Entrades amb l'etiqueta ‘Monarquia Hispànica dels Àustries’

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

El Greco: L’enterrament del comte d’Orgaz

dissabte, 7/04/2012

Domenikos Theotokopoulos (1541-1614), conegut com El Greco, va ser la gran figura de la pintura hispànica del segle XVI. Nascut a Creta, va passar per Venècia i Roma abans d’arribar a Castella, el 1577, on es va convertir en el màxim mestre de la pintura peninsular. Representant més genuí de la religiositat de la Contrareforma, són característiques de la seva obra les figures extraordinàriament allargades, plenes d’espiritualitat, envoltades d’un paisatge oníric, marcades per un aire misteriós i amb la presència constant de la llum com a evocació de la presència divina.

Síntesi de la seva espiritualitat i de la capacitat per a captar la personalitat dels personatges retratats és el gran quadre L’enterrament del comte Orgaz, l’obra culminant de la trajectòria del pintor cretenc, aquella que millor ens presenta el seu caràcter contrareformista a través del missatge de la salvació de l’ànima mitjançant les bones obres.

El_Greco_-_The_Burial_of_the_Count_of_Orgaz.JPG

El gran llenç, de 460 per 360 centímetres, va ser pintat per encàrrec del rector de l’església de Santo Tomé, de Toledo, el qual acabava de guanyar un llarg procés judicial que li va permetre recuperar per a la parròquia les donacions dels veïns de la vila d’Orgaz, tal i com Gonzalo Ruiz de Toledo, el comte, havia establert en el seu testament (1323). La figura de Ruiz de Toledo, a més, estava envoltada d’un component llegendari: quan s’estava celebrant la seva cerimònia  fúnebre s’haurien aparegut Sant Esteve i Sant Agustí per enterrar-lo ells mateixos. Aquest és el fet que queda reflectit en la pintura, un recordatori de la santedat del benefactor de l’església i de les obligacions disposades als vilatans en el seu testament.

La pintura s’organitza en dos registres: en la part inferior es mostra l’escena terrenal de l’enterrament i a la part superior l’escena celestial amb Crist rebent l’ànima del difunt comte ascendit als cels. En elles, l’autor mostra ja la típica elongació longitudinal de les figures, així com la seva tendència a l’horror vacui, la por al buit que el condueix a omplir tot l’espai del llenç.

D’aquesta manera, el registre inferior representa l’enterrament del noble toledà, dipositat a la seva tomba per Sant Esteve i Sant Agustí. Els dos sants apareixen vestits amb riquíssimes capes cerimonials mentre carreguen el cos del comte, vestit amb una armadura lluent. Darrera d’ells, podem observar una magnífica galeria de retrats de personatges toledans del segle XVI, amb vestits negres i punys blancs. A la dreta, el capellà llegeix l’ofici de difunts i a l’esquerra podem veure la figura d’un frare franciscà. En el primer pla el rector es presenta d’esquena a l’espectador mentre mira cap al cel i un nen assenyala el miracle (és el fill del pintor). En total, al món terrenal hi ha vint-i-cinc personatges.

Entierro del Señor de Orgaz_detalle terrestre.jpg

D’altra banda, a la part superior del quadre, l’ànima del mort, representada per la figura blanca d’un nen, ascendeix al cel conduïda per un àngel. Aquest cel es representa com una massa compacta de núvols, de la qual emergeixen les figures de la Verge Maria i Sant Joan Baptista que formen la base d’un triangle, al vèrtex del qual hi ha la figura de Crist, vestit amb una túnica blanca i embolcallat amb una corona lluminosa. A la dreta del fill de Déu podem observar a Sant Pere, amb les claus del Paradís, i a l’esquerra un bigarrat grup de benaurats, d’entre els quals es poden identificar diferents sants, personatges bíblics i figures polítiques prominents de l’època (alguns historiadors han identificat un retrat de Felip II).

Entierro del Señor de Orgaz_detalle celeste.jpg

D’aquesta manera, la pintura ens mostra a la vegada el món terrenal (en el qual es celebra l’enterrament) i el món celestial (al qual ascendeix l’ànima del difunt senyor d’Orgaz). Formalment, però, no hi ha cap separació espacial entre el cel i la terra. És una composició oberta, que convida l’espectador a entrar en el propi escenari dels fets. Un subtil eix vertical, definit pel cap del comte, la seva ànima i la figura de Crist, és l’únic nexe d’unió entre els dos móns. És el camí dels justos cap al cel.

Des del punt de vista pictòric, els colors manieristes, molt intensos i il·luminats per la presència de llums fantasmals, són constituents essencials de la peça. En el món terrenal, el centre d’atenció de l’obra es defineix per la magnificència dels colors de les capes dels dos sants i l’armadura del cavaller, en contrast amb el fons negre que imposen les sòbries vestidures dels assistents al funeral, d’entre els quals emergeixen unes mans quasi ballarines. En canvi, en el món celestial, sobre el predomini dels blancs i els grisos, la fredor dels quals s’accentua mitjançant una il·luminació més pròpia de la nit que del dia, destaca la presència de grocs, blaus i vermells a les robes de la Verge, de l’àngel i dels sants.

orgaz.png

orgaz-cielo.jpg

La Inquisició

dimecres, 28/03/2012

1 de novembre de 1478: el papa Sixte IV concedeix, a petició dels Reis Catòlics, la butlla Exigit sincerae devotionis affectus. Neix la Inquisició, el regne del terror i l’arbitrarietat sota el pretext de la defensa de la religió catòlica.

Per què instaurar un tribunal de la Inquisició en la monarquia dels Reis Catòlics? Pel dogma religiós convertit en projecte polític. Es dubtava de la honestedat de les conversions. Els jueus convertits al cristianisme eren acusats de pràctiques judaïtzants. En realitat, la majoria dels conversos havien abraçat el cristianisme sense cap altre intenció. Només una minoria mantenia les pràctiques del judaisme en secret, però tota la comunitat va ser víctima de l’hostilitat. Eren el boc expiatori de la societat castellana, els marranos que actuaven en contra de la fe cristiana.

Escudo_inquisicion.gifPer això, per la triple equació religiosa, política i social, va sorgir la idea d’articular un tribunal que s’hauria d’encarregar de la investigació dels casos més dubtosos de conversió. És a dir, un tribunal que, en origen, hauria de reprimir els judaïtzants i netejar la imatge de la resta de conversos. No era el renaixement de la Inquisició medieval que lluitava contra les heretgies, sinó que es tractava de l’establiment d’una nova jurisdicció, enfocada a un problema particular i precís.

El 1478, Sixte IV signava la butlla que autoritzava els Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes. D’aquesta manera, el nou tribunal estaria format per eclesiàstics, però sota la dependència de l’Estat. Dos anys després, el 1480, els primers inquisidors arribaven a Sevilla, eren els mestres dominics Miguel de Orillo i Juan de San Martín. Posteriorment s’estendrien per les principals ciutats de les corones de Castella i Aragó. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent.

El tribunal de la Inquisició va permetre distingir, fer visibles, les diferents confessions religioses de la Corona de Castella. En un costat, la doctrina catòlica, la vertadera i adequada als interessos de l’Estat dinàstic dels Reis Catòlics; en el cantó oposat, el judaisme, un element “estrany” en la societat castellana, present des de l’edat mitjana i difícil d’assimilar. En realitat, el tribunal era una eina per imposar allò que es considerava políticament correcte. I això es manifestarà clarament amb el pas dels anys.

El camp d’acció de la Inquisició era la defensa de la fe catòlica, desemmascarar els heretges i extirpar l’error religiós (la fe vertadera només és la cristiana). Així, el primer enemic a derrotar serien els judaïtzants, però en el segle XVI apareixerien nous enemics: místics, protestants, morescos… però també pràctiques políticament incorrectes com l’homosexualitat, la bigàmia o la bruixeria. És a dir, el Sant Ofici va actuar sobre una ficció: la defensa de la fe es convertia en la defensa dels costums que la monarquia volia imposar. Els pretesos criptojueus eren el boc expiatori que posava al descobert el sectarisme ideològic dels líders religiosos i polítics.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Fins el 1483, el tribunal va tenir unes competències limitades i poc personal. Però això canviaria amb la designació del dominic Fray Tomás de Torquemada com a inquisidor general per part del papa Sixte IV. El seu paper consistiria en investigar l’heretgia, la corrupció dels costums, que s’estava produint en els territoris de la monarquia.

Respecte de Catalunya, el 1487, la Inquisició castellana va introduir-se en els regnes de la Corona d’Aragó, malgrat que en el Principat no hi havia cap problema amb els conversos. Aquesta mesura va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada, però Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal·lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va ser l’aplicació d’una mentalitat forana, castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

La seva organització era senzilla. Al capdavant, el Consejo de la Suprema y General Inquisición, citat habitualment simplement com la Suprema, presidit per l’inquisidor general. A les ciutats, van instal·lar-se tribunals autònoms, composats per un mínim de dos inquisidors, un assessor, un acusador públic (una espècie de fiscal) i el personal subaltern. A aquesta estructura s’haurien d’afegir els auxiliars no assalariats, els familiars del Sant Ofici.

En instaurar-se en una ciutat, els inquisidors publicaven un edicte de gràcia o un edicte de fe, és a dir, una invitació a denunciar els heretges o a un mateix. A continuació, els inquisidors recollien les denúncies, mai anònimes sinó secretes, i sense necessitat d’aportar proves. Els acusats no podien conèixer qui els acusava ni quins eren els càrrecs pels quals era investigat. Aquestes acusacions eren estudiades pels teòlegs, els calificadores, els quals eren els que decidien si tenien fonament i si havia de continuar el procés judicial. Aleshores, l’acusador públic formulava una petició d’empresonament per arrestar l’acusat, el qual era convidat a confessar els seus errors religiosos i morals.

Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg

Després es donava lectura a les acusacions plantejades contra ell: els encausats podien defensar-se mitjançant advocats, recusar determinats testimonis (proceso de tachas), proporcionar proves indirectes de la seva ortodòxia (proceso de indirectas) i presentar testimonis de descàrrec (proceso de abonos). Ara bé, la defensa era difícil: Com aportar proves? Com trobar un testimoni que es jugues la seva honorabilitat per defensar un sospitós? La tortura, en teoria, només apareixeria de forma accessòria, no obligatòria, però aviat va ser pràctica comuna.

Finalitzat aquest procediment, la consulta de la fe decidia la pena que s’havia de dictar, una condemna que podia anar des de l’absolució fins a la mort en la foguera, passant per la penitència, la presó, les galeres, la flagel·lació o l’exili. Això sumat a la confiscació dels béns, considerada com una reparació pública. I aquí trobem la clau de la condemna: l’exemplificació del que era políticament correcte: l’auto de fe. Els acusats que serien reconciliats amb la societat i reintegrats en la comunitat religiosa apareixien vestits amb la roba de penitència, el sambenito. Després de la cerimònia pública, els condemnats a mort serien conduits a la foguera.

Tribunal_de_la_Inquisición.jpg

La realitat és que l’existència de la Inquisició com a institució vetlladora de les pràctiques religioses i els bons costums va crear una discriminació que convertia els conversos en uns criminals en potència, uns sospitosos perpetus, uns pàries en el si de l’Estat. Mai podran deixar de sentir-se amenaçats, per la seva vida i els seus béns. Havia nascut un prejudici insidiós: la puresa de sang. Religió i política es confonen en la Inquisició. S’instaura una amenaça permanent per a la població. Només era necessària una acusació sense proves perquè s’iniciés el procés. Una eina massa perillosa en mans dels fanàtics de la religió i la política.

Alonso Berruguete: Sant Sebastià

dimecres, 21/03/2012

La plenitud de l’escultura del Renaixement hispànic està representada per l’escola de Valladolid, i especialment per la figura d’Alonso Berruguete (1488-1561). Format en el taller del seu pare, el pintor Pedro Berruguete, va passar deu anys a Itàlia estudiant l’art del Renaixement. Durant la seva estada a Itàlia, el jove escultor va relacionar-se amb Bramante i va veure’s enlluernat per l’obra de Miquel Àngel i la seva interpretació de la mobilitat dels cossos, que clarament superava les normes del classicisme. L’artista incorporaria aquesta nova manera d’entendre l’escultura a la seva obra.

Retornat a Castella, Berruguete va fracassar en el seu objectiu de convertir-se en un artista cortesà, impregnada pel classicisme. Així, va haver d’instal·lar-se a Valladolid, on va realitzar el retaule del convent de San Benito, del qual forma part la imatge del martiri de Sant Sebastià, conservada al Museo Nacional de Escultura de la capital castellana. Gràcies a aquesta escultura, l’escultor es convertiria en el capdavanter d’un expressionisme dramàtic aplicat a la temàtica religiosa.

Matirio_de_San_Sebastian_(Alonso_Berruguete).jpg

El jove màrtir és representat amb una figura canònica que adopta una postura contorsionada pel patiment. Berruguete mostra una preocupació evident per les proporcions de la figura humana, però resol aquesta qüestió en un sentit diferent de l’estètica classicista. Així, la seva obra està molt més emparentada amb el manierisme italià que amb el classicisme hispànic. Si ens enfrontem a la figura, la cama dreta estirada i el braç aixecat accentuen l’efecte d’estilització, allarguen el cos i contrasten amb les extremitats de l’esquerra, que apareixen doblegades. D’aquesta manera, el cos adopta una postura sinuosa. L’expressió del rostre és dramàtica, angoixant, vorejant el patetisme. A més, la policromia permet accentuar el verisme de les carnacions en benefici de l’efecte dramàtic.

El Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial

dimecres, 21/03/2012

El Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial (1562-1584) és l’obra clau del Renaixement a l’Espanya dels Àustries. Construït sota el patronatge de Felip II, el monestir és l’única construcció que es conserva íntegrament, sense la introducció de modificacions posteriors que desvirtuessin el seu caràcter, convertint-se en un model permanent de la severitat monumental de l’arquitectura castellana. És un edifici de proporcions monumentals en el qual cal destacar el sentit d’ordre i unitat, un organisme tancat en si mateix.

799px-Vistaescorial.jpg

L’edifici va ser concebut pel monarca com a espai per allotjar les funcions de monestir, col·legi residència i panteó reial. L’objectiu de la construcció era commemorar la victòria en la Batalla de Sant Quintí de 1557, en la qual les tropes del rei castellà s’havien imposat a les del rei francès Enric II. Va ser el mateix Felip II qui va escollir l’emplaçament, al mont Abantos, a la Serra de Guadarrama, al costat del petit poble de El Escorial. Finalitzada la construcció, el monarca va fixar al monestir la seva residència.

El projecte, conegut com la “traza universal”, va encarregar-se a l’arquitecte Juan Bautista de Toledo (1511-1567), el qual havia treballat a Itàlia com a ajudat de Miquel Àngel i tenia una sòlida formació clàssica. A la seva mort, la direcció de les obres va recaure en Juan de Herrera (1530-1597), un arquitecte cantàbric que des de la seva joventut formava part de la cort de Felip II. Coneixedor de l’obra de Vitruvi i classicista convençut, Herrera comptava amb una sòlida formació matemàtica i una enigmàtica afició per l’esoterisme. Un cop va fer-se amb el comandament de les obres, Herrera va modificar profundament el projecte de Toledo, fent-lo més simple, menys italià i més unitari.

La planta del monestir és un rectangle tancat de 152 per 192 metres, del qual només sobresurt una petita construcció a la part posterior. El conjunt s’organitza a partir d’un eix central format per l’entrada principal, el pati dels reis i la basílica. A un costat s’aixequen les dependències monàstiques amb el claustre dels Evangelistes. A l’altre costat, el col·legi i la residència reial. A sota del presbiteri de l’església, el panteó reial. És a partir d’aquesta organització simètrica que Herrera resol de forma autònoma cada part dels elements integrants amb l’objectiu d’ajustar-los a la seva funció específica.

escorial-maqueta.gif

planta escorial.png

La forma amb la qual va construir-se el monestir, una estructura en forma de graella, ha provocat que tradicionalment es consideri que es va realitzar en honor de Sant Llorenç, martiritzat pels romans en una graella abans de ser cremat viu en la foguera. La festivitat d’aquest sant se celebra el 10 d’agost, dia en què va produir-se la Batalla de Sant Quintí, fet que es commemorava amb la construcció del monestir. D’aquí vindrien el nom del conjunt i de la localitat articulada al seu voltant.

Tot el conjunt apareix tancat per una façana alta, dividida en dos cossos amb finestres quadrades disposades regularment en el parament. La façana constitueix un embolcall que unifica l’edifici i li confereix un aspecte massís i tancat. Destaquen els carreus nus de granit sense cap ornamentació i les quatre torres quadrades coronades per capitells piramidals situades als vèrtexs, així com la portalada principal, amb dos cossos superposats articulats per columnes dòriques d’ordre gegant. En el tram central, on s’obre la portalada monumental, l’edifici té un cos superior.

A l’interior, destaca la basílica, peça central de l’organigrama del monestir i al voltant de la qual s’organitzen les dependències restants. S’hi accedeix pel pati dels reis, que actua com a atri, mitjançant una façana de triple obertura en arcada de mig punt i columnes dòriques adossades, adornada amb escultures dels reis d’Israel (amb David i Salomó en el centre de la façana). L’església basilical, de grans dimensions, és de planta de creu grega amb cúpula sobre tambor en el creuer. Es tracta d’una arquitectura límpida, neta, pura, sense ornamentació arquitectònica, articulada a base d’arcs de mig punt entre parelles de pillastres dòriques i coberta per voltes de canó. Al presbiteri, elevat perquè a sota s’hi troba la cripta reial, trobem unes estàtues de bronze de Carles V i Felip II, el sagrari i un retaule monumental.

699px-BasílicaElEscorialFachada.JPG

Monegro-David-Salomon.jpg

BasílicaElEscorialCrucero.jpg

La cripta reial, coneguda també com a Panteó dels reis, va ser construïda per Juan Gómez de Mora, segons el projecte de Gianbattista Crescenzi. Consta de 26 sepulcres de marbre en els quals reposen els cossos dels reis de la casa d’Àustria i els Borbons. Només falten les tombes de Felip V (enterrat al Palau Reial de La Granja de San Ildefonso) i Ferran VI (enterrat al Reial Monestir de les Saleses de Madrid). A part de la Cripta, l’estança està formada per un podrimener (el pudridero), la sala on s’ubiquen el cossos dels morts perquè es descomposin abans de ser enterrats.

800px-EscorialPanteo.jpg

El pati dels Evangelistes és un altre element destacat del monestir. Es tracta d’un claustre quadrat amb galeria de dos pisos d’arcades entre columnes dòriques al pis inferior i jòniques al superior. Al centre del pati hi ha un templet amb cúpula i estàtues dels quatre evangelistes.

595px-Evangelg.jpg

També cal destacar la Biblioteca projectada per Herrera, una gran sala rectangular coberta per volta de canó amb llunetes i decorada per pintures al fresc de Pellegrino Tibaldi i Vincenzo Carduccio, amb al·legories de les arts liberals, la filosofia i la teologia. La biblioteca posseeix més de 40.000 volums d’extraordinari valor, molts dels quals van pertànyer a les biblioteques privades dels Àustries espanyols.

800px-EscorialBiblioteca.jpg

D’altres espais a considerar són el palau de Felip II (una sèrie d’estances decorades amb austeritat), la Sala de les Batalles (frescos que representen les principals batalles guanyades pels exèrcits hispànics en els camps de batalla europeus), les sales capitulars (destinades actualment a allotjar pintures, originalment eren l’espai on els monjos del monestir celebraven els seus capítols espirituals) i la pinacoteca (formada per col·leccions reials de pintura italiana, castellana, alemanya i flamenca dels segles XV, XVI i XVII).

Finalment, el monestir presenta un elevat caràcter simbòlic. Així, alguns autors han identificat que la construcció, la planta del monestir, segueix el model del Temple de Salomó. Sota la direcció de Felip II, el monarca catòlic defensor de la cristiandat en l’Europa del segle XVI, el temple bíblic va poder esdevenir el model en el qual inspirar-se a l’hora d’edificar una nova casa de Déu. En aquest sentit, seguint els textos de Flavi Josep, l’esquema arquitectònic del monestir presentaria evidents paral·lelismes amb la reconstrucció històrica del mític temple. Una altra qüestió serien les lectures esotèriques que s’han volgut fer, una lectura que poc tindria a veure amb un monarca de la Contrareforma com Felip II.

L’enigma Colom (11): els plets colombins

dijous, 24/11/2011

Després de la mort de Cristòfor Colom, el 1506, van esclatar un seguit de disputes judicials que enfrontaren els hereus de l’almirall contra la Corona de Castella en defensa dels privilegis obtinguts pel descobridor. Aquests privilegis es derivaven fonamentalment de la signatura de les Capitulacions de Santa Fe i que van permetre que Colom esdevingués almirall, virrei i governador de les Índies, a més de disposar del dret a proposar les persones que ocuparien els diferents càrrecs de govern al Nou Món i de participar dels beneficis econòmics que es derivessin de l’explotació colonial.

cristobal-colon1.jpg

La caiguda en desgràcia del descobridor, com a conseqüència de la seva acció de govern a La Española, va suposar que Colom perdés el govern colonial, mentre que mantenia el càrrec honorífic d’almirall. A més, els Reis Catòlics, el 1502, confirmaven a Colom les seves rendes econòmiques i l’herència pels seus descendents:

Las mercedes que vos tenemos fechas vos serán guardadas enteramente, y si necesario fuere las confirmaremos, y a vuestro hijo mandaremos poner en la posesión de todo ello, y en más que esto tenemos voluntad de vos honrar y facer mercedes, y de vuestros hijos y hermanos Nos tendremos el cuidado que es razón; y todo esto se podrá facer yendo vos en buena hora y quedando el cargo a vuestro hijo como está dicho […].

Tanmateix, com queda reflectit en el seu testament, Colom no va arribar a cobrar en vida les rendes que li corresponien de l’explotació colonial del Nou Món: “Fasta agora no se ha sabido la renta de las dichas Yndias […] y se espera en la misericordia de Dios que haya de haber bien grande”. Així, en el moment de morir, i davant la pèrdua dels càrrecs de govern, l’economia dels Colom restava desprotegida.

D’aquesta manera, fonamentant-se en les Capitulacions de Santa Fe de 17 d’abril de 1492, que atorgaven el càrrec d’almirall a Colom i els seus descendents (fet que la Corona va respectar), i en el privilegi atorgat a Granada el 30 d’abril de 1492, que atorgava els càrrecs d’almirall, virrei i governador a Colom i els seus descendents en aquells territoris descoberts en les expedicions colombines (i que va ser incomplert per la Corona), s’iniciava una llarga lluita política i jurídica entre la Corona i la família Colom pels drets de govern sobre les terres descobertes.

Mentre que els Colom consideraven que les Capitulacions i el privilegi de Granada establien un contracte que obligava la Corona a respectar el caràcter hereditari dels càrrecs d’almirall, virrei i governador concedits al descobridor; per als juristes de la Corona de Castella només les Capitulacions tenien caràcter contractual, les quals afectaven al càrrec hereditari d’almirall, però el privilegi de Granada era només una mercè atorgada per la monarquia, i que podia ser revocada unilateralment si els reis ho consideraven necessari.

Capitulaciones de Santa Fe.jpg

El 1508, Diego Colón, el primogènit de Colom, va portar el conflicte fins a l’esfera judicial davant el que considerava l’incompliment dels compromisos signats entre la Corona i el seu pare. La judicialització del conflicte va derivar en l’inici dels plets colombins, els quals marcarien la vida de Diego i els seus descendents en els següents trenta anys.

El Consell Reial va dictar diferents sentències que no van satisfer ni la Corona ni la família Colom. Tot i això, val a dir que els veritables perjudicats per les sentències del Consell Reial van ser els Colom. Així, van succeir-se els pronunciaments judicials: la Sentència de Sevilla (1511), la Sentència de La Coruña (1520), la Sentència de Dueñas (1534) i la Sentència de Madrid (1535), fins que la Sentència Arbitral de Valladolid (1536), resultat de l’arbitratge de Fray García de Loaysa (president del Consell d’Índies) i Gaspar de Montoya (president del Consell de Castella), va posar el punt final al gruix dels plets colombins.

Segons la Sentència Arbitral de Valladolid, Lluís Colom, el nét del descobridor, conservaria el títol d’almirall de les Índies descobertes i per descobrir amb caràcter hereditari, mantenint les prerrogatives que havien gaudit tant Cristòfor com Diego. Tanmateix, el virregnat i la governació de les Índies van ser suprimits, fet que eliminava els càrrecs en disputa.

En compensació per la desaparició dels càrrecs, va instaurar-se el Senyoriu colombí que incloïa els títols de senyor de Jamaica i duc de Veragua, amb jurisdicció sobre aquests territoris. També va concedir-se als Colom, a perpetuïtat, l’ofici d’agutzil major de Santo Domingo i de l’Audiència Insular. Igualment, es reconeixien els territoris dels Colom a La Española, i si poblaven l’ingenio que hi posseïen aquest s’incorporaria al seu senyoriu. Finalment, se’ls concedien 10.000 ducats de renda anual hereditària a les Índies i 500.000 maravedís anuals per a les germanes de l’almirall Lluís Colom, les netes del descobridor.

Cal tenir en compte que la Sentència Arbitral de Valladolid de 1536 només comportava la resolució del plet colombí principal, però els conflictes judicials entre els Colom i la Corona van continuar desenvolupant-se en anys posteriors per resoldre d’altres qüestions menors referents a l’herència del descobridor.

Pau Claris i la Revolta Catalana

dijous, 6/10/2011

El juliol de 1638, el canonge Pau Claris (1586-1641) va ser elegit com a diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació del General, és a dir, com a president de la Generalitat per al trienni 1638-1641. La seva presidència estaria marcada per l’enfrontament amb la monarquia com a conseqüència del saqueig de Palafrugell (1638) pels terços reials i per les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat. Aquesta crisi s’intensificaria, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminaria amb l’empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic també va obrir un informe sobre Claris, acusat d’intervenció en els aldarulls contra els soldats, però aquest no va poder ser condemnat per manca de proves.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris

La gravetat dels incidents posteriors, que culminarien amb el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, desencadenarien la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d’Olivares. La imminent invasió castellana de Catalunya va obligar Claris a cercar l’ajuda militar que necessitava el Principat a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabarien amb la firma a Barcelona (desembre de 1640) d’un pacte d’ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.

Aquest és un fragment del discurs de Pau Claris cridant a la resistència dels catalans contra els exèrcits d’ocupació castellans de Felip IV i Olivares:

pau claris.JPGAra us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules […]. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres […].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres […]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres […].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? […]

Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por […]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’ altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi […].

Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’ altres homes més venturosos.

I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions.

Mori jo! Mori infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!

Les causes polítiques i socials de la Revolta Catalana de 1640

dijous, 29/09/2011

La guerra contra França, declarada el 1635, va convertir-se en un element de conflicte entre la Monarquia Hispànica i el Principat. L’obertura d’un front bèl·lic en el Rosselló va implicar la participació econòmica i humana de la societat catalana, així com la presència dels exèrcits imperials, els tercios, en terres catalanes. La presència dels tercios va plantejar un problema a causa de les necessitats d’allotjament que van presentar-se en arribar l’hivern. Això suposava que s’havia de mantenir els soldats i, sobretot, patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

Però la presència dels tercios i el seu allotjament van resultar molt més insuportables per a la pagesia catalana a causa dels estímuls que arribaven des de Madrid i la impunitat subsegüent de que gaudien els abusos dels soldats. Per exemple, amb data 8 de març de 1639, Felip IV escrivia al marquès de Torrecusa que “se ha de recordar a toda la gente” l’obligatorietat d’allotjar els soldats “en casas y camas aunque no duerman en ellas los dueños, sin contemporizar con nadie, pues es razón que los de la tierra duerman en una tabla, lo cual se ha de ejecutar aunque no vengan en ello los naturales, supuesto que con el enemigo al frente no es tiempo de admitir réplicas”.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

El Corpus de Sang de 7 de juny de 1640

La tensió va anar en augment i, durant el mes de maig de 1640, van esclatar a les comarques gironines greus aldarulls entre soldats i pagesos, amb el resultat de víctimes mortals, ferits i esglésies espoliades i cremades pels tercios en la seva retirada cap al Rosselló. Era la primera confrontació greu i les conseqüències no es farien esperar.

Com cada any, en arribar el temps de la collita grups de segadors van dirigir-se cap a Barcelona per buscar feina en els camps del pla. Davant l’exaltació dels ànims de la pagesia després dels esdeveniments de maig, el virrei, el comte de Santa Coloma, va extremar les precaucions i, fins i tot, va intentar de prohibir l’entrada dels segadors. La mort d’un d’ells quan era escorcollat per veure si duia armes es convertiria en el catalitzador que donaria pas a la Revolta. El 7 de juny esclatava l’aixecament a Barcelona i aquest va estendre’s ràpidament pel Principat: les cases de les principals autoritats van ser saquejades i incendiades i el virrei va ser assassinat mentre intentava escapar de la sublevació.

Per tant, la revolta va començar com un moviment pagès espontani, amb un marcat caràcter social, provocat pels efectes de la guerra i els allotjaments. També caldria incloure-hi un cert component religiós com a resultat de l’assalt dels tercios a les esglésies gironines. Cal remarcar aquests fets ja que en cap moment la sublevació inicial no va dirigir-se contra el monarca, sinó, com és habitual en l’Antic Règim, contra “los traïdors i lo mal govern”.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, més enllà del fet detonant de la Revolta, les causes profundes de l’alçament pagès del 1640 també estaven en relació amb les noves formes del poder feudal en el camí cap a la instauració de la monarquia absoluta, indispensables per a la monarquia de Felip IV, com per a les altres monarquies europees del segle XVII. És per això que la Revolta Catalana no pot ser interpretada com un fet exclusiu de la Monarquia Hispànica, sinó que cal inscriure-la en el context europeu de les moltes sublevacions que la instauració de l’absolutisme va comportar a Europa.

El nou tipus de poder feudal absolutista exigia el reclutament d’un exèrcit, les lleves de soldats, l’augment de la pressió fiscal, l’allotjament i el manteniment de l’exèrcit, etc. Totes aquestes noves necessitats modificaven profundament les condicions d’explotació de la pagesia catalana. Els pagesos, alçats contra aquesta situació, van començar la resistència defensant les relacions socials tradicionals que eren garantides per les constitucions catalanes, si bé, en el curs de l’alçament, la lluita va passar de ser un moviment de resistència contra les noves formes d’explotació a convertir-se en un moviment revolucionari contra tot el sistema senyorial.

Al costat de la revolta social i també enfront de la nova forma de poder feudal, s’havia desenvolupat en el terreny polític una defensa de la identitat històrico-política de la comunitat nacional catalana amenaçada pel nou poder absolutista. El protagonisme d’aquesta resistència va restar, sobretot, en mans de la petita noblesa, socialment disminuïda i molt amenaçada per la degradació que les transformacions del segle XVI havien provocat sobre les rendes feudals.

pau claris.JPG

Pau Claris

Aquesta petita noblesa, laica i eclesiàstica, era la base dirigent del Principat, enfront de l’alta noblesa, vinculada socialment i políticament amb els interessos de les noves formes del poder feudal. Per a aquesta petita noblesa, la identitat històrica catalana i la defensa de la seva existència social eren una mateixa cosa.

En aquest sentit, representants de la petita noblesa havien aconseguit, el 1638, fer-se amb el control de la Diputació i treure el protagonisme de Barcelona en la direcció política de Catalunya. El 1640 havien aconseguit, a més, de forjar un nucli de suport al canonge Pau Claris al si del consell municipal barceloní. La xarxa de relacions familiars i els vincles de dependència van completar la cohesió política en aquells moments crítics. D’aquesta manera, quan la combinació de la sublevació pagesa, la mort del virrei Santa Coloma i l’absència dels tercios en el Principat va derivar en un buit de poder, aquest seria emplenat per la Generalitat.

Al moviment popular pagès de caràcter social que havia iniciat la Revolta s’hi afegia, d’aquesta manera, el moviment polític que suposava la ruptura amb Felip IV. És a dir, la revolta política va sorgir arran dels esdeveniments del 7 de juny i va superposar-se a la revolta social sota el lideratge de la baixa noblesa i els canonges, els sectors més descontents amb el govern de Felip IV. Si d’altres sectors dominants s’hi van afegir posteriorment segurament va ser per defensar la seva vida i propietats de les ires dels segadors.

En definitiva, va ser la potència del moviment popular la que va forçar el moviment polític a prendre la direcció de la revolta desafiant la mateixa monarquia. La reacció de la cort al desafiament català va ser la intervenció militar per reduir per la força els sublevats, mentre que Pau Claris proclamava una efímera República Catalana (gener de 1641) que donaria pas a la proclamació del monarca francès Lluís XIII com a comte de Barcelona. Arribats a aquest punt, la guerra era inevitable.

El Gran Memorial del Comte-duc d’Olivares al rei Felip IV

dimarts, 27/09/2011

Amb l’ascens al poder de Felip IV, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que havia suposar el pacifisme practicat per Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa. Aquest projecte, però, comportava unes despeses molt elevades que Castella, esgotada i en un moment en què les remeses americanes començaven a davallar, no podia sufragar en solitari.

Felipe IV.jpg

Felip IV

D’aquesta manera, calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, el principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia. El programa d’Olivares aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial.

Així, el valido va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes. Per aconseguir els seus objectius, Olivares va proposar tres “caminos” en un memorial secret adreçat al rei el 1624: 1. la integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres; 2. la negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força; i 3. provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

Aquest és un extracte del Gran Memorial que el Comte-duc d’Olivares va adreçar al rei Felip IV el 1624:

conde-duque_Olivares_Velazquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona […], sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.

Procure poner la mira en reducir sus reinos al estado más seguro, deseando este poder para el mayor bien y dilatación de la Religión Cristiana, conociendo que la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso, y tan al servicio de Nuestro Señor, extender la Religión Cristiana, y conociendo que los fueros y prerrogativas particulares que no tocan en el punto de la justicia (que ésa en todas partes es una y se ha de guardar) reciben alteración por la diversidad de los tiempos y por mayores conveniencias se alteran cada día y los mismos naturales lo pueden hacer en sus cortes […]. Se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándalo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le pueden ofrecer la ocasión y la atención de esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la atención de V.M. juntarlos y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser) sería que V. M. favoreciese los de aquel reino, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá, allá y con beneficios y blandura, los viniese a facilitar de tal modo, que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería, si hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo mas que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irla ejecutando con los otros reinos […].

El mayor negocio de esta monarquía, a mi ver, es el que he representado a V. M. y en qué debe V. M. estar con suma atención, sin dar a entender el fin, procurando encaminar el suceso por los medios apuntados.

Els Segadors

divendres, 15/07/2011

Els Segadors és una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals documentades a través dels segles, la cançó va anar adquirint el seu caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença i el naixement del catalanisme en el segle XIX.

Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat en una primera versió literària per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i en la primera edició musical per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual, obra d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística.

Text literari recollit per Manuel Milà i Fontanals (1882):

Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist rica i plena.
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d’Olivar / sempre li burxa l’aurella:
“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.

A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se’n poden prendre”.
A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Primera edició musical per Francesc Alió (1892):


Himne nacional de Catalunya, obra d’Emili Guanyavents (1899):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!


El 1937 el text de Guanyavents va figurar per primer cop com a “Himne nacional català” en el primer Cançoner Revolucionari Internacional publicat per la mateixa Generalitat republicana en el context de la Guerra Civil. Després que durant el franquisme fossin totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió de l’himne, a partir del 1976, la cançó va convertir-se de nou l’himne nacional català, tot i que no va ser fins el 1993 quan el Parlament de Catalunya va declarar-lo com a himne oficial.