Entrades amb l'etiqueta ‘Maria Magdalena’

Jesús i la Magdalena al Sant Sopar de Leonardo?

dimecres, 4/04/2012

La novel·la El codi Da Vinci de Dan Brown va articular tota una sèrie de teories esotèriques al voltant de la figura de Leonardo. Una d’elles el convertia en el gran mestre del Priorat de Sió i unia aquest fet amb la llegenda del Sant Greal personificat en la Magdalena com a portadora de la sang reial, la sang del fill de Crist. En aquest argument novel·lesc, atractiu però històricament impossible, l’autor recorria al Sant Sopar de Santa Maria delle Grazie de Milà.

Leonardo.jpg

Leonardo da Vinci

En primer lloc, cal tenir en compte que les llegendes sobre el Sant Greal van gaudir de gran popularitat en l’edat mitjana, especialment des del segle XII, però en temps del Renaixement estaven passades de moda, pràcticament oblidades en benefici del retorn a l’antiguitat clàssica. Així, no seria fins a l’esclat del romanticisme, en el segle XIX, quan aquestes llegendes tornarien a prendre protagonisme.

En segon lloc, és difícil imaginar-se Leonardo com a gran mestre de qualsevol organització secreta. La personalitat solitària i individualista de l’artista no encaixa amb aquest perfil. De la mateixa manera, en les pàgines dels quinze manuscrits que Leonardo va deixar no existeix cap prova ni indici que ens permeti especular amb la seva participació en cap tipus de societat secreta religiosa dels segles XV i XVI.

Dan Brown

Amb aquestes puntualitzacions històriques per endavant, apropem-nos un cop més a Il Cenacolo i contraposem-lo amb les teories de Dan Brown.

Leonardo_da_Vinci_(1452-1519)_-_The_Last_Supper_(1495-1498).jpg

Segons la novel·la, la figura representada al costat de Jesús és Maria Magdalena, la seva esposa, amant i mare del seu fill. Així, Joan, un dels dotze apòstols, desapareixeria per deixar lloc a la figura de la Magdalena. Els dos personatges, segons la interpretació de Brown, es trobarien en el centre de la composició, el que suggeriria una situació d’igualtat. En realitat, però, la composició ens mostra clarament com el centre de la pintura és Jesús, representat en solitari, individualitzat i allunyat dels altres grups de personatges agrupats en conjunts integrats per tres apòstols.

Per al novel·lista, el fet que en la pintura aparegui la mà dreta de Pere amb un ganivet apuntant cap a l’esquerra suposaria un símbol de l’hostilitat que alguns apòstols mostraven cap a la Magdalena. És veritat que Pere sembla molt enfadat que i sosté un ganivet amb la mà dreta, però potser seria més adequat interpretar-ho com un presagi de la seva violenta reacció durant la detenció de Jesús. Alguns historiadors de l’art consideren que el ganivet apuntaria simbòlicament cap a Sant Bartomeu, l’apòstol que va ser espellat viu.

sant sopar 2.jpg

Andreu, Judes Iscariot, Simon Pere i Joan. La mà dreta de Pere amb un ganivet apuntant cap a l’esquerra suposaria un símbol de l’hostilitat que alguns apòstols mostraven cap a la Magdalena

D’altra banda, el gest de Tomàs, amb la mà dreta aixecada i apuntant cap al cel, també és interpretat per l’autor com una reacció contrària dels apòstols vers la relació de Jesús amb la Magdalena. En realitat, si ens apropem a la temàtica del Sant Sopar sembla més indicat creure que ens trobem davant d’un Tomàs exaltat per la revelació pronunciada per Jesús i que demana explicacions al mestre sobre qui és el deixeble que l’ha de trair.

Sant Sopar Apòstols 3.jpg

Tomàs, Jaume el Major i Felip. El gest de Tomàs, amb la mà dreta aixecada i apuntant cap al cel, és interpretat com una reacció contrària dels apòstols respecte de la relació de Jesús amb la Magdalena

Finalment, en el teòric centre de la pintura, la representació de Crist i la teòrica Maria Magdalena forma una V que Brown interpreta com un antic símbol que representaria les deïtats femenines de la fertilitat, fet que podem associar amb el fet que la Magdalena seria la portadora de la llavor del fill de Déu, la seva descendència, el veritable significat del Sant Greal. Si ens fixem en la composició, però, Jesús és l’únic personatge central. I l’espai en forma de V ens permet observar el paisatge, és un recurs pictòric que proporciona dinamisme a l’escena. D’aquesta manera, el teòric símbol de la deïtat femenina no seria tal, sinó que es tractaria d’un simple recurs estilístic de l’artista.

sant sopar.jpg

En el teòric centre de la pintura, la representació de Crist i la teòrica Maria Magdalena forma una V que Brown interpreta com un antic símbol que representaria les deïtats femenines de la fertilitat

Aleshores, com s’explica l’aspecte efeminat del suposat apòstol Joan? No cal buscar conspiracions: durant el Renaixement, la temàtica del Sant Sopar era recorrent entre els artistes i si ens apropem a d’altres quadres podrem veure com Joan apareix habitualment com un personatge androgin, de sexe difícil de determinar en un primer cop d’ull, imberbe, de faccions efeminades, amb els cabells llargs i sempre assegut al costat de Jesús. I aquestes característiques físiques es repeteixen en les diferents representacions iconogràfiques relacionades amb el personatge més enllà del Sant Sopar. Segurament cap d’aquestes versions presenti el dubte de l’androgínia com la de Leonardo, però per això aquest va ser un dels grans genis del Renaixement.

ultima-cena-giotto.jpg

El Sant Sopar segons Giotto

ultima-cena-lanino.jpg

El Sant Sopar segons Bernardino Lanino

ultima-cena-juan-de-juanes.jpg

El Sant Sopar segons Joan de Joanes

En definitiva, Leonardo da Vinci, com bona part dels artistes del Renaixement, va incloure símbols ocults en les seves obres d’art amb l’objectiu que els espectadors instruïts els reconeguessin en veure’ls. No va ser el primer ni l’últim en utilitzar aquest recurs. Però, en cap cas ens hem d’apropar a aquesta simbologia des d’una lectura herètica introduïda secretament en els quadres amb objectius ocults. En realitat, aquesta simbologia sempre acostuma a tenir una lectura més simple i evident del que alguns voldrien creure. El problema és que amb lectures més ortodoxes no es poden vendre best-sellers.

L’enigma Maria Magdalena

dimarts, 3/04/2012

Maria de Magdala, la Magdalena. Segurament la figura més controvertida del Nou Testament. Prostituta penedida, deixeble avantatjada o esposa de Jesús? La seva figura ha donat lloc a múltiples especulacions, des de la lectura més ortodoxa de les Escriptures fins a la literatura esotèrica. El personatge de la Magdalena s’ha convertit en un dels grans epicentres mistèrics de la religió cristiana.

458px-El_Greco_009.jpg

Apropem-nos primer a la lectura canònica del personatge. La Magdalena procedia de Magdala, una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades, l’existència històrica de la qual és objecte de debat. Possiblement, aquesta població es correspongui amb Tariquea, a Galilea. D’aquí li ve el nom. La seva figura apareix en els quatre evangelis canònics com una de les dones que acompanyaven a Jesús i els dotze apòstols. Poca cosa més ens diuen d’ella fins que arribem al final del relat de la Passió de Crist.

Així, segons les Escriptures, poca o cap incidència tindria la Magdalena en la vida de Crist. Només seria un personatge amb un paper figuratiu en diferents episodis. Així, sabem que Jesús l’havia exorcitzat per treure’n “set dimonis” i que va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. Després, sabem que la Magdalena va ser testimoni de la mort de Jesús en la creu i que va intervenir en els rituals funeraris practicats al difunt. Finalment, en companyia d’altres dones, va ser el primer testimoni del moment de la resurrecció quan Jesús va aparèixer-se-li. Inclús, segons el relat de Joan, l’aparició de Jesús ressuscitat es produiria a ella en solitari. Una atenció especial cap a la Magdalena? Per què seria així?

496px-Tizian_050.jpg

Ara bé, la tradició cristiana occidental llatina va identificar tres personatges del Nou Testament amb la seva figura: Maria de Betània, la germana de Llàtzer el ressuscitat i la dona adúltera a qui Jesús va salvar de la lapidació. No existien evidències documentals de cap tipus per adjudicar a la Magdalena aquests altres personatges, però així va ser. I la tradició pesa molt quan ens apropem a les figures del cristianisme.

Aquesta assimilació de personatges ens porta cap a un episodi controvertit. Potser l’origen de la polèmica al voltant de la seva figura? Lluc narra com una dona, Maria de Betània, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells a casa de Simó el leprós, poc abans de la seva arribada a Jerusalem. Una narració gairebé eròtica. En el cas de ser la Magdalena, en aquest episodi tindríem la primera evidència per a presentar-la com a companya sentimental de Crist.

Rubens-Feast_of_Simon_the_Pharisee.jpg

Igualment, la imatge de la Magdalena com una prostituta penedida no apareix enlloc de les Escriptures. És un episodi més de la tradició. Va ser el papa Gregori I el Gran qui va identificar Maria de Magdala amb una prostituta. Corria el segle VI i, a partir d’aquesta identificació, la Magdalena va convertir-se en una icona de l’art occidental. Molt s’ha especulat al voltant del perquè d’aquesta associació entre la Magdalena i la prostitució. Era una manera de qüestionar una visió feminista del cristianisme? Pot ser. Però també hem de valorar una lectura més pietosa: Jesús podia estimar personatges menyspreats per la societat, Déu acollia tothom.

Amb el descobriment dels Evangelis Gnòstics, el 1945, a Luxor (Egipte), la figura de la Magdalena va redimensionar-se. En ells, apareix esmentada com una deixeble molt propera a Jesús, tan propera com els apòstols. Inclús, en l’Evangeli de Felip, trobem que Jesús tenia amb la Magdalena una relació de més proximitat que amb la resta dels seus deixebles i se la descriu com la “companya” de Jesús. Ara bé, en cap cas trobem cap prova de que fos l’esposa de Jesús. I molt menys de que tinguessin descendència. El que sí podem observar en aquests Evangelis és una lectura diferent del cristianisme, allunyada de l’Església de Pere: la idea de trobar a Jesús en l’interior dels creients en comptes de la necessària intermediació de l’Església. Seria aquesta una Església diferent de la de Pere i encapçalada per Maria Magdalena?

486px-José_de_Ribera_024.jpg

El nom Maria en hebreu és Míriam, que es podria traduir com “lloc elevat on resideix la divinitat”. D’aquesta manera, el nom de Maria Magdalena, de la mateixa manera que abans el de la Verge, podria indicar que aquesta va portar la llavor de Déu, és a dir, el fill de Jesús. Però novament ens movem en el camp de l’especulació. Cap prova ho indica. És més, aquest nom, Maria, era força comú entre la comunitat jueva del període. Per exemple, era el nom de la germana de Moisès. I si realment ens indiqués simbòlicament que la Magdalena era la dona de Jesús i mare del seu fill, com hem d’interpretar que el Nou Testament citi a set Maries o Míriams (incloent-hi la Verge i la Magdalena) al llarg de les seves pàgines?

531px-Jan_Vermeer_van_Delft_004.jpg

Per a acceptar la descendència de Crist i Maria Magdalena hauríem de donar per fet que van casar-se, I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència. Hi havia molt poques excepcions. Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió.

Com hem vist, podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és un fragment de l’Evangeli de Felip. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

800px-Paolo_Veronese_008.jpg

I que va ser de la Magdalena després de la mort de Jesús? Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena va retirar-se a Efes, una de les dotze ciutats de Jònia (Turquia), acompanyada per la Verge Maria i l’apòstol Sant Joan, i en aquesta població va morir. El 886, les seves relíquies van ser traslladades a Constantinoble, on es conserven en l’actualitat.

Més endavant, però, va sorgir una tradició diferent, segons la qual Maria Magdalena va refugiar-se a Egipte amb l’oncle de la Verge, Josep d’Arimatea. Posteriorment, cap al 42 d.C., haurien navegat pel Mediterrani en una barca sense rems fugint de les persecucions al cristianisme produïdes a Terra Santa fins arribar a la Gàl·lia, a Saintes-Maries de la Mer. Així, la Magdalena hauria viatjat fins a la Provença i hauria iniciat la seva evangelització fins que, finalment, s’hauria retirat a una cova (a Sainte-Baume, als afores de Marsella) on hauria dut una vida de penitència durant trenta anys fins a la seva mort. D’aquí neix la llegenda que emparenta els monarques merovingis amb la descendència de Jesús.

430px-Georges_de_La_Tour_007.jpg

És una llegenda més de les moltes que configuren la tradició cristiana. Però ha donat peu a l’especulació. La Magdalena va arribar a França acompanyada per la seva filla, la descendència divina, la filla de Jesús? Seria aquest el veritable Sant Greal? Cap document ho indica, però és una història ben bonica. Pròpia de la literatura. Un mite més.

I finalment, la mare de totes les preguntes i potser la que presenta la resposta més senzilla: l’Església va voler esborrar la figura de Maria Magdalena? Rotundament no. L’Església considera santa a Maria Magdalena des de l’edat mitjana, en el segle XII, i si haguessin volgut esborrar-la de l’imaginari cristià mai l’haurien elevat a la categoria de santa. Igualment, existeixen múltiples temples cristians dedicats a la seva figura i en el santoral trobem diverses santes amb la denominació de Maria Magdalena. Amb això és impossible pensar que l’Església hagués pensat en esborrar-la de la història. Podem creure que van adaptar la seva figura, que van deformar-la o modificar-la en funció de determinades conveniències o conviccions, però mai van voler esborrar-la.

Rennes-le-Château i la llegenda del Sant Greal

dimarts, 4/10/2011

La llegenda del Greal arriba viva als nostres dies gràcies als misteriosos fets que van produir-se a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Un espai tranquil, envoltat de vinyes i castells medievals on el misteri s’hauria mantingut viu des de fa vuit-cents anys. I és que es diu que el Sant Greal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai s’ha trobat cap prova de la seva existència, però el misteri derivat de les històries que han anat apareixent al voltant del poble han fet que aquest punt dels Pirineus s’hagi convertit en un dels espais predilectes de tota mena d’investigadors a la recerca del Greal.

rennes-le-chauteau.jpg

Església de Rennes-le-Chatêau

Tot això va iniciar-se en el segle XIX, quan el sacerdot del poble, François Bérenguer Saunière (1852-1917), de cop i volta, va convertir-se en un home impressionantment ric. Un bon dia el pobre capellà va començar a rebre a casa seva a diferents convidats de l’alta societat francesa i a realitzar costosos viatges a París. La història que explicaria el perquè d’aquesta sobtada riquesa ha anat passant de generació en generació, esdevenint un episodi més de la llegenda del Greal: Saunière hauria trobat uns tubs de fusta amagats en un dels pilars de l’església en els quals s’amagaven quatre manuscrits xifrats que haurien donat accés a Saunière al major secret del cristianisme.

sauniere.jpg

François Bérenguer Saunière

Dos d’aquests documents xifrats que Saunière va descobrir i desxifrar serien passatges de la Bíblia, però incorporaven uns afegits importants en el text (presumptament afegits per l’abat Bigou feia un segle). Els altres dos datarien de 1244 i 1644 i la llegenda ens diu que serien una sèrie de genealogies sobre la descendència secreta de Dagobert II, el darrer rei dels merovingis.

Aquells jeroglífics van permetre Saunière arribar a París a la recerca de respostes sobre el seu contingut i les elits parisenques van obrir-li les portes per convertir-lo en uns dels personatges més importants del món de l’esoterisme. Fos el que fos que havia trobat, el capellà va convertir-se de cop i volta en milionari, fet que engrandia el misteri al voltant de la seva troballa.

La creença popular ens diu que el allò que s’amagava en els documents i que va enriquir el religiós va ser la troballa d’un secret que hauria comportat el qüestionament de les bases del cristianisme: el Sant Greal. I en la nova interpretació del mite medieval, aquest ja no seria el calze de Jesucrist al Sant Sopar, ni la copa que Josep d’Arimatea havia emprat per recollir la seva sang, ni la font de poder místic de la novel·la artúrica. El Sant Greal seria el llinatge del fill de Déu: Jesús s’hauria casat amb Maria Magdalena i la seva descendència, la seva filla, seria aquell secret amagat que els aventurers havien buscat durant segles. I aquesta descendència divina s’hauria camuflat en diferents dinasties regnants a França i Europa, des dels merovingis fins als Borbons.

A més, els encarregats de la custòdia d’aquest símbol, d’aquest gran secret, haurien estat els cavallers templers. Això es justifica pel fet que al voltant de Rennes-le-Château podem trobar tres seus templeres que semblen establir un perímetre de defensa estratègic. Es tracta de Champagne-sur-Aude, Blanchefort i Saint-Just-et-le-Bézu. L’especulació sobre la presència del secret del Greal a Rennes-le-Château, secret custodiat i protegit per l’ordre del Temple, justificaria l’existència d’aquestes fortaleses.

Tanmateix, aquesta teoria sobre els cavallers medievals no era gens original. Al llarg de la història ja havia estat formulada per d’altres autors, de forma més o menys explícita. Així, en el segle XIII, Wolfram von Eschenbach, l’autor de Parzival, ja havia insinuat en la obra que els templers eren els guardians d’aquest misteriós objecte. Però és que la literatura al voltant del Sant Greal, com ja havíem apuntat anteriorment, és coetània de les croades. És a dir, la llarga tradició de llegendes i relats relacionats amb el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona camina en paral·lel al mite de les croades i les llegendes que arribaven des de Terra Santa.

torre magdala.jpg

La Torre Magdala a Rennes-le-Chatêau

Aquesta teoria apareix formulada a l’obra El enigma sagrado de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln. Per aquests investigadors, la copa amb la qual s’havia identificat històricament el Sant Greal esdevindria un símbol que s’identificaria amb el llinatge secret de Jesús i Maria Magdalena. Gràcies a El enigma sagrado (1982), fonamentat amb proves que en ocasions són absurdes i en d’altres simplement insubstancials, i posteriorment gràcies a l’aparició de la novel·la de Dan Brown El codi Da Vinci (2003) que recollia la teoria del matrimoni i descendència de Jesús, el Greal va tornar a l’imaginari col·lectiu del món del segle XXI.

El principal problema d’aquesta teoria de la descendència de Jesús i Maria Magdalena és que aquests documents són un misteri indesxifrable perquè ningú ha tingut accés a ells. Es diu que dos d’aquests manuscrits s’haurien perdut en un incendi i els altres dos encara no han aparegut.

Per engrandir el misteri, després d’haver-se enriquit, Saunière va restaurar l’església, consagrant-la a la figura de Maria Magdalena. El nou temple restaurat afegia una sèrie de símbols força estranys, herètics fins i tot. A més, incorporava una nova construcció, la denominada Torre Magdala, en honor a la població palestina de la qual provenia Maria Magdalena.

Puerta Iglesia-2006.JPG

Frontispici de Rennes-le-Chatêau amb la inscripció “Aquest lloc és terrible”

El simbolisme de l’església és inquietant. En entrar a l’església, el frontispici saluda al visitant amb una críptica inscripció: “Aquest lloc és terrible” i un cop a dins del recinte, a mà dreta, podem observar el dimoni Asmodeus, el guardià del secret, que reposa els seus peus sota un tauler d’escacs. Tot l’edifici presenta un terra format per rajoles blanques i negres, símbol associat al rosicrucianisme i a la maçoneria. A més, en els quadres representen les estacions de la Passió de Jesucrist podem observar una dona amb un nen als braços, la qual s’identifica amb la figura de Maria Magdalena, fet que confirmaria la teoria que el tresor ocult dels templers al sud de França seria el secret de la descendència del fill de Déu.

D’aquesta manera, per a molts autors, la nova església es convertia en un nou jeroglífic que amagaria les respostes sobre el misteri de Rennes-le-Château. I a això es sumava la creença popular que ens diu que, poc abans de la seva mort, Saunière va enterrar alguna cosa sota els edificis, possiblement la resposta a l’enigma, els pergamins perduts.

Rennes-7-800.jpg

El dimoni Asmodeus, el guardià que custòdia el secret ocult a Rennes-le-Chatêau

Després de gairebé un segle d’especulacions, el 1964, finalment va procedir-se a l’excavació de Rennes-le-Château. Robert Eisenman, professor expert en les religions de l’Orient Mitjà a la Universitat de Long Beach, va ser el director de la investigació. La recerca mitjançant un radar de penetració va descobrir que sota de la Torre Magdala hi havia amagat un objecte. Igualment, a sota de l’església el radar indicava la presència de dos elements. S’havia trobat finalment el Sant Greal? Es tractava dels dos documents perduts? Un mapa del tresor? Semblava que el misteri de Rennes-le-Château tocava a la seva fi.

L’excavació va iniciar-se a la Torre Magdala. Vint minuts després de l’inici de l’obra, els investigadors van topar-se amb les primeres restes: uns fragments de fusta emergien de sota la terra. Amb el secret a topar, els arqueòlegs van continuar la seva feina. Aleshores, una roca enorme emergia de les profunditats de la torre. La decepció inicial va ser enorme, però la presència dels fragments de fusta animava els investigadors a seguir buscant la presència d’un cofre que justifiqués la presència de la fusta. En aquell moment, però, l’alcalde de la localitat, fart de la presència dels arqueòlegs i del trastorn que provocaven al poble, va ordenar paralitzar l’obra.

station-083.jpg

Maria Magdalena amb un nen als braços durant la Passió de Jesucrist

És cert que aquella primera temptativa d’excavació va ser decepcionant pel fet de trobar-se només amb una roca. Però la presència dels fragments de fusta també podia ser indicador de la presència de quelcom més en aquell lloc. Igualment, l’església mai va arribar a excavar-se i el radar indicava la presència de dos objectes amagats a sota que podrien ser la resposta al misteri. Segurament, la presència de turistes i caçadors de tresors que inunden Rennes-le-Château era un tresor més important per a l’alcalde que descobrir una veritat decepcionant que podria comportar la fi d’aquest raig de diners que suposa el misteri mai resolt del capellà Saunière i la seva església.

Així, encara avui, el misteri de Rennes-le-Château i el Sant Greal continua sense resoldre’s, a la vegada que segueix sent font d’inspiració de novel·listes, cineastes, caçadors de tresors, aventurers, apassionats de les teories de les conspiració i investigadors que fomenten la seva llegenda. Haurem de seguir esperant per trobar la seva resolució.