Entrades amb l'etiqueta ‘Mussolini’

El feixisme i l’ús de la violència

dilluns, 18/04/2011

Els feixismes van caracteritzar-se per la defensa de l’ús de la violència davant els oponents polítics, tot considerant-la com un valor positiu que, fins i tot podia esdevenir terapèutic per a la societat.

Una publicació feixista italiana, Il Fascio, indicava, el 20 de novembre de 1920, de quina manera entenia el feixisme el diàleg polític amb els adversaris en un article titular “La Síntesi”:

El puny és la síntesi teòrica. Exemple: si discuteixen de política, feixista i socialista són presoners del laberint viciós de les frases, de les afirmacions, de les raons, de les objeccions. Esforços inútils del feixista per fer que el socialista entengui la força de les seves argumentacions; obstinació tancada del socialista en no voler entendre. Cervell àgil i sense prejudicis del feixista enfrontat al cervell bloquejat i pesant del socialista. Impossibilitat d’arribar a cap mena d’objectiu per mitjà de les paraules. Llavors, el feixista colpeja el cap del socialista i li introdueix amb la força les seves conviccions. És un estalvi de temps i un èxit garantit. És la virtut de la síntesi aguda i penetrant. El puny és la síntesi.

Spedizione_pun.jpg

Posteriorment, el 1934, el mateix Benito Mussolini justificaria l’ús de la violència i la repressió per part del feixisme en la seva cursa cap al poder i en la seva forma de govern:

La violència no és immoral i, fins i tot, de vegades és moral. Nosaltres neguem als nostres enemics el dret de protestar contra la nostra violència. Comparada a la violència que es va exercir els anys 1919 i 1920, o la que van exercir els bolxevics a Rússia, on dos milions de persones van ser executades i dos milions més van ser empresonades, la nostra violència és un joc de criatures.

D’altra banda, la violència és eficaç. L’estiu del 1922, quaranta-vuit hores de violència sistemàtica [la Marxa sobre Roma] ens van permetre obtenir el que no hauríem obtingut en quaranta-vuit anys de propaganda. Així doncs, la violència que esvaeixi una situació gangrenosa és violència necessària, santa i sagrada.

No té sentit governar les nacions sense una mà d’acer i sense una voluntat de ferro. Els homes estan cansats de la llibertat perquè n¡han fet una orgia. Per a la joventut intrèpida, inquieta, rude, que s’aixeca en el crepuscle matinal de la història nova, altres paraules exerceixen una fascinació més gran, i aquestes paraules es redueixen a tres: ordre, jerarquia i disciplina.

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

Els poders de Mussolini

dilluns, 18/04/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes, desenvolupades entre 1925 i 1926. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions). Va crear-se una policia política, van eliminar-se els altres partits polítics i els sindicats obrers, i va introduir-se la censura a la premsa.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Per exemple, aquest és un extracte de la llei feixista de 24 de desembre de 1925 que atorgava uns poders il·limitats a Mussolini:

És l’encarnació suprema del poder executiu; elegeix els seus ministres, que són responsables davant del rei, però també davant d’ell; ell decideix el nombre de ministeris i pot assumir personalment diverses carteres ministerials; forma part del consell de tutela dels membres de la família reial i exerceix les funcions de camarlenc de la corona; les cambres no poden abordar cap qüestió sense el seu consentiment previ; transcorregut un termini de tres mesos, té el dret de tornar a presentar un projecte de llei prèviament rebutjat per una de les dues cambres […].

Qualsevol persona que atempti contra la vida, la integritat física o la llibertat de cap de govern serà castigada amb una reclusió que tindrà una durada no inferior a quinze anys, i en cas d’un atemptat fatal se’l condemnarà a mort. Qualsevol persona que ofengui amb actes o paraules el cap de govern serà castigat amb una pena de reclusió de sis a trenta mesos.

El programa del feixisme italià

dissabte, 16/04/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, el 1919, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fasci Italiani di Combattimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini-Bosworth.jpg

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes, els feixistes van presentar inicialment, l’agost de 1919, un programa de caràcter socialista revolucionari:

Per als problemes polítics:

a. Sufragi universal […].

Pel que fa als problemes socials propugnem:

a. L’aprovació immediata d’una llei que asseguri i garanteixi la jornada de vuit hores.

b. Un salari mínim […].

d. El trasllat d’indústries i serveis públics a les organitzacions proletàries […].

Quant als problemes militars:

c. Una política internacional que tingui com a objectiu elevar el lloc de la nació italiana fina a la màxima altura […].

Pel que fa als problemes financers:

a. L’establiment d’un fort impost sobre el capital, de manera que actuï com a anivellador parcial de la riquesa.

b. Confiscació de tots els béns dels ordres religiosos […].

Però, el 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar els incipients suports de la classe mitjana, la gran patronal italiana, els terratinents, els pagesos propietaris l’exèrcit i la policia si volia arribar al poder, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions sindicals obreres i camperoles. D’aquesta manera, la irrefrenable violència exercida pels escamots feixistes, juntament amb un decantament polític progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Aquest és un extracte del nou programa ultradretà del Partit Nacional Feixista, publicat a Il Popolo d’Italia el 27 de desembre de 1921:

Principis de la política interior:

L’Estat ha de ser el guardià zelós, el defensor i el propagador de la tradició nacional, del sentiment nacional, de la voluntat nacional.

Principis de la política exterior:

Itàlia ha de recuperar la funció de baluard de la civilització llatina al Mediterrani i imposar l’imperi de la llei sobre els pobles de nacionalitat diferent lligats a Itàlia.

Principis de la política social:

El feixisme reconeix la funció social de la propietat privada, que és alhora un dret i un deure […].

El Partit Nacional Feixista s’esforçarà a disciplinar les lluites […] entre les diferents classes, i a sancionar i fer respectar […] la prohibició de la vaga dels serveis públics.

Feixisme, Estat i democràcia

dimarts, 12/04/2011

La ideologia feixista es caracteritzava, entre d’altres elements, pel rebuig dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem del feixisme. Tots els individus han d’estar al servei d’un Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura.

La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. Considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu.

El 1932, a La doctrina del feixisme, el mateix Benito Mussolini expressava la seva concepció de l’Estat i el rebuig de la democràcia:

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

Com que és individualista, el sistema de vida feixista posa en relleu la importància de l’Estat i reconeix l’individu només en la mesura que els seus interessos coincideixen amb els de l’Estat [..]. El liberalisme va negar l’Estat en nom de l’individu: el feixisme reafirma els drets de l’Estat com l’expressió de la veritable essència del que és individual. La concepció feixista de l’Estat ho abasta tot; fora de l’Estat no poden existir, i encara menys valer, ni valors humans ni espirituals. Entès d’aquesta manera, el feixisme és totalitarisme.

El feixisme, en definitiva, no solament és un legislador i fundador d’institucions, sinó un educador i un promotor de la vida espiritual. No intenta simplement remodelar les formes de vida, sinó també el seu contingut, el seu caràcter i la seva fe. Per aconseguir aquest propòsit imposa la disciplina i fa ús de la seva autoritat, impregnant la ment i regint amb imperi indiscutible […].

El feixisme nega que el nombre, pel fet de ser nombre, pugui dirigir les societats humanes, nega que aquest nombre pugui governar gràcies a una consulta periòdica. Afirma la desigualtat indeleble, fecunda i benefactora dels homes, que no és possible anivellar gràcies a un fet mecànic i exterior com el sufragi universal. Es poden definir els règims democràtics com els que donen al poble, de tant en tant, la il·lusió de la sobirania. Però la sobirania efectiva reposa sobre altres forces, sovint irresponsables i secretes. La democràcia és un règim sense rei, però reemplaçat per nombrosos reis, sovint més exclusius, més tirànics, més ruïnosos que un rei […].

El feixisme rebutja en la democràcia l’absurda barreja convencional de la igualtat política, l’hàbit d’irresponsabilitat col·lectiva, el mite de la felicitat i el progrés indefinits. Però si la democràcia es pot comprendre de forma diferent, si no vol dir reagrupar el poble al marge de l’Estat, el feixisme pot ser definit, pel qui escriu aquestes línies, com una “democràcia organitzada, centralitzada, autoritària” […].

Ni agrupacions (partits polítics, associacions, sindicats), ni individus fora de l’Estat. En conseqüència, el feixisme s’oposa al socialisme, que disminueix el moviment històric fins a reduir-lo a la lluita de classes, i que ignora la unitat de l’Estat, que fon les classes en un únic bloc econòmic i moral. Per la mateixa raó, el feixisme és enemic del sindicalisme.

L’evolució política i econòmica universal, després del crac de 1929, ha reforçat encara més aquest punt de vista doctrinal. És l’Estat el que domina. El que es diu crisi no es pot resoldre més que per l’Estat i dins l’Estat. L’únic que pot resoldre les dramàtiques contradiccions del capitalisme és l’Estat.

El feixisme vol un Estat fort, poderosament organitzat i sustentat en una àmplia base popular. L’Estat feixista s’atribueix, a més a més, el domini econòmic. Gràcies a les institucions corporatives, socials i econòmiques, creades per ell, la influència de l’Estat arriba als últims racons, mentre que dins l’Estat circulen, enquadrades a les seves respectives organitzacions, totes les forces polítiques, intel·lectuals i econòmiques de la nació.

El món davant la Guerra d’Espanya

dimecres, 30/03/2011

L’esclat de la Guerra Civil va provocar un fort impacte en la política mundial dels anys trenta. Així, des del primer moment, la Guerra d’Espanya, nom amb el qual va ser conegut el conflicte a nivell internacional, va tenir un repercussió internacional. Tots els governs del món, tots els grups i els partits polítics, els intel·lectuals europeus i americans, van veure’s obligats a definir la seva posició en relació al conflicte bèl·lic que enfrontava la societat espanyola.

La guerra va ser interpretada com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries, enfront dels règims feixistes totalitaris en expansió. Per això, més enllà de les dinàmiques internes espanyoles, es va considerar que Espanya era una mena de “microcosmos” en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sectors de l’opinió pública mundial temien acabaria esclatant. Els governants, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d’arreu del món s’apassionarien i es dividirien davant l’anàlisi del conflicte. En definitiva, la guerra que dividia els espanyols aviat dividiria també els diferents governs i l’opinió pública mundial.

Igualment, a partir de l’inici de la guerra, ambdós bàndols van cercar suport i ajuda exterior en els diversos governs europeus del període. La República, per una banda, esperava comptar amb la col·laboració dels governs democràtics europeus, especialment de França, que des de maig de 1936 estava governada per un govern de coalició de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum. En canvi, els militars insurrectes tenien situades les seves esperances en els països feixistes: la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya van veure en la insurrecció un fre a l’expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar públicament les seves simpaties pels rebels, tot enviant-los ajuda militar. També el règim filofeixista de l’Estado Novo portuguès del dictador Oliveira Salazar va manifestar-se com un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, els quals acabarien manifestant-se a favor del bàndol franquista.

hitler mussolini.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

En canvi, des del punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa dels països europeus en la Guerra Civil espanyola, però, podia ser un greu perill pel feble equilibri existent entre les democràcies i els feixismes totalitaris de l’Europa d’entreguerres. Aquest perill seria decisiu perquè França, el país que es trobava més amenaçat per Alemanya i Itàlia, després de rebre la petició republicana de suport militar i polític, optés per la neutralitat.

A més, Gran Bretanya, defensora d’una política de contenció davant l’Alemanya nazi, va comunicar al govern francès que no donaria suport a la política internacional francesa davant la amenaça de Hitler si intervenia en la Guerra Civil espanyola. Els objectius de la política anglesa de No Intervenció en el conflicte espanyol eren el confinament de la guerra a l’àmbit peninsular com un conflicte intern.

Aquesta darrera pressió britànica va ser decisiva perquè França proposés a la resta de governs europeus una política de no intervenció, política que inicialment acabarien acceptant tots els països, incloent-hi el feixisme italià, el nazisme alemany i els comunistes soviètics. Així, l’agost de 1936, va crear-se el Comitè Europeu de No Intervenció en la Guerra d’Espanya, organisme amb seu a Londres, integrat per 27 països i que seria l’encarregat de vigilar que es complissin els acords.

Stanley_Baldwin.jpg

Stanley Baldwin, primer ministre britànic

En la pràctica, però, la República va ser l’única perjudicada per la neutralitat europea ja que es negava a un Estat sobirà i legítimament democràtic l’ajuda per defensar-se d’una insurrecció contrarevolucionària. A més, tot i l’existència del Comitè de No Intervenció, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya en cap moment van respectar la no intervenció i, immediatament després de la signatura del compromís de neutralitat, van enviar abundant material de guerra i nombrosos soldats per a combatre en el bàndol franquista. França i la URSS, per contra, van decretar l’embargament d’armes a la República. Així, aquest Comitè era una mostra més de la claudicació de les potències democràtiques occidentals davant el feixisme.

Així, durant la guerra, els totalitarismes feixista i nazi van trametre avions, tancs, artilleria, fusells i municions al bàndol franquista. Des d’Alemanya, Hitler va enviar a Espanya la Legió Còndor i va fer servir el conflicte com un banc de proves per a les noves armes que serien utilitzades en la Segona Guerra Mundial. En contrapartida, Alemanya va assegurar-se de que la seva inversió en la Guerra Civil seria retornada a base de matèries primeres estratègiques i una creixent penetració en la indústria de la mineria espanyola.

Zentralbild"Legion Condor" in SpanienFaschistische deutsche Interventionstruppen unterstützen den Francoputsch 1936 - 1939 gegen die demokratische Republik Spanien.UBz.: Auf dem Flugplatz Levida. Beim Einhängen der Bomben.C 0214/07/13 N

La Legió Còndor

INTERVENCIÓ MILITAR ALEMANYA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 17.000
Tancs 120
Peces d’artilleria 600
Avions 597

D’altra banda, el suport italià va consistir en l’enviament d’una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i en el subministrament d’armament. Mussolini va ser qui més homes i més materials bèl·lics va enviar a Espanya. L’ajuda militar italiana va facilitar-li a Franco la tasca de forma directa i indirecta, perquè va fer que els nacionalsindicalistes incrementessin la seva ajuda a les tropes franquistes. Mussolini volia assegurar així els seus interessos expansionistes en el Mediterrani i agilitzar la cooperació amb Hitler per enfortir l’Eix Roma-Berlín.

INTERVENCIÓ MILITAR ITALIANA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 72.775
Avions 759

La República, ignorada per les potències democràtiques, va veure’s obligada a enviar els seus inexperts emissaris a comprar armes i productes energètics allà on va poder recorrent al mercat negre. És per això que, en un principi, els republicans van haver de conformar-se amb un material car i antiquat que provenia de traficants d’armes privats.

La URSS no va canviar la seva postura de neutralitat fins a l’octubre de 1936 quan va començar a enviar armament i nombrosos assessors polítics i militars al bàndol republicà, que el govern de Largo Caballero va pagar fent servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la República va veure’s hipotecada políticament a la Unió Soviètica, i l’ambaixador Marcel Rosenberg a Madrid i el cònsol Alexander Orlov a Barcelona jugarien un paper fonamental en el desenvolupament del conflicte. Tanmateix, el volum exacte de l’ajuda soviètica a la República és una incògnita.

JStalin.jpg

Iósif Stalin

INTERVENCIÓ MILITAR SOVIÈTICA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 6.000
Tancs 760
Peces d’artilleria 1.555
Avions 1.087

D’altra banda, entre els sectors obrers i progressistes d’arreu del món va instaurar-se un clam popular de suport a la República. Clam que ben aviat es va materialitzar en la creació de les Brigades Internacionals, un autèntic moviment de solidaritat antifeixista, formades per combatents estrangers europeus (en especial provinents de França) i americans que van arribar-se fins Espanya per lluitar al costat del bàndol republicà. Els brigadistes van ser una de les primeres forces que van enfrontar-se militarment a l’amenaça feixista que patia Europa.

Refugiats italians, alemanys i austríacs van veure la Guerra Civil espanyola com la primera gran oportunitat per defensar-se dels feixismes. Els brigadistes sentien que participaven en un conflicte de caràcter nacional i internacional que es lliurava en territori espanyol i en la seva articulació van tenir-hi un paper important les organitzacions comunistes internacionals, com el Komintern. Tot i el seu valor simbòlic, el seu nombre mai va ser excessiu (60.000 voluntaris) i en cap manera pot comparar-se amb les desenes de milers de soldats italians i alemanys que van combatre a les files franquistes.

BRIGADAS_INTERNACIONALES.jpg

Les Brigades Internacionals

Així doncs, al llarg de tota la Guerra Civil, l’ajuda internacional va ser sensiblement favorable als insurrectes en detriment del govern republicà.

La Segona Guerra Mundial: la derrota de l’Eix (1943-1945)

dissabte, 19/03/2011

Des de 1943, els aliats van prendre la iniciativa i la guerra va experimentar un gir decisiu que conduiria cap a la derrota definitiva de l’Eix.

La guerra al Pacífic. En el front del Pacífic, els aliats van començar a mostrar la seva superioritat en la llarga guerra de desgast que s’havia plantejat. Les llargues i desprotegides comunicacions impedien al Japó abastar satisfactòriament les seves unitats a Guadalcanal, que acabaria caient el febrer de 1943. Des d’aquest moment, l’exèrcit japonès hauria de lluitar a la defensiva.

En aquells moments, els nord-americans tenien dues possibilitats. La de l’exèrcit, comandat pel general MacArthur, era atacar des d’Austràlia, saltant d’illa en illa pels grans arxipèlags, camí de les Filipines. La de la marina, comandada per l’almirall Nimitz, era travessar el Pacífic pel centre, partint des de Hawaii, tot creuant les grans distàncies oceàniques. Finalment, Roosevelt va optar per una decisió que evidenciava la capacitat bèl·lica del país: totes dues ofensives es portarien a terme.

Douglas MacArthur.jpg

El general Douglas MacArthur

A l’estiu de 1944, MacArthur va desencadenar una gran ofensiva al Pacífic sud-oriental. Les forces d’infanteria de la marina, els marines, amb el suport dels canons dels cuirassats i l’aviació dels portaavions, van ser els encarregats dels desembarcaments d’illa en illa (Nova Geòrgia, Nova Guinea, Bougainville, etc.). Paral·lelament, en la part central del Pacífic, l’esquadra de portaavions de l’almirall Nimitz va obtenir una clara superioritat sobre les forces japoneses a les illes Gilbert i a les illes Marshall. A inicis de 1945 britànics, nord-americans i xinesos ja havien recuperat el territori perdut a l’inici de la guerra.

First_Iwo_Jima_Flag_Raising.jpg

De Stalingrad a Kursk. En el front oriental, la contraofensiva russa iniciada el novembre de 1942 va assetjar vint-i-dues divisions alemanyes fins deixar aïllades les forces nazis a Stalingrad. Aleshores, Hitler va cometre l’error de donar l’ordre de resistir i trencar el setge que els soviètics havien imposat a l’exèrcit alemany. Els russos van impedir l’arribada de reforços, i la fam i el fred van esdevenir el pitjor enemic de les tropes nazis. La rendició alemanya acabaria produint-se al gener.

Eastern_Front_1942-11_to_1943.png

La posterior ofensiva soviètica va ser aturada pels alemanys el març mitjançant eficaços contraatacs que semblaven restablir l’equilibri. Però, psicològicament, el canvi del signe bèl·lic en el front rus era evident ja que l’exèrcit roig havia manifestat una capacitat de recuperació i d’ofensiva que va permetre a Stalin començar a pensar en guanyar la guerra.

Al juliol, però, Hitler va tornar a l’ofensiva en el front rus. Per intentar compensar la ja més que evident diferència de mitjans, Alemanya va desenvolupar nous models de tancs, Panthers i Tigers, que a ulls dels comandaments nazis podien compensar la inferioritat numèrica gràcies als seus canons i blindatges. Amb una producció molt limitada, aquests nous tancs pesats tenien molt poca mobilitat en el combat.

Russland,_Kampf_um_Stalingrad,_Siegesflagge.jpg

Aquesta vegada, però, els soviètics esperaven, encertadament, l’atac alemany a Kursk i, després de neutralitzar l’ofensiva en una gran batalla en la qual van arribar a participar 3.000 tancs, van desencadenar una gran ofensiva que va fer retrocedir el front fins al Dnièper. La decisiva derrota de les divisions blindades alemanyes a Kursk va decidir la sort de la guerra al front oriental. Després d’aquesta derrota Alemanya va perdre tota la seva capacitat ofensiva, deixant a l’exèrcit soviètic la iniciativa bèl·lica.

La caiguda del feixisme a Itàlia. Al juliol de 1943, els aliats van desembarcar a Sicília i van iniciar la conquesta del sud d’Itàlia, tot provocant la caiguda de Mussolini, destituït per Víctor Manuel III, i l’inici de les converses de pau amb el nou govern del general Badoglio. Quan semblava que el feixisme estava derrotat i que l’armistici signat el mes de setembre suposaria la pacificació d’Itàlia, Alemanya va envair el país. Els alemanys van ocupar el nord i el centre del país, fins a Roma, i van restablir Mussolini al capdavant de la República Social Italiana, amb seu a Saló, un règim sota l’estricte control dels nazis.

Luccaitaly1944.png

Així, els aliats haurien de conquerir Itàlia pam a pam. El gener de 1944, els aliats van desembarcar a Anzio, al sud de Roma. La manca d’iniciativa de les unitats desembarcades i la resistència dels paracaigudistes alemanys a Montecassino, a l’interior, van aturar l’avenç aliat. D’aquesta manera, fins el juny de 1944 no es produiria l’ocupació de la ciutat de Roma. L’avenç aliat va obligar Mussolini a fugir cap a Suïssa el 1945, però, en intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, va ser descobert per membres de la resistència partisana. El dictador feixista va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci i els seus cadàvers van ser exposats públicament, penjats pels peus, a Milà.

Mussolini_e_Petacci_a_Piazzale_Loreto_1945.jpg

La derrota d’Alemanya. El novembre de 1943, els caps aliats van reunir-se a la Conferència de Teheran, on Stalin, Roosevelt i Churchill, amb moltes precaucions, van començar a tractar conjuntament tant aspectes relatius a la guerra com de la futura postguerra que encara es veia llunyana. Va ser a Teheran on els aliats occidentals, pressionats per Stalin, van decidir portar a terme un desembarcament a França.

Al març de 1944, una ofensiva generalitzada dels exèrcits soviètics va expulsar definitivament els alemanys del territori rus, i va permetre la seva penetració a Polònia i els Balcans. Mentre les avantguardes soviètiques arribaven a les portes de Varsòvia, a la capital polonesa esclatava una insurrecció dirigida per l’exiliat govern polonès de Londres. Aquest fet va fer que els soviètics, que ja tenien preparat un govern alternatiu per a Polònia, reculessin, donant lloc a que els alemanys recuperessin posicions i sufoquessin la revolta. Esclafada la insurrecció polonesa, els soviètics recuperarien la iniciativa provocant la progressiva retirada alemanya dels territoris orientals entre l’estiu de 1944 i principis de 1945.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

En territori francès, sota el comandament del general Eisenhower, els aliats van portar a terme una de les majors operacions militars de la guerra. El 6 de juny va produir-se el desembarcament de Normandia: l’Operació Overlord. L’absolut domini del cel va facilitar les operacions de desembarcament a les platges i, amb posterioritat, l’avenç per França. El gegantesc desplegament de mitjans navals, aeris i terrestres que van mostrar els aliats va desbaratar les defenses alemanyes, deixant l’exèrcit nazi sense possibilitat d’oposició.

desembarco de normandia.jpg

1944_NormandyLST.jpg

Amb l’obertura del segon front a Europa s’iniciava la darrera etapa de la guerra: l’alliberament del continent. A l’agost, els nord-americans van tornar a desembarcar a Provença i, al mateix temps entraven a París. A finals d’octubre, els aliats ja havien reconquerit totalment els territoris de França i Bèlgica. Com a resposta Hitler va recórrer al reclutament massiu i les noves bombes, però la darrera ofensiva alemanya a les Ardenes, el mes de desembre, ja no podria canviar el curs inexorable de la guerra.

batalla de las ardenas.jpg

Al gener de 1945, els aliats, reunits en la Conferència de Jalta, van intentar posar-se d’acord sobre el repartiment d’Europa en la postguerra. Però, la manca d’entesa amb Stalin només va permetre marcar una línia d’arribada dels exèrcits aliats procedents de l’est i de l’oest. Un acord provisional que tindria importants repercussions en els anys posteriors a la guerra.

L’assalt final al nazisme va produir-se a inicis de 1945, quan les tropes soviètiques van arribar a Berlín, la capital del Reich. Finalment, el mes d’abril, una Alemanya esgotada després de la llarga guerra va acabar per descompondre’s quan Berlín va ser assetjada i bombardejada. El 30 d’abril, poques hores abans que les tropes soviètiques arribessin al seu amagatall, Hitler va suïcidar-se al seu búnquer i la ciutat va capitular. El 7 de maig, els aliats van signar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i la majoria dels seus responsables van ser detinguts.

Berlin,_Rotarmisten_Unter_den_Linden.jpg

la vanguardia - muerte de hitler.jpg

Hiroshima, Nagasaki i la fi de la guerra. Si la guerra havia acabat a Europa, al Pacífic i a l’Extrem Orient encara es mantenien les hostilitats. Al febrer de 1944 s’havia produït el sagnant desembarcament de Iwo-jima, el primer territori japonès, però la tàctica japonesa de lluitar fins a la mort i el recurs als atacs suïcides (kamikazes) per enfonsar els vaixells nord-americans va espantar el govern dels Estats Units i els seus comandaments militars, que veien com una guerra que estava guanyada seguia reportant uns alts costs humans.

Aquest fet va portar el president Truman, que havia substituït Roosevelt després de la seva mort, a utilitzar un nou armament que s’havia desenvolupat durant el conflicte: la bomba atòmica. Consultats sobre el seu ús els líders aliats a la Conferència de Potsdam, els nord-americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (8 d’agost) amb uns efectes terrorífics: a Hiroshima van produir-se 100.000 morts sobre una població de 250.000 habitants. Finalment, el 2 de setembre, a bord del cuirassat Missouri, el Japó va rendir-se. La Segona Guerra Mundial havia finalitzat.

Nagasaki.jpg

Shigemitsu-signs-surrender.jpg

La Segona Guerra Mundial: la generalització del conflicte (1941-1943)

divendres, 18/03/2011

Fins a la primavera de 1941, la Segona Guerra Mundial havia tingut com a escenari fonamental el continent europeu i el nord d’Àfrica. Així, seria arran de l’agressió alemanya a la URSS i de l’atac japonès sobre la flota nord-americana al Pacífic que es produís l’ampliació del camp de les operacions, donant lloc a la veritable mundialització del conflicte.

La campanya de Rússia. La impossibilitat de derrotar la Gran Bretanya i la desmesurada confiança que havia generat entre la cúpula nazi la inapel·lable derrota francesa van portar Hitler a plantejar-se la guerra contra la Unió Soviètica, la seva gran enemiga ideològica i el lloc on es trobava l’irrenunciable espai vital en el qual nodrir-se de cereals i petroli, els subministraments que Alemanya necessitava per continuar la guerra. Per això, des de principis de 1941 va començar a planificar-se l’Operació Barbarrossa, un atac a la URSS que havia de permetre la destrucció de l’exèrcit soviètic en una curta campanya.

Operation_Barbarossa_corrected_border.png

El 22 de juny va començar la gran ofensiva. Al llarg de l’estiu tres grans exèrcits alemanys, amb més de 3.000 tancs, van penetrar profundament a l’interior de la URSS amb destinació a Moscou, Leningrad i Stalingrad respectivament. El pla pretenia destruir, mitjançant un atac llampec, la capacitat de reacció soviètica, amb un exèrcit roig afeblit per la manca d’alts comandaments després de les purgues de Stalin.

I si bé els alemanys van arribar molt a prop dels seus objectius inicials, no van assolir la incapacitació de l’exèrcit roig i, així, els immensos espais, la capacitat de resistència soviètica i les inacabables divisions llançades a la guerra pel comandament soviètic van desgastar i endarrerir l’ofensiva nazi. A la tardor va realitzar-se el darrer esforç per conquerir Moscou, però el temible hivern rus, l’esgotament alemany, la falta de subministraments, la política russa de terra cremada i el contraatac de les tropes siberianes van aturar l’avenç. Tot el pla alemany d’una campanya curta havia fracassat i la guerra continuaria al llarg d’un amplíssim front que abraçada des de Finlàndia al Mar Negre.

Invasion1941.jpg

D’aquesta manera, la campanya de Rússia va comportar un canvi molt transcendental en el desenvolupament del conflicte i que tindria una gran repercussió en el seu resultat final. El front soviètic es convertiria en un pou sense fons en el qual es consumirien la major part de les energies alemanyes.

L’entrada dels Estats Units a la guerra. D’altra banda, l’expansió japonesa per Indoxina era motiu de preocupació pel president nord-americà Roosevelt, però, els Estats Units, a part de bloquejar les importants exportacions de petroli i decretar un embargament comercial, no van adoptar mesures militars excepcionals. La resposta japonesa del general Tojo per prosseguir la seva expansió per Àsia passaria per l’eliminació per sorpresa de la flota nord-americana al Pacífic, ja que consideraven que els asseguraria el temps necessari perquè, quan els nord-americans estiguessin en condicions de contraatacar, l’aclaparador domini japonès al continent asiàtic els fes invulnerables.

Second_world_war_asia_1937-1942.png

Així, el matí del diumenge 7 de desembre de 1941, un força de portaavions japonesa va desencadenar un atac aeri per sorpresa sobre la flota nord-americana de la base naval de Pearl Harbor, situada a l’illa Ohau, a Hawaii. La major part de la flota dels Estats Units que es trobava a la base va ser destruïda, però els cuirassats eren antics i la majoria van poder reparar-se. Curiosament, aquell dia els vitals portaavions no es trobaven a Pearl Harbor, fet que pot portar a pensar que Washington tenia informació sobre els plans japonesos que va ser ignorada deliberadament per tenir una excusa, un casus belli, que permetés la entrada dels EUA a la guerra.  Com a conseqüència d’aquest fet els Estats Units van declarar la guerra al Japó. Quatre dies més tard, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als EUA.

Pearl_Harbor.jpg

Franklin_Roosevelt_signing_declaration_of_war_against_Japan.jpg

Neutralitzats els nord-americans, en pocs mesos els exèrcits japonesos van estendre’s pel sud-est asiàtic com una taca d’oli.  El domini japonès sobre el mar va permetre establir un ràpid procés d’ocupacions: Indoxina, Siam, Malàisia, Birmània, la zona costanera de la Xina, Indonèsia, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. I l’expansió nipona va arribar a amenaçar el continent australià.

Fins al maig de 1942, després de la Batalla del Mar del Corall, els aliats no van ser capaços d’aturar l’avenç japonès. I més decisiva seria la Batalla de Midway del mes de juny que provocaria la pèrdua de quatre portaavions japonesos. El contraatac aliat s’iniciaria a l’agost, amb el desembarcament a Guadalcanal, que marcaria el límit de l’expansió japonesa.

Marines_rest_in_the_field_on_Guadalcanal.jpg

La batalla de l’Atlàntic. En la batalla de les comunicacions i els abastaments, l’Atlàntic nord va convertir-se en el cordó umbilical que permetia donar sortida a la producció nord-americana per abastar la Gran Bretanya. Amb l’objectiu de tractar d’impedir aquest nexe de comunicacions vital, Alemanya va desenvolupar la guerra submarina a través dels moderns submarins U-Boat de l’almirall Doenitz, que es convertirien en un greu perill per a la navegació aliada. Així, en l’equador del conflicte, l’enfonsament dels mercants aliats va complicar considerablement l’arribada de subministraments a la Gran Bretanya.

Allied_tanker_torpedoed.jpg

Però la reacció aliada va produir-se el 1943: els mercants van ser armats, els avions de patrulla marítima van ser equipats amb radars i la navegació, organitzada en combois, va començar a ser protegida amb portaavions d’escorta. A poc a poc, el marge d’actuació dels submarins alemanys es veuria reduït a la part central de l’Atlàntic fins que, a la fi, els aliats van controlar la totalitat de l’Atlàntic nord.

Convoy_en_route_to_Capetown.jpg

El viratge de la guerra. Al teatre d’operacions europeu, Hitler reiniciaria l’ofensiva sobre la URSS durant l’estiu. Un doble atac sobre Stalingrad i els importants jaciments petroliers del Caucas posaria de manifest que l’Alemanya nazi començava a patir per la insuficiència de mitjans cuirassats. Així, el VI exèrcit de Von Paulus no va aconseguir trancar la resistència russa a Stalingrad tot i ocupar bona part de la ciutat després d’una batalla acarnissada, i  més al sud, amb moltes dificultats, les tropes alemanyes van avançar cap al Caucas. Tanmateix, la màxima penetració nazi en territori soviètic no podia dissimular la situació compromesa en la qual es trobaven els exèrcits.

German_Summer_Offensive,_24_July-18_November.PNG

Mentrestant, al nord d’Àfrica, després de la caiguda de Tobruk, Rommel va expulsar els britànics de Líbia. Però, pràcticament sense mitjans, l’avenç alemany sobre Egipte va ser aturat a El’Alamein el mes de juny. Era el moment de màxima expansió de l’Eix, però a la vegada era l’inici del seu declivi.

Aquell estiu, l’Afrikakorps va rebre molts menys reforços que els seus oponents i va fracassar en el seu darrer intent d’avançar cap a Suez. A l’octubre, el general Montgomery va posar en marxa una gran ofensiva des de El’Alamein posant de la manifest la seva aclaparadora superioritat militar i l’Afrikakorps no va tenir més remei que retrocedir. A més, al novembre les tropes nord-americanes i britàniques comandades per Eisenhower van desembarcar al Marroc i a Algèria. Tot i que l’Eix encara resistiria uns quants mesos a Tunísia, fins a la primavera de 1943, el nord d’Àfrica estava perdut.

Montgomery_watches_his_tanks_move_up.jpg

El general Bernard Montgomery

En aquest moment l’Eix havia esgotat totes les seves possibilitats sense aconseguir derrotar els seus enemics ja que Alemanya i el Japó ja es mostraven incapaços d’abastar fronts tant extensos i llunyans. En sentit invers, els aliats encara no havien desenvolupat tots els seus mitjans i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra la victòria de la coalició només semblava ser una qüestió de temps.

La Segona Guerra Mundial: l’etapa europea (1939-1941)

dijous, 17/03/2011

Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.

WWII_in_Europe_1939-194.png

La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.

Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.

Poland1939.jpg

Germans_at_Polish_Border_(1939-09-01).jpg

A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.

La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.

1940FranceBlitz.jpg

El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.

Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.

1940FaguoLiuYue.jpg

L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.

Vichy_France_Map.JPG

La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.

winston_churchill.jpg

Winston Churchill

Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.

La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.

BatallaInglaterra.JPG

LondonBombedWWII.jpg

Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.

Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.

Rommel.jpg

El mariscal Erwin Rommel

Advance_of_the_Panzerjager-Abteilung_39-AC1942.jpg

A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: el fracàs de la política d’apaivagament

divendres, 11/03/2011

Un cop reforçats els llaços entre Alemanya, Itàlia i el Japó, Hitler va passar a prendre la iniciativa cap finals de 1937. Aleshores, el temor de les democràcies, en especial de Gran Bretanya, a l’esclat d’una nova guerra en territori europeu va dur-les a practicar una política d’apaivagament, tot realitzant determinades concessions que calmessin els projectes expansionistes dels totalitarismes.

hitler mussolini.jpg

Hitler va revelar els seus plans expansionistes en una reunió amb els seus col·laboradors més estrets, els quals van recollir el programa polític hitlerià en l’anomenat Protocol Hossbach de novembre de 1937. Hitler plantejava que, per assolir l’autarquia i el rearmament del Tercer Reich, calia aplicar dràsticament la idea de l’espai vital.  Alemanya necessitava ocupar nous territoris per satisfer les seves necessitats de matèries primeres per a la indústria bèl·lica i aliments per a la població. I si era necessari per assolir els seus objectius, el führer tenia previst el recurs a la guerra.

expansionismo nazi.png

L’Anschluss. El fracassat intent d’annexió d’Àustria de 1934 no havia fet que el nazisme oblidés aquesta antiga reivindicació hitleriana. I el 1938 va presentar-se una nova ocasió per a intentar-la, comptant amb unes perspectives molt més favorables als interessos del Tercer Reich ja que ara la Itàlia de Mussolini, alineada amb Alemanya a l’Eix Roma-Berlín, ja no havia de ser un obstacle per a la unificació.

Així, la pressió de Hitler sobre Àustria va anar incrementant-se, fins al punt que el febrer de 1938 va exigir-se al canceller austríac Von Schuschnigg el nomenament del nazi Seyss-Inquart com a Ministre de l’Interior mentre les tropes alemanyes entraven a Viena. En un darrer intent per evitar el pitjor pel seu país, Von Schuschnigg va convocar un plebiscit per al 13 de març, però la pressió militar alemanya va obligar a suspendre’l en bona part del país.

L’ocupació va comportar que el canceller fos substituït per Seyss-Inquart, el qual va demanar immediatament l’entrada de les tropes alemanyes al país. La unió, l’Anschluss, entre Àustria i Alemanya es produïa el mateix 13 de març. Sotmesa la unió a un nou plebiscit, el 10 d’abril, Àustria va referendar la unificació pel 99,73% dels vots. Durant les setmanes següents, 70.000 persones, incloent socialdemòcrates, comunistes, jueus o altres dissidents potencials, van ser empresonats o enviats a camps de concentració.

Anschluss_Österreich,_Wien.jpg

Els Sudets. El següent de Hitler pas va ser Txecoslovàquia. Si la política nacionalista del nazisme havia portat a la unió amb Àustria sense que es produís una reacció internacional, també a Txecoslovàquia hi havia una minoria de població de llengua alemanya: els anomenats tres milions d’alemanys del sud, els Sudets, situats just al costat de la frontera entre ambdós països en una zona rica en mines i indústries.

El 1938, el cap del Sudeten Deutsche Partei, un partit filo-nazi,  va exigir l’autonomia del territori dins de Txecoslovàquia per poder integrar-se en el Tercer Reich, mentre Alemanya ja es preparava militarment per a iniciar l’ocupació. Però aquesta acció podia tenir conseqüències ja que Txecoslovàquia era un Estat aliat de França i la URSS, el que feia preveure que en aquesta ocasió sí que es produiria una oposició internacional decidida contra l’expansionisme nazi.

Les amenaces de Hitler van tenir efecte i, sobtadament, Chamberlain, el primer ministre britànic, va desplaçar-se a Alemanya per acceptar la reclamació nazi. Quan les reivindicacions de Hitler van ampliar-se, Gran Bretanya va acceptar la realització d’una reunió quatripartita per negociar l’annexió. Així, el setembre de 1938, els caps de govern d’Alemanya (Hitler) Gran Bretanya (Chamberlain), França (Dadalier) i Itàlia (Mussolini) van celebrar la Conferència de Munic, en la qual van acceptar l’annexió dels Sudets al Tercer Reich, sense el consentiment de Txecoslovàquia, a canvi d’unes concessions insignificants. La Conferència de Munic va suposar una nova victòria de Hitler, tot i que la política d’apaivagament britànica va rebre el suport de l’opinió pública internacional i Chamberlain era aclamat al seu retorn a Londres com a salvador de la pau.

Münchener_Abkommen,_Staatschefs.jpg

Però la qüestió txecoslovaca no va acabar aquí i l’èxit de Munic seria el primer pas cap a una nova reivindicació nazi. El març de 1939 els alemanys van ocupar Praga, trencant Txecoslovàquia i els acords de Munic. Eslovàquia proclamava la seva independència donant lloc a la formació del Protectorat de Bohèmia i Moràvia com a Estat satèl·lit del Tercer Reich. A continuació, els totalitarismes prosseguirien la seva expansió: aquell mateix mes Hitler va annexar el port de Memel (a Lituània) i a l’abril Mussolini va ocupar Albània.

D’aquesta manera, es demostrava que la política d’apaivagament articulada a través de la diplomàcia de contenció era un instrument incapaç d’aturar les ambicions alemanyes. I mentre les democràcies es veien superades per la política de la força dels totalitarismes, aquests estrenyien les seves relacions amb la signatura, el maig de 1938, del Pacte de l’Acer, una aliança de caràcter ofensiu.

El Pacte de No Agressió Germanosoviètic. La següent reivindicació de l’Alemanya nazi es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per Danzing.

Un cas contrari podia ser l’actitud de la URSS de Stalin. Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg Molotov la neutralitat soviètica davant la invasió de Polònia, i la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió. El pacte, signat el 23 d’agost de 1939, suposava, a més, la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Bessaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

particion polonia.jpg

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya.

La sorpresa internacional per la signatura d’aquest acord, però, aviat va veure’s superada per l’esclat de la guerra. El dia 1 de setembre Hitler envaïa Polònia, i Gran Bretanya i França aquesta vegada no van cedir davant l’agressió nazi: el 3 de setembre declaraven la guerra a l’Alemanya nazi. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: la imposició de la força

dimecres, 9/03/2011

Des de l’arribada al poder del nazisme, la situació internacional va començar a modificar-se, tot creant les condicions necessàries perquè esclatés una nova guerra. Així, va posar-se de manifest la incapacitat de la Societat de Nacions com a organisme garant de la pau quan, a la Conferència de Desarmament celebrada a Ginebra el 1932-1933, tot i que va reconèixer-se la igualtat de drets d’Alemanya en l’organisme, Hitler va abandonat la SDN tot rebutjant sotmetre a cap tipus d’arbitratge internacional la qüestió del rearmament alemany.

adolf-hitler.jpg

Un cop abandonada la SDN, Hitler va començar a infringir les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles. El dictador alemany projectava dominar tot Europa, primer creant un gran Estat nacionalsocialista de base racial (la Gran Alemanya o Gran Reich) que anés més enllà de les fronteres establertes a Versalles, i després dotant aquest territori a través de l’expansionisme i la guerra de l’espai vital necessari per a la seva supervivència.

Engelbert Dollfus.jpg

Engelbert Dollfus

Les primeres iniciatives del nazisme. La unió amb Àustria, prohibida pel Tractat de Versalles, era una aspiració de Hitler, d’orígens austríacs, i de certs sectors nacionalistes de tots dos països. Per materialitzar aquesta unió, el 25 de juliol de 1934, Hitler va fer assassinar a mans dels nazis austríacs al canceller Engelbert Dollfus. Però aquesta acció va descobrir les intencions de l’Alemanya nazi i Itàlia intervindria com a garant de la independència d’Àustria. Mussolini, amic personal del canceller Dollfus, fins i tot va oposar-se a aquesta annexió ocupant el Brenner. Finalment, l’annexió va ser avortada.

D’altra banda, el gener de 1935, el Sarre, territori reclamat per França i que el Tractat de Versalles preveia que, després de quinze anys acabada la Gran Guerra, escolliria lliurement el seu destí, va celebrar un plebiscit. El resultat va ser favorable a la incorporació a Alemanya i el territori va passar a formar part del Tercer Reich. Poc després, el mes de març, el nazisme va restaurar el servei militar obligatori a Alemanya, va crear la Wehrmacht, el nou exèrcit del Reich constituït per 36 divisions, i va articular una força aèria, la Luftwaffe.

La Conferència de Stresa. La remilitarització alemanya, sumada a la pèrdua del Sarre i l’inici de les polítiques expansionistes, va provocar una gran intranquil·litat a França, que veia com el seu antic enemic començava a rearmar-se. La resposta de la República francesa va ser realitzar un important canvi en la seva política exterior i, des del maig de 1935, les diferències amb el règim comunista van passar a un segon pla per donar pas a una aproximació al règim soviètic de Stalin.

Però, la intranquil·litat per l’agressivitat alemanya i per la seva sortida de la Societat de Nacions no eren només una qüestió francesa. Així, l’abril de 1935, representants de Gran Bretanya, França i Itàlia van reunir-se a la Conferència de Stresa on s’articularia un tímid front antialemany que buscava aïllar Hitler i que trencava definitivament amb l’esperit de concòrdia iniciat a Locarno i que havia presidit les relacions internacionals del període d’entreguerres. D’aquesta manera, cap a 1935, semblava que Alemanya es trobava diplomàticament assetjada.

Mussolini Etiopia Italiana 1936.jpgItàlia i la invasió d’Etiòpia. Però, en l’Europa dels anys trenta l’Alemanya nazi no era l’única potència que practicava una política exterior agressiva. Igualment, la Itàlia feixista de Mussolini començava a mostrar ambicions colonials a l’Àfrica oriental, on ja disposava d’alguns territoris: Eritrea, sobre el Mar Roig, i la Somàlia italiana, sobre l’Oceà Índic. Tots dos territoris es trobaven separats per Djibouti en mans de França, la Somàlia britànica i l’antic imperi d’Etiòpia (Abissínia).

La reivindicació italiana sobre Etiòpia ja tenia un antic i infructuós precedent el 1898, però ara la decisió del feixisme de fer-se amb el territori era molt més ferma, tot i que, arribats als anys trenta, el colonialisme de conquesta que volia practicar Mussolini era un fenomen acabat. A més, el país africà estava implicat en les relacions internacions des de que l’emperador d’Etiòpia, el negus Haile Selassie I, havia portat el país a la Societat de Nacions, de la qual formava part des de 1923.

Així, quan la Itàlia feixista va iniciar la invasió d’Etiòpia, el 1935, immediatament va produir-se la reacció internacional i la Societat de Nacions va condemnar la intervenció sobre un país sobirà i va establir sancions econòmiques contra Itàlia. Gran Bretanya desconfiarà de la presència italiana a la ruta de Suez i, si fins aquell moment estava lligada a Itàlia pel front articulat a Stresa, també es sumarà a les sancions internacionals contra l’agressió italiana. Aquest canvi d’actitud britànica, però, només va servir per apropar les posicions del feixisme i el nazisme ja que Mussolini va trencar el pacte de Stresa i va abandonar la Societat de Nacions.

La remilitarització de Renània. Paral·lelament, un cop Alemanya va deixar d’estar aïllada d’Europa, Hitler va seguir desafiant el Tractat de Versalles. Aquest imposava que la vora esquerra del Rin esdevingués un territori desmilitaritzat, que havia de servir com a cobertura de seguretat a França i Bèlgica. Però, el març de 1936, Hitler va denunciar els pactes de Locarno i va procedir a ocupar militarment el Palatinat i la Renània trencant novament el Tractat de Versalles.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

França va intentar d’oposar-s’hi, però no va aconseguir el suport britànic i va veure’s incapaç d’evitar el fet consumat. Les potències europees van acceptar la situació perquè sobreestimaven la capacitat bèl·lica alemanya, i les potències nazi-feixistes percebien la debilitat de les democràcies davant una política de fets consumats. Després de la remilitarització renana, l’única garantia defensiva que li quedaria a la Tercera República francesa serà l’articulació d’un complicat sistema defensiu a la frontera amb Alemanya, la Línia Maginot, que va començar a construir-se el 1937.

mussolini_hitler.jpgL’Eix Roma-Berlín. El juny de 1936, el comte Ciano, gendre de Mussolini i nou Ministre d’Afers Estrangers italià, va iniciar el procés d’aproximació definitiu entre el feixisme i el nazisme. I en resposta a aquesta col·laboració entre els totalitarismes feixistes, Alemanya reconeixia l’annexió d’Etiòpia. A més, quan aquell mateix juliol va esclatar la Guerra Civil espanyola, des d’un primer moment alemanys i italians van donar el seu suport al bàndol nacional de Franco insurrecte contra la República.

La Guerra Civil espanyola va posar novament de manifest la feblesa de les democràcies europees d’entreguerres. A l’agost, la diplomàcia europea va aconseguir la signatura d’un acord de No Intervenció en la Guerra d’Espanya que va ser signat per vint-i-cinc països, entre els quals es trobaven Alemanya, Itàlia i la URSS. Però aquest acord aviat va demostrar-se paper mullat perquè tant Hitler com Mussolini van ajudar amb tropes i material bèl·lic els insurrectes franquistes, i posteriorment la URSS ajudaria la República amb armes i tècnics.

Aquest suport conjunt a la causa franquista va facilitar que, des de l’octubre de 1936, es pugui considerar l’existència d’un Eix Roma-Berlín. Aquest serà un front sòlid, tant per la seva coherència ideològica com per la seva militància anticomunista. Al mes de novembre, Alemanya va signar amb el Japó el pacte AntiKomintern, al qual s’adheririen Itàlia i l’Espanya franquista el gener de 1937, consolidant el definitiu Eix Roma-Berlín-Tòquio que seria un dels blocs de la Segona Guerra Mundial.

mussolini_hitler 2.jpg