Entrades amb l'etiqueta ‘Moviment Obrer’

L’anarcosindicalisme

dijous, 28/10/2010

L’anarcosindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes.

Extracte de la Carta d’Amiens (1906):

[…] La Confederació General del Treball [CGT] reuneix tots els treballadors conscients de la lluita que cal dur a terme per tal d’abolir el treball assalariat i la patronal. El Congrés considera que aquesta declaració és un reconeixement de la lluita de classes.

El sindicalisme persegueix la coordinació dels esforços dels treballadors, l’augment del benestar dels obrers mitjançant la consecució de millores immediates, com ara la disminució de les hores de treball, l’augment dels salaris […]. Ara bé, aquesta lluita és tan sols un aspecte de la tasca del sindicalisme, ja que aquest ha de preparar el camí per a l’emancipació completa, que tan sols pot realitzar-se mitjançant l’expropiació capitalista, i preconitza com a mitjà d’acció la Vaga General. A més, considera que el sindicat, avui agrupació de resistència, serà en el futur l’agrupació de producció i de repartiment, base de la reorganització social […].

El Congrés declara que, a fi que el sindicalisme aconsegueixi la màxima efectivitat, l’acció econòmica ha d’executar-se directament contra la patronal. Les organitzacions confederades no s’hauran de preocupar dels partits i de les sectes que, des de fora, persegueixen amb tota llibertat la transformació social.

L’anarquisme contra l’Estat segons Kropotkin

dijous, 28/10/2010

L’anarquisme s’oposava a l’existència de l’Estat en l’acció política. El refús que des de l’anarquisme feien de l’autoritat tindria el seu exponent més clar en la negació de l’Estat, que consideraven que era una forma d’opressió que limitaria la llibertat humana. Proposarien la seva destrucció i la substitució per un model social basat en el lliure contacte entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de diverses comunitats portaria al federalisme, la forma organitzativa que substituiria a l’Estat. Per la mateixa raó s’oposarien als partits i al joc parlamentari i propugnarien l’abstenció en les eleccions i es declararien apolítics, en el sentit que rebutjarien la conquesta del poder polític.

Paraules de Piotr Kropotkin davant d’un tribunal de justícia francès (gener de 1883):

Kropotkin.jpgNosaltres volem la llibertat i creiem que la seva existència és incompatible amb l’existència de qualsevol poder, sigui quin sigui el seu origen i la seva forma i tant és que hagi estat elegit o imposat com que sigui monàrquic o republicà […].

El mal, als ulls dels anarquistes, no està en la forma de govern. Està en la idea mateixa de govern, en el principi de l’autoritat en si. El nostre objectiu és, en una paraula, la substitució, en les relacions humanes, de la tutela administrativa imposada pel lliure contracte perpètuament revisable i revocable.

Els anarquistes ens proposem d’ensenyar al poble a viure sense govern, de la mateixa manera que comença a aprendre a viure sense Déu. També aprendrà a prescindir dels propietaris […].

No hi ha llibertat sense igualtat! No hi ha llibertat en una societat on el capital està monopolitzat per una minoria, cada cop més petita, i on no hi ha res que estigui repartit equitativament, ni tan sols l’educació pública, pagada amb els diners de tots […].

Citat a: GUERIN, Daniel. Ni dieu, ni maître. Anthologie de l’anarchisme. Ed. La Decouverte París, 2001.

La propietat com a robatori segons Proudhon

dijous, 28/10/2010

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera meitat del segle XIX, l’obra del francès Pierre-Joseph Proudhon. El seu estil vibrant, els seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.

Extracte de l’obra de Pierre-Joseph Proudhon Què és la propietat? (1840):

Pierre-Joseph Proudhon.jpgSi hagués de contestar aquesta pregunta: què és l’esclavitud?, i respongués amb poques paraules: és l’assassinat, el meu pensament, per descomptat, seria entès. No necessitaria pas grans raonaments per demostrar que el dret de prendre a l’home el pensament, la voluntat, la personalitat, és un dret de vida i de mort, i que fer esclau un home és assassinar-lo. Per què, doncs, no puc contestar la pregunta: què és la propietat? dient  concretament: la propietat és un robatori, sense tenir la certesa de no ser comprès, malgrat que aquesta afirmació no és altra cosa que una simple transformació de la primera?

Em decideixo a discutir el principi mateix del nostre govern i de les nostres institucions, la propietat; hi tinc dret. Em puc equivocar en la conclusió que resulti de les meves investigacions; hi tinc dret. Em complau col·locar el darrer pensament del meu llibre a la primera pàgina: hi tinc dret.

Un autor ensenya que la propietat és un dret civil, nascut de l’ocupació i sancionat per la llei; un altre sosté que és un dret natural, que té com a font el treball; i aquestes doctrines tan antiestètiques són acceptades i aplaudides. Jo crec que ni el treball, ni l’ocupació, ni la llei, no poden engendrar la propietat, ja que és un efecte sense causa. Es pot censurar per això? Quants comentaris provocaran aquestes afirmacions?

El cartisme

dimecres, 27/10/2010

Seria a la Gran Bretanya on, per primer cop, el moviment obrer va perdre la iniciativa d’organitzar-se al voltant d’un projecte polític propi: el cartisme.

El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica.

ChartistRiot.jpg

Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

Petició dels cartistes de Birmingham (1838):

Als honorables membres dels Comuns de la Gran Bretanya i d’Irlanda, reunits al Parlament, [els adrecem] aquesta petició:

Nosaltres diem […] que el treball de l’obrer no pot ser privat durant més temps del seu just salari. Que les lleis que provoquen l’encariment dels aliments i les que facin que no hi hagi gaires diners han de ser abolides. Com a preludi essencial d’aquestes reformes i d’altres, per tal d’assegurar al poble els mitjans necessaris per defensar i assegurar eficaçment els seus interessos, nosaltres demanem […] que, en l’elaboració de les lleis, s’escolti la veu de tots sense cap entrebanc.

Nosaltres complim els nostres deures d’homes lliures i volem tenir-ne els drets. És per això que demanem el sufragi universal. Aquest sufragi, perquè sigui lliure de la corrupció dels rics i de la violència dels poderosos, ha de ser secret […]. Les eleccions freqüents són essencials; demanem que l’aprovació dels electors sigui l’únic criteri exigit i que tot diputat cobri del tresor públic una remuneració justa durant el temps que hagi estat cridat al servei de la nació […].

Que plagui, doncs, a la vostra honorable cambra prendre la nostra petició en seriosa consideració i esforçar-se amb afany, amb tots els mitjans constitucionals, per fer promulgar una llei que garanteixi a tot ciutadà […] el dret de votar els diputats al Parlament i que institueixi el vot secret per a totes les eleccions parlamentàries […] i aboleixi tots els criteris de propietat dels seus membres […].

Proclama del sector radical cartista dirigit per Feargus O’Connor (Londres, febrer de 1839):

Creiem que el sufragi universal ens donarà cervesa, pa i carn. El sufragi universal procurarà la felicitat universal; la felicitat universal existirà, o els nostres tirans, els nostres opressors, compartiran la misèria que nosaltres hem suportat durant tant de temps. Creieu-me, no hi ha cap argument comparable al sabre, i el fusell no té rèplica […]. El poble és entusiasta i està decidit, s’arma i es disposa a provar la virtut de l’acer.

La prohibició als treballadors britànics d’associar-se

dimecres, 27/10/2010

El primer ministre britànic, el conservador William Pitt (el Jove), davant del temor a l’esclat de motins populars, va promoure les Combination Acts de 1799-1800, que van prohibir qualsevol associació amb finalitats laborals.

Aquesta legislació va ser el resultat de la por produïda pels esdeveniments viscuts a la França revolucionària. Les Combination Acts van estar en vigor fins el 1824, quan el Parlament va derogar la legislació mitjançant una llei que permetia la lliure associació, però va continuar sense autoritzar els sindicats obrers, que no es van legalitzar fins al període 1871-1875.

Extracte de les Combination Acts (1800):

I. Queda sancionat […] que tots els contractes, convenis i acords de tota mena que en qualsevol moment s’estipulin des d’ara entre qualsevol obrer de la indústria i altres persones amb l’objectiu d’obtenir augments salarials per a ells mateixos, o per a qualsevol altre obrer a jornada o treballador, o un altre de qualsevol indústria, comerç o feina o amb l’objectiu de disminuir o alterar l’horari habitual o el temps de feina, o per obstaculitzar o impedir a una o més persones que contractin qui considerin més adequat per a la feina o amb l’objectiu de controlar o limitar les persones que dirigeixen una indústria, comerç o empresa […], serà il·legal, nul i sense efectes […].

III. Tot obrer […] que després de l’aprovació d’aquesta llei ingressi en qualsevol associació amb la finalitat d’obtenir un augment de sou o per reduir o alterar les hores o la durada de l’horari de treball, o per reduir la quantitat de feina, o amb qualsevol altre objectiu contrari a aquesta llei o que, per mitjà de diners o de persuasió, incitació o intimidació, o qualsevol altre mitjà, s’esforci amb premeditació o malícia a allunyar un obrer, treballador o altra persona sense feina d’una indústria, comerç o empresa, o impedeixi que una altra persona que vulgui tenir feina en aquesta indústria, comerç o empresa pugui ser contractada per un industrial, comerciant o persona que dirigeix l’empresa; i que sigui declarat culpable segons la llei d’una de les esmentades transgressions, després de la pròpia confessió o després del testimoni d’una o més persones dignes de confiança, davant de dos jutges de pau del comtat […] o del lloc on es cometin els delictes, en el termini de tres mesos solars serà condemnat per aquests jutges […] a presó per un període no superior a tres mesos solars; o bé a una casa de correcció […] per un període no superior a dos mesos solars.

El primer associacionisme a Catalunya

dimarts, 26/10/2010

A Espanya el primer sindicat va néixer l’any 1840 i va ser l’Associació de Teixidors de Barcelona, que va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens laboral de 16.500, encara que el grup més important d’aquesta època va ser l’anomenat Les Tres Classes de Vapor, sindicat que agrupava la majoria dels treballadors industrials de Catalunya.

Extracte de les Ordenances de l’Associació de Teixidors de Barcelona (8 de desembre de 1840):

1r. Tot soci que per una causa aguda es posa malalt i fa saber al seu amo la prostració per ell mateix o per una tercera persona a fi que se li conservi el seu teler per quan ja s’hagi restablert la seva salut, i l’amo li promet que l’hi guardarà, i quan el soci surt de la seva prostració i torna a la fàbrica i l’amo no li compleix la promesa, aquell serà ajudat per la Societat fins que torni a trobar col·locació.

2n. Tots els individus que per manca de treball siguin despatxats de les seves fàbriques i estiguin vacants seran ajudats per la Societat a raó de 4 rals diaris.

3r. Tot individu que estigui sense feina no ha de pagar la quota setmanal.

4t. Els socis despatxats per manca de feina seran ajudats amb 6 pessetes setmanals […].

7è. A tots els qui vénen llicenciats del servei d’armes se’ls concedirà l’entrada gratuïta.

8è. Als aprenents se’ls concedeix la meitat de l’entrada […].

14è. Els individus que siguin despatxats i es consideri què és una malícia que l’amo li té, està obligat el comissionat de la seva fàbrica a examinar la seva feina juntament amb dos individus més i, quan ja estigui examinada, han d’enviar una certificació per mitjà del mateix individu a la Direcció, bo i expressant si l’operació que havia practicat és conforme o no ho és.

El ludisme, la lluita contra les màquines

dimarts, 26/10/2010

La lluita contra les màquines va esdevenir, en absència de sindicats, una manera de defensar els llocs de treball i també una manera d’intimidar els empresaris en moments de conflicte laboral. A Espanya, per exemple, van esclatar revoltes ludistes a molts llocs com Andalusia, València o Catalunya, però els fets més coneguts són la revolta d’Alcoi de 1820 i la crema del Vapor Bonaplata a Barcelona el 1835.

Aquesta carta anònima (signada pel personatge fictici Ned Ludd) enviada a un fabricant de Huddersfield el 1812 n’és un bon exemple del ludisme:

Hem sabut que vostè és el propietari d’aquestes detestables màquines de filar, i els meus homes m’han sol·licitat que l’adverteixi que ha de destruir-les. Si no les destrueix abans del final de la setmana que ve, enviaré almenys 200 homes perquè ho facin ells. Si vostè els dispara, tenen ordre de matar-lo i cremar les seves propietats. Comuniqui-ho als seus veïns i informi’ls que si no destrueixen les seves màquines els passarà el mateix.

Aquí tenim un extracte del manifest dels treballadors de Sallent, datat el 1854, on es descriu l’ambient de lluita contra la màquina existent entre els obrers:

Calúmnia és dir-nos,a nosaltres els treballadors, que volem viure sense treballar i que volem igualar les fortunes […]. El que volem els filadors és que les màquines selfactines que estalvien els braços del treballador i fan guanyar el 90% al capital del fabricant mentre llancen a la misèria els pares de família que abans es mantenien de les màquines mogenis [sic].

És una màquina infernal, la selfactina, que hauria de desaparèixer com a escarment d’aquells que, per fer ràpidament la seva fortuna, no tenen por de valer-se d’enganys i prometen al govern, els qui van demanar la introducció d’aquestes màquines per mitjà d’una rebaixa d’un 25% de drets d’entrada, que la filatura seria de la classe de 80 en amunt, i en canvi fins ara només ha igualat la de les màquines mogenis.

Destruint per tant la maquinària mogenis allà on el treballador guanyava el seu pa i el de la seva família, i que en les màquines selfactines l’egoisme dels fabricants els ha exclòs del treball i ha posat al seu lloc dones i nens que amb una mesquinesa de sou els satisfan i que arribant a la majoria d’edat com què tindran més necessitats (no seria pas estrany perquè aquest és el costum dels senyors fabricants) seran despatxats i reemplaçats per altres de menys edat, tot restant a la misèria i en la desesperació tant els qui han estat ocupats en les màquines selfactines com ho han quedat els qui treballen en les màquines mogenis, i els fabricants fent aquestes fortunes ràpides que Barcelona i tota la nació han vist horroritzats […].

El Manifest Comunista

dilluns, 25/10/2010

El marxisme o socialisme científic va ser elaborat per Karl Marx (1818-1883) i el seu amic i mecenes Friedrich Engels (1820-1895). L’estada d’Engels a Manchester, on es va ocupar de la fàbrica del seu pare, li va permetre adonar-se de la situació dels obrers, conèixer Owen i començar a col·laborar amb Marx. El 1848 van publicar plegats el Manifest Comunista, un resum de la seva doctrina social i política.

Extracte del Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels (1848):

Karl_Marx.jpgUn espectre, l’espectre del comunisme, plana damunt d’Europa. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Europa, el Papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.

D’aquest fet es desprenen dues conseqüències:

La primera és que el comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències d’Europa.

La segona és que ja és hora que els comunistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un manifest del Partit mateix a la llegenda de l’espectre del comunisme.

Amb aquest fi, els comunistes de les més diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han redactat el manifest següent, que serà publicat en anglès, francès, alemany, italià, flamenc i danès.

I

Burgesos i proletaris

Tota la història de la societat humana fins ara és la història de lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, mestres i oficials; en una paraula, opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, a vegades dissimulada, a vegades franca i oberta, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tot el règim social o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

En les èpoques històriques anteriors trobem gairebé pertot arreu una diferenciació completa de la societat en diversos estaments, una múltiple escala gradual de condicions socials. A la Roma antiga hi trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i servents, i a més, en gairebé totes les classes hi trobem, al seu torn, gradacions especials.

Communist-manifest.pngLa moderna societat burgesa, que ha sorgit de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Només ha substituït les velles classes, les velles condicions d’opressió, les velles formes de lluita per unes de noves.

La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, però, pel fet d’haver simplificat les contradiccions de classe. Tota la societat es va dividint, cada vegada més, en dos grans bàndols hostils, en dues grans classes que s’enfronten directament: la burgesia i el proletariat […].

Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al Poder, la conquesta de la democràcia […].

El proletariat es valdrà del Poder per anar desposseint de mica en mica la burgesia de tot el capital, de tots els instruments de la producció, i els centralitzarà a les mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurarà fomentar per tots els mitjans i amb tanta rapidesa com pugui, les energies productives.

És clar que, al començament, això només es podrà dur a terme per mitjà d’una acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció, per mitjà de mesures que, encara que de moment semblin econòmicament insuficients i insostenibles, durant el moviment seran un gran ressort propulsor i de les quals no es pot prescindir com a mitjà per a transformar tot el règim de producció vigent […].

1r. Expropiació de la propietat immoble i aplicació de la renda del sòl a les despeses públiques.

2n. Fort impost progressiu.

3r. Abolició del dret d’herència.

4t. Confiscació de la fortuna dels emigrats i rebels.

5è. Centralització del crèdit en l’Estat per mitjà d’un Banc Nacional amb capital de l’Estat i règim de monopoli […].

El treball infantil

dilluns, 25/10/2010

El treball infantil era una part essencial de l’economia familiar i fins i tot es considerava convenient. Predominava la idea que treballar era bo per als nens, perquè d’aquesta manera se’ls feia útils per a la societat, se’ls hi permetia ajudar a la família i se’ls feia madurar abans.

planella_tejedora.jpgEls nens i les nenes feien llargues fornades laborals de catorze hores, que a vegades eren de setze, i rebien un salari més baix que el dels adults. L’assistència a l’escola era poc freqüent: els infants només hi anaven durant dos o tres anys, el temps just per aprendre a llegir i escriure de forma rudimentària i per adquirir uns coneixement mínims i molt deficients.

Una mostra de l’eficiència laboral que tenien és que cap al 1820 un nen amb dos telers podia produir quinze vegades més que un artesà rural.

D’aquesta manera denunciava el treball infantil el socialista utòpic Robert Owen en les seves Observacions sobre l’efecte que té el sistema de manufacturació (1815):

Avui dia els nens han de treballar sense parar per guanyar-se la mera subsistència: no se’ls ha acostumat a diversions innocents, sanes i intel·ligents; no se’ls concedeix temps lliure si és que abans hi estaven acostumats. No saben que és l’esbarjo, només l’aturada de la feina. Estan envoltats d’altres nens en les mateixes circumstàncies i, d’aquesta manera, en passar de la infància a la joventut, a poc a poc s’inicien, especialment els homes, però sovint també les dones, en els seductors plaers de la droga i l’alcoholisme. Per a això els ha preparat la dura feina diària, la falta de costums millors i el buit total de les seves ments.

La legislació protectora de la infància va ser escassa i es va aplicar sense gaire interès. La prohibició de treballar per als menors de nou anys es va establir al Regne Unit en la Factory Act o Llei Industrial del 1833, però a penes es va complir. Només a partir del 1844, la situació dels treballadors infantils va començar a millorar. Malgrat tot, a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX treballava més d’un terç de la població menor de 15 anys.

El reglament d’una fàbrica tèxtil anglesa

dilluns, 25/10/2010

Durant el segle XIX les condicions dels treballadors fabrils van tenir unes característiques comunes a gairebé tots els països industrialitzats. Així, llargues jornades laborals, des de la sortida del sol fins que es ponia; disciplina estricta amb càstigs corporals o sancions econòmiques, segons la reglamentació de cada empresa; supressió del descans dominical i dels festius; acomiadaments freqüents i inexistència de pensions per malaltia o atur; i absència de drets laborals i sindicals.

Aquest era el reglament d’una fàbrica tèxtil anglesa recollit al Political Register de 30 d’agost de 1823:

A Tyldesley, a prop de Manchester, els homes treballen, inclosa l’hora de dinar, 14 hores al dia, a una temperatura de 80 a 84 graus Fahrenheit (26,6 a 28,8 graus centígrads). La porta està tancada durant les hores de feina, excepte els trenta minuts que dura l’hora del te. Els treballadors no poden anar a buscar aigua per refrescar-se enmig de l’atmosfera sufocant de la filatura. I encara més, l’aigua de pluja està sota cadenat, per ordre del patró; si no, els filadors podrien utilitzar-la.

Vet aquí les multes que els imposaven segons les infraccions comeses:

Infracció

Xílings

Filador que hagi obert una finestra

1

Filador que hagi reparat la corretja del seu tambor i hagi encès el bec del gas

2

Filador que abandoni el seu teler i es deixi el gas encès

2

Filador que encengui el gas massa aviat

1

Filador que encengui el gas massa tard al matí

2

Filador que hagi obert massa la clau del gas

1

Filador que xiuli mentre treballa

1

Filador que tingui deixalles sobre el carro

1

Filador que arribi 5 minuts després de l’últim toc de campana

1