Entrades amb l'etiqueta ‘Moviment Obrer’

La Revolució de 1848 a França

dijous, 14/10/2010

El moviment revolucionari de 1848 va començar, novament, a França. La monarquia liberal del rei-ciutadà, Lluís Felip d’Orleans, va anar perdent legitimitat social poc a poc des de la seva instauració el 1830 esdevenint un règim cada cop més moderat i corrupte, tot allunyant-se dels principis que l’havien portat al poder.

A causa de la concatenació dels factors anomenats anteriorment, l’oposició organitzaria com a propaganda una sèrie de banquets des de 1847. Era la seva forma de protesta davant de la prohibició del dret de reunió. En aquests banquets opositors, uns sectors preconitzarien l’adhesió a la monarquia, però sempre que aquesta garantís un mínim de reformes liberals; però, d’altres sectors republicanistes buscaven un reformisme liberal progressista i la caiguda de la monarquia.

François_Pierre_Guillaume_Guizot.jpg

Guizot

El primer ministre de la monarquia, Guizot, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23. Incidents que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació. La conseqüència seria l’aixecament de barricades als barris parisencs. La revolució s’estendria ràpidament per la ciutat comportant l’abdicació del monarca el dia 24 quan el poble en armes assaltava la cambra de representants proclamant la Segona República.

Horace_Vernet-Barricade_rue_Soufflot.jpg

Desprès del triomf de la Revolució, un govern provisional va fer-se càrrec de la situació i va proclamar la República com a forma de govern. Va restaurar-se la llibertat de premsa i reunió, va abolir-se l’esclavitud, va proclamar-se el dret al treball i a la vaga, i va crear-se una Comissió del Govern per a relacionar-se amb els treballadors.

L’abril de 1848 van celebrar-se unes eleccions generals que suposarien la victòria de la burgesia liberal, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, grans protagonistes de la Revolució, es veien altre cop marginats a la cambra de representants i, descontents amb les polítiques del nou govern, es manifestarien novament.

Així, el mes de juny, l’exèrcit hauria de sufocar una insurrecció obrera a París i els principals dirigents del moviment obrer serien detinguts o deportats. La repressió governamental significarà el fracàs de la revolució social.

Encara que la Constitució de novembre de 1848 recolliria tot un seguit de principis liberals (una sola Assemblea de representants, un president d’elecció popular, garanties personals i socials, etc.), progressivament la burgesia liberal moderada, gran triomfant de la revolució, s’orientaria cap a posicions conservadores, deixant de banda la classe obrera que en el seu moment havia estat la força de xoc revolucionària.

Napoleon III.jpg

Napoleó III

Com a president de la República seria escollit el príncep Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III), nebot de l’emperador Napoleó, en contra del candidat republicà Cavaignac, i a les eleccions de 1849 a l’Assemblea Legislativa s’imposaria el Partit de l’Ordre, de caràcter conservador. Amb la instauració d’un govern cada cop més autoritari s’estava caminant cap al Segon Imperi que es proclamaria el 1851.

Els orígens de les Revolucions de 1848

dijous, 14/10/2010

Amb les revolucions de 1820 i 1830 el liberalisme i el nacionalisme només van aconseguir reformes parcials en alguns Estats. De fet, tot i els avenços assolits en alguns països, la burgesia industrial i comercial volia participar més activament en la vida política i l’adquisició de més drets i llibertats.

D’altra banda, la consolidació de la indústria com a força productiva va suposar el naixement d’una classe obrera que lentament aniria prenent consciència de la seva força i demanarà seguretat, participació en les eleccions, i la reducció de les desigualtats econòmiques i socials amb la burgesia.

Així, a diferència de les revolucions liberals anteriors, la de 1848 no només seria ideològica, és a dir, una revolució a la recerca de la instauració del liberalisme polític, sinó que també inclouria el component social i un marcat accent nacionalista. És per això que coneixement aquest esclat revolucionari com la “primavera dels pobles”.

rev48.png

D’aquesta manera, el 1848, nombrosos pobles i nacions d’Europa s’aixecarien contra l’absolutisme i la dominació dels grans imperis, sumant-hi un nou component de revolució social i obrera. Com a exemple significatiu d’aquest caràcter diferencial, la revolució esclataria a les ciutats, on cada cop hi havia una massa més gran d’obrers vivint amb força mancances materials.

Causes immediates de les Revolucions de 1848:

L’extensió dels principis del liberalisme democràtic, superant els plantejaments de 1830. La petita burgesia i els obrers començarien a reclamar l’extensió del sufragi universal, la instauració d’una sobirania popular real i la garantia de tots els drets i les llibertats individuals.

La crisi econòmica motivada per les males collites del període 1845-1847 van comportar un increment del 50% en els preus dels aliments. Augment que va agreujar la situació dels petits propietaris rurals i dels obrers industrials. També a la indústria va donar-se un excés de producció que va fer caure les vendes amb la conseqüent descapitalització i fallida de moltes empreses i el creixement de l’atur.

En aquest context van produir-se per part de l’incipient moviment obrer una sèrie de reaccions ludistes en contra de la mecanització, a la que culpen de l’increment del nombre d’aturats. Les classes populars van exigir un canvi de la seva situació amb aldarulls diversos que van desembocar en una forta convulsió social arreu d’Europa.

El creixement de la classe obrera que veuria en la revolució la forma de garantir la seva seguretat social mitjançant la conquesta de drets com el sufragi universal. Decebuda per l’acció política de la burgesia, i animada per l’extensió dels principis del socialisme utòpic, els obrers creuran que la revolució esdevindria l’eina que resoldria els problemes concrets de la vida quotidiana mitjançant l’establiment d’un ordre social més just que els permetés participar políticament.

En darrer lloc, la pervivència de l’ideal nacionalista en els petits Estats que en el futur configurarien la Itàlia i l’Alemanya unificades i en alguns Estats del centre d’Europa sotmesos a l’Imperi Austríac que es sentien menyspreats per l’ordre territorial adoptat per mantenir l’equilibri entre les potències.

La lluita obrera per millorar les condicions laborals

dimecres, 29/09/2010

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

Manifest dels obrers metal·lúrgics de Barcelona cridant a la Vaga General (1902):

Poble de Barcelona, ens adrecem a tu perquè ens llegeixis, ens comprenguis, ens jutgis, exposant la teva opinió davant dels fets que amenacen de torbar la tranquil·litat pública i portar la desesperació a casa nostra.

Se’ns acusa que provoquem violències, que som de mal acontentar i desmesurats en les nostres pretensions. No és cert. Nosaltres, amants més que ningú del benestar comú, no presentaríem cap queixa si sospitéssim que darrere la nostra demanda hi pogués niar una injustícia. DEMANEM LA JORNADA DE NOU HORES. Què menys es pot demanar?

Al compàs dels progressos adquirits, totes les indústries prosperen, mentre que per a nosaltres no hi ha cap millora que arribi a embellir els dies de la nostra cansada vida. Hi ha molt poques indústries que no concedeixin als operaris la jornada de vuit hores, i no obstant aquest avantatge generalment ja concedit, nosaltres ens limitem a reclamar-la de nou hores, a fi de donar una altra prova de consideració en els interessos mateixos què ànimes perverses diuen que intentem perjudicar.

En els orígens del Primer de Maig

dissabte, 1/05/2010

La incidència de la Segona Internacional va ser força superior que la que havia tingut l’AIT, ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

Resolució del Congrés de París de la Segona Internacional aprovant la celebració del Primer de Maig (1899):

S’organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament a tots els països i a totes les ciutats, el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats la reducció, per mitjà d’una llei, de la jornada de treball a vuit hores, i que es dugui a terme la resta de resolucions del Congrés de París.

Fichier:1ermai1891.jpg

En vista que una manifestació anàloga ja estat aprovada per al dia 1 de maig de 1890 per la Federació Nord-americana del Treball (American Federation of Labor) en el seu congrés celebrat a Saint Louis el desembre del 1880, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional. Els treballadors dels diversos països celebraran la manifestació en les condicions que els siguin imposades per la situació especial de cada país.