Entrades amb l'etiqueta ‘Morescos’

L’expulsió dels morescos

dissabte, 23/06/2012

El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.

El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.

La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.

moriscos-granadinos-fragm-grabado-de-joris-hoefnagel-hacia-1563.gif

Un altre argument sobre el qual s’ha basat l’explicació de l’expulsió el trobaríem en l’existència d’una opinió pública favorable a aquest capítol final de la Reconquesta. Ara bé, la realitat és que no trobem cap petició massiva a favor de l’expulsió moresca des de cap institució ni des de cap estament, ni tan sols una literatura que la reclamés. Sí que trobem queixes sobre la relació i participació dels morescos en el bandolerisme (com passava en el cas dels immigrants francesos, sempre era més fàcil culpabilitzar els elements estranys de la societat) i en algun cas aïllat es va demanar que s’impedís el seu accés a l’exercici de determinades professions. Tanmateix, aquests testimonis no resulten significatius com per arribar a motivar l’expulsió.

Més versemblants són les motivacions religioses que justificarien l’etnocidi. Els morescos, només per la seva condició, eren sospitosos de heretgia i traïció. En certa manera, van patir, per actitud pròpia i per rebuig extern, una certa marginació derivada de la seva resistència a l’assimilació religiosa i cultural. Però la realitat és que, religiosament, la complexitat de la situació era extraordinària, amb una majoria de població moresca assimilada al cristianisme i una minoria islàmica que oscil·lava entre la simple pràctica religiosa en la clandestinitat i l’islamisme radical. En qualsevol cas, el problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.

I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.

Felipe III.jpg

Felip III

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, duc de Lerma

Quines van ser, doncs, les veritables causes de l’expulsió? La realitat és molt complexa. Els morescos mai van ser una minoria homogènia en la Monarquia Hispànica dels Àustries. Tanmateix, en les esferes de poder i sota la direcció del duc de Lerma, privat de Felip III, s’havia instaurat la idea que només l’expulsió podia acabar amb el problema moresc, ja fos real o imaginari, una expulsió que responia fonamentalment a una política d’equilibri entre les grans potències del Mediterrani. Ara bé, una expulsió plantejada erròniament al donar-li una dimensió d’Estat. D’una banda es trobava la seguretat de la Monarquia Hispànica i en un segon pla la qüestió religiosa. Tot plegat una conjunció d’elements, un debat centenari, que conduïen ineludiblement a l’expulsió.

L’operació va iniciar-se amb els morescos valencians (abril de 1609) i va completar-se amb la promulgació de diferents edictes que obligaven a marxar del país els morescos d’Andalusia i Múrcia (desembre de 1609), Catalunya i Aragó (maig de 1610) i Castella (juny de 1610). Els expulsats van ser autoritzats a emportar-se tots els seus béns i van rebre garanties que en els vaixells que els conduirien a l’exili rebrien aliments i protecció. Les protestes que trobem documentades són minoritàries i estan localitzades en sectors i reivindicacions molt concrets de la societat hispànica.

Majoritàriament, el nord d’Àfrica va ser el destí dels morescos, els quals aviat perdrien aquesta denominació. D’aquesta manera, quatre van ser les grans regions d’acollida dels expulsats: el Marroc, on van articular un projecte polític autònom en ciutats com Salé-Rabat o Tetuan; Algèria, que va acollir la major part dels expulsats integrant-los en les estructures socials turques; Tunis, en una situació similar; i les regions orientals de l’Imperi Otomà, on l’emigració moresca va ser menor i està pitjor documentada.

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

Moriscos_Port_d'Orán._Vicente_Mestre.jpg

En total, les xifres de l’expulsió s’aproximen als 300.000 morescos, la major part dels quals procedia de terres valencianes (117.464). Cal tenir en compte que a Catalunya van ser expulsats 3.716 morescos, però, a diferència del que va establir-se pels altres regnes de la Corona d’Aragó, van poder romandre al Principat 1.578 morescos que havien establert matrimonis mixtes així com els seus descendents. En aquest sentit es pot afirmar que Catalunya va ser un territori que, almenys virtualment, no va veure’s afectat per la política d’etnocidi de la monarquia.

Les conseqüències de l’expulsió les patiria especialment València, el territori on la presència moresca era més significativa i on el territori va reforçar una situació de despoblació que es perllongaria en els següents anys. I molt més el món rural que les ciutats on l’etnocidi va suposar una gran pèrdua de capital i treball. Com és habitual, la pèrdua que va suposar l’expulsió dels morescos és gairebé impossible de quantificar. Tanmateix, les xifres semblen indicar que l’expulsió va tenir escasses conseqüències materials i que les activitats econòmiques en general no van ressentir-se en excés.

Finalment, l’expulsió dels morescos també té una lectura política. Va ser una decisió política decidida per Castella i executada per l’administració castellana. És a dir, era un atac a l’aristocràcia no castellana. Amb l’expulsió dels morescos d’Aragó i València, des de la cort de Madrid s’atacava la immunitat constitucional d’aquests regnes i s’incrementava el desequilibri de poder entre el centre i la perifèria. Respecte de Catalunya, la qüestió moresca no va entrar en el càlcul de la monarquia en la seva pugna amb les institucions catalanes.

La rebel·lió moresca de les Alpujarras

dissabte, 9/06/2012

Els morescos eren els descendents de població musulmana, convertits per la força al catolicisme en temps dels Reis Catòlics a Castella i durant el regnat de Carles V a la Corona d’Aragó. És a dir, en arribar Felip II al tron, oficialment ja no existien musulmans dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries. Ara bé, la realitat és que les religions imposades sempre fracassen i la immensa majoria dels morescos continuava practicant l’Islam en la clandestinitat.

Això suposava un problema religiós per a la monarquia catòlica, però també podia convertir-se en un problema polític. El fanatisme religiós era present, però també la sospita raonada dels contactes entre alguns elements morescos i l’Imperi Turc i els regnes barbarescos. L’amenaça, real o imaginària, d’una invasió des del nord d’Àfrica pesava molt en l’imaginari hispànic. Per això, Felip II va ordenar el desarmament de tots els morescos d’Aragó (1561), València (1563) i Granada (1565).

moriscos-granadinos-fragm-grabado-de-joris-hoefnagel-hacia-1563.gif

Paral·lelament, el 1565, va realitzar-se un concili provincial que va versar sobre la problemàtica moresca. Un any després es promulgava l’edicte conegut com La Pragmàtica, mitjançant el qual es limitava la llibertat religiosa de la població moresca. El 1567, el president de l’Audiència Territorial de Granada, Pedro de Deza, proclamava l’edicte i ordenava a les milícies que vigilessin el seu compliment. Alguns elements de la comunitat moresca van interpretar La Pragmàtica com un acte de guerra, però la majoria de la comunitat va optar per la negociació.

La força dels sectors més intransigents, tant catòlics com morescos, era evident. Així, a mitjans de 1568, els sectors més moderats de la comunitat moresca van veure’s obligats a abandonar les negociacions davant de l’esclat de violentes manifestacions a la ciutat de Granada. Sota l’amenaça de l’aculturació cristiana i amb la renovada pressió de la Inquisició, a més de patir una forta pressió fiscal que agreujava la seva situació econòmica, els morescos granadins, liderats pels sectors intransigents, van preparar un gran aixecament, tot confiant en rebre el suport dels musulmans del Mediterrani. Fernando de Córdoba y Valor va esdevenir el líder de la revolta, tot convertint-se en Ibn Umayya.

las-alpujarras-grabado-de-joris-hoefnagel.jpg

La data escollida va ser la nit de Nadal. Així, el 24 de desembre de 1568, a les Alpujarras, diversos oficials de justícia i agents de la cancelleria van ser assassinats. S’iniciava la rebel·lió. Tanmateix, tot i la seva extensió en el món rural, els rebels no van imposar-se a la ciutat de Granada, on el procés evangelitzador havia avançat amb més força. D’aquesta manera s’iniciava una guerra que es perllongaria gairebé dos anys.

Rebelión_de_Las_Alpujarras.png

La campanya de l’exèrcit imperial, encapçalat per Joan d’Àustria, va caracteritzar-se per la seva crueltat. Tot i que van produir-se contactes entre els rebels morescos i el soldà de Turquia, la realitat és que l’ajuda musulmana a l’aixecament va ser molt limitada, i segons alguns autors pràcticament inexistent. La victòria de les tropes de la monarquia no seria definitiva fins el 1570 quan va produir-se la deportació de 55.000 morescos, els quals van ser repartits per terres andaluses, la Manxa, Toledo i Múrcia. Un nou edicte canalitzaria la postguerra i s’iniciarien els avenços que haurien de portar a la inserció de la comunitat moresca en el teixit de la societat granadina.

Després dels fets de les Alpujarras, coincidint amb la victòria de Lepanto, des de l’entorn del rei van començar a aixecar-se veus favorables a l’expulsió dels morescos com a solució definitiva del conflicte religiós existent. Ara bé, Felip II, l’anomenat rei prudent, no va arribar a decidir-se per la dràstica sortida de l’expulsió com a mesura de xoc per liquidar el problema moresc. Això sí, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. La pressió es faria insuportable.

Les Espanyes del Quixot (1)

diumenge, 22/04/2012

Els termes nació, pàtria, província o terra són emprats al llarg de l’època moderna sota significats diversos que comencen a anar més enllà del contingut merament geogràfic o territorial. Un bon exemple de la complexitat del terme d’Espanya en els segles XVI i XVII el trobem en l’ús que Cervantes en fa al Quixot. En mig del debat originari sobre el concepte de la nació espanyola, Cervantes aporta la seva visió des de la literatura. Així, el terme Espanya és citat en cinquanta-nou ocasions al llarg de l’obra, trenta en la primera part i vint-i-nou en la segona. Tanmateix, la major part de les vegades en les quals Cervantes recorre al terme Espanya ho fa en un sentit geogràfic o territorial. Però també aportarà, de forma més o menys conscient, un concepte que va més enllà de la geografia: l’Espanya plural i diversa.

Cervantes.png

D’aquesta manera, l’Espanya que més vegades apareix en l’obra és el territori pel qual transita Don Quijote, els camins que marquen l’obra cervantina. També, en algunes ocasions, l’autor confon allò general amb el fet local, com quan Dorotea parla d’Espanya com una part de la Manxa: “La buena fama que este caballero tiene, no solo en España, sino en toda la Mancha”, però aquesta és l’excepció.

En aquest sentit, l’Espanya del Quixot és una suma acumulada de les vivències locals, una Espanya plural. La pàtria i la nació de Cervantes és la manera de referir-se al lloc concret d’origen dels personatges, un espai que relaciona amb una gent específica, uns usos determinats i uns costums concrets. Tots els personatges que desfilen per les pàgines del Quixot porten a les seves esquenes la memòria sentimental dels seus pobles, la imatge de la petita comunitat en la qual han deixat l’amor, la família i un bon nombre de situacions evocades amb nostàlgia. Per això, en retornar del tercer viatge, quan Sancho Panza retorna a la seva aldea exclama: “Abre los ojos, deseada patria y mira que vuelve Sancho Panza tu hijo”.

Per tant, és l’Espanya local i diversa la que es troba present de forma permanent en el Quixot. L’Espanya plural dels camins i els pobles. Ja sigui l’Argamasilla de Alba que Cervantes no voldria recordar, el Puertolápice on Don Quijote va ser armat cavaller, el Campo de Criptana del combat contra els molins esdevinguts gegants, o el Toboso de l’estimada Dulcinea.

gustave_dore_don_quijote.jpg

La força de la localitat està present al Quixot, però també existeix una incipient consciència nacional que, de forma més o menys conscient, va més enllà del concepte geogràfic o local. I és que cap a finals del segle XVI per primera vegada trobem present el debat sobre el concepte de la nació espanyola. I en aquest context el Quixot ens presenta el salt qualitatiu del concepte de castellà al d’espanyol com a concepte identitari.

Per exemple, fixem-nos en el diàleg establert entre el cura i el barber, quan aquell li diu “Y aquí le perdonáramos al señor capitán que no le hubiera traído a España y hecho castellano”. Castellà i espanyol semblen superposar-se. Fonamentalment perquè l’expressió espanyol com a gentilici mai va ser emprada per Cervantes. També respon al debat de la seva època, en la qual comença a identificar-se, i a confondre’s, el concepte d’Espanya amb el de Castella. Així, Cervantes parla d’Espanya edificant el seu discurs sobre uns pocs gentilicis: castellans, lleonesos, gallecs (yagüenses), andalusos (tartesos), biscains i aragonesos. Per cert, mai va parlar dels catalans.

Però la identificació d’Espanya amb Castella a través de la cita anterior pot conduir a l’error. Cervantes va ser plenament conscient de la pluralitat i diversitat de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, la seva visió sobre les diferents llengües que es podien trobar a l’Espanya moderna és molt significativa. Així, Don Quijote, en el seu col·loqui amb el caballero del verde gabán afirma: “Razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones y que no se desestimase el poeta alemán porque no escribe en su lengua ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya”. Per tant, el respecte a la diversitat sempre està present en el Quixot.

Tanmateix, això no implica que en algun fragment també trobem testimonis de una certa autosatisfacció castellana. Per exemple, quan Don Quijote es troba amb el biscaí i es permet ironitzar sobre la “mala lengua castellana y peor vizcaína” d’aquest personatge. Per cert, un dels pocs personatges amb els quals surt victoriós del seu enfrontament.

quijote.jpg

El Quixot és el millor testimoni de l’Espanya plural, de la diversitat dels territoris que integraven la Monarquia Hispànica, però també de les persones que l’habitaven. Cervantes arriba a qüestionar-se el concepte de pàtria imposat des del poder, aquell concepte que havia conduit, el 1609, a l’expulsió dels morescos. Així, quan Sancho Panza es troba amb una comitiva de peregrins entre els quals es troba el seu vell amic i veí moresc expulsat Ricote, qui retorna a la seva pàtria, es produeix un diàleg fascinant, que desafia la raó d’Estat. Cervantes posa en boca del moresc Ricote tot allò silenciat per la propaganda oficial, tot conjugant magistralment els conceptes d’Espanya, nació i pàtria:

Bien sabes, ¡oh Sancho Panza, vecino y amigo mío!, como el pregón y bando de Su Majestad mandó publicar contra los de mi nación puso terror y espanto en todos nosotros; a lo menos, en mí les puso de suerte, que me parece que antes del tiempo que se nos concedía para que hiciésemos ausencia de España, ya tenía el rigor de la pena ejecutado en mi persona y en la de mis hijos. Ordené, pues, a mi parecer como prudente, bien así como el que sabe que para tal tiempo le han de quitar la casa donde vive y se provee de otra donde mudarse; ordené, digo, de salir yo solo, sin mi familia, de mi pueblo y ir a buscar donde llevarla con comodidad y sin la priesa con que los demás salieron, porque bien vi, y vieron todos nuestros ancianos, que aquellos pregones no eran solo amenazas, como algunos decían, sino verdaderas leyes, que se habían de poner en ejecución a su determinado tiempo; y forzábame a creer esta verdad saber yo los ruines y disparatados intentos que los nuestros tenían, y tales, que me parece que fue inspiración divina la que movió a Su Majestad a poner en efecto tan gallarda resolución, no porque todos fuésemos culpados, que algunos había cristianos firmes y verdaderos, pero eran tan pocos, que no se podían oponer a los que no lo eran, y no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo los enemigos dentro de casa. Finalmente, con justa razón fuimos castigados con la pena del destierro, blanda y suave al parecer de algunos, pero al nuestro la más terrible que se nos podía dar. Doquiera que estamos lloramos por España, que, en fin, nacimos en ella y es nuestra patria natural; en ninguna parte hallamos el acogimiento que nuestra desventura desea, y en Berbería y en todas las partes de África donde esperábamos ser recebidos, acogidos y regalados, allí es donde más nos ofenden y maltratan. No hemos conocido el bien hasta que le hemos perdido; y es el deseo tan grande que casi todos tenemos de volver a España, que los más de aquellos, y son muchos, que saben la lengua, como yo, se vuelven a ella y dejan allá sus mujeres y sus hijos desamparados: tanto es el amor que la tienen; y agora conozco y experimento lo que suele decirse, que es dulce el amor de la patria […].

D’aquesta manera, el Quixot conjuga la crítica social amarga del país amb un cant a la pluralitat de les seves terres i la diversitat de les seves persones. Possiblement, en aquest sentit, Cervantes va ser el darrer home del segle XVI, un home que viu entre dues èpoques, el darrer humanista de la Monarquia Hispànica i el primer escriptor del Barroc.