Entrades amb l'etiqueta ‘Mites i llegendes’

William Wallace

dissabte, 8/09/2012

Patriota escocès per excel·lència, personatge real a mig camí de la llegenda, William Wallace (Elderslie, 1270) va encapçalar la resistència escocesa contra la invasió d’Eduard I d’Anglaterra. La manca de fonts contemporànies als fets ha convertit la seva figura en un mite, un heroi nacional: l’home que va derrotar els anglesos a Stirling (1297) en la lluita per les llibertats escoceses, però que va ser vençut a Falkirk (1298). Pres pels anglesos, va ser traslladat a Londres on seria cruelment executat el 1305.

Sir William Wallace.JPG

William Wallace

Abans d’apropar-nos a la seva figura, però, cal entendre el context. I així emergeix el seu antagonista: Eduard I d’Anglaterra (1239-1307), el Longshanks, el primer rei de la dinastia Plantagenet que va llançar-se a la conquesta anglesa de les Illes Britàniques. Sotmès Gal·les des de 1282, Escòcia esdevenia el gran objectiu del monarca. L’annexió escocesa semblava un objectiu senzill en un moment de debilitat del regne: la mort d’Alexandre III (1241-1286) portava Margarida de Noruega (1283-1290), una nena de dos anys, al tron. La nena-reina, però, va morir en un accident naval durant el viatge d’anada a Escòcia.

Sense rei, la noblesa escocesa va fraccionar-se per iniciar la lluita pel poder. En aquest context, John Balliol va ser coronat com a nou rei d’Escòcia a l’abadia de Scone el 1292. Era el candidat d’Eduard I, el qual pensava que amb aquesta maniobra successòria havia sotmès Escòcia al seu vassallatge. Tanmateix, Balliol no va acceptar la submissió als interessos d’Anglaterra i va cercar el suport de la França de Felip IV. En descobrir el doble joc, Eduard I va llançar-se definitivament a la conquesta militar d’Escòcia. És aleshores quan emergeix la figura del líder de la revolta escocesa contra l’invasor: William Wallace.

Gal_nations_edward_i.jpg

Eduard I d'Anglaterra

Tot i la manca de fonts, coneixem que Wallace va ser declarat proscrit de la justícia després d’assassinar un anglès en una baralla. Si fem cas del poema de Blind Harry The Actes and Deidis of the Illustre and Vallyeant Campioun Schir William Wallace (1480), Wallace responia amb l’assassinat de l’agutzil Lanark a la mort de la seva esposa a mans dels anglesos. Mite o realitat? Els fets estan massa allunyats en el temps de la font, però resulta una bonica i eficaç recreació literària.

Ara bé, la realitat de la revolta escocesa és molt menys prosaica del que sembla. L’èpica nacional amb la qual ens arriba serveix per emmascarar una situació gens romàntica i molt més pragmàtica: els rebels s’aixecaven contra un nou senyor feudal, el que es concretava en una revolta dirigida fonamentalment contra les noves càrregues fiscals derivades de la introducció de la monarquia anglesa a Escòcia. És l’altra cara de la construcció dels Estats moderns, la sobirania reial es concreta en la capacitat d’esdevenir recaptadors d’impostos en competència directa amb els senyors feudals.

William_Wallace.jpg

En qualsevol cas, Wallace va esdevenir el líder de la revolta contra l’invasor en no acceptar el tractat de submissió a Anglaterra, firmat el 1297 pels nobles escocesos. Tanmateix, tot i que els rebels van assaltar unes quantes fortaleses angleses al nord del riu Forth, res indicava que la revolta no hagués de ser esclafada aviat pels exèrcits anglesos.

Però, l’11 de setembre de 1297, el líder escocès va convertir-se en llegenda. Els exèrcits anglesos eren derrotats a la Batalla del Pont de Stirling a mans dels rebels escocesos. Segons la Crònica de Lanercost, el comandant anglès Hugh de Cressingham va ser escorxat i amb la seva pell Wallace es va fer una funda per a l’espasa. A continuació, els homes de Wallace, un exèrcit cada vegada més nombrós, integrat fonamentalment per artesans i grangers, van passejar-se victoriosos pel nord del país.

Eduard I no estava disposat a acceptar la derrota a mans d’un plebeu i va reorganitzar els seus exèrcits, desplaçant-se ell mateix cap al camp de batalla. 12.000 soldats d’infanteria i 2.000 cavallers van acompanyar-lo a la guerra, el millor exèrcit que podria aconseguir. La batalla definitiva arribaria a Falkirk, el juliol de 1298. La cavalleria escocesa dirigida per John Comyn va desertar, i William Wallace va veure’s sol davant del poderós exèrcit anglès. Els arquers anglesos van massacrar els rebels escocesos amb les seves fletxes de foc, però Wallace va aconseguir fugir.

GHA33826 The Trial of Sir William Wallace at Westminster; by Scott, William Bell (1811-90) (attr. to); oil on canvas; 137.2x185.4 cm; © Guildhall Art Gallery, City of London; English, out of copyright

The Trial of Sir William Wallace at Westminster

Desenganyat de la noblesa escocesa, Wallace va haver d’amagar-se i abandonar la lluita contra l’invasor. Finalment, el 1305, va ser capturat a prop de Glasgow i jutjat per traïció a la monarquia anglesa. Eduard I no va mostrar cap tipus de pietat i després del judici va condemnar Wallace a morir executat de la manera més cruel i exemplificant possible: el 23 d’agost de 1305, Wallace era arrossegat per un cavall des de Wetsminster fins a Simthfield i posteriorment va ser esquarterat i decapitat. Les seves despulles van ser repartides per Escòcia i el seu cap va penjar del pont de Londres com a símbol de la victòria d’Eduard I sobre els rebels. Tanmateix, el domini d’Eduard I sobre Escòcia era més una il·lusió que una realitat

Otger Cathaló

dijous, 24/05/2012

Corria el segle XV, en el context de la introducció de la dinastia dels Trastàmara, quan els catalans van veure’s necessitats de fabricar un personatge pioner de la Reconquesta que no tingués relació ni amb els carolingis ni amb el Don Pelayo castellà. D’aquesta manera va sorgir Otger Cathaló, un personatge fabulós, llegendari i autòcton, imaginat i construït per a explicar l’origen del mot català i donar uns precedents catalans anteriors a la intervenció franca i totalment independents d’aquesta.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

En conseqüència, l’articulació d’aquesta llegenda com a fonament històric de Catalunya obeïa a dos tipus d’interessos: d’una banda, la idea de presentar un nucli català primigeni autònom, previ a l’arribada dels francs i a la Marca Hispànica, una idea necessària pels continuats litigis amb França que marquen la història medieval catalana, especialment en el segle XV; i de l’altra, la justificació del poder de la noblesa i la defensa d’una actitud pactista extrema, just en un moment en el qual el poder reial tendia a enfortir-se de la mà dels Trastàmara i l’edificació dels Estats moderns autoritaris.

La llegenda va aparèixer per primer cop en diverses versions manuscrites de començament del segle XV, mai abans. Va ser el cronista Pere Tomic qui en la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438) va indagar sobre la Catalunya precomtal i va descobrir al món la figura del cavaller germànic Otger Cathaló com a nou i veritable mite fundacional de Catalunya. L’obra de Tomic va gaudir d’èxit i va imprimir-se el 1495 per reeditar-se en diverses ocasions al llarg del segle XVI. Igualment, la llegenda apareix també en l’obra Commentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles, acabada el 1448.

Otger Cathaló simbolitzava l’origen de la reconquesta catalana, la figura pionera de la lluita contra els musulmans després de la desfeta de la Hispània visigòtica. És a dir, un Don Pelayo a la catalana. Un personatge cavalleresc que va encapçalar la guerra de reconquesta contra els sarraïns, una lluita autònoma en la qual no participarien ni carolingis ni gots. L’origen del nom Otger derivaria probablement de l’epopeia carolíngia d’Otger el danès que té les seves arrels en les Gesta Karoli Magni ad Carcasonam et Narbonam, obra ben coneguda a Catalunya almenys des de 1345.

Otger Cathaló seria alemany, tot i que d’altres versions el farien francès, i com a conseqüència del seu cognom apareixeria el mot Catalunya. Així, segons la llegenda, Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana. Se li atribueix una batalla contra els musulmans a Empúries el 735, tres anys després de la Batalla de Poitiers en la qual els carolingis van derrotar i frenar l’avenç dels musulmans, setge en el qual va morir.

Presumptament, Otger estaria acompanyat per nou barons que es correspondrien amb tres llinatges, llinatges que serien el fonament de la noblesa catalana. Aquests barons serien la versió catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313). D’aquesta manera, els nou barons de la fama es correspondrien amb els fundadors d’algunes de les grans nissagues nobiliàries catalanes: els Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.

Aquesta primitiva fundació, així com l’autoritat territorial d’aquests barons, la van confirmar els emperadors francs en entrar al Principat perquè, en memòria del príncep Cathaló, l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com a Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. De la mateixa manera, aquí tindríem l’origen mític del pactisme, quan els barons catalans van pactar el seu vassallatge amb Carlemany.

D’altra banda, segons Tomic, i en un altre exemple de justificació del present mitjançant la llegenda esdevinguda història, els pagesos de remença serien els cristians castigats per Lluís el Pietós perquè estant sotmesos al domini dels musulmans, no van rebel·lar-se quan van arribar els carolingis. Aquesta suposada covardia dels avantpassats dels pagesos de remença justificaria l’existència dels mals usos en un moment en el qual el conflicte pagès començava a prendre força.

Com es pot veure, els mals usos de la memòria històrica no són patrimoni exclusiu del present. La història sempre ha estat una arma en la qual cercar arguments en favor dels bàndols polítics. En aquest cas, en el segle XV, va construir-se una llegenda elevada a la categoria d’història i que va perllongar la seva influència fins el romanticisme del darrer terç del segle XIX, amb algunes revifalles residuals en el segle XX. La defensa dels interessos polítics, econòmics i socials de la noblesa i l’oligarquia va donar lloc a una narració mistificadora. Falsa.

Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat

diumenge, 25/03/2012

Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda.

fra joan garí.jpg

Fra Joan Garí

La llegenda medieval ens diu que l’ermità Joan Garí, un anacoreta auster que vivia en una cova de Montserrat (la Cova de fra Garí) i gaudia de fama de sant per la seva vida contemplativa, va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de Riquilda, la filla del comte Guifré. Diferents metges i exorcistes ja ho havien intentat, però cap d’ells havia estat capaç de curar-la de la possessió diabòlica. Així, fra Joan Garí era la darrera i desesperada opció del comte i per això Guifré va decidir-se a portar Riquilda cap a Montserrat immediatament.

Però el diable va temptar fra Joan Garí. La presència diabòlica envaïa els pensaments de l’ermità, el qual va començar a sentir-se atret per la bella donzella. La temptació era massa forta i fra Garí va acabar per sucumbir-hi. Va violar la filla del comte i després, horroritzat per la seva acció pecaminosa, la va assassinar. Per desfer-se del cadàver va enterrar-lo a peu de la cova i va fugir.

El sentiment de culpa que sentia l’ermità era tan gran que va viatjar fins a Roma perquè el Papa el perdonés. El Sant Pare va escoltar horroritzat el relat de fra Garí. Finalment, però, el va perdonar, no sense imposar-li una penitència: havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués “Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats”. Com a bèstia que havia pecat, s’havia de convertir en una bèstia sense relació amb els altres humans. Garí no podria rentar-se ni vestir com un humà fins que complís la seva penitència. D’aquesta manera, tot el cos va cobrir-se-li de pèl i les seves ungles van créixer desmesuradament, convertint-lo en un animal que retornaria fins a Montserrat caminant a quatre grapes.

Tres anys va trigar a retornar a la seva cova de Montserrat, on va refugiar-se durant set anys sense intercanviar ni un mot amb ningú. Corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home, realment aparentava ser una bèstia misteriosa.

fra garí.jpg

Fra Joan Garí convertit en una bèstia com a penitència per la violació i assassinat de Riquilda

Passat el temps, el compte Guifré, el qual gairebé ja no recordava la seva endimoniada filla Riquilda de la qual no havia tornat a tenir notícies, va anar de cacera per aquelles terres tot acompanyat per d’altres nobles. Els seus gossos van interceptar una criatura estranya, una bèstia inhumana. Era fra Garí, però ningú va poder reconèixer-lo en aquell estat. Els nobles es van meravellar tant per l’aspecte de la bèstia que van decidir traslladar-la a Barcelona i tancar-la en una gàbia per exhibir-la a la cort com si d’una curiositat de circ es tractés.

Retornats a Barcelona, la dona del comte Guifré va parir un fill, el futur comte Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, com requeria l’ocasió, i durant la celebració del banquet els nobles van mostrar el monstre que havien capturat a Montserrat. El públic mirava encuriosit la bèstia desconeguda quan l’infant, que es passejava en braços de la dida, va mirar cap a la gàbia de fra Garí i li va dir: “Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats”.

Fra gari al bateig.jpg

Fra Joan Garí al bateig del comte Miró

Aleshores, fra Joan Garí va incorporar-se davant l’astorament de tots els presents en la celebració. De seguida, el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl. En reconèixer el vell ermità va preguntar-li per la filla de la qual feia anys que no havia tingut notícia i fra Garí va confessar el seu crim tot demanant un càstig per la seva acció. El comte, magnànim, va perdonar a qui Déu ja havia perdonat i va demanar fra Garí que l’acompanyés immediatament a Montserrat per recuperar el cadàver de la filla morta i poder enterrar-lo dignament a Barcelona.

Guifré el Pelòs, fra Joan Garí i el seguici reial van partir cap a Montserrat. I aleshores va produir-se el miracle. En procedir a l’exhumació de les restes de Riquilda per endur-se-les a Barcelona van trobar el cos incorrupte de la noia. La llegenda ens diu que la jove havia estat salvada en el darrer moment per la intercessió de la Mare de Déu. Agraïda per la seva vida, la princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, feliç per haver recuperat la seva filla, va ordenar que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

fra gari desenterrant.jpg

Guifré el Pelós i Fra Joan Garí desenterrant el cos de Riquilda

Tanmateix, tota aquesta història és llegenda i poc té a veure amb la veritable fundació de Montserrat. En realitat el monestir de Montserrat va ser fundat com a filial del monestir benedictí de Ripoll en el segle XI. I el monestir de Santa Cecília data del segle X. De la mateixa manera, la imatge de la Verge de Montserrat, la famosa Moreneta, data del segle XII.

La història llegendària de fra Joan Garí seria el resultat de l’adaptació d’una vella llegenda siriana popularitzada en l’Europa medieval. La història va popularitzar-se gràcies a les narracions de Pedro de Burgos (1514) i Cristóbal de Virués (1587) en el segle XVI i va ser recuperada per l’escriptor Pere Serra i Postius a començaments del segle XVIII. Amb la Renaixença, la història esdevindria un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica gràcies a l’obra de Jacint Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i Joan Maragall (Visions i cants, 1900).

Santa Cecília Montserrat.jpg

Santa Cecília de Montserrat

Montserrat.JPG

Les muntanyes de Montserrat

La llegenda del Sant Greal

dissabte, 1/10/2011

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.