonehenge està situat prop d’Avebury, al comtat de Wilt, a Anglaterra i és un dels conjunts de tipus megalític de l’edat del bronze més importants i famosos d’Europa. Des dels primers estudis que van aparèixer al voltant de la seva significació, realitzats al segle XVIII, fins els nostres dies, Stonehenge segueix provocant el debat entre arqueòlegs, historiadors i curiosos, en constant debat sobre el perquè i el significat de la seva construcció. Folklore, tradicions i costums ofereix una amplíssima literatura sobre els orígens del conjunt.

stonehenge madera.jpg

Sembla que va ser construït en tres fases. La primera (vers el 1.800 a.C.) era una gran plataforma circular de terra, de 97,5 metres de diàmetre, amb petites fosses d’incineració. La segona etapa va representar la construcció (cap a 1.700-1.500 a.C.) d’un doble cercle concèntric de pedres (en una bona part desaparegudes) i d’una avinguda de prop de mig quilòmetre. Durant la fase final (vers 1.500-1.400 a.C.), va elevar-se un cercle de 30 menhirs de 5 metres d’alt, units per la part superior per pedres planes que feien un cercle elevat. Tanmateix, hi ha autors que avancen la data de la seva construcció fins a 2.800 a.C.

Però aquestes dades, fonamentals per a qualsevol estudi arqueològic, passen a un segon pla en el cas de Stonehenge. I és que, en aquest cas, el que ha resultat prioritari és la llegenda i la mitologia. Així, el monument ha donat lloc a moltes interpretacions, sovint fantasioses, però el caràcter de temple o lloc religiós del conjunt megalític sembla indiscutible.

Sembla ser que en terres britàniques, cap a 5.000 a.C., va existir una comunitat prehistòrica que cercava en el Sol i la Lluna les seves fonts espirituals i que ells van ser els que van edificar el conjunt. Això, però, no suposaria res d’extraordinari ja que moltes de les comunitats prehistòriques van trobar en el Sol la deïtat que guiava les seves cultures.  Aquest moment de la història és aquell en que les societats primitives van començar a mirar cap al cel i a aixecar grans construccions de pedra que permetessin el contacte entre homes i déus (o astres protectors). És a dir, que mentre s’aixecava Stonehenge, en molts altres punts del planeta trobem edificacions megalítiques que respondrien a aquesta idea.

stonehenge 2.JPG

El lloc de la seva edificació no devia ser escollit per atzar. Quelcom que desconeixem va fer que aquella civilització realitzés el gran esforç de transportar enormes blocs de terra de trenta cinc tones des de les muntanyes de Marlborough Downs, situades a uns trenta quilòmetres. Així, el primer Stonehenge va quedar configurat com una enorme plataforma feta amb terra sobreposada i un fossar circular. S’introduïen així les anomenades “quatre estacions” i la “pedra de Taló” en el primer accés. També van realitzar-se les fosses d’incineració, les conegudes com a “fosses d’Aubrey”.

En definitiva, ens trobem davant d’un espai sagrat d’adoració del Sol que, a la vegada, servia com a receptacle dels rajos indicadors dels solsticis, és a dir, un observatori astronòmic, un cronòmetre exacte del pas de les estacions que enfortia el lligam entre els homes i els déus solars. En el solstici d’estiu, el Sol sortia just travessant l’eix de la construcció, la qual cosa fa suposar que els constructors tenien amplis coneixements d’astronomia.

Igualment, Stonehenge era un espai funerari que ens presenta una cultura prehistòrica que s’adornava amb riques ornamentacions. Donat el poc nombre d’enterraments, uns 240, per a un període tan llarg de temps d’ús del monument, s’estima que no es tractaria d’un cementiri per a la generalitat dels morts de la comunitat, sinó per a determinades persones escollides, una primera noblesa prehistòrica. Per a les cultures paganes, la pedra significava la mort i, per això, Stonehenge podria haver estat utilitzada en cerimònies religioses de culte als morts i a la vida.

stonehengedibujo.jpg

Arribats a la segona fase de la construcció de Stonehenge, l’arribada d’una ètnia anomenada vickers, que va prendre el relleu dels constructors del monument, va transformar l’aspecte del santuari. Aquests van transportar des de les muntanyes gal·leses de Preseli, situades a uns 385 quilòmetres de Stonehenge, vuitanta enormes roques que modificarien l’aspecte del conjunt, donant-li un nou aire de misticisme. La peculiaritat d’aquestes pedres és que en ser banyades per la llum solar adquireixen un clor blavós que els ha donat nom: les bluestones. El seu transport és un misteri i va haver de ser una gran obra d’enginyeria ja que cadascuna ronda les dues tones de pes. La teoria més estesa assegura que devien ser transportades en barques per la costa gal·lesa, per després pujar pel riu Avon i arribar a la seva destinació gràcies a un complex sistema de corrons. Un cop allà van formar un cercle i un semicercle en forma de ferradura que protegeix la construcció original.

La tercera, i definitiva, remodelació va comportar el desplaçament cap a l’interior de les bluestones i l’aixecament de l’anomenada “pedra de l’altar”, també transportada fins el temple des del sud de Gal·les. Els càlculs, les mesures i l’exactitud amb què van erigir-se aquelles pedres encara avui són motiu d’admiració.

Misteriosament, sense cap motiu conegut, cap a 1.100 a.C., Stonehenge va ser abandonat per les velles cultures prehistòriques britàniques. Només els druides celtes, hereus d’aquells antics coneixements astrològics, van mantenir els vells oficis de la mitologia solar i van fer de les pedres sagrades una part de la seva mitologia. Fins que noves investigacions puguin aportar llum a aquest misteri, ells van ser els darrers custodis de l’enigma de Stonehenge.

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

divendres, 2/07/2010

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

IE_expansion.png

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

indoeuropeus .gif

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

centum-satem.pngEn la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.

La transició de la Prehistòria cap a l’Antiguitat a la Mediterrània: comunitats neolítiques i primeres societats urbanes

dijous, 1/07/2010

Els territoris que voregen la mar Mediterrània presenten característiques geogràfiques molt diverses, però amb certs trets comuns. En general, es tracta de zones muntanyenques, de clima sec i temperat, amb terres poc aptes per al conreu. La manca d’aigua abundant per al reg i la pobresa mineral dels sòls impedeixen la posada en pràctica de complexos sistemes col·lectius i centralitzats de conreu. Solament permetia de fer collites que, com a màxim, multiplicaven per quatre o sis cops el sembrat.

Per una altra banda, la dependència bàsica de l’aigua de la pluja feia possible una activitat agrícola més independent per part de petits grups humans, i no requerien una organització col·lectiva tan extensa i rígida com la de les valls fluvials.

Un altre element comú a tots aquests territoris és la proximitat a la mar. La Mediterrània és una mar molt adequada per a la navegació si es coneixen els vents i corrents. A més, la majoria de les costes són força favorables per a la navegació. Hi ha infinitat de ports naturals que permeten d’ancorar, com també innombrables illes per a fer-hi escala. Per tot això, si es comptava amb un cert bagatge tècnic sobre la navegació marítima, la comunicació entre aquestes terres podia esdevenir molt més fàcil a través de la mar que de les rutes terrestres.

Al llarg del II mil·lenni a.C., les terres mediterrànies van ser poblades per poblacions diverses, tant pel que fa a l’origen com a les seves formes de vida econòmiques, polítiques i culturals. Podem agrupar-les en tres grans conjunts: comunitats neolítiques primitives, societats urbanes desenvolupades (gràcies al comerç marítim amb els grans imperis orientals) i invasors indoeuropeus. De la trobada d’aquests pobles sorgirà l’anomenada civilització clàssica.

A totes les penínsules del nord de la Mediterrània (Península Ibèrica, Península Itàlica, Península Balcànica) hi vivien, des del VI i el V mil·lenni a.C., nombroses comunitats molt primitives d’agricultors i pastors. Els motius i el moment històric en que va desenvolupar-se la revolució neolítica en tots aquests llocs són encara motiu de debat i discussió entre els arqueòlegs.

Alguns creuen que l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a la Mediterrània va ser deguda a la difusió d’aquelles tècniques des del que consideren que seria el seu veritable lloc d’origen, al Pròxim Orient. D’altres pensen que aquest procés es va desenvolupar de forma autòctona per les mateixes causes: canvi climàtic i escassetat de la flora i la fauna, la qual cosa hauria comportat la necessitat d’intervenir en els cicles reproductius de determinades espècies vegetals i animals.

Sigui com sigui, el que és cert és que ja al II mil·lenni a.C. moltes comunitats agràries i pastorals autosuficients habitaven totes aquestes terres. Aquests pobladors només van habituar-se a produir excedents de determinats productes en la mesura que van conèixer comerciants que arribaven a les seves terres i els estimulaven a fer-ho, i els proporcionaven a canvi productes desconeguts per a ells fins aleshores.

A les terres del nord d’Àfrica, a més dels grups d’agricultors situats a la franja costanera, ja hi havia grups de pastors nòmades que travessaven els deserts amb les seves caravanes.

A l’illa de Creta, situada en un lloc favorable per a la navegació, va desenvolupar-se la primera talassocràcia (domini del mar) mediterrània. A mitjans del II mil·lenni a.C. ja hi trobem una societat formada per agricultors i artesans humils juntament amb grans senyors. Per damunt de tots ells hi havia una monarquia, que dirigia també les activitats comercials.

800px-Crete_archaeological_sites-fr.svg.png

El nom d’un llegendari rei de Creta, Minos, ha fet que aquesta civilització sigui anomenada també com a civilització minoica. Sembla probable que, des de Cnossos, el nucli urbà més important de Creta, s’arribessin a controlar àmplies zones d’influència a les costes de la Mar Egea.

A Creta va desenvolupar-se una important artesania, especialment de ceràmica. Aquests productes es venien a la Mediterrània Oriental i se n’han trobat nombroses restes, com també d’objectes de bronze i or i pedres precioses.

Els cretencs comerciaven amb el coure que obtenien de Xipre i de l’Àsia Menor, i també amb or i d’altres productes. Per fabricar el bronze calia estany, que s’havia d’anar a buscar força més lluny: a l’extrem occidental de la Mediterrània, on arribava des de França i Anglaterra. Tots aquests productes es venien a Egipte i Mesopotàmia, països que utilitzaven gran quantitat de metalls.

De les restes trobades d’aquesta civilització es desprèn que va tenir una fi sobtada, cap al 1400 a.C., en ser conquerida per pobles que provenien del continent, força més preparats per a la guerra i que després van fundar la civilització micènica.

Les esmentades restes mostren també un art original. En destaquen les figuretes que representen divinitats femenines i masculines, i els frescs que decoren les parets dels palaus. En aquestes pintures apareixen molts motius marins i escenes de jocs, danses o curses de braus. Tot això ens suggereix una societat en què els grans senyors gaudien d’una vida cortesana molt alegre i entretinguda ja que disposaven de molt temps lliure.

180px-Levant1mil.JPGHi va haver un altre poble que també es va dedicar al comerç marítim, tot convertint-se en un pont entre els imperis orientals i les zones allunyades en què habitaven comunitats més primitives. Es tracta dels fenicis, qui, tanmateix, van aconseguir l’hegemonia comercial molts segles més tard de l’esplendor cretenc.

Els fenicis vivien a les costes de l’actual Líban, en una estreta franja situada entre el mar i una serralada muntanyosa. En aquell indret, al llarg del II mil·lenni a.C. van desenvolupar-se unes ciutats-estat independents en les quals vivien persones dedicades a l’artesania i el comerç, gràcies als aliments que els proporcionaven els camperols de les terres circumdants.

Des de ben aviat els fenicis van dedicar-se a la navegació i al comerç marítim per les costes mediterrànies, especialment les meridionals. A mesura que van intensificar els seus contactes comercials amb els pobles costaners, van anar establint factories comercials permanents al llarg de tota la costa. Es tractava d’espais on els fenicis emmagatzemaven els productes, tant els que obtenien dels grups indígenes, com els que volien vendre.

fenicis.jpgEn alguns casos, aquestes factories van anar creixent fins a esdevenir autèntiques ciutats, com, per exemple, a Palerm, Cartago, Utica o Cadis. Des d’aquests punts els fenicis impulsaven les comunitats indígenes a produir allò que a ells els interessava comprar: metalls, productes agraris, salums…

Els fenicis van difondre noves tècniques de treball, desconegudes fins aquell moment per molts dels grups neolítics. Igualment, els van habituar a acceptar monedes a canvi dels productes, i els van ensenyar a comprar-hi els seus productes manufacturats.

Un dels aconseguiments més característics dels fenicis, als quals devem la seva difusió per la Mediterrània, va ser l’elaboració d’un sistema d’escriptura de signes fonètics: l’alfabet. Els fenicis el van desenvolupar per millorar un sistema de registre i d’administració de les seves operacions mercantils i per fer-ho més ràpid i generalitzable, ja que no hauria estat rendible haver de confiar aquesta labor a una casta de sacerdots o escribes especialitzats.

Els fenicis, al costat d’un important comerç a llarga distància, a l’engròs, practicaven també el comerç a la menuda o al detall. Per tal de calcular i deixar constància escrita de totes aquestes operacions mercantils, va resultar de força utilitat l’alfabet, composat per uns pocs signes fonètics que qualsevol podia aprendre. Molts sistemes d’escriptura posteriors, com l’ibèric o el grec, van ser variacions elaborades a partir de l’alfabet fenici.

La utilització de la moneda com a instrument de bescanvi va ser una innovació apareguda després d’una perllongada existència dels grans imperis i del comerç de llarga distància. Probablement va ser a Lídia (Àsia Menor) on per primera vegada es van fer servir lingots de metall com a equivalent de les mercaderies amb què es traficava. En qualsevol cas, les peces de metall es van utilitzar en el comerç exterior entre els grans estats basats en la civilització urbana.

En el I mil·lenni a.C., cap al segle VII aproximadament, a la Mediterrània va començar a difondre’s la moneda pròpiament dita. Es tractava de peces metàl·liques encunyades pel govern d’algun estat, a vegades molt petit. Estaven gravades amb un segell, que significava una mena de garantia i compromís sobre la validesa de la peça. La veritable expansió de la moneda per les costes mediterrànies és atribuïda als fenicis i també als grecs.

Els economistes, en analitzar el valor de qualsevol producte, estableixen la diferència entre el que anomenem valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús d’una mercaderia depèn de la seva capacitat per a satisfer les necessitats humanes. El valor de canvi d’un producte depèn de la possibilitat de canviar-lo per uns altres. Les monedes tenen molt poc valor d’ús. Per si mateixes no serveixen pràcticament per a res. No obstant això, si se’n té prou quantitat poden aconseguir-se molts altres i variats béns.

L’important és que a mesura que moltes comunitats d’agricultors i de pastors van començar a disposar de moneda (obtinguda a canvi del lliurament de matèries primeres als comerciants marítims que arribessin a terres llunyanes), van adonar-se de la utilitat d’acumular diners per a poder comprar d’altres béns que ells no posseïen, a aquests mateixos comerciants. A poc a poc, va anar estenent-se un sistema econòmic monetari, pel fet que moltes de les activitats econòmiques van començar a estar supeditades a la voluntat d’obtenir més diners. Aquest sistema es va desenvolupar en la mesura que les persones confiaven que amb aquest diners podien després obtenir més béns.

D’aquesta manera, en moltes societats de les costes mediterrànies van començar a tenir una més gran importància els conreus, la producció artesanal i l’extracció de metalls i altres activitats econòmiques, perquè això els permetia de vendre productes i acumular diners.

Cal destacar la diferència que hi havia entre aquesta orientació de l’economia i la pròpia dels primers imperis d’agricultura irrigada. Allí els grups privilegiats de la societat acumulaven l’excedent produït per la majoria, en forma de béns de gran valor d’ús, i controlaven també la força de treball de molta gent, la qual els servia per solucionar molts problemes materials: conreu de camps, construcció d’obres públiques, etc. En canvi, a la Mediterrània, va començar a difondre’s un sistema en què la riquesa de les persones i els grups socials depenia de la quantitat de diners que havien aconseguit acumular.

En les societats al costat dels grans rius la navegació fluvial va assolir un gran desenvolupament. Originàriament, s’havien utilitzat canoes que avançaven gràcies al corrent o amb un pal que s’enfonsava contra el terra a manera de palanca. Amb el temps, es van introduir millores tècniques, com, per exemple, l’ús de rems. Tota l’experiència acumulada en aquest tipus de navegació va servir de base per a la navegació marítima.

Però allò veritablement important, el que va fer possible els viatges marítims de llarg recorregut, va ser l’aprofitament de l’energia del vent. Fins aleshores, els éssers humans aprofitaven la seva pròpia energia o la de les altres persones, la força animal i la de l’aigua; a més, tenien un sistema per a multiplicar la seva pròpia força: la palanca. Ara disposarien d’una nova adquisició: l’aprofitament de la força eòlica. Es va aplicar la vela a les embarcacions, en un principi subjecta a un únic pal o arbre, i, més tard, es va introduir el timó a la popa, mitjançant el qual es controlava la direcció de l’avançament de la nau.

La vela era utilitzada especialment en els vaixells mercants, perquè el manteniment d’una tripulació de remers havia encarit enormement els nolis, la qual cosa suposava una reducció substancial dels guanys. En canvi, els vaixells de guerra, força més lleugers que els mercants, eren propulsats principalment amb energia humana, ja que remaven els soldats, mentre que les veles tenien un caràcter auxiliar.

Creta va ser la primera societat que va desenvolupar àmpliament la navegació de vela per al comerç. Les embarcacions eren de fusta, però com que els cretencs dominaven la fabricació del bronze, moltes de les peces eren de metall perquè els proporcionava una major resistència. Els fenicis, que van seguir els cretencs en el domini del comerç marítim, desenvoluparien més encara les tècniques constructives. En el primer mil·lenni a.C., ja van introduir l’ús del ferro, i el van aplicar a la construcció dels vaixells.

El transport marítim va tenir sempre preeminència sobre el terrestre, el qual utilitzava xarxes de camins o sistemes de calçades amb finalitats de comunicació o de conquesta. Així, per exemple, es pot calcular que el transport terrestre d’una càrrega de fenc durant cinquanta quilòmetres doblava el seu cost, mentre que el transport d’un vaixell carregat de blat per tota la Mediterrània només augmentava un quart el preu del cereal.

Les mines prehistòriques de Gavà

dijous, 1/07/2010

A Gavà trobem un conjunt de mines en galeria, considerades les més antigues d’Europa, de les quals s’extreien diversos minerals, entre els quals destaca la variscita –mineral de color verd, antigament anomenat calaïta– utilitzada per fer joies.

35f74f45b4.jpg

Les mines van ser explotades entre el 3.400 i el 2.340 a.C. per grups que pertanyien a la cultura dels sepulcres de fossa. Aquestes comunitats neolítiques tenien els seus assentaments principals en terres planes i aptes per al conreu i, al mateix temps, en tenien d’altres destinats a funcions com la ramaderia, la caça i la pesca o, com el cas de Gavà, a l’obtenció de minerals.

D’entre les troballes de les mines, destaca l’anomenada venus de Gavà, figura femenina d’argila relacionada amb el culte a la fertilitat.

La Prehistòria a Catalunya

dimecres, 30/06/2010

La prehistòria és una llarguíssima etapa del passat que abraça un període de temps molt superior al milió d’anys. En ella va aparèixer el gènere Homo i, amb ell, les primeres manifestacions de la cultura material. Aquesta etapa de la història s’ha dividit en diferents períodes segons els materials emprats pels homes (pedra o metalls) i el grau de desenvolupament que aquests van assolir (Paleolític/Neolític; bronze/ferro). A Catalunya aquesta va ser la seva evolució.

El Paleolític a Catalunya:

Durant el Paleolític, l’home és un caçador-recol·lector; és un nòmada a la recerca d’animals per caçar i de fruits per recol·lectar, amb la finalitat d’alimentar el grup. Sovint es refugiava en coves (cal recordar que en aquest període la Terra viu els efectes de les glaciacions) i en aquestes trobem les primeres manifestacions artístiques: les pintures rupestres. Tanmateix, durant el final del paleolític van aparèixer els primers signes d’espiritualitat a través de les venus, figuretes femenines protectores de la fecunditat.

A l’actual territori de Catalunya, i en l’àmbit dels anomenats Països Catalans, hi ha abundants mostres de jaciments paleolítics.

La resta humana més antiga que s’ha trobat a Catalunya, concretament a la Cova de l’Aragó (Rosselló), és l’anomenat home de Talteüll. Aquest individu, un home jove, va viure en ple Paleolític inferior, fa aproximadament uns 450.000 anys, i els experts l’han catalogat com un Homo Erectus. D’uns vint anys d’edat, l’home de Talteüll tenia el front enfonsat, estava mancat de mentó i presentava una capacitat craniana d’uns 1.050 cm3.

home de talteull.jpg

Crani de l'home de Talteüll, la resta humana més antiga trobada a Catalunya (450.000 anys)

Del paleolític inferior també destaquen els jaciments localitzats a les comarques gironines, com el Puig d’en Roca, el més antic de Catalunya, o el cau del Duc de Torroella.

banyoles1.jpg

La mandíbula de Banyoles (pre-neandertal) té una antiguitat d'uns 180.000 anys

Tanmateix, una altra resta humana de gran interès trobada a Catalunya és la mandíbula de Banyoles, que pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys, probablement corresponent a un tipus primitiu de Neandertal. Aquestes restes estan datades en el Paleolític mitjà amb una antiguitat d’uns 180.000 anys.

Del paleolític mitjà també cal esmentar els jaciments situats en el nucli de Serinyà (Cova d’en Pau i l’Arbreda), el de Reus (bòbila Sugranyes i bòbila del Cavallet) i, especialment, l’abric Romaní de Capellades que va servir de refugi temporal als neandertals. En aquest abric s’hi ha trobat moltes restes òssies dels animals que caçaven (cérvols, bous, cavalls i isards, entre d’altres) i nombrosos estris de pedra.

Finalment, del paleolític superior, la zona amb més troballes arqueològiques és la de Banyoles i Serinyà.

El mesolític a Catalunya:

El pas del Paleolític al Neolític no es va realitzar d’una manera immediata sinó a través d’un període de transició conegut com a mesolític. Durant el mesolític, l’home va anar adaptant-se a les noves condicions ambientals derivades de la finalització de les glaciacions.

A Catalunya, el període mesolític es caracteritza per les pintures de l’anomenat art rupestre llevantí trobades a Cogul i Ulldecona.

El neolític a Catalunya:

Coincidint amb la finalització de les glaciacions, la humanitat va evolucionar cap a una nova etapa de la prehistòria: el Neolític.

Aquesta etapa va suposar un canvi qualitatiu molt important respecte del Paleolític –l’historiador Carlo Cipolla el qualifica com la primera revolució de la humanitat– ja que l’home va evolucionar i va passar de ser un caçador recol·lector a produir els seus propis aliments mitjançant l’agricultura i la ramaderia, per bé que la caça, la recol·lecció i la pesca no van abandonar-se del tot.

El pas d’una economia depredadora a una altra de productiva va representar un procés de sedentarització i de millores tècniques, com l’aparició de la ceràmica. De forma paral·lela, les venus van ser substituïdes per les deesses-mare, divinitats protectores de la fecunditat dels camps i els ramats.

A Catalunya, el neolític va arribar pels voltants de l’any 4.500 a.C. procedent de les cultures més desenvolupades del Pròxim Orient. Va ser aleshores quan es va desenvolupar la primera cultura neolítica a terres catalanes.

El Neolític antic (4.500-3.500 a.C.), també es anomenat com a cultura montserratina per haver-ne trobat restes a Montserrat, i es caracteritza per la presència de ceràmica cardial, decorada mitjançant la incisió de la vora dentada d’una petxina anomenada Cardium edule. Els homes i dones del Neolític antic vivien en poblats al costat de terres aptes per al conreu i tenien una intensa activitat ramadera.

ceramica_cardial.jpg

El Neolític ple es va assolir amb la cultura dels sepulcres de fossa (3.500-2.500 a.C.). Aquesta es coneguda pels seus ritus funeraris formats per fosses excavades a terra (probablement a sota de les cabanes) que contenien aixovars funeraris compostos per eines, armes, ornaments personals i peces de ceràmica (sense decorar i llisa). Els poblats d’aquesta cultura se situaven a prop dels rius i es troben en extenses zones de Catalunya.

D’aquesta etapa, les restes més importants que es coneixen a Catalunya són el poblat de la Draga de Banyoles (Pla de l’Estany) i les mines de Can Tintorer a Gavà (Baix Llobregat).

L’edat dels metalls a Catalunya:

Cap a finals del neolític, els pobles més desenvolupats del Pròxim Orient van conèixer la metal·lúrgia. Aquest fet va significar un pas endavant força destacat en l’evolució de la humanitat ja que va suposar un progrés en la construcció i resistència d’objectes i, sobretot, va provocar la superioritat militar dels pobles que dominaven aquesta nova tecnologia.

A les terres catalanes, els metalls van arribar, de la mateixa manera que el neolític, a través d’una nova colonització, en aquest cas protagonitzada per la cultura metal·lúrgica, caracteritzada pels seus monuments funeraris (dolmens, sepulcres de corredor, etc.).

27-12 El Dolmen de Pedra Gentil 003.jpgAquests consistien en construccions de pedra de grans dimensions (originàriament recoberts per túmuls de terra i pedra) destinats a enterraments col·lectius. A Catalunya es conserven unes tres-centes construccions megalítiques de dimensions reduïdes. En el seu interior s’han trobat aixovars funeraris amb objectes encara de sílex i os però també de coure.

El megalitisme, juntament amb altres cultures com el vas campaniforme, van estar presents a Catalunya durant el calcolític (tercer mil·lenni i gran part del segon mil·lenni a.C.), concentrant-se sobretot a les contrades situades entre el Llobregat i els Pirineus.

Entre els segles XI i VIII a.C. es va produir el pas del calcolític al bronze. Aquesta evolució va ser protagonitzada pels anomenats prospectors minerals centreeuropeus, els quals van colonitzar Catalunya a la recerca de noves terres de conreu i jaciments miners, barrejant-se amb la població indígena.

L’impacte d’aquests grups, entre els quals destaquen els pobles dels camps d’urnes i els comerciants fenicis, va ser molt gran, amb innovacions tan importants com l’arada, la reintroducció del cavall i noves tècniques ceramístiques i metal·lúrgiques com les del ferro, tot i que encara en una fase inicial.

La penetració d’aquests pobles i la seva fusió amb la població indígena va contribuir de manera decisiva a la formació dels pobles preromans, i va culminar amb l’aparició de la cultura ibèrica al segle VI a.C. El ple desenvolupament de la cultura del ferro, però, no s’assoliria a Catalunya fins a l’arribada dels grecs cap al 600 a.C.

Les societats neolítiques

dilluns, 28/06/2010

En el Neolític va produir-se un important creixement de la població. Aquest fenomen podia haver estat motivat per les noves activitats agrícoles i ramaderes i per una més gran disponibilitat d’aliments, però també el creixement de la població va suposar un estímul per a obtenir més recursos del medi.

Amb la sedentarització progressiva, la mainada va deixar de ser un destorb per a les comunitats perquè ja no calia estar pendent del seu transport. D’aquesta manera, va resultar innecessari espaiar tant els naixements. Fins i tot, els petits podien ser econòmicament útils ja que col·laboraven en tasques com espantar els ocells que amenaçaven el gra o tenien cura del bestiar més dòcil.

Neolítico_en_Europa.png

La sedentarització, com la resta de les altres transformacions, va consistir en un procés lent i gradual. L’aplicació d’agricultura primitiva esgotava el sòl en un període relativament curt, fet que obligava les societats a un desplaçament cíclic. D’altra banda, els grups dedicats a la pastura encara van continuar sent totalment nòmades.

No obstant això, és cert que el fet d’haver invertit treball en un camp del qual es podia esperar resultats obligava i possibilitava la constitució d’un habitatge estable. Ja no servien les coves del Paleolític, sinó que els homes havien d’instal·lar-se al costat dels camps, i així van aparèixer els primers poblats. La introducció de l’agricultura i la ramaderia com a mode de subsistència dels grups humans del Neolític va anar lligada al sedentarisme.

neolítico.jpg

La vinculació d’aquests grups a la terra que conreaven i on pasturaven els seus animals va comportar l’aparició i consolidació dels primers poblats estables instal·lats a prop de les zones de conreu. Gràcies a l’arqueologia sabem que els poblats estaven formats per cases de dimensions similars. Eren habitatges construïts amb materials que es trobaven a les rodalies de la zona on s’habilitava el poblat: pedra, fusta, fang, joncs o altres vegetals, que es podien barrejar amb el fang per tal de donar-los més consistència. Aquesta barreja o mescla es denomina tova.

image37.pngLa majoria dels poblats tenien poques cases, encara que en algun cas, com el de Jericó (VIII mil·lenni a.C.), la concentració humana era més important, la qual cosa permet començar a parlar ja de les primeres ciutats. Els poblats neolítics, però, no responien a cap model urbanístic, lògicament, sinó que estaven configurats per un conjunt de cabanes, disposades de forma irregular. Els llogarrets neolítics solien estar envoltats d’una rasa o una tanca de troncs que el protegia dels animals salvatges i n’impedia la fugida dels domesticats.

En aquestes societats, la situació de la dona va experimentar un cert empitjorament. La descendència va adquirir més importància perquè el grup se sentia més lligat a la terra. Calien braços que augmentessin la capacitat de treball. Les dones eren apreciades per les qualitats reproductores. Fins i tot s’arribaven a produir robaments de dones entre les comunitats. Per això, encara que fossin físicament fortes, van passar a ser protegides pels homes del grup. Aquests s’encarregaven de l’atac i la defensa, ja que resultaven menys vulnerables pel fet de no ser tan cobejables.

Amb el temps, es van anar desenvolupant les relacions de parentiu que asseguraven la descendència del grup. Van adoptar formes diverses: descendència a través de la mare o del pare. Donem el nom de clan als grups amb relacions de parentiu. La majoria dels testimoniatges antropològics indiquen la supremacia dels homes en el si dels clans.

agricultores neoliticos.jpgEn aquestes societats van començar a distingir-se persones que convencien la resta dels membres de la col·lectivitat de la seva capacitat superior de treball. Animaven els altres membres de la comunitat a seguir el seu exemple i amb això aconseguien un augment del treball. A aquests personatges els denominem grans homes. Amb els fruits acumulats mitjançant el treball extra, organitzaven banquets en els quals es distribuïen els aliments. Aquests grans homes van adquirir força influència per la seva fama de generosos i per la seva capacitat d’organitzar el treball. Els banquets podien estar oberts a alguna comunitat propera i funcionaven com a forma d’intercanvi i reciprocitat entre els grups.

Els grans homes no obtenien avantatges materials que milloressin la seva situació i els col·loquessin en una posició privilegiada respecte als altres. No hi ha testimoniatges definitius de l’existència de jerarquies, malgrat que s’hagin trobat algunes tombes que mostren senyals de diferenciació. Ja hem indicat que les cases eren totes semblants.

Encara que no existeixin massa proves arqueològiques, els estudis antropològics ens permeten de suposar que en aquesta etapa havien d’haver augmentat els enfrontaments de caràcter bèl·lic. L’assentament feia que es defensessin les terres que es conreaven. Hi havia enfrontaments amb grups de caçadors o de pastors, que cobdiciaven la collita feta créixer pels agricultors durant mesos.

abarazoeterno.jpgPodem suposar, pels enterraments, que aquestes comunitats creien en una continuïtat després de la mort. És possible que realitzessin algun tipus de culte als avantpassats, els quals eren enterrats a terra, considerada ja patrimoni de la comunitat. Potser pensaven que igualment com en enterrar la llavor tornava a créixer, la persona en ser enterrada continuava amb ells sota una altra forma de vida, o podia ajudar a la germinació dels desitjats fruits.

Segurament, també continuaria el culte a les forces de la natura. L’agricultura és una ocupació de temporada i exigeix realitzar determinades activitats en èpoques concretes de l’any. A les zones càlides, on el canvi estacional no ve marcat per la temperatura, s’observaria el cel tot aprenent a llegir-lo. Aquelles comunitats sabien que l’aparició de Sírius a l’horitzó els ordenava de fer una determinada feina.

El Sol, com a font de calor que ajuda a madurar les plantes, també era objecte d’adoració en algunes societats.

Durant el Neolític, els homes continuaven fent pintures a les roques. Encara ho feien, sobretot, en abrics rocosos a l’aire lliure i no en coves tancades. Les pintures neolítiques són molt esquemàtiques i sovint representen símbols en lloc de figures.

Algunes cultures del Neolític van construir grans monuments amb enormes blocs de pedra. Aquests monuments, anomenats monuments megalítics, eren de caràcter religiós, com a homenatge als déus. També n’hi havia que eren monuments mortuoris. Els principals monuments megalítics són els menhirs (una gran pedra clavada verticalment a terra) i els dolmens (format per dos grans blocs de pedra col·locats verticalment i un altre bloc col·locat al damunt horitzontalment).

stonehenge_closeup.jpg

Els homes del Neolític van dedicar-se també a l’art decorant peces de ceràmica destinades a l’emmagatzematge i el transport dels cereals i alguns teixits de llana i de lli elaborats amb fusos i telers rudimentaris.

Les primeres societats agrícoles i ramaderes del Neolític

diumenge, 27/06/2010

Si bé els historiadors encara no han arribat a un consens pel que fa a l’explicació de la revolució neolítica, sembla que els canvis climàtics van tenir-hi una certa influència. Com que les condicions naturals van anar variant a causa del temperament del clima, els ésser humans van haver de buscar-se una nova manera de sobreviure.

Així, durant molt de temps va practicar-se una economia mixta en la qual coexistien la caça i la recol·lecció amb les noves activitats productives. Però, els productes que fins aleshores havien estat objecte de la recol·lecció i els animals que es caçaven començaven a escassejar. Aquesta qüestió seria un dels motius pels quals els grups humans van anar establint-se en llocs en els quals els productes vegetals creixien de manera espontània i on la freqüència d’animals era força freqüent. Aquells grups van utilitzar tota l’experiència acumulada en la caça i la recol·lecció per a donar pas a una economia productiva.

Per al desenvolupament de les noves tècniques, però, calia que existissin varietats silvestres o salvatges de les plantes i els animals que l’home volia conrear i domesticar.

El llarg del camí cap a l’agricultura partia dels coneixements que s’havien adquirit amb la recol·lecció o collita. Al principi, els homes van ajudar a la reproducció de les plantes tot eliminant les males herbes en una zona que fos rica en cereals. En recollir les espigues, caurien les llavors que millorarien la propera germinació. En relacionar aquests dos darrers fets, els éssers humans començarien a practicar la sembra com a sacrifici necessari per a millorar la collita. El següent pas consistiria a sembrar precisament les llavors de les plantes que oferien condicions més favorables (en dimensions, facilitat per a sembrar, etc.). Amb tot això va iniciar-se la selecció.

Neolitico-agricultura.gif

L’agricultura primitiva, que denominem d’aixada, consistia a netejar de matolls la zona, esgarrapar la terra amb una aixada i sembrar. S’intervenia directament en la reproducció dels vegetals, i es trencava així el respecte que tenien els recol·lectors del cicle de la natura. Aquesta actitud significava el pas a una depredació del medi, ja que, en no existir cap tipus de preparació del terreny, el sòl s’esgotava aviat.

Una altra tècnica primitiva que millorava una mica el rendiment era la de fer artigues o artigar, un sistema que introduïa una nova fase en el procés, després de l’esbrollada o la tala, i que consistia a cremar els arbres, arbusts, etc., i a escampar-ne les cendres a mode d’adob. Això aportava a la terra elements necessaris que l’enriquien i que en milloraven la productivitat.

Més endavant, va introduir-se la pràctica del guaret, sistema que consistia a deixar reposar la terra després d’haver-la conreat diverses vegades. Així es regeneraven els elements químics que les plantes absorbeixen en créixer.

La darrera fase del procés seria la collita, que es realitzava amb la falç, eina que en un primer moment podia ser una barra d’ase.

Les primeres plantes conreades per aquestes comunitats neolítiques van ser, principalment,  els cereals (blat, ordi, civada, sègol) i també els llegums (pèsols, faves, cigrons, llenties).

D’altra banda, el procés de domesticació dels animals s’hauria iniciat amb la separació d’algun d’aquests d’un ramat, segurament el més dòcil o una cria. En una societat de caçadors, el fet que en lloc de matar immediatament l’animal se l’alimentés i el mantinguessin com a reserva de carn suposava un canvi d’actitud. Si el grup ja havia començat a conrear, podia oferir els rostolls a l’animal, un cop realitzada la collita.

Neolitico-ganaderia.gif

A la ramaderia la selecció va ser més simple que a l’agricultura ja que, lògicament, es sacrificaven primer els animals més agressius o els de creixement més lent. D’aquesta manera s’apartava per a la reproducció a aquells que oferien millors condicions.

Segons sembla, el gos va ser el primer animal que va ser domesticat. Ajudava a la caça i, a més, menjava les deixalles fet que no produïa cap perjudici ni reducció de la dieta humana.

L’altre animal domèstic per excel·lència per a l’home va ser el gat, també domesticat aviat perquè un cop feta la collita la protegís dels rosegadors.

Els animals que van ser domesticats de manera preferent van ser els remugants, ja que s’alimentaven d’herba, un producte abundant i que l’home no consumeix habitualment. A més, els remugants, amb un aparell digestiu especialitzat, assimilen l’herba i la converteixen en proteïnes aptes per al consum humà.

El pas de la caça a la domesticació va significar una variació en l’aprofitament dels animals, en el sentit que era més rendible mantenir-los vius. Tot i que el fet de practicar la ramaderia en cap cas elimina la caça de les activitats humanes. En conseqüència, es van domesticar principalment aquells animals que tenien una finalitat productiva, és a dir, obtenir-ne carn i llet, així com força de treball.

Amb aquesta revolució agrícola i ramadera l’home controlava per primer cop els convertidors d’energia, que transformen l’energia en formes utilitzables per a un ésser humà, en un temps i un lloc convenients i amb un cost raonable.

Les plantes són convertidors que, mitjançant el procés de fotosíntesi, transformen la llum solar en una forma d’energia química (carbohidrats, proteïnes i vitamines) assimilable per les persones.

Els animals converteixen una energia química, herbes o parts de les plantes no comestibles, que l’ésser humà no podria assimilar, en proteïnes i vitamines minerals que sí que són assimilables.

Si pensem en el temps que va trigar el gènere humà a controlar aquestes fonts d’energia biològiques, ens adonarem que, des d’aleshores, el control de la resta de fonts d’energia (vent, aigua, combustibles fòssils) ha estat rapidíssim.

La preparació i cura dels camps exigien un considerable esforç de la comunitat, però cal tenir en compte que l’activitat agrícola té un caràcter cíclic. Abans i després de la sembra hi ha intervals durant els quals els camps no necessiten pràcticament cap mena d’atenció. Durant aquest temps els homes podien desenvolupar altres tècniques que cobrissin les necessitats de la comunitat, algunes d’aquestes relacionades amb la nova economia.

600px-Cerámica_cardial-La_Sarsa_(España).jpgCalia tenir recipients, no tan sols per a transportar el que s’havia recollit en un dia, sinó també per a cobrir una altra necessitat: la d’emmagatzematge. La collita es fa en un cop i ha de servir per a disposar d’aliment durant un llarg període. En relació amb la necessitat d’emmagatzematge va sorgir la ceràmica, associada estretament amb la cistelleria. En alguna ocasió, probablement, l’home va cobrir un cistell amb fang per a fer-lo impermeable, o bé s’hi quedaria impregnat de forma accidental; en deixar-lo a prop del foc va produir-se el procés d’enduriment i fins i tot canvi de color.

La fabricació d’objectes de terrissa va ser la primera utilització conscient d’una transformació química per part de l’home. La calor, en fer evaporar l’aigua del fang, li fa prendre la mal·leabilitat a la vegada que el solidifica, i permet de contenir líquids sense perdre la forma que li ha donat la calor.

L’emmagatzematge es realitzava també amb altres materials. D’aquesta manera els homes excavaven graners a terra i els recobrien amb palla. A les terres fangoses aquests graners eren construïts sobre pals per tal de restar aïllats del sòl.

349px-Axe_polished.JPGTanmateix, la pedra va continuar sent un material força usat en l’elaboració d’eines i va introduir-se una nova forma de treballar-la, fent-la polir. D’aquí el nom de Neolític, nova pedra, amb el qual és denominat aquest període.

La destral de pedra d’aquesta època té una aguda vora tallant, aconseguida mitjançant el poliment. Aquesta nova tècnica va poder sorgir de l’observació dels efectes que es produïen en les pedres usades com a corrons per a moldre grans sobre d’altres pedres. La destral va permetre de fer taulons, afaiçonar la fusta i iniciar la fusteria, la qual cosa va comportar la fabricació de vaixells, cases i més endavant arades i rodes.

A les ruïnes de poblats neolítics al Pròxim Orient s’han trobat indicis d’una incipient indústria tèxtil. Feia falta una substància fibrosa que produís fibres llargues. Les peces de lli i després de llana van començar a competir amb les pells i les fulles. El teixit va significar una evolució de l’entrellaçament de fibres que ja es realitzava amb la cistelleria per a la recol·lecció dels aliments.

El filat va ser la primera operació que va implicar la rotació, la qual va portar a l’ús de la roda, en el següent període aplicada a la mecànica i al transport.

La divisió sexual del treball continuava existint en aquest tipus de societat en la qual la dona tenia un paper fonamental com a productora. Les dones van ser les que van iniciar l’agricultura, ja que havien estat les principals recol·lectores en el Paleolític. Les dones s’encarregaven també de l’elaboració de la ceràmica i dels teixits.

La revolució neolítica

dissabte, 26/06/2010

Fa uns 15.000 anys, el clima va entrar en un període de canvis, el Mesolític. D’un any a l’altre, aquests eren imperceptibles, però al llarg de mil·lennis van resultar molt importants ja que van comportar la desaparició dels gels i la configuració d’un clima semblant a l’actual. D’aquesta manera, a Europa, el grau extrem de les condicions climàtiques va anar disminuint, el clima es va temperar, i les glaceres es van retirar als punts més alts i a l’extrem nord del continent.

La continuïtat dels grans animals adaptats al fred va seguir un procés semblant a la desaparició dels gels i, si bé en alguns casos van emigrar cap a latituds polars, en altres es van extingir, fet que va comportar que la fauna comencés a escassejar, afavorint la caça anés perdent importància a favor de la recol·lecció.

El canvi del medi ambient i l’esgotament dels recursos alimentaris van portar als éssers humans a cercar noves formes per a aconseguir aliments. La millora de les tècniques que havien aconseguit les societats caçadores-recol·lectores al Paleolític superior va poder influir també en la minva del nombre d’animals disponibles.

L’adaptació a les noves circumstàncies es va produir de mica en mica i va tenir ritmes i característiques diferents a cada zona.

neolitic.jpg

Va ser fa uns 10.000 anys quan, lligades a l’entrada en el període Neolític, van començar a donar-se les activitats que coneixem com a agricultura i ramaderia, que van significar la intervenció de l’ésser humà en la producció d’aliments en lloc de limitar-se a recollir-los. En definitiva, el concepte Neolític és la fase de la prehistòria durant la qual l’ésser humà va iniciar l’activitat agrícola i ramadera.

aldea_neolitica.pngParal·lelament, en aquest període es va anar produint un altre canvi en les condicions de vida dels homes, canvi que és una altra de les característiques que defineixen el Neolític: la progressiva sedentarització de les comunitats que de mica en mica s’establirien en poblats permanents.

A aquest conjunt de canvis se’ls hi dóna el nom de revolució neolítica. Es parla de revolució no perquè es tracti d’una transformació ràpida, sinó perquè es va produir un canvi radical en la relació entre els individus i la natura. El Neolític és, doncs, un pas fonamental en la història de la humanitat. Amb el Neolític, les persones van deixar de dedicar-se a una economia depredadora (caça i recol·lecció). Així, des d’aquest moment va ser possible collir en un petit tros de terra la mateixa quantitat que abans es collia en una extensió molt més gran. Això fa que ens referim a aquest període com el moment d’introducció d’una economia productora.

croissant-fertile.jpgSabem, per les restes arqueològiques, que la revolució agrícola va iniciar-se al Pròxim Orient al voltant del 9.000/8.000 a.C., a la zona denominada com a creixent fèrtil, que abasta l’àrea geogràfica situada entre els marges de la Mar Morta i les conques del Tigris i de l’Èufrates. Allà s’hi ha identificat restes d’ordi, blat, cabres, ovelles i porcs domesticats.

L’Extrem Orient, a la confluència dels grans rius xinesos, va ser un altre dels centres originaris de la domesticació del porc i del conreu del mill. Les restes trobades ens indiquen que això va poder començar cap al 7.000 a.C. Posteriorment, es va començar a conrear la soja i després l’arròs, que esdevindria la base de l’alimentació en aquesta part del món.

Al continent americà, el procés de domesticació va tenir lloc a dos centres: Mèxic i Perú. Un fet decisiu és la quasi total desaparició, durant la transició climàtica, de la megafauna del Pleistocè. A l’Amèrica Central, el problema va ser més greu, ja que tan sols hi van resistir al canvi climàtic algunes aus i els gossos, mentre que al Sud hi restaven el conillet d’índies, la llama i l’alpaca. L’escassa disponibilitat d’animals a Amèrica va tenir conseqüències importants en la tecnologia i els costums dels seus pobles.

A Mèxic, els homes van començar a conrear el blat cap al 5.000 a.C., i durant la mateixa època, al Perú, grups de pescadors de marisc de la costa van començar també el seu conreu. Una mica abans, va començar als Andes el conreu de les mongetes.

Des d’aquests primers centres productors, la pràctica del conreu es va anar estenent. Es combinava la difusió dels coneixements pel contacte amb d’altres comunitats amb processos d’evolució autòctons a mesura que les condicions ambientals feien inviable l’anterior model econòmic. A Europa, les noves activitats es van desenvolupar cap al VI mil·lenni a.C. a les costes de l’Egeu i la Península Itàlica, i a partir del V mil·lenni a l’Europa central i occidental.