Entrades amb l'etiqueta ‘Monarquia Hispànica dels Àustries’

Miguel de Cervantes

dilluns, 20/01/2014

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), l’anomenat “Príncipe de los Ingenios”, el principal escriptor de la història de la literatura castellana, va viure en el tombat dels segles XVI i XVII. Personatge intempestiu de la història d’Espanya, Cervantes és a la vegada “cima y síntesis de la literatura española en un momento en que todas las formas culturales de la Península Ibérica se hallaban en plena madurez”.

Cervantes.jpg

Va néixer a Alcalá de Henares, fill d’un cirurgià sense posició econòmica i que canviava freqüentment de residència per a poder guanyar-se la vida. Per això va estudiar a diverses ciutats castellanes com Córdoba, Sevilla, Madrid i Salamanca. Tanmateix, Cervantes va tenir una sòlida formació humanista que va iniciar a Espanya sota la disciplina de Juan López de Hoyos i que va continuar a Itàlia.

Estatua de MIGUEL DE CERVANTES (1547-1616) en la entrada de la Biblioteca Nacional de España, en Madrid. Esculpida por Juan Vancell Puigcercós.El 1569 va marxar a Itàlia, possiblement exiliat fugint d’un conflicte amb la justícia. Allí va ser protegit de Giulio Acquaviva (futur cardenal). Va enrolar-se a l’exèrcit i va participar a la Batalla de Lepant (1571) com a membre del terç de Montcada, on combatent contra l’armada turca va rebre un tret que va deixar-li inutilitzada la mà esquerra. També va participar en la conquesta de Tunis (1573).

El 1575, quan retornava cap a territori espanyol, va ser fet presoner juntament amb el seu germà Rodrigo per un corsari algerià quan es trobaven a tocar de la Costa Brava i va veure’s captiu a Alger durant cinc anys. Després de quatre intents frustrats de fuga seria escatat pels frares trinitaris (tot i que alguns historiadors parlen del pagament d’un rescat de 800 ducats, el qual hauria arruïnat els pares de l’escriptor).

Després de desembarcar a València, Cervantes va retornar a Madrid on va escriure les seves primeres obres de teatre. Fruit de les seves relacions amb Ana de Villafranca va néixer la seva filla Isabel de Saavedra. Posteriorment, el 1584, es casaria amb la manxega Catalina de Palacios y Salazar, un matrimoni desgraciat possiblement motivat per qüestions econòmiques.

Un any després apareixia la seva primera novel•la: La Galatea (1585). La literatura, però, no seria mai la seva forma de guanyar-se la vida. Així, entre 1587 i 1600 viuria a Sevilla exercint de comisario de abastos, requisant cereals i oli per a l’expedició que Felip II plantejava realitzar contra Anglaterra, i cobrador de rendes de l’Estat.

És una etapa marcada novament pels problemes amb la justícia. El 1592 va ser empresonat per unes suposades irregularitats administratives i econòmiques, i el 1597 tornaria a trepitjar la presó després de que el banquer en el qual havia dipositat els diners dels impostos es declarés en bancarrota. El procés judicial contra Cervantes es perllongaria fins el 1603, quan va ser exculpat.

Des de 1603 resideix a Valladolid, a la cort de Felip III, amb la seva família. El 1605 apareix publicat El Quijote, però l’èxit de les aventures de l’Alonso Quijano es veuria enterbolit per un nou afer obscur i que incloïa la seva família el portaria de retorn a la presó: la mort del noble Gaspar de Ezpeleta davant la seva casa. Cervantes i la seva família va ser processats, però van ser absolts.

El_ingenioso_hidalgo_don_Quijote_de_la_Mancha.jpg

El 1608 s’instal•la a Madrid acompanyat de la seva germana i filla. Ara bé, Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

Retornat a Madrid i esperonat per l’aparició del Quijote de Avellaneda, escriu la segona part d’El Quijote (publicada el 1615), però tot i l’èxit de l’obra viu en la pobresa. En aquesta etapa publica també les Novelas Ejemplares (1613), el poema Viaje al Parnaso (1614) i les Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados (1615). Mor el 23 d’abril de 1616. Tres dies abans de morir havia acabat d’escriure la seva darrera novel•la: Los trabajos de Persiles y Sigismunda (publicada pòstumament el 1617).

L’entronització de Felip V

dimarts, 28/08/2012

El darrer rei hispànic de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg era un personatge malaltís i mancat d’intel·ligència. El nunci papal el descriuria com “feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado […]. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia”. O en paraules de García Argüelles, era un “individuo asténico longilíneo, con la cabeza algo grande, de tipo raquítico, desde un punto de vista endocrino, como un hipogenital intersexual algo infantilizado, con discreta reacción hipertímica eunucoidea y en lo referente al carácter, un bradipsíquico, hipobulímico asténico”.

Carles II.jpg

Carles II

Molt s’ha especulat sobre els mals que van afectar Carles II. Impotent? Estèril? Sexualment apàtic? Embruixat? Fos quina fos l’explicació, l’única realitat és que el darrer Àustria no va ser capaç d’assolir descendència directa amb les dues esposes que va tenir, Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana del Palatinat, malgrat els esforços que des de la cort van realitzar-se per evitar el fatal desenllaç que apartaria els Habsburg del tron espanyol. En vida del monarca ja van iniciar-se les conjures i les intrigues polítiques entre França i l’Imperi Austríac per assolir el tron espanyol. I és que, si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis possible.

En aquest context, els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren Josep Ferran de Baviera (fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella), Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella) i l’arxiduc Carles d’Habsburg (fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella).

ascendencia-de-felipe-v.png

El primer testament de Carles II, signat el 1696, designava com a successor Josep Ferran de Baviera, un candidat de compromís recolzat per Anglaterra i els Països Baixos. Com a hereu de la monarquia espanyola, Josep Ferran va rebre els títols d’Infant d’Espanya i de Príncep d’Astúries. Tanmateix, aquest va morir prematurament, amb només sis anys d’edat, el 1699, quedant així descartada la solució de compromís en la cursa successòria. Tot i això, la solució prevista en el segon testament de Carles II, signat el 1698, incloïa una clàusula que indicava que en cas de mort de Josep Ferran sense descendència la corona passaria a l’emperador Leopold i els seus descendents.

Jose Fernando.jpg

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

Carles d’Habsburg: fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Mentre que França, Àustria i els Països Baixos es repartien el pastís territorial hispànic mitjançant els anomenats Tratados de Reparto, la diplomàcia francesa no va deixar de pressionar en la cort de Madrid fins que Carles II va tornar a canviar el seu testament. D’aquesta manera, el 3 d’octubre de 1700, va nomenar com a hereu al tron el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei amb el nom de Felip V.

Reconociendo, conforme a diversas consultas de ministro de Estado y Justicia, que la razón en que se funda la renuncia de las señoras doña Ana y doña María Teresa, reinas de Francia, mi tía y mi hermana, a la sucesión de estos reinos, fue evitar el perjuicio de unirse a la Corona de Francia; y reconociendo que, viniendo a cesar este motivo fundamental, subsiste el derecho de la sucesión en el pariente más inmediato, conforme a las leyes de estos Reinos, y que hoy se verifica este caso en el hijo segundo del Delfín de Francia: por tanto, arreglándome a dichas leyes, declaro ser mi sucesor, en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos, al Duque de Anjou, hijo segundo del Delfín, y como tal le llamo a la sucesión de todos mis Reinos y dominios, sin excepción de ninguna parte de ellos. Y mando y ordeno a todos mis súbditos y vasallos de todos mis Reinos y señoríos que en el caso referido de que Dios me lleve sin sucesión legítima le tengan y reconozcan por su rey y señor natural, y se le dé luego, y sin la menor dilación, la posesión actual, precediendo el juramento que debe hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos.

L’1 de novembre de 1700 moria Carles II. Immediatament, Lluís XIV rebia la notícia del sentit favorable als interessos francesos que desvetllava el testament. Tanmateix, el Rei Sol va trigar dues setmanes en acceptar que el seu nét accedís al tron espanyol. Els jocs de la diplomàcia versallesca es desenvolupaven al marge del mateix Felip, espectador d’excepció però sense veu en el seu futur paper de rei d’Espanya. Finalment, Lluís XIV va renunciar als seus drets a la corona i Felip V va ser proclamat a París el 16 de novembre de 1700. El nou monarca no arribaria a Madrid fins el febrer de 1701.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip d’Anjou: nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

Philippe_de_France_proclamé_roi_d'Espagne.jpg

Entronització de Felip V com a rei d'Espanya a Versalles

480px-Full_Ornamented_Royal_Coat_of_Arms_of_Spain_(1700-1761).png

Escut d'armes de Felip V

La identitat nacional catalana en els segles XVI i XVII

divendres, 20/07/2012

Les identitats ètniques, culturals polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Partint d’aquest marc teòric, podem observar com el període que va des de mitjans del segle XVI fins a la Revolta Catalana de 1640 es caracteritza per un indubtable reforçament de la identitat nacional catalana, el naixement del que podríem denominar com la protonació catalana. Observem-ne els motius.

La principal causa per entendre aquest sentiment protonacional el trobem en el distanciament polític entre els ideals i interessos de la dinastia dels Àustries que regia la Monarquia Hispànica i els propis de les institucions i les oligarquies catalanes. D’aquesta manera, la centralitat castellana deixava els territoris que integraven la perifèria de la Monarquia Hispànica sota una doble subjecció: la de la corona i la d’un govern central que era controlat per un personal polític majoritàriament de procedència castellana.

En aquest sentit, aviat apareixerien les crítiques a la castellanització de la monarquia. Per exemple, en els inicis del regnat de Felip II, el valencià Fadrique Furió Ceriol ja considerava que:

Los pueblos se resienten en ver que son desechados de la administración y gobierno principal; pues si no ven en el consejo ningún hombre de su tierra, piensan y no sin causa, que el príncipe les tiene en poco o que los tiene como esclavos, o no se fía de ellos. Lo primero engendra odio, lo segundo busca libertad y por tanto hacen conjuraciones y llaman príncipes extraños, lo tercero les da osadía y aun obstinación.

I aquesta monopolització de l’espanyolitat per part de Castella també va rebre fortes crítiques des de Catalunya, com es pot observar en els Col·loquis de Cristòfor Despuig (1557):

La major part dels catalans goçen dir públicamente que aquesta nostra provincia no es Espanya, y per ço que nosaltres no som verdaderos espanyols i no mirant els pecadors benaventurats quant ignorants son y quant segos de enveja y malicia van, que aquesta provincia no sols es Espanya mas es la millor Espanya […]. Els castellans tots son casi de esta manera manera que per no publicar la gloria dels espanyols que no son castellans, volen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació no dubten d’escriurer materia […]. Questos castellans s’en beven tot. Tras aixó [els castellans] tenen altre cosa pitjor, y es que volen ser absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tan poc que par que són ells vinguts del cel y que lo resto dels homens es lo que es eixit de la terra.

Tanmateix, la naturalització castellana dels reis de la casa d’Habsburg només seria un més dels símptomes d’aquest profund allunyament polític que es produiria en els segles XVI i XVII.

Sumat a l’allunyament a la monarquia, i a l’Espanya castellana, en aquest període també es pot observar un creixent distanciament entre Catalunya i la resta dels territoris que integraven política i territorialment la Corona d’Aragó. Aquest procés és evident en observar l’evolució dels esdeveniments polítics, però també pot resseguir-se mitjançant la construcció de les tradicions culturals i ideològiques diferenciades a cadascun dels regnes.

En contrast amb l’allunyament amb els territoris de la Corona d’Aragó, aquest període es caracteritza per l’envigoriment de les institucions catalanes, fonamentalment la Diputació del General i el Consell de Cent barceloní, refugi de l’oligarquia catalana. S’iniciava un procés en el qual les velles institucions d’origen medieval cada cop esdevindran més representatives de la comunitat política catalana, el que no vol dir que necessàriament ho fossin de la societat, a la vegada que les tensions politiques  i les topades el poder reial augmentarien progressivament.

ConstitucionsCatalanes.jpg

L’oligarquia del Principat es trobava molt vinculada i identificada amb les institucions catalanes, les quals eren identificades com el resultat d’una tradició històrica singular. A més, els privilegis i constitucions propis del país, que permetien que aquesta oligarquia controlés càrrecs polítics i rendes econòmiques, van esdevenir el referent fonamental de la seva cultura política. I la defensa d’aquests privilegis podia passar per davant de la fidelitat al mateix rei.

Per exemple, en el sermó de Sant Jordi predicat al Palau de la Generalitat l’abril de 1639, el caputxí fra Pau de Sarrià no dubta en afirmar:

Entiendan aquí los que goviernan una Ciudad o Principado que la falta y descuydo en sustentar sus privilegios, en guardar sus constituciones y estatutos es la mayor maldición y desdicha que pueden incurrir […] para que se entienda que el defender los privilegios de una República o Principado no sólo es mirar por él, o por ella, sino por toda la monarquía y que la destruyción de un Principado cae sobre todo el Reyno, y de aquí queda claro que no se menoscaba la fidelidad de los vassallos en oponerse tal vez a las resoluciones de su rey.

Aquest allunyament entre la monarquia i la comunitat política catalana de l’Antic Règim no només va manifestar-se en l’àmbit de la política, sinó que també va reflectir-se en el camp econòmic i fiscal i en la política monetària, comercial i industrial. D’aquesta manera, és en aquest període quan comença a desenvolupar-se un pensament mercantilista primitiu que, per primera vegada, donarà lloc a la idea de Catalunya com a pàtria econòmica.

Finalment, el desenvolupament d’unes elaboracions culturals de tipus històric, jurídic i lingüístic consolidarà les bases per a una idea conscient de la nació catalana entre les elit cultes del país. Neix així un incipient sentiment protonacional que aviat es traslladaria a sectors intermedis de la societat estamental catalana.

Corpusdesang.jpg

En aquest sentit, cal tenir present que l’activitat historiogràfica de l’època del Renaixement i del Barroc està fortament impregnada d’un sentiment polític. La justificació del present nacional mitjançant la recerca en un passat idealitzat i mitificat és una pràctica recorrent en els cronistes del període, tasca que es desenvolupa sempre en paral·lel als conflictes polítics, militars i ideològics del període. Així, les cròniques històriques del Renaixement i del Barroc desprenen dosis elevades de patriotisme (local o nacional) i un afany legitimador de les institucions com a element que justifiqués els conflictes amb la monarquia. La història esdevindria així una eina més del combat polític i contribuiria al desvetllament nacional.

En contrast, i com a mostra del distanciament produït i de la intencionalitat política dels usos de la història, des de la cort es començava a forjar una identitat hispànica en clau exclusivament castellana, un procés que fixaria el singular Espanya en comptes del tradicional plural Espanyes. D’aquesta manera, mentre que a Catalunya es reforçava la construcció identitària de la nació com a eina política que justifiqués l’existència de les institucions pròpies i el seu poder, la creixent identificació de Castella amb aquesta Espanya buscava la legitimació de l’hegemonia d’aquest regne sobre el conjunt peninsular. Per això, la identitat nacional catalana es construeix fonamentalment en oposició a Castella.

La revolta dels Barretines

dijous, 19/07/2012

La guerra amb França va ser una constat en la segona meitat del segle XVII, especialment  des de 1675, quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu dels Pirineus. La guerra i la subsegüent penetració francesa al Principat acompanyada dels allotjaments de tropes i l’increment de les càrregues fiscals va exasperar el camperolat, que va reaccionar davant de la conjuntura bèl·lica protagonitzant la revolta popular dels Barretines o Gorretes (1687-1689) contra el govern de Carles II, una de les mobilitzacions populars de més abast a l’Europa de la segona meitat del segle XVII i l’alçament popular més important conegut en els dominis dels Habsburg castellans en aquest segle.

revoltes catalunya xvii.jpg

Revoltes populars a la Catalunya nord i el Principat (1663-1694)

A una situació econòmica adversa i agreujada per la plaga de llagostes que havia malmès la collita de 1687, s’hi sumaven el retorn de la qüestió dels allotjaments de les tropes de la monarquia presents a Catalunya per lluitar contra la invasió francesa i la persistència i increment de les contribucions per al finançament de l’exèrcit reial (mentre que els estaments privilegiats n’estaven exempts). Aquestes van ser les principals causes de l’aixecament.

La revolta es va iniciar a Centelles (Osona) amb un marcat to antisenyorial, i aviat va estendre’s per nombroses comarques del prelitoral i l’interior de Catalunya (el Vallès, el Penedès, l’Anoia, el Bages, la Segarra, l’Urgell i el camp de Tarragona). Es calcula que cap a 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 camperols. Geogràficament, l’àrea de la revolta afectava aquelles zones que encara no havien experimentat les transformacions econòmiques necessàries per a orientar la producció cap a l’exportació i, a més, suportaven el pes més feixuc dels allotjaments. En canvi, les localitats on predominava l’artesanat i l’activitat comercial, així com les zones agràries del litoral on la represa econòmica era un fet, van restar al marge de la revolta.

Carles II.jpg

Carles II

El cap visible del moviment va ser Antoni Soler de la Torre, pagès benestant de Sant Boi de Llobregat, erigit –junt amb d’altres propietaris benestants amb càrrecs municipals com Enric Torres, Josep Llavina, Rocafort o Rocabruna– en defensor del que s’ha anomenat com l’ordre social de la multitud. El seu propi fill adoptiu, Pau Petit de Sarrià, va assassinar Soler de la Torre el desembre de 1689 i, en represàlia i com exemple del destí que esperava als revoltats, el cap del dirigent camperol va ser exposat a la façana de la Generalitat de Catalunya.

El conflicte popular també va adquirir una certa dimensió política amb la reivindicació de les constitucions catalanes, concretada en el rebuig dels allotjaments i les contribucions com a pràctiques inconstitucionals i en el refús del control reial de les insaculacions. Així, el diputat eclesiàstic Antoni Saiol va denunciar els abusos en un memorial adreçat a Carles II. En resposta, el virrei va destituir i arrestar Saiol, el seu germà i assessor Daniel, i l’oïdor militar Joan Sitges, els únics càrrecs institucionals que van donar suport a les reivindicacions pageses.

FutlletGorretes-1688.jpg

Cartell institucional advertint sobre la Revolta

Al marge de la revolta hem de situar els grups privilegiats del Principat: ciutadans honrats, cavallers i familiars del Sant Ofici, ja que no se sentien afectats pels problemes derivats dels allotjaments i de les contribucions que finançaven l’exèrcit reial.

El 1688, arribats a les portes de Barcelona, els revoltats van aconseguir un indult general, l’ajustament de les contribucions militars i la restitució dels càrrecs institucionals desinsaculats pel virrei. Tanmateix, aquest compromís només va ser una breu pausa ja que l’esclat de la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) va comportar que el novembre de 1689 i al crit de “Visca la terra i morin els traïdors!” els revoltats tornessin a encerclar Barcelona.

Ara bé, en aquesta ocasió les institucions catalanes, alliçonades pel fracàs de l’experiència revolucionària de 1640, van restar fidels a la monarquia de Carles II mentre que Barcelona i les principals ciutats catalanes van restar al marge de l’aixecament. En resposta, el virrei duc de Villahermosa va emprendre una fèrria repressió per esclafar la revolta tot arrasant Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat.

Perseguits per l’exèrcit reial, alguns dels principals dirigents de la revolta, encapçalats per Enric Torres, van exiliar-se a França, on bona part dels barretines van entrar al servei de la monarquia francesa de Lluís XIV en les companyies de fusellers de muntanya. La seva missió principal va consistir en atiar l’esperit de revolta a Catalunya enfront de la Monarquia Hispànica. Tot i això, la revolta va apaivagar-se malgrat l’existència d’alguns rebrots locals fins el 1694.

Tot i el fracàs de la revolta dels Barretines, van existir conseqüències per a la població. Així, les autoritats de la monarquia van haver de substituir l’allotjament per un donatiu de 200.000 ducats i també van construir unes casernes a Barcelona (1690) i a Vic (1692) que teòricament solucionaven els problemes endèmics que derivats de l’allotjament militar.

Narcís Feliu de la Penya

dimarts, 17/07/2012

Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

LlibreFenix0.gif

Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683)

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

LlibreAnales1.gif

Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709 (1709)

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.

La Pau dels Pirineus

dijous, 12/07/2012

Després que la Pau de Westfàlia de 1648 posés fi al somni de la monarquia universal, en la dècada de 1650, la gran pugna per l’hegemonia europea entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i la França dels Borbons va decantar-se finalment del bàndol de Lluís XIV i el cardenal Mazzarino gràcies a l’aliança francesa amb l’Anglaterra revolucionària d’Oliver Cromwell.

Westfalia y Pirineos.jpg

El desastre hispà va consumar-se el 14 de juny de 1658. Aquella jornada la potència hispana va rebre el cop de gràcia militar a la Batalla de les Dunes, on un exèrcit francoanglès va derrotar contundentment les tropes de Joan Josep d’Àustria. Els tercios van ser esclafats inapel·lablement per un exèrcit francès comandat pel duc de Turena amb el suport de 6.000 roundheads de l’exèrcit d’Oliver Cromwell. La Monarquia Hispànica perdia Gravelinas, Ypres i Oundenarde, però també el seu prestigi militar. La derrota en la pugna per l’hegemonia europea era un fet.

Les converses de pau s’iniciarien a finals de 1658, es reprendrien l’estiu de 1659 a París i es tancarien a l’illa dels Faisans, a la desembocadura del riu Bidasoa. Luis Méndez de Haro seria l’emissari de Felip IV per a reunir-se amb el cardenal Mazzarino, el representant de Lluís XVI. S’estava negociant una pau, la fi d’una llarga guerra, però també la fi del model polític de la Monarquia Hispànica.

don Luis de Haro y el cardenal Mazarino,.jpg

Finalment, el 7 de novembre es signava l’acord de pau, l’anomenat Tractat dels Pirineus. Els representants de Felip IV, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne certificaven la derrota hispana i la victòria francesa. Definitivament, el segle XVII seria el segle de Lluís XIV, el Rei Sol.

Y por lo que mira a los países y plazas que las armas de Francia han ocupado en esta guerra con España, por cuanto se convino en la negociación comenzada en Madrid en 1656, en que se funda el presente tratado, que los montes Pirineos, que habían dividido antiguamente las Galias de las Españas, harían también en adelante la división de estos dos mismos reinos.  Por tanto se ha convenido y acordado que dicho señor rey cristianísimo quedará en posesión y gozará, efectivamente, de todo el condado y veguería del Rosellón; del condado y veguería de Conflans; países, ciudades, plazas, castillo, villas, aldeas y lugares que componen dicho condado de Cerdeña y principado de Cataluña; en inteligencia de que si se hallare haber de dichos montes Pirineos de la parte de acá de España algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflans solamente y no del Rosellón, quedará también a Su Majestad Católica, como asimismo si se hallare haber de los dichos montes Pirineos, de la parte de allá de Francia, algunos lugares de dicho condado y veguería de Cerdeña solamente y no de Cataluña quedarán a S.M. cristianísima; y para convenir en esta división se nombrará al presente, comisarios de ambas partes, los cuales juntos, de buena fe, declararán cuales son los montes Pirineos, que según lo contenido en este artículo, deben dividir en adelante los dos reinos y señalarán los límites que han de tener; y se juntarán los dichos comisarios en los lugares a más tardar dentro de un mes, después de la firma del presente tratado, y en el término de otro mes siguiente deberán haber convenido entre sí, y declarado de común acuerdo, todo lo referido; Debiéndose entender que si, para entonces, no hubieran podido ponerse de acuerdo entre sí, comunicarán inmediatamente las razones de sus dictámenes a los plenipotenciarios de dichos dos señores reyes, los cuales con conocimiento de las dificultades y diferencias que se hubieran encontrado convendrían entre sí sobre este punto, sin que por eso puedan tomarse de nuevo las armas.

En les clàusules territorials del Tractat dels Pirineus la Monarquia Hispànica cedia a França el comtat d’Artois, i les places fortes de Metz, Toul i Verdun, això a canvi de la recuperació de Franc Comtat i algunes places italianes. Respecte de la frontera sud entre ambdós regnes s’estipulava que França tornaria a la Monarquia Hispànica les places que ocupava al sud dels Pirineus, mentre que els negociadors castellans van cedir a França el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya, és a dir, els territoris catalans situats al nord dels Pirineus. D’aquesta manera, els Pirineus separaven definitivament la Monarquia Hispànica de França. Possiblement, amb el pas del temps també d’Europa.

Traite-Pyrenees.jpg

pirineus-tractatdels.JPG

Guerra i separació (3): El retorn de Catalunya a la Monarquia Hispànica

dimarts, 10/07/2012

A l’octubre de 1652, Barcelona es rendia davant dels exèrcits de Joan Josep d’Àustria i Catalunya es reintegrava en la Monarquia Hispànica. Ràpidament van iniciar-se les negociacions entre la ciutat de Barcelona i la monarquia amb l’objectiu de redefinir el marc polític dels vençuts. De les condicions polítiques que Barcelona posava sobre la taula de negociacions podem deduir que no existia penediment en l’aventura francesa, fet que va causar un gran debat en el si del Consell d’Aragó, l’òrgan que havia d’elaborar la proposta d’actuació sobre la Catalunya recobrada.

El 14 de novembre, els membres del Consell d’Aragó van proposar tres possibles línies d’actuació reial sobre Catalunya:

  1. La primera opció era atorgar el perdó total a Catalunya i les seves institucions, sense cap tipus de “mudanza alguna de gobierno o reformación”.
  2. La segona via proposava una política de repressió sobre Catalunya, un escarment “de manera que se conozca que la indignación Real está sobre aquellos que la han ofendido”.
  3. La solució intermèdia recomanada pel Consell d’Aragó suposava una repressió selectiva fonamentada en el control del Consell de Cent mitjançant les insaculacions i el domini militar de la ciutat de manera que “quede muy superior la clemencia, mirando a la prevención, más que el castigo y escarmiento de lo pasado”.
Retrato_de_Felipe_IV_a_caballo.jpg

Felip IV

El 3 de gener de 1653, Felip IV va atorgar el perdó general als catalans, el 12 de febrer va confirmar les constitucions i lleis generals de Catalunya i el 13 de març va retirar el segrest dels impostos de la Generalitat. El resultat va ser que Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, i també algunes novetats institucionals que s’havien introduït durant el període de guerra.

Tanmateix, tot i l’aparent continuïtat, la Monarquia Hispànica va introduir algunes eines per assegurar-se el control sobre el territori reincorporat. Així, si bé el règim pactista va mantenir-se, les institucions més emblemàtiques van veure reduïda la seva autonomia quan Felip IV va reservar-se les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Igualment, la presència continuada de les tropes hispàniques al Principat va dotar els virreis d’una posició de força que mai abans havien gaudit. Finalment, la pressió fiscal va incrementar-se a través dels donatius voluntaris i les lleves d’homes.

És a dir, després de la reincorporació del Principat a la Monarquia Hispànica, la ciutat de Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, però s’iniciava una nova etapa caracteritzada per un procés de reequilibri entre el rei i el regne, de manera que les tendències absolutistes podien començar a obrir-se pas després d’un segle de conflicte.

Guerra i separació (2): Catalunya sota la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors

dilluns, 9/07/2012

El febrer de 1641 s’iniciava una etapa de domini francès sobre Catalunya, que a la vegada veia com desapareixia la principal figura de la revolta i separació del Principat: el 28 de febrer moria Pau Claris. En poc temps, l’idíl·lica aliança amb França donaria pas a una nova realitat en la qual el Principat passaria a convertir-se en una simple colònia francesa, política i econòmicament. Era igual la Monarquia Hispànica que França, les dinàmiques i la lògica de l’Estat modern s’imposaven als privilegis de l’oligarquia.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

LouisXIV-child.jpg

Lluís XIV

La nova Diputació del General va tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Així, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluïs XIII va signar a la Péronne un pacte que preservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu català i que incloïa algunes reformes com l’abolició dels quints dels impostos municipals, la limitació de la jurisdicció de la Inquisició o la regulació dels allotjaments. Tanmateix, la dependència militar catalana respecte de França limitaria la vigència del pacte francocatalà.

Entre 1641 i 1652, Catalunya va estar sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català. Tot i això, en la pràctica, foren tres les persones que realment van succeir-se en el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (1640-1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la Batalla de Montjuïc; René de Voyer d’Argenson (1641-1643), intendent encarregat de la institucionalització del poder francès a Catalunya; i Pèire de Marca (1644-1652), visitador que dirigiria la repressió contra els dissidents del poder francès.

Marca,_Pierre_de.jpg

Pèire de Marca

Si bé en l’àmbit oficial i protocol·lari les relacions de les institucions catalanes amb la monarquia francesa oferien una aparença idíl·lica i alguns èxits militars van aixecar adhesions a la nova etapa política, la realitat és que aviat començaria a qüestionar-se la fermesa de l’aliança política amb els Borbons francesos, especialment des de l’entronització de Lluís XIV com a nou rei de França.

En aquest sentit, la caiguda del comte-duc d’Olivares com a privat de Felip IV, l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en la política francesa, els problemes interns derivats de l’allotjament de les tropes franceses, la introducció de la competència comercial francesa, les creixents tensions entre l’administració francesa i les institucions catalanes, les repetides vulneracions de lleis i constitucions, i l’arribada de les primeres derrotes militars, van fragmentar la classe dirigent catalana.

Milkau_Kardinal_Jules_Mazarin_in_seiner_Bibliothek_252-2.jpg

Cardenal Mazzarino

D’aquesta manera, el procés revolucionari i la ruptura amb la Monarquia Hispànica de Felip IV per integrar Catalunya en la monarquia francesa van derivar en una creixent divisió social interna. Així, una part de la classe dirigent va prendre partit contra França. Bona part dels desafectes a la causa francesa van acabar fugint o sent desterrats del país per part de les autoritats borbòniques. Per tant, la inestabilitat i la permanent conflictivitat naixia entre els mateixos dirigents catalans.

D’altra banda, en el plànol militar, després de la derrota de Montjuïc, la Monarquia Hispànica només controlava el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. S’iniciava un conflicte fronterer. El primer front de batalla va ser Lleida, fins que el 1644 les tropes castellanes van ocupar-la definitivament. El següent espai de conflicte bèl·lic va ser Tortosa, caiguda en mans dels exèrcits de Felip IV el 1650. I l’ofensiva final de l’exèrcit hispànic es centraria en el setge a Barcelona entre 1650 i 1652. És a dir, Catalunya esdevenia un nou front de guerra dins del conflicte general europeu de la Guerra dels Trenta Anys.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Els anys finals del domini francès sobre Catalunya van caracteritzar-se per la inestabilitat política propiciada per l’esclat de la crisi de la Fronda (1648-1653) que va patir la monarquia de Lluís XIV. Així, la crisi política i social que havia esclatat a França va acabar de desconnectar Catalunya de la cort de París. En aquest context, la manca de trameses de diners per pagar les tropes i la interinitat permanent en la qual es desenvolupava l’administració francesa van combinar-se amb les creixents manifestacions antifranceses i amb l’ofensiva militar hispànica.

A més, la llarga guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp van significar un retrocés significatiu de la producció agrària i un creixement de la mortalitat. D’aquesta manera, els aliments van començar a escassejar i el malson de la fam va convertir-se en una realitat. I a la guerra i la fam encara es sumaria l’epidèmia de pesta de 1650-1652.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Joan Josep d’Àustria

D’altra banda, després de la Pau de Westfàlia de 1648, la recuperació de Catalunya va convertir-se en l’objectiu primordial de la monarquia de Felip IV. I aprofitant-se de la feblesa francesa, els exèrcits hispànics van anar reconquerint implacablement el país. L’agost de 1651 s’iniciava el setge i bloqueig de Barcelona, una llarga batalla de supervivència que els catalans tenien perduda abans de començar. Així, l’11 d’octubre de 1652, Barcelona capitularia davant les tropes de Joan Josep d’Àustria, qui concediria un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents polítics més significatius de la revolta i separació. D’aquesta manera, la major part de Catalunya retornava a l’obediència de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

Guerra i separació (1): la República Catalana de 1641

divendres, 6/07/2012

A mitjans de 1640 les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica havien arribat a un punt extremadament crític. Finalment, les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrossegaven des de finals del segle XVI van derivar en una fase de confrontació oberta. Així, amb l’elecció de Pau Claris i Francesc de Tamarit com a diputats, dos homes arrelats amb fermesa a les tradicions catalanes, el conflicte semblava inevitable.

Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del privat de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, havia suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concretaven en: la guerra amb França, el problema de l’allotjament de les tropes, la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Per la seva banda, la Monarquia Hispànica també acumulava greuges contra les institucions catalanes: l’alliberament de Francesc de Tamarit, la mort del virrei i comte de Santa Coloma, la persecució dels funcionaris reials durant el Corpus de Sang, els atacs populars a les tropes reials… Però la Monarquia es mostrava especialment alarmada per la creixent rumorologia que indicava l’inici de negociacions entre França i Catalunya.

Durant els mesos de juny i juliol de 1640, les institucions catalanes, mitjançant memorials, cartes i ambaixades, van demanar reiteradament a Felip IV i Olivares la sortida de les tropes reials de les terres del Principat com a solució per a pacificar el territori. La resposta dels ministres, però, va ser sempre negativa sota la justificació del perill d’una invasió militar francesa i la incapacitat de la Generalitat i el Consell de Cent per a mantenir l’ordre públic a Barcelona i Catalunya.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, Olivares havia comès un greu error polític i estratègic. La doble i simultània pressió sobre les classes dirigents catalanes mitjançant la detenció dels seus representants és sumava a la pressió sobre les classes populars pageses a través de les lleves, els impostos i els allotjaments va desembocar en un rebuig comú a la política reial. D’aquesta manera, amplis sectors de la societat catalana, urbana i rural, convergien en el rebuig a la monarquia de Felip IV i la política del seu privat.

En aquest context, el 12 d’agost de 1640, Felip IV va donar l’ordre que l’exèrcit reial envaís Catalunya amb l’objectiu d’aturar les “alteraciones” i concloure les corts de 1626-1632.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Davant de les notícies arribades des de la cort, el 15 d’agost, Pau Claris va reactivar les negociacions que des del maig les institucions catalanes mantenien amb la França de Lluís XIII i el cardenal Richelieu. Resultava imprescindible trobar un aliat davant de la imminent invasió del Principat. Pels pactes de Ceret del 24 de setembre l’oligarquia catalana i la monarquia francesa arribarien a un primer compromís: l’ajut militar de França concretat en 6.000 infants i 2.000 cavalls pagats per la Generalitat.

El 27 d’agost, Pau Claris va reunir la junta particular dels braços residents a Barcelona, la qual va realitzar una convocatòria de braços generals per “tornar a establir la justícia y donar remey de l’estat de la província”. D’aquesta manera, la Junta General de Braços, inaugurada el 10 de setembre, es convertiria en el poder revolucionari dissident que legitimaria i organitzaria la resistència contra els exèrcits enviats per la Monarquia Hispànica. En ella participaven els representants de la ciutat de Barcelona, la Diputació i les autoritats de localitats amb pes específic a les corts. Com a principal mesura, la Junta creava una junta de guerra i una altra d’hisenda, les quals haurien de ser les encarregades de mobilitzar els homes i els recursos econòmics per a la guerra imminent.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

És a dir, la Junta de Braços va legitimar políticament el trencament amb la Monarquia Hispànica de Felip IV, va organitzar la resistència en els seus aspectes militars fiscals i judicials, i va legitimar la política exterior d’aliances militars.

Tanmateix, els plans militars d’Olivares van seguir endavant. El temps de la política donava pas al temps de la guerra. Així, el novembre, un exèrcit de més de 30.000 homes encapçalat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, cap militar i nou virrei de Catalunya, penetrava a Catalunya per les terres de l’Ebre. Des de la seva base de Tortosa, el nou virrei demanava la total subjecció dels vassalls catalans i acusava la Diputació del General i la Junta de Braços de “diferentes crímenes de Lessa Magestad y de expresa rebelión maquinando […] contra la prosperidad de la Corona”, a la vegada que amenaçava les localitats que col·laboressin amb els rebels a perdre “todos sus fueros, usages, privilegios y sus rentas”.

Philippe de Campaigne Richelieu.jpg

Cardenal Richelieu

L’entrada a sang i foc de l’exèrcit castellà en el Principat empenyia definitivament l’oligarquia catalana a l’aliança amb França. I és que davant de l’exèrcit reial, els catalans oferien 8.000 infants i 500 genets a l’espera d’un ajut francès que no s’acabava de complir. En conseqüència, en els primers moments, la invasió castellana va resultar gairebé una passejada triomfal que va portar l’exèrcit reial a les portes de Barcelona.

Sense cap altra alternativa, el 16 de gener de 1641 Catalunya es convertiria en república sota la protecció francesa. Ara bé, l’astúcia política del cardenal Richelieu i els seus agents diplomàtics deixava les autoritats catalanes en una posició total de dependència respecte de França. És a dir, el relat d’una Diputació del General convertida en república independent és més una ficció literària que una realitat política. França era l’única sortida possible per evitar que els exèrcits castellans arrasessin el Principat.

Batalla_de_Montjuïc_de_1641.jpg

La Batalla de Montjuïc de 26 de gener de 1641

D’aquesta manera, el 23 de gener, sota l’amenaça militar de l’exèrcit filipista que es trobava a punt d’assaltar Barcelona i davant la pressió política francesa, el braços van haver de jurar fidelitat a Lluís XIII, esdevingut nou comte de Barcelona “com en temps de Carlemany”. Certificada l’aliança francocatalana, el 26 de gener es produïa la Batalla de Montjuïc. L’atac desordenat de les tropes castellanes dirigides pel marquès de los Vélez va propiciar la victòria dels defensors francocatalans de Barcelona, els quals van obligar les tropes hispàniques a retirar-se fins a Tarragona. Ara sí, s’iniciava una breu etapa de separació entre Catalunya i la Monarquia Hispànica.

El Corpus de Sang

dimecres, 4/07/2012

En l’època moderna, el dia del Corpus representava una de les principals fites religioses i litúrgiques de qualsevol ciutat catòlica. En el cas de Barcelona, a més, era el dia en el qual els segadors, pagesos temporers dels voltants, contractaven la feina per a la temporada de sega dels camps del pla de la ciutat que s’iniciava en els dies següents. El 1640, però, l’agitació social contra l’allotjament de les tropes reials, els terços,  a causa de la guerra amb França incrementava el perill d’un aldarull. La indecisió del virrei i dels consellers va fer que les portes de la ciutat s’obrissin seguint la tradició. Es buscava transmetre una sensació de normalitat. Tanmateix, aviat es veuria que aquesta decisió havia estat un error majúscul.

D’aquesta manera, el 7 de juny, dia del Corpus, uns cinc-cents segadors, amb rebels mesclats entre ells, entraven a Barcelona. Cap a les vuit del matí, tres segadors van protagonitzar un primer aldarull al carrer Ample. Va ser un incident fortuït en el qual aquests segadors van barallar-se amb uns velluters, un dels quals va deixar ferit un segador. A més, els rumors indicaven que un dels velluters era criat d’un dels agutzils de la ciutat. En conèixer-se l’incident, uns tres-cents segadors que s’estaven a la Plaça del Carme van dirigir-se al Pla de Sant Francesc, davant del palau del virrei Dalmau de Queralt, el comte de Santa Coloma, per protestar. S’havia iniciat l’avalot.

De la protesta va passar-se al tiroteig amb els ocupants del palau i els segadors van radicalitzar-se fins al punt d’intentar cremar l’edifici. Malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell l’avalot va estendre’s. Només la presència dels membres de la milícia urbana, fortament armats, va aturar l’assalt.

Corpusdesang.jpg

A continuació, les autoritats van intentar treure els amotinats de la ciutat, però els segadors van canviar el seu objectiu i van dirigir la seva ira contra els funcionaris reials, saquejant i cremant les cases dels membres de l’Audiència i del lloctinent del mestre racional, a la vegada que assaltaven les presons amb els crits de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern!”, però també de “Visca lo Rei!”.

Alleugerida la pressió contra el seu palau, el virrei Santa Coloma va marxar cap al baluard de Santa Eulàlia amb l’objectiu de refugiar-se en una galera genovesa que l’esperava. Però va canviar d’opinió en el darrer moment: no va embarcar-se i va optar per restar a la ciutat refugiat a les drassanes.

Mentrestant, l’avalot continuava. Els segadors van assaltar el palau de García Toledo, el marquès de Villafranca, general de les galeres del rei. En el tiroteig, el conseller terç Josep Massana, qui intentava calmar els ànims, va caure del seu cavall. Ràpidament va estendre’s la falsa notícia que el conseller terç havia mort i la revolta va generalitzar-se. Els menestrals i els veïns del barri de la Ribera, que fins aquell moment s’havien mantingut expectants, van sumar-se decididament al motí.

gravat-1.JPG

Unes 2.500 persones van assaltar les drassanes i els defensors que van sobreviure a l’atac no van tenir més opció que fugir cap a Montjuïc. El virrei Santa Coloma va aconseguir fugir, però un grup d’avalotadors va trobar-lo a prop de l’ermita de Sant Bertran i va assassinar-lo d’una ganivetada.

La revolta s’estenia ràpidament. Tanmateix, el que inicialment eren atemptats contra els béns dels funcionaris reials aviat es convertirien en accions de pillatge indiscriminat. L’alçament ja no es dirigia únicament contra els soldats i els funcionaris reials, sinó també contra la propietat senyorial. A més, els habitants de la ciutat, activament o passivament, van solidaritzar-se amb els rebels.

Les autoritats de la ciutat van intentar fer fora els revoltats, però tots els intents van fracassar. Cap autoritat de l’administració reial tenia poder sobre els revoltats. D’aquesta manera, els segadors van dominar la ciutat fins el dia 11. Finalment, la columna d’avalotats va marxar de la ciutat sota el comandament del conseller en cap de Barcelona, el qual va aconseguir conduir els segadors cap a Sant Andreu de Palomar. Mentrestant, a Barcelona es produïa una demostració de força de centenars d’homes armats, comandats pel diputat militar, el veguer i el conseller terç, encarregats de restablir l’ordre a la ciutat comtal.