Entrades amb l'etiqueta ‘Nazisme’

Les causes de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 8/03/2011

Només vint anys van separar l’acabament de la Gran Guerra (1914-1919) de l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El període és tan breu que fins i tot podríem pensar que ens trobem davant d’un únic conflicte bèl·lic que, iniciat el 1914, no arriba a la seva conclusió fins el 1945. Portant aquesta hipòtesi a l’extrem, el període d’entreguerres i el fràgil equilibri entre democràcies i totalitarismes que el va caracteritzar podria ser analitzat com un període intermedi, un breu descans, que permetés el naixement d’una nova generació de soldats per incorporar al front.

Els orígens més llunyans de la Segona Guerra Mundial cal buscar-los en el nou ordre internacional que havia sorgit del final de la Gran Guerra. El Tractat de Versalles de 1919, en comptes de crear un clima de reconciliació entre les nacions enfrontades, va donar pas a que es fomentés un sentiment d’humiliació i ressentiment. Les clàusules del Tractat de Versalles van convertir Alemanya, fins aquell moment una potència dominant, en un país empobrit, endeutat i controlat per les potències vencedores.

europa postguerra.png

Excepte la qüestió de les reparacions de guerra, que va poder ser renegociada, la resta del Tractat va mantenir tots els seus aspectes impositius, donant lloc a una situació de tensió permanent entre Alemanya i els vencedors que no es resoldria fins a la signatura dels pactes de Locarno de 1925. Tot i això, l’etapa de distensió iniciada amb el retorn d’Alemanya al sistema de relacions internacionals seria breu. Els nacionalistes alemanys mai van poder acceptar les condicions/imposicions de pau de Versalles, tot generant un sentiment de revenja que el nazisme va saber explotar amb èxit.

D’altra banda, la crisi derivada del crac de 1929 tindria uns efectes més o menys immediats en les economies europees. Així, per exemple, a Alemanya, amb una dependència total dels crèdits nord-americans, l’arribada de la Gran Depressió va comportar l’esclat d’una crisi econòmica generalitzada (inflació, atur). Una de les conseqüències de l’ambient de desesperació que va comportar la crisi econòmica a Alemanya va ser l’arribada de Hitler al poder.

La crisi econòmica va trencar l’esperit de col·laboració internacional que havia caracteritzat la segona meitat dels anys vint. Els governs van començar a orientar les seves mesures cap al nacionalisme econòmic, amb l’elevació de les taxes duaneres i la pràctica d’una política autàrquica. Un nacionalisme econòmic que afavoriria l’ascensió del nacionalisme polític. Els països buscarien solucionar la depressió i l’atur amb grans inversions estatals, fonamentalment obres públiques i armament. El mateix exercici de l’autarquia semblava preparar els Estats per a una economia de guerra.

Benito-Mussolini-and-Hitler.jpg

L’expansió de la crisi de 1929 i la Gran Depressió va crear un context favorable al sorgiment dels feixismes. En el rerefons dels feixismes, i en especial del nazisme, hi havia una clara voluntat d’hegemonia política. Així, Mussolini a Itàlia i, sobretot, Hitler a Alemanya van dur a terme una política exterior agressiva i d’expansionisme militar que justificaven per necessitats econòmiques (teoria de l’espai vital nazi) o per prestigi històric (reconstrucció de l’Imperi Romà pel feixisme). Hitler mai va ocultar que la finalitat de la seva política era la de conquerir un espai vital per a garantir la supervivència d’Alemanya i la creació d’un imperi. A més, les potències feixistes van desenvolupar una intensa cursa d’armaments que va fomentar un clima de tensió prebèl·lica a Europa.

Finalment, davant la política agressiva practicada pels règims totalitaris nazi i feixista, les democràcies o bé no van saber implicar-se en els problemes del món d’entreguerres (els Estats Units van practicar l’aïllacionisme respecte de la política europea) o van estar centrades en la solució de la multiplicació dels problemes interns propis (augment de l’atur, vagues, agitació social, crisi política, etc.). El retraïment i la feblesa de les democràcies, sumat al fracàs polític que va suposar la creació de la Societat de Nacions, organisme incapaç de reaccionar davant les agressions nazi-feixistes que s’estaven produint, van estimular el bel·licisme i van acabar conduint cap a l’esclat d’una nova guerra de dimensions desconegudes.

L’Holocaust

dissabte, 5/03/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva. Les mesures del règim nazi contra els jueus van passar per tres grans fases:

Hitler 2.jpg

En una primera etapa, entre 1933 i 1938, el nazisme va impulsar una legislació de gran abast que va eliminar els drets polítics i socials dels jueus i que els va espoliar els seus béns. El 1935, van promulgar-se les lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos.

Antisemitisme_Duitsland_1933.jpg

Posteriorment, des de finals de 1938, l’antisemitisme es faria més violent. Ara es donaria via lliure a la persecució dels jueus i la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, l’anomenada “Nit dels Vidres Trencats”, les botigues i les sinagogues jueves van ser saquejades per les SA i les SS. Immediatament després va iniciar-se la detenció i reclusió en camps de concentració de milers de jueus alemanys i austríacs.

Berlin,_Synagoge_Fasanenstraße.jpg

Finalment, el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Heinrinch Himmler, el sinistre reichsführer de les SS, seria l’encarregat de portar a terme el genocidi.

heinrich-himmler.jpg

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi. D’una forma sistemàtica i metòdica, va organitzar-se tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka.

Holocaust_Europe_N-E_map.png

Holocaust-Europe.png

Però el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials. Aquesta matança va afectar uns cinc milions de jueus, però també comunistes, malalts físics i mentals, homosexuals, gitanos i, fins i tot, republicans espanyols fugits de l’Espanya franquista. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Slave_laborers_at_Buchenwald.jpg

Morts als camps de concentració i extermini nazis:

Camp d’extermini Morts
Auschwitz 1.400.000
Treblinka 870.000
Belzec 600.000
Jasenovac 600.000
Majdanek 360.000
Chelmno 320.000
Sobibór 250.000
Maly Trostinets 65.000

Seria en la darreria del conflicte quan es coneixeria la magnitud de la tragèdia després que, el juliol de 1944, l’exèrcit soviètic avancés sobre el territori polonès i trobés els primers indicis de la barbàrie a la qual havien dedicat part dels seus esforços les SS. Així, els soviètics van arribar a un dels camps d’extermini, Majdanek, i, tot i que els alemanys en la seva fugida havien intentat amagar l’extermini massiu de presoners destruint el camp i incendiant el crematori, les cambres de gas van ser trobades intactes.

Continuant el seu avenç en el territori polonès, l’exèrcit de la URSS va arribar als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Trebinka. I, tot i que els alemanys havien desmuntat aquests camps el 1943 un cop la majoria dels jueus polonesos havien estat assassinats, els soviètics van trobar clars indicis que centenars de milers de persones havien estat assassinats i reduïts a cendres o sepultats en interminables fosses humanes.

Rows_of_bodies_of_dead_inmates_fill_the_yard_of_Lager_Nordhausen,_a_Gestapo_concentration_camp.jpg

Però l’horror de l’Holocaust seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Chantier de construction du Krematorium III à Auschwitz-Birkenau. Photographie prise par un SS, 1943 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Es calcula que un milió de persones van perdre la vida al camp de concentració i extermini d’Auschwitz: jueus, gitanos, asocials i esclaus. El treball previ que van realitzar aquests presoners no només va esdevenir un negoci pel nazisme, sinó que amb la seva mort anava l’ombra d’unes escasses pertinences que eren confiscades per l’oficina econòmica de les SS. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Finalment, a partir del mes de març de 1945, les tropes britàniques i nord-americanes van alliberar els camps de Buchendwald i Dachau. Aleshores tot el món va conèixer la magnitud de l’horror dels camps d’extermini nazi. Finalitzada la guerra, els aliats van crear un tribunal especial per jutjar els criminals de guerra, el Tribunal de Nuremberg, el qual va processar i executar molts dels responsables d’aquest crim contra la humanitat.

L’Alemanya nazi: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”

dijous, 3/03/2011

Una vegada Hitler va accedir a la cancelleria, el 1933, la conquesta del poder absolut per part del nazisme a Alemanya i el desmantellament de la democràcia de Weimar va ser un procés molt més ràpid que a la Itàlia feixista. D’aquesta manera, en pocs mesos, entre febrer de 1933 i agost de 1934, el nazisme va edificar el seu Estat totalitari: el Tercer Reich.

Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia. Un cop al poder, Hitler va mantenir el radicalisme del seu discurs tot afanyant-se en ocupar totes les parcel·les del poder, ignorant els seus socis de coalició. Per exemple, va legalitzar les SA integrant-les a la policia de Prússia.

Reichskabinett_Adolf_Hitler.jpg

Die große Feier des 1. Mai des Tages der Nationalen Arbeit im Lustgarten in Berlin! Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler begeben sich im Auto zur Feier der Nationalen Arbeit in den Lustgarten. 1933

Seguidament, Hitler va obtenir de Hindenburg la dissolució del Reichstag i la convocatòria d’unes noves eleccions per al mes de març de 1933, a través de les quals pensava reformar l’executiu. La campanya electoral va desenvolupar-se en un clima de violència extrema a causa de la intervenció de les organitzacions paramilitars del nazisme, les SA i les SS, dedicades a agredir sistemàticament les manifestacions dels partits d’esquerres. Els enfrontaments al carrer entre els esquadrons feixistes de les SA amb els comunistes van ser constants.

En mig d’aquest ambient, el 27 de febrer va produir-se l’incendi del Reichstag. Des del nazisme va acusar-se al Partit Comunista de l’incendi i, aprofitant la situació, el govern va suspendre els drets fonamentals de la Constitució i va expulsar els diputats comunistes del parlament.

Reichstagsbrand.jpg

Així, les eleccions van estar marcades per una forta pressió social i la declaració de l’Estat d’excepció. Tot i la repressió practicada sobre els partits d’esquerra, l’NSDAP de Hitler no va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions de 1933 on va obtenir el 44% dels vots, però aquesta era una xifra suficient per, recolzant-se en els partits de la dreta, començar a eliminar a l’oposició.

El nou parlament, amb els vots del nazisme i dels partits de dretes, va aprovar una llei transcendental que atorgaria al canceller plens poders durant quatre anys per promulgar lleis sense haver de consultar al Reichstag. Expulsats els comunistes del parlament, només la socialdemocràcia va oposar-se a la nova llei que convertia, de fet, a Hitler en un dictador. Així, com a conseqüència del poder excepcional atorgat al führer, tots els partits polítics, menys l’NSDAP, van ser eliminats i amb ells la divisió de poders. S’havia establert la dictadura del partit únic i Hitler es dedicaria a construir la nova Alemanya.

Reichskanzler Adolf Hitler, bei der Begründung des Ermächtigungsgesetzes im neuen Reichstag in der Krolloper am Königsplatz in Berlin! Reichskanzler Adolf Hitler während seiner großen Rede über das Ermächtigungsgesetz im neuen Reichstag. Rechts im Bilde die Regierungsbank.

Necessitat de la col·laboració de l’exèrcit i l’oligarquia econòmica, Hitler va estendre la depuració política al mateix Partit Nazi i als elements més radicals de les SA, vistos des d’aquests sectors com una amenaça gairebé revolucionària. Així, el juny de 1934, en l’anomenada “Nit dels Ganivets Llargs”, tota la cúpula de les SA, amb Röhm al capdavant, va ser eliminada, juntament amb un nombre destacat d’opositors.

Sota la direcció de Heinrich Himmler, els sinistres grups de protecció personals de Hitler, les SS, serien el nou òrgan executiu del führer i la nova policia de seguretat de l’Estat, la temible Gestapo, el nazisme eliminaria implacablement tots els enemics de la nova Alemanya. A partir del març de 1933 ja es van crear els camps de concentració (Dachau) per recloure-hi els opositors i els enemics del Reich, però aquests acabarien esdevenint camps d’extermini per a totes aquelles persones alienes a la comunitat nacional construïda pel nazisme.

HeinrichHimmlerSalutesSS.jpg

I poc després, la mort del president Hindenburg, el mes d’agost de 1934, permetria la total concentració de poders en la figura de Hitler investit com a Reichsführer i la subordinació del nou exèrcit (Wehrmacht) i la policia al Partit Nazi. L’ordre nou, el Tercer Reich, ja tenia el marc d’Estat totalitari. A partir d’aquest moment només hi hauria un poble, un Estat, un cap: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”.

reich1.jpg

Reichsadler.png

Ein Volk. Un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social d’Alemanya, substituint la divisió en classes socials per la unitat i la supremacia social. Segons la ideologia nazi, el poble alemany era el representant màxim de la raça ària, la raça superior, destinada a la dominació de les races inferiors que poblaven Europa. Amb l’objectiu de mantenir la puresa racial estaven prohibides les relacions amb els altres pobles, especialment amb els jueus.

Igualment, consideraven necessari suprimir totes les impureses que no s’ajustaven al que ells definien com l’estereotip ari, ja fos per l’origen ètnic, per incapacitat física o mental o per alguna anomalia social. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tanmateix, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

D’altra banda, amb l’objectiu d’adoctrinar i controlar ideològicament la població, el règim nazi va posar en marxa una campanya propagandística massiva que va afectar tots els aspectes de la vida quotidiana. Així, en aquesta societat racial, les dones s’havien de dedicar a tenir cura dels nens (Kinder), a l’Església (Kirche) i a la cuina (Küche), i l’educació va passar a ser rigorosament controlada amb la finalitat d’adoctrinar la joventut en les teories racistes, l’antisemitisme i el militarisme. Els nois i les noies, des dels 10 anys, rígidament separats segons el sexe, entraven a formar part de les Joventuts Hitlerianes, on se’ls inculcaven els valors que defensava el règim com el valor, la companyonia, l’obediència i el sentit del deure.

tercer_reich.jpg

La propaganda nazi, un cop suprimida la llibertat d’expressió i instaurada la censura, va utilitzar amb eficàcia els mitjans de comunicació i la cultura amb la finalitat de potenciar la idea de Ein Volk. Joseph Goebbels, des del Ministeri per a la Formació del Poble i la Propaganda, va concentrar en la seva persona l’educació i tot l’aparell ideològic del Tercer Reich. Així, qualsevol mitjà de comunicació fora del control nazi va ser prohibit o absorbit per l’aparell de propaganda.

Ein Reich. L’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin. Així, aquest procés expansionista nazi pot interpretar-se com una ràpida successió d’etapes que conduirien inevitablement cap a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

Ein Führer. L’objectiu de la política d’adoctrinament i propaganda del règim nazi era impregnar tota la societat de la ideologia nacionalsocialista i fomentar el culte al führer com a ésser infalible. Hitler era el líder carismàtic, indiscutit, que acaparava tot el poder en el Tercer Reich i es confonia amb el propi Estat (“Alemanya és Hitler, Hitler és Alemanya”). Hitler va exercir un lideratge providencial, carismàtic, sota la propaganda de ser un ésser humà d’excepcionals virtuts, identificat amb el moviment feixista i que encarnava la missió de la nova comunitat. Per sobre de tothom, en una jerarquia natural, hi havia el führer.

hitler.jpg

Política econòmica. La política econòmica del nazisme va aconseguir una important reabsorció de l’atur. Eliminats els sindicats (només era legal el sindicat nazi del Front Alemany del Treball) i desapareguda qualsevol possibilitat de conflictivitat social per la dictadura, el nazisme va poder controlar la política social i intervenir en el camp laboral sense cap tipus de resistència.

Així, la producció va estimular-se gràcies a l’aplicació d’un gran programa d’obres públiques (autopistes i infraestructures) i a les creixents demandes de fabricació d’armament, necessari per a un gran exèrcit (la Wehrmacht) amb un alt grau de mecanització. Aquestes mesures van millorar temporalment la situació laboral, però no van acabar totalment amb l’atur, que només s’acabaria amb la introducció del servei militar obligatori el 1935. Els grans industrials que havien recolzat l’ascens al poder del nazisme es veurien així compensats per la demanda del sector públic i per la disciplina laboral forçosa.

La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder

dimecres, 2/03/2011

La crisi nord-americana de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. La coalició democràtica que sustentava la República de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalització dels partits polítics més virulents. Quan l’economia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veure’s novament immersa en una crisi política. Cap dels problemes polítics subjacents en el procés de democratització del país s’havia resolt veritablement durant els anys vint.

La crisi de la democràcia de Weimar:

1930 1932 (VII) 1932 (XI)
Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 13% 77 14,3% 89 16,9% 100
SPD 24,5% 143 21,6% 133 20,4 121
Zentrum 11,8% 68 12,5% 75 11,9% 70
DVP 4,5% 30 1,2% 7 1,9% 11
DNVP 7% 41 6% 37 8,3% 52
BVP 3% 19 3% 22 3% 20
NSDAP 18,3% 103 37,3% 230 33% 196
Participació 82% 84,1% 80,6%

El president Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del president de la República i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un règim presidencialista com a eina per acabar amb la democràcia parlamentària. Però, el 1930 amb la crisi econòmica mundial la situació alemanya va agreujar-se amb l’increment de l’atur. La crisi va provocar una deriva autoritària del règim. El DVP va anar allunyant-se de la República democràtica i el Zentrum va començar a parlar d’aplicar polítiques d’autoritat.

Paul_v._Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la República que aplicava l’article 48. El president de la República era considerat l’autèntic representant del poble. El canceller Brunning va anomenar el seu govern “gabinet de soldats del front”. El nou govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials d’emergència si era necessari. Brunning va pujar els impostos i va crear aranzels proteccionistes com a mesura contra la crisi econòmica.

L’article 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions d’emergència, va convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura. En situació d’emergència es substituïen les polítiques de coalició per cancellers presidencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials serien Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler, que arribaria al poder el 1933.

El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

Davant d’aquesta situació, la coalició de Weimar va enfonsar-se. Els governs es succeiran en poc temps sense aturar el problema. La República de Weimar va suïcidar-se pel trencament intern i va ser assassinada pels atacs externs. L’ofensiva política que iniciarà el NSDAP i el rebuig de l’elit econòmica i les classes mitjanes van precipitar la caiguda del règim. La sortida democràtica a la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial va ser un mal menor per aquests sectors davant la por a una sortida revolucionària per una societat que, en general, no era ni demòcrata, ni republicana.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític, per això, amb la crisi, van derivar cap a posicions autoritàries que solucionessin la crisi. La vinculació de l’economia alemanya al mercat mundial i els lligams establerts amb els Estats Units a través del Pla Young que finançava la república a base de préstecs i inversió privada nord-americana va fer que el 1931 la crisi fos molt intensa. Es va arribar a la xifra de sis milions d’aturats.

La crisi derivada de la Gran Depressió crearà les circumstàncies que facilitaran el creixement del nazisme. Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra, aquestes seran les bases electorals del nazisme. El NSDAP va aconseguir l’hegemonia dins del nacionalisme i va aconseguir un important ascens electoral a les eleccions de 1930 amb el 18,3% dels vots. L’NSDAP va convertir-se així en la segona força política per darrere de l’SPD. Ara, Hitler llençarà al carrer a les SA com a grups de xoc socials enfrontant-se als sindicats lliures i als obrers.

Papen Schleicher.jpgLa política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.

La coalició de Weimar es veia trencada definitivament durant el govern del canceller Brüning (1930-32) que va començar a plantejar la necessitat d’implantar polítiques d’autoritat aplicant l’article 48 de la constitució. La idea de buscar un règim d’emergència amb cancellers presidencials va ser recolzada per Von Papen del Zentrum que plantejava l’entrada del partit nazi en el govern.

Von Papen buscava arribar a la cancelleria mitjançant l’Estat d’emergència i que Hindenburg concentrés a la seva figura tot el poder per delegació. Les eleccions presidencials ratificaran l’ascens del nazisme. L’SPD i el centre democràtic van mobilitzar el seu electorat a favor de Hindenburg com un mal menor per evitar que Hitler arribés a la presidència de la república. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1932):

  • Hindenburg (DNVP) → 53%
  • Hitler (NSDAP) → 36%
  • Thallman (KPD) → 10%
Von Papen.jpg

Franz von Papen

Hindenburg exercirà el poder que li atorgava la constitució i aplicant l’article 48 nomenarà canceller presidencial a Von Papen que no va ser capaç d’integrar el nazisme al poder. El Zentrum no va acceptar una possible aliança amb el NSDAP i Hitler va posar les seves condicions per integrar-se en el govern. Hitler només entraria en un govern on ell mateix fos el canceller. El fracàs de Von Papen conduïa a les eleccions de novembre de 1932 que suposarien un petit retrocés del Zentrum i del NSDAP que perdia prop de dos milions d’electors a favor de la dreta tradicional però seguia com la força política més votada.

Les eleccions dibuixaven un nou panorama d’inestabilitat per a la República que va permetre que es concretés la deriva cap a l’autoritarisme presidencial de Hindenburg que recolzaria el projecte de Schleicher que proposava un govern de concentració de la dreta que integrés el DNVP, el NSDAP i els sindicats per poder realitzar una política econòmica intervencionista. Schleicher va recolzar-se per plantejar el seu projecte en Strasser, així pensava aconseguir la unió de la dreta, peró no va poder seguir endavant amb els seus plantejaments. La gran indústria (Krupp, Thyessen, Schacht) s’havia apropat definitivament al nazisme finançant-lo i donant-li suport.

D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials i el seu fill, tot i depreciar-lo com a personatge per la seva mediocre trajectòria a l’exèrcit. A continuació es formava un govern d’unió nacional amb el NSDAP, el DNVP (Hugenberg) i el Zentrum (Von Papen). Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia.

Zentralbild Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler am Tage von Potsdam (21. März 1933)

Hitler i els inicis del nazisme

dimarts, 1/03/2011

El 1889 a Braunau am Inn, una ciutat fronterera d’Àustria, va néixer Adolf Hitler. Fill d’un funcionari duaner, va tenir poca formació i va fracassar en els seus estudis com a pintor, tot i que va guanyar-se la vida venent aquarel·les durant un temps. El 1913 va fugir a Munic per no fer el servei militar a Àustria, però, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, de ser un desertor austríac va passar a enrolar-se voluntari a l’exèrcit alemany on va arribar a assolir el grau de caporal.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Un cop finalitzada la Gran Guerra va tornar a Munic on, sense cap ofici que li permetés de viure, va començar a freqüentar els cercles més radicals de la dreta nacionalista i antijueva fins que va ingressar en un petit partit ultradretà: el DAP. El Partit Obrer Alemany era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Hitler aviat va destacar dins del DAP per les seves dots com a orador i va ser nomenat cap de propaganda del partit. El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP).

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. I, des de 1921, Hitler seria un dels suports centrals de l’organització, convertint-se en líder del partit i imposant una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el führer esdevenia el suport central de l’organització.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

La ideologia del Partit Nazi estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista després de l’ocupació del Ruhr per les tropes fancobelgues, grups ultranacionalistes de dretes, entre els quals es trobava el NSDAP de Hitler, amb l’ajuda del general Ludendorff, van preparar un cop d’Estat contra la República de Weimar. El putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però, va fracassar estrepitosament i Hitler va ser empresonat.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939

En la seva estada a la presó, Hitler va escriure el que seria el catecisme doctrinari del nazisme: La meva lluita (Mein Kampf). El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

462px-FMein Kampf.jpg

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Adolf Hitler.jpg

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida i un programa electoral dirigit a les masses.

Parti_Nazi_aux_élections_législatives.png

La República de Weimar

dilluns, 28/02/2011

Superats els processos revolucionaris que s’havien produït a l’acabament de la guerra i durant el procés de formació de la República, l’acatament de Tractat de Versalles serà el principal de la República durant els anys vint. Els tractats de pau de París van suposar per Alemanya pèrdues territorials, limitacions militars i unes altes reparacions de guerra que suposaran una forta hipoteca econòmica.

La República haurà de digerir el diktat de Versalles, el que motivarà les primeres discrepàncies internes entre el grup constitucional perquè el DDP no ratificarà el Tractat de Versalles al parlament. Aquesta desavinença va ser temporal, però resultava un signe de que la societat alemanya no es considerava l’única culpable de la guerra. L’amargor davant el diktat de Versalles alimentarà l’oposició nacionalista de dretes, la poca adhesió de la classe mitjana a la República i l’agitació de l’esquerra revolucionària. El nacionalisme denunciarà que la derrota no va ser militar, sinó una traïció dels polítics alemanys.

Versailles : die deutschen Friedensunterhändler vor ihrer Abfahrt ins Hotel Trianon.  Von links : Leinert, Melchior, Giesbert, Brockdorf-Rantzau, Landsberg, Schücking.

D’altra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi havia un sotmetiment a l’imperialisme franco-britànic. La realitat es que la coalició weimariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va facilitar l’aparició de nombrosos grupuscles polítics, cossos paramilitars –alguns dels quals encara continuaven combatent a l’est–, agrupacions d’aturats i antics soldats desmobilitzats. Aquests sectors de població sense un futur clar complicarien l’evolució d’un país que s’aixecava de la guerra amb grans dificultats.

La pau imposada va fer que el març de 1920 hi hagués un intent de cop d’Estat protagonitzat per Kapp amb el recolzament de grups militars que van estar a punt d’apoderar-se de Berlín. Una vaga general de defensa del règim va evitar que triomfés el cop d’Estat. L’èxit de la vaga general, el fet que l’USPD i el KPD consideressin que Ebert era un mal menor preferible abans que Kapp i la paralització del país davant la impotència dels rebels van portar al fracàs el cop de Kapp. Amb la derrota dels colpistes i la integració del DVP d’Stresemann en el sistema el govern republicà va consolidar-se però encara faltava solucionar els problemes econòmics que afectaven a Alemanya.

Evolució del Reichstag (1919-1928):

1919 1920 1924 (V) 1924 (XII) 1928
Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 2% 4 10,6% 54 12,6% 62 9% 45
USPD 7,6% 22 18% 84
SPD 38% 165 21,7% 102 29,8% 153 20,5% 100 26% 131
DDP 18,5% 75 8,3% 39 5% 25 5,7% 28 6,3% 32
Zentrum 19,7% 91 13,6% 64 12% 62 13,4% 65 13,6% 69
DVP 4,4% 19 14% 65 8,7% 45 9,2% 45 10% 51
DNVP 10,3% 44 15% 71 14,2% 73 19,5% 95 20,5% 103
BVP 4,4% 21 3% 16 3,2% 16 3,7% 19
NSDAP
Participació 83% 79,2% 77,4% 78,8% 75,6%

Altres problemes que va haver d’afrontar la República de Weimar eren la dificultat de recuperar-se econòmicament per la pèrdua de territoris, el retorn dels soldats del front, la reconversió econòmica l’atur, el descens de la demanda interna i la inflació agreujada per les reparacions de guerra.

Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver d’afrontar el pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del començament la recuperació econòmica del país. El tema de les reparacions va col·locar els aliats en un dilema; per poder pagar Alemanya s’havia de recuperar econòmicament. En el cas contrari, una Alemanya enfonsada econòmicament seria un perill revolucionari i no podria fer front a les reparacions.

Timbre_Allemagne_Inflation.jpgLa forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

Els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veuran com els seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

A més de la crisi econòmica, Alemanya va haver de patir l’agitació separatista de Baviera i Renània amb el suport dels francesos. Aquesta era l’última regió industrial alemanya i la seva pèrdua suposava l’enfonsament definitiu pel país. El 1923 França va ocupar la conca del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra, el que va tornar a desencadenar l’agitació nacionalista. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar que França obtingués els resultats previstos. El govern francès va cobrar part dels endarreriments, però la tensió amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acció de pressió.

La República es veurà assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major pressió sobre la República en els anys vint. Així, l’octubre de 1923 el KPD promourà un nou intent insurreccional antirrepublicà que no prosperarà. El Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va intentar també un cop d’Estat a Munic que pretenia realitzar una “marxa sobre Berlín” imitant Mussolini. Hitler fracassarà i acabarà a la presó després d’un judici. Alemanya semblava abocada a la descomposició de la República de Weimar.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Aquesta situació extrema portarà als Estats Units a intervenir amb l’aprovació del Pla Dawes que significarà l’acord perquè Alemanya pogués pagar el deute a llarg termini. Així Alemanya accedia al crèdit exterior que va fer possible la recuperació del país. Davant d’aquesta situació va formar-se el govern de la Gran Coalició.

L’SPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern d’unió nacional encapçalat per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant així a un període d’estabilitat política que dominarà la resta dels anys vint. El final de la “lluita pel Ruhr”, la reforma monetària i el Pla Dawes van permetre estabilitzar l’economia i que la democràcia parlamentària pogués funcionar.

Gustav_Stresemann.jpg

Gustav Stresemann

El govern del nou canceller Stresemann començarà a controlar la situació econòmica amb la col·laboració dels governs britànic i nord-americà. Alemanya va retornar a l’escena internacional iniciant un període d’estabilitat. El KPD deixarà de ser un enemic per a la República amb la signatura del Tractat de Rapallo amb l’URSS que establia la col·laboració econòmica i militar i el reconeixement del comunisme. Ara el KPD es limitarà a una acció propagandística del comunisme i el nacionalisme i l’extrema dreta es limitaran a ser un moviment dispers i dividit que no suposava cap perill pel règim republicà.

El 1925 es signava a Suïssa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, França, Bèlgica, Itàlia i altres països menors on es renunciava a la modificació per la força de les fronteres europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va facilitar la normalització de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de Nacions.

A Locarno van aprovar-se els punts bàsics que havien de garantir la futura convivència continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i acceptava les fronteres europees. França, a canvi, havia d’abandonar Renània abans del temps previst. L’SDN acceptava Alemanya com a país membre i la pressió dels Estats Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els banquers nord-americans van començar a prestar diners i a fer fortes inversions al país germànic.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

Els moviments separatistes perdien així el suport exterior de França i diluïen deixant de ser una amenaça per a la República. La desactivació de fronts de conflicte interns, la recuperació de les relacions exteriors i la reactivació econòmica van permetre l’estabilització de la República de Weimar.

La col·laboració dels bancs nord-americans, amb excés de capacitat creditícia, va facilitar el capital necessari per reactivar el país econòmicament. Els crèdits procedents dels Estats Units van permetre el rellançament industrial. Així, el 1928 la producció recuperava els nivells de 1913 tot i la mutilació d’espais industrials.

Tot i això, l’economia alemanya no va ser capaç de resoldre el problema de l’atur que es situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social. Els acords entre patronal i sindicats que havien permès la consolidació de la República van trencar-se en aquest període tornant a la confrontació tradicional. A la indústria siderúrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves posicions davant les reclamacions obreres.

El 1925 va morir el socialdemòcrata Ebert que era el president de la República alemanya. Les eleccions a la presidència van donar a la primera volta la victòria a Jarres, candidat de la coalició DVP-DNVP però sense aconseguir la majoria absoluta que era necessària.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-primera volta):

  • Jarres (DVP-DNVP): 38%
  • Braun (SPD): 29%
  • Marx (Zentrum): 14,5%
  • Thallman (KPD): 7%

A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realitzar noves coalicions. Així, l’SPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat catòlic Marx per superar la coalició de dretes. Davant la unió dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hindenburg; un candidat dretà, heroi de la Primera Guerra Mundial i símbol del II Reich. El nou candidat va reagrupar a la dreta ideològica alemanya. Si l’esquerra representada per l’SPD i el KPD s’hagués unit als partits de centre haguessin guanyat amb tota seguritat, però aquest acord no va ser possible per les discrepàncies entre socialdemòcrates i comunistes.

Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-segona volta):

  • Hindenburg (DVP-DNVP): 48,3%
  • Marx (SPD-Zentrum): 45,3%
  • Thallman (KPD): 6,4%

Hindenburg va imposar-se a la coalició weimariana de l’SPD i el Zentrum accedint així a la presidència de la República un personatge que no formava part dels partits tradicionals de la República, amb una ideologia dretana vinculada al DVP i que esdevindria clau en l’esfondrament de la democràcia alemanya per la seva complicitat en l’arribada de Hitler a la cancelleria el 1933.

Sistema de partits de la República de Weimar

diumenge, 27/02/2011

SPD: La socialdemocràcia alemanya era un partit obrer sense implantació al camp ni a les classes mitjanes de la societat alemanya. El seu programa presentava un socialisme reformista que buscarà consolidar la democràcia. Mai va aconseguir la majoria absoluta i va haver de pactar amb el Zentrum i el DDP.

DDP: El centre polític de la República tenia una implantació desigual entre les classes mitjanes de les grans capitals industrials. Era un partit democràtic fràgil i sense tradició. Al llarg dels anys vint s’anirà enfonsant electoralment.

Zentrum: El partit catòlic interclassista completa el que van ser els tres grans pilars de la nova república democràtica. Era un partit conservador amb alguns elements propis de l’extrema dreta. Amb la crisi de la República giraran cap a la dreta amb Von Popen.

KPD: El Partit Comunista alemany va néixer el 1921 com una escissió de l’USPD. Va convertir-se en un partit de masses que s’oposava a la república burgesa i apostava per la via revolucionària. La seva alternativa a la república democràtica era la república soviètica de consells.

DVP: El Partit Popular alemany de tendència liberal moderada representava els interessos de la burgesia industrial i agrària. Votarà en contra de la Constitució però acabarà integrant-se a les coalicions de govern sota la direcció d’Stresemann. A la mort del dirigent popular el DVP evolucionarà cap a la dreta.

DNVP: El Partit Nacional Popular alemany era un partit de masses, monàrquic i amb una forta implantació a Prússia. Nostàlgics de l’Imperi, antimarxistes, antisemites i interclassistes tant al camp com a la ciutat el seu principal dirigent era Hugenberg. El seu aliat era el BVP (Partit Popular de Baviera) que seguia la mateixa ideologia. Aquests són els enemics del sistema des de la dreta política.

NSDAP: El Partit Nacionalsocialista alemany no creixerà electoralment fins el crac de 1929. D’altra banda, els moviments folklòrics van tenir la seva importància amb la creació de societats secretes i clubs universitaris d’agitació pangermanista i hegemonística contraris a la República.

Resultados_parlamentarios_Weimar.png

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.

Les bases socials del feixisme

divendres, 28/01/2011

Des del punt de vista social, els partits de caràcter feixista mai van aconseguir totalment el suport popular de la població, tot i que la seva base social, molt reduïda en els seus inicis, va anar incrementant-se considerablement fins arribar a ser una de les principals forces polítiques de països com Itàlia o Alemanya.

hitler-at-dortmund.jpg

El feixisme va reclutar els seus primers seguidors entre els sectors socials desarrelats, especialment oficials i excombatents desmobilitzats després de la fi de la Primera Guerra Mundial, que van tenir una adaptació difícil a la vida civil de la postguerra. En el context de crisi cultural del tombant de segle, els moviments feixistes també van tenir el suport de joves activistes i romàntics molt impressionats per l’impacte de la Gran Guerra i que expressaven la seva frustració per la ineficiència del sistema liberal.

Els canvis socials que va provocar la guerra van donar a la petita burgesia una força que aquesta classe social mai havia tingut. Perjudicades per la forta crisi econòmica, no sentint-se satisfactòriament representades pels partits burgesos tradicionals ni pels partits proletaris internacionalistes, i espantades per la possible expansió del comunisme les classes mitjanes urbanes i rurals serien un dels suport dels nous partits autoritaris.

Igualment, els feixismes també tindrien suports des de determinats sectors d’una classe obrera desencantada davant la crisi. Aquests sectors obrers provenien de partits radicals d’esquerra i van trobar atractiu el llenguatge extremista i el missatge violent que els oferia el feixisme.

ORIGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA FEIXISTA A ITÀLIA (1922)
Treballadors de la terra 24,4%
Professions liberals 16%
Obrers 15,4%
Estudiants 13%
Agricultors 12%
Comerciants i artesans 9,2%
Funcionaris 4,8%
Industrials 2,8%
Ensenyants 1,1%
Mariners 1%

D’altra banda, els sectors industrials que s’havien beneficiat de la guerra van tenir problemes de reconversió en temps de pau. La creixent conflictivitat social i l’amenaça revolucionària serien motius d’alarma permanent i la crisi econòmica dels anys trenta provocaria una caiguda de la producció i dels beneficis que aprofitarien tant Hitler com Mussolini per rebre el suport de la gran indústria. Amb el suport dels grans empresaris i els terratinents el feixisme va poder consolidar la seva posició en l’Europa d’entreguerres.

masas nazismo.jpg

Al principi, els grans empresaris i els terratinents van finançar el feixisme per emprar aquestes organitzacions com una força de xoc contra el creixement de les organitzacions socialistes i comunistes. Més endavant, però, les van ajudar per afavorir la instauració d’un poder executiu fort, capaç de reorganitzar i controlar l’economia per superar la crisi i aturar l’agitació obrera. Això va ser possible gràcies a l’eliminació de la part demagògica, revolucionària i anticapitalista dels programes polítics feixistes.

ORÍGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA DEL PARTIT NAZI (1930)
Obrers 28,1%
Empleats 25,5%
Pagesos independents 14,1%
Artesans 9,1%
Funcionaris 8,3%
Comerciants 8,2%
Empleats domèstics 3,6%
Professions liberals 3%

Finalment, la presa del poder per part del feixisme i el nazisme no pot explicar-se sense els suports que van rebre des de dues de les principals institucions dels Estats liberals democràtics: l’exèrcit i la policia, els quals van tolerar, i en ocasions participar activament, de la violència que les organitzacions feixistes exercien per espantar els seus enemics i per conquerir el poder.

La ideologia feixista

dijous, 27/01/2011

En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.

En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.

La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:

1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.

Stab-in-the-back_postcard.jpg

2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.

Nazi Expansion.jpg

L'expansionisme nazi

Second_world_war_europe_1941-1942_map.png

L'Europa feixista el 1942

3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.

4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.

5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.

Reichsparteitag_1935_mod.jpg

hitler-at-dortmund.jpg