Entrades amb l'etiqueta ‘Monarquia Hispànica dels Àustries’

El cardenal Cisneros

dijous, 3/05/2012

El cardenal Cisneros és una de les principals figures polítiques i religioses del període fundacional de l’Estat modern de la Monarquia Hispànica. Nascut a Torrelaguna (Madrid) el 1436, Gonzalo Jiménez de Cisneros, frare franciscà, va ser assessor de l’Estat dels Reis Catòlics, inquisidor general de Castella i regent del regne a la mort de Ferran el Catòlic. Va morir el 1517 a Roa de Duero (Burgos).

Cisneros.jpgFill d’una família d’hidalgos empobrits, en la seva joventut Cisneros va estudiar teologia a Alcalá de Henares i Salamanca. Després d’ordenar-se com a sacerdot a Roma, va ser designat com a arxipreste d’Uceda, càrrec en el qual va començar a destacar per les seves idees renovadores que van portar-lo a presó. La protecció del cardenal González de Mendoza permetrien, però, que Cisneros es lliurés de complir bona part de la condemna i conservés l’arxiprestat.

Sembla ser que aquests fets van afectar profundament el jove Cisneros, el qual va patir una crisi espiritual que el portaria a ingressar en l’ordre franciscana i retirar-se en el convent de La Salceda. Allí canviaria de nom, Gonzalo deixava pas a Francisco Jiménez de Cisneros en honor de Sant Francesc d’Assís. Durant set anys la seva activitat es reduiria a la vida monacal a La Salceda.

Amb motiu de la conquesta de Granada (1492) i el nomenament de fra Hernando de Talavera com a arquebisbe de la diòcesi granadina, va restar vacant el càrrec de confessor de la reina Isabel la Catòlica. Aleshores, per recomanació del cardenal González de Mendoza, Isabel va designar Cisneros com a confessor. Cisneros aviat es guanyaria la confiança de la reina i es convertiria en un conseller oficiós. Era l’inici d’una carrera política brillant.

Nomenat provincial dels franciscans i arquebisbe de Toledo a partir del 1495, després de la mort del seu protector González de Mendoza, Cisneros va impulsar la tasca reformista per restablir la puresa de l’orde de Sant Francesc i per frenar les immunitats i els privilegis del clergat secular. Tot i que el nou arquebisbe era considerat com una persona superba, en un gest d’humilitat, sota les seves luxoses vestidures sempre va portar el seu hàbit franciscà.

El 1499, el cardenal Cisneros va traslladar-se a Granada, on va emprendre una política de conversió ràpida dels mudèjars. En un primer moment la seva política va assolir bons resultats, però aviat les coses es complicarien i el zel excessiu en la política religiosa va contribuir a desencadenar l’esclat d’una guerra de guerrilles a Las Alpujarras. Tres anys després, el 1502, Cisneros va obtenir dels Reis Catòlics l’ordre que obligava els mudèjars del regne de Castella a convertir-se o emigrar. El dogma religiós com a política d’Estat s’imposava novament.

El moment clau en la biografia de Cisneros arribaria, el 1504, a la mort de la reina Isabel. La crisi successòria derivada de l’enfrontament entre Ferran el Catòlic i Felip el Bell, amb la malaltia mental de Joana la Boja com a transfons, van convertir el cardenal en la personalitat clau de la transició, l’element moderador en el trànsit cap a l’època moderna. Així, en morir Felip el Bell prematurament, el 1506, Cisneros va constituir un govern de regència a Castella per comandar la crisi política.

cardenal cisneros.jpg

Coherent amb la seva visió de l’Estat dinàstic, el cardenal Cisneros va defensar la fortalesa de la monarquia enfront de les bandositats nobiliàries, tot aglutinant les minories dirigents castellanes mentre esperava el retorn del rei Ferran el Catòlic per exercir la regència del regne. Aquesta postura va valdre-li el capel de cardenal, atorgat pel Papa.

Durant la regència castellana de Ferran el Catòlic, Cisneros va impulsar una vigorosa política de conquestes al nord d’Àfrica (Mazalquivir i Orà). Posteriorment, el cardenal es convertiria en l’home més poderós del regne en convertir-se en Inquisidor general. Igualment, en aquest període va realitzar una gran activitat cultural, amb la fundació de la Universitat d’Alcalá, a la qual va dotar d’un temple magistral que garantia una pensió vitalícia als magisteris universitaris, i la preparació de la famosa Políglota Complutense.

Sempre fidel a la causa del Rei Catòlic i a la concepció que aquest havia defensat sobre l’estructura constitucional de la Monarquia Hispànica, Cisneros es faria càrrec de la regència dels regnes de Castella després de la mort de Ferran, el 23 de gener de 1516. Confirmat en el càrrec de regent pel futur Carles V, Cisneros es va veure obligat a afrontar diferents intrigues de palau, des de frustrades rebel·lions nobiliàries fins a intents de subversió protagonitzats pels consellers flamencs del mateix Carles V. De la mateixa manera, va desfer un intent francès per annexionar-se Navarra i va defensar la península contra el corsari Barba-rossa.

El 8 de novembre de 1507, quan es trobava de camí cap a Valladolid per entrevistar-se amb Carles V, va morir a Roa de Duero. Desapareixia un dels homes que havia contribuït decisivament en la configuració de Castella com un Estat modern.

L’Alhambra i el somni de l’emperador

dimecres, 2/05/2012

Carles V va arribar a l’Alhambra de Granada l’estiu de 1526. S’acabava de casar a Sevilla amb Isabel de Portugal i es disposava a passar-hi la lluna de mel. L’emperador va quedar impressionat pel palau nassarita i va ordenar la construcció del palau que portaria el seu nom. Tot un símbol del projecte imperial, el palau de Carles V havia de trencar amb el passat gòtic per retornar a la cultura grecollatina.

L’edifici, destinat a la celebració de cerimònies i actes oficials de la cort, va ser pensat com un pavelló complementari per a les estances privades que el monarca ja disposava a l’Alhambra, ubicades en el Pati dels Lleons. El projecte va ser encarregat a l’arquitecte Pedro Machuca, el qual va comptar amb la col·laboració de Juan de Marquina. Els plànols del palau no estarien acabats fins el 1542.

palaciocarlosv.jpg

PLANO PLANTA BAJA ALHAMBRA Y PALACIO CARLOS V.jpg

El projecte resultava totalment innovador en un ambient caracteritzat pel gòtic plateresc. Era la introducció de la Monarquia Hispànica en el Renaixement mitjançant el manierisme, estil que encara estava en el bressol a Itàlia. Es diu que el mateix monarca va intervenir en l’elaboració dels plànols, i no seria gens estrany. Era el palau que havia de simbolitzar el seu triomf, la victòria de l’Imperi universal.

El resultat final va ser un robust edifici de planta quadrada amb un gran pati circular en el qual es combinen els estils dòric (en la part baixa) i jònic (en la part superior). En les quatre façanes trobem també una clara influència italiana coronada per la simbologia imperial. Era l’emblema, el símbol d’una època en la qual el somni de l’emperador va quedar gravat en pedra en el bell mig de la vella Granada musulmana.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

Palacio_Carlos_V_Alhambra.jpg

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Interior.jpg

Carles V i Catalunya

dilluns, 30/04/2012

Respecte de Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V (1516-1556) va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Es pot dir que en aquest període, no sense friccions puntuals, l’entramat constitucional català prevalia per sobre de les intencions de la monarquia. Fins i tot va donar-se una destacada participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tizian_066.jpg

Carles V

El seu discurs de coronació pronunciat a Barcelona, i en català, permet entendre l’espai que Carles V pretenia ocupar en el món del segle XVI i la naturalesa de les relacions amb l’oligarquia del país. En sentir-lo, l’audiència reunida a les corts, l’oligarquia eclesiàstica i civil catalana, va poder adonar-se que les seves paraules ignoraven completament la realitat i la tradició de Catalunya. La sensibilitat política i cultural catalana eren ignorades.

Carles V anunciava que el lideratge del país passava per una nova generació, orientada cap als afers internacionals. El nou rei demanava atenció a la política internacional, l’abandonament de l’aïllament en el qual es vivia des de temps de Joan II. Presentava l’amenaça turca com un conflicte mediterrani per la llibertat de comerç i que demanava la implicació dels catalans. A més, buscava la complicitat necessària amb Castella per articular la nova Monarquia. Ni el seu avi, Ferran el Catòlic mai havia anat tant lluny en el desafiament a la noblesa.

Però la realitat és que Carles V va trobar més resistències a Castella (Revolta de les Comunitats) i a València (Revolta de les Germanies) que a Catalunya. Així, el moviment dels agermanats valencians només va estendre’s minoritàriament a algunes ciutats com Barcelona, Girona i Lleida, encara en camí de la recuperació de la crisi econòmica i política. A Catalunya, la crisi de les ciutats i la seva revolta contra la monarquia autoritària no va trobar uns moviment gremial disposat a la lluita ja que el virrei Folc de Cardona va suavitzar les protestes i va atendre les demandes dels menestrals.

Tanmateix, la periodicitat de les convocatòries de corts generals ajudaven a llimar les diferències existents entre els representants de les institucions catalanes i la monarquia ja que el rei reparava periòdicament els greuges. La majoria de les convocatòries a corts generals obeïen a la necessitat de l’emperador d’obtenir donatius per a finançar les seves empreses imperials, sobretot la lluita contra el turc a la Mediterrània, amb un perill evident pel comerç amb l’increment de la pirateria, però també contra França, el principal obstacle de Carles V al seu ideal d’Imperi europeu cristià.

Alguns historiadors han arribat a parlar d’una predilecció de Carles V per Catalunya i la Corona d’Aragó ja que l’emperador va arribar a convocar corts en set ocasions (Felip II va convocar-ne dues i Felip III una). Ara bé, la realitat és una altra: les necessitats de Carles V per a les empreses imperials van trobar a Catalunya una important col·laboració perquè anaven acompanyades per la defensa d’un estatus social que va permetre que l’oligarquia esclafés la revolta de les Germanies a València i Mallorca. D’aquesta manera, l’emperador va ser un bon visitant de Catalunya fins que, el 1554 va deixar el regne en mans dels seus fills, la infanta Joana i el príncep Felip.

En aquest sentit, tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles V va signar una aliança amb Gènova, que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània.

D’altra banda, en el segle XVI, el rei esdevenia el cap d’un imperi immens i del govern dels territoris que l’integraven en tenien cura els diferents consells creats amb aquest objectiu. Així, en temps de Carles V, l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya va ser el Consell de la Corona d’Aragó. El representant del rei al Principat i als comtats era el lloctinent general o el virrei, càrrec que el monarca encarregava a una persona de la seva confiança. En aquest sentit, la designació dels principals càrrecs polítics (lloctinent de la Corona d’Aragó i virrei de Catalunya) recaurà en mans de persones foranes. Així, l’excepció la trobem en els virreis Pere Folc de Cardona, arquebisbe de Tarragona (1521-1523) i Francesc de Borja, duc de Gandia (1539-1543). En conseqüència, Catalunya va mantenir les seves institucions, furs i privilegis, però els homes de govern serien de fora.

La realitat és que la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat totalment de la crisi baixmedieval, no tant econòmicament com en el pla polític. D’aquesta manera, si bé és cert que Carles V no va introduir nous impostos, el monarca ja s’ho va cobrar en donatius gràcies a la periodicitat de les convocatòries de corts. És a dir, la immunitat de la Corona d’Aragó a l’autoritarisme va ser conseqüència de la debilitat econòmica, les necessitats de l’oligarquia i l’aplicació del sistema constitucional.

La revolta de les Germanies

dissabte, 28/04/2012

El 1519, en paral·lel a la revolta de les Comunitats de Castella, va esclatar l’aixecament de les Germanies de València i Mallorca, les germandats cristianes d’aquests regnes de la Corona d’Aragó. Els dos moviments, però, mai van cooperar contra la monarquia ja que perseguien objectius diferents dins d’un mateix context: la defensa dels drets ciutadans contra el desenvolupament de l’Estat dinàstic autoritari. Les conseqüències, però, serien l’acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia urbana i una forta reducció dels drets del poble valencià.

Els orígens del moviment es trobaven en la protesta contra la carestia i l’abandonament de la ciutat de València per part de la noblesa com a conseqüència d’un brot de pesta. La violenta protesta contra els funcionaris de la monarquia i l’aristocràcia aviat va derivar en una guerra oberta contra els musulmans, els quals van recolzar els seus senyors enfront de les germandats. Tanmateix, la justificació religiosa de la revolta donava a les Germanies un caràcter propi i aglutinador de la població.

D’aquesta manera, la revolta va anar més enllà dels conflictes de classe. Artesans, camperols, classes mitjanes i membres del baix clergat van integrar el moviment agermanat. El denominador comú que els unia eren les seves miserables condicions de vida, els abusos patits pels senyors feudals i l’odi vers els musulmans, convertits en boc expiatori de la revolta. És a dir, no era una revolta homogènia.

FG002113.JPG

El 1519, els gremis de València havien estat armats davant l’amenaça d’un atac de la pirateria turca, però això es produïa en paral·lel a la fugida de bona part de l’aristocràcia i del mateix governador, atemorits per l’arribada de la pesta. Igualment, Carles V era un monarca absent d’aquest regne: encara no havia reunit a les corts valencianes. En aquest context, la Junta dels Tretze, integrada per un representant de cada gremi de la ciutat, va idear una estratègia per fer-se amb el control del govern de la ciutat. Era la gran ocasió per enfrontar-se amb la noblesa opressora i els impopulars funcionaris reials.

Inspirant-se en els ideals de les velles germandats cristianes i en els drets atorgats per Ferran el Catòlic, la Junta va demanar la restauració del monopoli gremial, la representació gremial en el consell municipal i l’accés a la justícia de l’emperador, la qual era un monopoli dels senyors locals. Sota la direcció del paraire Joan Llorenç, els agermanats pretenien crear una República mercantil segons els models de Gènova i Venècia. És a dir, buscaven la instauració d’un model urbà, obertament qüestionat per la monarquia, en el qual els ciutadans tindrien dret a reivindicar allò que consideraven just.

LA GUERRA DE LAS GERMANIAS.jpg

Un altre dels líders del moviment va ser el fabricant de velluts Vicenç Peris, convertit aviat en el cap visible dels sectors més radicals. El triomf sobre el virrei Diego Hurtado de Mendoza en la Batalla de Vernisa va permetre Peris assolir un important prestigi. El seu triomf era la victòria de la violència en detriment del programa polític. L’exemple de Peris va fer creure a la majoria dels agermanats que la violència era el mitjà adequat per assolir els seus objectius.

Els insurgents van controlar la ciutat de València amb el recolzament dels gremis i un cop controlada la capital van dirigir la revolta cap a la resta del regne, donant lloc a l’enfrontament armat contra el virrei i la noblesa, obligant els musulmans a batejar-se, suprimint els impostos i amenaçant la distribució de la terra. La radicalització de la rebel·lió, però, va comportar que bona part de les classes mitjanes urbanes que havien participat en el seu esclat anessin retirant el seu suport al moviment.

En aquest context, el virrei, Diego Hurtado de Mendoza, recolzant-se en l’aristocràcia va iniciar la contraofensiva monàrquica: el febrer de 1522 es lliurava la batalla final a la ciutat de València. Després d’una llarga nit de combats, Peris va rendir-se davant del capità Diego Ladrón de Guevara. Les Germanies havien estat esclafades per l’exèrcit reial. Una dura repressió va acompanyar la derrota dels agermanats, amb la condemna de més de 800 rebels per “crim de germania e unió popular”. Peris va ser executat el 3 de març. Ara bé, amb nuclis resistents a Xàtiva i Alzira, no seria fins el desembre de 1524 que la revolta va ser totalment derrotada fora de la capital. L’arribada d’una nova virreina, Germana de Foix,  amb afinitats amb les elits valencianes i la política repressiva d’execucions, confiscacions i multes havien tingut èxit. Era el moment del perdó general.

María de Pacheco, la darrera heroïna de les Comunitats de Castella

dijous, 26/04/2012

El moviment comuner va tenir la seva heroïna particular en la figura de María de Pacheco (1496-1531), una dona provinent de l’alta noblesa castellana, emparentada amb els Mendoza per part de pare i amb els Pacheco (marquesos de Villena) per part de mare. Dona culta educada en l’ambient renaixentista, María tenia coneixements de llatí, grec, matemàtiques, lletres i història. Difícilment es podia esperar d’ella que es convertís en la “lleona de Castella”, la dona que mantindria viu l’esperit de la revolta comunera després de la derrota de Villalar i l’execució del seu marit, Juan de Padilla.

comunera1.jpgAmb catorze anys, María va casar-se amb Juan de Padilla, cavaller i oficial militar de la ciutat de Toledo. Era una boda concertada pel seu pare, Íñigo López de Mendoza y Quiñones, i que obligava l’adolescent a renunciar als drets d’herència paterns a canvi d’una quantiosa dot. Sembla ser que aquest casament no va acabar de satisfer les seves aspiracions personals i per això va ser un dels principals recolzaments del seu marit en esclatar la revolta comunera el 1520. María va veure en l’esclat revolucionari l’oportunitat que el seu home adquirís la notorietat que mai havia tingut.

Quan, el juliol de 1520, Padilla va ser escollit com a capità general de l’exèrcit comuner per la Santa Junta d’Àvila, Maria va convertir-se en la governadora de la ciutat de Toledo. Mesos després, el març de 1521, arribaria a Toledo el bisbe de Zamora, Antonio de Acuña, un altre líder destacat del moviment comuner. Des d’aquell moment, el govern de la ciutat va restar en mans de María i el bisbe.

La notícia de la desfeta comunera a Villalar, el 24 d’abril, i la posterior execució del seu marit van suposar un cop duríssim per a María. Les seves esperances en la victòria de la revolta semblaven esvair-se, però aquesta no va rendir-se. La defensa de Toledo davant dels exèrcits reials va ser èpica, resistint nou mesos de setge. D’aquesta manera, la capital castellana seria la darrera plaça comunera en capitular davant de l’emperador.

Des de l’Alcàsser de Toledo, María va dirigir la resistència comunera, en competència amb el bisbe Acuña. En la seva convicció en la defensa de la ciutat, María va arribar a requisar la plata del tresor de la catedral per poder pagar el sou dels soldats. Van ser nou mesos de resistència, possibilitats en part pel fet que l’exèrcit reial va haver de dirigir els seus esforços cap a Navarra per a defensar-se d’una ofensiva francesa. Finalment, però, el setge sobre Toledo va culminar el mes d’octubre de 1521. Semblava que l’aixecament havia estat derrotat.

María_Pacheco_después_de_Villalar.JPG

María, però, no va acceptar la derrota. El febrer de 1522, la “lleona de Castella” va prendre l’Alcàsser i va alliberar els comuners empresonats en la darrera etapa de la revolta comunera. Va ser una resistència fugaç. Ràpidament les tropes reials i nobiliàries van controlar la ciutat i María va haver de refugiar-se en l’exili portuguès per evitar la mort. En canvi, el bisbe Acuña no va ser tan afortunat i va ser executat.

Des de Portugal, en la cort del rei Joan III, María va ser protegida gràcies a la seva condició noble. Instal·lada a Braga i Porto, l’antiga heroïna de la revolta comunera va haver de subsistir amb pocs mitjans i havent de fer-se càrrec del seu infant. Carles V va negar-se a concedir-li el perdó. Així, la “lleona de Castella” viuria els darrers anys de la seva vida exiliada. A la seva mort, el 1531, l’emperador va negar-se a permetre que el seu cos fos enterrat al costat del seu marit a Villalar. Havia mort la dona, però el mite encara no havia deixat de créixer.

La revolta de les Comunitats de Castella

dimecres, 25/04/2012

Proclamat emperador, Carles V va haver de fer front als problemes interiors de la Monarquia Hispànica: la resistència de les ciutats. L’arrel del problema: la transició del model de vida medieval cap al propi de l’Estat modern, la resistència a passar d’un model baixmedieval en el qual les ciutats jugaven el paper protagonista a un model modern en el qual el protagonisme passava a organitzar-se al voltant de la monarquia autoritària. Aquest és l’origen de l’esclat de la revolta de les Comunitats de Castella, com ho seria de les Germanies valencianes i mallorquines a la Corona d’Aragó. Però també d’un moviment internacional en defensa de les llibertats urbanes enfront de l’enfortiment de l’Estat dinàstic que va recórrer Europa en el segle XVI.

Bernaerd_van_Orley.jpg

Carles V

D’aquesta manera, el 1520, l’ordre social va trencar-se a Castella. El sectors urbans, poc nombrosos però poderosos, influents i actius van mobilitzar-se contra un Carles V que havia deixat una impressió negativa en la seva arribada al tron: el seu projecte de monarquia catòlica universal semblava llunyà de la tradició castellana i el fet que la coronació com a emperador suposés un important esforç econòmic, concretat en les corts de La Coruña de 1519, van comportar el pas de l’agitació a la rebel·lió.

Ens trobem davant d’un conflicte entre l’Estat dinàstic i els governs locals. I Carles V era conscient de les resistències quan va convocar corts per obtenir els recursos necessaris per a la seva investidura imperial. L’oposició més significada en aquelles corts va provenir dels procuradors de Salamanca i Toledo, però les mesures van ser aprovades després de coaccions, suborns i l’execució del procurador de Segòvia. S’iniciava una calma tensa abans del conflicte. I és que els comuners van interpretar la política repressiva com una crida a l’acció moral. Bona part de la noblesa i la burgesia es rebel·laria.

Localización_del_movimiento_comunero.png

Els comuners pertanyien als sectors mitjans de la societat (comerciants i manufacturers) que s’aixecaven contra l’Estat autoritari, però també contra l’aristocràcia terratinent. Tanmateix, la revolta de les Comunitats no va ser només una lluita entre les ciutats i la noblesa ja que en el bàndol comuner també s’integrarien membres de la baixa noblesa (cavallers i hidalgos) que es veien marginats per la presència d’estrangers en el govern de Carles V. És a dir, ens trobem davant d’un conflicte de classes complex.

A finals de juliol de 1520, Pedro Lasso de Vega, recolzat pels representants de les ciutats de Segòvia, Salamanca, Toro, Toledo i Àvila, va posar-se al capdavant de la Santa Junta del Reino després d’expulsar els oficials reials i recaptadors d’impostos de les ciutats i proclamar la Comunitat després de revoltes més o menys espontànies. En paral·lel, Juan de Padilla organitzava les forces de l’exèrcit comuner davant la possibilitat de l’esclat d’una guerra convertint-se en el primer líder de la revolta. Arribats a setembre, el moviment comptava amb una causa, una organització i un exèrcit per fer front al monarca.

JuandePadilla.jpg

Juan de Padilla

A finals d’agost, els comuners jugarien la carta de la reina Joana la Boja, tancada a Tordesillas per Ferran el Catòlic, per legitimar l’aixecament. Juan de Padilla (Toledo), Juan Bravo (Segòvia) i Pedro Maldonado (Salamanca) van visitar a la reina, la qual va negar-se a signar cap tipus de document però va mostrar-se favorable a la revolta.

Ara bé, en el moment de màxima expansió de la revolta, van començar a sorgir les primeres friccions entre els sectors revolucionaris i els reformistes que integraven les Comunitats. La Junta buscava redefinir la relació entre la monarquia i les ciutats sota el principi de que el regne es trobava per sobre del rei i de que la Junta representava el regne. En aquest nou ordre polític propugnat pels comuners, les corts castellanes havien de jugar un paper més important i demanaven el dret a estudiar els greuges abans de votar els impostos. Aquesta postura, revolucionària per a Castella, va comportar que els elements més moderats de Burgos i Valladolid abandonessin la revolta.

Adrian_VI.jpg

Adrià d’Utrecht

Aleshores, Adrià d’Utrecht, el regent de Carles V, va prendre la iniciativa tot aprofitant-se de les divisions internes de la Junta i del malestar de la noblesa amb la revolta. Així, el regent va recórrer a l’exèrcit per imposar la llei del monarca: el 5 de desembre de 1520 les forces del rei prenien Tordesillas, el quarter general de la Junta. Però els comuners encara no havien estat derrotats.

Seria a la Batalla de Villalar, el 24 d’abril de 1521, quan l’exèrcit reial i les forces de la noblesa esclafarien les forces comuneres. Els privilegis de la monarquia i l’aristocràcia eren defensats per les armes. La posterior execució dels principals líder comuners Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado confirmava la decisió de la monarquia d’establir el dret dinàstic per sobre de qualsevol altre dret en la construcció de l’Estat autoritari. A l’octubre de 1521, després de la capitulació de Toledo, la revolta semblava definitivament esclafada.

BatallaDeVillalar.jpg

Comuneros.jpg

En la repressió de les comunitats podem observar nítidament la composició social del moviment. Per exemple, a Segòvia, de les 7.715 persones que van patir la repressió, el 71,5% pertanyien a l’artesanat i els serveis, un 8,7% a la intel·lectualitat i les professions liberals, i només l’1,5% pertanyia a la noblesa. És a dir, els sectors mitjans urbans s’enfrontaven a les oligarquies. Si bé no podem parlar d’una burgesia urbana homogènia, aquesta aliança contraposada d’interessos entre els diferents sectors populars urbans havia nodrit la força de la revolta de les Comunitats. I en resposta, la noblesa castellana s’havia aliat amb la monarquia en defensa dels seus privilegis i la seva autoritat.

El febrer de 1522, un darrer aixecament comuner liderat per María de Pacheco, la “leona de Castilla”, va suposar la fi de la revolta. Després de prendre l’Alcàsser de Toledo i alliberar els comuners empresonats van ser esclafats per les forces del rei i la noblesa. Mitjançant la repressió, el moviment dels comuners havia desaparegut de Castella. Només alguns exiliats a Portugal, com María de Pacheco i les seves filles, van mantenir viva la reivindicació comunera. El triomf de l’Estat dinàstic i la noblesa era evident. El perdó dictat per Carles V el 1522 i les amnisties reials de 1525 i 1527 tancarien l’episodi revolucionari castellà.

Les Espanyes del Quixot (2)

dilluns, 23/04/2012

La pluralitat territorial que està present en el Quixot segurament troba el seu millor exponent en les escenes que transcorren a Catalunya. I és que l’experiència viscuda a la ciutat de Barcelona serà decisiva, transcendental, per a l’evolució del personatge. Barcelona suposarà el xoc de Don Quijote amb la crua realitat, una topada brusca que comportarà la fi de la bogeria que afectava al personatge i l’inici de l’humil retorn als orígens d’Alonso Quijano, l’inici del retorn del fals heroi a la seva localitat manxega per a morir en pau. L’inici del final.

mediona 48 Don quijote.jpg

L’ansietat amb la qual Don Quijote fa referència a Saragossa al llarg de la segona part de l’obra i el viatge realitzat per a participar en la competició cavalleresca de Sant Jordi (las justas de San Jorge) és tot un exemple de la curiositat del propi Don Quijote per explorar la pluralitat territorial de l’Espanya moderna. El tercer viatge, però, no arribaria mai a Saragossa, sinó que culminaria a Barcelona, ciutat que Cervantes coneixia perfectament.

Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

És prou coneguda la llarga llista d’elogis que Cervantes dedica a Barcelona en el Quixot: “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”. Què havia vist Cervantes a Barcelona perquè admirés la ciutat d’aquesta manera? Mai ho sabrem, però podem concloure que la ciutat va marcar-lo profundament.

Barcelona segle XVI.jpg

Però, a més, a Las Doncellas (1613), una de les Novelas Ejemplares, trobem una altre elogi cervantí vers Barcelona: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”. Mai abans Cervantes havia parlat així d’una ciutat. Només de Barcelona.

En arribar a Catalunya, Don Quijote descobreix el fenomen del bandolerisme de la mà de Rocaguinarda, una realitat social que els castellans desconeixien i de la qual només tenien notícia mitjançant la idealització dels bandolers a través de la literatura. Cervantes se’ns presenta com un bon coneixedor de la realitat i fa que Don Quijote descobreixi les relacions de complicitat del bandolerisme amb les institucions catalanes, convertint-se en testimoni de com la violència i la criminalitat es pot confondre amb la política. Els elogis dels bandolers estimulen la seva vanitat al llarg dels tres dies que comparteixen viatge. La cortesia el fa envejar el seu estil de vida.

De la mateixa manera, un cop instal·lat a la ciutat, Don Quijote se sentirà afalagat i meravellosament tractat per Antonio Moreno. Barcelona ofereix a l’heroi una vida lúdica i plena de plaers en la qual s’esdevenen “saraos de damas” que deriven en festes i balls que “le molieron, no sólo el cuerpo, pero el ánima”. Barcelona, en definitiva, ofereix a Don Quijote la diversitat, una diversitat real, efectiva i pràctica, no intel·lectual.

Dore-Quixot.jpg

Tanmateix, la relació de Cervantes i Don Quijote amb Barcelona també presenta elements de contradicció. Uns elements que habitualment són menys citats. Per exemple, en sortir de la ciutat va pronunciar unes paraules que són el contrapunt dels elogis anteriors: “¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mis desdichas y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”.

D’aquesta manera, la fascinació de Don Quijote per Barcelona es conjugarà amb la decepció i la frustració. Cervantes farà que Barcelona es converteixi, més que cap altre dels camins del Quixot, en l’escenari on la bogeria de Don Quijote topi de forma més abrupta amb la realitat que l’envolta. Aquest serà el lloc on per primera vegada s’enfronti a la mort, a la violència cruel i salvatge del seu temps, a la realitat de la qual no era conscient.

Els episodis són diversos: Don Quijote és testimoni de com Rocaguinarda obre el cap d’un dels bandolers que l’acompanyen perquè aquest ha qüestionat la repartició del botí; també veurà com la jove Claudia Jerónima mata d’un tret el seu amant Vicente Torrellas. Però, el que és més important, recuperarà la cordura i descobrirà com aquell cap encantat que responia als seus desitjos no era més que una estafa.

montjuic-2.jpg

La decepció més gran que patirà Don Quijote a Barcelona és veure’s convertit en una joguina de la societat catalana, la qual es diverteix a costa de fer broma d’ell i Sancho Panza, el seu simpàtic acompanyant. I és que a Barcelona Don Quijote va ser afalagat, però a la vegada va veure’s ridiculitzat com el famós boig que era. Barcelona es converteix en el mirall en el qual l’hidalgo va poder veure’s finalment a si mateix. L’espai on Don Quijote es converteix en lector de si mateix en trobar-se enfrontat al Quixot de Fernández de Avellaneda.

I Barcelona és l’escenari de la seva darrera batalla. Sansón Carrasco, el cavaller de la Blanca Luna és el seu darrer enemic. Un altre manxec, un compatriota, que el desafia a realitzar la darrera lluita mentre que els barcelonins esdevenen espectadors d’un espectacle patètic. Una batalla esperpèntica que el posa de cara amb la realitat. Arribats a aquest punt, Don Quijote ha travessat la frontera mental que separa la bogeria de la cordura i per primera vegada és conscient del seu ridícul. L’heroi que creia ser és en realitat el bufó que diverteix la societat barcelonina.

2400005109_0ae8f19c45.jpg

Aquell cavaller capaç de protagonitzar les aventures i desventures més rocambolesques no suporta el ridícul i inicia el darrer tram de la seva existència afrontant un final amarg que el conduirà a la mort en regressar a la seva pàtria natal. El seny, la realitat, reapareix a Barcelona. Per què Barcelona? Només podem especular. Metàfora de la Monarquia Hispànica dels Àustries en el tombant de segle? Simple casualitat? Conseqüència d’una experiència vital de Cervantes que desconeixem? Tant se val. En qualsevol cas, va ser la necessitat de conèixer, la curiositat de Don Quijote per recórrer l’Espanya plural i diversa del segle XVII, el que va conduir-lo a topar amb la crua realitat. I lògicament l’escenari on la bena havia de caure dels seus ulls mai podia ser la Manxa.

Les Espanyes del Quixot (1)

diumenge, 22/04/2012

Els termes nació, pàtria, província o terra són emprats al llarg de l’època moderna sota significats diversos que comencen a anar més enllà del contingut merament geogràfic o territorial. Un bon exemple de la complexitat del terme d’Espanya en els segles XVI i XVII el trobem en l’ús que Cervantes en fa al Quixot. En mig del debat originari sobre el concepte de la nació espanyola, Cervantes aporta la seva visió des de la literatura. Així, el terme Espanya és citat en cinquanta-nou ocasions al llarg de l’obra, trenta en la primera part i vint-i-nou en la segona. Tanmateix, la major part de les vegades en les quals Cervantes recorre al terme Espanya ho fa en un sentit geogràfic o territorial. Però també aportarà, de forma més o menys conscient, un concepte que va més enllà de la geografia: l’Espanya plural i diversa.

Cervantes.png

D’aquesta manera, l’Espanya que més vegades apareix en l’obra és el territori pel qual transita Don Quijote, els camins que marquen l’obra cervantina. També, en algunes ocasions, l’autor confon allò general amb el fet local, com quan Dorotea parla d’Espanya com una part de la Manxa: “La buena fama que este caballero tiene, no solo en España, sino en toda la Mancha”, però aquesta és l’excepció.

En aquest sentit, l’Espanya del Quixot és una suma acumulada de les vivències locals, una Espanya plural. La pàtria i la nació de Cervantes és la manera de referir-se al lloc concret d’origen dels personatges, un espai que relaciona amb una gent específica, uns usos determinats i uns costums concrets. Tots els personatges que desfilen per les pàgines del Quixot porten a les seves esquenes la memòria sentimental dels seus pobles, la imatge de la petita comunitat en la qual han deixat l’amor, la família i un bon nombre de situacions evocades amb nostàlgia. Per això, en retornar del tercer viatge, quan Sancho Panza retorna a la seva aldea exclama: “Abre los ojos, deseada patria y mira que vuelve Sancho Panza tu hijo”.

Per tant, és l’Espanya local i diversa la que es troba present de forma permanent en el Quixot. L’Espanya plural dels camins i els pobles. Ja sigui l’Argamasilla de Alba que Cervantes no voldria recordar, el Puertolápice on Don Quijote va ser armat cavaller, el Campo de Criptana del combat contra els molins esdevinguts gegants, o el Toboso de l’estimada Dulcinea.

gustave_dore_don_quijote.jpg

La força de la localitat està present al Quixot, però també existeix una incipient consciència nacional que, de forma més o menys conscient, va més enllà del concepte geogràfic o local. I és que cap a finals del segle XVI per primera vegada trobem present el debat sobre el concepte de la nació espanyola. I en aquest context el Quixot ens presenta el salt qualitatiu del concepte de castellà al d’espanyol com a concepte identitari.

Per exemple, fixem-nos en el diàleg establert entre el cura i el barber, quan aquell li diu “Y aquí le perdonáramos al señor capitán que no le hubiera traído a España y hecho castellano”. Castellà i espanyol semblen superposar-se. Fonamentalment perquè l’expressió espanyol com a gentilici mai va ser emprada per Cervantes. També respon al debat de la seva època, en la qual comença a identificar-se, i a confondre’s, el concepte d’Espanya amb el de Castella. Així, Cervantes parla d’Espanya edificant el seu discurs sobre uns pocs gentilicis: castellans, lleonesos, gallecs (yagüenses), andalusos (tartesos), biscains i aragonesos. Per cert, mai va parlar dels catalans.

Però la identificació d’Espanya amb Castella a través de la cita anterior pot conduir a l’error. Cervantes va ser plenament conscient de la pluralitat i diversitat de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, la seva visió sobre les diferents llengües que es podien trobar a l’Espanya moderna és molt significativa. Així, Don Quijote, en el seu col·loqui amb el caballero del verde gabán afirma: “Razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones y que no se desestimase el poeta alemán porque no escribe en su lengua ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya”. Per tant, el respecte a la diversitat sempre està present en el Quixot.

Tanmateix, això no implica que en algun fragment també trobem testimonis de una certa autosatisfacció castellana. Per exemple, quan Don Quijote es troba amb el biscaí i es permet ironitzar sobre la “mala lengua castellana y peor vizcaína” d’aquest personatge. Per cert, un dels pocs personatges amb els quals surt victoriós del seu enfrontament.

quijote.jpg

El Quixot és el millor testimoni de l’Espanya plural, de la diversitat dels territoris que integraven la Monarquia Hispànica, però també de les persones que l’habitaven. Cervantes arriba a qüestionar-se el concepte de pàtria imposat des del poder, aquell concepte que havia conduit, el 1609, a l’expulsió dels morescos. Així, quan Sancho Panza es troba amb una comitiva de peregrins entre els quals es troba el seu vell amic i veí moresc expulsat Ricote, qui retorna a la seva pàtria, es produeix un diàleg fascinant, que desafia la raó d’Estat. Cervantes posa en boca del moresc Ricote tot allò silenciat per la propaganda oficial, tot conjugant magistralment els conceptes d’Espanya, nació i pàtria:

Bien sabes, ¡oh Sancho Panza, vecino y amigo mío!, como el pregón y bando de Su Majestad mandó publicar contra los de mi nación puso terror y espanto en todos nosotros; a lo menos, en mí les puso de suerte, que me parece que antes del tiempo que se nos concedía para que hiciésemos ausencia de España, ya tenía el rigor de la pena ejecutado en mi persona y en la de mis hijos. Ordené, pues, a mi parecer como prudente, bien así como el que sabe que para tal tiempo le han de quitar la casa donde vive y se provee de otra donde mudarse; ordené, digo, de salir yo solo, sin mi familia, de mi pueblo y ir a buscar donde llevarla con comodidad y sin la priesa con que los demás salieron, porque bien vi, y vieron todos nuestros ancianos, que aquellos pregones no eran solo amenazas, como algunos decían, sino verdaderas leyes, que se habían de poner en ejecución a su determinado tiempo; y forzábame a creer esta verdad saber yo los ruines y disparatados intentos que los nuestros tenían, y tales, que me parece que fue inspiración divina la que movió a Su Majestad a poner en efecto tan gallarda resolución, no porque todos fuésemos culpados, que algunos había cristianos firmes y verdaderos, pero eran tan pocos, que no se podían oponer a los que no lo eran, y no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo los enemigos dentro de casa. Finalmente, con justa razón fuimos castigados con la pena del destierro, blanda y suave al parecer de algunos, pero al nuestro la más terrible que se nos podía dar. Doquiera que estamos lloramos por España, que, en fin, nacimos en ella y es nuestra patria natural; en ninguna parte hallamos el acogimiento que nuestra desventura desea, y en Berbería y en todas las partes de África donde esperábamos ser recebidos, acogidos y regalados, allí es donde más nos ofenden y maltratan. No hemos conocido el bien hasta que le hemos perdido; y es el deseo tan grande que casi todos tenemos de volver a España, que los más de aquellos, y son muchos, que saben la lengua, como yo, se vuelven a ella y dejan allá sus mujeres y sus hijos desamparados: tanto es el amor que la tienen; y agora conozco y experimento lo que suele decirse, que es dulce el amor de la patria […].

D’aquesta manera, el Quixot conjuga la crítica social amarga del país amb un cant a la pluralitat de les seves terres i la diversitat de les seves persones. Possiblement, en aquest sentit, Cervantes va ser el darrer home del segle XVI, un home que viu entre dues èpoques, el darrer humanista de la Monarquia Hispànica i el primer escriptor del Barroc.

Carles V: de rei a emperador

dissabte, 21/04/2012

Quan Carles I ja s’havia coronat com a rei als diferents regnes de la Monarquia Hispànica, el 12 de gener de 1519 va morir el seu avi patern, Maximilià I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La notícia va arribar quan Carles es trobava a Barcelona en plena celebració de les corts del Principat i va centrar tota l’atenció del monarca. Les seves possessions s’engrandien amb el ducat d’Àustria, però quedava pendent la possibilitat de coronar-se com a emperador, element imprescindible en el seu projecte de monarquia catòlica universal.

Bernhard_Strigel_003b.jpg

L'emperador Maximilià i la seva família

La casa d’Habsburg portava gairebé un segle al capdavant de l’Imperi però la dignitat imperial no era hereditària (sempre que l’emperador no hagués estat coronat pel Papa), sinó conseqüència d’un complex sistema d’elecció controlat per set prínceps electors: els arquebisbes de Magúncia, Tréveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el duc de Saxònia, el marcgravi de Brandenburg i el comte palatí del Rin. És a dir, la mort de Maximilià obria un període de presentació de candidatures per fer-se amb la dignitat imperial.

Carles va haver de fer front a la competència de Francesc I de França, el qual no podia acceptar la gran quantitat de territoris que podia suposar l’elecció del candidat Habsburg com a nou emperador, fet que deixava el regne de França envoltat de possessions dels Habsburg. També Enric VIII d’Anglaterra va presentar la seva candidatura.

Carlos_V.jpg

Carles V

Enric d’Anglaterra va ser descartat ràpidament. El títol seria disputat per Carles d’Habsburg i Francesc de França. A favor de Carles jugava la seva ascendència germànica, però encara era un monarca jove i inexpert. D’altra banda, Francesc I comptava amb un gran prestigi polític i militar després de la conquesta de Milà (1515) i gaudia del suport del papa Lleó X, el qual veia com Carles (rei de Nàpols) podia convertir-se en una amenaça pels seus interessos italians. D’aquesta manera, la diplomàcia i els recursos econòmics entraven en joc.

Inicialment, Carles va haver de fer front a les reticències de la seva pròpia família: la seva tia, Margarida de Savoia preferia com a candidat al seu germà Ferran, però Carles va imposar els seus drets com a primogènit. Superat aquest primer entrebanc, el monarca hispà va dur a terme una intensa activitat diplomàtica. Així, va enviar una carta als electors on recordava el desig de Maximilià de que Carles fos el seu hereu. Igualment, els seus banquers alemanys, els Fugger i els Welser, van iniciar una important activitat de pressió: Carles va invertir gairebé un milió de florins en regals per persuadir els consellers dels prínceps electors. En aquest sentit, va ser el regne de Castella qui va acabar pagant la coronació imperial, fet que va fer imprescindible un increment de la fiscalitat.

François I.jpg

Francesc I de França

Per la seva banda, Francesc I de França també va intentar posar sobre la taula les seves influències, especialment el suport del papat, però no va poder competir amb els diners dels banquers alemanys de Carles.

Finalment, el 28 de juny de 1519, Carles va ser escollit per unanimitat: el rei de la Monarquia Hispànica es convertia en l’emperador Carles V. Seria coronat el 20 de setembre de 1520. Només faltava la coronació per part del Papa, fet que no va produir-se fins els 1530, però que no va impedir una intensa activitat com a emperador. El títol imperial era més simbòlic que real, però va proporcionar-li l’autoritat moral necessària per a dirigir Europa en defensa de la cristiandat. El somni de l’Imperi cristià universal estava més a prop que mai.

L’herència de Carles V

dijous, 19/04/2012

Una combinació de matrimonis dinàstics i morts prematures van fer recaure sobre Carles V el destí de convertir-se en una monarca que governava un Imperi mundial. Així, gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V, fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat. I aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià I d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Armas_de_Carlos_I_de_España.png

Així, els territoris de Carles I es componien de les següents herències:

  • Herència borgonyona. De la seva àvia paterna, Maria de Borgonya, el 1515, va rebre els primers dominis: els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat.
  • Herència aragonesa. El 1516, a la mort del seu avi, Ferran el Catòlic, va rebre la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València) i les seves possessions mediterrànies (Mallorca, Nàpols i Sicília).
  • Herència castellana. A aquests territoris peninsulars va sumar el Regne de Castella (Castella, Lleó, Toledo, Múrcia, Còrdova, Sevilla, Granada i les Illes Canàries, sumant-hi Navarra i les províncies basques) i el seu Imperi americà (les Índies), herència de la seva àvia Isabel la Catòlica.
  • Herència austríaca. Finalment, el 1519, a la mort del seu avi patern Maximilià va rebre el ducat d’Àustria (Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola, el Tirol i l’Alta Alsàcia) i l’opció a l’elecció com a nou emperador.

Herencia_del_Emperador_Carlos_V,_Carlos_I_como_Rey_de_España.png

D’aquesta manera, des de 1521, Carles va començar a signar així:

Don Carlos por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto. Doña Juana su madre [reina nominal de Castella fins la seva mort, el 1555] y el mesmo Don Carlos por la mesma gracia Reyes de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Ierusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias islas y tierra firme del Mar Oceano, Condes de Barcelona, señores de Vizcaya e de Molina, Duques de Atenas y Neopatria, Condes de Ruysellon e de Cerdenia, Marques de Oristan e de Gorciano, Archiduques de Austria, Duques de Borgoña de Bravante.

laherenciadecarlosi1.jpg