Entrades amb l'etiqueta ‘Nacionalisme’

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (2)

dimarts, 11/09/2012

La dictadura de Primo de Rivera va suposar la prohibició de la celebració de la Diada entre 1923 i 1930. Recuperada en temps de la Segona República, la celebració va prendre significació institucional amb la presència del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. La normalitat només es trencaria el 1935, després dels Fets d’Octubre de 1934, amb el govern empresonat. Ja en el context de la Guerra Civil, les tradicionals ofrenes florals van ser substituïdes per la desfilada de les milícies. El darrer Onze de Setembre va ser el 1938, al qual va assistir el president del govern espanyol, Juan Negrín.

En el camp de la història durant el període de la Segona República, des del catalanisme conservador, Ferran Soldevila a la seva Història de Catalunya (1935), editada sota la protecció econòmica de Francesc Cambó, va recollir una síntesi de tots els tòpics del catalanisme conservador respecte de l’Onze de Setembre. Així, Soldevila va oferir una lectura de 1714 que connectava directament amb la interpretació de Prat de la Riba. En definitiva, Soldevila defensava la línia “pactista” amb Felip V que els braços militar i eclesiàstic van intentar imposar el 1713, interpretació pactista que, en el fons, legitimava la política de la Lliga Regionalista de Cambó.

soldevila.jpg

Ferran Soldevila

Soldevila no qüestionava el caràcter dinàstic de la Guerra de Successió:

Cadascuna de les dinasties en pugna tenia, dins les tendències generals de les grans monarquies continentals, prou acusades les diferències, en allò precisament que més separava Catalunya i Castella. La dinastia austríaca representava l’imperialisme descentralitzat; la dinastia borbònica, l’absolutisme i la centralització portats a llurs darreres conseqüències.

I definia els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a defensors del règim autonòmic:

No és estrany que la revolta es fes al crit de Visca la Pàtria, Visca els Furs, Visca Carles III; i que l’oposició a Felip V aplegués tots aquells regnes on l’esperit i les pràctiques autonòmiques [sic] eren encara vius –Catalunya, Mallorca, València, Aragó– tota l’antiga corona.

A la vegada que responsabilitzava el braç reial, és a dir els sectors populars, com a culpables de portar la guerra fins a un punt inútil i desesperat:

Les característiques d’aquest nou i darrer període de la guerra no difereixen gaire del que hem estudiat en el capítol precedent: segueix essent una lluita dinàstica: a favor de Carles III i contra Felip V. Segueix essent una lluita d’intervenció en l’estructuració hispànica, com havia estat des dels seus començos, com ho serà fins el darrer moment, en declarar, els seus defensors, a punt de sucumbir, el fracàs de llur esforç per a salvar Espanya de l’esclavatge borbònic […]. És encara, més exacerbadament que mai, l’esforç per defensar les institucions catalanes […].

Per la seva banda, des de la tradició del republicanisme catalanista, l’historiador Antoni Rovira i Virgili sempre va mostrar més simpaties vers la Guerra dels Segadors de 1640 que per la desfeta de 1714. Ara bé, l’opinió de Rovira i Virgili va anar evolucionant fins que després de l’esclat de la Guerra Civil va començar a identificar-se amb el radicalisme de la resistència de Barcelona, la qual interpretaria en clau republicana: els resistents de 1714 eren assimilats als republicans de 1936 i Felip V esdevenia un antecedent repressor similar al representat pel general Franco i l’alçament nacional.

rovira i virgili.jpg

Antoni Rovira i Virgili

El 1932, en un article publicat a La Publicitat (“1714-1932, la realitat d’enguany”, 11-09-1932) Rovira i Virgili considerava que aquell era un episodi superat:

La commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor. Ha deixat d’ésser també un sospir de desig. És, enguany, un crit de victòria. Una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat de catalana. I la voluntat d’un poble conscient és més forta que les espases enemigues i més forta que les lleis d’opressió, d’assimilació i de limitació […]. Al capdavall, els vençuts de 1714 han estat els vencedors. La causa que Rafael Casanova defensà és essencialment la causa catalana que ha entrat en el seu període victoriós. Mentrestant, tota l’obra de Felip V, del vencedor material d’aquella guerra, es trenca i s’enfonsa. El tron dels Borbons és fet estelles. I de mala fusta d’aquell tron, Catalunya en fa fogueres que saluden la nova llibertat.

En canvi, el 1936, en el seu Resum d’història del catalanisme, Rovira i Virgili va justificar la sublevació de la Generalitat el 1713-1714 restant importància al conflicte dinàstic:

És possible que els catalans d’aquell temps cometessin greus errors, i avui són molts els patriotes que els retreuen d’haver-se posat al costat de la casa d’Àustria i contra la de Borbó, o d’haver mostrat una ideologia més aviat regionalista que no pas nacionalista. Però és evident que la principal preocupació d’aquells catalans, o d’una bona part d’ells, era, no el litigi dinàstic, ans la conservació de les llibertats de Catalunya, que van veure amenaçades amb Felip d’Anjou.

I arribats a 1937, la seva interpretació històrica de l’Onze de Setembre és radicalment conjuntural i política com es pot observar en l’article “La significació del 1714” (La Publicitat, 11-09-1937):

No. No és el lleialisme vers Carles d’Àustria allò que va dur a l’alt heroisme i a l’exemplar sacrifici dels catalans del 1714. La significació vera i profunda d’aquell moment és la d’uns homes que donen el màxim valor a la doble llibertat individual i col·lectiva […]. En cada segle, en cada dinastia, en cada època, Catalunya s’ha alçat contra els poders absoluts, opressors, reaccionaris o totalitaris. I és que ella ha estat, és i serà democràtica, igualitària, progressiva i liberal. Podem dir que Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V, representen, en el fons, allò mateix que avui representa Franco.

Després de la victòria franquista de 1939, Franco va fer enretirar l’estàtua de Rafael de Casanova “para que no sirva de pretexto de desviaciones partidistas y antinacionales”. Tot i això, el franquisme mai va ser capaç d’eliminar la memòria històrica catalana. Al contrari, la repressió franquista va rearmar moral i sentimentalment el catalanisme. D’aquesta manera, la Diada va seguir commemorant-se, sempre de forma clandestina, fins que el 1976 el governador civil va autoritzar un acte a Sant Boi de Llobregat, on es troba la tomba de Rafael de Casanova. Finalment, amb el restabliment de la democràcia es va permetre que es tornés a instal·la l’estàtua de Casanova, amagada fins aleshores en un magatzem, i el 1977 els catalans van abocar-se massivament en la commemoració de l’Onze de Setembre tot reivindicant l’autogovern. El Parlament de Catalunya va declarar l’Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya el 12 de juny de 1980. El Fossar de les Moreres, l’altre espai de trobada i celebració de la Diada, va ser remodelat i dignificat el 1989.

lf_portadaestatut.jpg

11-09-1976.jpg

bcn215.jpg

El problema

dissabte, 17/03/2012

El diari ABC considera que Espanya té un problema anomenat Catalunya. No és res de nou. El problema catalán és inherent a la història d’Espanya des del segle XIX. Un debat cíclic que esgota, que avorreix. Una qüestió que s’arrossega en paral·lel a la construcció de la nació liberal i que arriba fins el present. Sempre que una crisi sacseja Espanya la manca de respostes s’amaga darrera de les banderes. És un joc massa vist. I en plena crisi del sistema capitalista construït amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial ja no amaga les vergonyes de la destrucció de l’Estat del benestar que busca emmascarar. És temps de cercar respostes, no de crear més problemes.

PROBLEMA-abc.jpg

Per què un problema català? Perquè Catalunya és conscient que s’articula com una comunitat amb trets que la diferencien de la resta de l’Estat espanyol. També existeixen d’altres trets que ens podrien apropar, per descomptat. Però la manca de reconeixement ens allunya.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Si bé l’Estat és una realitat, la nació mai va consolidar-se. Nació política des de 1812, la nació cultural espanyola ha fracassat per no voler ser espanyola sinó castellana.

I és que una cultura o identitat nacional espanyola no pot ser mai cultura o identitat nacional castellana. La cultura i la identitat castellana és la pròpia de Castella, com la cultura i la identitat catalana és la pròpia de Catalunya. Una cultura o identitat espanyola només pot ser una síntesi de totes les cultures que l’integren. Una identitat plural. Una identitat a la que Espanya ha rebutjat.

L’Estat espanyol posa entrebancs a la nostra identitat. Una identitat que es basa en la continuïtat d’una cultura pròpia nascuda en l’edat mitjana, en paral·lel al naixement de la mateixa Europa, i que busca ser reflectida en la defensa de la llengua i les institucions pròpies. Un encaix que permetés la presència d’aquests trets diferencials arrelats en la població hauria permès que la catalanitat se sentís representada per l’Estat sense renunciar a la nació pròpia (fins i tot compartint-la amb l’espanyola). És el que des del segle XIX ha intentat el catalanisme, burgés i obrer, monàrquic i republicà, de dretes i d’esquerres. Cadascun a la seva manera ha buscat transformar Espanya. Però sembla impossible.

L’Espanya eterna nascuda en la Nova Planta borbònica, l’Espanya uniforme somiada per Olivares i articulada per Felip V, sempre es resisteix. Herència de les essències nacionalistes de la retòrica franquista, aquesta Espanya creu que s’ha d’assimilar Catalunya, fer-la espanyola diluint la seva identitat. Però arriben tard. Això és impossible. Catalunya és i serà. I la conllevancia d’Ortega ja no val. No es pot amagar el problema per més temps. El desafiament històric ha arribat al límit. És l’hora de la resposta definitiva. O encaix que respecti la voluntat de ser dels catalans des de les regles de joc que marca una democràcia madura o independència. No hi ha cap altra resposta. El mapa de l’Espanya assimilada de 1854 ja no serveix. No és acceptable. És hora que la política estigui a l’alçada de la història.

Mapa d'Espanya del 1854, que consta a la Biblioteca Nacional de Madrid

Els germans Badia

dilluns, 20/06/2011

Els germans Miquel i Josep Badia, procedien d’una família pagesa de Lleida. En la dècada dels anys vint van traslladar-se a Barcelona. Miquel, partidari d’un nacionalisme radical, ja durant la Dictadura va afiliar-se a La Bandera Negra (dependent d’Estat Català). Acusat de participació en el complot de Garraf, al juny del 1925 va ser detingut i empresonat fins a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, quan va ser amnistiat. Proclamada la República, va ser designat cap de les Joventuts d’Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d’ordre públic, càrrec del qual va haver de dimitir. També intervindria en els fets del Sis d’Octubre. Exiliat a França, d’on va ser expulsat, es traslladaria a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf del Front Popular, el 1936 va tornar a Barcelona on va dedicar-se a reorganitzar les joventuts d’Estat Català. El 28 d’abril va ser assassinat, juntament amb el seu germà Josep per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.

germans_badia.jpg

Ara bé, aquesta biografia resta enfosquida pels seus coqueteigs amb el feixisme. Per això, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del seu assassinat, ens fem ressò del debat mantingut aquests dies pels historiadors Agustí Colomines i Fermí Rubiralta sobre la naturalesa feixista d’aquests personatges. Aquí teniu un extracte:

Agustí Colomines: “Sobre l’homenatge als germans Badia”

Des de fa anys que penso que la història d’aquest país està condicionada pel presentisme. Hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos […]. La història no és cap argument polític. Les comunitats es construeixen en el present i no pas en el passat. Ara bé, també és veritat que les comunitats no viuen sense identificacions. I aquí és on entra en joc el simbolisme, el ritual, la commemoració i la memòria. En fi, l’elaboració d’una tradició que empeny a l’adscripció, nacional o de grup. I la pregunta és si calia homenatjar els germans Badia com a part de la tradició nacionalista moderna. Crec que no, la veritat. Almenys aquests dos senyors no són part de la tradició política que servidor, adscrit políticament en la socialdemocràcia independentista, està disposat a assumir i a reivindicar. Com ja vaig plantejar en una conferència sobre el president Companys: “Una bella mort no justifica una vida”. Que els germans Badia fossin assassinats per la FAI, no vol dir que ells mateixos no fossin assassins i que no formessin part del nacionalisme radical fascinat per les ideologies, diguem-ne, fortes que predominaven durant el primer terç del segle XX.

[…] A Jaume Compte i el Partit Català Proletari, Imma Tubella va explicar la deriva comunista d’una part d’Estat Català. I a La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Enric Ucelay-Da Cal va explicar molt bé que el populisme era el que va permetre unir en un mateix moviment polític representants de la burgesia industrial, de la petita burgesia i quadres de les organitzacions separatistes i obreres, amb Estat Català com a punta de llança “amada” de la causa nacional. Macià fou el líder que encarnà aquesta conjunció política, però amb crítiques molt severes d’aquells que en refusaven la tebior pragmàtica o l’aburgesament, segons fossin més purs o més esquerrans. A Estat Català hi van conviure, doncs, els que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, i els comunistes d’Estat Català Proletari, que, d’altra banda, van acabar sent un dels partits que van fundar el PSUC el 1936.

Fermí Rubiralta: “En defensa de Miquel Badia”

La coincidència enguany del 75è aniversari del seu assassinat ha contribuït a posar d’actualitat de nou la controvertida figura de Miquel Badia. I amb ell […], han tornat a aparèixer desqualificacions apriorístiques interessades que ja en el passat han portat, com deia Enric Ucelay, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el 22 d’octubre de 1933 que a l’acte fundacional de Falange a Madrid el cap de setmana següent.

És probable que diverses accions dels escamots de les JEREC i algunes de les actuacions de Miquel Badia el 1934 com a cap de l’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables. Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del nostre treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana.

És indubtable que en el seu modus operandi hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l’època. Però, […] totes aquestes expressions són presents també a d’altres moviments del moment. La presència d’una faramalla militarista n’és una, d’aquestes expressions. Però, a diferència, per exemple, de les joventuts socialistes unificades, el vestuari dels escamots no incorporava cap corretjam, […] com també apareix al dibuix adjunt que distorsiona el seu vertader uniforme, prenent com a model el de les SA.

[…] L’actuació dels escamots no arribà mai, a diferència de les patrulles de control, a provocar cap mort […]. la violència emprada s’exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions […]. No s’acostuma a acusar de formar una “colla d’assassins” el cap de policia d’un país on impera l’estat de dret, com era la realitat de la Catalunya de l’any 1934.

A més que, com conclou el catedràtic Balcells, les formacions del moviment obrer “no els veien com a elements portadors del feixisme, que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme” […]. La pràctica totalitat de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme durant la guerra civil, sinó, més enllà, des de les files del FNC.

Agustí Colomines: “Els Badia i l’excepcionalitat catalana”

Si el modus operandi coincidia amb els moviments feixistes i moltes de les coses que deien sobre la catalanitat també s’hi assemblaven, la meva observació que EC i els Escamots tenien característiques pròpies dels moviments feixistitzants no devia ser tan desafortunada […]. Que el nacionalisme català dels germans Badia els allunyés del feixisme espanyol no vol dir que ells i molts altres separatistes catalans no sucumbissin a la temptació totalitària. O és que a Catalunya els qui van ser seduïts pels ideals totalitaris feixistitzants tan sols eren els espanyolistes i, per tant, els franquistes? Hauria estat rar, oi? Tant és si hi ha un interès pervers a donar més relleu a la desfilada de les JEREC del 22 d’octubre del 1933, que tenia una estètica feixista evident, que a l’acte fundacional de Falange a Madrid del cap de setmana següent, perquè la desfilada va existir. L’interès és actual i, en canvi, el fet és del passat però ben real i té el valor que va tenir aleshores. És legítim, doncs, d’equiparar l’una cosa i l’altra per molt que les JEREC i la Falange fossin grups que s’enfrontessin ells amb ells. Tampoc no és estrany d’equiparar la violència dels Escamots amb la de les Patrulles de Control.

El naixement del nacionalisme basc

dimecres, 9/02/2011

El nacionalisme basc, com a moviment polític va néixer amb la figura de Sabino Arana qui va dotar-lo d’una ideologia, uns mitjans de comunicació i propaganda i d’una organització política: el Partit Nacionalista Basc (PNB) fundat el 1895. Ara bé, el nacionalisme basc té uns antecedents en el segle XIX (tant en el liberalisme com en el carlisme) que contribueixen a explicar el seu desplegament.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

La doctrina araniana pel nacionalisme basc es basava en una doctrina profundament reaccionària i racista basada en la puresa de sang (els espanyols són els maketos), la religiositat, l’euskera com a signe d’identitat i la reivindicació del règim foral com a camí cap a la independència. Es a dir: “Dios y Leyes Viejas”.

En el País Basc del segle XIX hi ha tres factors que expliquen l’aparició del nacionalisme: el foralisme literari i polític; les guerres carlines i les abolicions dels furs; i la revolució industrial de Vizcaya i les seves conseqüències socials.

El regnat d’Isabel II i la primera etapa de la Restauració van suposar el ressorgiment cultural basquista, un antecedent ideològic del nacionalisme de Sabino Arana. La literatura foralista tenia un caràcter costumista i ruralista i un caràcter històrico-llegendari. Es substituïa la història per la llegenda creant una consciència de particularitat en el poble basc.

D’altra banda, a les guerres carlines trobem factors que van realçar el particularisme del territori basc i navarrès. La majoria de la seva població va situar-se al costat del carlisme i només les capitals i algunes ciutats van resistir com a illots liberals. L’abolició dels furs de 1841 va suposar l’aparició del foralisme com a moviment polític lligat al liberalisme moderat.

El foralisme defensava l’existència d’un pacte entre els territoris forals i la monarquia espanyola, però en cap cas qüestionava la nació espanyola ni es reivindicava com a Estat independent. El seu objectiu era preservar les particularitats forals del País Basc dins del nou sistema liberal.

La derrota del carlisme el 1876 i l’abolició definitiva dels furs bascos el 1877 a mans de Cánovas, van provocar una crisi d’identitat entre el poble basc que va considerar el càstig excessiu, fet que va radicalitzar el foralisme.

Paral·lelament, el 1876 s’iniciava la revolució industrial a Bilbao. A la nova societat capitalista que s’estava introduint, la gran burgesia industrial enriquida gràcies a la mineria desplaçava els notables com a classe dominant. La seva reivindicació va reduir-se a la defensa dels concerts econòmics i van mantenir una bona relació amb el nou règim restauracionista liberal.

Així, Cánovas va aprovar un règim fiscal especial pel País Basc el 1878, d’acord amb la nova elit burgesa basca. El País Basc tindria durant la Restauració una important autonomia econòmica i administrativa, però aquesta situació en cap cas s’aproximava a l’anterior. La monarquia restauracionista va tenir un dels seus pilars en la indústria i la banca basques.

En el costat oposat a les elits burgeses basques trobem a un incipient proletariat –la majoria d’origen forà– que va adscriure’s en el socialisme espanyol i va viure una intensa conflictivitat laboral a causa de la gran duresa de les condicions de vida i treball que patien.

Aquests factors socioeconòmics van provocar el descontentament dels sectors de la petita i mitjana burgesia urbana que reaccionava amb postulats ruralistes i antiindustrialistes davant del retrocés de la religió catòlica, de les costums tradicionals i de la llengua basca. El model del caserio i del món rural va idealitzar-se. Així, va sorgir un primer nacionalisme basc, enfrontat a l’oligarquia liberal i a la classe obrera socialista i amb un caràcter integrista i anticapitalista.

Després de la derrota de 1876 el carlisme va entrar en el seu declivi durant la Restauració i molts dels seus components van donar el pas cap al nacionalisme emergent. El nacionalisme aranià es trobaria proper a l’integrisme per la qüestió religiosa i la posició regionalista.

El clergat jugaria un paper important en el transvasament polític dels carlistes i els integristes al nacionalisme i es convertiria en un element propagandístic de les tesis de Sabino Arana.

Sabino Arana era fill d’una família burgesa profundament catòlica i carlista. El seu germà va ser qui va fer-li veure que la seva pàtria no era Espanya. Així, Arana va abandonar el carlisme per passar a ser nacionalista i consagrar-se a l’estudi de la llengua basca, de la història i del dret de Vizcaya. D’aquesta manera va ratificar-se en la idea de que Vizcaya no era Espanya.

A Barcelona va conèixer el sorgiment del catalanisme, però va marcar-ne les distàncies perquè el considerava només regionalisme, no nacionalisme. L’acta de naixement del nacionalisme basc la trobem en la seva obra Bizkaya por la independencia, un relat llegendari de la història basca. Arana va crear la historiografia nacionalista al servei de la seva doctrina política.

El seu lema va ser “Dios y Leyes Viejas” i es declarava antiliberal i antiespanyol. El 1895 fundava el PNB en la clandestinitat. Posteriorment adoptava el nom d’Euskadi pel País Basc i dissenyava amb el seu germà la ikurriña com a bandera basca.

pnv.JPG

800px-Flag_of_the_Basque_Country_by_Sabino_Arana.png

El nacionalisme basc va néixer contra Espanya enfrontant-se amb l’Estat restauracionista i la Constitució. Les seves essències eren la religió catòlica i la raça basca. No la llengua, a diferència del catalanisme. Considerava que el poble basc havia perdut la consciència de nació i que això l’havia portat a la decadència.

Per Arana, furs bascos i constitució espanyola eren conceptes incompatibles. El foralisme havia de ser sinònim de separatisme recuperant la independència plena. Aquest primer nacionalisme basc era profundament clerical i antiliberal (el liberalisme era pecat i un enemic de l’Església).

El projecte aranià era construir una confederació d’Estats bascos que inclogués els antics territoris forals a banda i banda dels Pirineus. A l’Euskadi independent dibuixada per Arana només hi tindrien cabuda els bascos de raça i catòlics confessionals. Així, quedaven exclosos els immigrants i els propis bascos d’ideologia liberal, republicana i socialista. Arana portava a la pràctica una utopia tradicionalista que idealitzava el món rural i era antibilbaí perquè Bilbao representava la industrialització, el liberalisme i els obrers socialistes. Tot i això, el PNB era un petit grup molt reduït i circumscrit a Bilbao.

Euskal_Herria-Euskera.png

Després del desastre de 1898 els nacionalismes van emergir amb força a Espanya i Arana era escollit diputat provincial. A Vizcaya la pèrdua de les colònies va coincidir amb la culminació de la revolució industrial, fet que va fer que tingués un caràcter menys dramàtic que a Catalunya. Al nacionalisme la derrota militar espanyola a Cuba i Filipines li va suposar una alegria ja que debilitava a l’Estat opressor d’Euskadi. Un cop Arana va ser escollit diputat el 1898, va mostrar ser un polític pragmàtic que contrastava amb el seu radicalisme anterior.

Ara, Arana abandonarà l’anticapitalisme i passarà a ser industrialista. El seu moviment començarà a ser més de nacionalització basca que d’exclusió i oposició a Espanya i als maketos. Ens trobem davant d’una evolució més política que ideològica ja que es mantenien les seves idees racistes i religioses i l’independentisme seguia present en el seu pensament.

Serà a partir de 1902 quan una onada repressiva de l’Estat contra el nacionalisme faci que Arana, després de passar per la presó, realitzi un “gir espanyolista” que proposava que, davant de la impossibilitat d’aconseguir de forma immediata la independència d’Euskadi, s’havia d’aconseguir una àmplia autonomia dins de l’Estat espanyol. És un retorn al foralisme prenacionalista.

Sabino Arana s’havia adonat de que la seva idea d’una Euskadi independent era una utopia inassolible en aquells moments, però aquest suposat “gir espanyolista” no era més que un pas enrere per després d’aconseguir l’autonomia seguir avançant cap a la consecució de la independència posteriorment.

La nació liberal espanyola i el problema regionalista en la crisi del segle XIX

dijous, 3/02/2011

Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.

Armas_abreviadas_del_rey_de_España_1864-1931.png

Escut d'armes de la monarquia espanyola en temps de la Restauració borbònica

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.

La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.

D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.

La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.

Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.

La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.

En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:

Renaixensa.jpgEl catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.

Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.

El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.

El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.

En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).

L’exaltació nacionalista com a motor de l’Imperialisme

dimecres, 22/12/2010

Les necessitats d’engrandiment nacional, el fet que la possessió de colònies fos motiu de prestigi en el concert internacional i les possibilitats estratègiques a nivell militar que aquestes donaven als Estats europeus van conjugar-se amb la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter netament conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada. Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país i considerava que era missió d’una comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, el fet de prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

Així queda de manifest en aquest discurs de l’empresari i polític liberal britànic Joseph Chamberlain (1895-1896), aferrissat defensor de l’Imperialisme com a motor de la política exterior britànica:

En primer lloc, crec en l’Imperi Britànic i, en segon lloc, crec en la raça britànica. Crec que la raça britànica és la més gran de les races imperials que el món ha conegut […].

Chamberlain.jpg

Joseph Chamberlain (1836-1914), empresari i polític britànic

Entre totes les nacions del globus tan sols nosaltres hem estat capaços de fundar i de conservar colònies en les condicions més diverses i a totes les regions del món. Ens hem assegurat no solament la fidel submissió de tots els ciutadans britànics, sinó també la simpatia de totes les races que viuen a l’ombra de la bandera britànica.

Els nacionalismes contra l’Imperi dual

dilluns, 22/11/2010

Des de 1867, l’emperador austríac Francesc Josep va convertir-se en rei d’Hongria i va anar configurar l’Imperi sota l’estructura d’una monarquia dual. Aquesta partició de l’Imperi, a la pràctica, suposava la creació de dues àrees d’influència: a l’oest l’austríaca, i a l’est l’hongaresa; fet que desplauria a les altres nacionalitats integrants de l’Imperi.

Wappen_Kaisertum_Österreich.png

Aquest nou sistema donava una mínima satisfacció als alemanys (24% de la població) i als hongaresos (24%), però deixava novament sense resoldre les aspiracions nacionals del mosaic d’altres pobles que configuraven l’Imperi. Els txecs, els polonesos, els eslovacs, els romanesos i els eslaus del sud (eslovens, croats, serbis, etc.) mantindrien l’oposició i la lluita contra l’organització imperial. D’altra banda, grups demòcrates i socialistes van pugnar per enderrocar la monarquia autoritària dels Habsburg cap a finals del segle XIX i instaurar un règim parlamentari i de caràcter democràtic, però fracassarien en els seus intents.

Austria_Hungary_ethnic.jpg

El 1871, l’historiador i polític nacionalista txec František Palacky, partidari de la reforma política cap a un Estat multinacional, expressava en els seus Assaigs Txecs la seva decepció amb la nova configuració de l’Imperi Austro-Hongarès:

Vet aquí que jo mateix he perdut les esperances de veure com s’edifica una Àustria que pugui viure. Però una Àustria així seria desitjable, seria realitzable en ella mateixa. Ara, s’ha permès que els alemanys i els magiars hi assegurin la seva hegemonia i hi estableixin un despotisme de raça sense cap mena de contrapartida; un despotisme que, en un Estat constitucional on es parlen una infinitat de llengües, no pot durar gaire, ja que es basa en un disbarat polític; els alemanys i els magiars no volen una Àustria que no estigui organitzada despòticament.

Desgraciadament, per culpa dels qui s’esforcen per esquinçar l’Imperi, Àustria ja ha avançat molt en el camí relliscós que porta a l’abisme. Pel que fa a mi, malgrat tot, no sento gaire temor per la meva nació, encara que li estigui reservat patir una vegada més la cruel prova del ferro i del foc; si el seu cor continua bategant, ja n’hi ha prou; no s’extingirà amb Àustria, sinó que ressuscitarà a una vida més ardent, a despit de les circumstàncies adverses.

El Segon Imperi francès (1852-1870)

dimecres, 17/11/2010

La Revolució francesa de 1848 va iniciar amb Lluís Napoleó la seva fase descendent, deixant de banda els ideals amb els que havia nascut, per culminar amb una dictadura d’apoteosi d’un sol home. Així, Lluís Napoleó donava un cop d’Estat el 2 de desembre de 1851 per a ser reescollit president de la República i convertir-se en emperador el 2 de desembre de 1852.

Napoleon III.jpg

Els símbols del naixement de l’Imperi ens conviden a veure-hi una restauració: el 2 de desembre és l’aniversari d’Austerlitz, el fet de proclamar-se Napoleó III indica la correlació amb la dinastia iniciada per Napoleó Bonaparte, el propi emperador pren com a model les velles institucions que no desapareixen.

D’antic revolucionari, desterrat durant anys, i combatent a Itàlia amb els carbonaris en els anys trenta, Napoleó III passa d’aquesta manera a convertir-se en un símbol d’autoritat.

Del seu pensament i obra política ens sorgeixen la contradicció entre una política exterior al servei dels ideals revolucionaris –lluita contra l’obra de la Santa Aliança i la idea del consorci de grans potències dirigint la vida internacional i recolzament als moviments nacionalistes– i una política interior clarament reaccionària –restricció de les llibertats en benefici de la seva autoritat i potenciació del lliurecanvisme en un país tradicionalment proteccionista–.

La política interior:

Tot i que Napoleó III formulava el propòsit de conjugar l’autoritat i la democràcia, els òrgans de poder predominarien de forma evident.

508px-Coat_of_Arms_Second_French_Empire_(1852–1870).svg.png

En la figura de l’emperador s’acumularien atribucions militars, diplomàtiques, de nomenaments, iniciativa única en la legislació, potestat per a declarar l’estat de setge o emergència, capacitat per a proposar esmenes a la Constitució, etc.

El seu control dels ministeris seria absolut, no podien fer res sense el seu consentiment, ni podien dimitir lliurement. D’aquesta manera, en els Consells de ministres no es prendrien decisions, només es deliberaria i el ministre de cada ram posteriorment tractaria la resolució amb l’emperador.

El Consell d’Estat, amb mig centenar de membres nomenats i revocables per l’emperador, posseïa una influència notable com a intermediari entre l’emperador i el Parlament.

El Senat o cambra alta estava format per alguns membres de d’ordre, cardenals, mariscals, prínceps francesos; la resta eren nombrats amb caràcter vitalici per l’emperador qui pot incrementar el nombre dels seus components lliurement (de manera que sempre pot controlar i evitar qualsevol decisió contrària als seus interessos).

El cos legislatiu o cambra baixa va escollir-se per sufragi universal, però a la pràctica suposava tot un exemple de com s’anul·lava el vot efectiu de la ciutadania. El seu paper seria secundari, amb un petit nombre de components, els diaris no podien informar de les seves decisions i la seva principal competència era el control del pressupost, que havia d’aprovar o rebutjar en bloc sense discutir les partides.

Napoleó considerava dues mostres de democràcia: el sufragi universal i el plebiscit; la possibilitat de consulta al poble sobre les grans decisions sempre va estar present, però ni els escollits per sufragi tenien un veritable poder ni a les eleccions tenien massa possibilitats de prosperar aquells que no apareixien a la candidatura oficial.

Election_france_1848.jpg

L’Imperi era, en el seu ordre intern, la contrarevolució que havia de fer-se forta mitjançant la força. A la presó o a l’exili anirien a parar prop de sis mil revolucionaris de 1848. Podien tancar-se discrecionalment cabarets o diaris i es va suprimir la llibertat de mobilitat dels professors universitaris.

Un sector del catolicisme francès recolzaria el règim, donant lloc a una aliança entre tron i altar.

Les mides de repressió anirien incrementant-se amb el pas dels anys com a conseqüència de l’atemptat d’Orsini (14 de gener de 1858) contra la carrossa reial. Així, va aprovar-se la llei de seguretat i el general Espinasse va suprimir la major part dels diaris francesos.

L’any següent, però, el règim inesperadament decretaria (agost) una amnistia que donava pas cap a una evolució més liberal. És la contradicció entre autoritarisme i liberalisme que acompanyaria tot aquest període.

Ara bé, la liberalització que es donaria fins 1863 en realitat suposava el deteriorament del sistema imperial. Una malaltia de l’emperador, l’emergència d’una nova generació que faria poc cas de les referències al passat, la dolenta conjuntura econòmica provocada per la “fam del cotó”, el fracàs de l’expedició a Mèxic i el creixent descontentament dels catòlics francesos davant de la intervenció a Itàlia ens expliquen aquesta política interior més “suau”.

Elecció rere elecció es posa de manifest aquest desprestigi creixent de l’Imperi. Si a les de 1857 els republicans van aconseguir només 5 escons, el 1863 arribaven als 17 escons amb el 63% dels sufragis a les grans ciutats. El 1869, s’arribaria a un cos legislatiu de 25 diputats republicans i 49 liberals per 80 bonapartistes.

Si bé en la seva política interior l’obra de Napoleó III va ser fonamentalment un exercici d’autoritat, i en la política exterior el seu intervencionisme va conduir l’Imperi a la solitud i a la derrota final, és indubtable que en aquests anys és quan comença a gestar-se l’engrandiment econòmic de la França contemporània.

Allégorie_du_Second_Empire.JPG

La conjuntura econòmica seria favorable en temps de l’emperador, fet que va permetre l’expansió. L’or arribat de Califòrnia provocaria un augment de la massa monetària i un alça dels preus dels productes agrícoles, fet que resultaria enormement positiu en aquest període per a França.

Durant el Segon Imperi es viurien moments d’eufòria dels beneficis, d’increment de la producció i de formació de capitals que permetrien als grans banquers francesos (Pereire, Rotschild) exportar els seus recursos via préstec o inversió a d’altres països.

L’impuls dels ferrocarrils va convertir-se en la clau de la definitiva industrialització del país. Així, el 1858 es finalitzava la primera xarxa nacional de trens.

A més, al mateix temps van expansionar-se els sectors tradicionals de teixits de cotó i seda.

L’esclat de la Comuna, en el París assetjat per les tropes prussianes el 1870, posaria de manifest les contradiccions d’un Imperi que, obsessionat per la glòria a l’exterior, va oblidar-se de la petita política.

La política exterior:

Si bé a l’interior Napoleó va lluitar entre la contradicció entre el liberalisme i la reacció, a l’exterior va actuar com un revolucionari, com un fill de la Revolució i hereu del 48. Així, la política exterior de l’imperi seria intervencionista, de compareixença a tots els conflictes de l’època. Fet que, a la llarga acabaria desgastant el seu prestigi a l’interior.

Portrait_équestre_de_Napoléon_III.jpg

Les ànsies de grandesa, de continuar l’obra del seu oncle, van portar Napoleó a realitzar expedicions colonials. A Àfrica és el moment en que Faidherbe conquereix el Senegal i posa les bases per a l’expansió francesa a la costa occidental. Segueix endavant la conquesta d’Algèria. S’inicia la penetració a Xina i el Sud-est asiàtic, es participa de la construcció del Canal de Suez…

La intervenció frustrada a Mèxic, per a col·locar en el tron, amb el títol d’emperador, al príncep francès Maximilià (tot i que inicialment només responia a la reclamació del deute amb França per part de Benito Juárez) va respondre al desig de compareixença en els nous afers mundials, però també a motivacions econòmiques davant la eventual construcció d’un nou canal interoceànic.

A Europa, l’Imperi va recolzar els moviments nacionals i va lluitar contra l’obra de la Santa Aliança. Així, la Guerra de Crimea (1854-1856) en la que França i Anglaterra van recolzar Turquia contra la Rússia tsarista, seria la lluita contra les restes de la Santa Aliança.

Fall_of_Sevastopol.jpg

La guerra contra Àustria (1859) suposava l’ajuda als patriotes italians que lluitaven per la consecució d’un Estat nacional davant de l’Europa territorial construïda pel Tractat de Viena.

Les_états_italiens_en_1859.jpeg

La societat internacional de Napoleó III després d’aquests conflictes va ser ben interpretada pel conseller prussià Bismarck: Napoleó s’havia guanyat l’enemistat de Gran Bretanya i Espanya per la seva expedició a Mèxic, amb Rússia per la Guerra de Crimea, amb Àustria per la seva ingerència en els assumptes italians, inclús amb els propis italians perquè es sentien abandonats…

BismarckandNapoleonIII.jpg

Ernest_Meissonier.jpg

En el moment de l’esclat de la guerra franco-prussiana de 1870, França ja no comptava amb cap recolzament internacional. La derrota militar portaria a la caiguda del Segon Imperi francès.

La independència d’Hongria

dijous, 4/11/2010

Seria a Hongria on la primavera dels pobles de 1848 assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

Extracte de la Declaració d’Independència d’Hongria (14 d’abril de 1849):

March15.jpgNosaltres, els representants legals de la nació hongaresa, amb aquesta declaració solemne donem a Hongria els seus drets imprescriptibles i la col·loquem de ple dret entre els Estats independents d’Europa.

Davant Déu i davant els homes proclamem que la casa dels Habsburg ha estat expulsada del tron. Ens considerem obligats moralment a exposar els motius d’aquesta resolució. Així, el món civilitzat sabrà per què la nació hongaresa ha arribat a aquest punt, no per passió revolucionària ni temeràriament, sinó perquè ja ha acabat la paciència […].

Els tres segles que els Habsburg han regnat sobre Hongria han estat nefastos. Cap membre d’aquesta dinastia no han cercat la força ni la glòria en la llibertat dels seus pobles. S’han dedicat, amb la força, a privar Hongria de la seva independència legal i de la seva llibertat constitucional i a confondre-la en una servitud comuna a totes les províncies de l’Imperi […]. Han tingut com a objectiu paralitzar les forces d’Hongria i posar obstacles al seu desenvolupament omplint-la de càrregues pesants.

El nacionalisme txec

dijous, 4/11/2010

En la Revolució de 1848, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Aquí tenim un exemple dels testimonis del nacionalisme txec en el marc de la primavera dels pobles. És un extracte de l’obra del nacionalista txec František Palacky, Història de Bohèmia, de 1852:

Tinc la convicció que els eslaus, és a dir, els russos, els polonesos, els txecs, els il·liris, etc. no formen una nació.

Una nacionalitat no es defineix només per qüestions de llengua, sinó que implica uns altres elements: els costums, la religió, la forma de govern. He de confessar que abans m’estimo més els magiars, que són enemics declarats dels txecs, que no pas els russos, que s’acosten a nosaltres per fer-nos el petó de Judes i només ens volen fer desaparèixer. Som txecs i desitgem continuar sent txecs. No ens volem convertir en alemanys, ni en magiars, ni en russos.

D’altra banda, una revista britànica del 1843 parlava així del nacionalisme txec descrivint la situació prèvia a la Revolució de 1848:

Un dia un bohemi va tenir davant meu un violent accés de còlera perquè acabava de llegir en un llibre alemany una frase que deia així: “Praga és una de les ciutats més boniques d’Alemanya” […].

Durant l’hivern de 1841 es van celebrar a Praga uns quants balls patriòtics; les sales de ball eren plenes de guarniments blancs i vermells, els colors nacionals de Bohèmia. Tots els assistents només havien de parlar la llengua bohèmia i, quan entraven, els mestres de cerimònies els anunciaven amb un dialecte d’aquesta llengua que uns quants anys enrere generalment era considerada com un dialecte dels pagesos […].

Actualment els patriotes bohemis estudien totes les llengües eslaves amb un entusiasme increïble.