Entrades amb l'etiqueta ‘Moviments Socials’

El ludisme, la lluita contra les màquines

dimarts, 26/10/2010

La lluita contra les màquines va esdevenir, en absència de sindicats, una manera de defensar els llocs de treball i també una manera d’intimidar els empresaris en moments de conflicte laboral. A Espanya, per exemple, van esclatar revoltes ludistes a molts llocs com Andalusia, València o Catalunya, però els fets més coneguts són la revolta d’Alcoi de 1820 i la crema del Vapor Bonaplata a Barcelona el 1835.

Aquesta carta anònima (signada pel personatge fictici Ned Ludd) enviada a un fabricant de Huddersfield el 1812 n’és un bon exemple del ludisme:

Hem sabut que vostè és el propietari d’aquestes detestables màquines de filar, i els meus homes m’han sol·licitat que l’adverteixi que ha de destruir-les. Si no les destrueix abans del final de la setmana que ve, enviaré almenys 200 homes perquè ho facin ells. Si vostè els dispara, tenen ordre de matar-lo i cremar les seves propietats. Comuniqui-ho als seus veïns i informi’ls que si no destrueixen les seves màquines els passarà el mateix.

Aquí tenim un extracte del manifest dels treballadors de Sallent, datat el 1854, on es descriu l’ambient de lluita contra la màquina existent entre els obrers:

Calúmnia és dir-nos,a nosaltres els treballadors, que volem viure sense treballar i que volem igualar les fortunes […]. El que volem els filadors és que les màquines selfactines que estalvien els braços del treballador i fan guanyar el 90% al capital del fabricant mentre llancen a la misèria els pares de família que abans es mantenien de les màquines mogenis [sic].

És una màquina infernal, la selfactina, que hauria de desaparèixer com a escarment d’aquells que, per fer ràpidament la seva fortuna, no tenen por de valer-se d’enganys i prometen al govern, els qui van demanar la introducció d’aquestes màquines per mitjà d’una rebaixa d’un 25% de drets d’entrada, que la filatura seria de la classe de 80 en amunt, i en canvi fins ara només ha igualat la de les màquines mogenis.

Destruint per tant la maquinària mogenis allà on el treballador guanyava el seu pa i el de la seva família, i que en les màquines selfactines l’egoisme dels fabricants els ha exclòs del treball i ha posat al seu lloc dones i nens que amb una mesquinesa de sou els satisfan i que arribant a la majoria d’edat com què tindran més necessitats (no seria pas estrany perquè aquest és el costum dels senyors fabricants) seran despatxats i reemplaçats per altres de menys edat, tot restant a la misèria i en la desesperació tant els qui han estat ocupats en les màquines selfactines com ho han quedat els qui treballen en les màquines mogenis, i els fabricants fent aquestes fortunes ràpides que Barcelona i tota la nació han vist horroritzats […].

El Manifest Comunista

dilluns, 25/10/2010

El marxisme o socialisme científic va ser elaborat per Karl Marx (1818-1883) i el seu amic i mecenes Friedrich Engels (1820-1895). L’estada d’Engels a Manchester, on es va ocupar de la fàbrica del seu pare, li va permetre adonar-se de la situació dels obrers, conèixer Owen i començar a col·laborar amb Marx. El 1848 van publicar plegats el Manifest Comunista, un resum de la seva doctrina social i política.

Extracte del Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels (1848):

Karl_Marx.jpgUn espectre, l’espectre del comunisme, plana damunt d’Europa. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Europa, el Papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.

D’aquest fet es desprenen dues conseqüències:

La primera és que el comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències d’Europa.

La segona és que ja és hora que els comunistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un manifest del Partit mateix a la llegenda de l’espectre del comunisme.

Amb aquest fi, els comunistes de les més diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han redactat el manifest següent, que serà publicat en anglès, francès, alemany, italià, flamenc i danès.

I

Burgesos i proletaris

Tota la història de la societat humana fins ara és la història de lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, mestres i oficials; en una paraula, opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, a vegades dissimulada, a vegades franca i oberta, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tot el règim social o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

En les èpoques històriques anteriors trobem gairebé pertot arreu una diferenciació completa de la societat en diversos estaments, una múltiple escala gradual de condicions socials. A la Roma antiga hi trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i servents, i a més, en gairebé totes les classes hi trobem, al seu torn, gradacions especials.

Communist-manifest.pngLa moderna societat burgesa, que ha sorgit de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Només ha substituït les velles classes, les velles condicions d’opressió, les velles formes de lluita per unes de noves.

La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, però, pel fet d’haver simplificat les contradiccions de classe. Tota la societat es va dividint, cada vegada més, en dos grans bàndols hostils, en dues grans classes que s’enfronten directament: la burgesia i el proletariat […].

Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al Poder, la conquesta de la democràcia […].

El proletariat es valdrà del Poder per anar desposseint de mica en mica la burgesia de tot el capital, de tots els instruments de la producció, i els centralitzarà a les mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurarà fomentar per tots els mitjans i amb tanta rapidesa com pugui, les energies productives.

És clar que, al començament, això només es podrà dur a terme per mitjà d’una acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció, per mitjà de mesures que, encara que de moment semblin econòmicament insuficients i insostenibles, durant el moviment seran un gran ressort propulsor i de les quals no es pot prescindir com a mitjà per a transformar tot el règim de producció vigent […].

1r. Expropiació de la propietat immoble i aplicació de la renda del sòl a les despeses públiques.

2n. Fort impost progressiu.

3r. Abolició del dret d’herència.

4t. Confiscació de la fortuna dels emigrats i rebels.

5è. Centralització del crèdit en l’Estat per mitjà d’un Banc Nacional amb capital de l’Estat i règim de monopoli […].

La lluita obrera per millorar les condicions laborals

dimecres, 29/09/2010

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

Manifest dels obrers metal·lúrgics de Barcelona cridant a la Vaga General (1902):

Poble de Barcelona, ens adrecem a tu perquè ens llegeixis, ens comprenguis, ens jutgis, exposant la teva opinió davant dels fets que amenacen de torbar la tranquil·litat pública i portar la desesperació a casa nostra.

Se’ns acusa que provoquem violències, que som de mal acontentar i desmesurats en les nostres pretensions. No és cert. Nosaltres, amants més que ningú del benestar comú, no presentaríem cap queixa si sospitéssim que darrere la nostra demanda hi pogués niar una injustícia. DEMANEM LA JORNADA DE NOU HORES. Què menys es pot demanar?

Al compàs dels progressos adquirits, totes les indústries prosperen, mentre que per a nosaltres no hi ha cap millora que arribi a embellir els dies de la nostra cansada vida. Hi ha molt poques indústries que no concedeixin als operaris la jornada de vuit hores, i no obstant aquest avantatge generalment ja concedit, nosaltres ens limitem a reclamar-la de nou hores, a fi de donar una altra prova de consideració en els interessos mateixos què ànimes perverses diuen que intentem perjudicar.

Quan viure era no morir

dissabte, 4/09/2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

planella_tejedora.jpg

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.

Les condicions de vida de la classe treballadora en el segle XIX

dissabte, 4/09/2010

Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.

Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:

Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:

Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:

Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.

Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.

Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.

La vida ostentosa de l’alta burgesia

divendres, 3/09/2010

L’estil de vida de l’alta burgesia, la nova elit social del segle XIX, copiava les pautes de conducta social de l’antiga noblesa: educaven els fills en escoles selectes, feien festes, es dedicaven al mecenatge d’artistes i científics mitjançant la creació de fundacions i tenien  cases i carruatges molt luxosos.

burgesia segle xix.jpg

Així descrivia les ostentoses formes de vida de l’alta burgesia l’escriptor francès Émile Zola a la seva obra El Carnatge de 1872:

Manet,_Edouard_-_Portrait_of_Emile_Zola.jpg

El menjador era una vasta peça quadrada amb un enfustat de perera ennegrida i envernissada que arribava a l’alçada d’un home, i decorat amb delicats filets d’or. Els quatre grans panys de paret devien haver-los preparat per acollir pintures de natura morta; però havien restat buits, segurament perquè el propietari  de l’hotel es devia haver fet enrere davant d’una despesa purament artística. Havien estat coberts, simplement, de vellut verd intens. El mobiliari, les cortines i les portelles, de la mateixa roba, donaven a la peça un caràcter sobri i greu, calculat per concentrar sobre la taula totes les esplendors de la llum […].

Un admirable conjunt d’argent mat, amb uns cisellats que brillaven, n’ocupava el centre: era una colla de faunes empaitant unes nimfes i, sota el grup, sortint d’un ample corn, un enorme ram de flors naturals queia en forma arraïmada. A totes dues bandes hi havia gerros amb rams de flors; els canelobres, acoblats al grup del mig i cadascun en forma de sàtir corrent amb una dona en un braç, i en l’altre aguantant un candeler de deu brancs, afegien l’esclat de les espelmes a la resplendor de l’aranya central. Entre aquestes peces principals, els escalfaplats grans i petits s’afileraven simètricament, carregats amb el primer servei, flanquejats per unes petxines que contenien entremesos i separats per cistelles de porcellana, gerros de cristall, plats grans i fruiteres preparades amb la part de les postres que ja era sobre la taula. La llargada del cordó de plats, l’armada de gots, els gerros d’aigua i de vins, els petits salers, tot el cristall del servei era fi i lleuger com una mussolina, sense cap ratllada, i tan transparent que no feia ni ombra.

Industrialització i canvis socials en el segle XIX: patrons i obrers

dijous, 2/09/2010

La Revolució Industrial va anar acompanyada de l’aparició d’una estructura social nova, el criteri de divisió de la qual era la riquesa i no el naixement en un estament social determinat. Així, van aparèixer les classes socials obertes, entre les quals hi havia una mobilitat constant. I amb la societat de classes van aparèixer grups socials nous que es van enquadrar en tres grans grups: les classes baixes, les classes mitjanes i les classes altes.

D’aquesta manera va sorgir el proletariat, format pels obrers de la indústria moderna. Homes, dones i nens que van haver de treballar a les fàbriques, les mines o els alts forns com a mà d’obra assalariada. Es tractava d’una mà d’obra poc qualificada i gens habituada a treballar en la indústria i en locals tancats i insalubres, en els quals, a més, es va implantar un sistema disciplinari inhumà. Les condicions laborals i salarials eren molt dures i els contractes oblidaven tots uns inexistents drets dels treballadors.

industria-textil-siglo-xix.png

Aquest és el dibuix de la societat industrial d’inicis del segle XIX que ens oferia un operari de la indústria anglesa del cotó el 1818:

En primer lloc, així doncs, pel que fa als patrons: amb molt poques excepcions són un grup d’homes que han sorgit del negoci del cotó sense educació ni preparació, llevat de la que hagin pogut adquirir gràcies a la relació que han establert amb el petit món de comerciants a la llotja de Manchester. Però, per contrarestar aquest defecte, intenten distingir-se mitjançant una desfilada ostentosa de mansions elegants, guarniments, lliurees, parcs, cavalls, gossos de caça, etc. que procuren exhibir davant del comerciant estranger de la manera més fastuosa […].

revolució industrial.jpg

En general, els obrers són un grup inofensiu d’homes instruïts i sense pretensions, malgrat que per a mi és gairebé un misteri com adquireixen aquesta instrucció. Són dòcils i tractables, si no se’ls irrita massa. Però això no és sorprenent, si tenim en compte que estan acostumats a treballar, a partir dels sis anys, des de les cinc del matí fins a les vuit o les nou del vespre.

Deixeu que un dels defensors de l’obediència a l’amo vagi a l’avinguda que condueix a una fàbrica, una mica abans de les cinc del matí, i que observi l’aspecte miserable dels petitons i dels seus pares, arrencats del llit tan d’hora i faci el temps que faci. Deixeu que examini la miserable ració de menjar, composta bàsicament de farinetes i coca de civada trossejada, una mica de sal, i a vegades una mica de llet, juntament amb unes poques patates i un trosset de cansalada o llard. S’ho menjaria això un treballador manual de Londres?

El programa polític del PSOE en el segle XIX

divendres, 11/06/2010

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya o a Andalusia, on l’anarcosindicalisme mantindria la seva hegemonia entre els treballadors. Ahir va fer cent anys que aquest partit, mitjançant Pablo Iglesias, va aconseguir el seu primer escó al Congrés dels Diputats. Aquest era el seu programa polític en aquells temps:

Extracte del Programa elaborat al Congrés Obrer de Barcelona (1888):

[…] El Partit Socialista declara que té per aspiració:

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias, fundador del PSOE

1r. La possessió del poder polític per part de la classe treballadora.

2n. La transformació de la propietat individual o corporativa dels instruments de treball en propietat col·lectiva […].

3r. L’organització de la societat sobre la base de la federació econòmica i de l’usdefruit dels instruments de treball per part de les col·lectivitats obreres, tot garantint als seus membres el producte total del seu treball […].

En resum: l’ideal del Partido Socialista Obrero Español és la completa emancipació de totes la classe treballadora; és a dir, l’abolició de totes les classes socials i la seva conversió en una sola classe de treballadors, amos del fruit del seu treball, lliures, iguals, honrats i intel·ligents.

I, com a mitjans per acostar-nos a la realització de l’ideal aquests:

  • Llibertats polítiques.
  • Dret de coalició i legalitat de la vaga.
  • Reducció de les hores de treball.
  • Prohibició de treballar per als menors de 9 anys i de fer qualsevol treball poc higiènic o contrari als bons costums per a les dones.
  • Lleis protectores de la vida i la salut dels treballadors […].
  • Protecció a les caixes de Socors Mutus i pensions als invàlids […].
  • Creació d’escoles gratuïtes d’ensenyament primari i professionals.
  • Justícia gratuïta i jurada per a tots els delictes […].
  • Adquisició per part de l’Estat dels mitjans de circulació i transport, de les mines, boscos, etc., i concessió dels serveis a les associacions obreres.

L’impacte internacional de la Revolució Russa i la formació del Komintern

divendres, 14/05/2010

L’exemple de la Revolució Russa va fer que durant la immediata postguerra a molts països d’Europa s’iniciessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar el sistema liberal burgés. A més, Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat, i per això era essencial aconseguir el triomf d’una revolució proletària a nivell mundial.

Aquesta utopia semblava possible en aquell moment, perquè acabada la Primera Guerra Mundial el clima revolucionari es trobava força estès. Les insurreccions més importants que van produir-se seguint l’exemple soviètic van ser les dels espartaquistes alemanys (liderats per Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (liderats per Bela Kun), però totes dues van fracassar i van ser sufocades pels règims existents.

Tot i això, els soviets encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i veien clara la necessitat de formalitzar una mena de partit revolucionari a nivell mundial, és a dir, una nova Internacional, al marge de la II Internacional socialista, amb la intenció d’estendre el model de la Rússia comunista.

Amb aquest objectiu, el gener de 1919, Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris, que es va obrir el 3 de març i es va finalitzar amb la creació de l’anomenada Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

Aquesta reunió comptava amb l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa. D’aquesta manera, la formació del Komintern va avivar les tensions dins del col·lectiu socialista arreu d’Europa, avivant les dissensions internes. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir a la Internacional Comunista o seguir en el si de la II Internacional socialista, reconstituïda després del sotrac de la Gran Guerra el febrer de 1919. Recordem que durant el conflicte bèl·lic els partits socialdemòcrates europeus havien col·laborat amb els seus respectius governs i els havien sostingut amb els seus vots en els parlaments.

komintern.jpg

Al·legoria representativa de la Internacional Comunista o Komintern

La seu del Komintern va establir-se a Moscou i, ja des d’un principi, va ser, d’acord amb els principis leninistes, una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la Revolució a tots els països.

La Internacional Comunista va promulgar en el seu congrés de 1920 una rigorosa llista de vint-i-una condicions a complir obligatòriament pels partits per a poder integrar-se en la nova organització:

Primera. La propaganda i l’agitació quotidiana han de tenir un caràcter comunista.

Segona. Depuració dels càrrecs de responsabilitat del moviment obrer dels reformistes, tot i que siguin militants experimentats, que seran reemplaçats per comunistes […].

Tercera. L’acció legal ha d’anar sempre combinada amb l’acció il·legal.

Quarta. S’ha de realitzar propaganda de les idees comunistes a l’exèrcit.

Cinquena. S’ha de realitzar propaganda i agitació al camp per part dels obrers comunistes.

Sisena. S’ha de denunciar alhora el socialpatriotisme i el socialpacifisme.

Setena. S’ha de produir una ruptura completa i definitiva amb els reformistes.

Vuitena. S’ha de donar suport, “no amb paraules, sinó amb fets”, a qualsevol moviment d’emancipació de les colònies.

Novena. S’han de formar nuclis comunistes en els sindicats, subordinats al conjunt del Partit.

Desena. S’ha de combatre la “Internaciona Groga” d’Amsterdam.

Onzena. S’ha de depurar la fracció parlamentària.

Dotzena. S’ha d’organitzar el PC sobre la base de la “centralització democràtica” amb una “disciplina de ferro semblant a la militar”.

Tretzena. S’han de realitzar depuracions periòdiques dels elements petitburgesos infiltrats als PC legals.

Catorzena. S’ha de donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques en la seva lluita contra la contrarevolució.

Quinzena. S’ha d’establir un nou programa comunista adaptat a les condicions específiques del país.

Setzena. S’ha de reconèixer el caràcter obligatori de les decisions de la Internacional Comunista, partit mundial únic.

Dissetena. S’ha d’anomenar els partits com a Partits Comunistes, mai com a Partits Socialistes.

Divuitena. S’han de publicar a tots els òrgans de premsa comunistes tots els documents importants sorgits del Comitè Executiu de la Internacional Comunista.

Dinovena. S’ha de convocar un congrés en els quatre mesos posteriors al Segon Congrés de la Internacional Comunista per debatre les condicions de l’admissió.

Vintena. S’ha d’elegir el nou Comitè Central, tenint en compte que dos terços dels seus membres han de ser comunistes.

Vint-i-unena. S’ha d’excloure del partit a aquells que rebutgin les condicions d’admissió.

L’acceptació o el rebuig d’aquestes condicions va ser motiu de la divisió dels partits socialistes a molts dels països europeus entre una majoria que va optar per continuar acceptant els principis socialdemòcrates reformistes i una minoria que va sortir dels partits per a constituir nous grups de caràcter comunista. Així, entre el 1920 i el 1923, a molts països es van formar petits partits comunistes molt lligats, quan no simplement subordinats, a les orientacions que es dictaven des de Moscou.

komintern2.jpg

En definitiva, la creació de la Internacional Comunista i la seva acció política en el període d’entreguerres van ser un instrument al servei de la política exterior de la URSS, que tenia com a finalitat afavorir l’expansió del model del comunisme soviètic a la resta del món.

En els orígens del Primer de Maig

dissabte, 1/05/2010

La incidència de la Segona Internacional va ser força superior que la que havia tingut l’AIT, ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

Resolució del Congrés de París de la Segona Internacional aprovant la celebració del Primer de Maig (1899):

S’organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament a tots els països i a totes les ciutats, el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats la reducció, per mitjà d’una llei, de la jornada de treball a vuit hores, i que es dugui a terme la resta de resolucions del Congrés de París.

Fichier:1ermai1891.jpg

En vista que una manifestació anàloga ja estat aprovada per al dia 1 de maig de 1890 per la Federació Nord-americana del Treball (American Federation of Labor) en el seu congrés celebrat a Saint Louis el desembre del 1880, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional. Els treballadors dels diversos països celebraran la manifestació en les condicions que els siguin imposades per la situació especial de cada país.