Entrades amb l'etiqueta ‘Monarquia Hispànica dels Àustries’

La Guerra dels Segadors: revolta catalana i separació (1640-1659)

divendres, 19/11/2010

Causes. La revolta catalana de 1640 va tenir un doble component: social i polític. Així, en primer lloc, va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobresa en la qual es trobaven. A més, en segon lloc, va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les constitucions castellanes.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Davant els nuls resultats de les Corts de 1626-32 en qual Olivares va buscar d’imposar la Unió d’Armes a Catalunya que hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial, la lloctinència va convertir-se en el peó de la corona per aconseguir els seus propòsits. D’aquesta manera, les ires reials van dirigir-se contra el Consell de Cent i la Generalitat.

Primer, el virrei va instar a la ciutat de Barcelona a retre comptes del 1599 al 1633 amb l’objectiu de que pagués els quints. Davant la resistència a pagar els quints, quatre consellers van ser empresonats entre 1634 i 1635. D’altra banda, la segona línia de l’ofensiva reial va dirigir-se contra la Diputació del General i les seves finances. La lloctinència pretenia envair la jurisdicció de la Generalitat al·legant que hi havia corrupció.

Finalment, l’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la presència de tropes en el territori català amb els allotjaments conseqüents i els abusos que aquests comportaven per a la població. El 1635 la França de Lluís XIII va declarar la guerra a la monarquia de Felip IV. D’aquesta manera, Catalunya es convertia en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys i el transit de tropes, els allotjaments, les lleves i l’esforç militar dels catalans van fer-se manifestos.

El problema dels allotjaments va agreujar-se durant la primavera i l’estiu de 1640 amb el retorn de les tropes de les campanyes del Rosselló mentre la penúria de la fam com a conseqüència de la guerra començava a fer-se present. Els abusos i robatoris que van cometre les tropes eren constants i van acabar comportant un veritable aixecament pagès, primer contra els soldats i després contra els agents feudals. Els terços van ser pràcticament expulsats del Principat.

Etapes de la Guerra dels Segadors:

1640 → Revolta popular, revolució política i negociació de l’auxili francès.

1641-1643 → Èxits de l’aliança franco-catalana.

Batalla de Montjuïc (26-01-1641) → Victòria catalana.

Control del Rosselló (Perpinyà, Salses, Cotlliure i Argelers).

1644-1652 → Ofensiva hispànica.

Ocupació de Lleida (1644).

Revolta de la Fronda a França (1648-1653).

Ocupació de Tortosa (1650).

Capitulació de Barcelona (1652).

1653-1659 → Campanyes militars al nord de Catalunya i Tractat dels Pirineus.

Del Corpus de Sang a la separació de la Monarquia Hispànica. En aquest clima s’han de situar els fets del Corpus de Sang i les accions empreses per la Diputació del General i el Consell de Cent per aturar els aldarulls, posar fi a la situació provocada per l’aixecament pagès i passar a una veritable revolució trencant amb la monarquia hispànica. El component polític contrari a una Monarquia Hispànica que obligava els catalans a fer-se càrrec de les despeses de la guerra se sumava a la protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors que els ofegaven amb impostos senyorials.

El clima de malestar pagès va anar en augment al llarg de la primavera de 1640. Així, la revolta va iniciar-se a Santa Coloma de Farners quan els pagesos van negar-se a allotjar els soldats. Més endavant, la revolta va estendre’s per diverses zones de Catalunya (l’Empordà, el Ripollès, la Seva). En paral·lel, el maig, un grup de segadors va entrar a Barcelona a alliberar el diputat Francesc de Tamarit que havia estat empresonat per ordre del virrei perquè s’havia manifestat contrari als allotjaments.

Corpusdesang.jpg

gravat-1.JPG

El moment culminant de l’aixecament va donar-se el 7 de juny quan es va produir el Corpus de Sang en el moment en que 500 segadors van entrar a Barcelona per llogar-se per a la sega. Un petit incident va fer esclatar la situació i els segadors van dirigir les seves ires contra els béns dels oficials de la monarquia i contra les institucions implicades en els allotjaments. Van saquejar-se les cases dels membres de l’Audiència, la del lloctinent i la del mestre racional. La insurrecció va culminar amb els assassinats del lloctinent general, comte de Santa Coloma, i d’un membre de l’Audiència. La revolta va dominar la ciutat de Barcelona durant una setmana i va acabar per extendre’s al camp.

pau_claris.jpg

Pau Claris

La sublevació, amb la mort del virrei, comte de Santa Coloma, i l’absència dels terços al Principat, va originar un buit de poder que va ser omplert per la Generalitat que va assumir el govern en la figura de Pau Claris. En aquest clima revolucionari, la Diputació del General i el Consell de Cent van començar a establir contactes amb representants de la monarquia francesa. Les esperances catalanes estaven dipositades en l’ajut que proporcionés la monarquia francesa de Lluís XIII.

Els principals dirigents de la revolució política catalana van ser els diputats de la Generalitat: Pau Claris (president i diputat eclesiàstic), Francesc de Tamarit (diputat militar) i Josep Miquel Quintana (diputat reial). La revolta s’ampliava així al afegir-se el component polític que suposava la participació directa de la Diputació del General com a element que salvaguardava els privilegis i els interessos dels grups dominants catalans.

Els primers contactes entre la Generalitat i els francesos van iniciar-se a la primavera de 1640, mentre Pau Claris proclamava una efímera república catalana que donarà pas, el 23 de febrer de 1641, a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Les converses franco-catalanes no van ser entre iguals: els dirigents catalans i francesos només compartien l’enfrontament amb la monarquia de Felip IV. Pels catalans, l’aliança amb França estava condicionada per l’emergència de imperatiu militar i la imminent ocupació del Principat per part de l’exèrcit hispànic. La Diputació i la Junta de Braços havien de buscar aliances per afrontar l’ocupació de les tropes monàrquiques ja que l’exèrcit català era molt inferior.

L’exèrcit monàrquic i l’exèrcit català:

  • Exèrcit de Felip IV → 25.000 soldats a València (a més dels terços a Flandes).
  • Exèrcit català → 8.500 soldats i 500 genets.
Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

El primer objectiu de l’aliança catalana amb la monarquia francesa era la concertació d’una ajuda militar. L’aliança política serà per trobar un refugi després de l’ofensiva reial. Així, França ocuparia la posició dominant en les negociacions i tindria un ampli marge de maniobra per pressionar els negociadors catalans.

Per a França, Catalunya era una peça clau en l’enfrontament amb la monarquia hispànica. D’aquesta manera s’obria un nou escenari de conflicte situat a la pròpia Península. El recolzament a Catalunya era pels francesos una forma de posar més pressió a Felip IV en el seu enfrontament per l’hegemonia europea i la possibilitat d’incrementar el territori de domini francès.

Els pactes de Peronne de 23 de gener de 1641 buscaran garantir la continuïtat de l’estructura política i constitucional catalana sota la monarquia francesa. Ara la Generalitat havia de retre obediència al rei cristianíssim Lluís XIII. La separació de la monarquia hispànica s’havia consumat sota la condició del manteniment dels privilegis catalans, la resolució dels temes que havien resultat conflictius amb la monarquia hispànica i el pacte d’una contribució fiscal i militar condicionada i defensiva.

L’aliança amb França, però, no va permetre els canvis que els dirigents catalans haurien volgut. El grup dirigent català va ser desplaçat. Pau Claris va morir el 1641 i els altres diputats, Tamarit i Quintana, van ser desplaçats per les seves reticències a la política francesa.

Catalunya sota la monarquia francesa. Entre 1641 i 1652 Catalunya va viure un llarg conflicte en el que la seva situació no va millorar malgrat la protecció francesa. L’administració francesa va mostrar-se més interessada a defensar els interessos que l’aixecament català proporcionava a la causa borbònica que a defensar els drets signats amb els catalans.

Secessió_de_Catalunya.jpgEls diputats de la Generalitat, Tamarit i Quintana, van veure’s desplaçats perquè van mostrar reticències a la política francesa. Cada cop es van posar més de manifest les diferències entre els dirigents catalans. En aquest context, el conflicte va començar a decantar-se a favor de la Monarquia Hispànica de Felip IV quan va produir-se la pujada al tron francès de Lluís XIV, encara menor d’edat i la monarquia francesa va haver d’enfrontar-se a la revolta nobiliària de la Fronda.

L’aixecament de la Fronda va fer que França deixés de prestar atenció a la qüestió catalana i que concentrés els seus esforços a resoldre la problemàtica interna. Això suposaria una retirada important de les tropes franceses que es trobaven en el front català. A més, els allotjaments de tropes franceses van ocasionar els mateixos descontentaments entre la població que anteriorment havien causat les tropes de Felip IV. La situació va fer que les tropes franceses no marquessin diferències respecte a les queixes que s’havien produït respecte als terços.

Així doncs, el problema dels allotjaments, amb uns exèrcits mal pagats, va continuar presents. Les queixes de les universitats van continuar i els avalots contra l’exèrcit francès van sovintejar. Tot plegat va crear un clima antifrancès que va facilitar que les tropes de Felip IV es recuperessin militarment.

La ciutat de Barcelona va capitular el 1652 després de resistir a quinze mesos de setge, fam i pesta. El 1653 va produir-se un perdó general i Felip IV va ser reconegut novament com a rei a canvi de conservar i observar els drets polítics catalans i les institucions de la terra. Els principals francòfils, però, no van ser perdonats i van haver d’abandonar la ciutat camí del Rosselló.

El final de la guerra i el Tractat dels Pirineus. La guerra entre les dues monarquies, però, no va acabar aquí i Catalunya va mantenir la seva condició de camp de batalla en el conflicte entre la Monarquia Hispànica i França. Van ser habituals les incursions de tropes franco-catalanes que, des dels comtats que encara romanien sota control francès, pretenien recuperar el Principat. La diplomàcia, però, tenia uns altres objectius.

Fins arribar a la signatura del Tractat dels Pirineus, que posaria fi al conflicte, es donaria una llarga negociació diplomàtica per arribar a un acord de pau. Així, ja el 1643-48 a la Conferència de Munster –en un context bèl·lic– van iniciar-se les primeres converses. La Conferència de Munster va reunir als països implicats en la Guerra dels Trenta Anys i conduiria cap a la signatura de la Pau de Westfàlia. Aquesta, però, no va suposar el final de la guerra ja que França i la monarquia hispànica no van arribar a cap acord de pau i van continuar la guerra.

guerra dels trenta anys.jpg

El 1656 a Madrid s’iniciarien unes noves converses entre les monarquies hispànica i francesa sobre el futur de Catalunya. Per a França i la monarquia de Felip IV, Catalunya era un objecte de negociació al marge de les autoritats catalanes que només hi van poder intervenir en un principi. Els interessos dinàstics serien preponderants en la negociació i és que Catalunya formava part d’un joc d’interessos territorials entre ambdues monarquies.

Per a França, Catalunya no era prioritària en el procés de negociació, sinó que buscaven el control dels Països Baixos que encara es trobaven sota domini espanyol. D’aquesta manera buscaven eliminar el perill que suposava la presència hispana al nord del país i protegir Paris. Les demandes franceses serien rebutjades per Felip IV que oferiria a França el comtat del Rosselló i els ports de Roses i Cadaqués. Les negociacions posteriors seguirien la línia marcada per la Monarquia Hispànica.

La pau entre França i la Monarquia Hispànica va arribar el 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus que va fixar la frontera entre França i la Península a la serralada pirinenca (frontera natural) i va establir en l’article 42 els termes referents a la situació de Catalunya.

laumosnier_tractat_dels_pirineus.jpg

El Conflent i la Cerdanya van ser els principals punts de fricció en la negociació entre la monarquia hispana i França. Definitivament va establir-se una solució política que acordava la divisió de la Cerdanya com a unitat geogràfica que serà detallada a l’Acord de Llívia de 1660: Lluís XIV es feia amb el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya (Vall de Querol); i Felip IV  mantenia el Principat de Catalunya i la resta de la Cerdanya (Llívia).

Tratado_Pirineos_1659.jpg

frontera.jpg

D’aquesta manera, el territori de la Catalunya medieval va ser mutilat i els francesos van assolir un dels objectius que perseguien des de la Baixa Edat Mitjana a l’ampliar el seu territori. El Tractat dels Pirineus no va ser mai sotmès a l’aprovació de les Corts catalanes, com hauria d’haver estat preceptiu, però no hi havia res a fer ja que aquest era el preu a pagar per la revolta de 1640.

Cap a la Guerra dels Segadors: la crisi política catalana del segle XVII, Felip IV, Olivares i la Unió d’Armes

dijous, 18/11/2010

Els problemes jurisdiccionals que ja van plantejar-se durant el segle XVI no van ser solucionats i en el segle XVII la monarquia hispànica buscaria accelerar el procés cap la consecució del poder absolut menyspreant les constitucions i les lleis catalanes. D’aquesta manera, el regnat de Felip IV (1621-1665) suposaria la crisi més significativa del “procés de desnacionalització català” emprés pel govern dels Àustries.

Felipe IV.jpg

La crisi de 1622. La primera crisi significativa entre les institucions representatives de Catalunya i la monarquia va produir-se el 1622-23 quan Felip IV no va jurar les constitucions catalanes al·legant que estava ocupat amb els canvis polítics a la Cort reial.

Aquest fet va comportar que el Principat no acceptés la pròrroga del lloctinent general, el duc d’Alcalà. Va arribar a plantejar-se la substitució de la figura del lloctinent per la vicerègia, un càrrec de la terra regulat per les lleis del país i que havia de ser exercit obligatòriament per un català. La tensió va anar en augment i els consellers de Barcelona van mostrar-se favorables a no acudir al jurament del nou virrei, donat suport al braç militar. Posicionats en l’altra banda hi havia els diputats, els oïdors i els assessors jurídics de la Diputació del General.

Finalment, el 1623, va produir-se el jurament del lloctinent sense que Felip IV hagués signat les constitucions catalanes. A canvi va aconseguir-se la moratòria de la prohibició dels pedrenyals i la suspensió dels quints. A més, la lloctinència va veure reduïda una part de les seves atribucions jurisdiccionals. Era un primer símptoma del que vindria posteriorment.

El projecte del Comte-duc d’Olivares. El principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia.

El problema clau que hauria d’afrontar la monarquia en el segle XVII serà el finançament de la política exterior ja que el privat del rei va dissenyar una política d’enfortiment del poder reial basada en el restabliment de l’hegemonia hispànica als Països Baixos. El manteniment i l’intent d’incrementar les possessions suposaria la participació contínua en guerres de cost elevat perquè el manteniment de l’exèrcit cada cop era més car.

Formes de finançament de la guerra:

  • Patrimoni reial.
  • Contribucions econòmiques dels regnes: Impostos i donatius votats a les Corts.
  • Metalls preciosos arribats d’Amèrica.
  • Contribucions eclesiàstiques: Concessions pontifícies per la defensa de la religió.
  • Préstecs.

En conseqüència, era necessari per a la monarquia trobar més recursos dels que generava de forma ordinària després de la implicació a la Guerra dels Trenta Anys (1618) i la fi de la treva a Flandes (1621). A més, l’endeutament anava creixent i les fonts tradicionals d’ingressos fallaven: el flux de plata americana va disminuir i Castella entrava en crisi demogràfica i econòmica.

El 1621 el Consell d’Hisenda va advertir al monarca que pel finançament de la guerra serien necessaris els ingressos que es generarien fins el 1625. Davant aquesta situació, Olivares exposarà al rei la seva proposta de reforma dels regnes de la monarquia per uniformitzar la monarquia segons les lleis de Castella ja que no tots els regnes integrants hi contribuïen de la mateixa manera.

La monarquia ja havia tendit a la castellanització de l’administració reial i eclesiàstica al llarg dels anys anteriors ja que el sistema polític de la Corona d’Aragó es basava en el pactisme, fet que limitava l’absolutisme monàrquic, i en canvi, a Castella la limitació del monarca a l’hora de legislar no era tant gran.

L’existència d’unes constitucions catalanes per damunt del monarca feia que aquest estigués obligat a complir-les. Segons la Constitució de l’Observança de 1481, el rei i els seus oficials estaven obligats a complir la llei i si cometien algun acte il·legal aquest seria considerat nul. La Diputació del General era qui havia de vigilar que el monarca complís la llei. Així, la limitació a la pràctica de l’absolutisme en el sistema català dificultava la pràctica que Olivares proposava al monarca per consolidar la monarquia mitjançant la pràctica de l’absolutisme i la castellanització.

Conde-duque_de_Olivares.jpg

Per aconseguir els seus objectius Olivares va proposar tres “caminos” en un Memorial secret adreçat al rei el 1624.

Camins d’uniformització de la monarquia segons el Memorial d’Olivares de 1624:

1. Integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres.

2. Negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força.

3. Provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

La unió d’Armes. En funció de les urgències de la guerra, Olivares va presentar el 1625 el projecte de la Unió d’Armes, un programa de defensa comú de la monarquia en el que havien de contribuir tots els regnes. La Unió d’Armes era una forma d’aconseguir la integració dels regnes aplicant a tots els regnes el model de contribucions castellà, que no limitava les aportacions fiscals a la corona.

Olivares buscava la formació d’un exèrcit de 144.000 homes de tots els regnes que integraven la monarquia que aportarien un contingent d’homes proporcional al seu nombre d’habitants. Seguint uns criteris demogràfics erronis, Olivares considerava que el Principat de Catalunya havia d’aportar a aquest projecte 16.000 soldats que haurien de defensar a la monarquia a qualsevol part del seu territori que fos atacat.

Per introduir la Unió d’Armes a Catalunya Felip IV va convocar les Corts el 1626, i allà es van poder comprovar les discrepàncies entre la monarquia i els estaments catalans. La resposta dels braços a les demandes reals va ser la invocació de les constitucions per a rebutjar el projecte. La Unió d’Armes era contrària a l’usatge princeps nomque regit per criteris defensius en cas d’invasió.

Segons l’usatge princeps nomque, en cas de perill militar l’ajuda al monarca implicava:

a. La presència del rei al front de l’exèrcit.

b. El caràcter simplement defensiu de la mobilització militar a Catalunya. Es a dir, estrictament dins de les fronteres del Principat.

Un cop rebutjat el projecte, i davant l’enuig reial, Olivares va presentar una contraproposta i va intentar que les Corts realitzessin un donatiu desorbitat de 250.000 ducats al monarca. Aquesta quantitat triplicava l’anterior donatiu atorgat per les Corts. Els càlculs del Comte-duc es feien pensant que Catalunya tenia un milió d’habitants, quan en realitat no arribava a la meitat.

Els braços van negar-se a realitzar el donatiu al monarca i aquest va abandonar les Corts sense cloure-les. La Cort General no va poder acabar-se i ni els greuges van quedar reparats, ni va poder legislar-se. L’intent de cloure la Cort General el 1632 va tornar a ser un fracàs parlamentari, però també una demostració de la capacitat de resistència dels representants catalans enfront de la política imperial de Felip IV i Olivares ja que el nou intent es va tornar a tancar sense acord.

La guerra i la qüestió dels allotjaments. La guerra contra França, declarada l’any 1635 va constituir un nou element de conflicte entre la monarquia i el Principat. L’obertura, per part del Comte-duc d’Olivares, d’un front al Rosselló va implicar, per la força, la participació econòmica i humana de Catalunya en el conflicte, a més de la presència dels exèrcits reials, els terços, en terres catalanes.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

La guerra es va desenvolupar al Rosselló entre 1637 i 1639 i la presència dels terços, que eren uns 10.000 homes, en territori català va plantejar el problema del seu allotjament durant l’hivern, qüestió que suposava la pressió econòmica de mantenir els soldats i sobretot patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

La tensió entre la pagesia, sobre la qual requeia el pes de mantenir-los, i els terços va anar en augment fins a l’esclat (el maig de 1640) de greus aldarulls entre pagesos i soldats provocats per la negativa dels habitants de Santa Coloma de Farners d’allotjar-los, amb el resultat de moltes víctimes i esglésies cremades pels terços en la seva retirada cap al Rosselló.

Les conseqüències no es farien esperar i el 7 de juny de 1640 la revolta esclataria a la ciutat de Barcelona. Amb el Corpus de Sang començava la Guerra dels Segadors.

El regnat de Felip IV, l’esfondrament de l’Imperi hispànic

dijous, 18/11/2010

Amb l’ascens de Felip IV (1621-1665) al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar el pacifisme de Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe_IV.jpg

Política interior. A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei, el Comte-duc d’Olivares, favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. D’aquesta manera, tal i com havia fet el seu pare, Felip IV va lliurar el govern efectiu del país a un favorit, Olivares, ferm partidari de reforçar la posició de la monarquia i mantenir l’hegemonia a Europa. Aquest favorit del rei era un personatge força autoritari que va endegar un programa de reformes per enfortir el poder de la monarquia i tornar-li el prestigi davant Europa.

El seu programa aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. Així, va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes.

Conde-duque_de_Olivares.jpg

En aquesta direcció va crear la Unió d’Armes, que consistia a obligar tots els regnes hispànics, i no tan sols Castella, a que contribuïssin en les guerres amb soldats i impostos en una quantitat proporcional als seus habitants. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.

Però els intents uniformitzadors d’Olivares van topar amb l’oposició dels regnes perifèrics, especialment de Portugal i de Catalunya, que es van oposar a perdre els seus drets tradicionals. D’aquesta manera, el 1640 va tenir lloc un important aixecament intern a Catalunya i a Portugal que va mostrar la fragilitat de la monarquia i va resultar desastrós pels seus interessos.

Mentre a Catalunya esclatava la Guerra dels Segadors, el mateix 1640 s’iniciava la rebel·lió del regne de Portugal, que es volia independitzar la Monarquia Hispànica perquè aquest lligam els enfrontava a Holanda i Anglaterra, que atacaven les seves colònies. Amb ajuda estrangera, Portugal va aconseguir expulsar els representants de Felip IV i proclamar la independència del país mentre el duc de Bragança era proclamat com a rei amb el nom de Joan IV.

També van esclatar revoltes a Andalusia (1641) i a Aragó (1648), que, sumats a les revoltes catalana i portuguesa, hem d’entendre com una mostra del descontentament dels estaments privilegiats contra la política autoritària i personalista del Comte-duc d’Olivares.

Política exterior. A l’exterior, la política del nou govern va ser radicalment contrària a la del govern “pacifista” de Felip III. L’any 1618 va esclatar a Europa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, conflicte que va començar amb el pretext de defensar el catolicisme (Lliga Catòlica) davant dels prínceps protestants (Lliga Evangèlica), però, en el fons, amagava la col·laboració de les dues branques de la dinastia dels Habsburg (l’espanyola i l’austríaca) per mantenir la seva hegemonia en els assumptes europeus.

guerra dels trenta anys.jpg

L’entrada d’Espanya en el conflicte va respondre a la voluntat d’Olivares d’enfortir la posició de l’Imperi Hispànic a Europa i de frenar les aspiracions hegemòniques de la França dels Borbons. Així, el 1621, quan va finalitzar la treva amb les Províncies Unides, va recomençar la guerra contra els rebels flamencs.

Rocroi.jpgLa primera etapa del conflicte va ser clarament favorable als terços espanyols que van vèncer a Breda (1626). Les seves victòries van culminar el 1635 a la batalla de Nördlingen, en què els protestants alemanys i suecs van caure derrotats. En canvi, l’entrada de França a la guerra (1635), donant suport als prínceps protestants, va canviar el signe del conflicte.

El cardenal Richelieu, favorit del rei de França Lluís XIII, va considerar que calia impedir que la Monarquia Hispànica s’imposés en la Guerra dels Trenta Anys i acaparés encara més poder a Europa.  Les tropes hispàniques, incapaces d’enfrontar-se amb tants enemics simultàniament, van començar a patir derrotes successives i els terços espanyols van ser derrotats definitivament a Rocroi (1643).

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència de les Províncies Unides, va iniciar el seu declivi definitiu.

Westfalia y Pirineos.jpg

mapa-westfalia-paz.jpg

A més va significar la fi de l’hegemonia espanyola a Europa i l’ascens de la França de Lluís XIV com a principal potència europea. La continuació de la guerra de la Monarquia Hispànica amb França no faria més que accentuar el declivi espanyol i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

El regnat de Felip III, l’inici de la decadència hispànica

dilluns, 15/11/2010

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu.

Felipe III.jpg

Un dels aspectes característics de la política hispànica durant el segle XVII va ser l’abandonament del govern per part dels monarques, que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Rubens_lerma.jpg

El duc de Lerma, privat de Felip III

Un dels principals objectius del regnat va ser concloure les nombroses guerres que havia heretat del seu antecessor. Així, la Monarquia Hispànica de Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica.

Al contrari, l’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels morescos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, van sortir d’Espanya unes 300.000 persones (prop del 5% de la població). Més enllà del drama personal dels morescos que van haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura. Aquest fet, però, va afectar relativament poc a Catalunya ja que els morescos representaven una minoria.

embarque de moriscos alicante.jpg

Expulsió dels morescos al port d'Alacant

A més, malgrat que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. Les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

L’Imperi hispànic de Felip II

dissabte, 13/11/2010

La Monarquia Hispànica. Com a conseqüència del testament del seu pare, Felip II va renunciar als territoris austríacs i al títol imperial. Així, la Monarquia Universal de l’emperador Carles V deixava pas a la Monarquia Hispànica del rei Felip II. Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal.

Felipe II.jpg

D’aquesta manera, l’Imperi de Felip II va ser el més poderós de la seva època, format pel regne de Castella, la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de l’Àfrica i l’Extrem Orient.

Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris.

El govern de Felip II es va estendre per tots els territoris peninsulars després de l’annexió de Portugal (1581) perquè el rei portuguès va morir sense descendència. Al ser fill d’una infanta portuguesa, el monarca hispànic va  reclamar els seus drets sobre la corona portuguesa, que va obtenir aquell mateix any. Així, incorporant les possessions portugueses a Amèrica, Àfrica i Àsia, Felip II va constituir un Imperi gegant per a la Monarquia Hispànica.

felipeii-imperio-europa.jpg

imperio felipe II.jpg

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscs de Granada.

D’aquesta manera, les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. A més, les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

La defensa del catolicisme. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme.

Així, Felip II, Igual que abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

religion_tiziano.jpg

El temor que el protestantisme penetrés en els regnes hispànics i l’existència, a dins d’Espanya, de moltes persones d’origen convers (moriscos i jueus) va fer que Felip II es convertís en un gran defensor de l’ortodòxia catòlica. El rei sempre es va negar rotundament a concedir la llibertat religiosa als seus súbdits i va ser implacable contra qualsevol brot de protestantisme als territoris on regnava.

Per això, la Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i, com a actes exempleritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats “cristians vells” i va créixer la intolerància.

Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.

La conservació de l’herència patrimonial. Felip II considerava que tenia l’obligació de conservar tots els territoris que havia heretat i de transmetre’ls als seus successors. En conseqüència, la voluntat del monarca de mantenir l’hegemonia política hispànica i, a la vegada, l’ortodòxia catòlica a Europa va donar com a resultat un seguit de guerres:

a. Felip II va aconseguir derrotar els francesos a l’inici del regnat i els va obligar a firmar la pau de Cateau-Cambresis de 1559. Al final del regnat, però, el conflicte secular per l’hegemonia europea entre els dos països es va reactivar.

b. Per frenar l’expansió musulmana que amenaçava les possessions hispàniques al mar Mediterrani, Felip II va organitzar una gran flota aliada, on formaven part el Papat (Pius V), la República de Venècia i la Monarquia Hispànica, que va derrotar els turcs a la Batalla de Lepant (1571).

Battle_of_Lepanto_1571.jpg

c. La rebel·lió dels Països Baixos va ser el resultat de la difusió del protestantisme calvinista en aquests territoris i de la fixació de nous impostos. La insurrecció la va encapçalar Guillem d’Orange i va començar el 1566. Les solucions de força i la presència dels terços (exèrcit) no van aconseguir resoldre un conflicte que va durar 80 anys. Finalment, els Països Baixos van fragmentar-se en dues zones: el nord, protestant, aviat va aconseguir la independència (tot i que no seria reconeguda oficialment fins el 1648 a la Pau de Westfàlia, durant el regnat de Felip IV); i el sud, catòlic, va continuar sota la dependència hispànica.

Camino_Español.PNG

d. La lluita contra Anglaterra va ser motivada perquè, arran de l’arribada d’Isabel I al tron anglès, aquest país donava suport els protestants europeus contra l’Imperi de Felip II (en especial als rebels dels Països Baixos) i perquè els seus vaixells representaven una amenaça per a la flota espanyola que comerciava amb Amèrica. En conseqüència, el monarca va preparar una gran esquadra, batejada com l’Armada Invencible, que va acabar destruïda per una tempesta a prop de les illes britàniques el 1588.

Spanish_Armada.jpg

El seguit de guerres produïdes durant el regnat de Felip II van tenir un cost elevat per a la Monarquia Hispànica. Desbordada per tantes despeses, i malgrat l’augment continuat dels impostos, la hisenda espanyola es va arruïnar el 1596 tot declarant-se en bancarrota. Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles V va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica.

El govern del Habsburg

dissabte, 13/11/2010

L’Imperi articulat per Carles V estava format per infinitat de territoris diferents, tots amb les seves pròpies lleis i institucions. El principal punt en comú que tenien aquells territoris era el fet de compartir un mateix rei, que exercia el govern, dirigia la política exterior i s’ocupava de l’administració, l’exèrcit i la recaptació dels impostos.

La Monarquia Hispànica dels Àustries tenia el seu centre polític a Castella, on els monarques van imposar una monarquia autoritària seguint el model estès des de finals de l’edat mitjana en molts dels països europeus. Cal tenir en compte, però, que els Habsburg no van crear un nou sistema polític, sinó que van mantenir el model de monarquia composta heretada dels Reis Catòlics. Així, es respectaven el dret, les costums i les institucions tant de la Corona d’Aragó com del Regne de Navarra.

Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

Catalunya era, per tant, un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

Gobierno austrias.png

D’aquesta manera, els Habsburg van impulsar a Castella un model de monarquia autoritària on el rei concentrava tot el poder, de manera que les decisions importants es prenien des de la Cort. L’eix central del govern el constituïen el rei i els seus auxiliars, que ell mateix elegia, normalment entre els juristes i la noblesa del regne de Castella. A cada territori hi havia un virrei o governador que governava en nom del rei quan aquest no hi era. També hi havia una audiència, encarregada d’administrar justícia.

Per tal de portar a terme les funcions bàsiques de l’Estat, van crear-se tot un seguit d’organismes que assessoraven al rei a l’hora de prendre decisions. Un dels òrgans fonamentals del govern serien els consells.

Consells Territorials:

  • Castella (1480).
  • Aragó (1494).
  • Índies (1521).
  • Itàlia (1556-59).
  • Portugal (1582).
  • Flandes (1588).

Consells Generals:

  • Inquisició (1483).
  • Estat (1522).
  • Hisenda (1524).
  • Guerra (1529).

Una part important del Consell d’Estat la formaven nobles que havien tingut alts càrrecs de govern. S’ocupava dels problemes relacionats amb les guerres, dels tractats de pau i de les relacions internacionals amb altres Estats.

El Consell d’Hisenda era responsable de recaptar i administrar els recursos de l’Estat. Uns altres consells eren responsables del govern d’algun territori de la Corona, com el Consell d’Aragó i el d’Índies. D’altra banda, el Consell de la Inquisició s’ocupava del dels problemes religiosos.

El centralisme dels reis va provocar la decadència de les Corts, les funcions de les quals es van reduir cada vegada més i fins i tot van deixar de ser convocades durant llargs períodes. També els municipis van estar estretament controlats pels representants del rei.

Des de l’època de Carles V, la cort dels Àustries va anar omplint-se de nombrosos buròcrates, que s’ocupaven de tots els afers i tràmits del govern de l’Imperi. Amb el temps, el nombre de funcionaris va augmentar i les institucions de govern es van anar ampliant amb una burocràcia incompetent i excessivament nombrosa.

La Monarquia Hispànica també va desenvolupar una intensa diplomàcia hereva de la política de Ferran el Catòlic. Per tal de mantenir relacions estables amb els principals Estats europeus es va crear un cos de diplomàtics i es van establir ambaixadors permanents a tres de les principals capitals europees: Roma, París i Londres.

L’exèrcit dels Habsburg va ser el més poderós a Europa fins a mitjans del segle XVII. Era un exèrcit de mercenaris, format preferentment per castellans, però també amb la presència d’italians, alemanys, flamencs, suissos, etc. La unitat bàsica de cada exèrcit era el terç, el cap dels quals pertanyia, generalment a la noblesa.

L’Imperi universal de Carles V

dissabte, 13/11/2010

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

herencia_carlosv.gif

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

Comuneros.jpg

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Habsburg_Map_1547.jpg

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

CarlosV.jpg

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

Les repercussions a Europa de la creació de noves rutes comercials i la conquesta de nous mercats

dimarts, 9/11/2010

Al segle XVI, el comerç a Europa va augmentar considerablement. Tot i això, el comerç interior encara va limitar-se als mercats locals, reflex d’una societat en la qual la majoria de la població encara vivia d’una economia d’autoabastament.

Contràriament, amb l’obertura de les noves rutes comercials –la ruta de les espècies, la dels metalls i la dels esclaus– i la conquesta de nous mercats, el mercat exterior europeu va sortir dels seus estrets límits i va començar a esdevenir un mercat mundial. Això va produir una expansió del comerç marítim mundial, esperonat per l’arribada de grans quantitats d’or i plata procedents d’Amèrica.

comercio-siglo-xv-xvi.JPG

També va augmentar el comerç a les àrees tradicionals, és a dir, a la zona de la Mar Bàltica, Mar del Nord i costes atlàntiques i a la zona de la Mediterrània. A la primera d’elles, el comerç abraçava béns de consum massiu –sobretot cereals, bestiar i coure– de l’est d’Europa, tèxtils i productes metal·lúrgics, de l’oest.

L’activitat comercial, controlada fins aleshores per la Lliga Hanseàtica, va passar a mans dels holandesos i va constituir la base de la puixança comercial dels Països Baixos al segle XVI.

A la Mediterrània, el comerç d’espècies i productes de luxe va continuar en mans dels venecians fins al segle XVII, període en el qual es va iniciar la decadència de la Mediterrània com a àrea comercial.

La gran expansió de l’activitat comercial va ser possible gràcies a la difusió dels mitjans de pagament i va afavorir un extraordinari desenvolupament del món de les finances. En aquest segle es van generalitzar les lletres de canvi, com a moneda de pagament internacional, i el sistema de crèdit. Aquest últim, per exemple, va permetre que molts mercaders es beneficiessin d’operacions comercials encara que tinguessin un cost inicial molt elevat.

Les creixents necessitats dels Estats, les despeses dels quals, en molts casos, eren superiors als ingressos, també van constituir un element decisiu per a la difusió del crèdit, ja que van veure’s obligats a demanar préstecs.

D’aquesta manera, el volum de negocis, ja fos de mercaderies (comerç) o de diners (finances), es va incrementar. Això explica també la importància creixent dels mercaders banquers, els prestamistes i, sobretot des del segle XVII, els bancs i les borses creades a les principals ciutats comercials i financeres (Anvers al segle XVI, i Amsterdam i Londres al segle XVII).

Així, els monarques hispànics van utilitzar els territoris conquerits com a mitjà per a obtenir fàcilment metalls preciosos. Això va donar lloc a un comerç que, controlat per la monarquia a través del monopoli que va concedir al port de Sevilla, es va centrar en la importació massiva de metalls preciosos i en l’exportació dels pocs productes que el regne castellà podia oferir: olis, vins, teixits i armes.

mapa44_P.jpg

No obstant això, la majoria de metalls preciosos no romanien a la Península Ibèrica per dos raons fonamentals.

En primer lloc, l’or i la plata eren utilitzats per a pagar les despeses bèl·liques, diplomàtiques i administratives que suposava mantenir l’Imperi Habsburg, del qual l’emperador era el rei de la Monarquia Hispànica, Carles V, i per a pagar els crèdits que tant l’emperador Carles com els successius monarques hispànics dels segles XVI i XVII van sol·licitar als banquers estrangers (principalment, alemanys i italians).

En segon lloc, la política interior dels monarques no va propiciar la inversió dels metalls preciosos en activitats productives (agricultura i manufactures). D’aquí, doncs, que, a partir de mitjans del segle XVI, la Monarquia Hispànica va haver de recórrer a la compra de productes manufacturats procedents d’Anglaterra, Holanda i França per tal de cobrir la creixent demanda del mercat americà.

D’aquesta manera, van ser els països citats anteriorment els que més van beneficiar-se realment del comerç castellà amb Amèrica, tant per l’estímul que va suposar per a la seva producció de manufactures com per l’or i la plata que n’obtenien de la seva venda.

Tots dos factors van servir per a consolidar en aquests països el capitalisme comercial. En canvi, per a la Monarquia Hispànica va suposar perdre l’oportunitat d’esdevenir una de les principals potències comercial de l’època.

L’organització de l’Imperi americà

dilluns, 8/11/2010

L’administració dels nous territoris. Els reis castellans no van establir només bases comercials en els territoris conquerits, sinó que des del primer moment van mostrar la voluntat de poblar aquests nous territoris. El poblament de les noves terres va quedar reservat als súbdits de la Corona de Castella (Castella i la Corona d’Aragó compartien la monarquia però no les institucions i lleis), com consta en el testament d’Isabel de Castella.

En teoria, els reis van considerar Amèrica com una prolongació de les seves possessions peninsulars i van decidir que els territoris americans fossin governats per les mateixes lleis que Castella. És a dir, els nous territoris eren part de la Corona amb igualtat de drets. Per tant, la monarquia va intervenir en la vida dels indígenes nomenant autoritats i procurant la seva evangelització. El procés de colonització va ser complet a través de la introducció de la llengua, la cultura, la religió, l’art i les lleis de Castella.

L’estructura administrativa començava a la metròpoli, és a dir, Castella, on Carles V va crear el Consell d’Índies, una comissió d’experts que centralitzava tots els afers de les colònies: era l’encarregat d’assessorar el monarca sobre el govern a Amèrica, proposar les persones per a ocupar els càrrecs americans i de preparar les anomenades lleis d’índies relacionades amb aquests territoris.

El territori conquerit es va dividir en extensos virregnats. En el territori colonial, els virreis, escollits pel monarca entre l’aristocràcia castellana, gaudien teòricament de plens poders dins dels seus territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Els virregnats es dividien en províncies dirigides pels governadors i les ciutats eren regides per un consell o ajuntament.

Virreinatos americanos.jpg

A les principals ciutats americanes es van establir les audiències que complien amb les funcions judicials, i a la vegada també amb algunes d’administratives. Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. En el govern municipal va adoptar-se el model castellà del cabildo pel qual els alcaldes feien de jutges de primera instància.

L’economia colonial i l’explotació dels nous recursos. L’economia colonial que els espanyols van imposar en els nous territoris va descansar en l’explotació de les riqueses agrícoles i, sobretot, mineres (or i plata), basada en el treball forçat de la població índia i en l’exportació en massa d’aquests metalls preciosos a la metròpoli.

Els conqueridors i colons que es van assentar als nous territoris eren camperols o soldats propis; una minoria, generalment els caps de les expedicions, eren fadristerns o sorters de famílies nobles. La majoria d’ells va anar a Amèrica a la recerca de riqueses i atrets per la possibilitat que tenien d’assolir allí un títol nobiliari.

Per això es van servir de la població índia com a mà d’obra barata en el conreu de les terres ocupades, les plantacions de canya de sucre, d’anyil i de cacau i, sobretot, en l’extracció d’or i plata, primer a les arenes dels rius de les Antilles i després a les grans mines localitzades a Mèxic i Perú (Potosí).

El sistema més important d’utilització del treball nadiu va ser l’“encomienda”, d’aplicació general, i el repartiment i la mita, aplicats a Mèxic i Perú respectivament.

Kingsborough.jpgL’“encomienda” assignava un grup d’indis a un colon (encomendero), el qual tenia l’obligació de donar-los instrucció religiosa i protecció. L’“encomienda” consistia, per tant, en la cessió dels drets que els indis havien de pagar a la corona; a canvi, l’encomendero es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d’indis que li havia tocat i que treballava per a ell o que pagava en diners. El repartiment obligava cada comunitat índia a proporcionar un nombre de treballadors durant un període determinat.

Bartolomé de Las Casas, en la seva Historia de las Indias (1561) va denunciar repetidament els abusos dels encomenderos. Això va obligar la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) vam establir que no es concedissin noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona.

Altres abusos es cometien contra els indis obligats a treballar en condicions molt dures en els “obrajes” on confeccionaven teles senzilles i en la mineria.

D’altra banda, la mita, aplicada al Perú, obligava la població indígena a oferir prestacions de treball a les mines durant certs períodes de temps.

L’explotació del territori descobert va esdevenir sistemàtica, organitzada i controlada per l’Estat, que esperava treure’n importants fonts d’ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances de les monarquies autoritàries.

L’extracció i exportació d’or i plata en grans quantitats va donar lloc a la denominada ruta dels metalls, que des del Golf de Mèxic arribava a la metròpoli a través del port de Sevilla. El sistema d’explotació colonial castellà, d’aquesta manera, va ser restrictiu i centralitzat ja que totes les operacions es feien a Sevilla.

En aquesta ciutat va ser instal·lada la Casa de Contratación (1503), organisme encarregat d’organitzar i controlar tot el tràfic, tant de mercaderies com de passatgers, entre els regnes de la Corona i les Índies, així com també la recaptació d’impostos reials sobre els metalls preciosos (una cinquena part, el “quinto real”). L’arribada massiva de metalls preciosos a Europa, a través del monopoli que exercia Sevilla, va tenir importants repercussions econòmiques, socials i polítiques.

casa-de-concentracion-de-sevilla.jpg

Les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i la seva única funció era subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Així, entraven a Espanya or, argent, cuir, sucre, cacau, cafè i cotxinilla procedents d’Amèrica; i d’Espanya hi sortien oli, vi, ferro, teixits, llana, manufactures, armes i llibres.

Però la situació econòmica de la metròpoli era tan deficient que ja a la fi del segle XVI no era capaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això va fomentar la invasió de la Península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocaria una desviació contínua de l’or i la plata cap als veritables centres manufacturers d’Europa.

L’atac de corsaris anglesos, francesos i holandesos va fer que els vaixells de transport haguessin de ser protegits per vaixells de guerra, fet que encaria el producte. Indirectament aquestes deficiències fomentarien el contraban, que ja al segle XVIII es considerava per les autoritats com un problema irresoluble.

Durant el segle XVIII, el reformisme borbònic va intentar racionalitzar l’administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l’explotació de productes agraris comercialitzables. Carles III liberalitzaria el comerç amb Amèrica, el 1778, autoritzant els ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma de Mallorca amb una vintena de ports americans.

Els canvis en les formes de vida i el descens demogràfic indígena. L’aplicació sistemàtica de les formes de treball imposades a la població índia es va veure facilitada per l’organització a la que va ser sotmesa, a partir de mitjans del segle XVI, amb l’arribada de missioners a les Índies. Els conqueridors van organitzar a les Índies una societat basada en criteris racials.

a. En la societat colonial els conqueridors arribats de la Península ocupaven el lloc més alt. Exercien els càrrecs de govern, posseïen les terres i controlaven el comerç. Els criolls eren els descendents dels colonitzadors instal·lats a Amèrica.

b. Els mestissos eren fills d’un conqueridor i una indígena i ocupaven un lloc intermedi entre la minoria blanca i la majoria índia.

Mestizo.jpg

c. Els indis eren la base de la població americana (gairebé quinze milions de persones a finals del segle XVI). Feien els treballs manuals, principalment totes les feines del camp i van patir molts abusos, malgrat l’existència de les Lleis d’Índies que tenien el propòsit de protegir-los. La població autòctona va ser obligada a concentrar-se en aglomeracions anomenades reduccions, constituïdes per 500 famílies com a màxim, per tal de facilitar la seva cristianització, però també l’explotació del seu treball i la recaptació de tributs.

d. Els negres patien la pitjor situació: eren esclaus sense drets i no hi havia cap llei que els protegís. Se’ls portava des de l’Àfrica per fer les feines més dures i penoses allà on la mà d’obra era escassa, i eren considerats possessions de les persones que els havien comprat.

La transformació de les formes de vida dels indis i l’explotació econòmica a la qual van ser sotmesos, sobretot a les mines, va impedir que poguessin dedicar-se a assegurar la seva subsistència. Això va comportar la seva subalimentació i, per tant, un descens brutal de la població india.

A aquest factor fonamental cal afegir-hi les epidèmies catastròfiques provocades per la propagació de malalties d’origen europeu (verola, xarampió, grip), arribades a Amèrica de la mà dels conqueridors i que atacaven una població que no gaudia de cap immunitat natural ja que havia viscut en un cercle ecològic tancat des del Paleolític. No se sap exactament quanta població hi havia a Amèrica abans de la conquesta, però sí que sabem que l’impacte de l’arribada dels europeus va ser catastròfic.

La conquesta d’Amèrica

dilluns, 8/11/2010

Immediatament després de l’arribada de Colom a Amèrica va començar la conquesta espanyola d’aquells territoris. D’aquesta manera, ben aviat es van establir ciutats i centres comercials a les Antilles (Cuba, La Hispaniola) i a l’Amèrica central (Panamà). Però la possessió de les illes caribenyes no va satisfer les expectatives hispanes: la producció d’or era escassa, els colonitzadors no s’adaptaven bé al clima tropical i els conreus europeus no arrelaven a les noves terres.

Davant d’aquests problemes els conqueridors van decidir explorar i colonitzar el continent. Es van interessar principalment per les zones més poblades i amb un clima i un paisatge més semblants als d’Europa. Per això van quedar sense explorar regions molt àmplies, especialment les grans selves de l’interior i les terres fredes del sud. D’aquesta manera, van produir-se moltes expedicions de conquesta a l’Amèrica Central i del Sud.

conquista-de-america.jpg

La conquesta de Mèxic. La primera gran expedició en terra ferma es va realitzar sota el comandament d’Hernán Cortés, un hidalgo extremeny que va conquerir Mèxic, fins aleshores sota el domini de l’Imperi asteca.

hernán cortes.jpg

Hernán Cortés

L’expedició de Cortés va sortir de Cuba i en arribar a territori mexicà va fundar la ciutat de Veracruz, des d’on s’internaria en el continent. En arribar a Tenochtilán, la capital asteca, va posar-se en contacte amb l’emperador Moctezuma qui en un principi va fingir sotmetre l’Imperi al domini espanyol. Més endavant, però, els asteques es van revoltar, van matar el propi Moctezuma i van expulsar els espanyols de la ciutat. Hernán Cortés va perdre la meitat dels seus soldats en l’anomenada Noche Triste, però va aconseguir refer el seu exèrcit i va vèncer els asteques a la batalla d’Otumba. D’aquesta manera, des del 1521, els territoris asteques van quedar incorporats a l’Imperi hispànic sota la denominació de Nueva España.

conquest_mexico_1519_21.jpg

mexico cortes.jpg

La conquesta del Perú. Un altre extremeny, Francisco Pizarro, va ser qui va dirigir la conquesta del Perú, dominat fins aleshores per l’Imperi inca. Amb l’ajuda de Diego de Alamagro i amb un nombre relativament reduït de soldats, Pizarro va arribar al Perú el 1531 i va aprofitar-se de la crisi interna i les lluites civils dels inques per a conquerir el territori.

pizarro.jpg

Francisco Pizarro

Pizarro va aprofitar-se de la greu crisi política produïda per la successió del càrrec d’Inca i, amb la col·laboració d’altres pobles indígenes sotmesos pels inques, va fer capturar i executar l’emperador Atahualpa, fet que va facilitar l’entrada dels espanyols a Cuzco, la capital de l’Imperi. Ben aviat, però, sorgirien importants diferències polítiques entre Pizarro i Almagro que generarien un seguit de lluites civils en les quals tots dos acabarien perdent la vida. Finalment, el 1572, el darrer emperador inca, Tupac Amaru, va ser assassinat pels conqueridors finalitzant el procés de conquesta.

VIAJES-PIZARRO.JPG

Altres conquestes i exploracions. D’aquesta manera, una part de l’Amèrica del Nord, i tota l’Amèrica Central i del Sud (exceptuant el Brasil) van ser colonitzades pels espanyols. Així, Almagro primer i Pedro de Valdivia després van protagonitzar la conquesta de Xile. També es van fer expedicions d’exploració, com la de Francisco de Orellana que va recórrer l’Amazones o la de Juan de Garay que van fundar Buenos Aires. A més a més, Amèrica va ser el punt de partida d’expedicions pel Pacífic, com ara la de Legazpi i Urdaneta, que van sortir de Mèxic cap a l’oest i van conquerir les illes Filipines, a la banda asiàtica del Pacífic.

Els instruments de la conquesta. En la conquesta del territori americà els espanyols van tenir una notable superioritat militar, fet que va facilitar la submissió dels pobles indígenes.

Els conqueridors eren homes amb un important afany per viure aventures obtenir riqueses tot traslladant els ideals de la cavalleria en la conquesta americana. Les expedicions estaven dirigides i organitzades per particulars que rebien del rei una capitulació de conquesta, és a dir, una autorització per reclutar un exèrcit i conquerir un territori determinat.

Captura-del-Inca.jpg

Les despeses de l’expedició corrien a càrrec del conqueridor. Un cop conquerit, el territori passava a mans del monarca. A canvi, el rei concedia al conqueridor el títol de governador o capità i una extensa part de les terres i del botí. Molts dels conqueridors es van llançar a la conquesta de les índies motivats per l’efecte crida de les promeses de trobar-hi or i plata amb una gran facilitat.

El nombre de soldats era molt inferior al dels pobles conquerits, però els indígenes van ser sorpresos per la violència dels conqueridors i la superioritat de l’armament que duien, sobretot pels cavalls, uns animals que eren inexistents al continent fins a l’arribada dels espanyols i que va ser rebut amb gran temor pels amerindis, i les armes de foc, també desconegudes i que tenien una potència i un abast de tir molt superior a les seves fletxes i llances.

També va facilitar la conquesta el fet que circulessin antigues creences i tradicions asteques i inques que parlaven de l’arribada dels enviats dels déus des de l’oceà. Així, molts dels pobles indígenes americans van arribar a creure’s que es trobaven amb déus armats amb armes diabòliques i per aquest motiu van sotmetre’s als espanyols amb més facilitat i resignació.

Un últim factor a considerar van ser les baralles i enemistats entre els propis pobles americans, que els conqueridors van aprofitar per establir aliances, com en el cas de Pizarro en la seva lluita contra els inques.