Entrades amb l'etiqueta ‘Mussolini’

La Itàlia feixista: la dictadura de Mussolini

dijous, 24/02/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions).

Mussolini-Bosworth.jpg

La destrucció de la democràcia portaria molts polítics a la deportació o l’exili arran de la creació d’un tribunal de delictes polítics i la implantació d’una nova policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifexisme). Els altres partits polítics  i els sindicats obrers van ser sistemàticament eliminats, i va implantar-se una dura censura a la premsa.

La capacitat executiva i legislativa eren assumides pel govern i el Gran Consell Feixista, un dels pocs organismes polítics creats per la dictadura, en principi per facilitar les relacions entre el partit i el govern. Mussolini ja tenia tot el poder a les seves mans, era un dictador absolut amb poders il·limitats i que només era responsable davant del rei. La monarquia italiana de Víctor Manuel III va ser acceptada per Mussolini perquè va rebre el seu suport després del seu ascens al poder i en la evolució cap a la dictadura. El rei era el cap de l’exèrcit, el que feia que Mussolini només el controlés parcialment.

Vittorio_Emanuele_III_(c._1915–1920).jpg

Víctor Manuel III d'Itàlia

El problema era que el feixisme havia arribat al poder sense un pla específic de govern i sense una càrrega doctrinària important. El seu únic objectiu era crear un Estat poderós de caire dictatorial, basat en la força del partit únic, el Partit Feixista, reduït a la pràctica a ser un simple òrgan burocràtic encarregat de la propaganda i el control ideològic de les masses. El poder real estava en mans del líder carismàtic, Mussolini, il Duce, que comptava amb la fidelitat incondicional dels seus partidaris.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Un dels elements que van consolidar definitivament el règim feixista va ser la signatura, el 1929, dels Pactes de Laterà amb l’Església catòlica, posant fi a la llarga etapa de distanciament entre l’Estat italià i el papat, perllongada des del procés d’unificació. Gràcies al pacte amb el feixisme va néixer l’Estat del Vaticà, va reconèixer-se el matrimoni eclesiàstic, el catolicisme va convertir-se en l’única religió oficial i la religió va ser introduïda obligatòriament a les escoles. A canvi, la Santa Seu va reconèixer l’Estat feixista i la capitalitat de Roma.

El feixisme italià exaltava el sentiment nacionalista tot invocant les velles grandeses de l’Imperi Romà, van recuperar-se símbols de l’antiguitat com les senyeres imperials o l’antiga salutació amb el braç dret alçat i la mà oberta, senyals d’identitat del feixisme. Tota una escenografia de masses uniformades i organitzades formarien part de l’estètica del feixisme. Mussolini va pretendre exercir un control total sobre la cultura i els mitjans de comunicació a través del Ministeri de Propaganda i el Ministeri de Cultura Popular.

FASCISMO%20STILE%20DI%20VITA.jpg

fascismo italia.jpg

cartel fascista.jpg

L’Estat feixista va aspirar a controlar la forma de pensar i les activitats de la població, amb un especial interès en l’adoctrinament dels més joves. Per això Mussolini va donar una gran importància a l’educació, els mestres van haver de fer les seves classes uniformats amb la camisa negra i els professors universitaris van haver de jurar fidelitat al règim per poder impartir classe. Igualment, els nens i nenes de entre 4 i 18 anys havien de formar part obligatòriament de les organitzacions juvenils controlades pel partit. S’intentava crear un “nou italià” basat en les virtuts militars de la disciplina i l’obediència.

En la política laboral i econòmica, el feixisme va optar per un sistema corporativista. L’Estat pretenia organitzar l’economia i controlar les organitzacions socials, és a dir, els sindicats i la patronal, sota els principis de la col·laboració de classes com a instrument per a superar els conflictes socials. Així, el sindicalisme de classe va ser substituït per un altre de tipus vertical en corporacions que evitava qualsevol tipus de conflictivitat social i permetia controlar els esglaons productius de cada sector. El feixisme demostrava així una evident aparença d’eficàcia positiva de cara a l’exterior.

mussolini caballo.jpg

Però, aquest sistema corporativista va ser simplement una cortina de fum que va permetre, en la pràctica, que el règim controlés els sindicats i la patronal a través del Ministeri i el Consell Nacional de Corporacions. La introducció de lleis laborals, com la Carta del Treball de 1927, van suposar que només fossin legals els sindicats feixistes i que les vagues fossin prohibides i durament reprimides.

D’altra banda, el règim feixista, en teoria, animava a les dones a sortir de l’àmbit domèstic per incorporar-se al món del treball, però, en la pràctica, la legislació laboral va penalitzar el col·lectiu femení pel que feia a les condicions salarials. A més, la defensa d’una política natalista va reforçar el paper de la dona com a esposa i mare.

propaganda fascista.jpg

En un principi, Mussolini va pactar amb la gran indústria que es mantindria una política liberal, fet que unit a la mà dura va fer que fos admirat per la dreta europea com Primo de Rivera o Churchill. A llarg termini, però, el feixisme va trobar un equilibri entre l’iniciativa privada i la introducció de l’intervencionisme estatal per superar la crisi econòmica del país. Amb un gran desenvolupament propagandístic el règim va impulsar una gran bateria d’iniciatives econòmiques com la “batalla” del blat, la revaluació de la lira, la reducció dels salaris (20%), la introducció dels pantans, etc.

Després que la Gran Depressió afectés Itàlia, el deute extern del país va impedir les importacions i això sumat a la pròpia ideologia nacionalista del feixisme va fomentar l’autosuficiència econòmica. L’autarquia va fomentar la concentració industrial i va potenciar les inversions en indústries de valor estratègic a través de l’IRI (Institut Italià per a la Reconstrucció Industrial). Les grans obres públiques, una demostració de l’eficàcia del règim, van ser un motor econòmic per al país juntament amb la dessecació de pantans i un ambiciós pla de rec per estimular la producció agrària del país.

A partir de 1936, el règim va dissenyar una autèntica economia de guerra. Així, el 1939, amb la Segona Guerra Mundial a punt d’esclatar, l’Estat feixista italià ja controlava totalment l’economia del país amb la indústria metal·lúrgica, la indústria naval i les obres públiques controlades pel govern de Mussolini. És el pas que entre 1934 i 1943 va fer-se cap a l’intervencionisme estatal. Mussolini seria destituït el 1943 com a cap de govern per negociar un armistici i com a resposta Mussolini proclamaria la república feixista de Saló.

La Itàlia feixista: l’etapa parlamentària

dimecres, 23/02/2011

El 1922, després de que el feixisme arribés al poder com a conseqüència de la Marxa sobre Roma, encara no ens trobem davant d’una dictadura, el govern de Mussolini evolucionarà cap a ella en els següents mesos per resoldre les tensions entre el govern i l’oposició d’esquerres. Així, Mussolini instaurarà la dictadura de mica en mica.

Primo-Consiglio-Ministri-Fascismo.JPG

Així, inicialment, semblava que Mussolini, exercint de primer ministre italià, mostrava un cert respecte cap al règim liberal. El primer govern format per Mussolini el 1922 excloïa el PSI i el PCI, però incorporava el PPI per configurar una majoria que atorgués plens poders a Mussolini per governar amb lleis d’excepció. Així es podien controlar les mobilitzacions socials. La recuperació econòmica dels anys vint va permetre que Mussolini desactivés la majoria dels conflictes socials.

Squadristi.jpgMussolini va nomenar-se a si mateix ministre d’assumptes exteriors a més de ser el primer ministre i el ministre de l’interior. Tot i això, malgrat la concentració de poders en la seva figura Mussolini encara no tenia la força suficient per establir la dictadura i hauria de fer certes concessions a la democràcia parlamentària.

La legalització dels esquadrons feixistes amb funcions de policia social i política va ser una mida que va enfrontar Mussolini al PPI, el qual va trencar definitivament amb el govern nacional quant aquest va aprovar la llei Acerbo que reformava la llei electoral per beneficiar a la majoria. El PPI va trencar amb Mussolini i el seu govern d’unió nacional per l’aprovació d’una reforma de la llei electoral que, ara sí, conduïa cap a l’autoritarisme.

Segons la llei Acerbo, aquell partit que tingués una majoria relativa a les urnes de més del 25% dels vots ocuparia dues terceres parts dels escons del parlament italià. La llei Acerbo buscava que el sistema polític italià tingués un govern estable amb una gran majoria que neutralitzés a l’oposició a la cambra de diputats.

Així, a les eleccions de 1924 la majoria va ser per la Llista Nacional de Mussolini encapçalada pels dirigents feixistes. La popularitat de Mussolini va donar-li prop del 40% dels vots amb el Partit Feixista com a principal eix de la dreta. En conjunt, les forces integrants de la coalició feixista van fer-se amb 404 dels 553 escons que composaven la cambra parlamentària italiana. Una majoria que donava al Duce un poder il·limitat.

Matteotti.jpg

Giacomo Matteotti

Les eleccions de 1924 van estar marcades per la conflictivitat al carrer entre els feixistes i l’esquerra. Així, Matteotti, dirigent i dirigent del PSU, va denunciar al parlament la llei Acerbo i va posar en qüestió la política de Mussolini, tot demanant la nul·litat de les eleccions perquè el feixisme havia fet servir la violència i la intimidació. Posteriorment Matteotti va ser raptat i assassinat, fet que desencadenava un gran escàndol polític.

Matteotti havia atacat amb ferocitat el govern i posteriorment havia desaparegut. Havia estat raptat als carrers de Roma, ficat al darrere d’un cotxe i assassinat. El seu cos no va aparèixer fins un mes després. L’oposició tenia clar que la seva desaparició estava relacionada amb Mussolini i els escamots feixistes del seu entorn. L’esclat de l’escàndol Matteotti va marcar el pas del règim cap a la dictadura amb la retirada del parlament de PSI, PSU, PPI i alguns grups liberals (retirada a l’Aventino) per convertir-se en una cambra opositora. El boicot parlamentari va ser un error de l’oposició que deixava la cambra en mans de Mussolini.

El gener de 1925 Mussolini assumia la responsabilitat de l’assassinat de Matteotti a mans dels camises negres. Així es tancava la crisi en una cambra sense oposició real. A continuació, Mussolini va realitzar una maniobra que destituïa els parlamentaris de l’oposició que havien abandonat el parlament i del PCI impedint-los per la força que poguessin tornar a accedir als seus escons.

Era el moment de destruir a l’oposició i establir una dictadura. Mussolini eliminaria del seu govern als ministres no feixistes i l’oposició seria il·legalitzada donant lloc a la dictadura feixista, en la qual la destrucció de l’esquerra s’havia iniciat. Arribats a 1925, Itàlia ja era un Estat amb un sol partit polític, però encara quedaven interessos poderosos que eren un fre per a Mussolini; la Corona, l’Església l’exèrcit i alguns dels grans financers.

Mussolini_nel_1925.jpg

La marxa del feixisme italià cap al poder

dimarts, 22/02/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fascio di Combatimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Brillant orador i manipulador de masses, Mussolini va veure com els seus discursos doctrinaris tenien un èxit indiscutible entre la petita burgesia. El feixisme italià naixia de la necessitat d’una forta autoritat política i dels agreujats sentiments nacionalistes dels italians. Així, tot i que el moviment feixista encara era molt minoritari els anys 1919-1920, davant la creixent desconfiança dels italians vers el règim parlamentari, Mussolini va aconseguir incrementar els seus suports socials a les capes més conservadores i influents de la societat italiana.

El 1920 va haver-hi una vaga industrial on els obrers van ocupar les fàbriques. La sortida negociada al conflicte va evitar que un moviment exclusivament reivindicatiu conduís cap a un procés revolucionari però la por a la revolució va generalitzar-se, fet que Mussolini va aprofitar. Així, el Fascio es va decantar cap a un activisme violent que actuava amb ferocitat contra els moviments vaguistes que eren acusats d’antiitalians. Sindicalistes, socialistes i comunistes seran víctimes de la intimidació feixista. Les esquadres feixistes van enfrontar-se al carrer a les organitzacions obreres entre 1920 i 1921.

camicie-nere.jpg

Els industrials estaven molt preocupats i culpaven el govern de no haver estat capaç de prendre mesures més estrictes contra els moviments vaguistes. Mussolini i els seus esquadrons feixistes seran una esperança per lliurar-se dels socialistes, els sindicats i el govern.

La manca d’una sortida a la crisi i la por a la revolució van facilitar que Mussolini es convertís en l’alternativa de la dreta italiana. La solució que proposava Mussolini era la construcció d’un règim de força, nacionalista, amb l’interès nacional per sobre de la identitat de classe i amb una política expansiva al Mediterrani. S’havia d’acabar amb la dissidència social amb un govern d’unitat nacional que exclogués a l’esquerra revolucionària, així es podria restablir l’ordre al país. Aquesta es una primera sortida cap a l’autoritarisme, coincidint amb els interessos de la gran patronal de la indústria.

El 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar aquests suports, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions obreres i camperoles. La irrefrenable violència, juntament amb el decantament progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Fascism.jpg

La primavera de 1921 van realitzar-se unes noves eleccions a la recerca d’un nou equilibri per Itàlia. El centre-dreta i el Partit Feixista van practicar davant els comicis una política de Bloc Nacional per derrotar electoralment el PSI. El Bloc Nacional no va ser una coalició electoral, només una estratègia contra l’esquerra. Mussolini s’unia així amb els liberals de Giolitti. El Partit Feixista va aconseguir una important presència parlamentària amb 35 escons dins del Bloc Nacional. El clar retrocés del PSI davant del Bloc Nacional semblava donar pas a una clara majoria, però la dreta no era una alternativa conjunta real amb un programa que unís a tots els partits conservadors al parlament.

La crisi de govern i la inestabilitat van seguir prolongant-se després de les eleccions de 1919. Sense un programa unitari de govern del Bloc Nacional la crisi italiana no es podia superar. Mussolini va defensar aquesta unió i va postular-se com a líder d’un projecte unitari de la dreta italiana. Els feixistes van augmentar la seva violència i el govern va veure’s incapaç de mantenir la llei i l’ordre al carrer. Itàlia va llançar-se pràcticament a una guerra als carrers entre les esquadres feixistes i els camises vermelles socialistes.

Spedizione_pun.jpg

El Partit Feixista tenia controlat el carrer, el recolzament de la gran indústria i un dirigent que estava al marge de la crisi italiana de postguerra i tenia molt reconeixement popular interclassista. Mussolini, amb tot a favor, reclamaria ara la formació d’un govern nacional encapçalat per ell mateix.

En aquest clima de violència i inestabilitat política el 27 d’octubre de 1922 es produïa la Marxa sobre Roma, una acció de força de Mussolini per pressionar el rei Víctor Manuel per formar un govern d’unió nacional amb un mínim de sis ministres feixistes en la seva composició. El govern no va reaccionar i els alts comandaments militars van dubtar davant la demostració de força dels feixistes.

March_on_rome_1.png

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

La Marxa sobre Roma va presentar-se com una marxa espontània dels militants feixistes procedents de tota Itàlia, però la majoria van ser portats en camions fins a les mateixes portes de la capital, a més la mobilització no va ser tant espectacular i l’exèrcit podia haver-la detingut si hagués rebut l’ordre. La Marxa sobre Roma va ser una demostració de teatralitat política amb una acció que militarment estava mal planejada. Semblava que per al monarca un govern dirigit per Mussolini era l’única alternativa al vessament de sang i l’anarquia als carrers i es va a negar a signar la declaració d’Estat de setge presentada pel primer ministre.

Stato-maggiore-MarciasuRoma.JPG

Vittorio_Emanuele_III_incontra_Mussolini.jpg

Aquesta mobilització recolzada per sectors destacats de l’Estat i pel propi monarca va forçar la dimissió del govern elegit a les urnes per donar pas a un govern d’unió nacional encapçalat per Mussolini. L’acte de força havia tingut efecte i el 29 d’octubre el rei Víctor Manuel III, a través d’un telegrama, encarregava a Mussolini la formació del govern.